15.3.09

Diumenge primaveral amb amanida i pintura, a 15 de març

Vaig llegir recentment que els homes del temps ens pronosticaven una primavera freda, després d'un hivern boig, que ha dut nevades extraordinàries al Pirineu i ventades delictives, que han arrasat arbredes de tota mena arreu de la península. El fet és però, que a casa nostra, almenys aquesta darrera setmana, i aquest cap de setmana en particular, ha fet al Garraf un temps primaveral que convidava a anar a la platja. Uns dies esplèndits.

Nosaltres hem anat al passeig marítim de Cubelles, al davant de l'ex-Tèrmica, i hem dinat a la Trattoria del Mar.

Allà hi he descobert un pa exquisit i he vist a l'amanida poma tallada a llesques fines com si fos mortadela, cosa que a mi encara em quedava per veure... i he pensat que no sé què feia jo amb la meva "mandolina" de cuina que és un dels meus estris favorits, que no practicava prou. Ara ho faré... ;-)

El més agradable ha estat dinar acompanyats per uns olis a les parets que m'han agradat pels seus colors, i he acabat sabent que eren pintats per la mare de la propiètària del restaurant.



No m'he pogut estar de caçar-los per endur-me'ls a casa molt bé de preu, atès que els originals, la Pilar Muñoz, els fa pagar cars. En tot cas, a preus allunyats dels meus pressupostos.

En algun lloc del blog tinc dit, i sempre que puc ho manifesto, que tot i ser molt ben educat, en determinats aspectes de la vida, jo prefereixo demanar perdó abans que demanar permís...

Així, si algú dels detentors dels copirait de l'obra se sent agredit en els seus drets per la reproducció de les imatges, només cal que ens ho digui i nosaltres rectificarem ipso facto, però creiem, al contrari, que mostrar aquesta pintura, valgui el que valgui, és una manera de compartir la bellesa amb els altres, fet que hauria de ser constitucionalment obligatori.
Oi?































____________________

Mem del catau escriptòric

Per començar, dic que m'ha vingut al cap allò de "Un soneto me manda hacer Violante"...
La Violant és avui en "Pere", de Saragatona.

Hi ha tot allò que fem per imitació, i que al costat dels diners i la pasió, és la tercera força que mou el món, o així m'ho sembla.
Després hi ha allò que fem per iniciativa pròpia i original que acostuma a ser menys que tot allò altre que fem que ens ho manen o demanen.

En aquest post, m'he deixat temptar per la proposta de l'amic *Pere que al seu blog llença una de les seves ja nombroses i sempre creatives propostes: El mem del vostre lloc de treball.

Li he deixat escrit això:

Bon dia, *Pere,

Com que tot el que és creatiu em deixa espatarrat, excitat, delitós i gelós, et felicito per tan creativa iniciativa i per l'alfabetització que suposa per a mi tot això que llegeixo sobre els "mems".

Quant a la proposta concreta que ens fas, t'he de dir que m'agrada tant com m'estranya, venint de tu, perquè em trenca la imatge de discreció infinita a la que et tinc associat, i en canvi veig que no només et despulles aquí tan llibertinament sinó que convides a la promiscuïtat .
Hi ha res més íntim que el taller íntim?
Dit això, afegeixo que em sembla bé aquesta invitació a transgredir el pudor.

M'agradaria que la teva proposta tingués un èxit apoteòsic, però no sé si la gran majoria dels *catogaires (sgr) o *catocaires (sgr) acceptaran d'endreçar una mica l'habitació, trobar el punt de fuga adequat, el punt de llum ideal, i sobre tot acceptaran de superar l'instint irracional que a tu et fa amagar la cara davant la càmara i a d'altres els fa venir basarda de mostrar el catau on couen les seves escriptositats.

Com que a mi ja m'agraden els reptes raonables... agafo el guant i accepto de memejar el teu mem al meu blog.
Cuida't i que tinguis molts dissabtes tan inspirats com aquest.
___________


Només em queden per fer doncs dues coses. Penjar executar el " mem". Aquí va:


La segona és lamentar el desgavell universal que trobo al voltant de la definició del "mem".
Tal com ho demostren els resultats de la meva cerca "¿Què es un meme?" i la definició que en fa el Termcat, entre inintel·ligible i patètica... una pífia més a la llarga llista que té en el seu haver.
I és que una cosa el l'origen del terme i el concepte en sí, quasi filosòfic, i una altra cosa és la descripció casolana del joc que no llegeixo enlloc de manera precisa i ben dita.
He buscat també si algú s'havia edicat a fer una "tipologia de mems" en català i després ho he buscar en castellà... Res de res. Molta faramalla i molt de poti-poti, això sí. Anem malament.

També aquí està tot per fer i hi ha molt de camp per córrer ;-)
Endavant !

__________________

Enllaços

13.3.09

20.2.09

Partits Corruptes, Partits Podrits

El Diccionari de la Real Academia Española ho defineix així:


"podrido, da.

(Del part. de podrir).

1. adj. Dicho de una persona o de una institución: Corrompida o dominada por la inmoralidad.

estar ~ de.

1. loc. verb. coloq. Tener en gran abundancia dinero u otros bienes materiales. Están podridos de dinero. "


Hi ha partits polítics als qui la corrupció i la podridura se'ls suposa i els són caraterístiques innates.

El difícil és trobar les proves que ho demostrin. I ara, tot d'una, de proves de corrupció sembla que n'apareixen. La justícia, amb algun ull envenat i algun altre desenvenat descobreix immenses bosses de corrupció i de podridura amagada darrera aparences d'honorabilitat.

Cauen les caretes i apareix un iceberg de merda fètida que permet de predir que més del 90 per cent del tot és encara a sota, pendent de descobrir, amagat...

