Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre. I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.
Fotos SGR. Juny 2009
Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara. Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta. Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.
Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor". Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.
No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.
La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències. Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.
No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.
El codi de més amunt permet crear una zona amb el color de fons i color de lletra volguts, i amb una amplada determinada que nosaltres precisem en píxels. Vàlid per a posar de relleu un text o per a per a citacions, per exemple...
Alternativament a l'etiqueta div es pot fer servir l'etiqueta span Es posa entre cometes el color de background que triem per al nostre text, i llavors només cal tancar l'etiqueta. i podem precisar per a aquell tros de text únicament el color de fons:
padding marge esquerre i dret en pixels
backgroung-color codi de color triat
font-family nom de la font triada
font-size dimensions de la lletra en pixels
Sí, jugar amb les possibilitats del codi pot ser divertit
No em puc estar de fer una mica de publicitat d'aquest Taller d'escriptura creativa virtual que anima Mercè Rey a través de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, i que es publica a través del bibliobloc Fora del prestatge.
El Diari de Vilanova del 3 de juliol 2009 inclou un llarg article on es parla d'aquesta iniciativa.
"No hi ha límit d'inscripcions ni horaris, no cal començar-lo el primer dia o acabar-lo l'ultim, i poden entrar-hi tant els qui participen com els qui no" (Cultura. pg. 65)
1.Escriptura automàtica ; 2.Binomis o conjunts de paraules ; 3.Conjeturar.
4.Creació d’esbossos ; 5.Escriure els somnis.
Suposo que pot interessar a més d'un jove escriptor amateur i a algun de més granadet amb ganes de participar a un taller d'aquest tipus. No em fa res Així que
No m'he pogut estar tampoc d'anar a visitar el blog d'en Jesús Mª Tibau Tens un racó dalt del món que, ho dic amb una mica de vergonya, he tingut molt descuidat des de fa temps. Espero Jesús Ma que no m'ho tindràs en compte! : faré un "exàmen de consciència i dolor dels pecats" i miraré de participar en els propers jocs...
Celebro la inicitiva de la mercè Rey i li desitjo un gran èxit des de tots els punt de vista. Ho seguirem de ben a prop.
____________________
9.07.2009
Afegeixo unes línies del llibre d'Amélie Nothomb Biographie de la faim
C'est en 1989 que je me suis mis à écire àplein régime Rtrouver le sol japonais m'en donna l'énergie. C'est là que j'adoptai ce qui est devenu mon rythme : consacrer un minimum de quatre heures par jour à l'écriture. Écrire n'avait plus rien à voir avec l'extraction hasardeuse du début : c'était désormais ce que c'est aujourd'hui - la grande poussée, la peur juissive, le désir dans cesse ressourcé, la nécessité voluptueuse" Biographie de la Faim. Albin Michel. 2004. Le livre d epoche. Pag. 185
Si hi ha un lloc on aquesta citació té sentit, crec que és en un loc com aquest, on es parla d'escriptura a lletraferits de totes les condicions barrejades.
Hi ha uns principis que han d'acabar -quana sigui, quan pugui ser- amb la cadira enganxada al cul , tal com recomanen tant Amélie Nothomb com Elisabeth George Mes secrets d'écrivain. Escriure com un escriptor té aquest preu.
Llegit el post i els comentaris, m'he atrevit a proposar-li dos "tipus" més als que ell presenta fins ara, i ho he fet en aquest termes:
"Hola Llibreter,
Si la tipologia ha de ser universal, crec que hi ha espai per a uns quants tipus més.
Així ara mateix se m'acut proposar-te'n dos:
1. Els lectors Compulsius.
El lector compulsiu, com el seu nom indica, no para de llegir i llegeix de tot, tothora i a tot arreu.
Es deixa aconsellar i demana sovint als amics què llegeixen.
Quan troba algú que li parla emocionadament d'un llibre, sigui el que sigui, mira de comprovar si és tan interessant o excitant com li acaben de dir.
Viu per llegir i no llegeix per viure.
Té tres o quatre gèneres favorits però està sempre obert a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual està poc acostumat. Parafrassejant els clàssics, li agrada dir tagicòmicament "Res del que és escrit m'és aliè". ;-)
A costat del compulsiu, creix també...
