Contra la Ignorància i els tòpics

Una parella amiga ens envia per correu un regal curiós, interessant i útil.

The Book of General Ignorance by John Lloyd & John Mitchinson. Faber and Faber. London 2006.


A la tapa hi han afegit 3 cosetes que equivalen a una mica de propaganda senzilla i d'aquella que ens fa somriure:

El logotip de QI A Quite Interesting Book , que és una col·lecció www.qi.com a tenir en compte.

També una mena de segell estampat que fa així: Over 500,000 copies sold.
I, una precisió-picada d'ullet als entesos: hi ha un pròleg de Stephen Fry i "quatre ratlles" d'Alan Davis.

A una de les pestanyes interiors s'hi pot llegir això:

"Si vostè encara pensa que Enric VIIIè va tenir sis dones, que la terra només té una lluna, que l'Everest és la montanya més alta del món, llavors vostè necessita llegir aquest llibre. Urgentment!"

Una mica més avall, una frase divertida, d'aquelles que couen allà on fa més mal.

"Aquest llibre el farà sentir a vostè molt petit i molt ruc"

A la contraportada hi presenten algunes de les solucions provocadores, pensades per empényer-nos definitivament a començar la lectura del llibre sense esperar ni un minut més:

"Enric VIIIè només va tenir 2 dones
La terra té set llunes
Tots el humans tenim quatre melics
La màquina de vapor es va inventar a l'antiga Grècia
Bangkok no és la capital de Tailàndia
...
La Llum és invisible.

Tot això per acabar amb una nova frase lapidària :

"Everything you think you know is wrong".

O sigui que, a més saber poc, el poc que sabem encara ho sabem malament. Sí decididament, abans de començar la lectura del llibre pròpiament dit ja em sento més petit i més ruc del que em pensava ;-)

Bé, tot el que ens faci riure o somriure és bo per la salut. I en calen bones dosis de bon humor en temps de crisi i de floració de gravissims escàndols sobre corrupció i desgràcies gairebé impensables: 45 persones, treballadors de France Télécom s'han suicidat en poc temps. Països civilitzats?
Per tot això confio que entre dos llibres seriosos, la lectura d'aquesta mena de diccionari de veritats amagades i de precisions contra tòpics m'anirà bé per a la salut mental.

____________________

Repugnant cas Millet 2/X. Lliçons d'economia

L'altre dia, després d'haver passat abans gairebé una hora de conversa telefònica amb l'amic M*, expert en altes finances, vam parlar de l'estat de l'economia a Catalunya.
Dos dies després em va enviar per correu una faula que és tota una lliçó d'economia. Tendenciosa, és clar, però lliçó al cap i a la fi. I tan interessant, que no em puc estar de penjar-la perquè la puguin analizar aquells que, com jo, voldrien ser entesos en matèria econòmica pero no hi entenem ben bé res. Segur que hi ha qui hi entén una mica i ens explica de manera entenedora -confirma o infirma - la moral de la faula...

"LOS IMPUESTOS DESDE EL PUNTO DE VISTA SOCIALISTA


LA PARABOLA DEL SOCIALISMO

Todos los días 10 hombres se reúnen en un bar para charlar y
beber cerveza. La cuenta total de los diez hombres es de 100
€ . Acuerdan pagarla de la manera proporcional en que se pagan los
impuestos en la sociedad de un país, con lo que la cosa sería más o
menos así, según la escala de riqueza e ingresos de cada
uno:


Los primeros 4 hombres (los más pobres) no pagan nada.

El 5º paga 1 €.
El 6º paga 3 €.
El 7º paga 7 €.
El 8º paga 12 €.
El 9º paga 18 €.
El 10º (el más rico) paga 59 €.


A partir de entonces, todos se divertían y mantenían este acuerdo
entre ellos, hasta que, un día, el dueño del bar les metió en un problema:
“Ya que ustedes son tan buenos clientes,” les dijo, “Les voy a reducir
el costo de sus cervezas diarias en 20 €.
Los tragos desde ahora les costarán 80 €.”


El grupo, sin embargo, planteó seguir pagando la cuenta en la
misma proporción que lo hacían antes.
Los cuatro primeros siguieron bebiendo gratis; la rebaja no les
afectaba en absoluto.

Pero ¿qué pasaba con los otros seis bebedores, los que realmente abonan
la cuenta? ¿Cómo debían repartir los 20 € de rebaja de manera que cada
uno recibiese una porción justa?
Calcularon que los 20 € divididos entre 6 eran 3,33 €, pero, si
restaban eso de la porción de cada uno, entonces el 5º y 6º hombre
estarían cobrando para beber, ya que el 5º pagaba antes 1 € y el 6º 3 €.
Entonces el barman sugirió que sería justo reducir la cuenta de
cada uno por, aproximadamente, la misma proporción, y procedió a calcular
la cantidad que cada uno debería pagar.


El 5º bebedor, lo mismo que los cuatro primeros, no pagaría nada: (100%
de ahorro).
El 6º pagaría ahora 2 € en lugar de 3 €: ( ahorro 33%)
El 7º pagaría 5 € en lugar de 7 €: ( ahorro 28%).
El 8º pagaría 9 € en lugar de 12 €: ( ahorro 25%).
El 9º pagaría 14 € en lugar de 18 €: ( ahorro 22%).
El 10º pagaría 49 € en lugar de 59 € ahorro 16%).


Cada uno de los seis pagadores estaba ahora en una situación mejor
que antes : los primeros cuatros bebedores seguían bebiendo gratis y un
quinto también.
Pero, una vez fuera del bar, comenzaron a comparar lo que estaban ahorrando.

