De les mil coses importants que han passat en aquests dies n'he anat apuntant mentalment unes quantes, sempre a punt de mirar de fer el meu comentari personal, però he tornat a constatar com tantes altres vegades que les obligacions són sovint enemigues de les devocions i gairebé sempre acaben vencent-les.
Guardava un Le Monde del 25 de setembre amb un article del corresponsal del diari a sudamèrica Jean-Pierre Langellier, on vaig llegir i assabentar-me que, al Brasil, anar a votar a les eleccions és obligatori per als majors de 18 anys i voluntari per als electors entre 16 i 18 anys; que el no anar-hi és castigat amb pena de multa; que dels 190 milions d'habitants del país hi ha censats 130 milions d'electors, i que en aquestes darreres eleccions municipals, el diumenge 28 de setembre escollient uns 5.500 alcaldes i un nombre no precisat de regidors entre uns 350.000 postulants als càrrecs...
Aquest detalls i xifres estadístiques anaven acompanyades de complements d'informació força divertits, com ara el fet que els alcaldes es puguin presentar amb el pseudònim, malnom o patronímic que vulguin, i que això ha donat com a resultat que enguany hi hagi hagut nogensmenys que 8 Barak Obames presentant-se per alcaldes al Brasil ...
L'article parla també d'altres factors fonamentals en la campanya electoral: la música i la imatge. Els candidats que s'ho poden permetre fan diferents versions dels seus "clips" musicals, i tots o gairebé tots recorren al Photoshop per embellir la imatge que ha de figurar als cartells electorals.
Amb tot, el punt que més em va copsar l'atenció va ser llegir que el temps del qual disposen els candidats per fer la seva propaganda electoral a la ràdio i a la televisió en els espais electorals gratuits és proporcional a la importància dels partits als quals pertànyen, i que això determina que hi hagi candidats que només disposin de 5 segons d'espai electoral. Què es pot fer en 5 o 10 segons? : només d´na per llençar un eslògan. I com ha de ser aquest eslògan?
"Candidat à Rio, Paulo Heraclito réussit en 10 secondes à évoquer trois thèmes : les impôts, la santé et l'avortement. "Il faut -dit-il - apprendre à faire court et à éliminer les adjectifs et les adverbes "
Evidentment, això em va recordar la novoparla orwelliana i vaig pensar que era una llàstima que un sistema electoral tan viu, original i creatiu tingués tanmateix aquest punt tan feble... Potser sóc jo que m'ho miro malament ... Jo que no no combrego amb la dita que fa : "el que és bo, si és breu, és doblement bo". Això és un error total, una pseudofilosofia que només pot haver sortit d'una mentalitat masculina primària i ejaculoprecoç. No, sóc dels que pensen justament el contrari... Suposo que tu també, oi?
Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.
(...) - Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.
- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint, pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.
- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.
- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?
- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?
- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?
- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!
Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...
I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ... No sé si us estarà bé o no, però jo us la faré conèixer i ja em direu què. Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.
Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra. Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ... Voleu dir de deixar la caixa oberta?
A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ... Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...
No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics! Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi? A tots els transformadors: Una abraçada amistosa.A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks! Fins aviat! Doumenge 12 d'Octubre de 2008 Sani
Que la paraula té un poder infinit és ben sabut i de proves en recollim cada dia per tot arreu. Sense anar més lluny avui n'he trobar tres exemples ben dispars, i tots tres força interessants i antològics.
1. Al Catalonia Today, Miquel Pairolí publica un article amb el títol The rise of the politician psychologist.
(...) "Politicians are expected to do everything nowadays. Tha have to enthuse, haggle, satisfy, console, laugh and generally pander to the will of people. Yet now they have another role, which is to act as psychologists for the masses (...) "For the moment, this makes the mission of politicians that of the psychologist. This mission is to ensure that the public not panic, that fear does not spread like wildfire , that savers through their actions do not complete what speculators began. " (...) Miquel Pairolí. Catalonia Today. (October 9, 2008). Commentary. pg. 31
Bé, a dia d'avui tothom entén que on diu psicòlegs, podem posar-hi psiquiatres però també comediants o bufons, fariseus, mentiders o estafadors ... Això sí, mitjans patètics per a una fi decent (justificada?) ... evitar el pànic i que la gent salti des dels balcons dels pisos sobrehipotecats...
2. Al Diari de Vilanova, un article de Conrad Rovira fa referència a un passatge d' [Alícia] A l'altra banda de l'espill de Lewis Carroll (1872).
El llibre diu això:
'When I use a word, Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, ' it means just what I choose it to mean - neither more nor less.' The questions is, ' said Alice, ' whether you can make words mean different things.' The question is, ' said Humpty Dumpty, which is to be master- that's all.' Lewis Carroll. Through the Looking-Glass. The Folio Society. 1962. pg. 75
Pero al Conrad li interessa llegir-ho no com una persona que fa dir a la mateixa paraula coses diferents sinó que s'inventa dues persones ...
