23.8.07

Quina Restauració?

Aquest passat dimecres 21 d’agost em vaig llegir amb molta atenció l’article de Miquel de Palol a l’Avui (pg. 20) “Per la Restauració”. No us el perdeu per res del món.

Hi vaig trobar una declaració de principis important de la qual esperava un munt de reaccions des de l’endemà mateix. Sé segur que n'hi hauràn, tard o d'hora.
Unes pàgines més enllà i en un to i un dir molt allunyats del bon to i saber d’en Miquel, el Salvador Sostres, a la seva columna Vam perdre les formes sostenia una idea paral·lela o convergent… Però en Salvador és només un inocu retòric impenitent, incapaç d’aportar solucions… crèdit zero … Continuem …
Repeteixo que me’l vaig llegir amb molta atenció i me l’he tornat a rellegir encara i he arribat a una triple conclusió:

1. Que tot i el seu gran valor, Miquel, el teu article té un problema d’estructura interna. Podria passar de ser un molt bon article a un article genial, a condició de reestructurar-lo amb uns moviments o reposicionament de frases. Mitjançant el desplaçament d'unes quantes frases i paràgrafs, amén de fer un lleuger retoc necessari a la frase final, aquest article podria llavors ser el discurs guanyador, seductor i decisiu d'un líder màxim d’ERC o de qualsevol líder de CiU que vulgui aspirar seriosament a seure al tron del Palau de la Generalitat. Senyor Montilla, llegeixi-se’l amb atenció, que l’interessa tenir-ho amb compte per contraatacar!


(…)
El català emprenyat ja no fa por ni a la seva ombra (…)
Per tot això, abans que el desànim cualli en una mena de depressió general, si és que no ha cuallat ja, cal fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de
ser un conjunt d’individus capaços de prendre decisions pròpies, capaces de
fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva,
idiotitzada vaca impunement munyible."

Aquest cos central enllaça amb el darrer paràgraf, que és un doll de crits, llàgrimes i queixes escruixidores que transforma la metàfora de la vaca munyible en tres termes gruixuts però de contorns imprecisos, massa "uncountable" tot plegat : “opressió, espoli i injustícia”.


"Potser ha arribat l’hora de canviar d’estratègia i buscar
camins alternatius als contemplats per une slleis que per més democràtiques
i conensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben sent la
cobertura per a una forma (no per no violenta en sí) molt efectiva d’opressió, d’espoli i d’injustícia.
(…)No cal inventar res perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit
més amplidle terme, una Restauració”
(…)
“Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat
i de presència en el món, i també de tradició pròpia”

2. Segona conclusió: cal anar amb compte amb la precisió i l’exactitud dels números i les quantitats i amb no fer comparacions equivocades, Miquel, que et perden …

Parles de set milions mal comptats… Això és una mostra d’error fonamental de “bulto” .
Això de comptar població censada a Catalunya deixa-ho per als del cens … aquí cal comptar votants, que al cap i a la fi són els qui decideixen qui s’asseu al despatx de la Generalitat.
Som 3 milions molt mal comptats, que s'aixoplguen sotar una munió de partits, alguns amb tendència a la metàstesi permanent (ERC) però això ja comença a cabre als carrers de Barcelona, tres milions en manifestació, demanant la independència, és gairebé factible.
Intento imaginar com es pot aconseguir ...
I tens raó, ni vàries golejades del Madrid al Barça per 5 a 0 no ho aconseguirien… en canvi hi ha una possibilitat o millor dit, una probabilitat elevada que passi: el dia que les obres de l’AVE ensorrin completament la Sagrada Família … això és per ben aviat oi?

El que més falla a l'article és aquesta estranya associació d'idees -tu sabràs per quina raó- és això:


“Fins i tot s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte
negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert, que si
això hagués d eser així, tota la crítica literària en pes –no nomé sla
catalana- hauria d’estar penjada per les parts nobles del pal de
mesana.”

Miquel, com se t’acut comparar xurres amb merines, noi? Doncs sí, tens raó, pel meu gust, als crítics literaris que no aportin solucions ni matisos interessants, no em faria res que els pengessin tots (metafòricament, per descomptat) pels pebrots al pal de mesana. No es perdria gan cosa.


3. Tercera conclusió. Caus en l’error de titllar de vici una virtud.


(...)“s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un
defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions”


Doncs sí, noi, sí, ara i sempre, aquí i a la Xina, demanar i exigir que els analistes, els crítics i els polítics aportin també solucions a més de retòrica i planys, será sempre una virtud i no pas un vici. Jo sóc un dels que demana i exigeix que s'aportin solucions als problemes. De xerraires estrategues de cafè i de crítics de pa sucat amb oli n'hi ha milions... el que cal són creatius a tots els nivells de la societat que resolguin els problemes i que, segonament, millorin tot el que es pugui millorar.


“Un acaba constatant que potser és l’hora de deixar-se de fer el pàmfil i posar-s’hi de debó per no acabar de desaparèixer d’una vegada i per sempre més sense remei. Es urgent configurar un imaginari capaç d’encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat d’haver fet números amb la fiscalitat i les inversions.”

Per coherència amb el que acabem de dir, no estaria malament que en un proper article miressis d’aportar alguna solució o com a mínim alguna idea concreta i precisa al “cal fer alguna cosa”. Quina et sembla?
Això de "configurar un imaginari " ... Quin? És factible?
I també alguna precisió o proposta concreta al com implementar això de “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia”
I alguna precisió i concreció al que significa per a tu això de “posar-hi de debò”.
Vols dir declarar-nos tots obertament independentistes per acabar amb l’opressió,
l’espoli i l’injustícia? (?)
Potser podria ser un bon eslògan electoral per alguna facció grupuscular d’ERC en una propera campanya!
A mi aquests tres termes em sonen una mica a cantarella d'aquesta que no fa por ni sobta ningú del Govern de l'Estat. Continuen sense publicar els balanços fiscals de les autonomies. Això sí que ho canviaria tot de tot i per a tot! Canviaria fins i tot l'imaginari dels espanyols!

Miquel, no t’emprenyis amb mi, o no te m’emprenyis massa.
Jo, en la meva *“noresitat” de ciutadà català “ impunement munyible- oprimit- expoliat- cornut- i- pagador-del- beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
Crec que aquesta declaració que tu fas i on dius tantes coses tan sucoses és prou important com perquè hi hagi reaccions serioses dels intel·lectuals i els polítics del país que –ells sí- han d’aportar concrecions i solucions! On són?
I fixa’t-hi: no es vici que els ho demanem … sinó que la nostra obligació és exigir-els-ho. No t'ho sembla a tu també?

_____________

Enllaços

Turistes, pelegrins i meques laiques 7/7

Reflexions finals ... si en calguessin

Turistes, pelegrins i meques laiques 6/7

Parcs temàtics Xcaret i Xel-há

Turistes, pelegrins i meques laiques 5/7

22.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 4/7


Contacte amb l'antiga civilització maia


19.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 3/7

Les meques laiques.
Una vegada us hagueu instal·lat a l'hotel, cal decidir-vos o bé pel farniente total o bé per començar a moure-us i no parar. La llista de meques de visita obligada conté com a mínim totes aquetestes:

  • La ciutat de Playa de Carmen i el seu gran carrer comercial, la 5a avinguda:





  • la visita de Cancún, Isla Mujeres i Cozumel:


  • dos parcs temàtics: Xel-Há i Xcaret:


  • tres centres maies que cal no perdre's: Tulum, Cobá i Chichén-Itzá, declarat récentment "meravella del món":
  • Cal incloure també, necessàriament, la visita d' alguns dels grans cenotes de la regió, anomenada Quintana Roo, com els que hi ha a Hidden Worlds o els que hi ha prop de la carretera de Tulum a Cobá: Gran Cenote o Calavera o els que hi ha una mica més al sud, als que s'hi accedeix des de l'autovia de Tulum a Chetumal, que és capital regional.
  • Nosaltres hi vam afegir tam l'anada en jeep des de l'hotel fins a l'extrem est del parc natural Sian Ka'n, reserva de la biosfera, és a dir fins a Punta Allen, que és un poblet d'uns 300 o 400 habitants, i que és un dels "land's ends" del món.



Tota la propaganda publicitària convida a oblidar el farniente i a seguir vivint amb l'estrès i les incomoditats de les temperatures tropicals a patir en les excursions a totes aquelles meques laiques de visita obligada. I així, des d'un punt de vista econòmic, la relativa baratura d'una estada en règim de "tot inclòs", s' incrementa a raó de 60 fins a 100€ per persona i dia, sense parlar de les petites o grans despeses en compres de regals i matèries vàries que cadascú estigui disposat a fer.
Però ja sabem que pot ser considerat de mal gust de parlar de diners quan el que cal és posar l'acent en la meravella dels llocs de platges de sorres blanques i aigues amb tots els tons de blau i verd, envoltades palmeres i de selva tropical, cal que insistim en el somni de felicitat que ens proporcionarà nadar entre peixos de colors i veure, a sota, pedres i corals ...

Ho imaginem immens però tot al nostre abast i sovint també tot per a nosaltres sols, mentre que, en realitat, anem sempre en grups nombrosos, en una mena de processó, pels pocs llocs marcats com a oberts, accessibles, permesos. El que són immenses i nombroses... són les zones marcades com a prohibides per protegir els espais de la tendència a la depredació de les miríades de turistes que viatgen a la Riviera Maia...