“Yo sólo recibí un euro de los 20 € ahorrados,” dijo el 6º hombre: señaló
al 10º bebedor diciendo “Pero él recibió 10 €”
“Sí, es correcto,” dijo el 5º hombre. “Yo también sólo ahorré 1 €;
es injusto que él reciba diez veces más que yo.”
“Verdad!!” , exclamó el 7º hombre. “¿Por qué recibe él 10 € de
rebaja cuando yo recibo sólo 2 €? Los ricos siempre reciben los
mayores beneficios!”
“Un momento!”, gritaron los cuatro primeros al mismo tiempo. “Nosotros no
hemos recibido nada de nada. El sistema explota a los pobres!”
Los nueve hombres rodearon al 10º y le dieron una paliza.

La noche siguiente el 10º hombre no acudió a beber, de modo que los nueve
se sentaron y bebieron sus cervezas sin él. Pero a la hora de pagar
la cuenta descubrieron algo inquietante:
Entre todos ellos no juntaban el dinero para pagar ni siquiera LA MITAD
de la cuenta.
Y así es, amigos y amigas, periodistas y profesores
universitarios, gremialistas y asalariados, profesionales y gente de la
calle, la manera en que funciona el sistema de impuestos. (???)
La gente que paga los impuestos más altos son los que se benefician
más de una reducción de impuestos. Póngales impuestos muy altos,
atáquenlos por ser ricos, y lo más probable es que no aparezcan nunca más.
De hecho, es casi seguro que comenzarán a beber en algún bar en el
extranjero donde la atmósfera es algo
más amigable.

Moraleja: “El problema con el socialismo es que eventualmente uno
termina quedándose sin el dinero de la otra gente.”

_____________


Fins aquí la faula . Ara va la meva reflexió i la meva proposta.

Bé, potser haureu endevinat que aquesta faula, que ja deu fer temps que corre per Internet devia ser feta per una persona del Partit Presunto, o per alguna de les persones
associades a les de la categoría dels “paganos” aquell a qui, a la faula, apallissen i obliguen a buscar paraïsos fiscals on els tractin bé.

A mi el que més m’interessa d’aquesta lliçó “tendenciosa” d’economia és saber si hi ha manera intel·ligent de retocar-la per tal que la moralina sigui més versemblant, més ètica, més efectiva i menys hipòcrita. I que també acabi bé.

D’entrada, jo que d’economia no en sér res de res i els nombres em fan venir mal de cap,
m’atreveixo a dir que tot hauria estat més fàcil i menys violent si el desgraciat de
l’amo del bar no hagués decidit de “rebaixar” el preu, provocant així un gran conflicte!

Sabut és que les coses que ja funcionen bé no s’han de tocar massa. I la cosa, mentre
quatre no pagaven directament -peo sí indirectament al "pagano"- i sis altres pagaven semiproporcionalment, la cosa ja rutllava, ningú s’emprenyava massa –la faula almenys no diu res sobre aquest punt- i no hi havia ni enveges ni violència, i si n’hi havien, com cal imaginar que passava, cadascú jugava tranquilament el seu paper a la tragicomèdia. Això sí, com a mínim aquella situació no desembocava en la violència contra "el bon ric" que a la faula equival a justificar “la fugida de capitals” que es veu forçat a realitzar.

De fet no sé que més s'hauria de fer perquè ningú no es vegi obligat a anar a beure
a Suissa i de passada aprofitar per deixar centenars de milions d'euros a les seves banques.

Si teniu alguna cosa a dir no us esteu d'aportar les vostres idees. Segurament, el conseller Castells us ho agrairà.

Diàlegs de política imposada

El diari argentí Clarín.com publica aquesta notícia:

"El Acuerdo de San José, base de negociación entre Zelaya y
Michelettti

18:34. Los delegados de Manuel Zelaya y del gobernante de facto
Roberto Micheletti alcanzaron un acuerdo sobre la restitución del presidente
derrocado, que ahora debe recibir la aprobación de ambos líderes, usando como
base el Acuerdo de San José."

Aviam si serveix perquè els colpistes retornin el poder usurpat i s'evitin matances de civils innocents.

Cal suposar que tot aquest episodi, si acaba bé, serà la manera que tenen els poders fàctics dels USA per imposar un govern que eviti a l'Amèrica Central la influència dels governs bolivarians de l'Amèrica del Sud.

Curiós que se'n parli tant poc al nostre país, justament ara que es reclama, amb tota la raó, l'anulació del judici sumarissim de la dictadura assasina de Franco contra Luís Companys.

On són les declaracions d'Europa contra els cops d'Estat a l'Amèrica Central, recolzats o proposats i finançats com sempre directament pel Pentàgon però protagonitzats per polítics titelles de torn?
On són es reaccions dels demòcrates contra els colpistes de Guatemala?

Diàlegs de políticaficció. Hugo Chávez & Lula da Silva

Hugo Chávez a I. Lula da Silva

- Saludos Lula, aquí Chávez. Amigo, te felicito por el éxito de Rio de Janeiro para el 2016 porque imagino que eso nos va a cambiar el Cono Sur entero de manera que no lo va a conocer ni la madre que lo parió. Sí, me acordé de la "boutade" que hizo el bolivariano Alfonsito Guerra en España. No se equivocó el boludo! Bueno, Inácio, amigo, te llamo también y ante todo para recordarte que en Tegucigalpa tenemos al amigo Manuel Zelaya bien jodido en tu embajada, rodeada por las tropas del golpista Micheletti.
El Presidente sigue ahí pero no sabe si los golpistas se lo van a cargar de un balazo o no…Vaya potra tuvo el tío… si no llega a ser por los Juegos Olímpicos del 2016 y el éxito que has tenido, el golpista Micheletti ya habría ordenado el asalto y ahora estaríamos de luto, llorando sobre la tumba de Manuel y tu reconstruyendo tu embajada!

