I això fa un total de 300 posts. Tanco el Dipofilo II i enceto el Dipofilopersiflex III

Aquesta vegada, sense festa ni escarafalls, celebro amb total discreció els meus nous 300 posts del Dipofilopersiflex II que s'afegeixen a les reflexions del Dicofilopersiflex que havia començat sent web i el vaig passar a format blog fa dos o tres anys, i als 300 posts escrits al Dipofilopersiflex I que vam deixar al servidor blocat.com.

En aquella ocasió la meva idea va ser canviar de servidor i, per tant, inciar una nova etapa blogaire.

Aquesta vegada estic encara donant voltes a la idea de fer una cosa semblant i iniciar una nova etapa a can WordPress, probablement reprenent el blog Baudelairianisms que vaig inciar i abandonar al cap de poc temps. I és que la idea primigènia era penjar-hi només literatura literària, un blog "de lletres" estrictament. Però el meu cos m'ho impedeix i em demana que tafaneigi en tot i per tot i en faci "crònica" a la manera Herodòtica, Valéryniana o Planiana, sabent que només serà Saniniana i encara, però poc sempre ha sigut infinitament més que res i això és el que ens inspira.

Per a la literatura literària ja hi ha el format poema, conte i novel·la, que s'ha d'escriure i (auto)publicar a part. I això és guerra que també cal batallar i guanyar.

Ho decidiré en uns pocs dies. He de pensar si canvio el títol o enceto el Dipofilopersiflex III.

El que és realment important però és seguir viu -"alive and kicking"- en aquest món de l'escriptura blogaire, que canvia la manera que tenim de comunicar-nos i d'informar-nos.

Continuar és un èxit. Petitó i rabassut, però un èxit al cap i a la fi. I per això em fa content que caigui el número 300... que em recorda els herois d'Esparta !

Als happy few seguidors del meu blog, gràcies per fer-me costat, per anar passant per aquí de tant en tant, per fer-me feliç deixant els vostres comentaris. Ja us tindré informats de com continua el meu taller d'escriptura.

La gent acostuma a posar les dedicatòries dels llibres al començament. Jo la poso al final, i us dedico tota aquesta segona etapa del meu blog. Gràcies.

Fins aviat.

__________

M'en vaig pel món de la mà de Kapuscisnki i Heròdot

Reconec que amb la lectura d'en Kapuscinscki em cau la baba. Primer amb Eben i ara amb Viatges amb Heròdot, me'n vaig de viatge per móns antics i contemporanis i per immensos territoris d'arreu del món.

A la portada del llibre en l'edició catalana de l'obra d'Empúries/Anagrama hi ha la llebre més famosa de totes les llebres mai pintades al món: la llebre d'Albrecht Dürer.

I és curiós adonar-se que fins als voltants de la meitat del llibre no apareix l'explicació del perquè d'aquella portada.

El capítol XIV de l'obra (ni l'autor ni l'editor no especifica el número del capítol, pero ho faig jo) té per títol La llebre. S'hi explica l'intent fallit de Darios, rei de Pèrsia, per controlar els escites, poble situat al nord del seu reialme que s'estenia pels confins dels actuals Ucraïna i Polònia.

Kapuscinski es fa un fart de citar el tercer llibre d'Heròdot on s'hi explic aquesta campanya. Els Escites van decidir que no espodien enfrontar a un exèrcit tan poten com el Darios i van optar per fer com en Mao Tsé Dong molt més tard, només que els escites ho feien a cavall.

Quan els escites ja no es van poder o voler amagar més i van decidir fer front als perses, Heròdot descriu l'escena:

"Quan els escites estaven formats, hi va passat entremig una llebra i, a mesura que la veien, es posaven tots a empaitar-la. Tans avalotaven i vociferaven que Darios va preguntar a què venia aquell xivarri dels enemics; i en assabentar-se que empaitaven la llebre, va dir als companys habituals de confiança:'Molt en ens menyspreen aquests homes (...) ens cal un bon pla per retirar-nos amb seguretat' ."

