Gràcies per recordar-nos Mercedes Sosa, Vicent

Vicent Partal em fa emocionar amb el seu post dedicat a Mercedes Sosa.
Extraordinària cançó de Violeta Parra, que és un meravellós cant a la vida i a la llibertat.

Els SMS dels polítics. Joan Saura i Daniel Sirera

L’assumpte dels SMS del Parlament, enviats per mòbil per Joan Saura i Daniel Sirera respectivament ha tingut força ressò mediàtic, però em temo que no ha estat objecte encara d’una análisi acurada i alternativa, que és la que jo proposo aquí, amb tota modèstia.

Més d’un recordarà que en el món acadèmic es demana introduir el tema, tocar el tema i acabar concloent dient que s’ha tocat el tema… QED…
Donc bé, el que jo proposo és una anàlisi que sosté una tesi més que versemblant per a cada cas, i complementàriament una proposta al senyor Sirera perquè a més de trobar una sortida digna a la crisi provocada, col•labori decisivament amb la ciència neurològica mundial.
Som-hi!
Primer punt: el missatge d’en Joan Saura, perfectament caçat per algun fotògraf de premsa no deixa de ser un muntatge polític. No hi ha ningú amb tres dits de front que es pugui empassar que els Serveis d’ Intel•ligència Catalans (SIC) són tan incompetents com per no haver aconsellat el seu Cap que evités enviar cap SMS si no els volia veure publicat a la premsa. Ells ja li havien fotografiat algun missatge a la seva senyora i saben perfectament que les reflex actuals gairebé fan análisis de sang. Sisplau, un respecte als nostres SIC i al seu cap senyor Saura.

No, en escriure el que va escriure, i en el moment en que ho va escriure, en Joan Saura feia una feina política conscient i li enviava al seu amic Montilla un missatge clar: “pixo el meu territori”, amb l’excusa de trobar pegues al discurs del seu company:

“ Ha començat bé el primer minut, després un rollo. I poc sensible amb la
gent amb dificultat.
Kin 'toston ', oi?”

Justament el que volia el Joan Saura és que poques hores després, el molt honorable José Montilla sapigués que per a l’horitzó de les properes elecccions, el NeoTripartit hauria de cedir a ICVerts més carteres, més poder i més pes específic.
Naturalment no ho puc demostrar, però sé que en les seves Memòries, el ministre de l’Interior senyor Joan Saura em donarà la raó. Calia marcar distàncies, i les va marcar.

El cas Daniel Sirera, en canvi, és a anys llum del cas anterior. Només a la premsa tradicional se li acut posat al mateix sac ambdós afers. Quina poca imaginació! I quina poca capacitat d’anàlisi políticomediàtica! Decevedor..
Amdós afers només tenen en comú la falsa “pillada” (que en diuen ara els media en llenguatge pseudocoloquial) que com sabem no és tal: no menystinguem tontament la intel•ligència dels nostres polítics!
D’entrada, jo no descartaria que també fos un muntatge mediàtic, però en aquest cas de tipus econòmic: el senyor Sirera conxorxat amb la firma Gillette, fabricant de gel per a la barba i de fulles d’afaitar en línia per deixar un cutis fi com el culet d’un nadó…

-“Vostè faci’n una de grossa… de ben grossa, de tal manera que surti a tots els diaris i mitjans de comunicació la seva cara mal afeitada i peluda de tres dies com la que portava abans en Felip Puig i nosaltres ja ens encarregarem de la resta. Al cap de pocs dies, això sí, haurà de sortir explicant que la seva nova imatge es deu a Gillette: gel i no pas escuma i Flash 5…”lo mejor para el hombre”, i això li reportarà un milió d’euros. Què li sembla? I a més lligarà molt més, dins i fora del Partit.“.

Sí, efectivament, això és un guió inventat, però força força versemblant. Oi?

La segona hipòtesi, més versemblant encara i molt més probable és que hi va haver alguna causa o força desconeguda que va obligar el diputat del PPC a confessar per SMS els seus pensaments més profunds. Bruixeria? Mal d’ull? Vudú?
Sabem, gràcies a en Jaume Barberà i a un científic de Harvard a qui va entrevistar recentment al programa Singulars, que tot i els grans avenços que s’han fet en el coneixement del funcionamernt del cervell, encara no som capaços de saber-ho tot sobre aquest òrgan de textura pastosa que, de vegades, ens gasta males passades...

