Dèiem abans d'ahir ...

Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…

De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció…
Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa

Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.

Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigació i recordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que la segurtat en l’aviació és més precària del que pensem.

Hem vist com s’ha extès i oficialitzar la utilització de la paraula crisi per parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.

Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.

Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.

Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.

He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.

He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.

Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.

Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.

Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica. I no s’especula res de res sobre ell.
He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència i la veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.

Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…

El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;

aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express i Le Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran; les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ; les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …

No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …

Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…

Reprenc el blog amb ganes de mirar endavant …

11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat

* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades (El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada

Cimera d'espies a Madrid.Demanaré si m'hi deixen entrar.

M’assabento, llegint el que diu en Xavier Vinader al Temps d’aquesta setmana (Nº 1265), que a finals d’octubre, a Madrid hi haurà “marro” del bo o del que a mi m'agrada.

Ah! Com m’agradaria d’allunyar-me centre enllà on diuen que hi fan una cimera de serveis d’espionatge cultes, eficaços, feliços, nets i polits.

Se'm fa aigua a la boca quan llegeixo que una comunicació tractarà sobre “intel·ligència proactiva” , que no sé què és, i que una altra , treballant amb mapes conceptuals - amb software de Mindjet: MindManager 7.0 ? probablement, la suposició és meva - defensarà ... “la utilització de mètodes i tècniques que provenen del la teoria política i de l’anàlisi del discurs aplicades al subcamp de la intel·ligència cultural”. En francès diríem "le pied!".

Aprofito doncs l’avinentesa per preguntar si algú sap si a algú li sobra una invitació o si hi ha alguna beca per poder participar-hi d’oient amateur ara i com a would-be spy un dia, potser?

Discreció total promesa i agraiment jurat per endavant, és clar, com no pot ser altrament en aquests casos ;-).

“Idees. Cimera d’espies a Madrid.”

“Poca broma. A Madrid, el mes d’octubre, concretament del 22 al 24, es farà el primer congrés estatal d’intel·ligència, la primera iniciativa acadèmica d’aquesta mena celebrada a l’estat espanyol i que pretén acollir investigadors, docents i experts que s’ocupen de l’estudi del món de la intel·ligència per a la seguretat i la defensa, des de les seves àrees de coneixement."
Xavier Vinader. El Temps Mº 1265. 11 de Setembre de 2008

Quan acabi d’escriure la meva novel·la, o millor, quan em jubili, ja sé on m’apuntaré: demanaré que em deixin seguir algun curs al GRIUB (Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona). Dubto molt que m’hi vulguin en un grup d’aquests, no tant per allò de la intel·ligència, que ja sé que no em sobra res, sinó perquè em temo que adolesc d’altres característiques fonamentals per a la feina: joventut, urpes afilades, capacitat de mentir sense immutar-se i molta, molta, mala llet amagada i perfectament controlada.

I és que, fet i fotut, penso que l’espia no creix. D’espia, com de poeta, se’n neix ... o no. La resta és literatura.

______________

Enllaços

Perquè no coneguin que sabem que saben
La catosfera literària 08 , Pàgina 71. Dipofilopersiflex II. Ed. Cossetània.

_____________

Espanya, Catalunya i el finançament

Philippe Néricault dit Destouches 1680-1754 és autor d'una frase famosíssima: "Chassez le naturel, il revient au galop" que, entre les moltes traduccions i interpretacions possibles, té la de dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i no mirar la realitat als ulls, perquè la realitat de seguida torna a imposar-se a les nostres vides.

Una de les realitats que de vegades volem oblidar és la política, en el sentit més cru de la paraula: la gestió dels interessos oposats d'uns i altres. I així ni a l'estiu no hi ha hagut treva, perquè la realitat sempre s'imposa a la ficció.
"No cal que volgueu oblidar-vos de la política, perquè sempre torna i torna sempre al galop" SGR.

Ho sabia tothom i era profecia que donar publicitat a les balances fiscals de les autonomies de l'Estat canviaria les regles del joc polític a l'Estat espanyol: ajudarien a clarificar paraules i conceptes : solidaritat, expoli, extorsió, imposició, injustícia, parasitisme, justícia ... Ara ens calen per a tots aquest termes noves definicions més acurades i matizades.

La imatge del català emprenyat, té ara encara una altra versió que és la del català indignat amb raó i proves a la mà. I per això cal donar-li alguna resposta que no sigui l'insult barroer de costum que practiquen els cercles anticatalanistes madrilenys amb un cinisme desmesurat i impune.

L'escabrós acudit que proposava "adoptar" infants extremenys i el Manifest "Quiero ser solidario" que m'acaben d'enviar per correu fa una estona i reprodueixo a sota són només dos dels exemples del greu malestar que hi ha a Catalunya perquè l'Estat es nega permanentment a tractar-la amb la dignitat que li pertoca. Ho diuen ben dit i ho demanen de manera assenyada tots els partits polítics catalans (inclòs el PPC ?).
Esperem que el govern socialista tingui seny i faci un pas històric important i irreversible abans el govern de l'Estat no torni a mans dels que somien en tenir "bombardejada" Catalunya cada 50 anys o quan faci falta.

Sé que algú ha començat a posar fil a l'agulla per organitzar una "Marxa dels 10.000 catalans" sobre Brusel·les.

En vaig estar parlant amb uns amics i la conversa va ser sucosa: perquè tal iniciativa no fos només simbòlica, i patètica, i tingués conseqüències serioses, hauria de ser
"anar-hi a peu des de Barcelona, passant pel pas del Pertús, i travessant França per Vichy i per París ...l'estiu del 2009. Una mena de camí de Santiago però que es digués Camí de Sant Jordi i adéu Espanya".

I és que les revoltes contra les injustícies se saben on comencen però no se sap on poden acabar, ni com.