18.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 2/7

Barcelona - Cancún. Cancún- Barceló Riviera Maya.

Nosaltres vam triar les dates, la zona i vam precisar el pressupost. La tria concreta de l'hotel la va fer en Tomàs de l'agència, en proposar-nos un preu global força interessant i, evidentment, més baix que d'altres opcions. Un vol directe BCN-CN, evitant fer escala a Madrid, és força interessant en aquests temps en què una de cada deu maletes es perd en els aeroports espanyols, i també per evitar eventuals retards suplementaris al retards habituals, crònics! Efectivament, vam sortir amb dues hores de retard.

Un avionàs amb 388 persones a bord fa un repecte. Ja es segur? No tindrem problemes? No, cap problema. Tot lleuger i suau. Això sí, deu hores de vol, encaixonat en un seient dels de la zona central, només s'aguanta perquè cal aguantar i en pla sacrifici, tot esperant una recompensa paradisíaca.

És màgic això d'aturar el temps: marxar a les vuit, volar deux hores i arribar a les vuit del mateix dia, encara de dia ... a Cancún.

Per les pantalles, havíem pogut seguir virtualment el vol, que passava per sobre de les Bahames, la península de Florida, després en paral·lel a la punta oest de Cuba per acabar aterrant a la punta est de la península de Yukatan.

La recuperació de l'equiptge i el pas pel control de passaports ser rapidíssim iben aviat ens vam trobr dalt d'un autobus, -n'hi havia dotzenes d'aparcats-, que havia de distribuir les vint o tenta persones que hi anàvem en dos o tres hotels de la Riviera Maia, a 90 quilòmetres de Cancún.

El complex hoteler Barceló Maya Beach consta actualment de quatre hotels: Maya, Caribe, Tropical i Colonial, i n'estan construint un cinquè a la zona nord.

Nosaltres anàvem al Maya. El lobby de l'hotel, (els dels quatre hotels) és espectacularment bonic i agradable. De seguida vam veure gent amb copes de coctel a la mà. Granitzat amb perfum de coco o de maduixa... i dotzenes de ventiladors girant sense parar, nit i dia.

Encara que ho vegis en foto no te'n fas prou bé la idea fins que no ets allà de com funciona el muntatge.















La foto de l'esquerra (o de dalt , segons com us aparegui en pantalla) correspon a la platja dels hotels Maya i Caribe, zona sur, i la de la dreta (o de sota) correspon a la dels hotels Tropical i Colonial , zona nord, tot i que cal precisar que l'accés a les dues platges i a totes les piscines és evidentment lliure per a tothom. Ambdues fotos estan tretes de les webs oficials de Barceló Hotels.


Aquí a sota n'hi afegim nosaltres unes quantes de les nostres, comprimides i retallades a 450 pixs d'amplada.


Hi ha així, dins de les 5 estrelles luxe, dos subcategories i dos o tres preus. Zona sud, Maya i Caribe, on el menjar és de bufet lliure i zona nord, Tropical i Colonial, on el menjar el serveixen en quatre tipus de restaurants a triar: mexicà, internacional, tailandès i italìa. Per als "pobres" dels Maya o el Caribe, poder accedir als restaurants dels "rics" del Tropical i del Colonial , costava un suplement de 15$ per persona, és a dir un suplement no excessiu ni exclusiu.
A més, hi havia la possibilitat d'anar a sopar a un resaurant de cuina espanyola i a un altre de cuina mexicana per setmana, però val a dir que els bufets dels restaurants Maya i Caribe eren tan espectaculars, variats i els menjars tan deliciosos que no pagava la pena estalviar-se de servir-se cadascú el seu menjar.
Nosaltres vam estar en dues habitacions diferents del Maya, com quproblema ens en van oferir un altre prop de les piscines i tot va ser una delícia. No em fa res fer-ne propaganda gratuïta. Les coses com són. A nosaltres ens va anar bé i no ens faria res tornar-hi.

Val a dir que, sobre l'hotel i la nostra estada, hi ha una llarga llista d'aspectes curiosos a comentar, d'alguns d'ells en farem cinc cèntims en els propers posts.

17.8.07

Lluís Maria Xirinacs.

Hem tornat d’una curta estada a les Gorges du Tarn on hem fet "canoë", on el mòbil no tenia cobertura i on gairebé era difícil trobar diaris. De manera que sense diaris, ni telèfon ni Internet, només veient riu d’aigua clara i neta, truites i canoes, poblets medievals i els paisatges del Causse Méjean, tornar a casa, obrir el correu i assabentar-me de la mort de Lluís Ma. Xirinacs ha estat una gran sorpresa i un sotrac sentimental.

Vaig anar a visitar de seguida alguns blogs del meu llistat i vaig quedar encara més sorprès.
Tot va fent la seva via fins que algun cop de realitat fa trontollar la normalitat, i aquests esdeveniments tenen la virtut de retratar i fer retratar la gent de manera decisiva, sense maquillatge ni cremes, sense les màscares que cadascú es posa i es treu de tant en tant.

A en Ramon Aladern i en Biel Mesquida se’ls entén perfectament tot el que diuen i el que volen dir.
Carme Laura Gil em posa una mica nerviós quan parla de dol oficial, assenyala en José Montilla i no diu res del que no diuen l’Artur Mas o el Durán Lleida i demés gent de CiU. Francament, noia, en aquests casos el que cal és dir o callar. A banda de dir que estàs dolguda i indignada, tu què proposes exactament?
Dir o callar. Callar com fa en Vincent Partal, encara que em costi entendre com és que no digui res? Tard o d'hora ho explicarà. Però queda clar que callar encara és infinitament més intel·ligent que no pas dir bestieses grosses.
M’ha fet patir una mica llegir la polèmica expressada en els comentaris als posts de Toni Ibáñez i Juan Pedro Quiñonero.

Juan Pedro, francament, crec que té raó en Toni quan et retreu el contingut i el to del teu post sobre Xirinacs. Comets pecat o bé per tendenciositat o bé per omissió.
Només es pot entendre el que escrius, fent un esforç empàtic, per la teva repel·lència respecte a ETA i tot el mal que suposa, que és la mateixa que sentim molts, per no dir tothom. Però no pot ser que de l’acte a Santa Maria del Mar, tot el que et quedi a la retina sigui una pintada o unes sigles rascades per algú una porta, i que el gruix del que escrius sigui una mena d’associació del nom de Xirinacs amb les sigles d’ETA!
Crec que és això el que Toni Ibáñez diu o el que jo entenc que vol expressar i retreure en els seus comentaris al teu post.
Que tots els que hi havia allà es van retratar? Evidentment. Tots devien ser nacionalistes i/o independentistes. Però això no deu pas ser cap pecat, sinó una opció molt lícita, oi?
Deu ser molt difícil dir què sentien, perquè no devia pas ser un sentiment perfectament homogeni. Tanmateix, posats a elucubrar, podem imaginar que no hi havia ningú que anés a retre homenatge a una persona que un dia va dir (quants anys fa d’allò?) que se sentia amic d’ETA. Segurament tots anaven, en diferets graus, a retre homenatge a un home que ha encarnat el símbol de l’independentisme democràtic per via pacífica!
Als antinacionalistes i antiindependentistes els ensorra que hi hagi Xirinacs, perquè invaliden definitivament tots els arguments falsaris i els desmunten les retòriques farisaiques o malèvoles.

Si hi ha algú i alguna cosa que es pugui contraposar a ETA, no n'és Lluís Ma Xirinacs un exemple? No ho ha demostrat durant tota una vida i també amb la seva mort?

A mi no m’agrada el suïcidi i em desagraden tots els suïcides. Però he de confessar que si hagués de fer algunes excepcions i mostrar algun respecte, aquestes fóren les de suïcides com Xirinacs, per suïcidis comesos en la calma reflexiva, la dignitat, el respecte a tot i a tothom i en l’aposta per un ideal trascendent, una de les manifestacions de la Llibertat com és -agradi o no- l’independentisme.

_____________

Enllaços


+++

5.8.07

Turistes, pelegrins i meques laiques 1/7

Dèiem fa uns dies que ...
Ha passat el juliol i mig agost. Reprenem el teclat ... sense comprometre'ns-hi massa, perquè hi ha tantes coses a fer durant les vacances que si ens passem el dia davant del teclat, després ho lamentarem.

Començo aquí la meva sèrie deposts sobre el gran viatge d'aquest estiu a la Riviera Maia. Un viatge important i gratificant. M'han quedat ganes de tornar-hi!

Vaig escriure ja fa uns dies el títol "Turistes, pelegrins i meques laiques" perquè tant anant, com estant allà com tornant em va venir al cap aquesta idea que mentre per a uns hi ha meques religioses: cristians, musulmans, budistes, hindús... per d'altre hi ha un munt de meques laiques, que són els destins turístics internacionals per a gent del món desenvolupat i amb ingressos relativament elevats que acullent els turistes com si fossin creients practicants.