Apareixen també els que ho relativitzen dient que els "altres també" i els mal nascuts que es volen justificar amb "i tu més".

Malhauradament, no hi ha càstig... només dimissions, i copets a l'esquena. Ho sentim molt, així n'aprendreu per la propera vegada... I així mica en mica i sense massa sotracts millora l'espècie de les hienes i els voltors carronyers.

"Si per ruc t'han "pillat" t'apanyes ... Ja et buscarem un altre lloc quan passi la tormenta. Ara surt, ves, i si pot ser desapareix una temporada... al Carib és temporada baixa ...
Ves-te a gastar una part dels diners estafats, guanyats amb tràfics pseudolegals, il·legals o corruptes. No perjudiqueu la imatge del partit, la nostra tasca ha de continuar. "

Aquest és un exemple de consigna que ressona i comença a eixordar des de les Balears fins a Madrid passant per València... Això és almenys el que els diaris difonen dia a dia. Els ciutadans podem fer poca cosa més que badar i preguntar-nos fins on arriba la magnitud de la tragèdia o millor dit, la magnitud dels delictes i el crims.

Hauria d'estar prohibit utilitzar l'adjectiu popular amb fins perversos. Espero que tard o d'hora, un país com cal faci adoptar a cada partit l'adjectiu que li pertoca, el que demostra perpetrar.

Coneixeu algun partit que s'hagués de dit Partit Podrit, Partit Corrupte? Més d'un, dieu ? Apa som-hi.
Ja només falten 500.000 vots per aconseguir -per llei - que les paraules recuperin la seva dignitat.


__________________


15.2.09

Pintura del poeta Gabriel Ferrater



M'agradaria que la meva aportació fos l'equivalent d'un scoop. Penjo aquí el que fa dies que guardo com un petit tresor: són les fotos de tres quadres de Gabriel Ferrater que l'Ada Arias, directora de l'IES Gabriel Ferrater, i amiga, em va enviar, a petició meva.

Vaig veure els quadres en ocasió d'una visita al seu centre, i encara estaven per penjar. Em va dir l'Ada que uns amics del poeta havien fet la donació d'aquelles obres perquè l'Institut els guardés en usdefruit.
Li vaig demanar si els podria fotografiar i em va donar permís, però al final vam quedar en que les fotos me les enviaria ella una vegada penjats en una de les sales de l'Institut. I així ho va fer.

No sé quanta gent sap de l'existència d'aquests quadres ni quanta gent els ha vist ja. El que sí puc imaginar és que penjant aquí les fotos i fent conèixer la notícia al reusenc David Figueres, autor del blog Els dies i les dones i agitador socioculturalipolític, sé que conseguirem que se n'assabenti tot Reus primer, després tot Catalunya i més tard el planeta sencer. L'exposició permanent és i serà a l'IES Gabriel Ferrater de Reus.

Que jo sàpiga els quadres no tenen títol. Potser no cal, però tampoc no estaria de més rellegir la seva obra i trobar entre els seus versos un títol per cada quadre. Deixo feta la proposta per si algú la vol recollir.

Tant de bo que aquesta notícia faci tan feliç els que admiren i estimen el poeta com em fa a mi poder aportar aquest gra de sorra a l'univers ferraterià.


________________





_______________________________________

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)
I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".

25.1.09

Espionatge polític a la Comunitat de Madrid

El cas dels superespies mortadelofilemònics de la “Hintel·ligència” de la Comunitat Autònoma de Madrid no deixa de ser un cas de norma que confima l'excepció.

La norma és que tothom sigui objecte d'espionatge, i tingui carpeta oberta on van acumulant -com feia l’Stasi - dades i altres sobre la vida i miracles de cadascú.

L'excepcionalitat és que les proves surtin a la llum i esquitxin els alts càrrecs de l'administració de la Comunitat de Madrid, atès que la norma és que enxampin només algun cap de turc de torn encarregat de la feina bruta, feina de “camp” d’uns funcionaris amb necessitats de sobresou...

Esperanza Aguirre, es troba ara en el punt de mira dels pesos pesats del PP: Mariano Rajoy i Alberto Ruiz Gallardón.

Ara aquests troben en aquets afer una ocasió d'or per poder fer-li fer pagar a la senyora totes les malifetes que ha fet sensen despentinar-se i amb el cínic sonriure que la caracteritza i no la deixa ni asseguda a la tassa del wc.

Esperanza Aguirre només pugui clamar contra El País "Nos vemos en los tribunales"

“Aguirre se deshilacha entre espías” F. Mercado / J, M. Romero El País 25.01.2009. Pg. 16

Per alguns –potser per a ella també- es tracta de fer temps per preparar les mentides i les falses veritats, les vertaderes proves i les proves falses, i de trobar els desagraciats que han de fer de caps de turc a canvi de les compensacions que s’escaiguin (la casa es forta i no repara en gastos per necessitats del servei).

“El escándalo del espionaje rompe los últimos puentes entre Rajoy y Aguirre”
Carlos E. Cué. El País 25.010.2009. Pg. 18

“El problema de fondo es el PP de Madrid. No sólo por la pelea Aguirre-Gallardón. En el Gobierno de Espernaza se odian casi todos”, sentencia otro veterano “


Voldria ser capaç de fer comentaris i anàlisis assenyats, però no conec aquells submons on es mouen aquests polítics tan pseudoglamourosos .

Si fos militant d’algun partit m’alegraria que s’esbudellessin força els uns els altres i que en sortís un PP ferit fins el punt que l’hagués de caure a mans de la FAES d’Aznar.

Per cert, estaria bé que Aznar i la seva FAES hi tinguessin alguna cosa a veure. Imposible no és un terme polític.

Però no tinc carnet, i en aquestes circumstàncies, potser l’únic que puc fer sigui esperar que les investigacions destapin totes les clavegueres i netegin tota –és un dir- la brossa pudent del PP.