*****************

Annex.

Plamflet reivindicatiu. Autor anònim.

MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA

¡ QUIERO SER SOLIDARIO !

¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !

Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.

NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.

Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.

QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.

QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.

QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.

QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc....

QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO,
ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.
Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los
españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente

¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!

Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
__________________

Bé, el llenguatge del "Manifiesto" pot ser discutible, però el missatge, en castellà, sembla prou clar i catala. I del tema de fons, que és el de la justícia distributiva, en seguirem sentint a parlar durant molt de temps. La caixa de Pandora de les balances fiscals amb tots els llamps i trons que provocarà, acabarà -esperem-ho- per posar les coses al seu lloc. Tant de bo que sigui sense cap ni una gota sang.

Obra artística de Philippa Beveridge al FAD de Barcelona

Del dia 1 al 16 de setembre, Philippa Beveridge exposa a la Cripta del FAD (Foment de les Arts i del Disseny), a la Plaça del Àngels 5-6, davant del MACBA.

"La mostra de Philippa Beveridge, artista plàtica que treballa el vidre, reflexiona sobre el tema de l'artista com a portador de la memòria. Una cuirassa de vidre argentat que actua com una tela llisa captant imatges del seu entorn, plasmant-les com si fossin records i moments fugaços i distorsionant-los alhora, tal com ho faria la memòria. "

Pippa Beveridge porta un munt d'anys escolpint vidre i treballant amb emplomats. Ara, ara en un moment de plenitud, exposa un treball artístic extraordinari, fruit de troballes innovadores en l'art de gravar vidre modulat.

Apareixo en els crèdits de l'exposició de manera generosa per part de la Pippa i en Mark, per haver col·laborat mínimament amb ell en un petit detall del redactat.
Va ser un plaer acompanyar-los el dia de la inauguració de l'exposició, una ocasió que em va permetre conèixer també aquest espai tan singurar a Barcelona que és la Cripta del FAD que desconeixia completament.
Val a dir que l'agenda del FAD per al mes de setembre inclou entre altres exposicions:

El dimarts 9.10: Llibres d'artista. En els límits de la pàgina.

Del dijous 11.10 al dimarts 16.10 . Visualkultur.cat. Art/Disseny/Llibres.

Barcelona és plena de tresors per descobrir. Alguns són molt aprop i de fàcil accés.

Aprofito l'avinentesa per repetir una vegada més una dèria que tinc.
M'agradaria saber que cada un dels centres culturals i artístics de Catalunya compta amb un apartat orgnaitzatiu que enregistra en formats audiovisuals tot el molt que es fa al nostre país.
Es més una qüestió de creativitat i capacitat organitzativa que no pas de diners, que sempre poden ser excusa per no fer res.

Caldrà que en parléssim amb algun responsable de la Conselleria de Cultura. Hi ha un munt de coses a fer per la Conservació de la memòria cultural del nostre país que em penso ue no es fan.

Imatges de l'exposició.











Fotos SGR
____________

Article de Manel Haro a Time Out BCN 5-10 de setembre 2008


****************

Final de vacances. Balanços grans i petits

Torna el primer de setembre, que és per a molta gent com el primer de gener, un punt de trobada amb les il·lusions renovades de canviar de vida, tornar a la feina, portar els fills a l’escola o veure els adolescents engegar un nou curs.
El “jetlag” de tornada a la normalitat pot durar quize dies o tres setmanes, com a mínim el seus efectes psicològics, però la pressió és tan forta, que més val acostumar-s’hi ràpidament per no partir-ne massa les conseqüències.

Per als adults, estan pronosticant que la tornada serà dura a nivell de feina. Ens instal·larem en el context de la crisi per mirar de sobreviure-la de la millor manera possible.

He estat postposant l’escriptura per dedicar-me al màxim a d’altres activitats. I ara que ha arribat l’hora de tornar a treballar seriosament, em venien ganes de fer un petit balanç. Volia ser original llistant el petit munt de coses de les que havia disfrutat durant les vacance d'enguany, però vaig llegir que en JP. Quiñonero ja fa dies que havia fet el seu i també en el balanç d’estiu ens havia passat davant.

Bé, en el meu cas puc dir que ha estat un estiu ple de novetats i d’experiències profitoses.

Enguany, el viatge al Carib em va permetre d’ experimentar amb un petit catamarà i perdre la por a dominar la vela. De fet sempre he temut no pas el navegar amb planxa de surf o amb catamarà de la platja cap al mar, sinó de no ser capaç de tornar a platja! Aquest cop n’he après una mica i la por ja està vençuda. Vint anys a Vilanova i me n’he d’anar a l’altre costat del llac a viure una experiència com aquesta! Hi ha coses que van així!

La via verda d’Olot cap a Girona només la vam encetar: Olot–Les Preses: que ningú no se’n foti que sempre s’ha de comneçar d’alguna manera o altra. N’hi va haver prou amb els 12 o 13 quilòmtres d’anar i tornar per il·lusionar-me amb fer més vies verdes, i no tan verdes, sempre que sigui cami tot pla. Fer de la bicicleta el cavall de Rousseau. Rousseau escriví que només hi havia una cosa més agradable que caminar, i era segons ell anar a cavall. Bé, potser sí, pels que no tenim cavall, la bicicleta fa el fet i, efectivament ens permet gaudir de la natura de manera extraordinària.

Una altra descoberta van ser les cales i platges de l’Ametlla de mar fins a Calafat pel camí de ronda. Guardo dels del 2003 un llibret de la Griselda Guiteras i la Mònica Huguet que proposen les rutes de l’espai “De vacances” de TV3. Aquest any hem començat pre la primera i ara ens hem promès que en farem moltes més.