2. Els lectors Frustrats...
Li agrada emocionar-se amb un títol o un autor i mirar de trobar on sigui i com sigui el llibre pel qual es deleix. Com més il·lusió posa en un títol, més greu acostuma a ser el seu desencís.
Pateix greus i sistemàtiques frustracions en llegir les primeres pàgines o els primers capítols de l'obra i constatar que res del que li havien dit es compleix. La seva vida es plena de llibres que no li fan el pes, tot i que ja només s'interessa per llibres que els amics o les crítiques serioses li recomanen com a imprescindibles, com "no te'l perdis per res del món".
Es consola pensant que demà, de llibres en publicaran més i que les crítiques i els crítics tard o d'hora l'endevinaran i potser en trobarà un que el satisfaci plenament... ;-)
Cuida't. Bon estiu. "
L'intent tipologitzador del LLibreter m'ha fetvenir al cap un llibre que vaig fer servir fa mil anys i un dia per animar una proposta de taller d'escriptura.
Em refereixo concretament al llibre d'Elias Canetti, escrit en alemany Der Ohrenzeugue. Fünfzig Charaktere, i traduit al castellà amb el títol deCinquanta caràcters. El testimoni oidor , publicat a Alianza Editorial.
Els caràcters femenins i masculins que hi descriu són un model de creativitat: El Bibliòfag, la Depurasíl·labes, l'Escalfallàgrimes, entre molts d'altres...
Inspirant-nos ens aquells caràcters especials, nosaltres vam proposar de descriure un caràcter com el del/de la Rentaoptimismes, el/la Pintasomnis, l'Esmicolapassions, el/la Devoragràcies, el/la Ploraperfums... en un màxim de 200 paraules !
Vam haver d'inventar-nos-els, perquè ningú no es va dignar enviar cap proposta.
Ara, Llibreter, el teu intent de tipologia, m'equival, en realitat, a un "meme" especial, un petit repte que tothom podria entomar. N'hi ha prou en mirar de descriure's com a lector tot distorsionant una mica els trets per desbanalitzar-ne el retrat i fer-ne un petit poema en prosa.
No només no dubto que acabaràs fent una gran tipologia, sinó que per poc que t' esmercis a desenvolupar els que ja tens al sac, i els que t'aniran arribant, en podràs fer un gran llibre.
Puc arribar fins i tot a imaginar-ne la publicitat, amb element pedroerquiciós inclòs : "No es perdi aquest gran llibre sobre lectors i lectura... per a lectors com vostè". T'agrada? Si t'agrada, te'l regalo. :-)
Èxit asegurat. Jo no en tinc cap dubte. Si t'hi llences, ja m'ho faràs saber. Sort. I gràcies per aquest magnífic post tan literari i tan creatiu!
En el seu llibre de relats El informe de Brodie, Jorge Luis Borges comença El evangelio según Marcos escrivint:
“El hecho sucedió en la estancia La Colorada,en el partido de Junín, en los últimos días del mes de marzo de 1928. Su protagonista fue un estudiante de medicina, Baltasar Espinosa. Podemos definirlo por ahora como uno de tantos muchachos porteños, sin otros rasgos dignos de nota que esa facultat oratoria que le había hecho merecer más de un premio…”
Això de la facultat oratòria d’aquell noi argentí em va fer venir al cap la conversa que tres setmanes abans havia tingut amb en Toni A* a la sala de visites de l’hospital Sant Camil. Recordo bé l´origen de la conversa: la dificultat que tenen els alumnes per escriure però encara més per expressar-se oralment. I saltant d’una cosa a l’ altra va aparèixer el tema que a Itàlia, (ho sabia ara que ell s´havia posat a estudiar italià) els alumnes feien un examen oral per cada examen escrit i que aquell fet tant aparentment senzill explicava després de donar-hi voltes i més voltes la immensa capacitat verborreica i retòrica dels italians i estirant-ho una mica més i sense por d’ exagerar massa la dels argentins i uruguaians, que justament tenen origen italià. Recentement encra m'ha dit en Toni que té més arguments que proven aquella teoria seva. Tan bon punts en les aporti les afegirem aquí.