Tot nedant en les aigües calentes de la platja del resort, em venia al cap, reïteradament, que quan em preguntessin quina era la meva religió, jo contestaria "RCP: Religió Caribenya Practicant". Jo mateix reia de la ridiculesa de la boutade que estava inventant... però no podia fer-hi més... RCP... RCP
RCP ... llevar-se a qualsevol hora, destí esmorzar de pecat, amb sucs i fruites, i pastes i cafè, tot a dojo. Després, anar tot seguit a triar una cadira llarga a la platja, sota alguna palmera o al voltant d'una piscina, plena d'hamaques. Amb uns bars que no paraven de servir tota mena de begudes i còctels amb o sense alcohol, només calia triar ...

Dinar, tornar a gaudir de l'aigua i de més aigua, i més begudes. Sopar i més bufets amb menjar i beure a vessar. Shows nocturns per complaure tots els gustos. Habitacions amb aire acondicionat que eren el premi final coronant un dia de no parar de no fer res ...

Es clar, la possible rutina del farniente és només una de les múltiples opcions d'unes vacances a un resort caribeny. Hi ha el trotar permanent tot el dia, dia rere dia, seguint les rutes maies típiques, les visites de realització necessària i inel·ludible com qui faria etapes d'un camí religiós... Tret de l'amenaça de càstigs infernals, tot es reprodueix amb un aire "religiós" : la necessitat de realitzar el culte, el viatge als temples sacrificials, la mala consciencia si hom se'n perd algun, la impossibilitat d'escapar-ne, perquè tot està muntat al voltant d'un culte homogeni dins d'un miratge de diversitat...

Els turistes són (som) doncs els nous pelegrins laics, viatjant a meques laiques ...

13.7.07

Castigar els culpables de crims perversos

Amb els anys hom acaba constatant que allò que alguna vegada van ser dèries, s’han acabat convertint en obsessions.
Una de les moltes obsessions meves és la que tinc pel càstig dels malvats. Aquells que superen amb escreix el filldeputisme ambient per arribar a atènyer cotes fora de mida.
És el cas dels gestors de l’ONG Intervida que pressuntament i molt segurament i molt probablement han estafat centenars de milers de persones en robar els fons destinats a nens del tercer món …i que, són per tant, responsables de la desconfiança generalitzada de milions de ciutadans de bona fe en relació amb l’efectivitat de qualsevol ajuda econòmica que es doni per a causes solidàries. Crim pervers que mereix un càstig exemplar.

La meva obsessió és que, a manca d'una guillotineta capaporcs, hi hauria d’haver legislada i fixada tanmateix la condemna a cadena perpètua per aquesta mena de crims. Crec que la por a aquest tipus de càstig fóra l’única manera d’evitar que ningú que no estés completament boig s’atrevís a robar i perjudicar directament els més innocents i més desvalguts del planeta, i que indirectament, creessin un clima de desconfiança que impedís que la generositat de la bona gent continués fent el bé en un món massa castigat per la desgràcia.

Però ja sabem que la culpa és molt negra i ningú no la vol. Qui són els culpables? Em vénen ganes de denunciar els governs per ser responsables indirectes d’aquesta maldat, per no ser capaços de muntar un sistema penal que castigui exemplarment i disuassòria aquest tipus de crims monstruosos.
Ho deia molt bé Sun Tzu a l’Art de la guerra, explicant que cal guanyar les guerres sense batalles.

III. ATTACK BY STRATAGEM
6. Therefore the skillful leader subdues the enemy's
troops without any fighting; he captures their
cities
without laying siege to them; he overthrows their
kingdom
without lengthy operations in the field.


La idea és genial, però per aconseguir-ho cal una legislació que ho faci possible.
De qui depèn que aquesta legislació es voti? Què esperen els tribunals superiors de justicia dels països civilitzats per resoldre aquesta xacra?

________

Referències

* La Fundació Intervida, investigada per presumpta desviació de fons
* 2.7.07. Responsabilitat global. La Fiscalia es querellarà contra l'ONG Intervida
* 11/7/2007 La policia judicial registra dues seus d'Intervida i tres domicilis d'alts càrrecs...

* Pilar Rahola. Alerta ONGs

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.

Més ferits als San Fermines: "Asta con gusto no pica"

Avui a migdia he vist per la tele que hi havia tornar a haver ferits als San Fermines …
Després d'anant-hi pensant i donant voltes, he decidit que, ben mirat, no hi tenim cap dret a criticar-ho.
Per una banda, ja ens ho donen en diferit: ens estalvien la sang, les operacions i potser les cadires de rodes per a algun ferit.
Per altra banda, cal pensar que és un costum atàvic, entranyablement tatuat als ossos dels navarresos. Darrerament, alguns habitants de la ciutat global també s’hi apunten pensant que també ells tenen dret a viure tan fantàstica experiència.
Pamplona és un lloc de peregrinació pagana i a principis de juliol, aquella mena de Sodoma, Gomorra i Taurilància hi peregrina gent de tota mena amb molta fe i molta passió.
Tercer argument, gairebé definitiu: “cornada con gusto no pica “ …Allà ells i les seves columnes vertebrals … I si n’han d’enterrar algun, que l'enterrin. El suïcidi sempre ha sigut i serà lliure …o no?
Per si faltava algun altre argument ... ja se sap que totes les religions tenen els seus ritus i cultes, per molt bèsties que puguin semblar als no creients i als no practicants …
Dura Taurofília, sed Taurofília... què hi vols fotre si és així!

I encara bo que només tanquen els toros a la plaça i no els rosteixen en una foguera i se'ls cruspeixen allà mateix ... Tot un detall.

9.7.07

Llir, cards, Iemen, Pamplona i San Fermín


L’altre dia, l’ínclit Salvador, llir entre cards i gentusseta variada, ubèrrim en idees provocadores i/o creatives, feia des de la seva columna al diari Avui tota una ziga-zaga retòrica per no insultar directament les víctimes que hi va haver a Iemen recentment.
Després de manifestar-se amb termes políticament correctes, feia vàries preguntes que algú podria adjectivar com a semiinsultants tot i la suposada bona fe de l'autor:

“... Per què no anem a París, a Viena, a Londres, o a Berlín; per què no ajuntem les nostres fortunes i ens n'anem a descobrir Amèrica? Què hi has d'anar a fotre, al Iemen? El Iemen que és a totes les llistes de països perillosos i on no hi ha res a visitar que no siguin pedres.”

Potser algú et dirà, Salvador, que seguint aquesta lògica teva ens hauríem de quedar tots al menjador de casa i no anar ni a la cuina. De cap manera moure’ns per les platges de la mediterrània, ni tampoc anar a Londres, ni a París, ni agafar cap avió amb destí els USA ni, de cap manera, anar a cap país on no hi hagi representació diplomàtica vaticana.

Però és que per la mateixa lògica tampoc no hauria d’anar ningú ni a Pamplona, aquest juliol.
No vull ni pensar en la columna del Salvador el dia que els toros matin dos o tres joves amb el mocador vermell al coll …
Com ho diria als navarresos allò de
*”Què collons hi van a fer a Pamplona?”
* “Què collons hi fan corrent davant d’uns toros ?"

Segurament quedaríem sorpresos i corpresos del seu article… però hem de desitjar que els déus no vulguin que passi cap desgràcia.

Tornem allà on érem, si et sembla, Salvador… El teu raonament té bones intencions, cal reconèixer-ho… i no dubto que centenars o milers de burgesos et donin tota la raó. Raó sempre en tens: poqueta, una mica, bastanta, gairebé tota ... tot depèn.
Podent viure com un rei (suposo que ja t’està bé la comparació, oi?) o com un rajà per Barcelona, només als cutres se’ls acut anar a patir per aquests móns de Déu, cutres i insegurs, oi?
Perdona’ls, Salvador, perquè no en saben ni tampoc n’aprendran mai tant com tu. Lliri, només un, tu!
Hi ha un però: el dia que tots ens quedem a caseta per por d’un atemptat, aquell dia els terroristes i la barbàrie del bàrbars hauran guanyat la partida, i al cap de poc temps ja els veuràs com aniran a buscar-te directament a casa teva i els veuràs pujar l'escala o saltar la valla de la torre.
No sé si el meu és un bon argument, però també n'hi ha d’altres, potser més assenyants encara, com els d’en Martí Cabré al blog Trencavèl-, que acabo de descobrir tot googlejant.

Pensa-hi, Salvador, segur que et servirà, qualsevol un dia d’aquests, per escriure una altra columna llirosa que tant xal·la i tant ens fa xal·lar, enmig de cards, mediocritats assortides i vulgaritats variades …
Que la moma et duri força i que la disfrutis amb salut …

8.7.07

Desconnexions i "desconnexions"


Que de pressa passen els dies! I quina infinitat de coses que passen, i ens passen, sense que hi puguem fer massa res!
Crec recordar que una vegada m’ho mirava així: calia fer per manera que l’escriptura aconseguís resumir i retornar de manera concentrada tot l’allau d’esdeveniments que havíem guardat en la memòria recent per poder-ne comentar, com a mínim, tots aquells aspectes que havíem considerat importants … Ja que no podem aturar el riu de la vida, l'escriptura pot acompanyar el corrent i seguir-lo al seu ritme ...