(...) "Alícia, estranyada, pregunta : ... "I què passa quan dues persones volen donar un significat diferent a la mateixa paraula? "... Molt senzill -respon en Humpty Dumpty, només cal saber quina de les dues mana més. " (...) Diari de VNG. 10 d'octubre 2008. Conrad Rovira. Des del campanar. El significat de les paraules. pg. 11
Tot i que en Conrad ens fa passar una mica gat per llebre, té raó quan dóna a entendre que Carroll fa dir a Humpty Dumpty que el que realment compta és saber qui mana, qui té el poder, i qui decideix en darrera instància el que sigui ...
L'amic Mark em fa arribar una traducció al francès que ha trobada en una web de la Universitat de Québec:
" - Quand j'emploie un mot, dit Humpty Dumpty avec un certain mépris, il signifie ce que je veux qu'il signifie, ni plus ni moins. - La question est de savoir, dit Alice, si vous pouvez faire que les mêmes mots signifient tant de choses différentes. - La question est de savoir, dit Humpty Dumpty, qui est le maître - c'est tout. »
Cadascú escombra cap a casa seva ...
3. Al videoblog d'Eduardo Collado, un clip d'un programa d'humor es presenta com la millor manera d'entendre el desgavell econòmic actual arreu del món.
Allò que no entendríem ni explicat per Solbes ni per Castells, ni llegit al Financial Times o al The Economist, ni molt menys encara per tertulians falsament experts debatent en programes de minories il·lustrades, programats per quan s'acaben els programes de futbol ho tenim aquí condensat en unes imatges perfectament entenedores i en menys de 5 minuts: La mejor explicación de las crisis: The Last Laugh - George Parr ... que hauria de ser de visió obligada per als estudians d'Economia, de Ciències empresarials, de Ciències polítiques, dels polítics psicocomediants dels qui parla en Pairolí i de periodistes d'investigació....
La paraula com a bàlsam i poesia, la paraula com a arma de plàstic o com a arma letal, la paraula i l'humor com a solució ... Visca la paraula!
Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*. Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada: Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97) Le désir : de Platon à Gilles Deleuze Les livres d'artistes Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...
L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.
Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener. Una fitxa-post del 4 de gener diu:
"Souvent je regarde l'heure parce que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite. _ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dirsouhaites)
L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort, el dia 26 de març del 1980:
_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire de la publication. _Mais alors, je serai désormais sans publier ? _ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes) peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)
Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...
Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris... Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.
E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...
Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.
Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió. Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva. Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella... La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui "Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)
Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona. Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-) Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!
Dissabte 4 d'octubre de 2008. Al voltant de les dues de la tarda es produeix l'enèsim accident greu de trànsit a la cruïlla del carrer de l'Aigua i el carrer Menéndez Pelayo de Vilanova i la Geltrú. Hem vist l'ambulància qu hi havia aturada, una persona per terra, i per anar a casa en han desviat pel carrer Llaveries.
Durant els darrers 10 anys, en aquest mateix punt hi ha hagut un nombre elevadíssim d'accidents de tota mena on s'hi han vist implicats motoristes, cotxes i vianants ... Topades , encastraments, atropellaments ...
Patint per la vida del meu fill, fa ara uns quatre anys, recordo haver parlat amb un regidor de l'Ajuntament i li vaig comentar el fet que hi havia hagut un accident en aquest mateix punt i li demanava si fóra possible instal·lar un semàfor en aquella cruïla tan perillosa. Em va dir que ho tenien apuntat però que un semàfor era cosa de 10 o potser 12 milions de les antigues pessetes, és a dir un 70.000 euros o més. Vaig preguntar doncs, per la possibilitat d'instal·lar bandes reductores per obligar a circular de manera moderada. Sense utilitzar la paraula "impossible" em deia que era encara més difícil o més impossible que instal·lar un semàfor. Els veïs, - tots l veïns del món- odien a mort les bandes sonores o reductures, que amb el soroll permanent que provoquen transformen la qualitat de vida en malestar vital. I per això no n'hi havia llavors ni n'hi ha ara cap d'instal·lada en cap de les vies que convergeixen en la cuïlla fatídica.
El fet és que en els 400 metres que baixen del parc d'Enveja al carrer de l'Aigua, en els 300 cents metres que pugen de l'avinguda Francesc Macià al Carrer de l'Aigua , i pel carrer de l'Aigua mateix, sigui en direcció centre , sigui en direcció Tarragona, hi ha cotxes i motos que circulen, de vegades, a velocitats de 80 i 90 km per hora. Per traverssar el carrer de l'Aigua en direcció a Francesc Macià, a peu o en cotxe, cada dia hi ha gent que s'hi juga, ens hi juguem, la vida.