Per aquesta raó fóra una gran oportunitat per al senyor Sirera i per a la ciència neurològica que acceptés de col•laborar amb la recerca més puntera tot indicant QUÈ (gest, olor, sabor, mirada, soroll, insecte volador, paraula, etc…) o QUI (Montilla i el seu discurs, Iceta i els seu discurs, Puigcercós i el seu discurs, Mas i el seu discurs, ) el van portar a aquella mena de suicidi polític que va ser confessar i posar per escrit allò que un pensa: “Este partido es una mierda”.
Potser li va venir al cap la idea que podria optar a alguna conselleria si es transfugava a ICV o a CIU, o a ERC o al PSC (¿?)
Dolors Montserrat ho tenia clar. Va dir que si li hagués passat a ella, ja hagués dimitit (bé, ho va dir molt però que molt mal dit, em remeto als videos del TV3), però el to fulminant s’entenia perfectament.
.
Conèixer exactament què o qui va provocar la reacció sindròmica del senyor Sirera podria ser un gran pas per a la Humanitat.
Ben mirat i debatut, queda clar que la sortida més digna i més útil per a tothom, llegexi’s : Partit Popiular de Catalunya, ciència neurològica i el propi interessat, vaja, és que el senyor Sirera reconegui que li va venir una “pàjara” estranya, inexplicable però que posa el seu cervell en mans de la ciència perquè els experts ho esbrinin i puguin seguir avançant en el coneixement dels actes reflexos confessionals provocats per estímuls interns o externs indefinits.
De ben segur que a la CIA li interessa el tema, perquè és el que més s’acosta a una “màquina de la veritat” barateta, inòcua...no, perdó, inòcua no, volia dir indolora, i eficaç.

I deixar passar una mica de temps... El PP arreu de l’Estat sap perdonar les ovelles més negres i les més corruptes. Segurament perquè ja saben que la corrupció se'ls suposa. El problema és que cal demostrar-la amb proves, i són mestres en fer-les desaparèixer o no deixar-ne ni una. En aquestes circumstàncies, com no hauria de perdonar una frase innocent i descriptiva, escrita en un moment de "rauxa" per un dels seus il•lustres representants a Catalunya?
Saben que cal perdonar al bon Daniel perquè molt els serà perdonat quan els enxampin a ells, si els enxampen.
Catòlics, apostòlics, econòmics, mafiòsics i vaticànics!

___________________


ENLLAÇOS

• La Vanguardia. Dissabte 3 d’octubre de 2009. ¿Son públicos los SMS de los políticos? Pg. 26-27
  
  

• Sirera demandará al 'Avui' por publicar la fotografía del sms

  
  

Meme lingüístic

Un bon amic m'envia un enllaç perquè em llegeixi un article tot curiós del The Guardian, de principis de juliol

The Guardian

Which words make you wince?
Poets have been asked for their most hated words. What are yours?

Una cosa així com: quines paraules trobes realment odioses? et resulten insuportables?/et posen malalt?/ et fan fàstic?

El curiós del cas és que en l'article precisen que van fer la pregunta a uns quants poetes... potser -imagino jo- perquè si ho haguessin preguntat al carrer, les respostes haurien pogut estar massa connotades per la situació política o econòmica a la Gran Bretanya o arreu del món, o pels horrors de les guerres que no acaben i les catàstrofes que no paren d'assolar tots els continents...
Però el fet és que l'article acaba fent la pregunta a tothom, cosa que el tranforma en un "meme" lingüístic, un dels pocs memes que devien quedar encara per fer. (?)

I curiosament els britànics van contestar: entre el 7 i el 24 de juliol el meme lingüístic del Guardian va rebre 1751 respostes , de lectura recomanable a lingüistes, sociòlegs i curiosos de tota mena.

Vaig contestar al meu amic dient-li que en anglès, a mi hi ha paraules que m'encanten, d'altres que "em fan gràcia", d'altres que trobo difícils o estranyes, i d'altres encara que , a tot estirar, trobo una mica ridícules, però que no en tinc cap que em disgusti massa profundament.
Podem arribar a trobar odioses algunes paraules?
Crec que sí. Pensant-hi una mica , la veritat és que se me'n van acudir tot un munt... que aquí redueixo a tres, de manera metonimicosinecdòtica i amable: pound (a hores d'ara haurien de tenir euros i no lliures, aquests quintacolumnistes britànics), fog (perquè té connotacions boiroses i em costa d'evitar d'associar-la a fuck! -aquesta realment divertida!) i torture (que evoca sempre el pitjor de totes les maldats de l'ésser humà i que em posa malalt sempre, en qualsevol idiom que aparegui.)