Com que sóc de bon conformar, m’emociono amb tot i amb ben poca cosa, i així disfruto de miques de felicitat molt sovint.

Un dels pelegrinatges que ja hem convertit en ritual és dedicar el darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre a anar a Port de la Selva a regar una amistat de gairebé tota la vida i aprofitar-ho per anar a pescar i a banyar-nos en aigües clares del cap de Creus nord. Alguns anys la tramuntana o el vent del sud ens ho impedeixen, però he acabat pensant que tinc poders telúrics i celestials que fan que la meva presència a la zona aconseguiexi contradir les prediccions del servei météo francès, espatlli les regates de velers però ens deixi sortir en barco a nosaltres i disfrutar d’un gran dia de sol, una generosa pescada de piules i serrans, un dinar esplèndid i d’una mar com una bassa.

He carregat el disc dur amb images, emocions i projectes de treball com per afrontar amb força els embats negatius que es puguin presentar al setembre i la tardor. Som-hi!

Les raons de Joan Saura. | Blocomentari

Blocomentari : n.m. ]

Blog : __________ Francesc Puigcarbó

Autor: _________ Francesc Puigcarbó

Títol del post: ______ El conseller Saura i la línia Maginot

Data : ___ dijous 21.8.08

Extracte del post original:

"Va el Conseller Saura de IV-EUiA o quelcom així que es diuen i demana la compareixença del President Zapatero al Congrés dels Diputats perquè doni explicacions després d’incomplir la data del 9 d’agost d'enguany que fixava l’Estatut per l’acord del finançament. Semblava un acte de força i mediàtic de manera que permetia als de IV treure una mica el nas i tenir perfil propi dins del tripartit i, de passada per demostrar que encara que pocs (1+1) eren capaços de fer feina.
Però quan ahir vaig sentir que el Conseller Saura se n’havia anat a Vilanova i la G. (s’ha de dir així, que així consta als indicadors de carreteres), a trobar-se amb la "fideuà" de la Vega i declarant que havien pactat entre oliva i oliva retirar la sol·licitud de compareixença del President Zapatero, em vaig quedar esmaperdut."

Continua +

Comentari del Sani : Les raons de Joan Saura són raons que la raó no entén

En casos com aquest, sempre em pregunto què hi ha al darrere de tal feta. I sempre penso que no ho sabrAN -els qui ho sàpiguen- fins d'aquí a 50 anys, quan es desclassifiquin els papers secrets que expliquen pactes secrets i conxorxes actuals.

Això sí, per a l'ara mateix se m'acudeixen tres hipòtesis i dubto que n'hi hagin gaires més:

Primera. Saura és un heroi salvador de la pàtria que ha jugat la carta decisiva d'una raó d' Estat que ajuda a salvar el país de ves a saber quin mal.
El que passa és que el poble, la plebe, la púrria ciutadana , és a dir tots nosaltres, no podem entendre la música celestial que toquen els querubins en els despatxos governamentals.

Potser ens està salvant a tots d'un intent de cop d'estat que preparen ves a saber qui, tan bon punt JLRZ accedeixi a donar als catalans, seguint la lletra de l'Estatut, 4 € dels 100 que els ha arrabassat abans. Potser.

I nosaltres, davant de tant de sentit de país i d'estat i de govern i de secret d'estat ...li estem maleïnt els ossos, pobre Joan!
Ens podràs perdonar que ningú no entengui perquè traeixes el front comú català, perquè nosaltres som desgraciadets que no entenem les coses serioses? Ens ho podràs perdonar, Joan? Ja sé que no ens ho explicaràs perquè no ho entendríem, oi? Perdona'ns Joan Saura celestial, perquè no sabem què estem fent. Mentrestant, ves preparant la teva dimissió per al mes de novembre.
I pensar que al JLRZ , a l'escorpí de foc cremacatalans ... li deien "bambi !
"La vida te da sorpresas ... Sorpresas te da la vida !" ;-)

Segona hipòtesi:
Joan Saura ha vist la Verge Maria aquest estiu. Se li ha aparegut en algun lloc secret i li ha dit què era exactament el que havia de fer:

"Tindràs un encontre amb una gran senyora, sí Vicepresidenta, per a més senyes, et trobaràs amb ella en un lloc molt especial, Vilanova i la Geltrú, on hi viu aquell que escriu el Dipofilo, i ella et demanarà un favor.
Si vols guanyar-te un bon lloc al cel i la fama a la Terra, fes-li cas en tot i no se t'acudeixi portar-li la contrària... Sentiràs que et xiulen les orelles, però tu ni cas. Tot per l'Espanya"


Tercera:
Li fan xantatge. Guardaven les fotos per a una ocasió especial com aquesta:

"O evites que en JLRZ hagi de comparèixer a fer el ridícul davant de tota Espanya o pengem a YouTube les fotos de tu i la teva dona al llit ...
Tu tries, Joanet, consulta-ho amb la Imma Mayol i veuràs què cal decidir.
I fes-ho aviat que no tenim gaire temps per perdre."
Signat : IDE Inteligensia del Estao


A mi no se m'acudeixen d'altres explicacions, però segur que a vosaltres sí, oi?

La gràcia de la cosa és que tres mesos passen volant i aviat veurem, sí aquesta la veurem, la "solució" de la pel·lícula.
Ja us aviso: no us agradarà!
Millor que m'equivoqui del tot!

Afegitó al comentari :

Trobo a faltar algun programa d'humor que s'atreveixi a fer política ficció versemblant i/o inversameblant que ens tingués entretinguts imaginant possibles solucions a aquesta mena de problemes.
Com que és sabut que la realitat sempre supera la ficció, no fóra cap mal i potser fins i tot podria donar idees als polítics que estiguin a punt d'acabar-les.
Joves i no tant... au que tot està per fer! Animeu-vos!