Kapuscinski citant textualment Heròdot . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

Continua ell dient :

"Una llebre amb un paper clau en la història? Els historiadors estan d'acord que els escites van deturar el progrés de Darios cap a Europa. Si no hagués estat així, el món podria haver canviat. I el que va decidir la retirada de Darios va ser la cacera plàcida d'una llebre (...) Aquell mensyspreu ia quella humiliació van significar per al rei dels perses un cop més terrible que si hagués perdut una gran batalla."
Kapuscinski . Viatges amb Heròdot (pg. 135)

No m'he pogut estar d'anar a buscar a la Vikipedia una imatge de la llebre d'Albrecht Dürer; una imatge d'Heròdot i una de Kapuscinski; els mapes convenient sper situar els món d'Heròdot, els Perses de Darios i els Escites de la llebre. M'he quedat ben descansat trobant-t'ho tot amb un tres i no res!

I he pensat en el destí de les obres de referència que hi ha a casa: els diccionaris de tota mena, una enciclopedia Sopena, una enciclopèdia Universalis, en francès, que va costar una fortuna fa 15 o 20 anys, encara una altra enciclopèdia juvenil, i fins i tot l'Atles universal de l'Enciclopèdia catalana!

Es una mervella saltar del Congo dels 60 a l'Iran de l'aiatol·là Khomeini, revistar la construccio de Persèpolis (330 a.C.) i veure com Alexandre el magne s'acosta Pèrsia amb els seus exèrcits...

Visitem Etiòpia i tornem per veure com Xerxes, substituteix Darios al capdevant de l'imperi persa...

La seducció que Kapuscincski sent per Heròdot en la transmet sencera i augmentada. Li dedica el capítol XVIII amb el títol Les tècniques del Grec on analitza la manera d'escriure i de gestionar la informació que reb Heròdot.
Com a periodista que és, aquelles tècniques de rocollir informació i abocar-la als seus llibres el fascinen, perquè el grec demostra en els seus escrits que fa tots els possibles per ser honest, comprovar i contrastar les informacions, i ser conscient que hi ha una realitat incerta que no té ganes d'inventar ni resoldre falsament, sinó mostrar la complexitat i justificar les pròpies deficiències...

Com més temps passava llegint les històries d'Heròdot méa afecte li agafava. Allò era gairebé una amistat. (pg. 165)

A mi em em resulta doblement plaent llegir el relat de les peripècies que passa durant els seus viatges com a corresponsal a la Xina, l'India, diversos països d'Africa i i a la vegada, recrear-me aquell segle Vè a.C. en que viu Heròdot. És una lectura que no em canso de recomanar a qui no l'hagi disfrutada encara.

______________

SMS als matins de TV3... NO!

En Francesc Puigcarbó avui ha escrit al seu blog un post ben especial que m'ha cridat l'atenció com ho fan sovint el seus posts, però avui, ha estat una mica especial, perque és un tema que a mi també em cou i em rasca.

Matins.SI - Matins.NO - o els S.M.S de mitjans públics o privats

"És pràctica habitual en els medis audiovisuals demanar la participació dels oients enviant missatges SMS per donar la seva opinió sovint sobre qualsevol bajanada, i fins i tot alguna vegada sobre qüestions serioses: Matins.si, Matins.no etc.Aixó té un cost per la persona que envia l’SMS, i un benefici que es reparteixen a mitges les companyies de telefonia mòbil i el medi que convida a participar als oients. És una manera de guanyar diners extres a costa de la bona fe de la gent, SMS que no serveixen per a res, perquè normalment es SI o NO, o sia de matisacions zero, i el resultat que donen aquestes participacions, és com a mínim dubtós. (...)
[ llegir el post sencer+]

Per alguna raó tècnica estranya no he pogut penjar el meu comentari al seu post, però li he enviat un mel amb una copia del comentari dient que com que jo no ho aconseguia, si ell podia i volia, que el pengés.