Avui, i encara no sé ben bé per quina raó, m’ho miro justament al revés. No cal voler sintetitzar ni concentrar res, ni atrapar res del passat considerat com un tot. Més val triar un esdeveniment qualsevol, això sí, significatiu, i portar-lo al davant, posar-lo sobre la taula, i començar a tractar-lo. Així, a la visió alephiana de la vida i de les coses s’hi contraposa ara la visió googlemapiana del món, que consisteix en triar un punt, un esdeveniment i anar-hi a petar amb un zoom que ens porta del cel a la terra en pocs segons.

És fal·lera inútil voler aturar l’aigua del riu que va avall inexorablement. Encara gràcies si la memòria ens permet de recuperar i fixar en una instantània algun glop especial.

He passat en pocs dies de l’estrés més estressant del final de curs a l’excitació vacacional , que no deixa de ser una variant igualment greu del fenòmen, perquè cal triar i mirar de no errar-la massa què fer en cada un dels millions de segons que ens ofereixen com a premi a la dura professió d’educador i ensenyant. Cal mirar de no malbaratar ni un sol minut de vacances.
Festes i celebracions i més festes i més celebracions, puntejades d’anniversaris de gent nascuda sota el signe de Bessons. Cava i més cava i massa pastetes i pastissos i massa farra pels que tenim tendència a posar quilets. Temo que m’hauré d’apuntar a la secta dels masoquistes del gimnàs, vist que no aconsegueixo seguir el meu ja vell i mitificat propòsit d’anar sovint a la piscina i fer bicicleta dia si i dia també. Això pel que fa al context … fi de juny principis de juliol del 2007.

Ara, anem per feina … anem a dir el que tenia per dir.
Havia fet foto fixa del terme Desconnexió, perquè en pocs dies s’han acumulat també tot un seguit d’informacions polítiques que semblaven anar en el sentit de substituir el terme d’autodeterminació o d’independència per aquest , molt més tècnic i versemblant de desconnexió.
Tot el que té d’utòpic -so far- el terme *independència ho té d’atractiu, seductor i pràctic el terme de *desconnexió. *1, *2 i *3

Qui no voldria desconnectar-se del monopoli de Telefònica que ens mantén a tots agafats pels collons exactament igual com ho ha fet tota la vida? És posible desconnectar-se? Sí, si volem caure a la trampa d'anar a petar a les mans de les companyies alternatives que han estat semi-promogudes per Telefònica mateix per fer veure que aquí estem en un mercat liberal i dissimular la situació monopolística de facto … ;-(
Tothom aspira a algun tipus de desconnexió, tothom somia amb desfer-se d'alguna cadena, d'algun nus o compromís que ens lliga a algu altre o a alguna cosa. Aquí és on apareix el "to be or not to be" cagadubtós... que ens recorda que el color més freqüent a la vida és el gris triomfant.

Una cosa sí que està clara… la meva immensa decepció en veure que ERC també ha caigut en la desgràcia de trencar-se abans de consolidar-se. Murphy no perdona ni als semidivins.

Hi ha hagut les declaracions i els posicionament del sector ERCer de Carretero; la pseudo-aliança entre Carod i Puigcercós per contrarrestar les pretencions dels primers; la intervenció de Puigcercós a La nit al dia de la Terribas; la tongada d’intervencions de líders ERCistes en diferents fòrums; la gruixuda -en tots els sentits de la paraula- intervenció d'Agustí Cerdà d’ERC al Parlament de Madrid, amb les rèpliques i contrarèpliques de J.-L. Rodríquez Zapatero; i hi ha hagut encara el gest de picar l'ullet del Govern de JLRZ prometent a Unió-CIU la cessió de les rodalies catalanes, en comptes de fer-ho, com hagués fos just i normal, al govern tripartit de Catalunya PSC , ICV i ERC en constatar per enèsima vegada el desgavell d’aquest servei, que acaba sent, juntament amb el tema de l'aeroport del Prat , metafòricament i quotidiana, la putada permanent del vampir Espanya a la iugular Catalunya (per no fer servir d’altres imatges igual d’escaients però més pornogràfiques ;-).
S’ha de fer molt bé el teatre polític al congrés dels Diputats i en això, cal reconèixer-ho, a Madrid en saben molt. Ho fan molt bé...

Com que jo no estava entre el selecte auditori que va escoltar en Puigcercós explicant com ens podríem anar desconnectant, m’he de quedar amb la idea esborranyosa del "concepte" …
Que per cert, no sé si està ben escrit i desenvolupant en algun lloc ...(?)
Je sento els crits i els brams i els udols dels vampirs que constantment parlen del “nacionalismo excluyente”, concepte creat ad hoc pel espanyonacionalisme parasitari.
Per cert, si algú veu en Miquel Iceta, pregunteu-li què entén ell per federalisme ... Jo li ho demanaré escrivint-li al seu blog.

Em pregunto quines sorpreses ens depararà el futur i intento inútilment saber quin o quins dels grupúsculs que formen l’actual ERC podrà implementar els primers passos desconnectius, ara que la meva demostrada incapacitat per fer políticaficció m’impedeix d’imaginar com podria anar aquesta novel·la.

Mestrestant anirem fent les maletes per marxar de vacances i implementar la nostra particular desconnexió real que acaba sent l’única que compta i per la que paga la pena lluitar amb totes les nostres forces.

_______________

29.6.07

Situació del francès en el nou currículum de l'ESO

Citem la carta que una col·lega, professora a Esparreguera ha enviat a l'APFC

Estimats companys,

Avui hem tingut claustre al meu IES i us vull participar el petit discurs que he deixat anar a l'hora d'aprovar la proposta de distribució `del currículum de la LOE. Com a mínim, necessito fer saber que existim i que ja està bé de "maltactaments" politicoeducatius!

APROVACIÓ DE LA PROPOSTA DE DISTRIBUCIÓ DEL CURRÍCULUM LOE
Avui, estem convocats a la reunió de l'últim claustre d'aquest curs acadèmic 2006-2007 per votar, entre altres punts de l'ordre del dia, la PROPOSTA DE DISTRIBUCIÓ DEL CURRÍCULUM DE LA LOE.

Demano la paraula per expressar amb quatre pinzellades el meu rebuig per participar positivament a aquesta aprovació.Ja sé que altres àrees també es troben afectades per les noves disposicions de la LOE, però, particularment, des de la meva àrea de Segona Llengua Estrangera vull explicar la meva disconformitat amb aquesta proposta tot i que reconec l'esforç del centre per intentar compensar, d'alguna forma, aquest greuge.

- D'entrada, el professorat de segona llengua estrangera perd 2 hores ja que a 1r i a 3r de la ESO s'ha reduït a 2 hores les classes de l'optativa en comptes de 3 hores com es tenia fins ara.

- En segon lloc, aquesta optativitat és del més restrictiva perquè si només hi ha una franja horària, només poden accedir a la segona llengua estrangera un màxim de 20 alumnes, cosa que representa una pèrdua substancial de l'alumnat d'aquesta àrea respecte al que el centre venia proposant fins ara.

En aquests últims cursos, el centre estava organitzat de tal manera que es respectava, de fet, la voluntat dels pares i alumnes d'optar per la segona llengua estrangera, per matrícula des de 1r de la ESO. Per exemple, aquest curs passat 42 alumnes es van apuntar a Francès a 1r de la ESO i el centre estava estructurat per atendre aquest alumnat. Enguany, passarem a una optativa de 20 alumnes no pas perquè l'alumnat no haurà triat lliurament fer o no fer aquesta matèria optativa, sinó perquè el centre no podrà assumir més alumnat que els 20 autoritzats i s'obligarà a un número x d'alumnes a triar una altra optativa.

- D'altra banda, si comparem amb els països del nord de Europa com els països escandinaus o Alemanya, o Luxemburg, comprovem com en aquests països les Llengües Estrangeres s'integren cada vegada més a la vida quotidiana dels ciutadans.

Els alemanys consideren que ¼ de l'horari de l'alumnat ha de ser de llengües estrangeres.

A Luxemburg, més del 50% de l'horari de l'alumnat va dedicat a Llengües estrangeres. A més, a Alemanya, per exemple, cada vegada més regions comencen aquest aprenentatge amb els nens de 6 anys; a Luxemburg, ja fa molt de temps que s'està fent així.Amb això, vull recalcar com en altres països de la Unió Europea, l'àrea de Llengües Estrangeres, (en plural), de veritat, és una àrea que gaudeix de tot un reconeixement i d'un suport polític potent.

Aquí, la percepció és tot altre i més específicament respecte a la segona Llengua estrangera.

No solament no hi ha una normativa prou definida per part de l'administració sinó que, entre el nostre mateix col·lectiu, he sentit sovint coses com:"com que el Francès no va a Selectivitat (hi ha centres que sí van a Selectivitat perquè s'oferta el Francès com a 1ª Llengua), doncs si s'ha de sacrificar una optativa, que sigui el Francès.

Això ha passat a Batxillerat, i ara tindrem continuació del mateix tarannà a la ESO: Com es pot interpretar de moltes maneres la normativa, es podrà donar fàcilment el valset de les optatives. Un alumne podrà incorporar-se a la segona llengua més o menys quan li sembli, o podrà sortir-ne també més o menys quan li sembli.

