Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…

“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona

Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."

Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

El Post de Toni Sala sobre Gaziel | Blocomentari

Autor Toni Sala
Blog Toni Sala
Post Gaziel exilis i fe 2
This entry was posted Divendres, Desembre 28th, 2007
at 2:18 pm and is filed under Notes sobre literatura


Blocomentari al post.

Sani Girona Says:

Desembre 29th, 2007 at 3:14 pm
Hola Toni,
Potser recordaràs vagament aquel Sani Girona que a les Jornades de Sant Cugat (tempus fugit, oi?) seia al teu costat quan tu teclejaves al teu ordinador la crònica del debat sobre els escriptors de mà oberta i de mà tancada. I la posterior petita bronca que vaig muntar perquè, en la meva opinió no havies dit res sobre el que s’havia dit als torns de paraula, o una cosa semblant, que ja no recordo amb precisió.
El que de veritat és important és que hagi trobat aquest text teu sobre Gaziel.

Justament fa tres dies vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i vaig endur-me Las meditaciones en el desierto (sic), la versió al castellà que va publicar Destino el 2005.El vaig començar a llegir i a fullejar , saltant d’un "post" a l’altre.
Jo sóc de l’any 52, saps?
En vaig tenir prou amb poca estona per adonar-me que és un llibre de lectura imprescindible per als catalans que vulguin entendre empàticament com es viu i com es pensa la catalanitat dins de la pell d’una de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.Com maleeix i amb quanta raó les democràcies europees que van trair els demòcrates espanyols i catalans.

De seguida em va venir al cap la pel·lícula Por qué perdimos la guerra que et recomano vivament, Toni, si no l'has vista encara.
Google m’ha ajudat de seguida a trobar una cosa que havia deixat escrita, sobre aquest tema de la guerra civil, al blog de Juan Pedro Quiñonero Una temporada en el infierno, (a Blogger.com) en un post titolat
España / Francia: Una trágica página Infame, contada por Carles Fontserè (Monday, June 06, 2005)http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/2005/06/espaa-francia-una-trgica-pgina-infame.html

Els posts i els comentaris són sucosos. Jo hi vaig deixar escrit això :

Una de los hechos que marcaron mi juventud fue ver en Valencia, minetras hacía la mili en Manises - a mis 22 o 23 años-, una sesión de cine en la que proyectaban dos películas en la misma sesión:
“Mourir à Madrid” http://www.imdb.com/title/tt0057327/
y , acto seguido,
“Por qué perdimos la guerra”
http://www.mundocine.net/Por-que-perdimos-guerra-pelicula-13723.html

Recomendaría vivir esa experiencia a todos los profesores de Historia de España y de Catalunya.
Incluso la buena fe que se supone a Frédéric Rossif, con su emotivo documental, acaba pareciendo un golpe bajo a la Verdad, o la la mucha más verdad que filmaron Diego Santillán y Luis Galindo.
Allá queda reflejada de manera clara, clarísima, la inmensidad de la cobardía y la traición de esa media Francia que se convertirá muy pronto en aliada del nazismo y colaborará eficazmente en exterminio de judíos. Allí se cuentan ya muy claro que a la República la traicionaron todos: los franceses, los ingleses y los rusos. A cuál más traidor y de peor calaña.

Salí llorando de rabia de ver cuán agria, penosa y miserable podía ser la cruda realidad.
PERO salí más sabio, con una inmensa lección aprendida para siempre jamás…
Sani Girona

9:24 PM
Juan Pedro Quiñonero said…
Sani..Yo hice la mili en ¡Paterna!!.. Estuve casi todo el tiempo en el calabozo: y allí la Recherche proustiana por vez primera.
Q.-

10:26 PMSantiago Delgado said…
Hay una novela, de Agustí Bartrá: Cristo de 100.000 brazos, sobre los campos de Argelés y otros. Fue un infierno, que debería avergonzar a la Francia de todos los tiempo.Un abrazo desde Murcia,
JPQ.

