"Això és el que ens costa el nostre Ajuntament"

La CUP (Candidatura d’Unitat Popular) de Vilanova i la Geltrú ha editat i distribuit per tota la ciutat un fulletó informatiu de dues pàgines a doble cara que conté tot un seguit d’informacions sucoses que mereixen un comentari.

A la portada hi ha la foto tamany natural i a tot color dels membres de l’Ajuntament en ple.
PSC-10, CiU-9, PP-2, ICV-2, ERC-1, CUP-1.
Les dades que aporten i posen en coneixement de tots els ciutadans de VNG són aquestes:

Títol del fulletó:

"AIXÒ ÉS EL QUE ENS COSTA EL NOSTRE AJUNTAMENT
Els sous dels regidors, càrrecs de confiança, grups municipals i altres"

Sous

Alcalde 57.320€ fins al 7/07. A partir del 8/07, increment del 4,7%. Sou actual 60.000€
5 regidors amb dedicació plena. Increment de l’1,8%. Sou actual 52.500€
4 regidors amb dedicació del 75%. Increment del 7,8%. Sou actual 39.375€
2 regidors amb dedicació del 50%. Increment del 8,2%. Sou actual 26.250€
1 regidor amb dedicació mínima. Increment de l' 11%. Sou actual 7.990€
12 regidors de l’oposició. ..............Increment de l ‘11%. Sou actual 7.990€

Càrrecs de confiança i càrrecs directius

Després de les darreres eleccions del maig 2007, s’ha establert que, a compte del pressupost de l’Ajuntament, hi ha la figura de 3 càrrecs de confiança exclusius de l’equip de govern, és a dir, un per cada partit del tripartit del govern, amb el sou de 3.306,74€ mensuals, dos càrrecs de confiança per a CiU amb els sous de 2006,74 i 890,81 respectivament i un càrrec de confiança per al PP, amb sou de 1300€ i 1 càrrec de confiança per la CUP amb el sou de 758,66€ al qual la CUP renuncia.

Els càrrecs directius són càrrecs amb tasca idèntica als càrrecs de confiança de l’equip de govern. Passen a ser 3 (un més que en l’anterior legislatura).
1 càrrec de direccció per a PSC, amb un sou de 3.428,20€
1 càrrec de direccció per a ICV, amb un sou de 3.077, 04€
1 càrrec de direccció per a ERC, amb un sou de 2.812,05€

“El pacte de govern amb ERC, per reeditar el tripartit
incloïa la invenció d’un nou càrrec per permetre l’entrada a l’Ajuntament del número dos d’ERC, donat que els resultats electorals d’aquesta formació no ho van permetre. (…) Es tracta del Cap de Maneniment de la Ciutat, amb una dedicació de 35 hores setmanals i una retribució de 2.812,05 € mensuals."

Dotació econonòmica per als grups municipals i Dotació extraordinària

Hi ha fixada i aprovada una dotació mensual per a cada grup municipal: 1,231€ per grup més 270,74€ per cada regidor electe.

PSC 10 regidors: 3.939,19€
CiU 9 regidors: 3.668,41€
PP 2 regidors: 1.773, 36€
IC-V 2 regidors: 1.773, 36€
ERC 1 regidor: 1.502,56€
CUP 1 regidor: 1.502,56€

Matar els deutes amb euros

Però a més, [sembla ser que com que calia pagar deutes de les depeses electorals i sempre hi ha més despeses de les que es preveuen en un principi,] es va acordar dotar cada grup municipal amb 6000€ per cada regidor, fet que ha suposat una kermesse orgiàstica generalitzada amb només una excepció : la de la CUP, que hi renuncia i l’emprenyada de la qual explica la publicació d’aquest fulletó amb d’aquestes dades, i amb voluntat de denúncia.

"La Candidatura d'Unitat Popular (CUP), amb aquests breus
línies que teniu ara mateix a les vostres mans, intentem exposar-vos i
alhora denunciar també, alguns fets que segons el nostre entendre mereixen ser coneguts per tots els vilanovins i vilanovines"

PSC. 60.000€
CiU. 54.000€
PP. 12.000€
IC-V. 12000€
ERC. 6000€
CUP. 6000€ , als quals la CUP renuncia.


La meva interpretació i comentaris :

1. Els sous dels càrrecs electes, tant a nivell municipal com a nivell autonòmic o nacional, per més que semblin elevats, sempre són baixos. Hi va el bon funcionament dels municipis i les institucions democràtiques. Són càrrecs als quals tothom té la possibilitat d'accedir, si vol, als quals s'accedeix per votació i és una gestió controlada cada quatre anys... De manera que no hi ha massa a criticar.
El que cal és evitar les corrupcions garantint per tant unes auditories serioses i la transparència informativa en les depeses i els balanços.
Les comissions subterrànies, d'això sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà.

2. Caldria preguntar si és normal que la meitat dels regidors no tinguin dedicació plena al seu càrrec, en un municipi d'uns 60.000 habitants.
I també si no és suprimible una regidoria on el regidor o regidora només cal que s’hi dediqui mínimament. Crec detectar-hi una anomalia important que caldria corregir. Qui contesta?

3. És veritat que els càrrecs de confiança i els càrrecs directius, (que sembla que es poden anar incrementant en nombre, arbitràriament) tal com estan designats actualment acaben sent càrrecs de gestió pública no elegits democràticament ni elegits per mèrits en concursos públics i transparents. Això suposa una altra anomalia política que no es veu ben ve qui la resoldrà, si fins i tot els partits d’esquerres són els primers en provocar-la o en perpetuar-la.

4. La jugada dels 6.000 euros suplementaris per barba demostra l'elevat grau de creativitat que demostren els polítics, i el gran sentit de l’humor i de la impunitat de què gaudeixen.
Sempre en tenen una d’amagada per poder resoldre els problemes i les urgències de calers, sobre tot si parlem d’un municipis on les arques del tresor recaptat són penes a vessar…
“Nostre Senyor proveirà” deien els contes del catecisme … Quines metàfores més boniques per dir “Gastem-nos-els que algú pagarà”!
Si això ho fa un govern d'esquerres, mira d'imaginar el que fóra capaç de fer la dreta! Ni t'ho imagines ...

5. M’agradaria saber a quants municipis de Catalunya hi ha hagut algú que hagi editat un full com aquest des del PSC, ERC o IC-V per donar a conèixer a la ciutadania com “s’inverteixen” els diners dels ciutadans contribuents. Cal posar l’única esperança de transparència informativa en les CUP?

Faltaria encara que es publiquessin també, detalladament, les despeses en obres públiques als pobles i a les ciutats de Catalunya i potser així quedaria clar on són els forats negres que engolleixen “quasi delictivament” centenars de milions d’euros i clamen venjança al cel.
Caldrà que els partits d’esquerra, com a mínim ells, es comprometin a fer d’accés públic i universal aquesta mena de dades dins d’aquesta legislatura.

També això contribuiria a democratitzar efectivament el país i evitaria bona part de l’abstenció a les eleccions. Cadascú sabria amb més coneixement de causa qui votar i perquè.

______________

Lector/a...

Tu ja tens les dades del teu Ajuntament? Exigeix que es publiquin!

Serendipity, Veinardise i ... Xurra, Xamba o Serendípia

Acabo de penjar un comentari post al Fòrum Llengua francesa en marcat en el conjunt de fòrums lingüístics de WordReference.com, on explico perquè cal inventar en francès un terme nou , *la veinardise (copirait del Sani), per al terme anglès serendipity.

Ho he penjat en un fil de discussió on algú començava preguntant com caldria pronunciar en francès la paraula sérendipité: és a dir si algú savia si calia pronunciar la segona síl·laba com a nasal o no. Pel mig han aparegut un cert nombre de comentaris interessants que tenien a veure amb la tendència a l'anglicisació del francès i a la dificultat de resoldre de vegades el tema de la pronúncia de determinats préstes lingüístics. Tanmateix jo he tirat pel dret i he proposat un neologisme.

La meva argumentació sencera diu així:

"Chers collègues,

Il me semble qu’on est en train de perdre le fil. Je reviens à vos moutons … pour ajouter ceci : Fi des sérendipes, sérendipités et autres sparadraps ...
Pourquoi faudrait-il aujouter un accent sur le prémier « e » ???
Fi de la francisation ridicule de certains termes anglais ! Fi de l’anglicisation honteuse ! Il faut oser néologismer intelligent.
C'est pas cher, et ça rapporte gros.
En anglais serendipity (http://www.thefreedictionary.com/serendipity)
c'est bien joli.

Or, en français, serendipité ou sérendipité, avec ou sans accent, avec « e » nasal ou pas,… c'est moche comme tout !
Alors, après avoir désestimé *le pothasard *la potardise et *la potardité... je crois que ça devrait donner un de ces trois mots: *la veinardise *la veinardité ou *la veinhasardité ;-)

Je serais carrément pour *la veinardise , mot qui n'apparaît pour l'instant ni dans le Grand Larousse Français-Espagnol, Espagnol-Français papier, ni dans le Dico
multifonctions de TV5 en ligne, ni dans le Grand Dictionnaire
Terminologique , ni dans le Trésor de la Langue Française informatisé !
Mon dieu ! Est-ce qu'on ne découvre jamais rien par hasard en France ?

En attendant de me renseigner sur la façon de communiquer la trouvaille du bijou à l'Académie, ou plutôt aux gens du CRTEL (Centre de Ressources Textuelles et Lexicales) ou encore aux gens du CENTAL (Centre de Traitement Automatique du Langage), je vais soumettre ma proposition aux fin nez linguistique des correcteurs du Monde, animateurs du blog Langue Sauce piquante ... histoire de voir ce qu'ils en pensent, ce qu’ils en disent...

Voilà ... Bon courage.

Et, de grâce, néologismez, néologismez, il en restera toujours quelque chose !"

De ben segur hi haurà alguna reacció. Esperem que siguin felicitacions i no pas pedres ;-). Ja ho veurem .