Li vaig anar donant voltes a la conclusió lògica a la que havíem arribat: que s’ imposava tornar a l’antic mètode de fer recitar les lliçons de memòria i de fer explicar oralment, i de manera sistemàtica, tot el que es va ensenyant als alumnes. El cost d´aquesta petita revolució seria equivalent a la “xocolata del lloro” del pressupost educatiu, mentre que les conseqüències, -tot beneficis-, ens acostarien mica en mica a l’ expressivitat extraordinària i mestratge retòric d’italians i argentins. No puc imaginar cap “però” ni cap argument contrari que pugui anorrear aquesta idea: prioritat total a l’expressió oral, que hem de convertir com més aviat millor en objectiu prioritari, al mateix nivell que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Tan bàsic i simple com difícil d’aplicar.
Ens estudiarem amb cura la nova LEC i veurem si hi ha alguns aspectes que impulsin professors i alumnes a anar pel bon camí.
El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.
Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.
Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular. La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada. Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.
Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!
Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.
El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.
No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!
Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.
Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar. Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció. Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes. Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents. Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!
Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !
Fa dos mesos exactament. Era a Mérignac i duia a la mà la càmara fotogràfica. Feia uns dies que havia anat seguint les imatges que el mestre Juan Pedro Quiñonero caçava per París. "Todo se pega menos la hermosura" sé que hi ha que diu ... I en part és veritat. Vaig voler imitar el mestre. Vaig engegar, apuntar i disparar. Tres fotos. Aquesta és la bona. Les altres ja fa temps que les vaig esborrar.
Així que, Juan Pedro, te la dedico, valgui el que valgui... com a homenatge a la teva gran idea de caçar in situ imatges de les belleses de París, tot eternitzant la fugissera bellesa de moments irrepetibles. Sí, fou per imitació que vaig pasar uns dies a Bordeus amb la càmara a punt de disparar, i vaig veure com n'és de difícil caçar imatges extraordinàries. Estic girebé convençut que a tu, amic, aquesta image també t'hauria agradar crear-la. Oi? O no?
À Madame,
Madame, j'espère que vous saurez me pardonner d'avoir osé vous prendre en photo dans ce contexte. Remarquez que nous étions tous à bord d'un bus, donc qu'il n'y avait pas de mal à ça.
Or si ça vous arrivait de vous voir sur Internet et que ça vous dérangeât, vraiment, pour une raison quelconque, vous n'avez qu'à me le signaler et l'enlèverais du blog aussitôt. Par contre, je vous demande de bien vouloir prendre cette photo comme un petit hommage à votre brin de coquetterie qui ne fait que rajouter du charme à votre immense beauté.
Bien amicalement
______________
Foto al bus 50 de la línia Mérignac-Bordeaux. Març 2009. Autor: Sani Girona. Copyright : tots els drets són de la senyora de la fotografia.
En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.
Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:
Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada: M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.
I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar. Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).
Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjuntemocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta... I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ? Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.
No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...
Primera parte. Miguel. Capítulo 19
Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...) La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...) Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) . Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana
Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.
Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!
Ja fa dies que sento a parlar d'aquest aniversari. Tot i que la famosa foto de l'heroi que s'enfronta al tancs és del dia 5 de juny. Bé, com al maig del 68... la revolta xinesa té la seva capvuitada per davant i per darrere.
De fet, aquella foto, que vaig treure d'un vell número de la revista National Geographic, tot i que té data precisa de naixement, es pot dir que és atemporal i universal, car des del primer dia en què fou publicada es va transformar en una icona del poder i la força de l'individu enfrontat al que sigui i a qui sigui quan lluita a cos descobert sense por a la por a la mort i sense més armes que coratge i la convicció. Per sort aquesta és l'actitud positiva dels herois del món. Per desgràcia aquesta és també la posició dels terroristes suicides.
D'aquí ve que, ara que s'acosta el 20è aniversari d'aquella foto històrica, decideixo incorporar-la com a post al blog i canviar-ne la imarge-icona de l'encapçalament . La foto la deixo tal qual la vaig manipular quan vaig decidir de fer-la una mica meva i convertir-la en icona del meu blog.