Aviat vaig pensar què contestaria jo si em fessin la mateixa pregunta en català.
Acostumats com estem a defensar la llengua contra els mil enemics que l'ataquen, més aviat pensem en salvar paraules i no ens queda massa esma per analitzar quines paraules ens provoquen més animadversió... Però de ben segur que cadascú té les seves, oi?

Fent una mica d'esforç he pensat que -hàbilment interrogat- em veuria obligat a confessar que quatre de les paraules que més em treuen de polleguera en català són: àdhuc, pressumpte , corrupció i popular com a adjectiu associat a la paraula Partit.

La pregunta és si us atreviu vosaltres a dir les vostres en català !
Ah! Pel mateix preu podeu afegir, si voleu, les paraules que menys podeu suportar en castellà, i/o francès, i/o anglès, i/o italià, i/o alemany o qualsevol altre dels molts idiomes que coneixeu.

Us abelleix la paraula "rentrée" a finals d'agost?

_________________

El "burqini", prohibit a una piscina francesa

Yahoo.fr publica una notícia referent a l'incident que va provocar una senyora vestida amb un "banyador islàmic" en una piscina de Val Maubuée, aglomeració municipal del Departament francès de Seine-et-Marne.

"INCIDENT AUTOUR D'UN "MAILLOT ISLAMIQUE" INTERDIT DANS UNE PISCINE EN SEINE-ET-MARNE.
Un gestionnaire de piscines en Seine-et-Marne a réfuté toute forme de
discrimination après l'interdiction de baignade signifiée à une femme qui
portait un « burqini », le maillot de bain islamique. "

L'article sencer

Versió del magazine ELLE
Versió del Nouvel Observateur

Articles relacionats amb el tema
Burqa de conscience
Interdite de logement pour port d'une burqa
Burqa : de plus en plus de Françaises et de converties
Rama Yade n'est pas opposée à la loi interdisant la burqa
Une loi contre la burqa en France ?
Burqa, Bikini ou Burquini ?


L'article explica que:

1. Una francesa de 35 anys,convertida a l'islam, va aconseguir banyar-se una vegada la piscina de l'aglomeració municipal de Val-Maubuée (Seine et Marne, en fer-ho que se'n donnessin compte els responsables de la piscina.
2. La senyora va dir que havia comprat el "burqini" a Dubai i va pensar que a França també el podia fer servir tot respectant les normes islàmiques.
3. Els responsables de la piscina li van dir que estava prohibit banyar-se vestit per raons d'higiene.
4. La diputada Chantal Brunel, secretària nacional del partit UMP (Unió per un Moviment Popular) sosté que recolza la prohibició no només per raons d'higiene sinó per motius de defensa dels valors i les tradicions laiques de la República.

Veurem com continua a França aquest assumpte i veurem què passa al nostre país, on no hi ha República, quan comencin a arribar els burquinis a les piscines i els burques a les aules. Perquè jo no dubto que aviat arribaran...
Desconec si Catalunya ja té legislació sobre el tema. Miraré d'assabentar-me'n.

Dit això, cal ser seriosos: l'argument que dur molta roba a la piscina pot ser antihigiènic no és el millo argument possible. Es pot anar molt vestit i anar perfectament desinfectat i , en canvi, anar molt despullat però dur molta ronya a sobre i molt de dol a les mans i a les ungles.

En funció de l'agressivitat dels raigs altravioletes podria ser que ens l'haguéssim de posar tots, el burquini o el pijamini amb gorra incorporada.
El fet que el disseny del "burqini" sigui d'una autraliana fa pensar que allà a Austràlia ho tenen clar com acabarem tots: a la piscina i al mar hi haurem d'anar protegits.
Esperem, això sí, que passin encara moltes décades abans d'haver de passar pel tub, i que sigui per culpa del malvat sol i no sigui mai per imposició de cap religió.