I per associació d'idees m'he dit que no havia vist com ho diuen, això, els diccionaris catalans.
Sorpresa desagradable: no és al GDLC . Sorpresa agradable: ja apareix al DIEC2.
Felicitats!

"f. [LC] Descobriment casual o imprevist fet per un
investigador en el curs d’una recerca orientada a altres objectius i amb
pressupòsits teòrics diferents."

Jo ja estava a punt de queixar-me, pero no puc fer-ho. Ja havia imaginat com dir-ho en català cas que tampoc no ho hagués trobat ni al DIEC2 ni a l 'Alcover Moll
Què en faig ara doncs de la meva paraula? ... No s'hi val llençar les idees a la brossa: potser no estarà de més que hi hagi un sinònim popular per a un terme tan poc econòmic, quasicientífic i infreqüent.
Com que de petit, al meu poble, de la sort en dèiem "xiripa" (del castellà chiripa) o "xurra", tot i que ho pronunciàvem txiripa i txurra... m'he decidit a proposar quetambé se'n digui *xurra ( sinònim curt, precís, bonic i barat) d'allò que d'altres en diuen xamba o serendípia.

En castellà he trobat això : serendipia.

Ho enviarem als de Termcat, que és el nostre Vaticà, i ells potser sabran què fer-ne. Jo ja he fet la meva feina.


_______________

Sobre les veritats | Blocomentari |

Blog: La panxa del bou
Autor/a: Júlia Costa
Post: Sobre la veritat ... relativa
Comentari: Sobre les veritats ...
Blocomentari


Sani Girona Roig ha dit...

Chère Júlia,
Jo també hi tinc la meva fixació amb la idea de "la veritat". Fins al punt que a la pàgina d'entrada de la meva web profesionnal, Pages du FLE, hi tinc tres citacions: Dues de falses i una de vertadera !!!

La bona és la d'en Baudelaire, que ens aconsella que siguem sempre poetes, fins i tot fent prosa... Me la vaig agafar pel meu compte i me la vaig fer "meva" de tant bonica com és.
Les altres dues ... me les vaig inventar jo mateix i les hi tinc escrites com si formessin part d'un poemari (ara confesso aquí que és apòcrif) titulat Poèmes de l'optimisme bleu:

"Bien nommer les choses ajoute au bonheur du monde", n'es una.
"Malheureusement, toute vérité en cache toujours une autre" és l'altra.

Ja ho veus, això diu el molt que m'angoixa que hi hagi massa veritats per a un mateix fet, objecte o idea ... I és aquesta polisèmia de la veritat el que em fa pensar que no hi ha manera d'entendre'ns bé objectivament, només ens podem entendre per aproximació. Per això també, sovint, les veritats dels altres són per a mi mentides o veritats a mitges, que pel cas és el mateix.
Cal tenir-ho present a l'hora de parlar i d'escriure i de llegir les veritats dels altres ... Això sense comptar amb el factor evolutiu de la veritat ... que és el que acaba fent vessar el got: les veritats d'avui poden ben ve ser les mentides de demà, i viceversa. Els darrers grans descobriments en els camps de l'Antropologia, la Física i la Biologia ens tenen acostumats a desconfiar sistemàticament i per sempre més de les Grans Veritats. Senzillament, són falses i no hi ha un pam de veritat enlloc.
Ergo ...cal que ens ho prenguem tot amb una certa calma.
És curiós constatar això que expliques perquè a mi l'edat em perjudica força en el sentit de fer-me més segur de les meves veritats, és a dir més intransigent. =:-(
Jo per caràcter voldria que això anés al revés, que ho relativitzés tot més, i que m'apliqués "de veritat" el consell de la calma ... però el cor va per un camí i el cervell n'agafa un altre.
I m'he de fotre!
Cuida't.
Sani

Cal confiar en J. Montilla | Blocomentari |

Blog: Còc ràpid
Autor/a: Carme Laura Gil
Post: Medalles d'Or: escenificació estratègica?
Comentari: Cal confiar en J. Montilla Sani dissabte, 15 de setembre de 2007 13:30h
Blocomentari


Lamento discrepar amb la majoria dels del post+comentari...
Trobo realment excessives les crítiques a un Honorable President de la Generalitat que per ara no ha fet més que coses ben fetes de paraula, pensament obra i omissió.
Entenc que els qui volien que hagués estat elegit Artur Mas estiguin infinitament dolguts ...però us hi haureu de posar fulles durant quatre anys. I sabem que el temps fuig a una velocitat de TGV de veritat. És a dir d'aquí a quatre dies. Paciència. Una mica de paciència. I d'aquí a quatre dies ja es veurà.
No és acceptable ni s'aguanten per enlloc les desqualificacions i els insults sistemàtics d'alguns sense fonaments seriosos. SE-RI-O-SOS! Altrament només és signe de misèria emotivomental.
Critiquem accions concretes, errades o traïcions, (i els que tenen carnet que comencin pels de casa seva) i no prenent com a referència el miratge l'idílic del país que hauria estat Catalunya amb Artur Mas a la Presidència.
Quant a Carod Rovira, pronostico que veurem com alguns que ara el critiquen, un dia d'aquests, si per error o per necessitat acaba pactant amb CDC, llavors, en faran l'exègesi i l'acabaran santificant ...
D'això arreu del món se'n diu cinisme i està condemnat amb penes infernals.

Blocomentar (Blogomentar). Blocomentari. Producció bloguera global.

Una de les meves dèries blogueres permanents ha estat, des del començament de l'era blog, trobar una manera eficaç de conformar una Obra completa virtual qui sigui realment global i que inclogui, per tant, els comentaris deixats en els nius d'altres ocells bloguers ( o blogaires), petites aus rapinyaires o voltors.

La mala solució que vaig imaginar una vegada consistia a anotar sistemàticament, amb els enllaços corresponents, tots els comentaris escrits en una sèrie de posts del blog. Però per recuperar-los caldria anar al blog on el vam deixar si és que encara era viu i ningú no l'havia esborrat.
Això suposava un malbaratament d'energies fora de tota mida i, per tant, estava condemnat al fracàs des de bon començament, com així va ser.
Vaig assabentar-me, simultàniament, que hi havia un servei que ho resolia... però per mandra o per malfiança no ho ho vaig ni provar. I ho vaig deixar córrer. Suposo que m'ho hauria de tornar a mirar...

El fet és que avui, en deixar un comentari a can Ya me gustaría per donar-li les gràcies d'haver recopiat ell l'article de Félix de Azúa que m'ha servit de base per al meu Joc politicolingüístic número 10, m'ha vingut al cap novament la idea del reciclatge i recuperació dels comentaris i del seu aprofitament integral.

Li he donat dues o tres voltes i he decidit que d'ara en endavant, recopiaria al meu blog tots els comentaris mínimament significatius deixats a can altri.

Sí, amb tot un munt d'avantatges importants:

1. S'aconsegueix així fer Obra completa concentrada i no dispersa.
2. Dóna als lectors una idea més tridimensional del perfil del bloguer (blogaire), justament pel fet de la concentració de tot plegat.
3. És també una manera d'homentatjar una mica o, com a mínim, donar relleu als posts, blog sencer i autor o autora que han aconseguit interpel·lar l'atenció d'aquella persona que li deixa un comentari.
4. D'això en direm *blocomentar o *blogcomentar *blogomentar. Blocomentar serà doncs un verb regular i transitiu que significa reproduir en el propi blog els comentaris que hem escrit en d'altres blogs (blogs, no blocs, és a dir... BoDeGa, no PeTaCa !=;-).
Un *blocomentari o *blogomentari ... serà doncs un comentari transformat en un post al propi blog.

5. Addenda: amb data de 31.01.2008 vam publicar un post on fèiem una petita precisió al respecte i acabàvem de polir la definició de *blocomentari amb els termes següents:

Què és un *blocomentari? (Sani Girona. Properament a la Vikipèdia )
Reprenc aquí la definició antiga i li afegeixo un aspecte important.
1. Per dir-ho curt i ras, un blocomentari és la represa -en el blog propi - d'un comentari deixat en un post d'un blog aliè.
2. La definició es completa encara amb un punt més: la creació en el propi blog del comentari que voldries fer a un post d'un blog que no admet comentaris.

En ambdós casos, la inclusió de la paraula blocomentari en el títol del post, indica que no és un pots nou sinó un comentari.
L'avantatge principal és la possibilitat d'editar aquell comentari quan sigui en el temps, al cap de poca estona o al cap d'uns mesos o algun any. I per edició entenc la modificació que s'escaigui, des de la corecció d'alguna errada ortogràfica fins a la modificació d'una idea principal o secundària. La substitució si cal d'una idea per la seva contrària.
L'avantatge secundari -principal potser per segons qui- és el fet d'incloure sistemàticament en le propi blog tots els comentaris escampats en els blogs amics -o adversaris-, de manera que el blog contingui el gruix de tot allò que cadascú ha escrit i ho reflecteixi com a obra completa.Tothom ha experimentat alguna vegada la sensació d'haver deixat escrit un comentari important a casa d'un altre blogaire; més important que algun dels propis posts...
Res no ens impedeix convertir aquell comentari en blocomentari, per tenir-lo a mà, recordar-lo i si ens sembla, modificar-lo.
La idea em va venir fruit de la meva necessitat de corregir gairebé sempre després d'haver postejat, allò que la maoria de gent fa en un editor o sobre un esborrany provisional. Després d'haver penjat cada post, ja començo a corregir-lo.Vaig insistir en la idea en veure que en cap servidor de blogs no era permès d'editar els propis comentaris una vegada penjats.Per això per a mi va ser una gran satisfacció veure que Blogger.com, com si em fes cas i veiés que això era un aspecte necessari, va posar sota cada comentari enviat en un altre blog a Blloger una icona de paperera, que permet esborrar un comentari propi si al cap d'una estona hom es penedeix d'haver-lo penjat.
Efectivament el podem esborrar i posar-n'hi un altre, modificat a voluntat, o no deixar-ne cap.La meva pregunta, des que vaig imaginar el blocomentari fins ara mateix és aquesta:¿Què suposaria tècnicament establir una mena de miniformulari automàtic que permetés afegir al nostre post el comentari que volem deixar a casa d'altri i que el blogaire destinatari del nostre comentari rebés per correu el tros de codi empaquetat corresponent al nostre comentari.
Caldria establir un petit "javascript" o "plug-in" per dir-ho d'alguna manera que en rebre-ho i validar-ho afegís aquell codi (amb estils inclosos, vull dir) al seu blog ?
En esquema, la cosa fóra una cosa així:
1. Veig un post que m'interessa i decideixo comentar-lo
2. Escric el comentari al meu blog tractant-lo com a blocomentari (tècnicament el blog ho processa automàticament mitjançant un "formulari" i llavors ho envia al destinatari)
3. El destinatari reb el comentari-codi que li enviem; ell ho valida i en fer-ho, queda automàticament penjat en el seu blog, en la zona de comentaris del post en qüestió.
4. L'autor del comentari conserva en forma d'obra completa tot el que posteja i tot el que comenta en altres blogs.