Mentre veiem que en els països més avançats d'Europa, el coneixement de les llengües és un element important de l'educació dels futurs ciutadans, aquí ho reduïm tot al coneixement del català, castellà i Anglès.- Per acabar, vull fer constar també la gran vulnerabilitat que vivim els professors d'aquesta àrea. Les actuals directrius educatives ens deixen el professorat d'aquesta matèria en una permanent dependència dels criteris més o menys condescendents que es puguin tenir a cada centre, i encara que això no estigui en mans d'aquest claustre modificar-ho, us ho faig constar perquè entengueu la meva posició i el meu sentiment en aquesta qüestió.

Si la LOGSE ha arraconat el col·lectiu de professors de 2ª llengua estrangera al status de professors de segona categoria, la LOE rebla el clau proposant-nos com a professionals en via d'extinció. Qui podrà viure dignament d'optatives?

Margarita Rams
Cap de Seminari de Francès
Esparreguera, a 27 de juny de 2007

28.6.07

Orator 2007. Premis del Concurs d'oratòria 2007



Des de fa set anys, el Projecte Orator és exemple de projecte educatiu ben fet i amb resultats positius.

El dimarts 26 de juny, al palau de Pedralbes de Barcelona hi va haver l'acte de lliurament dels premis del Concurs d'oratòria , que és un dels apartats del projecte.

Festa lingüística important, hi assistien els guanyadors i els finalistes de quatre categories:
Primària, Secundària obligatòria, Batxillerat i Cicles Formatius de Grau Mitjà i Superior.
Uns 16 centres sobre un total de 175 centres participants, els alumnes dels quals havien d'haver presentat dos discursos en dues llengües estrangeres diferents.

Parlaments de Dolors Solé, directora del CRLE i de l'honorable Conseller d'Educació Ernest Maragall. Presència del senyor Josep Vallcorba, subdirector general de Llengua i Cohesió Social del Departament d'Educació i Universitats.
Presentació i moderació exquisides per part del periodista de Catalunya Ràdio Carles Pérez.
Presència dels 16 alumnes guardonats, (un dels quals era l'Eloi Colldeforns, de VNG) les seves famílies, els seus professors, i els directors o represents dels Centres respectius. Presència de l'equip del CRLE del departament d'Educació.
Presència també de responsables de l'Institut Britànic, dels Serveis lingüístics de l'Ambaixada de França a Espanya (senyor Denis Rey), i els del Goethe Institut de Barcelona.

Es va fer palesa, una vegada més, la voluntat ferma del Govern de la Generalitat de millorar i potenciar les habilitats lingüístiques i plurilingües dels joves catalans, així com la constatació del valor immens que suposa el respecte seriós i profund a la diversitat de les llengües i el manteniment de totes i cadascuna d'elles.

Es va destacar també, amb molta cura i de manera molt justa, la tasca sacrificada del professorat, que amb sentit de responsabilitat i vocació, va sovint més enllà de la feina docent, la que es fa estrictament a l'aula, i es compromet amb activitats i projectes complementaris al servei dels alumnes per millorar la seva formació integral com a ciutadans.

El Conseller Maragall va afirmar que la seva voluntat era intentar projectar aquelles mostres d'excel·lència a tota la societat catalana o, com a mínim, aquesta és la lectura que jo vaig fer de les seves paraules.
En aquest punt, em permeto afirmar que per aconseguir tan lloable objectiu caldrà comptar amb la complicitat del professorat de llengües estrangeres i que aquesta complicitat necessària s'obtindrà si es veuen reconeguts i compensats els seus esforços, i si la legislació es veu reformada en el sentit de racionalitzar una situació actual poc racional: excès d'alumnes per classe (a la classe de llengüa estrangera) i, sobre tot, agrupació lògica i racional per nivells de llengua per aconseguir que tants d'esforços no siguin completament inútils. (sic!)

I potser també, a nivell organitzatiu del Departament d'Educació, el manteniment i la potenciació del CRLE, l'estatus del qual sembla -estranyament- estar en perill d'extinció (?)
Vol dir, senyor Vallcorba, que és una bona idea? S'ho ha pensat bé senyor Maragall?
De savis és rectificar. Perdonin-me la meva gosadia! ;-)

Refrigeri de mitja tarda amb salutacions i abraçades a col·legues i amics de molts anys.
Tornada a casa amb les amigues i col·legues de feina... instants de felicitat ...!
Hi ha estones i dies sencers que s'haurien de poder emmarcar i penjar a les parets de la vida, però no només virtualment!

Anirem pensant i fent propostes per l'Orator del curs que ve.

______________

Proves d'accés a la Universitat. Llengua estrangera: Anglès

Enguany, el text sobre el qual s'avaluava la comprensió escrita tenia per títol "Sweet as Sugar" i es precisava que era una adaptació d'un original publicat a la revista Costa Brava Resident el 2005.

El text contenia aquestes frases:

"Plants provide the bees with food. In return, the bees carry cross-fertilising pollen from one plant to the next. Without one there would be none of the other.
Not only would we have less of the green stuff, but there would be less to feed livestock and, eventually, humans too. The worrying thing about this is that beekeeping is a dying tradition with fewer and fewer people entering the world of apiculture." (...)

De les mil coses interessants del text, l'encarregat o els encarregats de dissenyar les proves es van anar a fixar obsessivament en aquesta paraula "dying tradition" i així, en la segona part, corresponent a l'expressió escrita, van proposar als alumnes aquest dos temes de redacció, dels quals n'havien de triar un i escriure un mínim de 100 paraules.

"1. Think of a profession that is dying out, for example a shepherd or a farmer.
Write a dialogue with one of the last shepherds /farmers in your country. Talk abour therir way of life now and before."

"2. You have just read a book with the title Death of a Beekeeper by a Swedish author lars Gustafsson. Write a letter to your best friend explaining to him /her what the book is about."

Les negretes són nostres ... En el primer cas proposen imaginar la hipotètica situació del darrer pastor o del darrer pagès... perquè segons que afirmen ... són professions en extinció! (?)
Bé, la de pastor, de pastor tradicional, potser sí, però la de pagès és una professió en extinció?

En el segon cas, proposen inventar el contingut d'un llibre anomenat
La mort d'un apicultor ...
No sé si pensaven en una mort de pel·lícula, Abelles ( com la saga de Formigues, Aranyes, etc...) l'apicultor atacat per un eixam d'abelles revoltades o genèticament modificades, o en la mort -de gana- de l'últim apicultor del país per manca d'abelles.

Vista la tristor i el masoquisme implícit de les propostes, el que se m'acut proposar a mi, per a una propera edició, és evitar que milers d'alumnes es vegin obligats a escriure sobre dos aspectes negatius ... i que imaginar per imaginar , es proposin temes en clau creativa però també positiva.

Exemples: Com poder recórrer sempre a l'apicultura o al pastoreig per tenir feina si fallen d'altres possibilitats; com millorar la producció de mel de les abelles; fer imaginar la vida de l'apicultor en el llibre La vida feliç d'un apicultor ...que us han deixat sobre la taula ... i així molts d'altres...
També es pot educar molt des d'un examen proposat per medir el nivelle d'anglès d'alumnes que accediran a la Universitat el proper curs!

Per si no m'expliqués prou bé ... Proposo només tenir al cap, permanentment, la vida en positiu, i fer-la imaginar en positiu, en comptes de tenir-hi "energies negatives" i imaginar i fer imaginar sempre distòpies ...
Així de senzill i de fàcil és canviar-ho tot, amb un pessic de creativitat positiva.
Amén ;-)

19.6.07

London, Thursday 28 & Friday 29 June 2007. Nations without States in the Global Age

Una de les persones assistents a la festa de la Marisa Berdun fou la seva cosina Montserrat Guibernau, catedràtica a la Universitat Queen Mary de Londres, i responsable de l'organització de les confereències al voltant del tema "Nacions sense Estat a l'època del món global":

Nations without States in the Global Age *1 &
Conference Programme & Inscription
que tindran lloc en aquella universitat els propers djous 28 i divendres 29 de juny.

La catedràtica Montse Guibernau donarà la conferència
"National Identity versus Cosmopolitan Identity"
el divendres 29 de 9h30 a 11h

i a les 11h30 i fins a les 13h, la doctora Mònica Terribas,
(University of Barcelona & TV3 broadcaster) donarà la seva:
"The Media and the Perception of Nation. The Catalan case."

Esperem que ho gravin tot, o com a mínim el més important i que via "La nit al dia"
o algun altre programa ho puguem seguir per TV3.

El nostre sou encara no dóna per fer escapades a Londres i després muntar vacances d'estiu.
Però em faria força gràcia poder-hi assistir...

Montse, encara que sé que tindràs poc temps per llegir-ho, t'envio la referència del missatge que vaig enviar al fòrum WordReference.com, que em van "tallar" i no publicar, i que jo vaig penjar aquí al meu blog, més avall. El que dic podria ser un exemple a citar. Tu mateixa. Te'n dono el permís, és clar !

Desitjo que el vostre congrés sigui un gran èxit. Records des de Vilanova.

18.6.07

Foment Vilanoví: 16 i 17 de juny de 2007

Festa grossa al Foment Vilanoví.

El dissabte 16 i diumenge 17 de juny han estat dies de festa grossa al Foment.
Si van celebrar les Jornades Argumenta: Debats i propostes culturals.