Horas más tarde

I. Lula da Silva a Hugo Chávez

- No te preocupes, Huguito, bolivariano amigo. Lo primero que hice al enterarme de la noticia de Rio fue llamar al Pentágono para que me pusieran con el abuelo Henry Kissinger.
No me tardaron ni cinco minutos en encontrarlo. Eso sí que es eficacia.

Le pregunté por su estado de salud y me dijo que estaba hecho un toro, “como un chaval de favela”, me dijo, que humor se gasta el abuelo Henry, ¿eh? …

Le pedí por favor que si no quería seguir ensuciando su biografía con Guatemala 2009, después de lo que mandó hacer en Chile, Argentina, El Salvador, Nicaragua... y la lista es muy larga, que mandara dar un toque a Micheletti y a sus muchachos para que cambiaran de actitud. Que no empezaran a empañar Rio de Janeiro con un golpe de estado, el allanamiento de mi embajada y la muerte del amigo Zelaya …que había que guardar las formas! ¡Que ahora no tocaba!
Se lo dije muy en serio y creo que se lo tomó en serio.

Me prometió que mandaría hacer las gestiones oportunas …y que "pronto veríamos los resultados" …

Horas más tarde

“Radio Trinchera . HONDURAS: Micheletti da marcha atras

Octubre 6, 2009 by Narud . Filed under Noticias

Micheletti restaura libertades y admite posibilidad de restituir a Zelaya

TEGUCIGALPA (AFP)
El gobernante de facto de Honduras, Roberto Micheletti, admitió el lunes por primera vez la posibilidad de una restitución del presidente Manuel Zelaya y restableció las libertades civiles, abriendo el camino a un diálogo que busca el fin de la crisis política.

Cediendo a demandas dentro y fuera del país, Micheletti derogó el decreto con que restringió el 27 de septiembre las libertades de reunión, asociación y prensa, en vísperas de una negociación que bajo verificación de la OEA busca superar la crisis desatada por el golpe de Estado, que derrocó a Zelaya hace 100 días.”

24 horas más tarde

Lula da Silva a Hugo Chávez

- Ves amigo Chávez lo que vale tener buenos amigos en el Pentágono!

Bastó un ukase del abuelo Henry para que nos respetaran la Embajada. Ahora que somos amigos de Obama no me iban a ensuciar la hacienda ni a hacer la marrana.

Además ya habrás leído lo poco que cuesta al Micheletti decir Diego donde dijo Digo…Si es que hay cosas que son de un fácil!

Y es que donde está el patrón Kissinger no manda Micheletti. ¡La mano del abuelo es larga y de hierro!

Cumplió su promesa.

Bueno, cuando veas a Manuel Zelaya cuéntale mis gestiones y dile que recuerde que nos debe una…

Y tu, Huguito, ahora, me hacés un favor: no me le toques las pelotas al amigo Barak, ni mucho ni poco, por lo menos durante una buena temporada, que el pobre ya tiene lo suyo con su Health Care Policy en la que se ha metido, y haberle hecho un feo a su Chicago. Así, que favor, no me lo excites nada, Hugo, que el pobre necesita un descanso…

Ah! Y Mándale una postal de Maracaibo a Henry, que lo cortés nunca quita lo valiente.

Yo le mandé ya una foto de las playa de Copacabana junto con una invitación para el 2016.

Con sus 93 añitos estará hecho un chaval, y seguro que viene!
Ese nos entierra a todos, ¡sin metáfora!

¡Salud y Bolívar!

_________________

Repugnant "Cas Millet" 1/X

A hores d'ara, els ciutadans que disposen d'accés a Internet tenen una font inesgotable d'informació. Valgui el que valgui aquesta informació. Em refereixo als cercadors en general i a Google en particular. Acabo de trobar-hi "marro" sobre el repugnant "Cas Millet".

Fa dies que volia dir alguna cosa -no m'atreveixo a dir "a dir la meva"- perquè reconec que ho veig tan gruixut que encara no tinc opinió del tot formada. Només sentiments primaris, com la majoria de catalans que van de sorpresa en sorpresa, en dosis homeopàtiques perquè no es produeixin massa suïcidis ni homicidis.
Mica en mica, la merda es va escampant i estarà bé que esquitxi a tots els hipòcrites que han participat en aquesta gran traïció a la Catalunya honesta.
Cal que l'oasi català olori tota la pestil·lència que calgui i que ningú es posi pel mig a mirar de relativitzar la magnitud de la tragèdia.
Caldrà que la Justícia faci bé la seva feina perquè aquí en aquest cas s'hi juga bona part del minvat prestigi que li queda.

Per mirar de fer-me una idea del que s'ha dit fins ara se m'ha acudit començar per anar a buscar a les "fonts de Google" la informació directa sobre el cas, "tal com raja" de les dolls:

Sorpreses immediates:
1. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 55.700 de "Cas Millet".
2. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 30 de "Cas Millet" +estafar +partits polítics
3. Resultados 1 - 10 de aproximadamente 19 de "Cas Millet" +"càstig exemplar".

No sé massa bé per on començar, però faré una tria.
El pitjor és que amb la decisió de no prendre declaració als màxims "presumptes" fins el dia 16 d'octubre, el jutge instructor del cas l'ha feta bona. És un molt mal començar o així ens ho sembla als ciutadans "d'a peu". Sembla que doni al implicats uns marges de maniobra que equivalen a tracte discriminatori al seu favor. Es lògic? És sensat?

M'oloro que estem davant de l'escàndol català de part del segle XX i del segle XXI, i que el que fins ara se sap és només la centèsima part de la punta de l'iceberg.
Intento imaginar el nombre de milers de fulls que tindrà el sumari i el nombre de persones directament connectades amb la trama de corrupció. Intento imaginar quan se celebrarà el judici i quin serà l'estat de salut del senyor Millet per aquella data llunyana allà cap el 2014? O potser encara molt més enllà? Intento imaginar si entrarà a la presó o s'ho farà venir bé per fer-s'ho perdonar...