Per a tot el que queda de primavera i potser fins a principis d'estiu, he triat per il·lustrar el blog una de les fotos favorites d'Aremac, un dels meus fotògrafs admirats, que té penjades a flickr i que em va permís explícit per utilitzar les seves fotos. Danke schön, Aremac !
Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables. Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.
Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure. Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les. Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.
Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.
La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.
La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital. La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total. I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...
Lunes 24 de Febrero
Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.
Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida. No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.
He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial. Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social. Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.
___________________
L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:
Quant al video: He recuperat un PC actual del mes de febrer i hi he trobat una anàlisi comparativa sobre els millors servidors de videostreaming disponibles pensant sempre amb serveis gratuits.
El que ja sabia : 1. Que el millor servidor gratuit amb molta distància al capdevant és VIMEO www.vimeo.com 2. En segona, tercera i quarta posició hi ha JAYCUT www.jaycut.com DAILYMOTION www.dailymotion.om BLIP.TV blip.tv respectivament
El que no sabia: 1. Que en prestacions, el servidor Jaycut passava per davant a Dailymotion 2. Que hi havia un bon nombre d'altres servidors de video dels quals ni tan sols n'havia sentit parlar:
Break www.break.com Dalealplay www.dalealplay.com Guba www.guba.com Live Video www.livevideo.com Megavideo www.megavideo.com Photobucket www.photobucket.com
i bé, de fet ... queda demostrat que ho calia.
Quant a la música: Mita J* em va fer descobrir el servei blip.fm, que a més de ser gratuit aporta moltes altres satisfaccions. Buscant les teves cançons preferides et vas composant la teva pròpia llista personal de música e tota mena: jazz, clàssica, reagge o rock ! En l'argot del servei, blipar una cançó és triar-la personalment, i afegir-la a la playlist, però també es poden "xuclar" cançons d'altres DJs , és a dir, de d'altres membres abonats al servei, clicant simplement sobre una icona per reblipar la musiqueta.
Per allò de la lei de Murphy, no hi h hagut manera de trobar-hi unes quantes de les meves musiquetes que em faria molta il·lusió trobar, però val a dir que els aspectes positius són infinitament superiors als petits detalls negatius... com el fet que de tant en tant, en clicar sobre una cançó, apareix un frustrant missatge de "no disponible".
Ente les moltes gràcies que té blip.fm us en presento algunes: 1. La meva playlist a Blip.fm, en el seu estat actual és aquí: blip.frm/sgironaroig 2. Veureu que fins i tot ofereixen la possibilitat de generat un codi per inser-lo en webs o blogs. Gràcies ! 3. Ens deixen escollir entre escoltar la llista de reproducció sencera de més antiga a més recent o en ordre invers, de baix a dalt, però es que, a més, 4. ens deixen moure de lloc les cançons, que queden emmagatzemades per ordre cronològic de la nostra tria. 5. Avui mateix hi he descobert una cantant brasilera, Adriana Calcanhotto que em fa molt de tilín! 6. Tot plegat, i per aquest preu insuperable,... em sembla un gran què...
Tinc una dotzena de DJs preferits que vaig clicant de tant en tant per veure si trobo entre les seves llistes -alguns són de xifres astronòmiques- alguna cançó que em cridi l'atenció. Tinc també una desena de "seguidors" de la meva llista de reproducció que em fan sentir acompanyat i tot. Un gran servei, que us recomano, vaja.
El plaer complet el trobo ara compartint amb vosaltes aquesta informació, valgui el que valgui, tot dient-vos que mireu si hi ha res que encara no sapiguessiu i us pugui interessar. S'admeten consells i informacions complementàries ;-)
L’amic Emilio, convidant-me a anar a fer uns tallers de TICE aplicats al FLE a Santiago de Compostela allà a principis de desembre del 2008, va desencadenar un petit tsunami amb uns efectes col·laterals positius que encara duren ara.
El desembre es va iniciar allò que al febrer va acabar sent un gran descobriment. Em va parlar del poeta i cantautor gallec Luis Emilio Batallán que havia musicat el poema Ahí ven o maio.
Vam trobar a INternet un videoclip a Youtube on es veuen velles imatges entranyables de les festes del Maios de 1931 i 1934, i després d’altres de molt més recents on es mostra com es munten al carrer aquells ninots cònics, enflorats i enfruitats, envoltats pels noiets amb bastons a les mans que fan servir per a realitzar els balls i marcar el ritme, tota una litùrgia pagana que es remunten lluny en el temps.