El pograma dels actes d'aquestes jornades, en format .pdf, al nostre diari electrònic preferit: Vilaweb.com

Pamflet autodeterminista, de Llibertat Granell

Aquí el balanç de les Jornades (23.06.2007)


I diumenge a la tarda, a les 6 de la tarda, i fins les 10 del vspre, festa de celebració dels 50è aniversari de Marisa Berdun, vilanovina de pro.

La festa, tingué un toc i un ambient metafòricament scottfitzgeraldià, greatgatsbyà ... on només hi faltava la piscina!





Música, cava i pastís d'aniversari.
Postals, fotos, àlbum amb fotografies històriques, regals, petons, abraçades i parlaments, i també un poemet especial per a l'ocasió.


Per al teu 50è aniversari, Marisa

Una forta i potent voluntat
Mai cap motor no necessita
Ella sola ja s’acredita
Quan en té l’ oportunitat:
Exemple d’aquesta veritat
És la nostra, que és fidel i pura
Que veient la conjuntura
Que els teus 50 anys representen
Ens permeten dir-te Amiga
Tot compartint la teva Joia

Arribat el moment d’aquest
Tan especial Aniversari
Perquè, 50 anys, són mitja vida,
I no se celebren cada dia
Ens toca als amics convidats
Reiterar-te la nostra amistat
Cosa que fem de tot cor
I espero que tal desig acceptis
perquè ho diem de valent
Com ho és la teva amistat excel.lent

Desitgem que el déus, en aquest dia,
Colmin la nostra voluntat
I et donin, Marisa, la més gran Felicitat,
Que de les mels i dolçors
Que la natura ens regala
En puguis ben bé disfrutar
Amb la grata companyia
De tots els que tant t’estimes
I que tots tant t’estimem a tu
Tot això i molt més et mereixes...
¡Marisa!

Petons i abraçades de tothom
Sani Girona
Vilanova i la Geltrú, 17 de juny de 2007

_________________

Font d'inspiració:

TRIBUTOS DEL CORAZÓN
Ó MANUAL DE FELICITACIONES EN VERSO
CON OTRAS POESIAS ADAPTADAS
Á LOS USOS DE LA SOCIEDAD
POR FRANCISCO DE ASÍS MADORELL

4ª EDICIÓN ILUSTRADA CON PROFUSIÓN DE VIÑETAS.
Barcelona. Librería de Juan y Antonio Bastinos, editores, 1884

Capítulo XII

A un caballero ó señora de respeto así como a un amigo ó amiga,
según sea el grado de amistad o intimidad

Adaptació al Català -creativa i inèdita- de Sadurní Girona
en ocasió del 50è aniversari de Marisa Berdun



_________________

13.6.07

Dansa

Nacionalitats, identitats ... de bon grat o per força

M'ha fet força il·lusió descobrir els fòrums lingüístics de WordReference.com. La veritat és que m'ha sorprès el fet que no n'hagués tingut coneixement abans, però ja sabem que per a tot hi ha sempre una primera vegada, que arriba quan arriba, de vagades a l'hora, i de vegades molt a deshora.
Als fòrums hi ha un extraordinari moviment, i és d'agrair la facilitat amb la qual, amb una sola alta al servei, gratuït, es pugui anar de quealsevol fòrum a qualsevol altre.
I n'hi ha un munt on triar: català, castellà, italià, alemany, xinès, turc, àrab, portuguès, romanès, llatí, grec, ... impossible no trobar-hi on intercanviar quations linguïstiques i culturals.

Fòrum English only
Fòrum French-English
Fòrum Français seulement
Fòrum Español-Français
Fòrum Italian -English
Fòrum Spanish English

Pregunteu, per exemple, "Com diríeu ... el que sigui en tal idioma ?" , i de seguida plouen un munt de respostes ... gairebé sempre intel·ligents i que, per aproximacions successives, acaben per resoldre el dubte.

Alguns fils de discussió són , a més, molt interessants ... o , com a mínim, així ho he apreciat jo en les primeres intervencions.
Via fòrum he establert un primer contacte amb Mike, un traductor de francès establert a Phoenix, Arizona, que escriu coses sensates i intel·ligents.
El fil de la discussió, "Forme adjective de 'États-Unis' " anava sobre la oportunitat d'aplicar l'adjectiu "états-uniens" als nordamericans, a qui ens referim sempre com a americans i prou. Déu n'hi do el que hi ha sortit.

En una de les seves intervencions, Mike escriu una cosa molt emotiva, dramàtica i altament il·lustrativa, això:

"Myself I grew up being shuttled around between California, Oregon,
Indiana, New York and Florida, so certainly had no statal identity, yet to be
honest I had no sense of myself as an American until I went to live in
Europe.Actually that reminds me of an old French professor who peppered all his
lectures with panegyrics on sundry French wines, cheeses, etc. Once someone in
class asked him why if he loved French things so entirely had he come to live in
the US. He replied, "Because only here can I be a Frenchman. In France I'm a
Polish Jew."


Jo li vaig respondre  això, en el meu "still deficient" anglès ... [;-( ]


In both cases, this proves that as regards nationality ... you are actually the nationality you choose to have, the one you feel in your heart ... whatever you passport tells about you, wherever you live, however far you are now from the place you were born ...
This is why I'm Spaniard although I was born Catalan, I feel Catalan and will die
Catalan... probably in this part of Spain called Catalonia ... ;-)
But several millions of Catalans, who speak Catalan and Spanish, who feel Catalan , would like to live and die like Catalans in Catalonia, an independent country that
Google Earth would situate in the south of France and Northest of Spain
... while others make do with the feeling of being Globalvillager Eurounian
Spanish Catalans
, which seems to be the "wise", bourgeois, comfortable, cowardly-accomodating way of being Catalan. 
I've recently read that President G. Bush is clearly pro an independent Kosovo... isn't he? There was a war, thousands of casualties... Be it as a result of reward or punishment, nationalities often pay heavy death tolls ... either because they come up after being imposed manu militari or because they get their credentials after having fought for their own being.

Ainsi va le monde :-)
          Gisèlia


Imaginava que plourien comentaris de tota mena, però no serà. Els administradors, qui sigui, han tancat el fil de la discusió d'aquest tema. El que hi ha fins ara es pot llegir aquí.

"Sorry! This thread is closed!"
L'explicació anava en un misatge a part :


Greetings all :)This is a very interesting discussion, conducted on the most pleasant of terms. However, I'm afraid we are now far beyond the original question of vocabulary (is there an adjective form of "Etats-Unis")! :pFor the moment, this thread is therefore closed. I will see what I can do about splitting it and moving the appropriate parts to Cultural Discussions.Thank you for your understanding! :)Best,JannModerator "

No, no ho acabo d'"understanding" del tot però m'aguanto i m'hi poso fulles, per això hi ha moderadors i moderen com volen :-)
          El terma és massa sensible -inflamable com per deixar-lo obert. Mai se sap què pot
          desencadenar un greu conflicte.  De guspires mai no en falten.
Si és veritat que divideix les aportacions al tema en dues parts i traspassa la reflexió político-cultural a "Cultural Discussions" haurem de parlar de qualitat americana, i si no... direm... "Dura lex, sed lex; dura censura sed censura" ;-)
I sí, anava de veres que en parlarien:

As promised, I have investigated the possibility of moving your interesting, pleasant, and intelligent discussion of the adjective "American" (and its French translation) into the Cultural Discussions forum. As it turns out, this topic has already been discussed in depth there. I was actually told that it has been "beaten to death" and then some! :pSince CD does not accept duplicate threads any more than we do in French-English, I cannot move your discussion there.After consultation, the French-English moderators have decided that we cannot make an exception to rule 8 and allow your conversation on more in-depth cultural issues to remain on the forum. I am very sorry to have had to delete such well-thought-out and cordial discussion, as are my fellow moderators, and all the more so since debate on this topic has been much less civil in CD on occasion. But French-English is dedicated to exclusively linguistic topics... so I have had to "pare" the thread down to its linguistic bones, removing your cultural reflections.If you are receiving this message, it is because I had to remove one of your posts. I am sorry for this unpleasant business. I know you took time to think through those posts and write them out carefully. In the future, I hope you will think to switch over to CD when you have the urge to discuss non-language matters, thus avoiding this sort of situation.Thank you for your understanding. :)J*ModeratorThank you for your understanding. :)
________
 ...
Increïblement amables i educats, oi?
Mentrestant, si algú vol dir alguna cosa, haurà doncs de ser aquí, fins que ells vulguin, és clar, perquè si volen, també ho poden capar d'alguna manera o altra ...
Fins aquí l'estat de la questió per ara. Si hi ha res que pagui realment la pena ja us en faré cinc cèntims en aquest mateix post ...
______________________

Cinc cèntims:
He contestat això :
(...) 
"This is Sani Girona (Gisèlia) to whom you send a nice message explaining why ... you had to ... ok. Never mind ...
I've also been a forum co-moderator and remember that sometimes it was difficult to cope with some stuff...

I actually don't like at all your strictness but i can understand it ... No less ... I'm prone to whole empathy.

Fortunately, I've got my own personal blog , Dipofilopersiflex , where I still can post whatever I feel like to, without any kind of restrictions...
ie  a means of bypassing minor censoring troubles ...
So, I wish it could last for ages ...