Post Scriptum per al FP

Francesc, gràcies per fer-me l'honor de posar-me al grupet de blogs que anomenes "Blogs a mà" i no
al grup de la pila del greix . Sempre fa il·lusió saber-se una mica apreciat.

Reprenent el teclat. Per començar ... Humor del gros

Tot i que tinc la taula plena de fulls i l'agenda plena de posts en cua de publicació, per reprendre el ritme blogaire res millor que començar per una referència a unes paraules de Gabriel Jaraba que en el seu post "Los mosquitos , las moscas, lo limpio y lo sucio" del seu blog escriu això:

"Los progres de antaño creíamos que cuando desapareciese el franquismo disminuiría la pasión por el fútbol y desaparecería la prostitución en aras de la libertad sexual. Inocentes criaturas, hoy hay fútbol todo el año, día sí y día no, y las carreteras están llenas de putas, puticlubs y macarras de cien nacionalidades distintas. "

Ahora veo en la tele unos anuncios que parecen sustituir paulatinamente a los comerciales de jabones y detergentes: productos que pueden paliar el estreñimiento femenino. Decididamente, los hados del destino tienen un cruel sentido del humor. Cuando ya hemos limpiado nuestra existencia hasta la cuasi esterilización, resulta que nuestro mayor deseo es poder cagar."


Bé, jo he començat a riure i no he pogut parar ... la càrrega humorìstica de les reflexions del Gabriel té qualitats terapèutiques, segur.
No hi ha massa res a comentar. Només constatar amb una ganyota als llavis, quantíssima raó té en proclamar la seva innocència, ingenuitat i equivocació, que és també la meva i de moltíssima gent. No, Gabriel, no era cosa de progres, sinó cosa de tota persona normal i sensata.
Amb el temps vas veient que els grans mecanismes d'alienació de masses són indestructibles i gairebé necessaris.
Segueixo pensant que és una indecència la presència del fultbol a tots els mitjans de comunicació pel fet de suplantar el temps que caldria dedicar a la informació de milers de temes importants per a la societat, però com que sóc conscient de la inutilitat de la meva queixa, em sento una mica com un Winston passat per l'habitació 101: ja estic en disposició de començar a estimar la Lliga 2008-2009 que ens ajudarà a oblidar la realitat. Sí, l'opi futbolístic és baratet i legal... Tonto el qui no se n'aprofiti.

Quant als problemes per poder cagar regularment, no n'he tingut mai massa i em costa posar-me empàticament a la panxa dels qui en pateixen. Però segur que hi ha infinitat de remeis que no passen per menjar iogurt. Prunes i prou.

Els publicitaris són una raça de gent que em cau bé, malgrat que el resultat del seu treball em reboti sovint a la cara com un cop de punt i al cap com un cop de pal. Tot sigui per la creativitat.

Falta fer encara la publicitat d'un producte que permeti pixar també regularment, i que no sigui aigua -massa fàcil- , potser algun tipus de pasta, formatge o gaspatxo, vi o cava ...
Els de Don Simón, per ejemple, o un cava català, prometent que, a més de la regularitat, "t'hi podràs pixar de gust" insistint en la imprecisió perquè cadascú imagini el "HI" que vulgui ... fóra un gran anunci amb promesa de vendes milionàries. I encara està per crear i treure'n pela! Segur que ja no tardarem massa a sofrir-lo a la TV entre desgràcia i desgràcia.

Tansformació 242. McCain & Obama

Còpia del post original, que és al Blog Transformacions


Transformació 242: McCain & Obama (Per Sani)

..................



Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".



Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …

- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat…
- No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en néixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes el passat.

- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?

- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi, però ben aviat tothom s'hi avesarà.

____________


Enllaços

* Tots els exercicis d'estil que he presentat fins ara a Transformacions
* Blog Podcast Traduccions. És un dir . Transformacions



Análisi Política

* Kriptópolis : Obama + Biden = más de lo mismo

Agost: tarda de compres al mercat i a una botiga de pesca

Divendres 8 d’agost per la tarda.

Per anar a pescar caldrà que anem a comprar cucs. Serem tres.
Cop de moto fins a la botiga del carrer Llibertat. Milers de canyes de pescar donen la benvinguda als clients. La mestressa està atenent un grup de tres joves que s’enduen material per eliminar tota una espècie mediterrània.

Mentre faig temps miro els estris i els preus. Hi ha salabres de dimensions descomunals. Per posar-hi tonyines de més de 20 quilos.
Aviat em toca a mi.

- Jo voldria uns quants hams, petits, uns quants ploms i una capsa de llombriu. Serem tres.
- Home, si és per a tres, poter farà curt ...
- Doncs posi’m una altra capsa. Si no l’acabem aquest vespre, serà per demà.
- Del mateix o vol alguna altra cosa. Rosca? Coreà? …El coreà aguanta més …
- Posim coreà, doncs. Ja hi peix per a tothom…?
- Peix n’hi ha. Peix, n’hi ha...

Quan surto ja entren dues persones més. Es nota un moviment frenètic al voltant de la dèria de la pesca de canya…

Enfilo cap al mercat municipal. Hi ha algunes parades tancades. Força gent comprant. A la parada del peix que ens van recomanar com a “molt de fiar” no han posat números de tanda i una senyora pregunta qui és l’ultima. Li dic que jo que encara no havia agafat tanda de ningú. Em pregunta darrera de qui vaig i li dic que ara ho preguntaré. Tot rient li dic que ja la deixo passar davant mentre, mirant a la mestressa de la parada, li dic que han de posar números per evitar els petits caos que es creen si no hi ha un ordre … Em costa molt poc endevinar què pensa .. que tenen massa feina com per posar màquines de números. Que ells no en necessiten … que ja fan prou via amb les clientes … Sí, sóc l’unic home enmig d’una munió de mestresses de casa.