Per tot això, i aprofitant l'avinentesa del desgraciat accident d'avui, se m'acut això:
1. Demanar als periodistes del Diari de Vilanova i la Guàrdia Urbana que facin públic el nombre d'accidents ocorreguts en aquest punt en els darrers 10 anys, amb informació detallada del tipus d'accident i el nombre de víctimes que hi ha hagut. Cal un nombre determinat de víctimes per eliminar un punt negre?
2. Demanar a la regidoria d'Atenció ciutadana i a la regidoria de Via Pública si tenen, en procés o en projecte d'execució, algun pla per resoldre aquest problema lamentable que afecta la vida de moltes persones.
3. En cas que la resposta sigui negativa, demanar que des de l'Associació de Veïns de Barri de Sant Joan es formuli una petició oficial d'instal·lació d'un semàfor de quatre punts o d'algun tipus d'instal·lació alternatiu (semàfor al carrer de l'Aigua que funcioni quan se superi el límit de velocitat de centre urbà) , o una rotonda o el que calgui, però que es vegi una acció destinada a pal·liar sensiblement la perillositat de la cruïlla.
4. Si en un període de tres mesos no he aconseguit que hi hagi cap moviment per part de ningú en relació amb aquesta petició de millora de la seguretat viària en aquest punt concret, per a qualsevol altre accident que es produeixi, em personaria com a part civil denunciant i demandaria els serveis de l'Ajuntament corresponents per negligència criminal.
Ahir , al tren, en vaig fer una com un cove. Després, al cap d'una bona estona, mentre hi pensava, me'n feia creus. Avaluava la gosadia del fet i gairebé em semblava una covardia o com a mínim una acció de la qual no me'n podria sentir massa satisfet. Em preguntava jo mateix com n'hi diria... si provocació o legítima defensa o acte reflex o acte surrealista ... Sé que algú m'ajudarà a resoldre el dubte ...
Eren prop de les quatre i agafava el tren de VIlanova a Barcelona. Anava a assistir a una cita especial amb amics blogaires de la corda de Transformacions. El tren sortia de la via 11, i mentre caminava cap a l'andana ja n'anunciaven la sortida per megafonia. "Rodalies. Tren en direcció Sant Andreu Comtal ... " Com que el tren sortia de Vilanova i era de wagons de dos pisos, no hi havia massa gent, i al pis de dalt érem potser sis o set persones com a molts. El tren és va posar en marxa puntualment al cap de poc minuts. Quan jo vaig pujar, ja hi havia una noia o senyora jove telefonant amb el seu mòbil. Jo vaig anar aseure uns 5 o 6 metres més endavant, al costat dret, per veure el mar des de les costes. Al cap de tres o quatre minuts, quan jo ja havia tret el diari i començava a llegir-lo, el silenci total del wagó seguia corromput per la trucada telefònica impúdica que ens feia a tots els passatgers partíceps dels afer s de la senyora telefonant.
Alguna cosa va passar al meu cervell que va provocar un acte reflex igual com ho hagués fet un mosquit aturat sobre la meva mà, intentant picar-me i xuclar-me la sang. Vaig decidir que jo també em posaria a llegir l'article del diari en veu alta, comsi si jo també truqués per telèfon a casa o a un amic i li llegís per telèfon mòbil el contingut de l'article.
Avui. Pàgina 5. Unitat sobre el paper Resolució: Tripartit i Ciu tanquen l'acord pel finançament, però l'interpreten diferent. Clau: El text preveu el rendiment "complet" de tots els tributs cedits. Xifra: Montilla i Mas acorden parlar de xifres en privat en el futur.
Així ara hi havia doble so al wagó. Vaig veure com un altre passatger , assegut a uns 3 metres d'on era jo llegint el diari en veu alta , d'esquena a la marxa i en cantó muntanya ... seguia amb el seu posat impassible sense riure ni somriure ni fer cara d'estranyat.
La conversa telefònica s'allargava i ni parava ni baixava el to de veu de la comunicació . Em va donar temps de llegir una columna i mitja de la crònica de Tian Riba titolada Debat al Parlament. Va parar i vaig parar de llegir. El tren va arribar a Sitges i va pujar un munt de gent. Vaig pensar que si fins arribar a Barcelona algú es posava a telefonar jo em tornaria a posar a llegir el diari en veu alta. No va ser el cas i l'acte surrealista es va acabar amb una única implementació..
Va ser tornant cap a casa que em vaig preguntar què hagués passat si qui hagués estat trucant hagués sigut un goliat de dos metres i m'hagués vingut a veure la car dient "Que passa res?" o "¿Pasa algo tío? Amb cara de bronca...