Thus, I posted there the message your moderator pool didn't like, and eventually decided it had already "dead beaten" ...
Maybe,  "Tout est dit et l'on vient trop tard dans ce monde ..." (La Bruyère)... but what I want to say it's my own version of the same... and I want to say it... I can't help !

Bises

Bien amicalement votre

Sani (Gisèlia) Girona"
__________

11.6.07

Rialles i plors

Al seu èxit apoteòsic amb "Polònia", Toni Soler hi afegeix una producció periodística consistent.
L'article Sonrisas i lágrimas del diumenge 10 de juny [ La Vanguardia. Qué hay de los nuestro. . Política. pg. 26 ] em sembla antològic.

Primer perquè fa una defensa consistent de la seva feina com a còmic, davant de les crítiques que, prenent-lo de cap d'esquila, pretenen encolomar-li responsabilitat pel fracàs que suposa l'abstenció a les eleccions municipals.
Sabem que el el riure, l'humor, la sàtira són potents armes d'autodefensa i d'atac, però potser no arriben a la màgia de poder aconseguir que milions de persones no vagin a votar. Anàlisis d'aquesta mena diuen molt del grau de pataterisme d'alguns sociòlegs del nostre país.

Segonament per tenir l'encert d'aportar nogensmenys que una cita d'Horaci (que donem per certa sense comprovar-la, encara que això no s'ha de fer ) que diu que diu ...

"Què ens impedeix poder dir la veritat tot rient?"

Finalment, i més important, perquè acaba l'article fent referència a ETA i dient POCA BROMA!

Efectivament, i d'aquí la meva admiració, reprodueix fil per randa l'estructura política del moment. De tot es pot fer broma menys d'unn cosa tan greu com és una amenaça de mort, una declaració de guerra.

"(...) Hoy se habla , sin embargo de una cuestión que no admite risas. ETA rompe
el alto el fuego y mientras tanto, PSOE y PP son incapaces de pactar una tregua
entre ellos. Terrible y descorazonador panorama" (...)

A mi, l'anunci del final de la treva d'ETA em va entristir molt i em va revoltar per dins. Perquè era dels que creien (imagino que com milions de persones d'aquest país) que al País Basc uns i altres havien començat un camí de no retorn al terror i a la mort. Tots els decebuts una vegada més i per sempre, passen a formar part dels qui desitgen veure ETA desaparèixer com més aviat millor.

La veritat és que no em veia amb massa ganes d'escriure res sense fer primer referència a aquesta mala notícia. Toni Soler ho fa per mi. Ara ja podem continuar. I ho farem tot esperant que l'anunci del trencament de la treva no impliqui necessàriament el retorn de la mort i el terror.

3.6.07

Big Google is watching us ... Ja ho sabieu?


Ja fa molts anys que ens en parlen. Hi ha tot una "indústria" dedicada a analitzar el nostre perfil i a classificar-nos en alguna categoria, de tal manera que amb els aitals perfils, degudament venuts a les indústries del consum, ens puguin mirar d'entabanar amb productes que sentim propers, fets per a nosaltres i les nostres necessitats.

Ja fa temps que ens van dir que les nostres targetes VISA són objecte d'anàlisi per a saber quin tipus de consumidor i de ciutadà som.
També a nivell de control polític, és clar, per a tenir una fitxa GranGermanosa de cadascú de nosaltres, ara que l'emmagatzemament de dades electròniques no és cap problema i que l'accés a aquestes dades és cosa de milisegons ...
No sé qui ho fa, ni on ho fan , però no dubto que ho facin.

L'Stasi va ser , tot i la seva relativa eficàcia, un prototip protohistòric del tipus d'organització de control dels ciutadans a l'estil Orwellià. Més tard, Echelon devia ser en el seu primer moment el nou model, la v2.0 de la cosa, i ara aneu a saber per quina versió passen... El que és clar que és una versió completament diferent V3.XYZ, on Google pot comptar els pèls que us queden al cap, si us heu afeitat o no, escolta tot el que dieu, llegeix tot el que escriviu, i ja estan preparant la V4 que controlarà fins i tot el que penseu. M'hi jugo una Voll Damm ben freda.

Estem sempre amb la vida perdonada, perquè si ens la vulguessin complicar, ho tindrien molt fàcil.
He trobat un post amb un títol que es fa mirar. Big Google, sap el que estem fent a cada moment. Bé, com Déu, com tots els altres déus, com Big Brother, la CIA, el Mossad i l' MI5. No sé si també, a hores d'ara, l'Agència Espanyola de Seguretat Interior i la Catalan Intelligence & Dynamic Agency (CIDA). Segur que també.

Google, Like God, Knows What You're Doing


If there's one constant in the online universe, it's
that search engines and
other web services are gathering more and more
information on us,
reports the BBC.
Search engines from Google to
Yahoo to MSN, and even individual sites, track what we do online and build
profiles of us based on that behavior. This worries privacy advocates, who feel
we are no longer able to keep our activities to ourselves under such intimate
surveillance.
The companies doing the tracking, though, claim it's all about
providing a more relevant experience for users.
There's also the advertising
aspect. By painting a user picture based on search, e-commerce and other online
habits, ads from major ad vendors can be better targeted. This provides a more
relevant ad experience to the user and therefore more value to the advertiser
and vendor, who can charge a premium rate for access to desired demographics.
One expert says that as a culture we will come to terms with this close
behavioral scrutiny within five years. By then, he speculates, technologies will
exist to empower people to choose the extent to which they wish to be
identified.
Until then, it's incumbent on the user to be mindful of what
their online self-portrait looks like, click by telling click. "

Que hem d'anar en compte amb el que cliquem? Bona, aquesta! Un amic meu m'explicava que fa uns anys es va subscriure al setmanari Newsweek justament per tenir una prova del seu pronordamericanisme. Mares de déus que se'n poden fer de tonteries a la vida!
Però potser no és mala idea. I per fer cas al consell, -no se sap mai- us recomano que de tant en tant cliqueu la web oficial de la Ràdio Vaticana, la de la Conferència Episcopal Espanyola. i la de la Casa Blanca. Això us pot salvar o apanyar una mica la resta del vostre perfil, per molt demoníac que sigui.

Tanmateix, que la cosa està encara poc afinada és un fet constatable, perquè jo (i com jo molta gent que conec) rebo un munt de spams molt pintorescs, com aquells en què des de l'Àfrica tropical o des de l'Àsia exòtica em demanen que em posi en contacte amb algú que ha heredat una millonada de dollars i em proposen fer d'intermediari per poder gaudir d'aquelles quantitats, amb promeses ridícules de quantitats generoses o percentatges temptadors.

Rebre spams d'aquest tipus vol dir que dec figurar encara a la llista general d'imbècils passarells, innocents i ingenus, amb perfil de potencials víctimes d'estafa, amb qualsevol bajanada.

No sé què pensar, però m'inclino a pensar que és més aviat bon senyal. Sí, deu ser bon senyal. Potser fóra més preocupant rebre missatges on em proposessin el tipus de llibres, música, viatges o productes que realment m'interessen, fóra el senyal més clar que ja m'havien caçat definitivament: analitzat, classificat i posat al cove.

Probablement ja n'estic de ben caçat... No, res de probablement: segur!
Però com a mínim jo no en tinc proves... puc somiar i fins i tot inventar-m'hi elements. Això em fa pensar que dins de la mitologia religiosa que ens injectaven de petits hi havia la imatge d'un funcionari del cel que al final de la vida ens llegia la fitxa sencera. No tenien un pèl de tontos aquells capellans. Ja intuien que algú, algun dia fóra capaç d'arramblar, alephianament, amb tota la informació sobre tots els quidams, i fer-ne balanç! Això sí que és tenir visió de futur!

Algú sap a on ens podem adreçar per consultar la nostra fitxa actual i veure si es correspon més o menys amb la visió que nosaltres tenim de nosaltres mateixos?

Mira, això fóra tot un èxit. Un sorteig a nivell mundial ... "This is your life according to Big Google" ... Darrerament ... no paro d'imaginar coses que queden per fer!

__________________

Arte TV Galérie Videos : Faut-il avoir peur de Google ?

30.5.07

Una mica de música al dia envia la depre a l'infern

Recordo que fa uns 10 anys, quan vaig començar a fer pàgina web, vaig decidir que al Dicofilopersiflex hi hauria una secció de música.
Com tants d'altres creia que era possible fer-me la meva discoteca, que per quatre dotzenes de peces de música no em perseguirien els recaptadors de la SGAE.

Vaig crear quatre apartats: Léo Ferré i altra música francesa ; música clàssica; jazz i música ajazzada; i un darrer calaix poti-poti, que vaig anomenar musiquetes i cançons .