Vaig mirant els preus … Gamba vermella de Vilanova … n’hi ha unes de més petites a 42€ i les grosses, un metro més enllà a 60 euros! El llenguado a 39,50€ (sic) i ja no en queden gaires. Llucets frescos i macos a 16€. L’emperador no duu el preu, però me n’assabento quan ho pregunta una senyora: a 19€ el quilo.
Hi ha sardina però mentre jo sóc allà ningú no en demana. Tampoc no demanen ni pelaies, ni dorades ni maires …

- Tot és de per aquí aquest peix ? -li pregunto
- Oh i tant! De fora només hi ha els musclos i les rossellones, que vénen de Sant Carles.

El peix fa goig, però les factures s’enfilen i enfilen... Calen bitllets de vint o de cinquanta euros per pagar....

M’obre dos llucets i me’ls hi treu l’espina, que em guarda i em posa en una altra bosseta. Després pela dos llenguados, amb una malla de fil que li pemet estirar amb força la pell, primer d'un costat després de l'altre. Una vegada pelats , veient el que queda, torno a mirar el cartellet de 39,50 euros... incrèdul però resignat. Això és inflació, i contribuir a la inflació, penso.

A la parada de fruita que hi ha a la cantonada no hi ha posat cap preu. Ni un! He de començar a preguntar. La síndria a 1,50€, però el meló d’etiqueta i garantia a 2,20 € i els préssecs grocs a 2,20€ . Són legals aquests preus de la fruita ? El meló que em pesa fa més de 5 euros. Hi renuncio. I li dic a la mestressa que aprofitin l’agost que amb aquest preus no es podrà anar al mercat de dins. Que haurem comprar-ho tot a les parades de fóra el dissabte al matí, on els melons, sense etiqueta, això, sí, no passaran mai d 1,50 el quilo, i els préssecs tampoc. I els beneficis, siguin els que siguin, seran per al pagès que ho ven.

Si hem d’anar a pescar hem de fer uns bocates. He de decidir on comprar el pa. Si al forn o al panificador baratet d’oferta permanent: dues barres “baguets” (sic) per un euro. Ja que em fet tant de gasto al mercat potser que estalviem una mica -estalvi pírric- amb això que sembla pa i que gairebé té gust de pa … Vinga! Estalviem!
- Posim també 6 croisantets … i una canya ...
Aprofito l'avinentesa per fullejar el diari que avui no he comprat. Tot va de Jocs Olímpics… No cal que miri la programació perquè avui anirem a pescar la platja del Xiringuito. El tema de la financió de Catalunya me lk'he de mirar amb calma i amb profunditat quan tingui una mica de temps.

Quan torno a engegar la moto, ja s’ha fet un quart de nou …
El cel no està gens clar. Hi ha uns núvols estranys que em fan témer que avui serà molt mala nit per pescar… A males, ens banyarem.
Sort que el peix ja l’hem comprat al mercat.

New Statesman. Concurs d'escriptura setmanal

Hi ha coses que només es poden fer a l’estiu, quan hom està de vacances. Coses com la que vaig fer ahir.
A la seu del New Statesman, un dels setmanaris britànics més antics i de més prestigi al món anglosaxó, els arxius electrònics permeten d’accedir gratuitament i de descarregar articles antics de la revista.
A mi, concretament m’interessava accedir al concurs literari més antic que conec i que dura des de fa més de 77 anys.
La Weekend Competition va ara per la proposta de redacció número 4040. Jo en tenia unes dues dotzenes de descarregades, entre l’any 2006 i el 2007, a carpeta English /NS/ però havia aturat les meves cerques, descàrregues i lectures … La vida és dura ...i no hi ha temps per a tot ...
Vet aquí doncs que ahir en un cop de neguit em vaig decidir a fer-ho i vaig esmerçar un munt d’hores descarregant-me totes les versions que em faltaven … I me’n faltaven un munt. Quantes?
Vaig fer un descobriment important: els concursos d’escriptura en format electrònic al New Statesman comencen al No 3552. Impossible de trobar-ne de més antics i descarregar-los. Si mai torno a Londres, ho investigaré: tornaré a anar a la seu del NS, just al costat de Victoria Station i pujaré a preguntar a Ms De Meaner com va anar el pas de la revista NS al format electrònic…




Fa uns deu o dotze anys vaig fer una sessió equivalent a la biblioteca de la Facultat de periodisme de la UAB. Allà em vaig passar una tarda sencera fotocopiant les Weekend Competitions de tots els exemplars de New Statesman que hi havia a l’hemeroteca.
Després no me les vaig llegir pas totes, però sempre he guardat tot aquell plec com un tresor.
L’home és un animal que acostuma a ensopegar sempre en les mateixes pedres, diuen… Mentre anava fent la feina de formigueta: selecciona, copia, enganxa i nomena … anava pensant en aquesta dita mentre -això també- em delia pensant en els immensos plaers lectòrics que m’esperen durant dies i dies de tardor i d'hivern llegint i gaudint de la genialitat escriptòrica d’aquesta mena de llibre de més de 200 concursos que m’he fabricat a cop de descàrrega.

Si ho voleu provar, el mètode no té massa secret:
Seu web New Statesman : http://www.newstatesman.com/
Al cercador intern, a dalt a la dreta, només cal escriure No 3552, el més antic o bé No 4038 , el més recent, i us donarà l’enllaç que cal clicar per llegir la proposta d’escriptura de la setmana : “What not to wear”…
Proveu d'esriure qualsevol número entre el 3552 i 4038 amb la sintaxi de cerca "No 3xyz" o "No 40xy".
Preoveu per exemple aquest enllaç i anireu a parar a la Competition No 3680

"You were asked for a new batch of neologisms - a comp that has to be set every so often as new names rise into the firmament: "tarrant", "widdecombe", etc."