Tot són ventatges i pocs inconvenients o jo no en sé veure gaires. I suposo que des d'un punt de vista tècnic no és gaire difícil de resoldre i fer-ho possible.Jo ja he fet la meva feina creativa d'imaginar una modificació que ara per ara no existeix a la blogosfera... ara és l'hora dels tècnics.
Així doncs, aviam quin servei de blogs caça primer la idea, la fa seva i l'ofereix modificada i millorada urbi et orbi.
Potser podrem dir: "vindran nous blogs que ens faran més feliços..."Amén.

Voilà i that's it. Déu n'hi do ...

Ho enviarem (informacio@termcat.cat ) als del Termcat per a la seva aprovació si s'escau. I si no, nosaltres ho tirarem endavant igualment, of course!
5. Hi ha un avantatge suplementari molt significatiu: és la possibilitat d'editar el propi comentari, modificant si cal el que s'ha escrit i fent-ho amb "honestedad", atès que el comentari original es queda al niu-blog on el vam deixar escrit. i per tant no s manipula res, qui vulgui comparar ho pot fer i pot veure les diferents versions cas que s'hagin produit modificacions.
Jo he demanat vàries vegades a entesos diversos com és que els blogs no ofereixen encara la possibilitat que el propietari del blog pugui editar els seus propis comentaris.
Els pocs que contesten, argumentent que això no queda gaire "políticament correcte", però jo replico que una cosa no treu l'altra, i que em sembla que s'hauria de poder fer.
Continuarem per tant demanant als tècnics dels serveis de blogs que ho implementin, ells que poden fer-ho.

La idea de blocomentar, notable, arribaria a nivell d'excel·lent si els gestors de Blogspot, Blocat, WordPress o el servei TIC de la XTEC incloguessin i implementessin una mena de javascript complementari -suposo que és tècnicament possible- que gestioni això per a tothom i de manera senzilla, semiautomàtica i eficaç, per exemple, acumulant tots aquest comentaris en una part del blog on no interfereixin amb els post habituals ...

Per tot això, i pel fet d'imaginar fins i tot el palabro neològic que descriu aquesta activitat, em sembla que aquesta és una molt bona idea, que hauria de merèixer un petit premi: per exemple, cinc minuts amb la Mònica Terribas. Mònica, vull dir exactament ... amb tu al teu plató de La Nit al dia!, tu ja m'entens, Mònica! :-).
Però si la idea encara no us sembla prou bona, seguiré acumulant punts, com a les rifes de Festes Majors, fins aconseguir algun dia un premi gros.

Reprodueixo aquí el comentari pare de la idea, enviat al Lynx de Ya me gustaría. Diu així:

Sani Girona Roig dijo...
Dear Lince,
He aprovechado la copia del artículo de FdA en El País que hay en tu blog para crear mi juego número 10. Jocs políticolingüistics es, como su nombre esconde, un blog creativo, educativo y concienciante.
He visto tu lista de blogs por los que te paseas y veo con dolor que no hay rastro de mi blogs personales!
De manera que me veo en la obligación moral de informarte, no sea que te pierdas algo muy valioso y tú sin enterarte!
Dipofilopersiflex II: http://dipofilopersiflex.blogspot.com/
Jocs politicolingüístics: http://politicolinguistics.blogspot.com/
Dicofilopersiflex: http://dicofilopersiflex.blogspot.com/

¡Salud y suerte!
Y ¡Gracias!
sábado, septiembre 15, 2007 10:52:00 AM

_____________

Això, salut i força i bon cap de setmana.
Avui, jo ... "J'ai déjà donné".

La tele, el fracàs escolar i el rànquing d’universitats

Vaig llegir recentment al diari , i després ho vaig escoltar a la tele, una notícia de les de la branca d’estadístiques que, per enèsima vegada, ens col·loca lluny de la vanguàrdia i l’excel·lència.

En el rànquing d’universitats de prestigi mundial, la UB, Universitat de Barcelona figura en el lloc 190 i desplaça a la Universitat de Madrid …

(…) The real gap in Europe’s Higher Education seems to be in
southern Europe.Italy’s only entrant, La Sapienza University, appears in 197th
place, down 72 places.
Spain manages one new entrant, Barcelona, at 190,
replacing the relegated Madrid. These results reemphasise the severe challenges
higher education faces in both countries (…)

[Font: The Times Higher Education]

La Viquipèdia ofereix d’altres dades, però tot sembla indicar que alguna cosa no va bé del tot.

Sempre espero, inútilment, que algú expliqui o intenti explicar una mica el perquè de les coses.
La incomunicació és justament la suma de milers de notícies assèptiques, orwellianes, que tant poden ser veritat com mentida, però que en cap cas aporten gaire res a la millora dels problemes o de les situacions greus. No expliquen res ni proposen res.De la televisió no cal esperar mai res en absolut pel que fa a les anàlisis. Gairebé per definició, televisió és sinònim de manipulació i de desinformació, amb molt poques excepcions.

A la premsa s’hi pot trobar alguna cosa: la notícia que jo vaig llegir anava signada per una periodista que sí que donava algun tipus d’explicació: segons ella, tenia molt a veure amb l’antic sistema, corrupte, d’accés a la docència i a la investigació universitàries, un sistema disfressat d’oposicions, manipulades d’antuvi, on les places presentades a concurs no eren sempre per als més vàlids, sinó per a les amistats més consolidades, de manera que només calia esperar torn…amb paciència i devoció a la causa.
No puc entrar a analitzar res de tot això perquè no en sé res ni mica, i estic a galàxies llum dels lobbies universitaris. Però hi deu haver molta gent que sí que ens en podria explicar de l’alçada d’un campanar i no acabar. Dubto que ho faci ningú.

Tanmateix, a mi m’agradaria que algú encetés una nova línia d’investigació que mirés d’esbrinar si hi ha relació directa –jo em temo molt que sí- entre la programació de les cadenes de televisió d’aquest país i l’excessiu fracàs escolar i el relatiu fracàs universitari, i amb la persistència d’una mena de tuf de podrit que envolta la cultura de la societat espanyola.
La meva tesi fóra que el grau de gravetat del delicte augmenta de les públiques a les privades i de la perifèria al centre. Excepció Canal 9 Valencià, que potser (¿?)arriba a la categoria de “crim” (¿?)

Just abans o just després de la notícia que anunciava per televisió aquelles dades sobre el rànquing de les universiatats arreu del món, s’informava urbi et orbi el llençament de la novena temporada de Gran Hermano GH9! I apareixia publicada a la premsa el triomf de sèries com “Escenas de matrimonio”, on en clau d’humor, les tres parelles s’insulten i menyspreen a cor què vols … “Humor espanyol” (¿?)El Periódico publicava recentment unes estadístiques de seguiment d’aquests programes per part de diversos sectors de la població, i els joves adolescents apareixien com a consumidors habituals d’aquests models d’antivalors. És un cas d’alienació col·lectiva digne d’estudi.
Les cadenes d’àmbit nacional van plenes de programes anomenats “del cor”, l’extensió pestífera dels quals només s’explica per l’èxit immens que aconsegueixen a nivell d’audiència. No hi ha assignatura d’ Educació per la ciutadania que es pugui enfrontar amb èxit
a l’eficàcia aplastant d’aquella font de contravalors i contraeducació que són tots aquests programes. La tasca educativa de milers de professors queda annulada cada dia de cada dia per una televisió perversa que desfà per la tarda i per la nit allò que els educadors han intentant teixir de dia. Pena perduda nois, preneu-vos-ho amb filosofia. És una batalla entre forces desiguals i esteu condemnats al fracàs.

Val a dir que les cadenes catalanes, TV3 i C33, s’allunyen força del model espanyol, i en podem estar ben orgullosos, però també a casa nostra la televisió s’ha convertit en un duplicat patètic d’aquell patètic diari de la postguerra , anomenat El Caso, “el periódico que chorrrrea sangre” , n’hi deien, i s’acostumava a aconsellar els petits que d’ El Caso no en miressin ni les portades, tot i que eren penjades a la botiga-basar del meu poble.

[3] Francisco Umbral ha escrito al respecto que El Caso "era una
manera de dar España real, contra la España oficial de la dictadura. Los sucesos
fueron una tercera vía para dar la verdad del país (como el "Pascual Duarte" de
Cela, en muy diferente y altísimo nivel literario). Franco permitió El Caso
porque pensaba que la gente, distraída con el crimen de la portera, la gata con
alas o el hongo milagroso, se iba a despolitizar, como así fue". (Francisco
Umbral, "Los sucesos", en El Mundo, 16.3.93, p. 7).

