10.7.09

Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.



Fotos SGR. Juny 2009


Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Hem entrat en una espiral consumista que serà difícil de superar, perquè tot funciona en base a comprar molt i sovint per la qual cosa cal que tot sigui assequible i barat.

Sobre els mitjans de comunicació i els telenotícies, són els que són, lamentables. No crec que hagi de fer pedagogia, tan sols ser seriosos i aprofundir en els temes una mica més. Informant bé ja es fa pedagogia no intencional.

Unknown ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Unknown ha dit...

Tens raó, em sembla que costarà canviar les idees que ens han inculcat durant els darrers anys...que estirar més el braç que la màniga era no només bo sinó desitjable...
Cotxe, vacances , pis o casa... tonto l'últim que no s'atrevís a "afavorir l'economia"...
No recordo que ningú advertís seriosament del perill. Però si hi hagués hagut algú, l'harien afusellat per antisocial...

Amb el tema de la "pedagogia" discrepo: jo sí crec que la tele, que és el referent ètic, moral, social i cultural de milions de persones ha d'estar ben dirigida i ha de "il·lustrar" la ciutadania amb programes que eduquin en la reflexió, que efectivament aprofondeixin en les causes i les conseqüències dels fets, que hi hagi un seguiment dels fets...

Em nego a aceptar com a informació la petita misèria d'aquí o d'allà que ens expliquen cada dia ...
No deixa de ser una mena d'informació "orwelliana" inútil i prescindible.
Més valdria connectar cada dia amb un centenar de càmeres permanentment enfocades a dotzenes de països africans,a Palestina, i a l'India que evitarien haver de parlar de les cornades de Pamplona, que al cap i a la fi no deixen de ser un quasi-suicidi permanent, tolerat per una societat dita "avançada" del primer món.
Petètic... Però no es pot tocar gairebé res: Què fora Pamplona i mitja Espanya sense els Sanfermins?
"Mutatis mutandi , i no massa, els Sanfermins enllacen amb els sacrificis humans a Teotihuacán i els temples maies al continent americà...

Ben mirat no és que 20 anys -com diu el tango- no siguin res, sinó que 2000 anys, en evolució cultural, tampoc no ens permeten avançar massa!

Ep, i ho escric ara, després d'haver llegit el post del nostre bon amic Francesc que admet que li agraden els toros...i la bellesa i l'art de la "fiesta". No seré jo qui li ho retregui...pobre de mi...
No hi tinc cap dret. Cadascú és com és.

Recordem que no fa gaires dècades, les execucions públiques a la forca o a garrot vil eren plenes de bones persones que s'ho miraven embadalides...

Ja em començo a perdre... I és que les meves dèries em persegueixen i sempre ho acabo barrejant tot.
No en sé més :-)

Júlia, t'envio una abraçada!