Em va explicar en David Garcimartín queOs Maios són unes escultures florals que tenen el seu origen en les festes celtes en honora la primavera comuns a diveros pobles celtes, especialment a les festes irlandeses que se celebren també el primer de maig.
Ala webGalicia espalladahivam trobar un treballforça interessant on s’explica molt bé tot això:
"El Ciclo Anual Festivo en el Mundo Celta. Por Santiago Bernárdez Martínez. Estudiante del curso de "Especialización en Estudios Célticos" 2002-2003 de la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Para el Profesor D. Fernando Alonso Romero (Módulo de Etnología Celta)."
Allà s’hi pot llegir que dins de les festes que puntuen l’any celta, hi ha la festa del primer de maig o festa de Beltane, o Beltane, o Bealtaine (en gaèlic irlandés), Bealtuin (en gaèlic escocès), Calan Mai (en galés, semblant ja al terme gallec de Calendas Maias...
“ El primero de mayo.
Este día de fiesta era llamado Beltaine, probablemente en dedicación al dios Belenos aunque hay quien le atribuye el protagonismo de esta festividad a Cernunnos. Mientras sabemos que "tene" claramente significa "el fuego", no está tan claro si "Bel" es referido a Belenos, un dios pastoril de las Galia, o es "bel", que vendría siendo "brillante" en proto-celta. Aunque el legendario poeta galés Taliesin habría dicho que: "Beltain es una fiesta consagrada al dios Belenos, "Aquel Brillante".
De aquellos fuegos sagrados eran reencendidos todos los fuegos de los hogares, así se conseguían bendiciones de la misma forma que en Samhain. La gente y los ganados saltaban entre las hogueras en un ritual simbólico de purificación y protección. Era entonces que se podía ver un futuro inmediato de vida más fácil y fructífera por lo que la celebración tendría un carácter más lúdico que las dos anteriores. El Beltaine marcaba el principio del verano celta y su significado era más bien el opuesto a Samhain.
Lo más común serían los "Maios figurativos", estos por lo General serían grandes figuras de ornamento vegetal y forma cónica alrededor de las cuales se cantan coplas críticas y/o de homenaje a la reina o el rey del mayo.”
Tot això per anar a parar al començament: l’ Emilio em resumia tot el poema de L.E. Batallán en una estrofa d’aquelles que, una vegada escoltada, ja no s’oblida mai més:
Ahí ven o maio de frores cuberto…. puxéronse á porta cantándome os nenos; i os puchos furados pra min estendendo, pedíronme crocas dos meus castiñeiros.
Pasai, rapaciños, calados e quedos; que o qué polo de hoxe que darvos non teño. eu són vos o probe do pobo gallego: pra min non hai maio, pra min sempre é inverno!
Cando eu me atopare de donos liberto i o pan non me quiten trabucos e préstemos, e como os do abade frorezan meus éidos, chegado habrá estonces o maio que eu quero.
Queredes castañas dos meus castiñeiros? cantádeme un maio sin bruxas nin demos: un maio sin segas, usuras nin preitos. sin quintas, nin portas, nin foros, nin cregos.
Aquell passatge concret ens recorda un dels temes del Halloween anglosaxó: els nins passant per les cases -com aquí per caramelles- demanant alguna almoina: dolços o monedes, el famós “trick or treat”. I és en aquest context que apareix la meravellosa estrofa on diu:
Passeu, passeu, però sapigueu que no us puc oferir res…
Sóc el pobre més pobre de tot el poble gallec…
Per a mi no n’hi ha de maig
Per a mi sempre fa hivern
Sé segur que en el meu cap ho vaig associar a aquells contes de pobres que de petit m'explicava la meva iaia, el conte d'en Peret de rescallengües, aquella família tan pobra tan pobra que no tenia gairebé res per subsistir. Només un pernilet per Nadal. I quan el pobre que venia a demanar almoina va sentir aquelles paraules li va dir a en Peret que ell bé que se'n deia de Nadal, i que per tant, ja li podia donar el pernilet ! L'humor florint sobre coixins de pobresa, d'ignorància i d'ingenuitat, per acabar amb rebrots d'astúcia, coratge i sang...