Si no fos per la crisi profunda que travessa el país, tot plegat només fóra una estafa més, en la immensitat de l'oceà d'estafes en que sura aquest país. Però resulta que ara ja parlen -Edward Hugh al programa Singulars, d'avui dimarts 6.09.09- de reduir els sous i els preus un 20% per sortir de la crisi. I això són xifres prou extremes que obligaran els ciutadans a exigir que abans d'apujar impostos, rebaixar sous i imposar una mena d'economia de guerra abans es passi el cedàs i tornin tots els botins robats , (ja que no hi ha guillotina) tots els lladres, estafadors, corruptes, mentiders i farsants que s'han lucrat durant anys i panys.

Veient la magnitud dels casos Huguet-De La Rosa-Núñez i Navarro que ara es jutgen; el cas Gürtel i el Cas Millet, no puc deixar de pensar que una actuació decidida i combinada per part dels ministeris d'Economia, Treball, Interior i Justícia a nivell estatat i de les mateixes conselleries a nivell autonòmic potser farien aflorar sobre la taula no ja 15.000 milions d'euros sinó deu vegades més i que amb aquells 150.000 milions potser sí es podria fer alguna cosa a molts nivells.

Patètic i escandalós Duran Lleida avui 6.09. 2009 declarant a televisió, per a defensar que A. Colom aconseguís 12 milions de pessetes per netejar deutes del PI, que tots els partits van a trucar portes i buscar fons per finançar-se, i que això és totalment legal. ja es veu ben clar que no té la consciència tranquila.

Em temo que el cas Millet posarà a molta gent al seu lloc: molts polítics corruptes o incompetents fóra de la política i uns altres a la presó.

De tots aquest afers repugnants n'hauria de sortir un país més net i honest, però això passa necessàriament perquè es faci justícia de veritat... Peti qui peti!

____________________________

Gràcies per recordar-nos Mercedes Sosa, Vicent

Vicent Partal em fa emocionar amb el seu post dedicat a Mercedes Sosa.
Extraordinària cançó de Violeta Parra, que és un meravellós cant a la vida i a la llibertat.

Els SMS dels polítics. Joan Saura i Daniel Sirera

L’assumpte dels SMS del Parlament, enviats per mòbil per Joan Saura i Daniel Sirera respectivament ha tingut força ressò mediàtic, però em temo que no ha estat objecte encara d’una análisi acurada i alternativa, que és la que jo proposo aquí, amb tota modèstia.

Més d’un recordarà que en el món acadèmic es demana introduir el tema, tocar el tema i acabar concloent dient que s’ha tocat el tema… QED…
Donc bé, el que jo proposo és una anàlisi que sosté una tesi més que versemblant per a cada cas, i complementàriament una proposta al senyor Sirera perquè a més de trobar una sortida digna a la crisi provocada, col•labori decisivament amb la ciència neurològica mundial.
Som-hi!
Primer punt: el missatge d’en Joan Saura, perfectament caçat per algun fotògraf de premsa no deixa de ser un muntatge polític. No hi ha ningú amb tres dits de front que es pugui empassar que els Serveis d’ Intel•ligència Catalans (SIC) són tan incompetents com per no haver aconsellat el seu Cap que evités enviar cap SMS si no els volia veure publicat a la premsa. Ells ja li havien fotografiat algun missatge a la seva senyora i saben perfectament que les reflex actuals gairebé fan análisis de sang. Sisplau, un respecte als nostres SIC i al seu cap senyor Saura.

No, en escriure el que va escriure, i en el moment en que ho va escriure, en Joan Saura feia una feina política conscient i li enviava al seu amic Montilla un missatge clar: “pixo el meu territori”, amb l’excusa de trobar pegues al discurs del seu company:

“ Ha començat bé el primer minut, després un rollo. I poc sensible amb la
gent amb dificultat.
Kin 'toston ', oi?”

Justament el que volia el Joan Saura és que poques hores després, el molt honorable José Montilla sapigués que per a l’horitzó de les properes elecccions, el NeoTripartit hauria de cedir a ICVerts més carteres, més poder i més pes específic.
Naturalment no ho puc demostrar, però sé que en les seves Memòries, el ministre de l’Interior senyor Joan Saura em donarà la raó. Calia marcar distàncies, i les va marcar.

El cas Daniel Sirera, en canvi, és a anys llum del cas anterior. Només a la premsa tradicional se li acut posat al mateix sac ambdós afers. Quina poca imaginació! I quina poca capacitat d’anàlisi políticomediàtica! Decevedor..
Amdós afers només tenen en comú la falsa “pillada” (que en diuen ara els media en llenguatge pseudocoloquial) que com sabem no és tal: no menystinguem tontament la intel•ligència dels nostres polítics!
D’entrada, jo no descartaria que també fos un muntatge mediàtic, però en aquest cas de tipus econòmic: el senyor Sirera conxorxat amb la firma Gillette, fabricant de gel per a la barba i de fulles d’afaitar en línia per deixar un cutis fi com el culet d’un nadó…

-“Vostè faci’n una de grossa… de ben grossa, de tal manera que surti a tots els diaris i mitjans de comunicació la seva cara mal afeitada i peluda de tres dies com la que portava abans en Felip Puig i nosaltres ja ens encarregarem de la resta. Al cap de pocs dies, això sí, haurà de sortir explicant que la seva nova imatge es deu a Gillette: gel i no pas escuma i Flash 5…”lo mejor para el hombre”, i això li reportarà un milió d’euros. Què li sembla? I a més lligarà molt més, dins i fora del Partit.“.

Sí, efectivament, això és un guió inventat, però força força versemblant. Oi?