No m’estranyaria que d’aquesta en sortís fins i tot un canvi de logo, i la gavina passés a ser el que ha sigut sempre: un voltor …


___________________


Enllaços complementaris

Blog de Fr. Puigcarbó. Queremos

J.P.Quiñonero. UTI. Zapatero, Rajoy, Esperanza, Gallardón y las crisis de España


La Gran Crisi del 2008-2009 explicada a la massa

Tot i que deu ser molt difícil explicar-ho més clar i castellà, i amb més gràcia, l'unic que falla a la tesi és el nom. Més que crisi és una mundiestafa o estafa a nivell mundial, que per desgràcia sembla que s'ha quedat impune i amb conseqüències letals.


Els pobres NINJNA nordamericans - No Income, No Job, No Assets, són tants, ai, amb la mateixa desgràcia- ens van ben fotre, i van ser al mateix temps víctimes ells mateixos de les estratègies econòmiques dels bancs americans.
Com les tortuges de claveguera, no es veien ni es veia prou a venir la magnitud de la tragèdia que tot això provocaria. O així ho hem d'imaginar, perquè si no, hi hauria d'haver guerra.

Falta trobar els responsables. Com tots els crims contra la Humanitat, aquests crims no prescriuen ni prescriuran. És l'únic consol que en podem treure, de tanta desgràcia.

22.1.09

Històries veïnals (HV): Unes gotes de "venjança"

Després d'haver-me perdut alguna edició anterior, aquest cop em vaig decidir a participar en aquest exercici d'escriptura col·lectiva, altrament dit joc escriptòric maginíficament animat i coordinat per en Pep, de can Malerudeveure't que són les Històries Veïnals.
Em va tocar anar a viure a l'escala C i ens van adjudicar "la venjança".

Vam ser quatre, que com les tres filles d'Elena, "cap no era bona" : Zel, Carles, Smiley i Violette però la barreja va donar un bon resultat.

Aquí poso l'enllaç per accedir al text sencer de la historia, on es pot veure com quatre persones, reprenent cada una d'elles el tros que li envià el personatge anterior van anar lligant una història força original.

"HV 5/5: Record d'estiu : la venjança

La venjança és un plat que es serveix fred, diuen. El Malerianisme proclama la venjança com un pecat capital. No està bé ser venjatiu. Tot i que moltla gent es mereix rebre un correccional de tant en tant.... Però vés per on, que els companys de l'Escala C han trobat una manera de donr una llicó a algú, que el passat, sí que va ser venjatiu sense motiu. La Zel, en Carles, l'Smiley i la Violette en són els autors d'aquest sopar fred que us porten en safata de plata.

Que no us agafi despullats! [El veí de dalt]"


A mi només en resta afegir la meva felicitació als meus companys d'escala i manifestar que pagava la pena ser uns dels veïns que hi van participar.

Fins a una altra trobada. Bona lectura i bona escriptura,

20.1.09

Obama i el poder de la paraula

No hi ha manera de poder ser original, avui. Avui toca fer com ha fet mig món o tres quartes parts del món, i és alegrar-nos de tenir la sensació de guanyar un President, un Emperador, un Líder que inicia una nova Era. Necessitem creure que algú resoldrà els problemes. Si Obama és una mena de deú sense encara haver fet res, és fàcil entendre que hi hagi tanta gent a qui li agradi tenir-ne no un, sinó uns quants de déus.

És ben humà emocionar-nos i deixar anar alguna llàgrima de felicitat. Ens agrada sentir-nos una mica americans i participar de tantes ganes de canvi de tantes il·lusions en un món gestionat per uns caps mólt més assenyats que els que hi havia abans.

Una de les coses que m'ha agradat ha sigut constatar una vegada més el poder de la paraula.
Ja té mèrit que s'hagi posat émfasi en el paper clau que té la paraula en els discursos del nou President, i del que ha jugat un jove de 27 que sembla dominar l'art de la retòrica política i que és l'artífex del triomf oratòric d'Obama.

Benvinguda sigui aquesta nova era també pel que fa al valor de la paraula. Riurem infinitament que amb els milers de Bushisms de Bush, però en canvi el poder de la paraula en sortirà m´s reforçat.



___________________


Enllaços

Fr. Puigcarbó. És que estem cansats
W. Lewino. Obama... sacre
Scriptor.org. Obama ante los hechos (...)

14.1.09

Weekend Competition, Tesco i crisi.

El diari The Guardian publicava recentment aquesta notícia:

"Tesco results add to UK economic gloom"

Britain's descent into full-blown recession was highlighted today as Tesco reported its weakest Christmas sales since the last slump, and three grim surveys chronicled the savage retrenchment in housing, retailing, manufacturing and services.

The UK's biggest supermarket group, which takes one pound in every eight spent in Britain's shops, reported underlying sales growth of 2.5%, its slowest rate since the early 1990s. (...)"

Aquesta notícia de la pèrdua de vendes per part de Tesco, la més gran cadena de supermercats al Regne Unit, em va fer pensar que tenia una mica oblidada el que abans havia sigut la meva visita regular al concurs d'escriptura setmanal de New Statesman.
Vaig témer una mica que com sembla que passa arreu, els vells padrins haguessin deixat de subvencionar allò que venien apadrinant fins l'esclat de la crisi.

M'ha tanquilitzat descobrir que Tesco continua subvencionant el concurs setmanal d'escriptura del setmanari The New Stateman !

La frase "The Tesco vouchers go in addition to" a l'informe de Ms de Meaner ho confirma.


"Is there honey still for tea?"
No 4059. Published 22 January 2009

Set by Grace Elegy

We asked you for the answer to any famous literary question - an example being the one above

Report by Ms de Meaner

I wasn't sure of George Cowley's "famous literary question", "What's it all about, Alfie?" but it certainly made me chuckle. £15 to the main winners, a £5 book token to Pat Thomas. The Tesco vouchers go in addition to Mae Scanlan for excellence. PS: The comp Top 20 will appear in the 16 February issue."