De la cançó d'en Batallán jo vaig voler treure'n una idea de força consistent a imaginar el vers contrari: Per a nosaltres, habitants del primer món, de fet el que no tenim és hivern, per a nosaltres tot és maig…totes ens ponen ... i aquesta ideano deixa de ser l’equivalent salvatià dels versos antològics “primavera d’hivern, primavera d’estiu, i tot és primavera...” només que molt menys poètic, i molt mésdramàtic.
Bé això sembla que ha estat així fins l’arribada d’aquesta crisi que ho trasbalsa tot i que pot seguir transformant completament, i de manera irreversible, el tipus de vida arauxada que hem anat seguit fins ara, conreant la irracionalitat, durant els darrers 15 o 20 anys.
Tanmateix, el més important és el que tot això m'ha comportat a nivell personal: tu, Emilio, i Gabriela; Gabriela i tu. La feina ben feta als tallers; el contacte amb col·legues més joves; Santiago i el museu Pedagóxico de Galicia; el barri de la Catedral; la biblioteca de la Universitat i la copa al Parador; Ferrol i les drassanes d’Astano; la nostra amistat i les circumstàncies que em van permetre d’estrendre-la a la de la dama de Sar, LVH, ànima bessona i amb qui tinc la sensació d'entrendre'm perfectament, tot plegat fou ja un "Maio" en ple hivern, i una gran joia poder gaudir-ne tan intensament.
És tot aquest conjunt de records i de vivències que ha trenat tot un immens ram de flors que jo volia penjar sobre el nostre “Maio” particular, justament avui dia 1 de Maig del 2009, per tal que el nostre sigui el tòtem pagà més bonic de tots, un déu vestit de flors i de fruits d’amistat sincera i perdurable.
M'han enviat des de Madrid un missatge xifrat que reprodueix o bé una conversa telefònica entre un parell d'alts responsables del PP estatal, o bé una conversa de despatx ministerial, o de despatx autonòmic de la C.A. de Madrid, o bé entre elements descontrolats de les màfies madrilenyes...
"(...) Esa derrota del Real Madrid esta tarde ante el Barça, tan humillante para media España y tan excitante para los periféricos nos va que ni pintada, porque nos permitirá poder rebajar la financiación a los catalanes en varios miles de millones de euros. Lo concretamos la semana que viene... No hay desgracia que por bien no venga (...)" (Ànonim madrileny 2.04.2009 al vespre)
Com us podeu imaginar, el meu contacte, una mena de mosca a la pared que tot ho escolta i tot ho sap, no em precisa ni qui ho ha dit ni d'on ha aconseguit aquest scoop preocupant, ni amb quins mitjans ;-). Els espies funcionen així, són discrets per definició.
Esperem que des dels despatxos de la Generalitat fins als de la Casa Gran del catalanisme, i des dels despatxos de les CUP fins als dels PPC (a no confondre amb Partit Parcialment Comunista ;-) prenguin bona nota d'aquesta dada objectiva i siguin capaços de crear estratègies per fer front a aquesta nova agressió que s'està coent a les més altes instàcies governamentals, carregant-la a compte de l'excitació al·lucinògena que provoquen els triomfs opiaciofutbolístics.
Compte, que aquella gent no fan servir vaselina ! Qui avisa no és traidor. Queda dit !
_____________________________
PS . Per alguna estranya associació mental, em venen al cap aquests versets... Hauré de mirar d'esbrinar quina relació tenen amb el que deia més amunt... s'admeten interpretacions.
Qui serà que no dirà en veure com s'estarrufa Qui serà que no dirà... Plantem-li la llufa? Plantem-li, ja està!
Entre el grapat de grans sacsejadors de la catosfera hi ha el Veí de Dalt, que manté tota una bateria de blogs creatius i excitants (sic ;-). Començat ja fa moltes setmanes, no fou sinó fins fa ben pocs dies que ens va comunicar que el cadàver exquisit que ens havia proposat ja era ben mort i trempat sobre la taula del seu Malerudeveure't.