Comunicación y sociedad (Univ. de Navarra. Junio 1994)

Ara anomenen Telediario o Telenotícies a una mena de El Caso televisiu: una llarga llista d’accidents, catàstrofes, morts o assessinats, abans de passar a una tongada d’anuncis publicitaris i continuar per donar la paraula a esportistes que no tenen mai res a dir, i a comentaristes esportius que pasen hores senceres "delinquint" parlant de foteses …
Espero el dia que algun polític català clavi un cop de puny sobre la taula i canviï per llei
els continguts televisius.
Cal una televisió que trobi espai per a progames informatius, pedagògics i culturals que fomentin la intel·ligència i la creativitat en comptes d'entontir tota una societat.
Jo potser no ho veuré, però demano que algú declari delicte el fet omplir espai televisiu amb programes de comentaris sobre esports: només una petita molèstia per a uns quants afeccionats i periodistillos però un gran pas per a la humanitat.

Amb tota modèstia em permeto aventurar que aquesta televisió de mínims culturals i de màxims en hipocresia, cinisme i contravalors és un des factors decisius que expliquen les desgràcies educatives i ens situen invariablement, en algun lloc indefinit, al costat de Grècia i Portugal en els rànquins europeus, i al costat de països africans exòtics en rànquings a nivell mundial.
Evidentment, la degradació actual sempre pot arribar encara molt més lluny, però ja comença a costar d’imaginar en què consistirà tanta desgràcia.

Aquelles persones que siguin capaces de modificar la filosofia i la pràctica que regeixen la televisió podràn ser ben bé considerades com herois nacionals.
El canvi de mentalitat potser haurà de passar, necessàriament, per un moviment popular que amenaci i dugui a terme un boicot efectiu als productes que s’anunciïn en aquelles cadenes que converteixen la televisió en una font d’enfermetats mentals pandèmiques.
El bon organitzador que ho organitzi, bon organitzador serà.

________________

Enllaços

Fr. Puigcarbó. TV3 Notícies? Societat de la desinformació

11 de setembre de 2007. Diada nacional de Catalunya

Un gran nombre de factors contribueixen a fer de la Diada d’enguany un nou 11 de setembre molt especial.
La recent democràtica i pacífica “sortida de l’armari polític” dels independentistes escocesos a la Gran Bretanya i dels flamencs a Bèlgica, semblen aportar llenya seca a la particular situació política catalana, més calenta que mai.

Un estudi acurat de la premsa del 2007 mostraria, pel que fa a la llengua, que els termes sobirania i independència, amb contorns clars i afilats, s’han generalitzat i semblen arrabassar extensament el lloc al terme nacionalisme, que apareix des d’ara i potser per sempre més com un eufemisme amb contorns difuminats. Fraga, Aznar, Rajoy, Zaplana i Acebes també ho són de nacionalistes!
Eencara que cadascú pugui seguir fent la viu viu, sembla que el que ara toca -o tocaria, per anar bé- és posicionar-se com a sobiranista o com antisobiranista, com a proindependentista o com antiindependentista.

Enllaços : 1* 2* 3* 4* 5* 6* ...

Duran Lleida es va retratar recentment dient « això se me’n refot » , en comptes de dir « ara no toca » i això, a la curta o a la llarga, li costarà haver d’anar a afiliar-se al PP de Catalunya si vol seguir en la carrera política com a etern potencial ministrable d’Espanya.
ERC ha agafat embranzida i lidera la sortida de l’armari de Catalunya amb una força tal que sembla arrossegar aquells qui a CDC veuen com es compleix per enèsima vegada la dita de “renovar-se o morir”. Sabem però que alguns saben que cal que tot canviï perquè la confusió segueixi igual, i res no canviï. Per sort, hi ha qui té memòria històrica i no és segur que tothom caigui en el parany.

Miquel de Palol escrivia fa poc que calia una Restauració i nosaltres li preguntàvem què volia dir exactament i amb quines idees comptava per posar en pràctica els canvis als que es referia.

MdP va contestar fa uns dies amb un article contundent, titulat « La Independència » on argumentava que hi havia una relacio directa, de causa a efecte, en el fet que una part dels que se sentien independentistes ho fessin amb arguments estrictaments econòmics, en veure que en molts àmbits, Catalunya era lluny dels llocs de capçalera de l’Estat i que s’està emprobrint en relació a d’altres zones del territori espanyol, receptores dels ajuts “comunitaris”.

Salvador Sostres, tan poc presentable habitualment, per al meu gust, aquest cop en la seva columna parla un català clar i net tot recordant-nos que les paraules no són neutres“In-de-pen-dèn-ci-a”. Pagarà la pena seguir les reaccions a la seva idea.

Ahir 10, tard al vespre, TV3 també va fer una declaració de principis en programar el darrer concert de Lluís Llach. No crec que pronunciés cap vegada la paraula sobirania i encara menys independència, -els processos judicials impedeixen tota mena de creativitat artística- però igual que els núvols de formació vertical, aquelles paraules no dites es formaven virtualment en l’aire de l'envelat i omplien l’atmosfera i les cares i els ulls dels presents, segurament també els de molts catalans a les seves cases, cada cop que tornin a escoltar aquell concert, ja mític, i a recordar els símbols creats per en Llach.
El dilluns 10 de setembre, la portada de l’Avui va tenir la pensada d’incloure en lletres mitjanament grosses una frase com aquesta: "La majoria veu inevitable el camí cap a la independència".
Com si es tractés d’un joc, calia buscar i trobar la solució entre la lletra petita, i veure que no es referia a Catalunya, sinó a Escòcia! Està vist que inventen ells, segueixen inventant ells, sempre algú nord enllà… perquè serà. Digues-me què vols i et dirè què somies. Digues-me què somies i et diré què vols.

Avui 11 de setembre de 2007 he sentit la necessitat de retrobar-me amb la meva estimada Gisèlia, musa i bàlsam d’amor i poesia …

Mentre jo em posava a parlar-li d’una de les cançons més meravelloses del món, tot un himne nacional, Amor particular , de Lluís Llach, que escoltava ahir, tard al vespre, prop de la frontera entre el deu i l’onze de setembre, ella ha reconduit el tema i amb posat seriós s’ha posat a insistir molt convençuda que ara és l’hora dels matemàtics, dels físics i, sobre tot, dels químics, que ja som al cap del carrer, i que ara cal que surtin els experts en estadístiques, en càlculs de combinatòria i probabilitats, en núvols de punts i en física quàntica, els físics experts en forces, tensions, resistències, mal·leabilitats i superconduccions, per veure com quadrar un immens garbuix de nombres, xifres i forces, però que seran els químics i els alquimistes qui acabaran resolent la més difícil de les equacions i quadraran el cercle.

Gisèlia pretén que fins i tot una minoria consistent i potent pot ser majoritària, que la força i la voluntat d’uns quants poden vèncer milers de resistències, que un David pot vèncer un Goliat, que no cal raonar només amb termes de xifres i percentatges, sinó que cal medir graus de consciència, pesar nivells de convenciment, potenciar voluntats, convèncer els descreguts … Jo feia sí amb el cap, i m'ha vingut un somriure als llavis.

Gisèlia, Gisèlia, avui, per ser la Diada, estic disposat a somiar, com tu, tota mena de somnis i a fondre’m una estona en els somieig de la teva matemàtica poètica.
____________

Santayana, Santayana

Quan començo escriure això, ara mateix, només tinc al cap la idea de parlar de dues persones que per diverses raons se m’estan creuant en la vida aquest estiu…
Una és Marvin Harris, l’antropòleg, i l’altre Jorge (George) Santayana.

No exagerem pas massa … que s’estan creuant en la meva vida només vol dir que m’han aparegut sobre la taula vàries referències en poc temps , i és aquesta y repetició y concentració en el temps la que fa que m’hi hagi fixat i li dediqui la meva atenció.

Quant a Harris, li he de dedicar una mica d’espai especial en un altre post, a part, perquè va associat amb les ruïnes maies que hem visitat aquest estiu i amb el contacte amb la civilització maia al qual ens ha dut aquesta visita, a banda d’una referència interessant en la premsa, que hem llegit recentment.

Pel que fa a Santayana, la primera referència la vaig tenir llegint un post de JPQ al seu blog Una temporada en el infierno, y després vàries vegades més, sense que m’hagués arribat a convèncer que havia d’anar a buscar qui era tal personatge.
Una cerca del nom Santayana al blog de JPQ, amb el seu cercador avançat , dóna un mínim de 10 referències, sempre per dir-ne la seva importància y la seva admiració per la seva obra.

Ara, se’m posen els pèls de punta en veure que Santayana, a Google, dóna gairebé 850.000 entrades! (Resultados 1 - 10 de aproximadamente 845,000 de Santayana)

Ergo ... ens tocarà llegir-li a Santayana algunes coses, començant pel molt que ja hi ha a la xarxa.
La referència més recent que tinc, i que és la que em fa escriure tot això, l'he trobada a la pàgina 62 i següents del llibre El profesor de Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] que tinc en procés de lectura.

“- Dispone de un par de minutos para leer la poesía que tiene delante, en la mesa. Cuando la haya leído, le pediremos que la analice y nos diga cómo la explicaría a una clase de instituto.El título de la poesía era descriptivo de cómo me sentía yo en aquela entrevista: “Quisiera olvidar que soy quien soy”
El hombre calvo de la derecha me preguntó si reconocía la forma de la poesía.

- Sí, ah,sí. Es una sonata.
- ¿Una qué?
- Ah, perdón. Un soneto. Catorce versos.
(…)
-Y el poeta?
- Ah, creo que es Shakespeare. No, no, Wordsworth.
-Ni o uno ni lo otro, joven. Es Santayana.
El calvo me miró con furia, como si le hubiera ofendido.
-Santaya, Santayana - dijo, y casi me sentí avergonzado de mi ignorancia.”

El profesor . Franck McCourt , [ Madrid. Maeva, 2006 (5ªed.)] pg. 62-63

Avui jo he experimentat el mateix sentiment de vergonya per ignorància que en Franck, quan passava les seves oposicions … amb una diferència grossa! Que ell devia tenir llavors una vintena curta d’anys ... i a mi la mateixa ignorància m’agafa quan ja passo dels cinquanta…

L’única part positiva del desastre és que jo continuo tenint unes extraordinàries i perennement renovades ganes de conèixer i aprendre tot el que em presenten com interessant, important, imprescindible…
No acaba de compensar, però a mi em tranquilitza una mica la consciència, que no és poc!