Ignoro si, a hores d'ara, Tesco ja ha canviat el seu eslògan de sempre per algun altre, espero que segueixi proclamant allò de : "Tesco: Every litlle counts"... o No hi ha ajuda petita o Tot compta, per poc que sigui [i Tesco t'ajuda]. Més val caure en gràcia que ser graciós, oi?. Per mi, l'eslògan de Tesco té ganxo, i és d'aquells que et poden acompanyar tota la vida.

Aquest concurs, NS's Weekend Competition, que arriva ara l'edició 4060, és a dir més de 78 anys d'existència, és tota una institució de les lletres anglosaxones i crec que difícilment hauria de córrer cap risc per manca de sponsors, però és tranquilitzador veure com la cadena de supermercats que durant tants anys ha estat aportant-hi un suport econòmic, segueixi fent de padrí. Dubto que els arruïni gaire aquest apadrinament. Així doncs, que per molts anys. Que duri !

13.1.09

Ateus i Papanatos

"Probablement només hi ha una error més gran i greu que ser ateu: és ser monoteïsta."

Es patètic i ridícul veure que després de tants mil·lenis de cultura, després d’haver descobert l’ ADN i arribat a la Lluna, dos dels grans errors de la Humanitat s’enfrontin ara per mitjà de missatges enganxats als autobusos.

És ben sabut -probablement- que del nucli de la Terra fins a l'estrafosfera i més enllà tot és ple de divinitats. Es pot negar la realitat o virtualitat real dels déus que segueixen?

Amon o Ammon
Anubis
Apis
Aton
Bastet

Bès.
Chou.
Edjo
Geb
Hathor
Horus
Imhotep
Isis
Khepri
Maet
Nekhbet
Nephthys
Nout
Osiris
Osiris-Apis
Ptah
Ptah-Soker
Rê
o Râ
Rê-Harakhtes
Sakhmet l
Seth
Sobek
Taoueret
Thot

Apollon o Phébus
Aphrodite (Vénus)
Arès (Mars)
Asclépios (Esculape.
Artémis (Diane)
Athéna (Minerve)
Cronos (Saturne)

Déméter (Cérès)
Dionysos (Bacchus
Éole
Éos (Aurore)
Éros (Cupidon)
Héphaïstos (Vulcain)
Héra (Junon)
Hélios
Hermès (Mercure)
Hestia (Vesta)
Perséphone
o Coré (Proserpine)
Poséidon (Neptune)
Zeus (Jupiter).

Chicomecòatl
Quetzalcòatl.
Huitzilopochtli
Mictlantecuhtli
Ometeotl.
Tezcatlipoca.
Tlaloc.
Tonantzin.
Xipe Topec
Ah Puch
Chac
Hunabku
Itzamnà
Ixchel
Yumkaax
Inti.
Viracocha

Balder
Fenris
Freyr
Freya
o Freyja
Frigg
o Frigga.
Hel
o Hela
Heimdall
Loki
Njörd
Nornes
Odin
Thor
Tyr

I els 33 milions de déus de l'India i els que queden encara per descobrir: a les selves de l’Amazones, de Nova Guinea, al bell mig de l’Atlàntida, a Mart, i als milions de móns que formen la Via Làctea.

És tan insult a la intel·ligència negar l’existència dels déus com emperrar-se en que només n’hi ha un, que no té ni nom ni cara coneguda, i pretendre, a sobre, que veient les atrocitatst de les que són capaços els homes els deixa fer el que volen i s’ho mira des de "dalt" enfotent-se'n.

I què dir del ridícul masclisme monoteïsta ? On són les feministes per reclamar la feminitat de la deessa monoteïsta? Al cap i a la fi, si torturat fins a la mort hagués de reconèixer que hi ha un sol déu vertader, crec que ho faria com Copèrnic, afegint : "E pur ...é una madonna!"

Què en fan de mal, alguns contes mal explicats! Està tot per reescriure! En comptes de déus malvats que han d'arrencar costelles i enredar el personal amb pomes enverinades prefereixo ls rondalles que ens parlen de Deesses marasses, bondadoses i ubèrrimes... No té color !

Que visquin els déus i les deesses! Trieu els vostres, i tants com vulgueu, que en sobren, i no us preocupeu, perquè PROBABLEMENT ells ja saben que, feu el que feu, cregueu el que cregeu no ho podreu ser gaire feliços, i per poc temps:
"Recorda que són quatre dies. Això és el que hi ha", va dir un d'ells !

Diví!

______________________

PS.

Precisió important: "probablement" és una paraula que val molt més que no pesa. He llegit que afegir aquest adverbi a costat d'una afirmació permet a l'autor de l' afirmació escapar de penes de l'infern. La diferencia és d'una magnitud quasi infinita: La cervesa Carlsberg ha pogut escapar durant molts anys qualsevol judici que pretengués impugnar la veritat afirmada.

Nosaltres som modesos i no pretenem disposar de cap veritat total. Per això estem disposats a afegit la paraula "probablement" allà on calgui. Fins i tot podem reconèixer que els monoteïsmes són probablement una de les fonts de desgràcia i mort més grans de la història de la humanitat. O tan sagnants com els politeïsmes més mortífers i aberrants.

________________

_____________

Vols treballar més hores, professor?

Reproduïm una part del comunicat que han fet públics quatre dels grans sindicats del país.