Jo, de natural tanquil i persona que no acostuma a fer sinó ajudar a baixar cotxets de criatures a les mares que en porten, a deixar seure algú si va dret i és una persona gran ... i coses d'aquelles que explicaven que calia fer al manual d'urbanitat de finals dels 50 i principis dels 60 ... em feia creus de l'acte reflex, quasi subversiu i surrealista que havia perpetrat el dia 3 de setembre del 2008.
Ál cap i a la fim ben pensat, pensar que una conversa de mòbil ens molesta és no tenir en compte que estem al 2008 i que el mòbil és tan o més quotidià qie el raspall de dents... i que la gent es comunica ... El sielnci és un gran bé, però també ho és la vida que dóna veure que hi ha vida ...
Tot plegat em va fer pensar que per alguna raó ara gairebé mai RENFE no posa música als trens de rodalies ... mentre que abans ens deleitaven amb una mena de fil musical, de tendència clàssica, que ajudava, o així m'ho semblava a mi, a fer més agradable el viatge al temps que -com és ben sabut- la música amansa les feres i calma els esprits agitats.
I si demànàvem a RENFE que munti per a rodalies una bona selecció de música terapèutica, científicament estudiada, per tal de fer més feliços a milions d'usuaris? ...
A la secció Décriptages–Portrait, LeMonde del dijous 18 de setembre , pàgina 15, - equivalentde la contraportada de la Vanguardia, per entendren's- incloïa el retrat de Boris Cyrulnik, amb el títolBâtisseur d’espoirquees podria traduir per“constructor d’esperança”.
Allà m’assabento que Cyrulnik és l’ambaixador mundialde la resiliència, o facultat de saber enfrontar-nos a les adversitats i sortir-ne més forts que abans d’haver-la patit. Se li associa la imatge de “rebotar amb més força” que la força d’arribada incial, que és una imatge força entenedora.
L’article aporta la referència de dos llibres que no em penso deixar perdre
Un merveilleux malheur (1999) i
Autobiographie d’un épouvantail (2008)ambdós publicats per l’editorial Odile Jacob.
En aquest darrer llibre, als 71 anys, Cyrulnik explica alguns detalls de la seva vida que permeten d’entendre que ell, -com no podia ser d’una altra manera- és un gran resilient de l’adversitat de la segona guerra mondial: deportació de la seva mare, d’origen polonès el 1942 i del seu pare, d’origen rusm el 1943. Encara nen, fou arrestat per la Gestapo i tancat en una sinagoga. Una mestra le va ajudar a fugir.
Dues dades curioses, interessants i ben il·lustratives: ens diu que a 6 anys ja s’havia adonat perfectament que la gent era boja, que aquella bogeria era perillosa i que, per sobreviure, calia entendre els altres.
Per això, no és d’ estranyar que als 11 anys ja tingués clar que, de gran, volia ser psiquiatre….
Com a ressò i complement d’aquest article vaig trobar també l’entrevista amb Daniel Pennac, professor i escriptor francès , i un altre gran personalitat resilient, que una setmana abans publicava El Periódico:
(...) --¿Un mal ambient? --No. Fill de la burgesia, amb tres germans batxillers, sense casos d'alcoholisme, alimentació sana, sobretaules alegres i cultes. No hi havia cap fonament històric ni raó sociològica per ser una nul.litat. Simplement, ho era.
--Desassossegant. --Recordo sentir vergonya i fúria. Anava a l'escola aterrit per la reacció dels professors al comprovar que no havia fet els deures i tornava avergonyit per decebre els meus pares. I la vergonya i la por es metamorfosen aviat en còlera. Tot fracàs escolar origina comportaments de compensació que porten els nois a convertir-se en passotes i violents. I a mentir. Jo, si no feia els deures perquè no entenia l'enunciat, mentia. (...)
Pennac demostra, amb la seva trajectòria vital , comcal que el sistema escolar i la societat s’enfrontin al pseudodeterminismedel fracàs escolar.
Se m’acut que en èpoques de crisi, l’educació en resiliènciafóra una bona opció per incloure en els currícula de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.Difícil però no impossible.
Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…
De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció… Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa
Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.
Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigacióirecordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que lasegurtat en l’aviació és més precària del que pensem.
Hem vist com s’ha extèsi oficialitzar la utilització de la paraula crisiper parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.
Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.
Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.
Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.
He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.
He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.
Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.
Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.
Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica.I no s’especula res de res sobre ell. He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència ila veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.
Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…
El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;
aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express iLe Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran;les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ;les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …
No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …
Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…
Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.
José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.
Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.
De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..
- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo"ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui!Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...
T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?
És perquè la senten …!
- Ja senten què, President?
- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en micas'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …
Ah! Com m’agradaria d’allunyar-me centre enllà on diuen que hi fan una cimera de serveis d’espionatge cultes, eficaços, feliços, nets i polits.
Se'm fa aigua a la boca quan llegeixo que una comunicació tractarà sobre “intel·ligència proactiva” , que no sé què és, i que una altra , treballant amb mapes conceptuals- amb software de Mindjet: MindManager 7.0? probablement, la suposició és meva -defensarà ... “la utilització de mètodes i tècniques que provenen del la teoria política i de l’anàlisi del discurs aplicades al subcamp de la intel·ligència cultural”. En francès diríem "le pied!".
Aprofito doncs l’avinentesa per preguntar si algú sap si a algú li sobra una invitació o si hi ha alguna beca per poder participar-hid’oient amateur ara i com a would-be spy un dia, potser?
Discreció total promesa i agraiment jurat per endavant, és clar, com no pot ser altrament en aquests casos ;-).
“Idees. Cimera d’espies a Madrid.”
“Poca broma. A Madrid, el mes d’octubre, concretament del 22 al 24, es farà el primer congrés estatal d’intel·ligència, la primera iniciativa acadèmica d’aquesta mena celebrada a l’estat espanyol i que pretén acollir investigadors, docents i experts que s’ocupen de l’estudi del món de la intel·ligència per a la seguretat i la defensa, des de les seves àrees de coneixement." Xavier Vinader. El Temps Mº 1265. 11 de Setembre de 2008
Quan acabi d’escriure la meva novel·la, o millor, quan em jubili, ja sé on m’apuntaré: demanaré que em deixin seguir algun curs al GRIUB (Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona). Dubto molt que m’hi vulguin en un grup d’aquests, no tant per allò de la intel·ligència, que ja sé que no em sobra res, sinó perquè em temo que adolesc d’altres característiques fonamentals per a la feina: joventut, urpes afilades, capacitat de mentir sense immutar-se i molta, molta, mala llet amagada i perfectament controlada.
Iés que, fet i fotut, penso que l’espia no creix. D’espia, com de poeta, se’n neix ... o no. La resta és literatura.
Philippe Néricault dit Destouches 1680-1754 és autor d'una frase famosíssima: "Chassez le naturel, il revient au galop" que, entre les moltes traduccions i interpretacions possibles, té la de dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i no mirar la realitat als ulls, perquè la realitat de seguida torna a imposar-se a les nostres vides.
Una de les realitats que de vegades volem oblidar és la política, en el sentit més cru de la paraula: la gestió dels interessos oposats d'uns i altres. I així ni a l'estiu no hi ha hagut treva, perquè la realitat sempre s'imposa a la ficció.
"No cal que volgueu oblidar-vos de la política, perquè sempre torna i torna sempre al galop" SGR.
Ho sabia tothom i era profecia que donar publicitat a les balances fiscals de les autonomies de l'Estat canviaria les regles del joc polític a l'Estat espanyol: ajudarien a clarificar paraules i conceptes : solidaritat, expoli, extorsió, imposició, injustícia, parasitisme, justícia ... Ara ens calen per a tots aquest termes noves definicions més acurades i matizades.
La imatge del català emprenyat, té ara encara una altra versió que és la del català indignat amb raó i proves a la mà. I per això cal donar-li alguna resposta que no sigui l'insult barroer de costum que practiquen els cercles anticatalanistes madrilenys amb un cinisme desmesurat i impune.
L'escabrós acudit que proposava "adoptar" infants extremenys i el Manifest "Quiero ser solidario" que m'acaben d'enviar per correu fa una estona i reprodueixo a sota són només dos dels exemples del greu malestar que hi ha a Catalunya perquè l'Estat es nega permanentment a tractar-la amb la dignitat que li pertoca. Ho diuen ben dit i ho demanen de manera assenyada tots els partits polítics catalans (inclòs el PPC ?).
Esperem que el govern socialista tingui seny i faci un pas històric important i irreversible abans el govern de l'Estat no torni a mans dels que somien en tenir "bombardejada" Catalunya cada 50 anys o quan faci falta.
Sé que algú ha començat a posar fil a l'agulla per organitzar una "Marxa dels 10.000 catalans" sobre Brusel·les.
En vaig estar parlant amb uns amics i la conversa va ser sucosa: perquè tal iniciativa no fos només simbòlica, i patètica, i tingués conseqüències serioses, hauria de ser "anar-hi a peu des de Barcelona, passant pel pas del Pertús, i travessant França per Vichy i per París ...l'estiu del 2009. Una mena de camí de Santiago però que es digués Camí de Sant Jordi i adéu Espanya".
I és que les revoltes contra les injustícies se saben on comencen però no se sap on poden acabar, ni com.
*****************
Annex.