Allà només hi vaig posar una dotzena de versions d'una de les músiques de la meva vida: In a sentimental mood, amb la idea de posar i tenir en línia una llarga col·lleció de versions.
Una altre tros molt especial per a mi : Nunca más de Gato Barbieri. També hi vaig posar Explode Coraçao de Maria Bethânia, i un darrer trosset meravellós: Maria Callas cantant Lucia di Lammermoor.
El respecte al copyright ho va estroncar tot i ho pengés on ho pengés, sempre acabava desapareixent. I entenc que ha de ser així. Només respectant els drets dels autors podré aspirar a que algun dia respectin els meus ;-)

YouTube m'està ara canviat la vida musical. És com un tornar a començarmeravellós i gratificant. Busco i trobo tot un munt de peces que, - (de tot comença a fer 20 anys que fa 20 anys)-, m'havien fet feliç i que per haver quedat en vinil o en K7 , o perdut per haver-lo deixat a algú, ja no tinc a casa...o hi són mig amagades, gairebé perdudes.
YouTube em permet de tornar a escoltar aquelles músiques de la meva vida i me'n descobreix centenars, milers d'altres, ... ja veig que no m'ho acabaré pas, és clar...
Llàtima de tantíssima faramalla!
M'acabo d'afegir als vincles favorits de YT les mateixes quatre playlists que vaig crear fa 10 anys, - sí, sí, per culpa de la nostàlgia !- exactament amb els mateixos noms, per restar fidel a aquella idea inicial que no era gens dolenta. I les estic omplint amb aquests videos fantàstics que els internautes del món pengen a dojo...

Exactament com si fos una poma, la música "guai" ... "keeps the doctor away". És un bon medicament contra la depre i equival a una forta dosi d'optimisme i d'energia vital.

Posologia: Una miqueta de música al dia, tanta com ens en càpiga al cos. escoltar-ne tothora, sense moderació...
______________


Gato Barbieri ... Woww! Uau! Bon profit!





________

28.5.07

Avui tot es mou a la platja

Dipofilo II / 315

Avui tot es mou a la platja
Es mou la sorra mullada
Vora la platja on camino
On deixo la meva petjada lleu
Que tot seguit esborra l’onada

Juga la noia amb el gos
Que salta fins l’aigua
Hi busca, i li porta,
La fusta que li ha llençada

Es mou la canya del pescador
Clavada al moll on s’estira Europa
A qui el llebetx pentina
Tot fuetejant-li la cara

Volen els ocells sobre la mar daurada
Després d’encarar el vent
Canviar de rumb, fitar la presa
I deixar-s’hi caure al damunt

Suren les boies
Al ritme del vent,
Perpètua dansa
Immòbil, hipnòtica, inútil.

Oneja la bandera groga
Que ja és allà penjada,
Li diu a Pasífae que avui
L'aigua és tota agitada

Tremolen lleument els
Parasols verts solitaris
Oberts, envoltats del blau
De tot de cadires de platja

S'expliquen històries, foteses,
Dels visitants d'ahir
Somiant ja amb aquells
Que avui vindran a estirar-se

S’allarga al meu cap la llista infinita
De coses que em queden per fer
Que caldria crear, canviar
El que em caldria llegir, escriure …

Caminen lentament dos amants
La mà a la mà. Els lluu un
Reflex d'amor encara als ulls,
De pau al rostres

Es gronxen suament
Palmes i branques,
Que fiten distants
Els passejants de la platja

Es mouen les grues del port,
Imparables, brúixoles fèrries
Refent pausadament els molls
Per als vaixells de plaisance

Xiuxiueig de silenci, remor de calma
Núvol de sorra seca, cremada.
Mentre aixequen el vol
Dos moixons que s’empaiten

Fimbregen els màstils
De vaixells buits, solitaris
Percussió permanent, ritmada,
Talment un mític andante

Perquè sé que serà vers i cançó
Se’m remou la il·lusió de dir
Que avui tot es mou a la platja
I em vibra sencera l’ànima


Sani Girona
________________

27.5.07

Eleccions municipals 2007 a Catalunya. Balanç.

Dipofilo II / 314

La nostra pseudoanàlisi política de les Municipals 2007 a Catalunya.

L'única manera d'analitzar el que ha pasat en aquestes eleccions és imaginar un punt de vista que s'escapi un mica del que prenen els polítics implicats i els periodistes de sempre.


-Els partits tradicionals.

*Tots han guanyat, tots han vençut. Com sempre.
El que perden regidors, vots o percentatges: "resisteixen", "aguanten" o milloren respecte el no res ... Tots tenen il·lusió amb els pactes que es faran o amb el que vindrà a les eleccions generals. Retòrica inútil que no enganya ningú.

* Quan els nombres objectius baixen, es llegeixen en clau relativa ...
Per això el PP sempre guanya o arrasa: perquè cada vot del PP val per 20 dels de IC, que és l'equivalència de sou, de fortuna i patrimoni personal.

* CiU. Haurà de triar entre el curt termini i el llarg termini. En el curt termini només pot abaixar-se els pantalons i pactar amb PP. Apostant de cara al futur li cal mantenir honor i "la virginitat" i apostar per un pacte amb ERC quan entre els seus dirigents no hi hagi l' "odi"
atàvic que els separa i les ganes de venjança (comprensibles i justes) per les putades i ferides sofertes per part d'ERC. Ah! Qui dirà el sabor exquisit de la venjança?

* IC-Verds s'ho haurà de fer mirar i tenen els temps just per reciclar-se (sic) també ells en una altra cosa que no sigui el glamourós look anti-sistema de la Imma Mayol.

* Les esquerres han d'aixecar el to i clavar algun cop de puny sobre la taula per demostrar que tenen la paella de l'ordre pel mànec.
Generalment, les esquerres perden les eleccions a favor de les dretes, quan obliden que la gent sempre, sempre, sempre posa per davant de tot "la seguretat" i "l'ordre". Quan ho obliden, les dretes exploten les pors i alimenten el somni i les ànsies dels ciutadans per l'ordre.
Tenen poc temps, abans de les eleccions generals, per resoldre-ho, si no, Rajoy anirà segur a la Moncloa.
Amb la flor a la mà faran la fila del "con" , del "capullo", que cantava Brassens a la cançó de la Marinette, impotents per no haver sigut capaços de reaccionar. Per por de reclamar i implementar la idea de l'ordre i del concert.
A França, Sarkozy haurà guanyat desenes de milers de vots del professors i de les famílies a qui prometia implementar a l'escola i als instituts un nou referent de respecte que es projecti sobre tot el sistema educatiu.
Com és que l'esquerra no ho sap fer això? Li falta aquest gen i per això sempre perd davant de les dretes.
No és que la dreta ho pugui resoldre! Però ho sap explotar perfectament per aconseguir el poder !!!
Mentre que les esquerres insisteixen en relativitzar les coses, en no implementar ni disciplina, ni l'ordre ni el concert.

* Patètica manca de creativitat de tots els partits. Així com a França hi va haver un moviment de blogs, d'utilització d'Internet, de la televisió, amb un altre tipus de relació entre els polítics i els ciutadans (Ségolène Royal), aquí pràcticament no se n'ha fet res que no fos crear un blog "despersonalitzat" per a alguns candidats a alcalde. Però darrera no hi ha res o poca cosa. I en tot cas, res que demostri complicitat real, ganes de servei i de resolució de problemes. La maquinària dels partits esclafa la creativitat política.

* Us felicito a tots, perquè sé que tots heu guanyat! Celebreu tant com pugueu que encara hi hagi el 40% d'electors, perquè al pas que aneu potser us durarà poc. I com diuen els argenetins "os van a Botar"!


-Els nous partits

* Les CUP. Nacionalistes a l'esquerra d'ERC. Tot una llarga carrera per davant.
* PxC. Els que creuen que cal aturar i regular el flux de la immigració.
* Ciutadans. On no n'hi ha, no en raja. On eren durant la campanya i on són els Boadella, Tubau, Carreras i tots els que van promoure aquell grupúscul?

- L'abstenció.

Maleïda abstenció : *1 JPQ *2 SG!
El bon desabtencionistador que desabstencionisti, bon desabstencionistador serà. S'imposa proposar un "meme" seriós a tothom mitjanament intel·ligent perquè participi en una Campanya de proposta de mesures eficaces per desabstencionar Catalunya [que proposo jo mateix, tot autopronosticant-me un fracàs apoteòsic] que enceto aquí a sota:

* [Potser encara hi ha temps per] Imaginar un càstig simbòlic per als abstencionistes i verbalitzar-lo. Crec que no fóra massa agoserat associar absentista a "irresponsable perillós".

* Cal preparar un video propagandístic de caràcter institucional a l'estil "T'agrada conduir?" projectant-ho a "T'agrada votar? o qualsevol altre publicitat de moda i reputada eficaç, i adaptada al consell d'exercir el dret i deure de votar.

* Imaginar uns premis que es sortejaran entre els votants per correu, finançats a costa dels cartells electorals i el correu electoral que caldria eliminar de manera proporcional.

* Promesa de llistes obertes o semi-obertes tan aviat com pugui ser. Apunteu-vos bé qui és són els primers partits que en parlin i ho prometen. Serà un punt al seu favor. Però no us els cregueu fins que no ho implementin.

* PROPOSTA CREATIVA (SIC).
Fer prometre als alcaldables i els seus equips que se sotmetran a un mínim d'una trobada anual amb els joves dels centres de Secundària de les ciutats amb les seves famílies o no.
"Hem de fer un esforç ..." dieu? Sí? Doncs feu-lo!
Res de limitar-vos a fer quatre mítings envoltats de claca incondicional.
Aneu a convèncer els joves futurs votants explicant els vostres programes a ells i a les seves famílies. Això si que fóra tocar de peus a terra i estar disposats a contestar preguntes i a escoltar crítiques dels joves ciutadans.

______________