That's it! I disfruteu-ne sense moderació.

Ja vaig somiar amb ser i fer de Ms De Meaner en català, i fins i tot ho vaig ser durant tres mesos allà pels volts de 1993. Per no embogir vaig haver de parar… però els efectes secundaris de la malatia escriptòrica –com tots els fantasmes personals- continuen provocant danys colaterals…
I continuo pensant encara que quan em jubili em dedicaré a fer com en Màrius Serra o en Jesús Ma Tibau, o com El veí de dalt, i coordinaré un Concurs de Redacció Setmanal si ningú abans no agafa la idea que jo ja havia posat sobre la taula fa molts anys i la implementa com cal. Ara, amb els blogs és possible.
Segueixo buscant col·legues que es vulguin apuntar a gestionar el concurs. Algu s'hi animarà, segur, oi? Cal no perdre mai l’optimisme, tant si és vermell com si és groc o blau.

Passejada lectoblogòrica de diumenge

Avui m'he llevat d'hora amb ganes d'escriure, però com que he començat per obrir La Vanguardia electrònica, he començat una passejada lectòrica que se m'ha endut blogosfera endins i m'he ofegat en mars planes ... abans de tornar, ja cansat, a imposar-me la disciplina de fer anar el teclat ...

M'ha tocat el voraviu llegir com Pilar Rahola diu que se'n va a descansar i a retrobar-se amb la seva intimitat:

(...) Si me permiten, este artículo tiene vocación de pequeña despedida. Agosto
me abduce más allá de lo cotidiano, me exige parar el tiempo, volver a mí misma.
Durante este mes, como tantas otras miles de personas, tomaré las maletas de la
vida, las llenaré de todo lo que no sé gozar, intensamente, durante el resto del
año, y dedicaré las horas a todo lo que deseo y amo. Los libros que me retornan
a las emociones más precisas, quizás más indómitas. La música que me balancea el
cuerpo, como si fuera una vieja mecedora. Las conversaciones pendientes, sin
otro fin que dejar fluir la palabra. Las risas que faltan por reír. Los paisajes
amados. Mi gente, mi red protectora, mi plural querido. Mi plural trabajado.
Quizás dedicaré el tiempo a nada, a esa nada repleta de todo, como una caja de
sorpresas que uno desecha con la mirada, ciego de adivinar la grandeza de su
interior. Las vacaciones deben ser eso, la conquista de la nada, seducidos por
un tiempo que, finalmente, conseguimos controlar nosotros mismos. (...)

Pilar Rahola. La Vanguardia. 3.08.2008

Un text tot ell preciós que comença i tanca amb un record emocionat de Marta Pessarrodona i els seus versos: "Voldria donar-te una rosa".

Després he anat a parar al blog de Jordi Cervera on he descobert un extraordinari poema de Toni Ibáñez: Quan la lluna surti. Toni, mai no és tard... Se m'havia passat llegir-ho al teu blog... però ho he llegit ara. Felicitats per tan alta poesia.

He anat a parar també al web d'un dels meus ídols des de fa 20 anys: John Pilger. I m'he assabentat que el seu documental The war on democracy ha estat guardonat com el millor documental del 2008 als OWMA . Cada un dels seus treballs és una obra rigorosa i un referent ètic i moral.
M'ha fet il·lusió retrobar-me amb el mestre d'aquesta manera. I ja maldo per poder veure aquesta obra tard o d'hora quan arribi a casa nostra ... si arriba.

Quan ja al migdia he retornat de la passejada ... he anat a petar a La panxa del Bou i he pogut apreciar com la Júlia, amb el seu immens torrent de paraula fina, idees sempre interessants i judicis ponderats afegia també el seu personal homenatge a la Pessarrodona: Evocació capmanyiana. Gràcies Júlia!

La meva dosi d'escriptura ha consistit avui a acabar el comentari que havia començat a escriure ahir i que volia deixar al blog del mestre J.P. Quiñonero. Havia d'anar com a comentari al post La crisis vista por Cioran y Le Monde però finalment m'he decidit penjar-lo al nou post Pedro Solbes miente , concretament aquí.

Hi ha diumenges magnífics ... com el d'avui, 3 d'agost de 2008... Esperem que no s'espatlli!

El govern xinès, els drets humans i la nostra acció

Molt lluny de l'abast de la meva proposta d'acció mundial contra el govern de la Xina, n'hi ha d'altres de puntuals refererides a accions de boicot per aconseguir que les autoritats xineses es vegin obligades a respectar els drets humans dels xinesos i a respectar el dret a la informació dels periodistes que cobriran els Jocs Olímpics 2008.
Això és el que proposa Walter Lewino en el seu post de l'1 d'agost.

"Accor, Adidas, la Française des jeux, Haribo, Mennen, Coca
Cola, Omega, Panasonic, Kodak, Samsung,L enovo, Visa…
Toutes ces marques, vous êtes en droit de les boycotter pour peu que la défense des droits de l’homme vous titille.Ce sont les principaux sponsors des JO de Pékin. N’ayez crainte, les Jeux se dérouleront quand même, les clowns qui nous gouvernent paraderont le jour de l’ouverture, nos grandes entreprises continueront à écouler nos TGV et à faire tisser nos chaussettes à bas prix .Simplement ça soulagera vos consciences. Ca ne peut pas faire de mal."
Thetime Ontime

Tal com diu en Walter, la nostra petita acció de boicot a les marques que apadrinen els Jocs no impedirà que es duguin a terme, i només serviria per tranquilitzar les nostres consciències amb la idea que ja hem aportat el nostre gra de sorra a la causa de la lluita pels drets humans. Això en el cas improbable que tingueu la consciència gaire neguitosa, és clar !