____________________

Proposta de canvi substancial en la informació als Mitjans de Comunicació Públics

Carta oberta a Mònica Terribas i Francesc Escribano

Benvolguts i admirats,

Us proposo aquí una fórmula que permetria al periodisme català fer història. Història!
Em refereixo concretament a la Televisió i a la Ràdio com a mitjans de comunicació, i proposo que tant als Telenotícies com a tota la programació de totes les cadenes públiques s'apliqués el vell concepte de quotes.
Concetament també, es tractaria d'aplicar la QPC sigles corresponents al nou concepte Quota de Positivitat i Creativitat i això consistiria exactament a establir per decret que tant la Ràdio com la Televisió nacional catalanes s'autoimposen d'emetre entre un 10% i un 15% de continguts positius que contrarrestiessin la necrologització actual de la informació radiada i televisada, que afegida a la pandèmia de sobresaturació d'informació esportiva y de l'entorn quasimafiós que envolta l'esport, creen un referent i un model mediàtic que no pot portar més que a la malatia mental i a la degeneració cerebral de la ciutadania.
Em nego a creure que sigui un objectiu dels responsables de la comunicació mediàtica d'aquest país, oi que no? ;-)
Però és el que hi ha i cal fer-hi front com si el que és: una greu malaltia vírica.

Aquí s'imposa un petit parèntesi per fer una reflexió quasi filosòfica sobre el concepte d'informació, que evidentment cal modificar en profunditat, ampliant-lo justament per tal que inclogui necessàriament els sememes de positivitat, creativitat, vida i felicitat al costat de les desgràcies i la mort en totes les seves mil i una cares i omnipresents i omnívores a totes les televisions.

Arreu del país, però també arreu de l'Estat, d'Europa i del món, al costat de les desgràcies provocades pels elements naturals, i les morts causades per les guerres, els accidents de trànsit i violències de tot tipus, hi ha fets petits i grans duts a terme per ciutadans normals. Fets que tenen a veure amb la solidaritat, amb la solució de problemes agraris, de comunitats, de barris urbans; amb la invenció de fàrmacs, amb les línies de treballs dels investigadors de tot tipus, la física, la química la biologia, l'etologia i l'etnografia i la paleontologia; amb la participació de ciutadans en festes i celebracions de tot tipus; amb la publicació de nous llibres que apareixen cada dia; amb els intercanvis escolars, amb les amistats i els llaços culturals que es creen amb els estudis universitaris; els joves que ja poden comprar pis i emancipar-se; els joves que troben treball per primera vegada; els aturars de llarga durada que acaben tornant a trobar una feina...
La llista és infinita. Només cal buscar, ravar i filmar i presentar aquestes NOTICIES de QPC i preparar-ne un determinat percentatge a incloure necessàriment al costat d'aquelles notícies d'"antic règim" que són les que patim actualment i que es mantenen vigents sense que ningú les qüestioni.
Tanmateix brollen d'un error de concepció que ja fa temps que s'hauria hagut de revisar: a aquella persona que va dir que notícia era "el fet que un home mossegués un gos" se li hauria de revisar la biografia i declarar-la terrorista comunicatiu i enemic dels pobles.
El mal que va fer a la Humanitat és infinit i inconmensurable, perquè ha impedit justament que la normalitat i la positivitat formin part de la notícia i que els periodistes del món sencer es dediquin gairebé exclusivament a cercar scoops negatius: la infelicitat, la desgràcia i la mort elevades a la categoria de mite i tresor que cal anar a cercar allà on sigui i mirar d'esventar al preu que sigui.

Bé, fixeu-vos que la implementació de la QPC no costaria gaires diners al Govern de Catalunya, només caldria susbtituir o -si fos necessari- allargar una mica els Telenotícies, de manera que de cada 10 morts es parlés del naixement d'algun nadó en algun lloc de Catalunya. Que de cada 10 desgràcies acumulades s'hagués d'aportar una notícia positiva que fes nèixer i créixer entre els ciutadans valors i ondes positives: models a imitar, conductes a canviar per millorar. Que de cada deu desgràcies ocorregudes als hospitals, s'anés a filmar la bona feina de les infermeres i els equips mèdics i la salut recuperada de milers de malalts arreu del país...
Que al costat de la filmació de camps de conreu devastats per pluges i pedregades o pestes, es filmés de tant en tant un camp o un hort esplendorós, ple de cereals o de fuita i de verdures a punt de collir i d'arrivar al mercat. Que al costat de la mort i la desgràcia es filmés també la vida i la felicitat, l'esperança i la il·lusió d'un món millor i d'una vida millor.