La segona hipòtesi, més versemblant encara i molt més probable és que hi va haver alguna causa o força desconeguda que va obligar el diputat del PPC a confessar per SMS els seus pensaments més profunds. Bruixeria? Mal d’ull? Vudú?
Sabem, gràcies a en Jaume Barberà i a un científic de Harvard a qui va entrevistar recentment al programa Singulars, que tot i els grans avenços que s’han fet en el coneixement del funcionamernt del cervell, encara no som capaços de saber-ho tot sobre aquest òrgan de textura pastosa que, de vegades, ens gasta males passades...

Per aquesta raó fóra una gran oportunitat per al senyor Sirera i per a la ciència neurològica que acceptés de col•laborar amb la recerca més puntera tot indicant QUÈ (gest, olor, sabor, mirada, soroll, insecte volador, paraula, etc…) o QUI (Montilla i el seu discurs, Iceta i els seu discurs, Puigcercós i el seu discurs, Mas i el seu discurs, ) el van portar a aquella mena de suicidi polític que va ser confessar i posar per escrit allò que un pensa: “Este partido es una mierda”.
Potser li va venir al cap la idea que podria optar a alguna conselleria si es transfugava a ICV o a CIU, o a ERC o al PSC (¿?)
Dolors Montserrat ho tenia clar. Va dir que si li hagués passat a ella, ja hagués dimitit (bé, ho va dir molt però que molt mal dit, em remeto als videos del TV3), però el to fulminant s’entenia perfectament.
.
Conèixer exactament què o qui va provocar la reacció sindròmica del senyor Sirera podria ser un gran pas per a la Humanitat.
Ben mirat i debatut, queda clar que la sortida més digna i més útil per a tothom, llegexi’s : Partit Popiular de Catalunya, ciència neurològica i el propi interessat, vaja, és que el senyor Sirera reconegui que li va venir una “pàjara” estranya, inexplicable però que posa el seu cervell en mans de la ciència perquè els experts ho esbrinin i puguin seguir avançant en el coneixement dels actes reflexos confessionals provocats per estímuls interns o externs indefinits.
De ben segur que a la CIA li interessa el tema, perquè és el que més s’acosta a una “màquina de la veritat” barateta, inòcua...no, perdó, inòcua no, volia dir indolora, i eficaç.

I deixar passar una mica de temps... El PP arreu de l’Estat sap perdonar les ovelles més negres i les més corruptes. Segurament perquè ja saben que la corrupció se'ls suposa. El problema és que cal demostrar-la amb proves, i són mestres en fer-les desaparèixer o no deixar-ne ni una. En aquestes circumstàncies, com no hauria de perdonar una frase innocent i descriptiva, escrita en un moment de "rauxa" per un dels seus il•lustres representants a Catalunya?
Saben que cal perdonar al bon Daniel perquè molt els serà perdonat quan els enxampin a ells, si els enxampen.
Catòlics, apostòlics, econòmics, mafiòsics i vaticànics!

___________________


ENLLAÇOS

• La Vanguardia. Dissabte 3 d’octubre de 2009. ¿Son públicos los SMS de los políticos? Pg. 26-27
  
  

• Sirera demandará al 'Avui' por publicar la fotografía del sms

  
  

Meme lingüístic

Un bon amic m'envia un enllaç perquè em llegeixi un article tot curiós del The Guardian, de principis de juliol

The Guardian

Which words make you wince?
Poets have been asked for their most hated words. What are yours?

Una cosa així com: quines paraules trobes realment odioses? et resulten insuportables?/et posen malalt?/ et fan fàstic?

El curiós del cas és que en l'article precisen que van fer la pregunta a uns quants poetes... potser -imagino jo- perquè si ho haguessin preguntat al carrer, les respostes haurien pogut estar massa connotades per la situació política o econòmica a la Gran Bretanya o arreu del món, o pels horrors de les guerres que no acaben i les catàstrofes que no paren d'assolar tots els continents...
Però el fet és que l'article acaba fent la pregunta a tothom, cosa que el tranforma en un "meme" lingüístic, un dels pocs memes que devien quedar encara per fer. (?)

I curiosament els britànics van contestar: entre el 7 i el 24 de juliol el meme lingüístic del Guardian va rebre 1751 respostes , de lectura recomanable a lingüistes, sociòlegs i curiosos de tota mena.

Vaig contestar al meu amic dient-li que en anglès, a mi hi ha paraules que m'encanten, d'altres que "em fan gràcia", d'altres que trobo difícils o estranyes, i d'altres encara que , a tot estirar, trobo una mica ridícules, però que no en tinc cap que em disgusti massa profundament.
Podem arribar a trobar odioses algunes paraules?
Crec que sí. Pensant-hi una mica , la veritat és que se me'n van acudir tot un munt... que aquí redueixo a tres, de manera metonimicosinecdòtica i amable: pound (a hores d'ara haurien de tenir euros i no lliures, aquests quintacolumnistes britànics), fog (perquè té connotacions boiroses i em costa d'evitar d'associar-la a fuck! -aquesta realment divertida!) i torture (que evoca sempre el pitjor de totes les maldats de l'ésser humà i que em posa malalt sempre, en qualsevol idiom que aparegui.)

Aviat vaig pensar què contestaria jo si em fessin la mateixa pregunta en català.
Acostumats com estem a defensar la llengua contra els mil enemics que l'ataquen, més aviat pensem en salvar paraules i no ens queda massa esma per analitzar quines paraules ens provoquen més animadversió... Però de ben segur que cadascú té les seves, oi?

Fent una mica d'esforç he pensat que -hàbilment interrogat- em veuria obligat a confessar que quatre de les paraules que més em treuen de polleguera en català són: àdhuc, pressumpte , corrupció i popular com a adjectiu associat a la paraula Partit.