Cada vegada tinc també més clar que ni fent-m’hi al màxim, no faré més que tapar quatre forats mal comptats d’una paret immensa, gairebé infinita … D’aquí ve la meva obsessió no només en no perdre gaire el temps, sinó també de no vessar-la gaire en allò que trio per llegir... Em caldria un aparell que medís i marqués la potència en interès i substancialitat i aconseguir així, triant sempre "interès màxim", no equivocar-me massa...

Informar i promoure vs amenaçar amb multes

Tot i que no sóc barceloní, com que Barcelona és la capital de tots nosaltres i, a més, jo em sento membre del col·lectiu d’usuaris de la bicicleta a la gran ciutat, m’ha indignat sobiranament veure com avui, per televisió, s’han cansat de repetir que es multarà a partir del 15 de setembre a tots aquells ciclistes que lliguin les bicicletes als semàfors, els qui circulin per voreres…

He pensat que això no són maneres de fer les coses. El fet que mediàticament es comenci amenaçant amb sancions em sembla deplorable i inadmissible.
Se suposa, que al 2007, als gestors de l’Ajuntament de Barcelona, després de crear unes noves ordenances municipals, se’ls ha d’acudir llençar una gran campanya informativa d’aquestes normes de circulació i de les normes cíviques corresponents perquè aixó ho exigeix l’increment massiu de la utilització de la bicicleta per part de barcelonins i persones de les comarques barcelonines que l’utilitzen com a nou mitjà habitual de transport.
És deplorable veure la imatge de la guàrdia urbana al carrer aturant ciclistes per recordar-los que el rellotge ja corre a favor d’una nova font rapinyaire de recaptació de diners per via de multes als infractors ...

S’ha de tenir molt poca categoria política per fer passar la idea de càstig i l’amenaça per davant de la informació de la normativa reguladora de la circulació en massa de bicicletes a la gran ciutat i el compromís de dotació de les infrastructures necessàries.
Caldria també que els responsables de TV3 i C33 donessin instruccions a qui correspongui de com informar correctament la ciutadania altrament que per mitjà de flaixos patètics improvitzats als carrers.

Es esfereïdor veure el fàcil que és crear una imatge negativa i d’incivisme sobre un factor de civisme tan important com és el nou fenòmen del bicing, que hauria de ser tractat amb la màxima atenció i protecció.

La veritat és que no sé qui té més culpa, si la televisió per donar del fet una visió molt negativa o de l'Ajuntament per no muntar una campanya en positiu sobre la bici a la ciutat prou efectiva ...

Per la part que li toca, Exc. senyor Jordi Hereu, li demanem que imposi la seva autoritat sobre les regidories que calgui perquè canviïn l’amenaça de les multes per més informació a la ciutadania de les normes de circulació per a les bicicletes i per la demostració, amb xifres, imatges i compareixences públiques, dels esforços que fa el seu Ajuntament per dotar Barcelona de les infrastructures que calen perquè els ciclistes siguin una benedicció i no una nosa i potencials víctimes de la voracitat recaptatòria. Demani a la televisió els ajudi i que no els perjudiqui!
Sisplau, una mica de creativitat i de bones maneres, senyor Hereu, perquè gairebé costa més fer-ho molt malament que fer-ho perfectament bé …

Per la part que ens toca als usuaris de bicicletes, fariem bé d’organitzar-nos ràpìdament per exigir una moratòria antimultes de dos o tres mesos, o com a mínim, fins que no s’hagin instal·lat a la ciutat tots els llocs d’aparcaments de bicicletes que s’ha previst d’instal·lar i tothom s'hagi llegit i tingui clara la nomativa, i potser també, que no fa cap mal a ningú, ans el contrari, l’Art de la guerra de Sun-Tzu.

_________

Moure's amb bici per Barcelona

I es va fer la foscor...

Al final veureu com de la foscor, de vegades en pot sortir una mica de llum.

Un dels dos editorials de La Vanguardia del dijous 23 d'agost, "Un mes después", està dedicat al fenòmen de la segona gran apagada general a BCN a l' agost.

N'extrec dues mostres significatives:

"Si en los últimos treinta días no se han producido nuevos problemas
graves en el suministro eléctrico se debe, en gran parte, a que el consumo ha sido
muy inferior al de otros veranos (...)
La gran prueba que deberá superar el sistema eléctrico barcelonés se producirá en septiembre cuando la ciudad recupere su ritmo normal tras la vacaciones" .

"Las palabras del presidente de Endesa, Manuel Pizarro, de que con tarifas
tercermundistas no se pueden tener infrestructuras alemanas no dejan de ser
inquietantes para los usuarios. Pero al respecto hay que recordar -sin aire de victimismo- que Madrid dispone de esa red de mallado eléctrico por ley, y que se realizó en su momento sin que nadie [de Madrid (-aquesta precisió és meva)] tuviese que pagar ni un céntimo de más en el recibo de la luz."

L'editorial acaba així:

"Después de este verano negro, que ha puesto de manifiesto la debilidad de las infraestructuras de Catalunya, (...)

al diari hi segueix una darrera frase retórica, tòpica i més buida de contingut del compte ... però que deu ser la que escau inevitablement a un diari "burgès, de dreta conservadora" com La Vanguardia.

Us la deixo endevinar ... A, B, C o D?

Nivell del joc: ELEMENTAL

• A. "ha llegado la hora de salir todos a la calle y montar una manisfestación multitudinaria exigiendo responsabilidades y soluciones."
• B. "ha llegado la hora de decir basta y decirlo de manera clara y contundente, exigir dimisiones y compromisos firmados con luz y taquígrafos."
• C. "ha llegado la hora de resignarse y pensar que Catalunya está condenada al fracaso permanente."
• D. "ha llegado la hora de olvidar los parches y apostar por soluciones de presente y futuro."

Així doncs ja veieu com, per associació d'idees, la lectura d'aquest editorial de LV, a banda de produir-me tristor i mal humor, perquè equival a una amenaça d'increment del preu de l'electricitat a tot Catalunya, m'ha inspirat la creació d'un joc político-lingüístic ( o lingüístico-polític, si us agrada més) que consistirà a escollir un tros d'article de prensa escrita o electrònica qualsevol, mirant que sempre sigui com més interessant possible, és clar, en el qual amargarem una paraula o frase i proposarem llavors dues, tres o quatre opcions i deixarem que els lectors endevinin quina paraula o frase proposada encaixa amb el text original...
Això, que és un joc radiofònic vell com la ràdio, no sé si s'ha fet gaire per escrit ... perquè no era massa factible fins l'arribada d'Internet i més concretament dels blogs...
Ara és fàcil de muntar i de gestionar, proposant la resposta corresponent (un simple enllaç) al text original. L'única dificultat és la part creativa: les paraula o frase alternatives a la paraula o frase originals que cal inventar per proposar com a opció i que haurien de tenir una certa gràcia com més gràcia millor ...

Jo engegaré el meu. Segur ... i miraré que compleixi molts mesos de vida ... però ja veurem com va ... L'home proposa però la vida disposa ...
A casa sempre m'han retret que treballi sense guanyar un duro, i que això no pot ser ...
Per tant, trucaré als diaris i a les revistes del cor aviam si aconsegueixo signar amb algú un contracte milionari ... :-)

____________

PD.

SOLUCIÓ .
La solució és, evidentment, i per desgràcia, ho heu endevinat sense problema, l'opció "D" !
Però aquest era només de nivell elemental. Espereu a veure, i acceptar el repte de resoldre, els exemples de grau avançat i diabòlic ... xal·lareu !

Quina Restauració?

Aquest passat dimecres 21 d’agost em vaig llegir amb molta atenció l’article de Miquel de Palol a l’Avui (pg. 20) “Per la Restauració”. No us el perdeu per res del món.

Hi vaig trobar una declaració de principis important de la qual esperava un munt de reaccions des de l’endemà mateix. Sé segur que n'hi hauràn, tard o d'hora.
Unes pàgines més enllà i en un to i un dir molt allunyats del bon to i saber d’en Miquel, el Salvador Sostres, a la seva columna Vam perdre les formes sostenia una idea paral·lela o convergent… Però en Salvador és només un inocu retòric impenitent, incapaç d’aportar solucions… crèdit zero … Continuem …
Repeteixo que me’l vaig llegir amb molta atenció i me l’he tornat a rellegir encara i he arribat a una triple conclusió:

1. Que tot i el seu gran valor, Miquel, el teu article té un problema d’estructura interna. Podria passar de ser un molt bon article a un article genial, a condició de reestructurar-lo amb uns moviments o reposicionament de frases. Mitjançant el desplaçament d'unes quantes frases i paràgrafs, amén de fer un lleuger retoc necessari a la frase final, aquest article podria llavors ser el discurs guanyador, seductor i decisiu d'un líder màxim d’ERC o de qualsevol líder de CiU que vulgui aspirar seriosament a seure al tron del Palau de la Generalitat. Senyor Montilla, llegeixi-se’l amb atenció, que l’interessa tenir-ho amb compte per contraatacar!

(…)
El català emprenyat ja no fa por ni a la seva ombra (…)
Per tot això, abans que el desànim cualli en una mena de depressió general, si és que no ha cuallat ja, cal fer alguna cosa que proporcioni a la ciutadania la impressió de
ser un conjunt d’individus capaços de prendre decisions pròpies, capaces de
fer-se respectar i que els altres els vegin com alguna cosa més que una passiva,
idiotitzada vaca impunement munyible."

Aquest cos central enllaça amb el darrer paràgraf, que és un doll de crits, llàgrimes i queixes escruixidores que transforma la metàfora de la vaca munyible en tres termes gruixuts però de contorns imprecisos, massa "uncountable" tot plegat : “opressió, espoli i injustícia”.