Llavors se m'ha acudit que també podia posar-lo al blog i així ho estic fent. Li deia i us dic això:

Hola Francesc,

M'agrada que hagis tret aquest tema i que ho facis per denunciar-ho com un mal exemple i pràctica a condemnar. Fixa't que no donen pas l'opció alternativa d'enviar-ho per missatgeria electrònica, que surt "gratuïta " a la gent que ja paga ADSL...
Es una estafa a petita escala, perquè queda clar que no repercuteix en res vàlid (com no siguin sopars extra que facin en Cuní i el seu equip).
Però com que a mi em cauen més aviat bé aquests d'en Cuní, demano formalment des d'aquí que sigui la Pilar Rahola l'encarregada d'obtenir d'en "Josep" el compromís que els calés generats per aquest SMS vagin a parar a alguna causa solidària, rotativa com la Marató anual.

I que si ha de continuar havent expoliet SMS, que hi hagi també l'opció de participar-hi per melec (missatgeria electrònica). O bé això o bé faré una "denúncia" i una petició pública de boicot a la participació en aquesta mena de pseudoenquesta que no porta a res de res vàlid.

I per si serveix d'alguna cosa a algú, ja que toquem el tema de les enquestes i pseudoenquestes, proposo que llegiu i practiqueu el Desenquestem (sic).

Sani
____________________



Enllaços


A mi no me los vas a contar. Encuestas de opinión

A diferencia de l'amor...Educació ja té horari i dates amb nou calendari

Feia temps que ens ho havien avisat i ara ho han anunciat.
Educació ja té horari i noves dates en un nou calendari.
Independentment de les poques o moltes manifestacions en contra que hi pugui haver per part de col·lectius diversos, tot sembla indicar que el nou calendari està "dat i beneït" i que s'aplicarà ja per al curs vinent.

Curiosament aquí, per fer-nos combregar amb el canvis, s'acostuma sempre a argumentar-ho comparativament amb Europa o amb el que convingui, però de manera invariablement parcial i esbiaixada.....
Cada dia ens donen estadístiques sobre algun tema o altre, però a mi totes em sonen a ja escoltat, i a "déjà lu" a la fislosòfica novel·la 1984 d'Orwell. Informació orwelliana especialment fabricada per fer-nos aplaudir mesures o per crear missatges generadors d'esperança en temps de crisi.

Segur que no veurem mai cap quadre comparatiu on es mostri que Catalunya és l'única comunitat (nació, mentre no es demostri el contrari) de l'Estat en què els centres de secundària es fan classes matí i tarda.
Enviem-hi en Miquel Calçada Olivella i que es passegi ara per les Espanyes a la recerca de les zones d'intersecció amb Catalunya i àrees de diferències... (Això és una proposta oficial a TV3. T'estaria bé, a tu, Miquel? Voto sí.)

No veureu tampoc cap comparativa on es monstrin el nombre de centres amb menjadors escolars a França o a Alemanya o a Dinamarc i els que hi ha a Catalunya.

No veureu mai cap programa a TV3 que ens expliqui què és "La vie scolaire" als centres francesos, ni quines feines tenen encarregades i les feines que fan a Catalunya els professors de secundària.
Departament d'Educació: estadístiques -sisplau- del nombre de centres europeus on els professors hagin d'obrir i tancar les reixes d'entrada als centres, obrir i tancar lavabos.

Tenim nou calendari escolar. No sé si si hi ha previst cap modificació en el sentit de tornar a incorporar allò que havien sigut en el passat "exàmens de setembre".
Algú argumentava que podrien ser útils a una part de la població escolar que, d'acord amb la família, es veuria en la necessitat de no desconnectar completament dels estudis durant les vacances de l'estiu i tenir una motivació per "sacrificar-se" estudiant per aprendre i aprovar.
No he sentit que ningú en parli gaire i, per tant, deu ser un tema de "pacotilla" que no interessa o inteerssa poc.
A mi em sembla un tema important: contribuiria -al meu parer- a l a recuperació de la consideració de la vàlua dels estudis, de l'esforç, del sacrifici i de l'excel·lència.
Però d'aquests conceptes sembla que s'en faci només un discurs estrictament retòric (el PP se n'omple la boca sempre que en té ocasió!). Com s'implementa la famosa necessitat de formació permanent i la recuperació de la credibilitat dels estudis en tots els nivells educatius?