"COMUNICAT DE PREMSA
D’USTEC·STEs, CCOO, ASPEPC-SPS I UGT, DAVANT LES MESURES ANUNCIADES AQUEST MATÍ PEL CONSELLER D’EDUCACIÓ

El Departament d’Educació ha presentat aquest matí una sèrie de mesures educatives sota el nom de “Programa més recursos per a més autonomia”, entre les que destaca la proposta d’augmentar voluntàriament la jornada laboral del professorat, en 4 hores per Primària i 3 hores per Secundària.
Els sindicats sotasignats, representats a la Mesa Sectorial de l’ensenyament públic rebutgem contundentment aquesta mesura per entendre que: (...) "

(Text sencer del comunicat)
A França, el novembre pasat, el 75e conrés del PSF va elegir Martine Aubry com a Presidenta del Partit. Cal recordar que Martine Aubry, alcaldesa de Lille, és coneguda com a "Madame 35 heures" per ser la impulsora d'aquesta bonica utopia que la resta del món mundial, amb la Xina al capdavant, va reduir a l'estat de somni per anar-hi somiant.

A casa nostra, el conseller Maragall, del Partit dels Socialistes de Catalunya, sembla voler també voler impulsar mesures "creatives" en reació amb les hores de treball sense pactar-les amb els sindicats i , pel que es eu ha cuinat la idea d' "augmentar voluntàriament la jornada laboral del professorat, en 4 hores per Primària i 3 hores per Secundària"

Acostumats com estem en aquest país a deixar en mans dels sindicats -sense ser sindicalistes- la dura tasca de les negociacions i la defensa dels drets dels treballadors de l'ensenyament, acostumats com estàvem a que els sindicats ho pactessin tot i aconseguissin un quinqueni de "pau social", no ens podíem pas esperar de cap manera que la conselleria d'Educació actués "a traició". D'aquí el rebuig real o fingit dels sindicalistes, perquè que volen ser protagonistes i poder-se guayar-se el sou...

En contra de la mesura hi ha els arguments exposats pels sindicats:

  1. " Implica una reducció de plantilles i dificulta el treball en equip dels centres: evita incrementar la contractació necessària per l’augment de l’alumnat; implica que els personal interí que està ocupant una plaça vacant passi a fer substitucions i que molts substituts/es es quedin sense treball.
  2. És una mesura exclusivament economicista que busca l’estalvi pur i dur i que atempta directament contra la qualitat de l’ensenyament: la sobrecàrrega lectiva del professorat va en detriment del treball col·lectiu de coordinació, del treball de preparació de classes i d’avaluació de l’alumnat i disminueix la possibilitat de formació permanent.
  3. És una mesura unilateral per part del Departament d’Educació que, un cop més, vulnera la llei tractant d’imposar una mesura que atempta contra les condicions de treball del professorat, sense cap tipus de negociació col·lectiva.
  4. És una mesura que hipoteca l’augment futur de plantilles i que explica la retallada de places d’oposicions que ha tingut lloc aquest any. Disminueix, per tant l’oferta de treball en un sector tant sensible com l’educació.
  5. El Departament pretén estalviar diners amb aquesta mesura per finançar les mancances que pateix l’educació, el que implica que s’està utilitzant les rendes del treball del professorat per subsanar la manca de pressupostos en educació."

A favor de la mesura... no tenim ni podem imaginar massa bé encara les virtuds que l'equip del conseller Maragall ha valorat per proposar la mesura. A França, el conseller Maragall estaria potser a la dreta de Ségolène Royal, o potser fins i tot al Partit de Nicolas Sarkozy!

La reacció popular davant d'aquesta mesura, -vull dir "la vox populi", no la revolta que per ara no nhi ha- fins on m'arriba, té un ampli espectre que va des de desitjar molta malatia al senyor Maragall fins a pronosticar que aquesta mesura enfonsarà el Tripartit. La dreta està molt contenta perquè veu en Eduard Maragall un atrevit que s'atreveix a fer amb allò que ells no s'haurien mai atrevit ni a pensar, i una mena de quintacolumnista que s'ignora dins del PSC.

Jo que sóc molt mal fiat perquè em van ensinistrar en la idea que calia pensar malament per endevinar-la, pronostico que aquesta mesura és només un globus sonda. No és una mesura "liberal" sinó una mesura "comunista" i "solidària": En funció del grau de rebuig i d'indignació que provoqui entre els treballadors de l'educació i l'ensenyament, compten implementar la mesura no amb caràcter voluntari sinó amb caràcter obligatori per a tothom, i sense increment de sou.
És un atac pel darrere i com a tal, una mena de violació. Com era, allò, que no ho recordo?
"Contra violació, compasió? comprensió? candidesa ? resignació? o cast******?

_____________________

12.1.09

Més enllà d'anàlisis i constatacions. Propostes de solucions.

A hores d'ara em penso que ja en podria a començar a fer tota una teoria.
I donaria per a una tesi d'investigació llistar les persones les reflexions de les quals van seguides de propostes d'actuació, de canvi, de solució...

No avancem perquè ens limitem tots, massa sovint, a analitzar les situaions, a constatar la realitat i massa poc sovint ens atrevim a proposar com canviar-la per millorar-la, què fer per resoldre els problemes.

Per limitar-nos a un cas recent : el desgavell que hi ha hagut a l'aeroport de Barajas és un bon exemple. Hem escoltat i llegit tota mena de crítiques. Aquest migdia escoltava una anàlisi extraordinària que explicava que la T4 era una obra faraònica, amb sentit aznaromegalomaníac; reflexionava sobre els comportaments quasi delinquentils dels controladors aeris...
Però l'unic que m'ha interessat de veritat ha sigut la proposta de demanar responsabilitats a Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, en comptes de fer-ho a la Ministra de Foment.