La pregunta és si us atreviu vosaltres a dir les vostres en català !
Ah! Pel mateix preu podeu afegir, si voleu, les paraules que menys podeu suportar en castellà, i/o francès, i/o anglès, i/o italià, i/o alemany o qualsevol altre dels molts idiomes que coneixeu.

Us abelleix la paraula "rentrée" a finals d'agost?

_________________

El "burqini", prohibit a una piscina francesa

Yahoo.fr publica una notícia referent a l'incident que va provocar una senyora vestida amb un "banyador islàmic" en una piscina de Val Maubuée, aglomeració municipal del Departament francès de Seine-et-Marne.

"INCIDENT AUTOUR D'UN "MAILLOT ISLAMIQUE" INTERDIT DANS UNE PISCINE EN SEINE-ET-MARNE.
Un gestionnaire de piscines en Seine-et-Marne a réfuté toute forme de
discrimination après l'interdiction de baignade signifiée à une femme qui
portait un « burqini », le maillot de bain islamique. "

L'article sencer

Versió del magazine ELLE
Versió del Nouvel Observateur

Articles relacionats amb el tema
Burqa de conscience
Interdite de logement pour port d'une burqa
Burqa : de plus en plus de Françaises et de converties
Rama Yade n'est pas opposée à la loi interdisant la burqa
Une loi contre la burqa en France ?
Burqa, Bikini ou Burquini ?


L'article explica que:

1. Una francesa de 35 anys,convertida a l'islam, va aconseguir banyar-se una vegada la piscina de l'aglomeració municipal de Val-Maubuée (Seine et Marne, en fer-ho que se'n donnessin compte els responsables de la piscina.
2. La senyora va dir que havia comprat el "burqini" a Dubai i va pensar que a França també el podia fer servir tot respectant les normes islàmiques.
3. Els responsables de la piscina li van dir que estava prohibit banyar-se vestit per raons d'higiene.
4. La diputada Chantal Brunel, secretària nacional del partit UMP (Unió per un Moviment Popular) sosté que recolza la prohibició no només per raons d'higiene sinó per motius de defensa dels valors i les tradicions laiques de la República.

Veurem com continua a França aquest assumpte i veurem què passa al nostre país, on no hi ha República, quan comencin a arribar els burquinis a les piscines i els burques a les aules. Perquè jo no dubto que aviat arribaran...
Desconec si Catalunya ja té legislació sobre el tema. Miraré d'assabentar-me'n.

Dit això, cal ser seriosos: l'argument que dur molta roba a la piscina pot ser antihigiènic no és el millo argument possible. Es pot anar molt vestit i anar perfectament desinfectat i , en canvi, anar molt despullat però dur molta ronya a sobre i molt de dol a les mans i a les ungles.

En funció de l'agressivitat dels raigs altravioletes podria ser que ens l'haguéssim de posar tots, el burquini o el pijamini amb gorra incorporada.
El fet que el disseny del "burqini" sigui d'una autraliana fa pensar que allà a Austràlia ho tenen clar com acabarem tots: a la piscina i al mar hi haurem d'anar protegits.
Esperem, això sí, que passin encara moltes décades abans d'haver de passar pel tub, i que sigui per culpa del malvat sol i no sigui mai per imposició de cap religió.

____________________

Proposta de canvi substancial en la informació als Mitjans de Comunicació Públics

Carta oberta a Mònica Terribas i Francesc Escribano

Benvolguts i admirats,

Us proposo aquí una fórmula que permetria al periodisme català fer història. Història!
Em refereixo concretament a la Televisió i a la Ràdio com a mitjans de comunicació, i proposo que tant als Telenotícies com a tota la programació de totes les cadenes públiques s'apliqués el vell concepte de quotes.
Concetament també, es tractaria d'aplicar la QPC sigles corresponents al nou concepte Quota de Positivitat i Creativitat i això consistiria exactament a establir per decret que tant la Ràdio com la Televisió nacional catalanes s'autoimposen d'emetre entre un 10% i un 15% de continguts positius que contrarrestiessin la necrologització actual de la informació radiada i televisada, que afegida a la pandèmia de sobresaturació d'informació esportiva y de l'entorn quasimafiós que envolta l'esport, creen un referent i un model mediàtic que no pot portar més que a la malatia mental i a la degeneració cerebral de la ciutadania.
Em nego a creure que sigui un objectiu dels responsables de la comunicació mediàtica d'aquest país, oi que no? ;-)
Però és el que hi ha i cal fer-hi front com si el que és: una greu malaltia vírica.

Aquí s'imposa un petit parèntesi per fer una reflexió quasi filosòfica sobre el concepte d'informació, que evidentment cal modificar en profunditat, ampliant-lo justament per tal que inclogui necessàriament els sememes de positivitat, creativitat, vida i felicitat al costat de les desgràcies i la mort en totes les seves mil i una cares i omnipresents i omnívores a totes les televisions.

Arreu del país, però també arreu de l'Estat, d'Europa i del món, al costat de les desgràcies provocades pels elements naturals, i les morts causades per les guerres, els accidents de trànsit i violències de tot tipus, hi ha fets petits i grans duts a terme per ciutadans normals. Fets que tenen a veure amb la solidaritat, amb la solució de problemes agraris, de comunitats, de barris urbans; amb la invenció de fàrmacs, amb les línies de treballs dels investigadors de tot tipus, la física, la química la biologia, l'etologia i l'etnografia i la paleontologia; amb la participació de ciutadans en festes i celebracions de tot tipus; amb la publicació de nous llibres que apareixen cada dia; amb els intercanvis escolars, amb les amistats i els llaços culturals que es creen amb els estudis universitaris; els joves que ja poden comprar pis i emancipar-se; els joves que troben treball per primera vegada; els aturars de llarga durada que acaben tornant a trobar una feina...
La llista és infinita. Només cal buscar, ravar i filmar i presentar aquestes NOTICIES de QPC i preparar-ne un determinat percentatge a incloure necessàriment al costat d'aquelles notícies d'"antic règim" que són les que patim actualment i que es mantenen vigents sense que ningú les qüestioni.
Tanmateix brollen d'un error de concepció que ja fa temps que s'hauria hagut de revisar: a aquella persona que va dir que notícia era "el fet que un home mossegués un gos" se li hauria de revisar la biografia i declarar-la terrorista comunicatiu i enemic dels pobles.
El mal que va fer a la Humanitat és infinit i inconmensurable, perquè ha impedit justament que la normalitat i la positivitat formin part de la notícia i que els periodistes del món sencer es dediquin gairebé exclusivament a cercar scoops negatius: la infelicitat, la desgràcia i la mort elevades a la categoria de mite i tresor que cal anar a cercar allà on sigui i mirar d'esventar al preu que sigui.