"Potser ha arribat l’hora de canviar d’estratègia i buscar
camins alternatius als contemplats per une slleis que per més democràtiques
i conensuades que es pretenguin, els fets demostren que acaben sent la
cobertura per a una forma (no per no violenta en sí) molt efectiva d’opressió, d’espoli i d’injustícia.
(…)No cal inventar res perquè els materials necessaris ja hi són. Cal, en el sentit
més amplidle terme, una Restauració”
(…) “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat
i de presència en el món, i també de tradició pròpia”

2. Segona conclusió: cal anar amb compte amb la precisió i l’exactitud dels números i les quantitats i amb no fer comparacions equivocades, Miquel, que et perden …

Parles de set milions mal comptats… Això és una mostra d’error fonamental de “bulto” .
Això de comptar població censada a Catalunya deixa-ho per als del cens … aquí cal comptar votants, que al cap i a la fi són els qui decideixen qui s’asseu al despatx de la Generalitat.
Som 3 milions molt mal comptats, que s'aixoplguen sotar una munió de partits, alguns amb tendència a la metàstesi permanent (ERC) però això ja comença a cabre als carrers de Barcelona, tres milions en manifestació, demanant la independència, és gairebé factible.
Intento imaginar com es pot aconseguir ...
I tens raó, ni vàries golejades del Madrid al Barça per 5 a 0 no ho aconseguirien… en canvi hi ha una possibilitat o millor dit, una probabilitat elevada que passi: el dia que les obres de l’AVE ensorrin completament la Sagrada Família … això és per ben aviat oi?

El que més falla a l'article és aquesta estranya associació d'idees -tu sabràs per quina raó- és això:

“Fins i tot s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un defecte
negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions. Per cert, que si
això hagués d eser així, tota la crítica literària en pes –no nomé sla
catalana- hauria d’estar penjada per les parts nobles del pal de
mesana.”

Miquel, com se t’acut comparar xurres amb merines, noi? Doncs sí, tens raó, pel meu gust, als crítics literaris que no aportin solucions ni matisos interessants, no em faria res que els pengessin tots (metafòricament, per descomptat) pels pebrots al pal de mesana. No es perdria gan cosa.


3. Tercera conclusió. Caus en l’error de titllar de vici una virtud.

(...)“s’estén el vici de desqualificar el qui assenyala un
defecte negant-li el dret a fer-ho si no és que aporta solucions”

Doncs sí, noi, sí, ara i sempre, aquí i a la Xina, demanar i exigir que els analistes, els crítics i els polítics aportin també solucions a més de retòrica i planys, será sempre una virtud i no pas un vici. Jo sóc un dels que demana i exigeix que s'aportin solucions als problemes. De xerraires estrategues de cafè i de crítics de pa sucat amb oli n'hi ha milions... el que cal són creatius a tots els nivells de la societat que resolguin els problemes i que, segonament, millorin tot el que es pugui millorar.


“Un acaba constatant que potser és l’hora de deixar-se de fer el pàmfil i posar-s’hi de debó per no acabar de desaparèixer d’una vegada i per sempre més sense remei. Es urgent configurar un imaginari capaç d’encarrilar i vertebrar una aspiració independentista que ja no és una pulsió sentimental subjectiva i primària, sinó el resultat d’haver fet números amb la fiscalitat i les inversions.”

Per coherència amb el que acabem de dir, no estaria malament que en un proper article miressis d’aportar alguna solució o com a mínim alguna idea concreta i precisa al “cal fer alguna cosa”. Quina et sembla?
Això de "configurar un imaginari " ... Quin? És factible?
I també alguna precisió o proposta concreta al com implementar això de “Però ha de ser una restauració basada en valors de cultura, de modernitat i de presència en el món, i també de tradició pròpia”
I alguna precisió i concreció al que significa per a tu això de “posar-hi de debò”.
Vols dir declarar-nos tots obertament independentistes per acabar amb l’opressió,
l’espoli i l’injustícia? (?)
Potser podria ser un bon eslògan electoral per alguna facció grupuscular d’ERC en una propera campanya!
A mi aquests tres termes em sonen una mica a cantarella d'aquesta que no fa por ni sobta ningú del Govern de l'Estat. Continuen sense publicar els balanços fiscals de les autonomies. Això sí que ho canviaria tot de tot i per a tot! Canviaria fins i tot l'imaginari dels espanyols!

Miquel, no t’emprenyis amb mi, o no te m’emprenyis massa.
Jo, en la meva *“noresitat” de ciutadà català “ impunement munyible- oprimit- expoliat- cornut- i- pagador-del- beure resignat ”, ja he dit la meva, que és una manera de dir-te el meu interès i respecte.
Crec que aquesta declaració que tu fas i on dius tantes coses tan sucoses és prou important com perquè hi hagi reaccions serioses dels intel·lectuals i els polítics del país que –ells sí- han d’aportar concrecions i solucions! On són?
I fixa’t-hi: no es vici que els ho demanem … sinó que la nostra obligació és exigir-els-ho. No t'ho sembla a tu també?

_____________

Enllaços

• Avui digital 23-08.2007
  Maragall impulsa una reflexió del catalanisme oberta a CiU
• Això s'anima
• Elies 115. Els sense nom (II) 100 opinions als 100 dies
• El malson
• La Vanguardia, portada 22.08.2007
  Zapatero promete a Catalunya la mejor red de trenes de España
  

Turistes, pelegrins i meques laiques 7/7

Reflexions finals ... si en calguessin

Turistes, pelegrins i meques laiques 6/7

Parcs temàtics Xcaret i Xel-há

Turistes, pelegrins i meques laiques 5/7

Turistes, pelegrins i meques laiques 4/7

Contacte amb l'antiga civilització maia

Turistes, pelegrins i meques laiques 3/7

Les meques laiques.
Una vegada us hagueu instal·lat a l'hotel, cal decidir-vos o bé pel farniente total o bé per començar a moure-us i no parar. La llista de meques de visita obligada conté com a mínim totes aquetestes:

• La ciutat de Playa de Carmen i el seu gran carrer comercial, la 5a avinguda:

• la visita de Cancún, Isla Mujeres i Cozumel:



• dos parcs temàtics: Xel-Há i Xcaret:



• tres centres maies que cal no perdre's: Tulum, Cobá i Chichén-Itzá, declarat récentment "meravella del món":
• Cal incloure també, necessàriament, la visita d' alguns dels grans cenotes de la regió, anomenada Quintana Roo, com els que hi ha a Hidden Worlds o els que hi ha prop de la carretera de Tulum a Cobá: Gran Cenote o Calavera o els que hi ha una mica més al sud, als que s'hi accedeix des de l'autovia de Tulum a Chetumal, que és capital regional.
• Nosaltres hi vam afegir tam l'anada en jeep des de l'hotel fins a l'extrem est del parc natural Sian Ka'n, reserva de la biosfera, és a dir fins a Punta Allen, que és un poblet d'uns 300 o 400 habitants, i que és un dels "land's ends" del món.

Tota la propaganda publicitària convida a oblidar el farniente i a seguir vivint amb l'estrès i les incomoditats de les temperatures tropicals a patir en les excursions a totes aquelles meques laiques de visita obligada. I així, des d'un punt de vista econòmic, la relativa baratura d'una estada en règim de "tot inclòs", s' incrementa a raó de 60 fins a 100€ per persona i dia, sense parlar de les petites o grans despeses en compres de regals i matèries vàries que cadascú estigui disposat a fer.
Però ja sabem que pot ser considerat de mal gust de parlar de diners quan el que cal és posar l'acent en la meravella dels llocs de platges de sorres blanques i aigues amb tots els tons de blau i verd, envoltades palmeres i de selva tropical, cal que insistim en el somni de felicitat que ens proporcionarà nadar entre peixos de colors i veure, a sota, pedres i corals ...

Ho imaginem immens però tot al nostre abast i sovint també tot per a nosaltres sols, mentre que, en realitat, anem sempre en grups nombrosos, en una mena de processó, pels pocs llocs marcats com a oberts, accessibles, permesos. El que són immenses i nombroses... són les zones marcades com a prohibides per protegir els espais de la tendència a la depredació de les miríades de turistes que viatgen a la Riviera Maia...

Turistes, pelegrins i meques laiques 2/7

Barcelona - Cancún. Cancún- Barceló Riviera Maya.

Nosaltres vam triar les dates, la zona i vam precisar el pressupost. La tria concreta de l'hotel la va fer en Tomàs de l'agència, en proposar-nos un preu global força interessant i, evidentment, més baix que d'altres opcions. Un vol directe BCN-CN, evitant fer escala a Madrid, és força interessant en aquests temps en què una de cada deu maletes es perd en els aeroports espanyols, i també per evitar eventuals retards suplementaris al retards habituals, crònics! Efectivament, vam sortir amb dues hores de retard.

Un avionàs amb 388 persones a bord fa un repecte. Ja es segur? No tindrem problemes? No, cap problema. Tot lleuger i suau. Això sí, deu hores de vol, encaixonat en un seient dels de la zona central, només s'aguanta perquè cal aguantar i en pla sacrifici, tot esperant una recompensa paradisíaca.

És màgic això d'aturar el temps: marxar a les vuit, volar deux hores i arribar a les vuit del mateix dia, encara de dia ... a Cancún.

Per les pantalles, havíem pogut seguir virtualment el vol, que passava per sobre de les Bahames, la península de Florida, després en paral·lel a la punta oest de Cuba per acabar aterrant a la punta est de la península de Yukatan.

La recuperació de l'equiptge i el pas pel control de passaports ser rapidíssim iben aviat ens vam trobr dalt d'un autobus, -n'hi havia dotzenes d'aparcats-, que havia de distribuir les vint o tenta persones que hi anàvem en dos o tres hotels de la Riviera Maia, a 90 quilòmetres de Cancún.

El complex hoteler Barceló Maya Beach consta actualment de quatre hotels: Maya, Caribe, Tropical i Colonial, i n'estan construint un cinquè a la zona nord.