No hem vist enlloc tècnics de l'aeroport que proposin què cal fer per evitar que un caos com aquest es torni a repetir ara que sembla que nevar torna a ser un fenòmen normal i no cosa del passat.
No, als media actuals els agrada molt revolcar-se en la degràcia dels pobres conillets atrapats a Barajas... Com afirma una biblia periodística que cal revisar i canviar com més aviat millor, cal que hi hagi "gos mossegador" perquè hi hagi notícia.
Això és l'origen de la desgràcia de la nostra civilització: La merda, la degràcia, la sang són notícia... Les idees i les propostes creatives no ho son i així ens va!

Una llàstima, perpuè no avancem en la bona direcció. Algú amb poder de canviar coses als mitjans de comunicació ha de canviar aquesta xacra i canviar l'essència del periodisme.
Cal tornar a crear un diari com "El Caso" i publicar-hi tota la merda mediàtica, totes les falses notícies. I crear paral·leament uns nous mitjans de comunicació que apostin per les notícies positives, creatives, tot allò que representi avançar en el camí de les solucions per a la majoria.

Em trobo repetint massa sovint aquest idea, una vegada i una altra. Avui ho he fet al blog del Francesc, en relació a un article on Josep Ma Ureta reprodueix una faula titolada "La Borsa i els micos".

És tan bona que no em puc estar de recopiar-la:

"Una vegada va arribar al poblat selvàtic un senyor molt ben vestit, es va instal.lar a l'únic hotel que hi havia i va posar un avís a l'única pàgina del diari local: estava disposat a comprar cada mico que li portessin per deu euros. Els camperols, que sabien que el bosc era ple de micos, van sortir corrent a caçar-los. L'home va complir i va comprar els centenars de micos que li van portar.Quan quedaven molt pocs micos al bosc i era difícil caçar-ne, els camperols van perdre interès. Llavors, el senyor ben vestit va oferir 20 euros per cada mico, i els camperols van tornar a la caça. Van escassejar encara més els micos, i l'home ben vestit va elevar l'oferta a 50 euros per cada un. Però, com que tenia negocis que havia d'atendre a la ciutat, va deixar el negoci a càrrec del seu ajudant. Quan l'home ben vestit va marxar, el seu ajudant es va dirigir als camperols dient-los: "Fixeu-vos en aquesta gàbia plena de milers de micos que el meu cap us va comprar (a 10 i 20 euros) per a la seva col.lecció. Jo us ofereixo vendre-us els micos per 35 euros i, quan el cap torni de la ciutat, els hi veneu pels 50 que us ha ofert". Els camperols van reunir tots els estalvis, van comprar els milers de micos que hi havia a la gran gàbia, i van esperar el retorn del cap. Però no van tornar a veure ni l'ajudant ni el cap. Només els va quedar la gàbia plena de micos que van comprar amb els estalvis de tota la vida."Noció de com funciona la borsa", conclou el consultor."

I aquí van, reproduits rambé els meus dos comentaris. N'he fet dos de semblants perquè m'he pensat que el primer s'havia perdut, sense adonar-me que el blogaire havia d'aprobar primer el comentari.
Sani Girona Roig dijo...

Bé, genial és genial, sí , però com passa sovint amb les genialitats no n'hi ha prou... falta la segona part, que sempre és la més interessant.

Quina conclusió? Calar foc a les Borses. Matar els micos, matar els intermediaris, matar el col·leccionista ! ;-)) I fer córrer urbi et orbi que aquest fóra la solució, perquè algú la implementi. Millor si ho fa Fuenteovejuna: tots a una.

I per proposar idees genials que siguin factibles, proposo : Fer que contes i rondalles com aquesta es posin de moda i les venguin a les llibreries i tendes de joguines arreu del món, perquè la des de la més tendra infantesa, els nins i les nines aprenguin a aplicar les normes bíbliques:
Si algun fill de p*** et vol enredar prometent-te l'oro i el moro borsari, mata'l. Els déus ja reconeixeran els seus.
Més val la mort d'un fill de p*** que no pas el suicidi per causa de crisi de mil fills de bona mare que córren el risc de partir-ho... M'explico?

Francesc, m'obsedeix la recerca, la proposta i l'aplicació de (possibles?) solucions.
Sento una fòbia agressiva envers les simples constatacions que es queden només en constatacions!




Hola Francesc,

Blogger em fa reescrirue el comntari perquè se'm deux haver apssar l'estona permesa.
Hi torno de bon grat.
Deia, dic i diré que, com passa sovint amb les genialitats, la desgràcia del món és que la gran majoria es queda només en l'estadi de l'enteniment dels fenòmens, la constatació de les veritats o els fets, que no és poc, però falta la segona part, que és la més interessant...

Cal passar a la proposta de solucions, de canvis en la conducta per resoldre d'alguna manera els problemes que constantment es van plantejant.

Què li falta a la genialitat de l'Ureta? Una proposta de solució, en forma de conte o rondalla o acudit o paràbola. Però una proposta d'actuació en cas que et trobis davant d'una oferta borsària.
Jo de l'Ureta hauria afegit una cosa així...

* "Ergo .. si se t'acosta un fill de puta que el vol fer anar caçar mones a 1O€, cal que el matis directament a la segona frase. Però si ets tan desgraciat que jugues el joc del fill de puta però aquest desapareix i n'envia un segon, i aquest apuja el benefici de la putada una mica més, aquest ja el pots obrir en canal a la primera frase!

I això, explicar-ho a l'escola primària i imprimir-ho en llibre de contes i d' audio en format mp3.
És l'única manera de poder salvar la civilització a llarg termini.
Més val un mort a tempos que no pas mil suicidis per culpa del fill de puta al qui s'ha perdonat la vida ... Error total! He he he he he he he he.

Cal un nou "catecisme" i un nou "decàleg" intel·ligent" per als supervivents de la crisi de principis del segle XXI.

Amén

________


Bé, corregeixo els errors originals, pesisteixo en la meva opinió i signo.

