21 de desembre, el meu dia especial. 55 anys!
Al meu carnet d'identitat hi posa que sóc del 21 de desembre. Però la meva mare m'ha dit tota la vida que sóc del dia de la rifa, del 22. I així ho vam celebrar sempre fins que em van donar el carnet. Llavors em vaig acostumar a celebrar el meu aniversari dues vegades, el 21 oficial i el 22 en família.
Com que mai no toca la loteria, tant li fa. Nosaltres ho celebrem sempre com si ens hagués tocat.
L'altre efecte col·lateral de ser d'un 21-22 és poder ser a la vegada Sagitari i Carpicorni, segons el que trio a cada moment. Les tres o quatre vegades l'any que per alguna raó o altre em passa un horòscop davant del nas i me'l miro, llegeixo primer Sagitari i si m'agrada, me'l faig meu. Si no m'agrada vaig a llegir què diu per als Capricorni, i si m'agrada més, canvio la tria.
Em fa l'efecte que sóc més capricornià, però ni hi crec gaire ni hi entenc massa. Però reconec que té un punt de divertit.
Això sí, he verificat gairebé científicament que tinc problemes de relació amb dones Leo, i que els Escorpio, la majoria dels Escorpio amb qui amb topo, acostument a ser el doble o el triple de xulos que els demés mortals. Aquí se m'acaba el meu know-how horoscopal...que com queda clar va molt poc enllà i a molt poca profunditat.
Aquest any, un col·lega nou, diu que s'hi ha dedicat i que amb poca estona en té prou per classificar una persona, conèixer-ne els aspectes fonamentals...
Avui ha sigut un dia de nervis perquè tenia pendent lliurar uns papers importants. No he pogut assistir al pica-pica de comiat de trimestre amb els companys i amics. Un altre trimestre serà!
La il·lusió del dia me l'ha donada la fotocòpia de la contraportada de La Vanguardia del dimarts 18 de desembre. L'entrevista de Víctor-M. Amela amb Jordi Sierra, escriptor.
Ja em passa a vegades això, que l'escriure i el treballar ens fa perdre el llegir. Cal apostar per la mica del col·lecció d'articles de la setmana ...que són el rebost per al divendres per la tarda, o per a alguna estona del dissabte o del diumenge.
Òndia del què m'he assabentat! Una història escruixidora: una porta de vidre que ell trenca amb els cos el deixa fet un quadre als 8 anys. Li queda sencera la mà per anar passant pàgines. Les lectures que va fer durant la llarga recuperació dels talls per tot el cos li van fer nèixer la vocació d'escriure. Una vocació profunda i total, capaç de vèncer dues frustracions immenses. L'una, la que li va fer patir el seu pare, que li va dir, referint-se a la seva primera novel·la: "No perdis el temps amb tonteries i estudia". Típic consell de milers imilers de pares, oi?
La segona, un seu professor, que li va dir això: "Ets un inútil. Busca't una feina, treballa i no somiïs". Com diria Brassens, hi ha els emmerdants, els emerderus i els petits merdeux de merdeue de professors no en tenen res.
Cada patacada forta vençuda és una victòria més sobre l'adversitat.
Ara l'entrevistaven en ocasió d'haver rebut un Premio Nacional de Literatura Infantil del Ministerio de Cultura, tenir escrits 359 llibres, tenir-ne 319 de publicats i ser un dels deu autors més llegits en escoles i instituts de tota Espanya.
De tota l'entrevista, antològica per al meu gust, em quedo amb aquesta confessió:
"Mi padre murió hace ya muchos años, pero cuando me comunicaron por teléfono lo del premio..., pensé en él. Y... me puse a llorar."
Però l'entrevista acaba amb una intervenció de força 10 de l'escala èticomoral:
"V-M-Amela: De las frases que ha escrito, elija una.
J.S.: "Todo es posible si lo deseas". Les repito a los adolescentes lo que nadie me dijo a mí."
Aquestes paraules em produeixen una reacció d'admiració i respecte, i m' émociona profundament a mi també.
Felicitats per aquest Premi, Jordi Sierra, que en disfrutis al màxim i indefinidament.