Nosaltres anàvem al Maya. El lobby de l'hotel, (els dels quatre hotels) és espectacularment bonic i agradable. De seguida vam veure gent amb copes de coctel a la mà. Granitzat amb perfum de coco o de maduixa... i dotzenes de ventiladors girant sense parar, nit i dia.

Encara que ho vegis en foto no te'n fas prou bé la idea fins que no ets allà de com funciona el muntatge.















La foto de l'esquerra (o de dalt , segons com us aparegui en pantalla) correspon a la platja dels hotels Maya i Caribe, zona sur, i la de la dreta (o de sota) correspon a la dels hotels Tropical i Colonial , zona nord, tot i que cal precisar que l'accés a les dues platges i a totes les piscines és evidentment lliure per a tothom. Ambdues fotos estan tretes de les webs oficials de Barceló Hotels.

Aquí a sota n'hi afegim nosaltres unes quantes de les nostres, comprimides i retallades a 450 pixs d'amplada.

Hi ha així, dins de les 5 estrelles luxe, dos subcategories i dos o tres preus. Zona sud, Maya i Caribe, on el menjar és de bufet lliure i zona nord, Tropical i Colonial, on el menjar el serveixen en quatre tipus de restaurants a triar: mexicà, internacional, tailandès i italìa. Per als "pobres" dels Maya o el Caribe, poder accedir als restaurants dels "rics" del Tropical i del Colonial , costava un suplement de 15$ per persona, és a dir un suplement no excessiu ni exclusiu.
A més, hi havia la possibilitat d'anar a sopar a un resaurant de cuina espanyola i a un altre de cuina mexicana per setmana, però val a dir que els bufets dels restaurants Maya i Caribe eren tan espectaculars, variats i els menjars tan deliciosos que no pagava la pena estalviar-se de servir-se cadascú el seu menjar.
Nosaltres vam estar en dues habitacions diferents del Maya, com quproblema ens en van oferir un altre prop de les piscines i tot va ser una delícia. No em fa res fer-ne propaganda gratuïta. Les coses com són. A nosaltres ens va anar bé i no ens faria res tornar-hi.

Val a dir que, sobre l'hotel i la nostra estada, hi ha una llarga llista d'aspectes curiosos a comentar, d'alguns d'ells en farem cinc cèntims en els propers posts.

Lluís Maria Xirinacs.

Hem tornat d’una curta estada a les Gorges du Tarn on hem fet "canoë", on el mòbil no tenia cobertura i on gairebé era difícil trobar diaris. De manera que sense diaris, ni telèfon ni Internet, només veient riu d’aigua clara i neta, truites i canoes, poblets medievals i els paisatges del Causse Méjean, tornar a casa, obrir el correu i assabentar-me de la mort de Lluís Ma. Xirinacs ha estat una gran sorpresa i un sotrac sentimental.

Vaig anar a visitar de seguida alguns blogs del meu llistat i vaig quedar encara més sorprès.
Tot va fent la seva via fins que algun cop de realitat fa trontollar la normalitat, i aquests esdeveniments tenen la virtut de retratar i fer retratar la gent de manera decisiva, sense maquillatge ni cremes, sense les màscares que cadascú es posa i es treu de tant en tant.

A en Ramon Aladern i en Biel Mesquida se’ls entén perfectament tot el que diuen i el que volen dir.
Carme Laura Gil em posa una mica nerviós quan parla de dol oficial, assenyala en José Montilla i no diu res del que no diuen l’Artur Mas o el Durán Lleida i demés gent de CiU. Francament, noia, en aquests casos el que cal és dir o callar. A banda de dir que estàs dolguda i indignada, tu què proposes exactament?
Dir o callar. Callar com fa en Vincent Partal, encara que em costi entendre com és que no digui res? Tard o d'hora ho explicarà. Però queda clar que callar encara és infinitament més intel·ligent que no pas dir bestieses grosses.
M’ha fet patir una mica llegir la polèmica expressada en els comentaris als posts de Toni Ibáñez i Juan Pedro Quiñonero.

Juan Pedro, francament, crec que té raó en Toni quan et retreu el contingut i el to del teu post sobre Xirinacs. Comets pecat o bé per tendenciositat o bé per omissió.
Només es pot entendre el que escrius, fent un esforç empàtic, per la teva repel·lència respecte a ETA i tot el mal que suposa, que és la mateixa que sentim molts, per no dir tothom. Però no pot ser que de l’acte a Santa Maria del Mar, tot el que et quedi a la retina sigui una pintada o unes sigles rascades per algú una porta, i que el gruix del que escrius sigui una mena d’associació del nom de Xirinacs amb les sigles d’ETA!
Crec que és això el que Toni Ibáñez diu o el que jo entenc que vol expressar i retreure en els seus comentaris al teu post.
Que tots els que hi havia allà es van retratar? Evidentment. Tots devien ser nacionalistes i/o independentistes. Però això no deu pas ser cap pecat, sinó una opció molt lícita, oi?
Deu ser molt difícil dir què sentien, perquè no devia pas ser un sentiment perfectament homogeni. Tanmateix, posats a elucubrar, podem imaginar que no hi havia ningú que anés a retre homenatge a una persona que un dia va dir (quants anys fa d’allò?) que se sentia amic d’ETA. Segurament tots anaven, en diferets graus, a retre homenatge a un home que ha encarnat el símbol de l’independentisme democràtic per via pacífica!
Als antinacionalistes i antiindependentistes els ensorra que hi hagi Xirinacs, perquè invaliden definitivament tots els arguments falsaris i els desmunten les retòriques farisaiques o malèvoles.

Si hi ha algú i alguna cosa que es pugui contraposar a ETA, no n'és Lluís Ma Xirinacs un exemple? No ho ha demostrat durant tota una vida i també amb la seva mort?

A mi no m’agrada el suïcidi i em desagraden tots els suïcides. Però he de confessar que si hagués de fer algunes excepcions i mostrar algun respecte, aquestes fóren les de suïcides com Xirinacs, per suïcidis comesos en la calma reflexiva, la dignitat, el respecte a tot i a tothom i en l’aposta per un ideal trascendent, una de les manifestacions de la Llibertat com és -agradi o no- l’independentisme.

_____________

Enllaços

• Google: Xirinacs + agost 2007
  
• Covardia o coratge
  
• LLUÍS M. XIRINACS i DAMIANS (1932-2007)
  
• El Periódico. El exsenador Xirinacs se quita la vida en un "acto de soberanía"
  
• El integrismo catalanista
  
• Se suicida un independentista
  

+++

• Lluís Ma. Xirinacs. Cultura de mort (article inèdit publicat pel diari Avui, 22.8.2007)

Turistes, pelegrins i meques laiques 1/7

Dèiem fa uns dies que ...
Ha passat el juliol i mig agost. Reprenem el teclat ... sense comprometre'ns-hi massa, perquè hi ha tantes coses a fer durant les vacances que si ens passem el dia davant del teclat, després ho lamentarem.

Començo aquí la meva sèrie deposts sobre el gran viatge d'aquest estiu a la Riviera Maia. Un viatge important i gratificant. M'han quedat ganes de tornar-hi!

Vaig escriure ja fa uns dies el títol "Turistes, pelegrins i meques laiques" perquè tant anant, com estant allà com tornant em va venir al cap aquesta idea que mentre per a uns hi ha meques religioses: cristians, musulmans, budistes, hindús... per d'altre hi ha un munt de meques laiques, que són els destins turístics internacionals per a gent del món desenvolupat i amb ingressos relativament elevats que acullent els turistes com si fossin creients practicants.

Tot nedant en les aigües calentes de la platja del resort, em venia al cap, reïteradament, que quan em preguntessin quina era la meva religió, jo contestaria "RCP: Religió Caribenya Practicant". Jo mateix reia de la ridiculesa de la boutade que estava inventant... però no podia fer-hi més... RCP... RCP
RCP ... llevar-se a qualsevol hora, destí esmorzar de pecat, amb sucs i fruites, i pastes i cafè, tot a dojo. Després, anar tot seguit a triar una cadira llarga a la platja, sota alguna palmera o al voltant d'una piscina, plena d'hamaques. Amb uns bars que no paraven de servir tota mena de begudes i còctels amb o sense alcohol, només calia triar ...

Dinar, tornar a gaudir de l'aigua i de més aigua, i més begudes. Sopar i més bufets amb menjar i beure a vessar. Shows nocturns per complaure tots els gustos. Habitacions amb aire acondicionat que eren el premi final coronant un dia de no parar de no fer res ...

Es clar, la possible rutina del farniente és només una de les múltiples opcions d'unes vacances a un resort caribeny. Hi ha el trotar permanent tot el dia, dia rere dia, seguint les rutes maies típiques, les visites de realització necessària i inel·ludible com qui faria etapes d'un camí religiós... Tret de l'amenaça de càstigs infernals, tot es reprodueix amb un aire "religiós" : la necessitat de realitzar el culte, el viatge als temples sacrificials, la mala consciencia si hom se'n perd algun, la impossibilitat d'escapar-ne, perquè tot està muntat al voltant d'un culte homogeni dins d'un miratge de diversitat...

Els turistes són (som) doncs els nous pelegrins laics, viatjant a meques laiques ...

Castigar els culpables de crims perversos

Amb els anys hom acaba constatant que allò que alguna vegada van ser dèries, s’han acabat convertint en obsessions.
Una de les moltes obsessions meves és la que tinc pel càstig dels malvats. Aquells que superen amb escreix el filldeputisme ambient per arribar a atènyer cotes fora de mida.
És el cas dels gestors de l’ONG Intervida que pressuntament i molt segurament i molt probablement han estafat centenars de milers de persones en robar els fons destinats a nens del tercer món …i que, són per tant, responsables de la desconfiança generalitzada de milions de ciutadans de bona fe en relació amb l’efectivitat de qualsevol ajuda econòmica que es doni per a causes solidàries. Crim pervers que mereix un càstig exemplar.