Per alguna raó que se m'escapa li vaig demanar al Veí que m'afegis a la llista de participants, però sense explicitar la meva identitat, i que m'hi afegís sota el pseudo de Smiley. Ara, en haver vist el poema acabat i constatat que aquella manca d'enllaç que hi havia "cantava com una cloïssa" a la llista de versadors, em vaig afanyar a demanar-li el contrari del que li havia suplicat primer: ara calia que hi afegís un enllaç ben enllaçat cap al meu blog.
Sí, Smiley és Sani Girona, blogaire del Dipofilopersiflex.
La meva gosadia sense límits va atrevir-se a demanar-li també que si no hi tenia massa inconvenient, s'autoafegís a la llista de seguidors "fidels" del meu blog ... tal com ho havia demanat també abans a l'amiga Júlia: Digues que em segueixes "encara que sigui mentida" ;-)
Respectuós i eficient, El Veí m'ha enviat un missatge que ben lacònicament feia : Fet ! La collita no podia ser doncs més grossa. Li ho he pagat afanyant-me a afegir-lo a la llista de Qintaessencials del meu blog i, ara, penjant aquí una còpia del poema col·lectiu original.
La meva trentacinquèsima part poètica del poema, Pep, te la dedico plenament. La tens ben merescuda.
4t Cadàver exquisit @ Malerudeveure't
No voldria que el teu bes fos tans sols un record
No voldria que el teu bes fos tan sols un record.
Ja no hi ets en mi, ja no; el teu lloc l'ocupa una agulla clavada al pit.
Quina tendresa, quan fem l'amor al teu llit
fosc esquer, dolç convit i veles desplegades
juganeres, amagades, obren la boca i baden les mosses
amagades, escapadisses, entre ses bardisses
es perderen unes quantes misses.
Quan ve el plaer, no és mai a misses dites.
Llencem idees a la blogosfera esperant que siguin llegides
i oblidades, colgades d'arena de desert imaginari
com els vespres d'amor que no he sentit
Com l'esperança llunyana en forma de regal
s'escola entre els dits inquiets.
Estàvem tots dos inquiets però la vaig besar molt apassionadament
Dos cossos nuats, compartint un bes com si fos el darrer.
La por de no tornar-te a veure m'envaeix
a l'hora en que la pell desperta,
parla, crida, riu! Sigues feliç, dóna’m la mà
que la vida de luxúria ens separa del nostre germà
i dóna'm la mà, no desenredem els dits
llargs i fins, com branques de pomera.
Fàcil, com sempre que havia triat un plat.
Amb bones herbes aromàtiques
L'aroma, cant de sirena de les flors
i oxigen, explorant galàxies pregones
fins l'eternitat.
Instant suspès al buit – pausa precisa i intensa, indefinida
com les imatges borroses d'un matí de broma.
Ella perduda el reconegué, ell incrèdul la mirà:
és així com el teu esguard serè m'aixopluga.
Els desitjos dins de la cova fosca
de la meva ànima castigada
pels desenganys i la vida esbojarrada.
Com una púber que s’esvera
quan arriben els primers dies de la primavera
i tot el cos se li altera.
La pau del meu cos quan parlen les teves mans
hauria preferit fer-ho amb els peus
on restaria assegut la resta dels meus dies;
días ingratos llamaban a su puerta.
I quan anava a travessar la porta tantes vegades somiada,
el vent la va tancar d'una revolada.
i aquí els seus versadors perpetradors, perquè en quedi constància també en el meu blog...
Mourir d'aimer ... cantada per Charles Aznavour! Quanta emoció que desprenen aquests versos! Quantes llàgrimes que han fet córrer! Sí, sempre hi ha cançons que si no existissin, s'haurien d'inventar! i, sens dubte, aquesta n'és una d'elles!
Vaig llegir recentment que els homes del temps ens pronosticaven una primavera freda, després d'un hivern boig, que ha dut nevades extraordinàries al Pirineu i ventades delictives, que han arrasat arbredes de tota mena arreu de la península. El fet és però, que a casa nostra, almenys aquesta darrera setmana, i aquest cap de setmana en particular, ha fet al Garraf un temps primaveral que convidava a anar a la platja. Uns dies esplèndits.