Es va deixar d'afegir que perquè les petites accions de boicot a les marques com a forma de pressió sobre el Govern Xinès tinguin un real efecte multiplicador i puguin ser mínimament efectives, cal fer una cosa més: cal dir-ho urbi et orbe, manifestant-ho a Internet, en un blog, en un fòrum, al Twitter i al Fecebook. Només aprofitant tàcticoestratègicament els media s'aconseguirà l'efecte papallona desitjat.

________________

Enllaços

La Vanguardia 26 de agosto 2008. Admiración e hipocresía ante el gigante Chino

Dret a la lentitud i l'oci? [Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

[Blocomentari : n.m. ]

Blog : __________ Plagueta de Bord
Autor: __________ Biel Mesquida
Títol del post: ____ La lentitud i l'oci
Data : ___ dijous, 31 de juliol de 2008 11:04h


Extracte del post original :

" NO FARÉ UN POST. Copiaré un fragment que m'ha entusiasmamt d'aquest bloguer «Crítica creación» que he descobert (via El Llibreter, gràcies!) i amb el qual hi tenc afinitats electives.

“Más allá del gran debate sobre la productividad se encuentra la pregunta probablemente más importante de todas: ¿para qué es la vida? (…) dejar que el trabajo ocupe la mayor parte de nuestras vidas es una locura. Hay demasiadas cosas importantes que requieren tiempo, como los amigos, la familia, las aficiones y el descanso”. Son palabras de Carl Honoré, periodista canadiense que en 2004 sacó un libro que glorifica la lentitud, la pausa, no los cinco minutos para tomarse un té, sino por lo menos medio día: Elogio de la lentitud. Sus teorías son parte de un movimiento mundial, arraigado sobre todo en países desarrollados: el Movimiento Slow, un conjunto de consejos para mejorar la calidad de vida que en su mayor parte tienen que ver con no tomarse las cosas tan a pecho, con hacer las tareas a nuestro ritmo. Con vivir.

Pero antes de Honoré hubo un tal Lafargue, que pensó más o menos lo
mismo . (...)

Comentari del Sani

Al Biel Mesquida
[Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:35h

Fa gairebé 30 anys, Adriana C, una argentineta que treballava a Bèlgica, em feia petar de riure quan, amb cara seriosa, repetia vàries vegades al dia "Vivir se puede, pero no te dejan". Aquest és el tema. Voler no és poder, per més que l'acudit contrari tingui molt d'èxit.

Bé, l'slow food i la vida slowada amb música de slows ... no deixa de ser una utopia, atès que, actualment, una sola potència com la Xina amenaça l'estabilitat mundial en tots els sentits i en tots els camps de la vida i fa impossible que la utopia tingui la més mínima possibilitat.

És la Xina qui directament, podríem dir, ha fet anar en orris tota la revolució que proposava França amb les 35 hores, el primer esglaó de la utopia ...
De manera que siguem seriosos i demanem l'impossible: Que el món civilitzat declari la guerra mundial a la Xina i li imposi la filosofia slow, el treball slow, i el consum slow... de manera que no espatllin en poques dècades tot un món occidental que ha tardant centúries a arribar a una cosa vivible ...
Que es rendeixin immediatament o se'ls aniquili sense contemplacions.
Que s'inventi una mena de "nova guillotina" del segle XXI. Una màquina paralitzadora o capa-treball que imposi sobre els xinesos, de bon grat o per força, les tesis de Paul Laforgue i les de Carl Honoré ...i les de Luis Racionero (Del paro al ocio) i les de l'Eduardo Punset (Viaje a la felicidad ) i tants milers d'altres propostes assenyades...

Però cal fer alguna cosa. No em cansaré mai de repetir que aquest món no va bé perquè només es proposen idees coixes ... que no van acompanyades de mesures vàlides que pemetin de fer realitat els somnis i els desitjos ....
Què proposa l'Honoré per poder fer efectiva la seva proposta? El moviment hippy ja va implementar, marginalment, la filosofia del "fes l'slow i no la feina "... Però tots van tornar de les platges de Goa o de la comuna de la muntanya, amb la cua entre cames, i en direcció cap a la cadena de muntatge, cap al despatx amb corbata posada, cap a la caseta o el piset amb hipoteca ...

L'autodefensa està contemplada i beneïda a tots els mites de totes les civilitzacions, a la Biblia, i a totes les constitucions dignes d'aquest nom. Abans no em matis tu et mato jo. Per tant: la felicitat en la que somia Carl Honoré, Biel, passa per la declaració de guerra mundial als països que putegen tan decisivament el món pre-civilitzat que és el nostre, i que dubto que -al pas que anem- aconsegueixi mai arribar a la categoria de civilitzat. No és que els desgraciats oblidem de viure i triem de matar-nos treballant ...oblidant que cal treballar per viure i no viure per treballar ...No, és que NO ho hi haurà feina per ningú ... NO quedarà cap empresa dreta...NO ens podrem pas triar si volem menjar durant mitja hora o durant tres hores amb sobretaula ... No, és que NO hi haurà calers per anar a dinar no ja amb els amics sinó ni a casa en família ...

El que proposava Lafargue al 1880 ho segueix reivindicant Brel , patèticament, cent anys després ... amb la cançó "Jaurès"

lls étaient usés à quinze ans
Ils finissaient en débutant
Les douze mois s'appelaient décembre
Quelle vie ont eu nos grands-parents
Entre l'absinthe et les grand-messes
Ils étaient vieux avant que d'être
Quinze heures par jour le corps en laisse
Laisse au visage un teint de cendre
Oui, notre Monsieur oui notre bon Maître

I ara, 130 anys després, amb Carl Honoré al capdavant, si vols, continuem somiant ... "wishfulthinkingly" : sense pebrots al damunt ... Paper mullat, no res o ben poca cosa. Millor que m'equivoqui molt ...!