Tan senzill de fer i tan revolucionari! Tan senzill d'entendre però tan difícil de fer entendre al tot un pany de paret de periodisme tarat i obsolet centrat en la negativitat.
Penseu-hi! Feu que analitzin aquesta proposta a les facultats de periodisme del país i que entre tots els intel·lectuals i els bons gestors del país introdeixin en aquest temps de crisi un factor que capgiri totes les tendències negatives.
Mónica, Francesc, estudieu-vos la meva porposta, poliu-la tant com calgui, però aconseguiu fer-la implementar d'alguna manera. La societat catalana us ho agrairà i contribuireu més del que ens poguem pensar ara a canviar l'imaginari collectiu d'aquesta nostra petita però -diguin el que diguin- rica, plena, neta, feliç i molt estimada pàtria.


Sani Girona
______________

Quan ha de resoldre el TC?

Novetats sobre el tema del Tribunal Constitucional: Maragall proposa. Mas s'hi apunta. Tena analitza... D'altres callen...

Jo a qui vull sentir analitzar i proposar és als líders del tripartit: al Saura, al Carod, al Castells, al Nadal, al Zaragoza, a la Tura, a l'Iceta, al molt Honorable President José Montilla...
Com és que no demanen que facin pública ja la resolució? Quants dies, setmanes, mesos o anys més haurem encara d'esperar? No tenim dret -com a mínim- a saber quin és el termini màxim fixat per fer pública la resolució?

Es que hom comença a sentir dir que "alguna cosa comença a fer pudor de podrit", i això no és bo per a la imatge de la Justícia d'aquest país...

Algú sap si tenim dret a demanar que resolguin immediatament la sentència o hem d'esperar la setmana dels tres dijous?
Crec que estaria bé exigir que es resolgui o bé pel dia 11 de Setembre o bé pel 12 d'Octubre.

__________


A La Vanguardia del diumenge 9 d'agost de 2009 es pot llegir això:

En portada: "El Estatut en manos de un TC dividido y de vacaciones"
"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado (pg. 14).


Pg. 15. 3 de abril de 2009 : El ministro de Justicia Francisco Caamaño apremia (sic) al TC para que dicte sentencia".
(...)
Francisco Caamaño es discípulo de otro catedrático de la materia, Manuel Aragón, magistrado del TC y posible presidente de la instittución cuando se renueve. Pero Aragón y caamaño han seguidievolucuiones distintas. Al primero se le estima poco alejado de la tradici´ñon jacobina, tan apreciada en amplios sectores del PSOE. El segundo, en cambio, ayudó decisvamente en la negociación del Estatut en las Cortes. Esa labor supuso un empleo cuidadoso de la lima. (...)


Al diari El País una cerca sobre TC i Estatut dóna un munt de resultats que paga la pena descobrir o rellegir.

Al diari La Vanguardia del diumenge 9 d'agost (pg. 14-15)

"El TC cierra en agosto y deja el Estatut empantanado"

"3 d'abril de 2009. El ministro Francisco Caamaño apremia al TC para que dicte sentencia"

____________________

Dijous 13 d'agost de 2009. Diari Avui +

Jordi Pujol. Expresident de la Generalitat.

La manifestació.

Es parla d’una manifestació per quan surti la sentència del Tribunal Constitucional. I per diversos conductes se’m demana si estic disposat a encapçalar-la junt amb els presidents Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol. Personalment no tinc cap confiança en l’objectivitat del Tribunal Constitucional i sóc molt crític sobre tot el que ens arriba del mateix tribunal, del Partit Popular i del govern espanyol sobre el tema del recurs i la previsible sentència.

La cara del fotògraf Aremac

Composició de SGR.

Un dels meus fotògrafs preferits és una persona que es diu Aremac.

Aquí es poden veure alguns dels seus àlbums públics al servidor Flickr.

Aremac, -no sé si és el seu nom o un pseudònim- és un alemany tan simpàtic que fins i tot em va donar permís per utilitzar le seves fotos per il·lustrar uns apartats de la meva web.