"Creativitas, creativitatis et omnia creativitas"... No cal crear algun lloc de treball?
Centenars de milers de joves amb necessitats d'estudiar una mica durant els mesos d'estiu podrien crear i donar feina a estudiants i a llicenciats.

Per acabar, com que avui parlem aquí d'educació, no em puc estar de proposar la lectura en paral·lel -o en oposat, si ho preferiu- de dos materials educatius dels quals he tingut notícia darrerament.

Un dels materials interessants que proposo tenir en compte és un debat sobre educació que es troba al blog Una Temporada en el Infierno UTI , de Juan Pedro Quiñonero, que es genera en forma de comentaris a un post (del 16 de novembre 2009) que porta per títol :
"Destrucción de la ciudadanía, en la escuela . Noviembre 16, 2009 23 Comentarios

L'altre material interessant al que em refereixo és el que proposa en Ferran Ruiz en la seva conferència davant la comissió d'educació al Senat, a Madrid, (el 28 d'octubre 2009):
Ferran_Ruiz_Comparecencia_Senado_Comision_Educacion.pdf
i que recull també dins del seu blog sobre temes educatius Notes d'opinió , que nosaltres tenim en gran consideració.


_____________________

Preguntes retòriques

* Quines consideracions feu al nou calendari escolar?
* Què en penseu dels exàmens de setembre que hi havia i es van eliminar? Us sembla malament tornar a proposar-los?
* Les bones pràctiques educatives són forçosament excepcions excepcionals o es pot aconseguir generalitzar-les? Quin preu tenen en recursos materials i humans? És sobre tot una qüestió de diners o més aviat una qüestió d'organització i creativitat?

_________________


Enllaços

Provisionals. Saragatona. Totxo, memo

Suïcidi de tres membres del Tribunal Constitucional (Entre el somni i el malson)

"Tres miembros del Tribunal Constitucional se han suicidado".
Era la portada del diari La Razón.

Seguien diverses conjectures sobre els continguts d'unes suposades cartes escrites pels "interfectes" i deixades al Senyor Jutge. La foto d'una de les cartes, il·legible, i signada amb signatura igualment il·legible no feia sinó aportar més dramatisme a la ja tràgica notícia.
I curiositat! Què li diria un membre del TC suïcida al jutge? Què explicava aquella decisió col·legiada que semblava, allò sí, haver estat degut a alguna mena de "consens" o de "juguesca"? A qui beneficiava el triple suïcidi?

No quedava clar si eren tres homes o si eren dos homes i una dona. L'única dona, es la presidenta del Tribunal, na Excma. Ma. Emilia Casas! No. De seguida van descartar aquell rumor sobre la Presidenta. És ben sabut i és profecia que les dones són molt més llestes i equilibrades que els homes... Ho diu el refrany, oi?

De seguida es va sentir dir que la presidenta havia començat a fer una ronda de trucades al més alt nivell polític i jurídic, sempre sengons els mitjans de cumunicació.
El País, en lletres de 72 px: "El TC se suicida".
Els periodistes amb columna fixa, maldaven per aconseguir el titular més (escabrós, original i ) impactant:

"Miembros del sector de los halcones del TC..."
"Se deshace por fin el entuerto en el que había caído el órgano supremo de ..."
"Llanto y desolación por doquier en el edificio del TC"
"Qué pasará con la sentencia sobre l'Estatut de Catalunya"
"¿El principio de la independència de CataluÑa?"
"Por primera vez en la historia judicial ..."
"El PP pide a Aznar que salve a España de ..."
"Modificación esencial de la correlación de fuerzas en el TC..."
"Tragedia Constitucional" (Intereconomía)
"Commoció general per la notícia" (Regió 7)
"Se suiciden tres membres del Tribunal Constitucional" (Vilaweb)

