Dipofilo II 302.
Vaig començar a estudiar català, la meva llengua materna, cap a l'edat de 14 o 15 anys, al centre parroquial de Sant Sadurní.
Allà era on teníem el cau primer de llobatons i després de minyons escoltes. Allà és on vaig arribar a ser un as del ping pong i on vaig aprendre a fer teatre, a recitar i muntar poemes de Triadú, d'Espriu, de Salvat-Papasseit a costat d'altres com Federico Garcia-Lorca o León Felipe. Allà on escoltàvem música i allà on de què no em mato conduit un "car" sense saber que tenia marxes. Allà on fèiem les fires de Sant Jordi quan tot just i es començaven a poder comprar alguns llibres en català ...
Allà on vèiem els mundials de futbol a l'estiu, allà on jugàvem a dames o a escacs...
Era l'època en què hi havia encara el meu estimadíssim mossèn Lluís, -per culpa de qui vaig estar a punt d'anar a un Seminari- i que uns anys després aniria a la parròquia de la Bonanova; també l' època daurada de mossèn Salvador ... i les Akeles, Bagheres, Carles, Marcels i cia.
Un bon dia ens van dir que un jove diaca anomenat Miquel Tresserres faria un curset de català.
O m'hi vaig apuntar o m'hi van apuntar. No recordo els detalls de com va anar.
El fet és que una tarda, em vaig trobar a una classe del local de la parròquia amb un llibre a la mà que es deia
Signe. Normes pràctiques de gramàtica catalana [en vint-i-cinq lliçons i 184 pàgines].
De tot el que hi vaig aprendre, una cosa em va quedar profundament gravada al cap. Fou
el text de la lliçó XVII, la lliçó on s'explica nogensmenys que la correcta utilització i col·locació dels pronoms febles, que encara ara no domino del tot...
Crec que ens en va fer un dictat, en Miquel, però no ho podria dir del cert. El que sí sé és que ha resultat ser un dels "textos" de la meva vida. Un text que m'ha revingut al cap mil vegades i en mil ocasions.
És aquell text que fa així:
"Tinc una emissora, però sé que els anglesos en coneixen la longitud d'ona i, quna volen, la pertroben. I si li canvio la longitud d'ona -Franz sap com es fa- llavors, qui l'escoltarà?
Ara l'escolta -si és que realment l'escolta- l'agent ZZ2, que viu a Anglaterra i que és l' únic agent que jo tinc encomanant personalment pels meus caps. "
Sobre el local parroquial hi van instal.lar l'emissora de Ràdio Sant Sadurní, però en aquell temps ningú excepte en Tresserres deia emissora. Tothom pronunciava "emisora". Fou l'estiu en què descrobrirem que la norma era una i que nosaltres parlàvem com parlàvem.
"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "
Josep A. Baixeras.
Perquè no. Premi Víctor Català 1959. Biblioteca Selecta.
Suposo que aquest final de text, de novel·la d'espies, em va entrar molt al fons perquè és un bon exemple dels molts estira-i-afluixa que ens passen a la vida quotidiana, però també perquè sempre m'he sentit atret pels comportaments associats al món de l'espionatge i els espies.
No sé de què em ve a mi, aquesta dèria, com no sigui que, ja de petit, escoltant meravellat i embadalit les peripècies de
Richard Sorge a la ràdio, o la història de
R. Oppenheimer, em transformés en un admirador de les històries de secrets, d'espies i d'espionatges, fet que m'ha acompanyat tota la vida. I que més tard, amb la lectura de
1984 d'Orwell i l'
Espia que va venir del Fred de John le Carré es va revifar considerablement. Ja de ben petit, els espies eren per a mi els grans herois, i de cap manera els dels tebeos, totalment insignificants.
"Fem veure que ens creiem les dades de ZZ2 perquè els anglesos no s'adonin que sabem que ells ja saben que en ZZ2 és el nostre agent... ".
Quina situació!
En aquest joc, guanya sempre el darrer,
aquell que sap que l'altre no sap que nosaltres sabem que ells saben que sabem alguna cosa.
Segurament, el que em sedueix d'aquesta història és aquest punt d' intel·ligència de segon grau, adornat amb un punt de sofisticació, tot plegat molt intranscendent però a la vegada molt vital per a mi.
Ara que m'ha tornat a cap, he decidit de fer una cerca, trobar el llibre i llegir-me la història sencera. Ho
he trobat aquí i així ho faré.
Ni que sigui al preu d'endur-me una decepció, perquè el mite és per a mi ni més ni menys que aquelles quatre ratlles...
Així són i així van algunes petites coses importants de la vida.