11:39 PMJuan Pedro Quiñonero said…
Hola, Santiago..Hay otra novela de Manuel Andujar que también está consagrada al tema. Por esas fechas fechas, mi padre estaba en la cárcel de las Agustinas, en Murcia.
Q.-


No devia llegir aquests darrers comentaris, perquè resulta, que curiosament, jo també em vaig llegir, en l'edició de la Pléiade, la Recherche du temps perdu a la mili, fet que algun problema em va causar... ¡Juan Pedro, eso en común tenemos también , que no es poco!


Bé com veus, Toni, tot empalma. I una informació complementa l'altra.
Gaziel, molt abans que tots els personatges que expliquen perquè van perdre la guerra , expressa de forma meridianament clara la immensa traició de la Gran Bretanya i els Estats Units que van fer-se còmplices de Franco.
La lliçó de Gaziel va encara més enllà, explicant que per a la Gran Bretanya, tot el món és una colònia. Dubto que hagin canviat en absolut. Quintacolumnistes permanents a Europa, són sempre uns depredadors perillosos de qui cal malfiar. Bé, en realitat, exactament com tots els altres. Ni més ni menys: Sarkozy ho demostra ben clarament quan imposa la seva estratègia als veïns més febles o en tot cas incapaços de liderar la panmediterraneïtat. Fan i desfan Europa a la seva mida. A nosaltres en deixen mirar i disfrutar-ne com a convidats.

Et felicito sincerament aquests articles tan treballats i que aporten tanta informació essencial.
Ho dic de veritat.

He decidit que una vegada llegida la versió castellana, em compraré les Meditacions en el desert de Gaziel en català, l’edició de Columna del 1999, sobre la qual van fer-ne la traducció el 2005. La vull tenir a casa perquè mereix un lloc entre els llibres imprescindibles a llegir i rellegir. I posseir com a medecina que cal tenir a mà "en cas de malheur".

Espero que ens poguem veure a Granollers a finals de gener, a la trobada literària de Catosfera 2008. No hi faltis.
Una abraçada amistosa.
Sani Girona


______________________



Sobre Gaziel i l'escriptura vaig escriure això :

En el seu “post” del 7 d’octubre de 1949 , titolat Examen de consciència.
Meditacions en el desert

Agustí Calvet, Gaziel, escriu que compleix 62 anys i que per això se li acut clavar una ullada sincera sobre el que ha estat la seva vida.

«Crec que vaig nèixer sent escriptor. Si la sort m’hagués estat favorable, crec
que haria pogut escriure obres importants, potser una gran obra –novel·la, asssaig, teatre, història.
Perpo estic arribant al final de la meva vida i no he sigut- per al meu gust, res més que un periodista, un petit escriptor de circumstància que no deixarà res de perdurable. I fins i tot un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa plena. "

Comença llavors a passar revista de les causes d’aquests fracàs o impossibilitat.
Per a mi, la més emotiva és la que ell posa en darrer terme.

“Es que mai no he sabut concebre la literatura com un fi en sí mateix. Des que era petit vaig sentir una boja passio per les lletres, ; pero sempre he sentit un amot encar amés gran per la vida. Sacrificar la vida per fer literatura , encara que sigui bona, sempre m’ha semblat una aberració morbosa”.

“Sempre he cregut que l’autèntic heroïsme de l’escriptor resideix en la seva lluita encarnissada, dolorosa i inacabable amb el seu propi esprit, fins acabar donant-li l’expressió màxima. (…)
No cal afegir-li el patiment de les nacessitats quotidianes. Ja n’hi ha prou amb el dolor espiritual, font de les més excelses obres literàries. »


Això em fa pensar si no hi ha una mica de contradicció en els termes, tal com ho planteja Gaziel, si justament aquesta lluita interior de l’escriptor no és incompatible amb la idea de bona vida…que suposa, per definició, el rebuig de la consciència i d’empatia en relació amb els problemes dels altres.
Em temo que necessitar escriure acaba sent una patologia com una altra, una malaltia crònica que cal mirar de controlar o acceptar de conviure-hi de la millor manera possible.