Plamflet reivindicatiu. Autor anònim.
MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA
¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !
Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.
NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.
POR ESO:
QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.
Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.
QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.
QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.
QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.
QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.
QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.
QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.
QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora. QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas. QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura. QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc.... QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO,
ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS. Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los
españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente
¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!
Mientras tanto, lo soy a la fuerza. Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
__________________
Bé, el llenguatge del "Manifiesto" pot ser discutible, però el missatge, en castellà, sembla prou clar i catala. I del tema de fons, que és el de la justícia distributiva, en seguirem sentint a parlar durant molt de temps. La caixa de Pandora de les balances fiscals amb tots els llamps i trons que provocarà, acabarà -esperem-ho- per posar les coses al seu lloc. Tant de bo que sigui sense cap ni una gota sang.
Del dia 1 al 16 de setembre, Philippa Beveridge exposa a la Cripta del FAD (Foment de les Arts i del Disseny), a la Plaça del Àngels 5-6, davant del MACBA.
"La mostra de Philippa Beveridge, artista plàtica que treballa el vidre, reflexiona sobre el tema de l'artista com a portador de la memòria. Una cuirassa de vidre argentat que actua com una tela llisa captant imatges del seu entorn, plasmant-les com si fossin records i moments fugaços i distorsionant-los alhora, tal com ho faria la memòria. "
Pippa Beveridge porta un munt d'anys escolpint vidre i treballant amb emplomats. Ara, ara en un moment de plenitud, exposa un treball artístic extraordinari, fruit de troballes innovadores en l'art de gravar vidre modulat.
Apareixo en els crèdits de l'exposició de manera generosa per part de la Pippa i en Mark, per haver col·laborat mínimament amb ell en un petit detall del redactat. Va ser un plaer acompanyar-los el dia de la inauguració de l'exposició, una ocasió que em va permetre conèixer també aquest espai tan singurar a Barcelona que és la Cripta del FAD que desconeixia completament. Val a dir que l'agenda del FAD per al mes de setembre inclou entre altres exposicions:
El dimarts 9.10: Llibres d'artista. En els límits de la pàgina.
Del dijous 11.10 al dimarts 16.10 . Visualkultur.cat. Art/Disseny/Llibres.
Barcelona és plena de tresors per descobrir. Alguns són molt aprop i de fàcil accés.
Aprofito l'avinentesa per repetir una vegada més una dèria que tinc. M'agradaria saber que cada un dels centres culturals i artístics de Catalunya compta amb un apartat orgnaitzatiu que enregistra en formats audiovisuals tot el molt que es fa al nostre país. Es més una qüestió de creativitat i capacitat organitzativa que no pas de diners, que sempre poden ser excusa per no fer res.
Caldrà que en parléssim amb algun responsable de la Conselleria de Cultura. Hi ha un munt de coses a fer per la Conservació de la memòria cultural del nostre país que em penso ue no es fan.
Torna el primer de setembre, que és per a molta gent com el primer de gener, un punt de trobada amb les il·lusions renovades de canviar de vida, tornar a la feina, portar els fills a l’escola o veure els adolescents engegar un nou curs.
El “jetlag” de tornada a la normalitat pot durar quize dies o tres setmanes, com a mínim el seus efectes psicològics, però la pressió és tan forta, que més val acostumar-s’hi ràpidament per no partir-ne massa les conseqüències.
Per als adults, estan pronosticant que la tornada serà dura a nivell de feina. Ens instal·larem en el context de la crisi per mirar de sobreviure-la de la millor manera possible.
He estat postposant l’escriptura per dedicar-me al màxim a d’altres activitats. I ara que ha arribat l’hora de tornar a treballar seriosament, em venien ganes de fer un petit balanç. Volia ser original llistant el petit munt de coses de les que havia disfrutat durant les vacance d'enguany, però vaig llegir que en JP. Quiñonero ja fa dies que havia fet el seu i també en el balanç d’estiu ens havia passat davant.
Bé, en el meu cas puc dir que ha estat un estiu ple de novetats i d’experiències profitoses.
Enguany, el viatge al Carib em va permetre d’ experimentar amb un petit catamarà i perdre la por a dominar la vela. De fet sempre he temut no pas el navegar amb planxa de surf o amb catamarà de la platja cap al mar, sinó de no ser capaç de tornar a platja! Aquest cop n’he après una mica i la por ja està vençuda. Vint anys a Vilanova i me n’he d’anar a l’altre costat del llac a viure una experiència com aquesta! Hi ha coses que van així!