Ara fa poc, he aconseguit associar el seu nom a una cara... D'aquí ve que li pengi aquesta petita composició com a homenatge.

Thank you, Sir, for your pictures !

Cucut (ejant ) als blogs amics

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno

Post: Cospedal, De la Vega, Blanco y la tela de araña. agosto 7, 2009 | 13 Comentarios.

Comentari

* Juan Pedro Quiñonero. Una temporada en el infierno

Post: Amor, periodismo y filosofía. agosto 8, 2009 | 5 Comentarios

Comentari

* Francesc Puigcarbó. Blog d'en Francesc Puigcarbó

Post: Somnis de pervertit

Comentari.

*Júlia Costa. La Bibliotecària blogantera

Post: Sola... (1988)

Comentari

* Salvador Macip. bloGuejat

Post: Pitjor impossible.

Comentari

* Veí de Dalt. El Veí de Dalt

Post: dimecres, juny 10, 2009. A la barana dels teus dits...

Comentari

______________________

Grafits, amb missatge o sense

Quan hom té temps per badar, acostuma a descobrir un munt de detalls que li passen desapercebuts en la frenesia del dia a dia.

Darrerament m’he tornat a fixar en alguns dels grafits que embruten les parets de Vilanova i m’interpel·len sovint, algun, cada dia des de fa més d’un any…

Per això, ara que em vaga, fins i tot m’he entretingut a fotografiar-ne uns quants exemples. Curiosament són grafits amb missatge, perpetrats per alguns exemplars de porcus grafiticus, subespècie del porcus porcus, mamífer vertebrat, sense perill d'extinció.

Fotos SGR juliol 2009. VNG

Després de veure què passa arreu del món i des de quan passa… cal pensar que aquesta tendència a embrutar les parets forma part del genoma humà, i que empastifar és –probablement- una necessitat fisiològica semblant al fet respirar o haver d’evacuar els líquids i els aliments ingerits.

Ho avala el fet que a tots els continents hi ha mostres de grafits d’èpoques prehistòriques que nosaltres en diem pintures i que hem elevat a la categoria d’art. Però el fet és que es van descobrir recentement a Sudàfrica unes pintures rupestres que il·lustraven una cerimònia ancestral en la qual s’atorgava el dret de rupestrar només als millors pintors de la tribu, i com es punien les marranades fetes pels jovenets preadoelscents i adolescents que sentien a la sang la necessitat d’embrutar les parets de les coves.

Bé, aquesta és almenys la interpretació que fa l’etnòloga i etòloga Joan Paintless d’una escena on tot un grup d’arquers llença fletxes al cul d’uns “joves” que embruten unes parets amb “signes i ninots” al costat d’unes pintures policromes de cavalls, bisons, elefants i girafes.

“La gran diferència entre ser un artista, porcus pictoricus, o ser un malparit porcus grafiticus té només a veure amb el lloc i el suport on el porcus “s’expressa” –dit en terminologia conservadora- o “ataca i perjudica” dit en terminologia de progrés.”

Aixó és el que va afitmar contundentment en el seu dia l’etnòloga i etòloga canadenca.

Aquest testimoni, únic al món, és el que el ha permès als italians declarar la guerra a l’enemic: Vegeu aquest video recent Guerra a l'enemic (BBC Cultura i societat)

I tanmateix (alg)una solució existeix, o així cal creure-ho, i batallar-hi per trobar-la i aplicar-la. Com més aviat millor, potser.

Cal educar els petits, des de l’escola Primària, amb el principi que els guixots només es poden fer a les llibretes, inculcant-los ja des dels primers anys de vida la idea que aquelles marranadetes, tal qual o llegureament retocades- poden acabar sent pintures de museu, ben valorades i admirades.

Després, sabent que la passió per embrutar -digueu-ne si voleu expressar-se rupèstricament,- és gairebé irrefrenable, cal que cada Ajuntament prevegui un espai ad hoc el el seu terme municipal, un Mur de les Expressions psicoartístiques i linguosociosexuals, de manera que es puguin preservar totes les parets de tots els municipis i totes les portes dels lavabos del món, tot permetent que tothom pugui projectar els seus fantasmes i necessitats artístiques o pseudoartístiques en l’espai del Mur que tindrà reservat del del moment de nèixer i quedat censat.