Sigui com sigui ... et desitjo que puguis trobar el teu camí cap a l'Arcàdia del món tranquil i convivial - cel a la terra - on tot és "ordre et beauté, luxe et calme et volupté " ... i de plaer te'n serveixen a dojo "bien avant qu'on en redemande" ...

Els paraïsos de veritat només són per als individus ... que se'ls saben guanyar. Bon agost!

Sani

___________

PS.

Errada grossa al comentari anterior
Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:42h
Volia dir : paradisos ( i no el que escrit paraïsos , que fóren països a l'atur :-)!

Ho sento.

Citem (sic) : Felip Puig i exigències de purisme fonètic

3cat24.cat

Polèmica per les declaracions de Felip Puig dient que Montilla destrossa el català Actualitzat a les 20:56 h 17/07/2008

El número dos de Convergència Democràtica, Felip Puig, es disculpa per haver dit que el president Montilla destrossa el català, però manté que la màxima autoritat del país hauria de tenir el mateix nivell de llengua que es demana als funcionaris. Ho ha dit en declaracions a Catalunya Ràdio. També en declaracions a aquesta emissora, el secretari d'organització socialista, José Zaragoza, ha respost que declaracions com les de Felip Puig no contribueixen a fer de Catalunya un sol poble.

El secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya va sortir ahir força enfadat del Ple del Parlament. El motiu, segons les seves pròpies paraules, va ser "constatar una vegada més" que el president Montilla "destrossa" el català. Tractant-se del president -va afegir- això no passa en cap país del món. "M'he posat de mal humor perquè ni tan sols llegint és capaç de tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua", va afegir Puig.Unes declaracions aquestes que van aixecar força polseguera, sobretot en un moment en què la qüestió de la llengua està sent molt debatuda arran de la publicació, fa unes setmanes, del manifest del castellà, que tan criticat ha estat des de Catalunya. En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", lluny de retractar-se de les seves declaracions, Felip Puig ha insistit a dir que al president de la Generalitat se li hauria d'exigir el mateix nivell de català que als funcionaris.

Web ICV 17/07/2008

ICV considera “inacceptables” i “injustes” les declaracions de Felip Puig sobre el català de Montilla

El portaveu parlamentari d’ICV-EUIiA, Jaume Bosch, ha lamentat avui les
declaracions del secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, que ahir va
afirmar que el president de la Generalitat, José Montilla “destrossa el català”.
“Les afirmacions de Puig són inacceptables i injustes”, ha dit Bosch alhora que
ha remarcat que són “totalment contràries a les tesis catalanistes que volen
animar als ciutadans a parlar català encara que puguin trobar dificultats en
expressar-se en la nostra llengua”. “Són inacceptables però també són injustes
ja que l’esforç de Montila per millorar el català és conegut igual que la seva
defensa de la normalització lingüística”, ha continuat Bosch en el mateix
sentit. “És una evidència que la Casa Gran del Catalanisme és estreta, petita i
excloent”, ha afegit. Finalment, Bosch ha fet una crida a CDC perquè es plantegi “si el número dos del partit pot emetre opinions com les del senyor Puig” i li ha exigit que rectifiqui i demani disculpes.

Crisi política a Bèlgica

Le Soir. 17.07.2008

Luc Delfosse . Un pays au bord du gouffre

(...) "S'il [Yves Leterme] veut éviter une séparation de velours à la Tchécoslovaque, au nom des mêmes égoïsmes, son successeur devra impérativement suivre la même voie.
Car enfin, au-delà de la scission de BHV et de la délimitation de nouvelles
frontières qui, un jour ou l'autre, pourraient devenir des frontières d'Etat, il
s'agit aujourd'hui de savoir ce que l'on peut encore reconstruire sur cette
ligne de fracture tectonique qu'est devenue la Belgique.
Aujourd'hui, l'heure n'est plus au mégotage, aux crises d'ego, au chantage des ultras.
Ce pays, répétons-le sans se lasser, ne survivra que s'il évolue vers un nouveau modèle : un État confédéral mature, composé de trois Régions émancipées. La Flandre, la Wallonie et Bruxelles. N'en déplaise au Nord qui ne veut pas sortir de la logique bornée et égoïste de la négociation de communauté à communauté.
(...)

____________________

Enllaços

Luc Devoldere. La Belgique : un laboratoire pour l'Europe ?
Rédacteur en chef de l'association flamando-néerlandaise Ons Erfdeel, qui veut promouvoir la coopération culturelle entre tous les néerlandophones et informer l'étranger sur la culture de Flandre et des Pays-Bas.
www.onserfdeel.be (site Internet en néerlandais, français et anglais)

Juan-Pedro Quiñonero. Corresponsal a París
Así se “descompone” un Estado miembro de la UE

Citem (sic)

El País. Martes 15 de julio de 2008

Cataluña. Pg 3.

"Unió da calabazas a Mas y avisa que nunca se fusionará con Convergencia.

[Josep Maria Pelegrí, secretari general d' Unió Democrática]
"Unió no ha engañado a nadie y siempre ha dicho lo mismo. Nosotros no queremos perder ni nuestra identidad ni nuestra centralidad política. " (...)

La respuesta de Pelegrí acuñaba dos negativas: la primera, a la fusión; la segunda a
incorporar a Unió en el proyecto del líder convergente, Artur Mas, de la Casa
Grande del Catalanismo con el que pretende la base electoral del partido.
(...)

M'agrada afegir, com fan els d'EuroNews i potser també els de la CNN: "No comments". Aquests, si de cas, els hi haureu de posar vosaltres. Però de fet, n'hi ha prou amb la vostra reflexió i posterior acció, si s'escau.