La via verda d’Olot cap a Girona només la vam encetar: Olot–Les Preses: que ningú no se’n foti que sempre s’ha de comneçar d’alguna manera o altra. N’hi va haver prou amb els 12 o 13 quilòmtres d’anar i tornar per il·lusionar-me amb fer més vies verdes, i no tan verdes, sempre que sigui cami tot pla. Fer de la bicicleta el cavall de Rousseau. Rousseau escriví que només hi havia una cosa més agradable que caminar, i era segons ell anar a cavall. Bé, potser sí, pels que no tenim cavall, la bicicleta fa el fet i, efectivament ens permet gaudir de la natura de manera extraordinària.
Una altra descoberta van ser les cales i platges de l’Ametlla de mar fins a Calafat pel camí de ronda. Guardo dels del 2003 un llibret de la Griselda Guiteras i la Mònica Huguet que proposen les rutes de l’espai “De vacances” de TV3. Aquest any hem començat pre la primera i ara ens hem promès que en farem moltes més.
Com que sóc de bon conformar, m’emociono amb tot i amb ben poca cosa, i així disfruto de miques de felicitat molt sovint.
Un dels pelegrinatges que ja hem convertit en ritual és dedicar el darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre a anar a Port de la Selva a regar una amistat de gairebé tota la vida i aprofitar-ho per anar a pescar i a banyar-nos en aigües clares del cap de Creus nord. Alguns anys la tramuntana o el vent del sud ens ho impedeixen, però he acabat pensant que tinc poders telúrics i celestials que fan que la meva presència a la zona aconseguiexi contradir les prediccions del servei météo francès, espatlli les regates de velers però ens deixi sortir en barco a nosaltres i disfrutar d’un gran dia de sol, una generosa pescada de piules i serrans, un dinar esplèndid i d’una mar com una bassa.
He carregat el disc dur amb images, emocions i projectes de treball com per afrontar amb força els embats negatius que es puguin presentar al setembre i la tardor. Som-hi!
"Va el Conseller Saura de IV-EUiA o quelcom així que es diuen i demana la compareixença del President Zapatero al Congrés dels Diputats perquè doni explicacions després d’incomplir la data del 9 d’agost d'enguany que fixava l’Estatut per l’acord del finançament. Semblava un acte de força i mediàtic de manera que permetia als de IV treure una mica el nas i tenir perfil propi dins del tripartit i, de passada per demostrar que encara que pocs (1+1) eren capaços de fer feina. Però quan ahir vaig sentir que el Conseller Saura se n’havia anat a Vilanova i la G. (s’ha de dir així, que així consta als indicadors de carreteres), a trobar-se amb la "fideuà" de la Vega i declarant que havien pactat entre oliva i oliva retirar la sol·licitud de compareixença del President Zapatero, em vaig quedar esmaperdut."
En casos com aquest, sempre em pregunto què hi ha al darrere de tal feta. I sempre penso que no ho sabrAN -els qui ho sàpiguen- fins d'aquí a 50 anys, quan es desclassifiquin els papers secrets que expliquen pactes secrets i conxorxes actuals.
Això sí, per a l'ara mateix se m'acudeixen tres hipòtesis i dubto que n'hi hagin gaires més:
Primera. Saura és un heroi salvador de la pàtria que ha jugat la carta decisiva d'una raó d' Estat que ajuda a salvar el país de ves a saber quin mal. El que passa és que el poble, la plebe, la púrria ciutadana , és a dir tots nosaltres, no podem entendre la música celestial que toquen els querubins en els despatxos governamentals.
Potser ens està salvant a tots d'un intent de cop d'estat que preparen ves a saber qui, tan bon punt JLRZ accedeixi a donar als catalans, seguint la lletra de l'Estatut, 4 € dels 100 que els ha arrabassat abans. Potser.
I nosaltres, davant de tant de sentit de país i d'estat i de govern i de secret d'estat ...li estem maleïnt els ossos, pobre Joan! Ens podràs perdonar que ningú no entengui perquè traeixes el front comú català, perquè nosaltres som desgraciadets que no entenem les coses serioses? Ens ho podràs perdonar, Joan? Ja sé que no ens ho explicaràs perquè no ho entendríem, oi? Perdona'ns Joan Saura celestial, perquè no sabem què estem fent. Mentrestant, ves preparant la teva dimissió per al mes de novembre. I pensar que al JLRZ , a l'escorpí de foc cremacatalans ... li deien "bambi ! "La vida te da sorpresas ... Sorpresas te da la vida !" ;-)
Segona hipòtesi: Joan Saura ha vist la Verge Maria aquest estiu. Se li ha aparegut en algun lloc secret i li ha dit què era exactament el que havia de fer:
"Tindràs un encontre amb una gran senyora, sí Vicepresidenta, per a més senyes, et trobaràs amb ella en un lloc molt especial, Vilanova i la Geltrú, on hi viu aquell que escriu el Dipofilo, i ella et demanarà un favor. Si vols guanyar-te un bon lloc al cel i la fama a la Terra, fes-li cas en tot i no se t'acudeixi portar-li la contrària... Sentiràs que et xiulen les orelles, però tu ni cas. Tot per l'Espanya"
Tercera: Li fan xantatge. Guardaven les fotos per a una ocasió especial com aquesta:
"O evites que en JLRZ hagi de comparèixer a fer el ridícul davant de tota Espanya o pengem a YouTube les fotos de tu i la teva dona al llit ... Tu tries, Joanet, consulta-ho amb la Imma Mayol i veuràs què cal decidir. I fes-ho aviat que no tenim gaire temps per perdre." Signat : IDE Inteligensia del Estao
A mi no se m'acudeixen d'altres explicacions, però segur que a vosaltres sí, oi?