Se sap que la pandèmia és gairebé universal i per això, l’OMS ha donat ordres de dedicar fons, un 0,7/1000 el PIB a la recerca del “cromosoma grafitós” , responsable de la malaltia, i ja detectat, per tal que abans del 2020 es pugui aillar, tractar adequadament i en els casos més greus, “extirpar”.

_________________

Enllaços

Grafitis Graffitis Graffiti cerca a Google (Resultados de 81 a 90 en aproximadamente 272,000 de Grafitis Graffitis Graffiti)

Graffiti: Rinpa Eshidan, maestro japonés del graffiti. Video del mejor grafitero.

QUIMFOR. Graffitis Limpieza y Protección Antigraffitis

Graffiti: Arte o disidència

Escriure sobre la pròpia vida

No hi ha res més agradable que trobar escrit i ben dit allò que hom pensa... O potser sí, i és trobar alguna cosa que encar ano has pensat i que encaixa perfectament en allò que estaves pensant... Ve a ser el toc de gràcia que t'encoratja a tirar endavant, i a acostar-te a realitzar efectivament allò que anaves covant com a idea...

"Whatever we call the form -autobiography, memoir, personal history, family history- writing about one's life is a powerful human need. Who doesn't want to leave behind some record of his or her accomplishments and thoughts and emotions? (...)

Writers are the custodians of memory (...)
Whether your memory ever gets published isn't finally the point. There are many good reasons for writing that have nothing to do with getting published. One is the personal satisfaction of coming to terms with your life narrative (...)
All writers are embarked on a quest of some kind, and you're entitle to go on yours. (...)
Along the way in these mini-memoirs I've paused to explain technical decisions I made when I wrote them. They are the same kind of decisions you'll have to make when you write about your life. Mostly they are matters of craft: selection, reduction, organization, unity, voice, tone. But they are also matters of attitude: enjoyment, confidence, curiosity, intention, integrity, courage, grace. Those are the lubricants that keep us going and produce our best work. To write well about your life you only have to be true to yourself. "

William Zinsser. Writing about your life. A Journey into the Past. Da Capo Press 2004. pg. 6-8

Traductor automàtic anglès-català

M'encanta la lleugeresa i, al mateix temps, la profunditat d'aquesta frase que jo subratllo.

Només cal ser honest amb un mateix i amb això n'hi ha prou.

_________________

Enllaços

Taller de escritura autobiográfica

Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________

La vida passa molt de pressa...

Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.

Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.

I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.

Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.

D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.

Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.

Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.

A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.

També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat

per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.

Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.

Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.

I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.

Carles Querol Rovira18.09.2008

Señores,

Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.

Muchas gracias,

Carles Querol
Barcelona

Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.

M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.

Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.

Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.

Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.

Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.

Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !

I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:

¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.

Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.

Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.

Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...

Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?

Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...

Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.

No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !

La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...

La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...

La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.

_________________________

Enllaços

NOTAS RELACIONADAS BBC Mundo

• Arrestan al "nuevo jefe" de ETA

• País Vasco: avanza fuerza no nacionalista

• Explota coche bomba en Madrid

Copiar impunement s'ha d'acabar

En Màrius Serra va publicar recentment a La Vanguardia (dilluns 18 de maig de 2009) un article rodó i afinat sobre el programa Approbo i les seves aplicacions virtuoses.

“No hay nada malo en copiar. De hecho, la transmisión cultural se fundamenta en la imitación y en la copia. LO malo es hacerlo indiscriminadamente, sin citar la procedencia y, sobre todo, sin añadir nada de nuestra cosecha”
La Vanguardia. “Lo copio del pueblo”. 18.05.2009 .pg.21