May 7th, 2007 at 7:33 pm
Hola a todos,
A ver, de todo lo escrito lo único que me enerva, por así decirlo, es leer esto:
Bueno, la idea que la propaganda actue en plan hipnotizador y manipulador sobre nada menos que el 35% de los franceses … eso me parece un desbarre total y absoluto, *venga de quien venga*. [Ho afirma J. Marseille, catedràtic d'Història de les Idees a la Sorbona]
Aunque esté feo decirlo, me parece más razonable argumentar que en Francia como en España hay dos bandos, y por lo tanto - que de uno de los dos bandos te guarde Dios- en el espectro que va de la suave y educada oposición hasta el odio, el caldo ya está en la olla, y el grado de enfrentamiento viene dado por la circunstancias. En esa elección se han tensado todos los arcos porque todo el mundo ha considerado la dimensión de lo que había en juego …
O sea que dudo mucho que la propaganda consiga entontecer a todos más de lo entontecido que cada uno ya esté. Ni allí ni aquí hay tanto tonto manipulable…
En España, el PP actual también intenta sembrar odios pero no conseguirá salirse con la suya.
O así lo veo yo, claro …
May 7th, 2007 at 7:50 pm
Sani,
Quién salió en defensa de Sarko, en el Nouvel Observateur, fue Claude Lanzmann, que, como sabes, es director de Le Temps Moderns, la revista fundada por Sartre. Sin desvelar secretos de alcoba, tampoco fueron un secreto las relaciones sentimentales entre Lanzmann (defensor de Sarkozy en el Nouvel Obs.) y Mme. Simone de Beauvoir,
Q.-
PS. Lo de extrapolar Spain and France, derechas e izquierdas, NO me parece Nada Sensato. Que cada palo aguante su vela. Esas generalizaciones abren el paso a todos los populismos, a todas las demagogias y a todas las manipulaciones.
May 8th, 2007 at 1:26 am
Dear JP,
A ver, aquí no te sigo, porque es como si fueran comentarios completamente cruzados, sobre contenidos absolutamente distintos.
1. En mi comentario, el grueso de lo que digo es que me parece que el 35% (por no decir el 46%) de los franceses ya era anti-sarkozy antes de la propaganda electoral que se ha cebado en él con todo tipo de argumentos, los válidos y los de muy baja calaña: lo que tu llamabas Tormentas de basura
Esto explica -que no justifica- el “todo vale”, incluído lo éticamente reprobable.
Y pienso que la novedad estriba en que produce en tiempos de Internet y de Blogosfera, o sea en un medio en que se sabe de la amplísima e inmediata difusión y repercusión mediática de cualquier chiste o bajeza…
2. Las estrapolaciones y la comparaciones, aunque algunas resulten ridículas, son completamente normales. Cuanto menos son “irrefrenables” para la mayoría de los modestos estrategas y politicólogos de café (entre los que yo me cuento).
Intentamos mezclar todo y comparar todo para ver claro, no para manipular. Sólo para entender y para entendernos entre nosotros. Y diría más, también para intentar aprender en cabeza ajena… ¿me explico?
No confundamos las cosas: la mayoría de comparaciones o extrapolaciones demuestran justamente la necesidad llevar a terreno vital lo que ocurre en terreno ajeno. Esto acostumbra a ser equivalente de una confesión de “ignoracia” … no de “sabiduría “…
Ya me gustaría a mi poder hacer finos y sesudos análisis de la política francesa y limitarme a ella, pero no es mi profesión y además tengo sentido del ridiculo!
3. Eso sí : no te extrañe, que cuando oigo “odio” me venga a la cabeza la actual dirección del PP…y su infame estrategia de siembra de mentira y cizaña, de odio y desprecio a los todos nacionalistas, catalanes o vascos … que se parece mucho (o supera en diabolización) a la campaña anti-sarko.
¿Y no tiene Gallardón algo de Bayrou? ¿No necesitan también aquí las izquierdas hacer “algo”? ¿ Crees que Sarkozy se manchará la mano saludando a gente de la ralea de Acebes o Zaplana…?
Yo también me opongo a las generalizaciones, no creas, y comparto totalmente tu apreciación pero, JP, este no es el caso..
Yo no generalizo, me libren los dioses. Aquí se trata de asociaciones mentales, que son como los sueños y las pesadillas : dan lo que dan y son incontrolables!
¿Una nueva ocasión para constatar que “Nobody is perfect”?
Sí, vale, pero una vez asumido para siempre, luego ¿qué?
Cúidate.
__________________
PS
Tu paseo quasi melancólico por París es -también -
un precioso poema en prosa. Chapeau !