La meva obsessió és que, a manca d'una guillotineta capaporcs, hi hauria d’haver legislada i fixada tanmateix la condemna a cadena perpètua per aquesta mena de crims. Crec que la por a aquest tipus de càstig fóra l’única manera d’evitar que ningú que no estés completament boig s’atrevís a robar i perjudicar directament els més innocents i més desvalguts del planeta, i que indirectament, creessin un clima de desconfiança que impedís que la generositat de la bona gent continués fent el bé en un món massa castigat per la desgràcia.

Però ja sabem que la culpa és molt negra i ningú no la vol. Qui són els culpables? Em vénen ganes de denunciar els governs per ser responsables indirectes d’aquesta maldat, per no ser capaços de muntar un sistema penal que castigui exemplarment i disuassòria aquest tipus de crims monstruosos.
Ho deia molt bé Sun Tzu a l’Art de la guerra, explicant que cal guanyar les guerres sense batalles.

III. ATTACK BY STRATAGEM
6. Therefore the skillful leader subdues the enemy's
troops without any fighting; he captures their
cities without laying siege to them; he overthrows their
kingdom without lengthy operations in the field.

La idea és genial, però per aconseguir-ho cal una legislació que ho faci possible.
De qui depèn que aquesta legislació es voti? Què esperen els tribunals superiors de justicia dels països civilitzats per resoldre aquesta xacra?

________

Referències

* La Fundació Intervida, investigada per presumpta desviació de fons
* 2.7.07. Responsabilitat global. La Fiscalia es querellarà contra l'ONG Intervida
* 11/7/2007 La policia judicial registra dues seus d'Intervida i tres domicilis d'alts càrrecs...

* Pilar Rahola. Alerta ONGs

”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“

Aquesta tarda he anat, per primera vegada a la vida, a Barna amb la bici “penjada” i en tren, Vilanova–Passeig de Gràcia, anar i tornar.
He fet un tros de Barna en bici ... i la veritat és que m’ha agradat molt l'experiència: “mola i mola cantiduviduviduvi “…Hi tornaré, segur. Jo us animo a provar-ho …Si no preneu mal, us encantarà ;-).
Per això cal que proposem reformes i millores per viure millor la Barcelona bicicletera …

Carrils bici per als ciclistes per tot arreu, que com a ecologistes pràctics mereixen un respecte. On? Està claríssim: s’han de pintar a terra però no cal ni que siguin a les voreres, que s’han de reservar pels vianants. Cal pintar-los sobre , com a mínim, un dels carrils de les vies urbanes (sí, sic) i que la norma expliciti que cal respectar la velocitat dels ciclistes quan van pel seu carril.
Dins de dos o tres anys, com a molt tard, ja no caldrà repintar-los perquè tothom ja els portarà pintats al cap. Mentrestant, cal pintar-ho a qualsevol dels carrils de les vies urbanes per donar entitat a la bici … Poca broma.

Cal fer campanya per fer-los respectar pels motoristes, conductors de cotxes i furgonetes, i per taxis i autobusos, perquè no els comencin a atropellar a dojo...
Quant a RENFE …i els serveis de rodalies … Passeu-ho a algun dels responsables del Tripartit i també als de CiU i, si m’apureu, digueu-ho també als del PP … Cal que algú faci dissenyar per qui calgui vagons amb espais suficients per a bicis … la gent s’ho prendrà més seriosament …i s’animarà a agafar la bici per desplaçar-se per Barcelona.
I haurem implementat així alguna cosa novedosa i útil.
Ara com ara, m'ha semblat que això de pujar la bici al tren encara queda com una cosa de quatre atrevits i/o eixelebrats i/o pobres desgraciats… que no poden pagar l'autopista i el pàrking.
Cal erradicar l’error mental de les mentalitats petitburgeses. I per aconseguir-ho, no hi ha res com la publicitat ben entesa.
Recordeu aquell anunci que diu ... "Has fet l’amor amb un cigne al llac dels cignes? (o una cosa així, vull dir :-) ... i afegeix encara : “A tots ens queden coses per fer ... “?
Doncs bé , aquell anunci m’inspira a mi proposar de crear un spot semi-institucional, pagat per l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, fifty-fifty, per exemple …Un anunci ben dissenyat que digui una cosa així com …
”¿A què esperes per viure l’experiència de moure’t per Barcelona en bici ?“
… Podria ser un anunci que fes venir a Barcelona els 6.000 milions d’habitants que encara no ens han vingut a visitar …
Però encara se m’acut una genialitat suplementària: fer-ho dir a la Scarlett Johansonn a la pel·lícula de Woody Allen … mentre ella mateixa passeja per algun lloc idílic de Barcelona, la Rambla o el barri gòtic o on sigui !!! Doneu-me el telèfon del Woody o el de la Scarlett i segur que els convenceré.
Eureka! Eureka!. He trobat l’anunci perfecte per a la nostra estimada Barcelona. Publicitat urbi et orbi. No us ho sembla?
Ep! Això sí, vull un tant per cent de la recaptació turística o del PIB català… Holé, em faré milionari i em podré dedicar al disseny i la creativitat full time! Faré histèria i història i seré recordat com uns dels potenciadors de la Barcelona ecològica en els temps del bicing!
Em prenc una copa de cava perquè me l’he ben guanyada.
Queda dit… us queda una cosa per fer: Aneu a Barcelona amb la bici i gaudiu de l’experiència:
"Viu Barcelona en bici. La bici és poesia."

Això sí, ara per ara, no oblideu de portar un cadenat …encara és necessari lligar-la, la bici, perquè no us la fotin! Però el dia vindrà que la vida serà meravellosa del tot i ni cadenat no caldrà.

Més ferits als San Fermines: "Asta con gusto no pica"

Avui a migdia he vist per la tele que hi havia tornar a haver ferits als San Fermines …
Després d'anant-hi pensant i donant voltes, he decidit que, ben mirat, no hi tenim cap dret a criticar-ho.
Per una banda, ja ens ho donen en diferit: ens estalvien la sang, les operacions i potser les cadires de rodes per a algun ferit.
Per altra banda, cal pensar que és un costum atàvic, entranyablement tatuat als ossos dels navarresos. Darrerament, alguns habitants de la ciutat global també s’hi apunten pensant que també ells tenen dret a viure tan fantàstica experiència.
Pamplona és un lloc de peregrinació pagana i a principis de juliol, aquella mena de Sodoma, Gomorra i Taurilància hi peregrina gent de tota mena amb molta fe i molta passió.
Tercer argument, gairebé definitiu: “cornada con gusto no pica “ …Allà ells i les seves columnes vertebrals … I si n’han d’enterrar algun, que l'enterrin. El suïcidi sempre ha sigut i serà lliure …o no?
Per si faltava algun altre argument ... ja se sap que totes les religions tenen els seus ritus i cultes, per molt bèsties que puguin semblar als no creients i als no practicants …
Dura Taurofília, sed Taurofília... què hi vols fotre si és així!

I encara bo que només tanquen els toros a la plaça i no els rosteixen en una foguera i se'ls cruspeixen allà mateix ... Tot un detall.

Llir, cards, Iemen, Pamplona i San Fermín

L’altre dia, l’ínclit Salvador, llir entre cards i gentusseta variada, ubèrrim en idees provocadores i/o creatives, feia des de la seva columna al diari Avui tota una ziga-zaga retòrica per no insultar directament les víctimes que hi va haver a Iemen recentment.
Després de manifestar-se amb termes políticament correctes, feia vàries preguntes que algú podria adjectivar com a semiinsultants tot i la suposada bona fe de l'autor:

“... Per què no anem a París, a Viena, a Londres, o a Berlín; per què no ajuntem les nostres fortunes i ens n'anem a descobrir Amèrica? Què hi has d'anar a fotre, al Iemen? El Iemen que és a totes les llistes de països perillosos i on no hi ha res a visitar que no siguin pedres.”

Potser algú et dirà, Salvador, que seguint aquesta lògica teva ens hauríem de quedar tots al menjador de casa i no anar ni a la cuina. De cap manera moure’ns per les platges de la mediterrània, ni tampoc anar a Londres, ni a París, ni agafar cap avió amb destí els USA ni, de cap manera, anar a cap país on no hi hagi representació diplomàtica vaticana.

Però és que per la mateixa lògica tampoc no hauria d’anar ningú ni a Pamplona, aquest juliol.
No vull ni pensar en la columna del Salvador el dia que els toros matin dos o tres joves amb el mocador vermell al coll …
Com ho diria als navarresos allò de
*”Què collons hi van a fer a Pamplona?”
* “Què collons hi fan corrent davant d’uns toros ?"

Segurament quedaríem sorpresos i corpresos del seu article… però hem de desitjar que els déus no vulguin que passi cap desgràcia.

Tornem allà on érem, si et sembla, Salvador… El teu raonament té bones intencions, cal reconèixer-ho… i no dubto que centenars o milers de burgesos et donin tota la raó. Raó sempre en tens: poqueta, una mica, bastanta, gairebé tota ... tot depèn.
Podent viure com un rei (suposo que ja t’està bé la comparació, oi?) o com un rajà per Barcelona, només als cutres se’ls acut anar a patir per aquests móns de Déu, cutres i insegurs, oi?
Perdona’ls, Salvador, perquè no en saben ni tampoc n’aprendran mai tant com tu. Lliri, només un, tu!
Hi ha un però: el dia que tots ens quedem a caseta per por d’un atemptat, aquell dia els terroristes i la barbàrie del bàrbars hauran guanyat la partida, i al cap de poc temps ja els veuràs com aniran a buscar-te directament a casa teva i els veuràs pujar l'escala o saltar la valla de la torre.
No sé si el meu és un bon argument, però també n'hi ha d’altres, potser més assenyants encara, com els d’en Martí Cabré al blog Trencavèl-, que acabo de descobrir tot googlejant.

Pensa-hi, Salvador, segur que et servirà, qualsevol un dia d’aquests, per escriure una altra columna llirosa que tant xal·la i tant ens fa xal·lar, enmig de cards, mediocritats assortides i vulgaritats variades …
Que la moma et duri força i que la disfrutis amb salut …