Bé, fixeu-vos que la implementació de la QPC no costaria gaires diners al Govern de Catalunya, només caldria susbtituir o -si fos necessari- allargar una mica els Telenotícies, de manera que de cada 10 morts es parlés del naixement d'algun nadó en algun lloc de Catalunya. Que de cada 10 desgràcies acumulades s'hagués d'aportar una notícia positiva que fes nèixer i créixer entre els ciutadans valors i ondes positives: models a imitar, conductes a canviar per millorar. Que de cada deu desgràcies ocorregudes als hospitals, s'anés a filmar la bona feina de les infermeres i els equips mèdics i la salut recuperada de milers de malalts arreu del país...
Que al costat de la filmació de camps de conreu devastats per pluges i pedregades o pestes, es filmés de tant en tant un camp o un hort esplendorós, ple de cereals o de fuita i de verdures a punt de collir i d'arrivar al mercat. Que al costat de la mort i la desgràcia es filmés també la vida i la felicitat, l'esperança i la il·lusió d'un món millor i d'una vida millor.

Tan senzill de fer i tan revolucionari! Tan senzill d'entendre però tan difícil de fer entendre al tot un pany de paret de periodisme tarat i obsolet centrat en la negativitat.
Penseu-hi! Feu que analitzin aquesta proposta a les facultats de periodisme del país i que entre tots els intel·lectuals i els bons gestors del país introdeixin en aquest temps de crisi un factor que capgiri totes les tendències negatives.
Mónica, Francesc, estudieu-vos la meva porposta, poliu-la tant com calgui, però aconseguiu fer-la implementar d'alguna manera. La societat catalana us ho agrairà i contribuireu més del que ens poguem pensar ara a canviar l'imaginari collectiu d'aquesta nostra petita però -diguin el que diguin- rica, plena, neta, feliç i molt estimada pàtria.


Sani Girona
______________

Quan ha de resoldre el TC?

Novetats sobre el tema del Tribunal Constitucional: Maragall proposa. Mas s'hi apunta. Tena analitza... D'altres callen...

Jo a qui vull sentir analitzar i proposar és als líders del tripartit: al Saura, al Carod, al Castells, al Nadal, al Zaragoza, a la Tura, a l'Iceta, al molt Honorable President José Montilla...
Com és que no demanen que facin pública ja la resolució? Quants dies, setmanes, mesos o anys més haurem encara d'esperar? No tenim dret -com a mínim- a saber quin és el termini màxim fixat per fer pública la resolució?

Es que hom comença a sentir dir que "alguna cosa comença a fer pudor de podrit", i això no és bo per a la imatge de la Justícia d'aquest país...

Algú sap si tenim dret a demanar que resolguin immediatament la sentència o hem d'esperar la setmana dels tres dijous?
Crec que estaria bé exigir que es resolgui o bé pel dia 11 de Setembre o bé pel 12 d'Octubre.

__________


A La Vanguardia del diumenge 9 d'agost de 2009 es pot llegir això:

En portada: "El Estatut en manos de un TC dividido y de vacaciones"
"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado (pg. 14).


Pg. 15. 3 de abril de 2009 : El ministro de Justicia Francisco Caamaño apremia (sic) al TC para que dicte sentencia".
(...)
Francisco Caamaño es discípulo de otro catedrático de la materia, Manuel Aragón, magistrado del TC y posible presidente de la instittución cuando se renueve. Pero Aragón y caamaño han seguidievolucuiones distintas. Al primero se le estima poco alejado de la tradici´ñon jacobina, tan apreciada en amplios sectores del PSOE. El segundo, en cambio, ayudó decisvamente en la negociación del Estatut en las Cortes. Esa labor supuso un empleo cuidadoso de la lima. (...)


Al diari El País una cerca sobre TC i Estatut dóna un munt de resultats que paga la pena descobrir o rellegir.

Al diari La Vanguardia del diumenge 9 d'agost (pg. 14-15)

"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado"

"3 d'abril de 2009. El ministro Francisco Caamaño apremia al TC para que dicte sentencia"

____________________

Dijous 13 d'agost de 2009. Diari Avui +

Jordi Pujol. Expresident de la Generalitat.

La manifestació.

Es parla d’una manifestació per quan surti la sentència del Tribunal Constitucional. I per diversos conductes se’m demana si estic disposat a encapçalar-la junt amb els presidents Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol. Personalment no tinc cap confiança en l’objectivitat del Tribunal Constitucional i sóc molt crític sobre tot el que ens arriba del mateix tribunal, del Partit Popular i del govern espanyol sobre el tema del recurs i la previsible sentència.

La cara del fotògraf Aremac

Composició de SGR.

Un dels meus fotògrafs preferits és una persona que es diu Aremac.

Aquí es poden veure alguns dels seus àlbums públics al servidor Flickr.

Aremac, -no sé si és el seu nom o un pseudònim- és un alemany tan simpàtic que fins i tot em va donar permís per utilitzar le seves fotos per il·lustrar uns apartats de la meva web.