Nosaltres hem anat al passeig marítim de Cubelles, al davant de l'ex-Tèrmica, i hem dinat a la Trattoria del Mar.
Allà hi he descobert un pa exquisit i he vist a l'amanida poma tallada a llesques fines com si fos mortadela, cosa que a mi encara em quedava per veure... i he pensat que no sé què feia jo amb la meva "mandolina" de cuina que és un dels meus estris favorits, que no practicava prou. Ara ho faré... ;-)
El més agradable ha estat dinar acompanyats per uns olis a les parets que m'han agradat pels seus colors, i he acabat sabent que eren pintats per la mare de la propiètària del restaurant.
No m'he pogut estar de caçar-los per endur-me'ls a casa molt bé de preu, atès que els originals, la Pilar Muñoz, els fa pagar cars. En tot cas, a preus allunyats dels meus pressupostos.
En algun lloc del blog tinc dit, i sempre que puc ho manifesto, que tot i ser molt ben educat, en determinats aspectes de la vida, jo prefereixo demanar perdó abans que demanar permís...
Així, si algú dels detentors dels copirait de l'obra se sent agredit en els seus drets per la reproducció de les imatges, només cal que ens ho digui i nosaltres rectificarem ipso facto, però creiem, al contrari, que mostrar aquesta pintura, valgui el que valgui, és una manera de compartir la bellesa amb els altres, fet que hauria de ser constitucionalment obligatori. Oi?
Per començar, dic que m'ha vingut al cap allò de "Un soneto me manda hacer Violante"... La Violant és avui en "Pere", de Saragatona.
Hi ha tot allò que fem per imitació, i que al costat dels diners i la pasió, és la tercera força que mou el món, o així m'ho sembla. Després hi ha allò que fem per iniciativa pròpia i original que acostuma a ser menys que tot allò altre que fem que ens ho manen o demanen.
En aquest post, m'he deixat temptar per la proposta de l'amic *Pere que al seu blog llença una de les seves ja nombroses i sempre creatives propostes: El mem del vostre lloc de treball.
Li he deixat escrit això:
Bon dia, *Pere,
Com que tot el que és creatiu em deixa espatarrat, excitat, delitós i gelós, et felicito per tan creativa iniciativa i per l'alfabetització que suposa per a mi tot això que llegeixo sobre els "mems".
Quant a la proposta concreta que ens fas, t'he de dir que m'agrada tant com m'estranya, venint de tu, perquè em trenca la imatge de discreció infinita a la que et tinc associat, i en canvi veig que no només et despulles aquí tan llibertinament sinó que convides a la promiscuïtat . Hi ha res més íntim que el taller íntim? Dit això, afegeixo que em sembla bé aquesta invitació a transgredir el pudor.
M'agradaria que la teva proposta tingués un èxit apoteòsic, però no sé si la gran majoria dels *catogaires (sgr) o *catocaires (sgr) acceptaran d'endreçar una mica l'habitació, trobar el punt de fuga adequat, el punt de llum ideal, i sobre tot acceptaran de superar l'instint irracional que a tu et fa amagar la cara davant la càmara i a d'altres els fa venir basarda de mostrar el catau on couen les seves escriptositats.
Com que a mi ja m'agraden els reptes raonables... agafo el guant i accepto de memejar el teu mem al meu blog. Cuida't i que tinguis molts dissabtes tan inspirats com aquest. ___________
Només em queden per fer doncs dues coses. Penjar executar el " mem". Aquí va:
La segona és lamentar el desgavell universal que trobo al voltant de la definició del "mem". Tal com ho demostren els resultats de la meva cerca "¿Què es un meme?" i la definició que en fa el Termcat, entre inintel·ligible i patètica... una pífia més a la llarga llista que té en el seu haver. I és que una cosa el l'origen del terme i el concepte en sí, quasi filosòfic, i una altra cosa és la descripció casolana del joc que no llegeixo enlloc de manera precisa i ben dita. He buscat també si algú s'havia edicat a fer una "tipologia de mems" en català i després ho he buscar en castellà... Res de res. Molta faramalla i molt de poti-poti, això sí. Anem malament.
També aquí està tot per fer i hi ha molt de camp per córrer ;-) Endavant !