La gràcia de la cosa és que tres mesos passen volant i aviat veurem, sí aquesta la veurem, la "solució" de la pel·lícula. Ja us aviso: no us agradarà! Millor que m'equivoqui del tot!
Afegitó al comentari :
Trobo a faltar algun programa d'humor que s'atreveixi a fer política ficció versemblant i/o inversameblant que ens tingués entretinguts imaginant possibles solucions a aquesta mena de problemes. Com que és sabut que la realitat sempre supera la ficció, no fóra cap mal i potser fins i tot podria donar idees als polítics que estiguin a punt d'acabar-les. Joves i no tant... au que tot està per fer! Animeu-vos!
Post Scriptum per al FP
Francesc, gràcies per fer-me l'honor de posar-me al grupet de blogs que anomenes "Blogs a mà" i no al grup de la pila del greix . Sempre fa il·lusió saber-se una mica apreciat.
Tot i que tinc la taula plena de fulls i l'agenda plena de posts en cua de publicació, per reprendre el ritme blogaire res millor que començar per una referència a unes paraules de Gabriel Jaraba que en el seu post "Los mosquitos , las moscas, lo limpio y lo sucio" del seu blog escriu això:
"Los progres de antaño creíamos que cuando desapareciese el franquismo disminuiría la pasión por el fútbol y desaparecería la prostitución en aras de la libertad sexual. Inocentes criaturas, hoy hay fútbol todo el año, día sí y día no, y las carreteras están llenas de putas, puticlubs y macarras de cien nacionalidades distintas. "
Ahora veo en la tele unos anuncios que parecen sustituir paulatinamente a los comerciales de jabones y detergentes: productos que pueden paliar el estreñimiento femenino. Decididamente, los hados del destino tienen un cruel sentido del humor. Cuando ya hemos limpiado nuestra existencia hasta la cuasi esterilización, resulta que nuestro mayor deseo es poder cagar."
Bé, jo he començat a riure i no he pogut parar ... la càrrega humorìstica de les reflexions del Gabriel té qualitats terapèutiques, segur. No hi ha massa res a comentar. Només constatar amb una ganyota als llavis, quantíssima raó té en proclamar la seva innocència, ingenuitat i equivocació, que és també la meva i de moltíssima gent. No, Gabriel, no era cosa de progres, sinó cosa de tota persona normal i sensata. Amb el temps vas veient que els grans mecanismes d'alienació de masses són indestructibles i gairebé necessaris. Segueixo pensant que és una indecència la presència del fultbol a tots els mitjans de comunicació pel fet de suplantar el temps que caldria dedicar a la informació de milers de temes importants per a la societat, però com que sóc conscient de la inutilitat de la meva queixa, em sento una mica com un Winston passat per l'habitació 101: ja estic en disposició de començar a estimar la Lliga 2008-2009 que ens ajudarà a oblidar la realitat. Sí, l'opi futbolístic és baratet i legal... Tonto el qui no se n'aprofiti.
Quant als problemes per poder cagar regularment, no n'he tingut mai massa i em costa posar-me empàticament a la panxa dels qui en pateixen. Però segur que hi ha infinitat de remeis que no passen per menjar iogurt. Prunes i prou. Els publicitaris són una raça de gent que em cau bé, malgrat que el resultat del seu treball em reboti sovint a la cara com un cop de punt i al cap com un cop de pal. Tot sigui per la creativitat.
Falta fer encara la publicitat d'un producte que permeti pixar també regularment, i que no sigui aigua -massa fàcil- , potser algun tipus de pasta, formatge o gaspatxo, vi o cava ... Els de Don Simón, per ejemple, o un cava català, prometent que, a més de la regularitat, "t'hi podràs pixar de gust" insistint en la imprecisió perquè cadascú imagini el "HI" que vulgui ... fóra un gran anunci amb promesa de vendes milionàries. I encara està per crear i treure'n pela! Segur que ja no tardarem massa a sofrir-lo a la TV entre desgràcia i desgràcia.