Ara fa poc, he aconseguit associar el seu nom a una cara... D'aquí ve que li pengi aquesta petita composició com a homenatge.

Thank you, Sir, for your pictures !

Cucut (ejant ) als blogs amics

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno

Post: Cospedal, De la Vega, Blanco y la tela de araña. agosto 7, 2009 | 13 Comentarios.

Comentari

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno

Post: Amor, periodismo y filosofía. agosto 8, 2009 | 5 Comentarios

Comentari

* Francesc Puigcarbó. Blog d'en Francesc Puigcarbó

Post: Somnis de pervertit

Comentari.

*Júlia Costa. La Bibliotecària blogantera

Post: Sola... (1988)

Comentari

* Salvador Macip. bloGuejat

Post: Pitjor impossible.

Comentari

* Veí de Dalt. El Veí de Dalt

Post: dimecres, juny 10, 2009. A la barana dels teus dits...

Comentari

______________________

Grafits, amb missatge o sense

Quan hom té temps per badar, acostuma a descobrir un munt de detalls que li passen desapercebuts en la frenesia del dia a dia.

Darrerament m’he tornat a fixar en alguns dels grafits que embruten les parets de Vilanova i m’interpel·len sovint, algun, cada dia des de fa més d’un any…

Per això, ara que em vaga, fins i tot m’he entretingut a fotografiar-ne uns quants exemples. Curiosament són grafits amb missatge, perpetrats per alguns exemplars de porcus grafiticus, subespècie del porcus porcus, mamífer vertebrat, sense perill d'extinció.

Fotos SGR juliol 2009. VNG

Després de veure què passa arreu del món i des de quan passa… cal pensar que aquesta tendència a embrutar les parets forma part del genoma humà, i que empastifar és –probablement- una necessitat fisiològica semblant al fet respirar o haver d’evacuar els líquids i els aliments ingerits.

Ho avala el fet que a tots els continents hi ha mostres de grafits d’èpoques prehistòriques que nosaltres en diem pintures i que hem elevat a la categoria d’art. Però el fet és que es van descobrir recentement a Sudàfrica unes pintures rupestres que il·lustraven una cerimònia ancestral en la qual s’atorgava el dret de rupestrar només als millors pintors de la tribu, i com es punien les marranades fetes pels jovenets preadoelscents i adolescents que sentien a la sang la necessitat d’embrutar les parets de les coves.

Bé, aquesta és almenys la interpretació que fa l’etnòloga i etòloga Joan Paintless d’una escena on tot un grup d’arquers llença fletxes al cul d’uns “joves” que embruten unes parets amb “signes i ninots” al costat d’unes pintures policromes de cavalls, bisons, elefants i girafes.

“La gran diferència entre ser un artista, porcus pictoricus, o ser un malparit porcus grafiticus té només a veure amb el lloc i el suport on el porcus “s’expressa” –dit en terminologia conservadora- o “ataca i perjudica” dit en terminologia de progrés.”

Aixó és el que va afitmar contundentment en el seu dia l’etnòloga i etòloga canadenca.

Aquest testimoni, únic al món, és el que el ha permès als italians declarar la guerra a l’enemic: Vegeu aquest video recent Guerra a l'enemic (BBC Cultura i societat)

I tanmateix (alg)una solució existeix, o així cal creure-ho, i batallar-hi per trobar-la i aplicar-la. Com més aviat millor, potser.

Cal educar els petits, des de l’escola Primària, amb el principi que els guixots només es poden fer a les llibretes, inculcant-los ja des dels primers anys de vida la idea que aquelles marranadetes, tal qual o llegureament retocades- poden acabar sent pintures de museu, ben valorades i admirades.

Després, sabent que la passió per embrutar -digueu-ne si voleu expressar-se rupèstricament,- és gairebé irrefrenable, cal que cada Ajuntament prevegui un espai ad hoc el el seu terme municipal, un Mur de les Expressions psicoartístiques i linguosociosexuals, de manera que es puguin preservar totes les parets de tots els municipis i totes les portes dels lavabos del món, tot permetent que tothom pugui projectar els seus fantasmes i necessitats artístiques o pseudoartístiques en l’espai del Mur que tindrà reservat del del moment de nèixer i quedat censat.

Se sap que la pandèmia és gairebé universal i per això, l’OMS ha donat ordres de dedicar fons, un 0,7/1000 el PIB a la recerca del “cromosoma grafitós” , responsable de la malaltia, i ja detectat, per tal que abans del 2020 es pugui aillar, tractar adequadament i en els casos més greus, “extirpar”.

_________________

Enllaços

Grafitis Graffitis Graffiti cerca a Google (Resultados de 81 a 90 en aproximadamente 272,000 de Grafitis Graffitis Graffiti)

Graffiti: Rinpa Eshidan, maestro japonés del graffiti. Video del mejor grafitero.

QUIMFOR. Graffitis Limpieza y Protección Antigraffitis

Graffiti: Arte o disidència

Escriure sobre la pròpia vida

No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...

"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

Traductor automàtic anglès-català

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.

Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.

_________________

Enllaços

Taller de escritura autobiográfica

Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

La vida passa molt de pressa...

Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.

Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.

I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.

Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.

D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.

Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.

Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.

A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.

També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat

per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.

Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.

Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.

I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.

Carles Querol Rovira18.09.2008

Señores,

Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.

Muchas gracias,

Carles Querol
Barcelona

Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.

M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.

Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.

Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.

Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.

Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.

Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !

I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:

¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.

Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.

Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.

Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...

Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?

Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...

Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.

No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !

La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...

La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...

La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.

_________________________

Enllaços

NOTAS RELACIONADAS BBC Mundo

• Arrestan al "nuevo jefe" de ETA

• País Vasco: avanza fuerza no nacionalista

• Explota coche bomba en Madrid