Una emissora emetia música fúnebre. Una altra feia una anàlisi de la situació anterior, la situació actual i pronosticava la situació futura del TC. Una tercera feia una panoràmica històrica del TC des de a seva creació fins al present.
Catalunya ràdio prometia una entrevista amb els principals líders dels partits polítics per conèixer llur opinió de primera mà.
TV3 anunciava un programa especial en què s’emetria un comunicat del molt honorable José Montilla.
TV1 estava a l'espera de connectar amb la Moncloa i escoltar el comunicat oficial.
Els programes “del cor”, especialment Dónde Estás Corazón i Sálvame de Luxe anunciaven una moratòria d’un mes sencer en senyal de dol.
Mentre que Gran Hermano i La Noria prometien adaptar els seus continguts, també en senyal de dol, evitant els comportaments frívols i les referències morboses habituals.
El programa 59 segundos emetria també un especial en format especial: excepcionalment foren "2 minutos medio"...

Em vaig despertar amarat de suor, assegut a la tassa del vàter. Vaig prèmer el botó de la cisterna. Mentre em rentava les mans me les mirava amb el temor que gotegessin sang.
No. El mirall em va tornar la imatge d'un altre jo una mica espessa i somnolient.
M'hi havia quedat adormit tot llegint Novela de Ajedrez de Stefan Zweig.
Per dinar només havia begut aigua i l'únic medicament que havia pres, de bon matí, era una pastilla de ferro, contra l'anèmia. No estava doncs sota els efectes de cap droga estranya, tret dels efluvis marejadors de les notícies de la vida diària.

De sobte vaig recordar, però, que demà és dimarts, i que al blog Dimarts de sang hi penjarien un nou enigma "negre o criminal" que caldria resoldre.
Ara entenc, - o així m'ho sembla- el perquè de tot plegat -vaig dir-me.

I em vaig adonar que tot havia estat un somni. Un malson, vaja, per dir-ho ben dit. "Una pesadilla", "un cauchemar", "una nightmare"... que en realitat havia tingut lloc durant el dia, a s'hora baixa, un capvespre amb cel rogent, amb vent i sense pluja.
I és que aquests dies, les notícies sobre el TC són tan negres, tan "quasi criminals" que fan anar de cul les neurones i les sinèrgies cerebrals de la gent més assenyada.
No m'estranya que algunes es desmadrin i s'alterin de valent tot provocant aquests monstres estranys, malsons incontrolables, barreja de desig i d'impotència.


__________________

Nº especial de Sciences Humaines sobre Lévi-Strauss.

Hi ha figures que, en morir, imposen més respecte que d'altres. Cadascú té els propis referents, i és ben normal que n'hi hagi moltes que no ens conmouem gaire.
Claude Lévi-Strauss és d'aquelles personalitats que fan la unanimitat col·lectiva en l'estima i/o el respecte.

Algú del nostre país va encertar-la quan va decidir d'atorgar-li el Premi Internacional Catalunya el març del 2005.


Jueves, 31 Marzo, 2005
Leer el artículo completo: 'Lévi-Strauss: "Mi incapacidad para la actualidad me llevó a las tribus primitivas"'

L'amic Alain em fa saber que la revista Sciences Humaines, en homenatge a Lévi-Strauss, ofereix gratuitament tot els articles i dossiers continguts en el número especial de novembre-desembre tiulat Comprendre Lévi-Strauss. La informació és un valuós regal. Gràcies !

Edito : Pour une archéologie de l'esprit humain
Nicolas Journet et Jasmina Sopova

Repères
Claude Lévi-Strauss : Du Brésil au fauteuil de l'académie française
Claude Lévi-Strauss, le tourneur de pages Nicolas Journet
Trois moments d'un oeuvre Nicolas Journet
Lévi-Strauss en dix mots-clés Nicolas Journet
Les mythologiques, monument inachevé Entretien avec Emmanuel Désveaux

Parenté et mythes
Les limites d'une grande idée Entretien avec Laurent Barry
Les mathématiques de l'homme Claude Lévi-Strauss
Offrir, c'est souhaiter Claude Lévi-Strauss

Le voyageur nostalgique
Les mutiples lectures de Tristes tropiques Vincent Debaene
À la recherche du monde perdu