Punts de vista sobre la crisi

Més sobre la crisi:

Francesc Puigcarbó m'envia a llegir l'article de Félix de Azúa a El Periódico d'avui diumenge 11 de gener. L'home acaba dient això:

"Nuestra crisis no parece muy distinta de la barroca, aunque solo estemos en su inicio. ¿Cómo será el mundo que emerja de esta mutación? ¿Y dónde tendrá el centro? ¿Seguirá hablando en inglés? ¿Y regalando teléfonos móviles a sus niños? ¿O quizá nos espera algo más interesante? ¿La unidad de los ciudadanos contra la casta bancaria y sus lacayos políticos? ¿Partidos que defiendan al votante en lugar de exprimirlo? ¿Reaparición de la guerrilla urbana? ¿La extinción del automóvil privado? ¿Un nuevo totalitarismo? En todo caso, hay algo seguro: dentro de cinco años no nos conocerá ni nuestra madre."
M'estan bé les preguntes que fa. I em venen ganes d'afegir-ne unes quantes més.
Miraré de fer-ho tan aviat com pugui. Probablement.

10.1.09

El front mediàtic de la guerra 5/X

La Vanguardia del dimarts 6 de gener

Pàgina 3.

"Más niños". "Himi al Samuli llora en una morgue de Gaza ante los cadáveres de sus dos hijos y su sobrino, muertos en el ataque de un tanque israelí".
Una foto de 21 cm x 13 cm mostra la imatge d'un pare, sostingut per dos homes més, plorant davant dels cadàvers de tres petits: dos fills i un nebot, tots tres de molt curta edat, un gairebé un nadó, colocats un al costat de l'altre. Una foto impactant.

Pàgina 4. Titol gros.
"Todos deben elegir de qué lado están"
La ministra de Exteriores Israelí advierte que no dialogarán con los "terroristas". (sic)
El sic li poso jo per dir que les cometes a la paraula terroristes són del diari.

Pàgina 7. "Los pacifistas israelíes alzan su voz contra la ofensiva. Diez mil personas, judíos y palestinos protestan en Tel Aviv."

"Yonatan Shapira encabezó en 2008 una rebelión d epilotos militares que se negaban a bombardear ls terriotorios alestinos coupados. Estaba en la manifestación de Tel Avivi y sigue haciendo campaña entre los pilotos de hoy,que bombardean Gaza. "A esto lo llamamos crímenes de guerra (...) "
Pàgina 10. Article de Pilar Rahola. La histeria antiisraelí
"(...) pero más allá de ls prejuicios, los hechos son tozudos. Israel se retiró de Gaza, dejando intactas las estructuras económicas que había creado. Hamas las destruyó todas y aprovechó la retirada para volver a preparar un ejército de destrucción.(...)
(...) cargar todas las culpas contra Israel es cómodo y es simple, pero no sirve de nada. Porque el principal enemigo del pueblo palestino palpita en su interior."

Comentar totes o algunes d' aquestes citacions podria espatllar-ho tot. Prefereixo que cadascú que ho llegeixi hi trobi el que li sembli. Em limito a posar mirall o millor dit "zoom" a punts dels articles que em copsen l'atenció.

Sí, als media també hi ha guerra de paraules, d'arguments, de significats i significants, -de vegades força bruta-, pero com a mínim aquesta no degota sang.

Isabel Allende al C33

Tard, molt tard, sempre massa tard, els grans programes estan exilats a altes hores de la nit, - per fotre'ns, potser?- avui el canal 33 -el nostre de la nostra, Francesc ;-)- ens ha ofert un programa extraordinari sobre Isabel Allende: la seva vida i la seva obra.
Quin luxe de llengua, de creativitat, de ploma, de persona compromesa i honesta. Si té alguns defectes, els dissimula tots. Només hi apareix una dona amb tot l'amor de mare ferida pel dolor de perdre una filla de 28 anys. Una dona crítica amb els EEUU on resideix. Una dona conscient de poder de la paraula.

"Si hay algun tipo de magia, esa es la magia de la palabra"
Isabel Allende
Aquestes són , per dir-ho així, algunes de les darreres paraules de l'entrevista que clou el programa. Gràcies. Mireu si és possible fer com a França i desvincular completament el C33 de la servitud de l'audiència i fer una programació lliure. Continueu avançant en el camí de ser el referent de televisió que Catalunya necessita i es mereix.

9.1.09

Citacions

L'amiga L* em va passar fa poc, des de Santiago , l'adreça URL d'unes webs d'un íntim seu.
Entre els enllaços i els continguts de les webs i del blog que vaig obrir vaig trobar una pàgina amb una llisteta de citacions escollides que em va atrapar prou com per llegir-les totes.

Sèneca, Confuci, Spinoza, Heràclit i Camus. Totes interessants, unes més encertades que d'altres, però el fet és que vaig triar la que anava signada per Jules Claretie.

"Tout homme qui dirige, qui fait quelque chose, a contre lui
Ceux qui voudraient faire la même chose,
Ceux qui font précisément le contraire,
et surtout la grande armée des gens beaucoup plus sévères, qui ne font rien."


I seguidament vaig anar a Google per trobar el màxim d'informació sobre en Jules Claretie de qui em sonava només el nom però molt vagament.
El resultat em va posar un pèl de punta: Jules Claretie, cronista de la vida parisina, va ser un autor extraordinàriament prolífic i multifacètic que va retratar tota la segona meitat del segle XIX.

"Jules Claretie, de son vrai nom Arsène Arnaud Claretie, né à Limoges le 3 décembre 1840 et mort à Paris le 23 décembre 1913, est un écrivain français.
Romancier et auteur dramatique, il est aussi historien et chroniqueur de la vie parisienne."