Tot el que hi deia em va interesar doblement. Per una banda pel fet de veure que hi ha una eina més al servei dels creadors i creatius, espècie per la qual sempre he sentit una gran admiració. Una eina que els permet de protegir els seus legítims interessos de manera que es pugui garantir l’autoria de la creació i els drets que se’n desprenen.
Per altra banda, perquè com a profesional de l’educació, el tema de la bona i mala utilització que es pot fer d’Internet per part d’alumnes i professors és un tema que té una vigència permanent i un llarg camí per córrer per tal de millorar senssiblement.
La tópica queixa de molts professors que uns alumnes han copiat els treballs al “Rincón del Vago” posa en evidencia més als professors que als alumnes. I exigeix gairebé com a conseqüència directa un replantejament urgent i generalitzat del que cal demanar fer als alumnes. Efectivament , la culpa –que sempre és molt negra i ningú no la vol- és del tot dels professors, per demanar als alumnes un treballs que no toca demanar a l’era d’Internet.
Segurament evidencia que la responsabilitat que hi hagi alumnes que seleccionen, engaxen i copien desenes, dotzenes, i centenes de pàgines directament d’una seu Web , sigui del famós “Rincón del Vago” o de les Vikipèdies en tots els idiomes , que ho grapin i ho lliurin als professors i que aquest ho acceptin … és una responasabilitat culpable dels professors.
Cal urgentment establir una nomes de treball i de control de l’aprenentatge -i fer-ne una difusió universal -- que recordin que:
1. la famosa “cita pedagógica” o citació d’un text d’un altre autor , sigui qui sigui qui la utilitzi, ha de ser relativament curta (entre 5 i 10 línies com a màxim, o unes 100 paraules o uns 500 caràcters).
2. que necessàriament ha de comportar una referencia clara a l’autor i a la font de la qual s’extreu.
3. que el 90 per cent del que es presenta com treball personal ha de ser personal i que les citacions textuals d’altres fonts, escrites o digitals, siguin estrictament exemplificants o referencials, i que mai no es faci passar per contingut propi! Dit d’una altra manera : que quedi clar en cada treball quin és l’apartat corresponent a citacions d’altres fonts i quina és la part d’aportació personal, analítica i/o sintética. Encara que sembli mentida, encara cal repetir aquest tipus de bertranades!

Això és una petita revolució necessària i sine qua non per millorar sensiblement la qualitat de l’educació del país, i com a tal hauria de ser implementada amb urgència des de l’escola primària i imposar-ho com una norma sagrada a Secundària. Infringida a la Universitat, hauria de poder ser fins i tot sancionable penalment..
Aquesta revolució estalviaria als professors milions d’hores de pseudocorrecció farragosa i completament inútil de cara a l’educació dels alumnes; també s’estalviarien tonelades i tonelades de paper i tinta totalment malbaratades i afectaría directament el grau d’atenció i la qualitat d’estudi dels alumnes, que perdrien de cop la possibilitat de recorrer a aquesta patètica d’autoenganyar-se tot intentant enganyar els educadors!
Crec que aquest canvi en la manera de demanar feina als alumnes ha d’anar acompanyada d’allò que suposa apostar decididament per augmentar significativ ament l’oralitat: és a dir un augment de l’expressió oral en tots els fronts , susbtituint bona part del pseudo treball escrit : seleccionat, copia i enganxat , gat fet passar per llebre .

Trobar el punt just de les coses ha estat i será sempre una tasca difícil, però crec que aquest és un objectiu raonable: trovar un equilibri entre els extrems, un dels quals és aquesta còpia arrauxada , burda i inútil que es fa passar per treball seriós, només perquè està enquadernat, imprès amb impressora láser i a tot color.
Avui que es comença a veure l’horitzó de currículums quasi exclusivament digitals i amb aprenentages basat en bona part en la utilització sistemática de les TIC i les TAC, és un bon moment -millor avui que demà- per erradicar definitivament aquestes conductes pandèmiques basades en l’estafa, la còpia textual de textos d’Internet sense citar-ne la font original.
Benvingudes eines com l’Approbo, doncs, que entre altres bondats , acceleraran -esperem-ho, almenys- les mesures per ensenyar a aprendre a aprendre millor…


***************************

Enllaços

1. Approbo. Web oficial

2. Approbo: compara tus documentos con los contenidos de Internet http://approbo.citilab.eu/ Symmetric- CitilabDescripció: Programari gratuït per detectar i/o evitar coincidències en treballs acadèmics redactats en format electrònic. És un comparador de documents online que permet comparar el fitxer desitjat amb aquells que hi coincideixen i que es troben a internet tot indicant el grau de semblança entre l'original i els diversos resultats. També permet seleccionar paràgrafs per detectar altres documents que els continguin.
3. El Software antiplagio: detector de copiones. Approbo, la alternativa española

4.Aprendre a aprendre

Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes

"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)

Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,

acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint

bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,

Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.

Dotze relats ...

"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)

Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como

en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...

"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."

I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...

Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.

Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)

Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)

Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":

"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."

He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:

"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."

He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)