La pensée sauvage
Tous les hommes sont modernes Frédéric Keck
Sorciers et psychanalyse Claude Lévi-Strauss

La diversité culturelle
Controverse sur la diversité humaine Wiktor Stoczkowski
La renaissance indigène au Brésil Jean-Patrick Razon
1961 : La crise moderne de l'anthropologie Claude Lévi-Strauss

Masques et symboles
Claude Lévi-Strauss contre l'art magique Carlo Severi
Anthropologie de l'art : le renouveau Entretien avec Anne-Christine Taylor
L'art de donner du goût Claude Lévi-Strauss

L'héritage
Vers les sciences cognitives Maurice Bloch
Pourquoi je suis structuraliste Entretien avec Françoise Héritier
Actualité d'une oeuvre Entretien avec Philippe Descola
Les sciences sociales sont un humanisme Claude Lévi-Strauss
Bibliographie


Tenint-ho a mà ens serà més fàcil llegir-ne una part.

___________________

No anar a votar és també corrompre's una mica

He rebut via un fòrum educatiu un missatge amb unes reflexions interessants que acaben amb una conclusió decebedora i revoltant.

Sense rumb
Kika Rodríguez 02/11/2009 Vistes: 101

La vida professional de Marta és com la de molts professors de Secundària,
d'absoluta resistència. Ella és de les poques del seu institut de Palma que, amb 20 anys d'antiguitat, mai no ha estat de baixa per estrès o depressió i que fins i tot qualque pic a la setmana va a fer feina animada i amb ganes. La setmana passada, quan va saber la proposta del nou ministre "progressista" d'allargar a 18 anys l'ensenyament obligatori, va sentir la desagradable sensació del dejà vu i de la història cíclica que es torna a repetir. A l'institut no es parlava de cap altra cosa. Sembla que els socialistes no hi aprenen: primer fins als 16 i ara fins als 18, la qual cosa significa aguantar repetidors de 20 anys a les aules. El grupet es va fer més gran i els professors es lamentaven i la majoria calculaven els anys de jubilació propis i de Zapatero.
Eren les dues del migdia i Marta tenia la darrera hora de classe, a una aula de tercer d'ESO amb 30 alumnes on més de la meitat ha repetit qualque curs. Marta no va poder donar l'escassíssim temari programat perquè parlar de la festa de Halloween i abusar del nou alumne asiàtic que no sap dir ni bon dia els va semblar, a la gran majoria, més entretingut que aprendre gramàtica castellana. Ella no es va deprimir gens perquè ha après a conviure amb la seva frustració professional i amb el fracàs d'un sistema que obliga a romandre als centres alumnes sense cap tipus de motivació ni ganes per estudiar.
Ni el cas de Marta és especial ni la seva plaça a l'institut és dolenta, sinó més aviat al contrari. Amb els anys de docència es considera afortunada perquè, llevat de la mala educació regnant de l'alumnat i de la incompetència de la Conselleria, no ha tengut seriosos problemes. A l'hora de dinar ella i les seves companyes tornaren a la conversa sobre la darrera del ministre "progre" de torn. El to era cínic i trist perquè, per més inri, totes són votants d'esquerra i a les darreres eleccions amb una gafa ben grossa al nas van votar Zapatero.

En acabar de dinar havien arribat a dues grans conclusions:

La primera era que per ser ministre d'Educació s'hauria d'exigir haver fet classe, amb el guix a la mà i 30 alumnes per aula.
La segona, més plausible, va ser unànime: mai més tornarem a anar a votar. Així, segons va argumentar la de ciències, cada vegada que senti llàstima pels alumnes bons i brillants oblidats i abandonats perl'Administració pensaré que jo no som còmplice de tot aquest despropòsit."

Poso en negreta i en blau aquest final que, com deia en començar, trobo decevedor i revotant.