  • Eliza Mercœur, 1864
  • M. de Lamartine, 1864
  • Les Voyages d’un Parisien, 1865
  • Petrus Borel le lycanthrope, 1865 Texte en ligne
  • Béranger, 1865
  • L’Incendie de la Birague, 1865
  • Un Assassin (Robert Burat), 1866 Texte en ligne
  • Histoires cousues de fil blanc, 1866
  • Les Derniers Montagnards, histoire de l’insurrection de Prairial an III, 1867
  • Mademoiselle Cachemire (Une femme de proie), 1867 Texte en ligne
  • La Libre Parole. Madeleine Bertin, 1868
  • Raymond Lindey, 1869
  • La Volonté du peuple, 1869
  • La Poudre au vent, 1869
  • La Famille des gueux, 1869
  • La Vie moderne au théâtre, 2 vol., 1869-1875
  • Armand Barbès, 1870
  • Journées de voyage, Espagne et France, 1870
  • La Débâcle, 1871
  • Le Champ de bataille de Sedan, 1871
  • L’Empire, les Bonaparte et la Cour, 1871
  • La France envahie, 1871
  • La Guerre nationale, 1871
  • Paris assiégé, 1871 Texte en ligne
  • Rapport sur la fondation de bibliothèques municipales, 1871
  • Noël Rambert (Le petit Jacques), 1872 Texte en ligne
  • Le Roman des soldats, 1872
  • Histoire de la Révolution de 1870-1871, 5 volumes, 1872. Réédition en 2 volumes, 1877. Texte en ligne 1 2
  • Les Prussiens chez eux, 1872
  • Ruines et fantômes, 1873 Texte en ligne
  • Molière, sa vie et ses œuvres, 1873 Texte en ligne
  • Peintres et sculpteurs contemporains, 2 vol., 1873-1883
  • Les Ingrats, 1874
  • J.-B. Carpeaux, 1874
  • Les Muscadins, 2 vol., 1874 Texte en ligne
  • Portraits contemporains, 2 vol., 1874
  • Les Belles folies, 1874
  • Camille Desmoulins, Lucile Desmoulins, 1874 Texte en ligne
  • L’Art et les artistes français contemporains, 1876
  • Le Renégat (Michel Berthier), 1876 Texte en ligne
  • Le Beau Solignac, 2 vol., 1876
  • Cinq ans après : l’Alsace et la Lorraine, 1876 Texte en ligne
  • Le Père, 1877
  • Le Régiment de Champagne, 1877
  • Une Journée à l’abbaye de Valmons, 1877
  • Le Train n°17, 1877 Texte en ligne
  • La Maison vide. Le Troisième Dessous, 1878 Texte en ligne
  • La Fugitive, 1879 Texte en ligne
  • Le Drapeau, 1879
  • Béranger et la chanson, 1879
  • Les Mirabeau, 1879
  • La Maîtresse, 1880
  • La Vie à Paris, 17 vol., 1880-1910 1880 1881 1883 1895 1896 1897 1898 1899 1901-1903 1905 1909 1910
  • Monsieur le Ministre, 1881 Texte en ligne
  • Les Amours d’un interne, 1881 Texte en ligne
  • Le Million, 1882 Texte en ligne
  • Ludovic Halévy, 1883
  • Noris, mœurs du jours, 1883 Texte en ligne
  • Célébrités contemporaines, 1883
  • Un Enlèvement au XVIIIe siècle, 1883
  • Le Prince Zilah, 1884 Texte en ligne
  • Jean Mornas, 1885
  • Le Petit Jacques, 1885
  • Journées de vacances, 1886
  • La Mansarde, 1887 Texte en ligne
  • Candidat, 1887 Texte en ligne
  • La Canne de M. Michelet, 1887 Texte en ligne
  • Bouddha, 1888 Texte en ligne
  • L’Académie française en 1789, 1889
  • La Cigarette, 1890 Texte en ligne
  • Puy joli, 1890 Texte en ligne
  • Le Roman en France au début du XVIIIe siècle, 1891
  • L’Américaine, 1891 Texte en ligne
  • Feuilles de route en Tunisie, 1891
  • La Navarraise, 1894
  • Mariage manqué, 1894
  • La Frontière, 1894
  • L’Accusateur, 1895
  • Brichantreau comédien, 1896 Texte en ligne
  • Le Sang français, 1901
  • Victor Hugo, 1902
  • Brichantreau célèbre, 1902
  • Profils de théâtre, 1903 Texte en ligne
  • La Maison de Victor Hugo, 1904
  • Le Mariage d’Agnès, 1907
  • L'obsession (Moi et l'autre)", 1908
  • Souvenirs du diner Bixio, 1924 Texte en ligne
(...)

Il est président de la Société des Gens de Lettres et de la Société des Auteurs Dramatiques.
De 1885 à 1913, il est administrateur général de la Comédie-Française." (...)

cf . Jules Claretie. Wikipédia

Un home doncs que se'n va poder anar tranquil, amb la motxila ben plena, que diria en J. Pujol.
Seguim constatant que necessitaríem molts dies de 48 hores per arribar a submergir-nos en l'arbre i les branques: Baudelaire, Borel, Hugo, Lamartine entre tants d'altres...
Però ja està bé tenir-ho present i a mà.

Dit això, se m'ha acudit tornar a la citació perquè tot i que és extraordinària, trobo que li manca alguna cosa perquè sigui encara més genial. Jo m'atreveixo a afegir-hi la meva proposta:

"Tout homme qui dirige, qui fait quelque chose, a contre lui
Ceux qui auraient voulu le lui en empêcher
Tous
les envieux qui l'en maudissent (SGR)
Ceux qui voudraient faire la même chose.
Ceux qui font précisément le contraire
et surtout la grande armée des gens,
beaucoup plus sévères, qui ne font rien."


Es a dir que al món hi ha dos tipus de persones: els creatius i, indiferents o en contra, rarament a favor, tota la resta.