Insistexo a dir que caure en la trampa de no voler anar a votar és caure en la corrupció intel·lectual i política.
Més que mai cal prendre una opció: Es pot votar a favor del Partit Antitaurí si es vol, o a favor d'un partit d'extrema esquerra. També es pot votar l'extrema dreta o el PP. Es pot canviar l'opció política que hom tenia abans del desencís i el fàstic que ara afecta el país com una pandèmia més.
També es pot optar per anar a estripar la papereta davant la mesa electoral, -prquè cal que tothom sàpiga que pensa tothom; o esperar a cremar-la quan s'acostin les càmeres de televisió. Es pot votar en blanc, o es pot escriure tot el que es vulgui sobre la papereta escollida. Si el que hi diu no és cap bajanada, el missatge us el pot reproduir més tard fins i tot TV3.
Podeu votar un nou partit, perquè la seva virginitat ja és - temporalment- un punt al seu favor. Els caldrà negociar dur per obtenir poder i estaran un llarg període de temps abans no facin com els altres.
Encara es pot acabar triant les tres o quatre paperetes dels tres o quatre partits als qui mai no es votaria i llavors posar-les en sobres i escollir un sobre a l'atzar, acte surrealista quasi-suprem, perquè tothom sap que l'acte surrealista suprem és un altre.

I mentre no arriben les properes eleccions generals, es pot organitzar un moviment ciutadà que exigeixi la reforma en profunditat de la llei electoral i la fi de les llistes tancades .
L'únic que no val , la pitjor de les opcions posibles és "no anar a votar".

Aquests professors fan bé opinant i denunciant la difícil situació que hi ha en els centres d'educació. Però crec que arriben a la pitjor conclusió possible, que equival a un suicidi polític i a un delicte de corrupció per omissió.
Aquesta fóra la millor manera d'assegurar que ens continuarien robant i estafant, però aquesta vegada ho faríen amb el consentiment de tots els absentistes.


______________________

França: Premis Goncourt i Renaudot 2009

Premis literaris Goncourt i Renaudot edició 2009.

Le Nouvel Observateur publica un article amb els guanyador de l'edició d'enguany d'aquests dos prestigiosos premis literaris francesos.
El premi Goncourt 2009 és per al l'escriptora Marie NDiaye, d'origen senegalès, per la seva novela Trois femmes puissantes.

El premi Renaudot 2009 és per a l'escriptor Frédéric Beigbeder per la seva novela Un roman français.
En un moment d'una entrevista que li fan, F. Beigbeder explica la seva satisfacció per obtenir un premi que fou guardó, en el passat, per obres tan importants com Voyage au bout de la nuit , de L.-Ferdinand Céline (1932) i per Les choses, de G. Perec (1965).

Sobre la guanyadora del Goncourt sabem ja que fou descoberta com a talent escriptòric des del 1985, per l'editor Jérôme Lindon de les Éditions de Minuit, quan ella encara estudiava a l'Institut i només tenia 17 anys. Això és un talent especial.

"Cette lectrice hors pair [l'actual directora de Les éditions de Minuit, Irène Lindon] est présente derrière les plus beaux et singuliers romans de cette rentrée : «Des hommes», de Laurent Mauvignier, et «la Vérité sur Marie», de Jean-Philippe Toussaint. Les deux ont d'ailleurs rejoint, sur les listes des meilleures ventes, «Trois Femmes puissantes», de Marie NDiaye, aujourd'hui publiée par Gallimard mais dont Jérôme Lindon a été, en 1985, le découvreur (de cette lycéenne de 17 ans, il aima et édita «Quant au riche avenir», roman suivi de six autres chez Minuit, dont «Rosie Carpe», prix Femina 2001)."

En una entrevista al NObs, Bernard Pivot -membre de l'Acadèmia Goncourt- apunta, a més, que per a aquesta edició del Goncourt, l'obra de Marie NDiaye va anar guanyant sempre per unanimitat del jurat per sobre de totes les demés novel·les presentades a concurs. Així doncs, sembla que Trois femmes puissantes té garanties absolutes de qualitat.

Reportatges, crítiques, i tot i més sobre aquest dos premis de referència a França, en aquesta adreça del NObs.

_________


Enllaços

Video. Entrevista exclusiva amb Marie NDiaye a Arte.tv
Interview : David Bornstein (ARTE, 02/11/2009)