Sarkozinet i Sarkozybrut

La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco
La tiraron al barranco !

Fin de la primera parte
Fin de la primera parte
Y ahora viene la segunda
Que es la más interesante!

Semblantment a aquestes estrofes d’una humorística cançó popular andalusa, el meu post sobre Sarkozy té una segona part, que em sembla potser tan interessant o més que la primera .

Els esdeveniments no corren, volen … I tot just acabava la redacció d’aquell post sobre els nous verbs que creaven les accions del ciutadà Nico Sarko, que ja el nostre amic president en perpetrava de noves, a quina més sorprenent, i ens n’assabentàvem d’altres d'anteriors, d’aquelles que donen peu a més i més neologismes...històries de mai acabar.

A costat d’accions sorprenents, imprevibles i agoserades de Nicolas Sarkozy, d’aquelles que podríem posar al costat positiu de la balança, el nostre home a l’Elisi en fa d’altres que són de l’alçada d’un capanar, i que s'han de posar al costat negatiu d’una balança que amenacen de trencar..

Uns exemples.

El primer va ser l’ofensiva paraula "kärcherització" de la perifèria parisina per referir-se a una neteja en profunditat de persones i problemes socials! Equivalia a dir "arrencar la brutícia més incrustada".
Les paraules no són neutres i en boca dels màxims representants polítics, encara menys. Inacceptable. Nosaltren hi vam ja dir la nostra aquí.


La segona, l’ofensa als bretons de França, exclamant una cosa així com « Tant se me’n foten els bretons ». Inacceptable.

Gérard Gautier escriu a Newropeans magazine

« Les révélations faites par Yasmina Reza, dans son livre consacré à la campagne du candidat président Nicolas Sarkozy, à la suite de sa visite du 1er mai au CROSS CORSEN ont provoqué un grand émoi chez nombre de Bretons.
Il doit être en effet douloureux, surtout pour ceux qui lui ont apporté leurs suffrages, d’apprendre, à posteriori, qu’Il "se fout des Bretons!". Ils sont ainsi 39.63% (1.270.584 des électeurs inscrits) en Bretagne historique - comprenant la
Loire-Atlantique - à pouvoir trouver à tout le moins "saumâtres" les propos méprisants à leur endroit qui lui sont attribués. »

Una altra, la seva particular visió de la colonització francesa a l'Àfrica, expressada durant la seva visita al Senegal a finals de juliol 2007.

* Avui+ : Mig gir de l'Elisi en la política africana

* Punt de vista d'un senegalès: Boubacar Boris Diop
Africklive.com : Afrique: Le discours inacceptable de Nicolas Sarkozy, par Boubacar Boris Diop

"Il est peut-être écrit quelque part qu´entre Paris et ses anciennes colonies d´Afrique noire rien ne doit se passer selon les normes admises par le reste du monde. La brève visite de Nicolas Sarkozy au Sénégal aurait pu passer inaperçue : elle lui a au contraire servi de prétexte à un discours inacceptable, que jamais il n´aurait osé tenir hors du pré-carré, devant le plus
insignifiant de ses pairs. En Tunisie et en Algérie, il a bien compris qu´il ne lui serait pas permis de se comporter comme en pays conquis.
(...)
On aimerait bien connaître le bilan que le président francais lui-même a fait, en son âme et conscience, de sa visite à Dakar. Se peut-il qu´il n´ait pas compris à quel point nous nous sommes sentis insultés ? D´un point de vue rigoureusement politique, son discours est une faute. Il ne tardera pas à s´en rendre compte : les Africains et les Nègres de la diaspora ne le lui
pardonneront jamais. La bonne vieille langue de bois aurait mieux servi les intérêts de son pays. Elle lui aurait en outre évité ces effets oratoires si empruntés qu´ils en étaient parfois un peu pathétiques. (...)"

Par Boubacar Boris Diop, Intellectuel, Ecrivain et Journaliste sénégalais.

* Punt de vista del Monde Diplomatique en la seva edició en català :
L'Àfrica de Sarkozy, per Anne-Cécile Robert

La quarta, una que explica el Nouvel Observateur del 24/10/2007 (Portada: L’octobre noir de Sarkozy) pg. 33. Sarkozy-Poutine : la douche froide

« Ce mercredi 10 octobre, dans la salle Catherine du Kremlin, Vladimir Poutine a l'oeil mauvais et le visage de pierre. Devant un parterre de journalistes, il ne cache ni son ennui ni son irritation. Son hôte, Nicolas Sarkozy, tente bien de briser la glace : il le tutoie, lui donne du «Vladimir» et dodeline en souriant.
Mais le Russe reste froid comme un poisson mort. Il rejette les assauts d'amabilités, vouvoie le «président français» et refuse de croiser son regard.
Vaincu (humilié ?), Sarkozy remballe son «tu» et finit par appeler son homologue «M. Poutine». »
(…)
Que s'est-il donc passé entre les deux hommes qui, au début de la visite, semblaient pourtant s'entendre comme de vieux potaches ?
D'abord, Nicolas Sarkozy a péché par vanité. Le soir de la première rencontre, il s'est livré, tout émoustillé, à quelques confidences auprès de journalistes français. Il leur a, en particulier, laissé entendre que Poutine lui avait susurré le nom de son dauphin. Le maître du Kremlin, qui n'a encore rien dit
à son peuple, n'a pas dû apprécier.

(…)

O el que és el mateix… Vanitas , vanitatis et omnia vanitas. El ridícul mata, la vanitat , per desgràcia, no, només ho podreix tot...
O Sarkozy n'apren de pressa o pagarà car la seva manca de ridícul i excés de vanitat.

La cinquena: una vegada acomplerta amb èxit relatiu l’operació Txad, Nicolas Sarzoky va oblidar allò del “nunca segundas partes fueron buenas” i es va atrevir a dir , en un nou gest de vanitat, ofensiu per a la Justícia i el Govern txadià que aniria novament al Txad …
“a buscar els francesos que hi queden, sigui el que sigui el que hagin fet”.

En la meva santa innocència, vaig imaginar que els txadians li dirien a Sarkozy que ni se li acudís totnar a volar i acostar-se al Txad, perquè ja no el deixarien ni aterrar, però sembla que no va passar res i que tot es resoldrà amb una certa discreció diplomàtica ...

El diari Avui ho redactava així en l’acticle "Sarkozy anirà al Txad a buscar els francesos que queden detinguts".

Quin nom té això, venint d’un President de República? Ni que els acords diplomàtics entre França i el Txad permetin pensar que els acusats han de ser jutjats a França, hi ha unes formes polítiques que no s’han de perdre, per no ofendre els txadians.
Chad insiste en defender su soberanía ante las injerencias francesas

Després de tot plegat, potser no cal doncs inventar més paraules, n’hi ha prou amb triar-ne unes quantes entre les moltes que tenim a mà, a més de les habituals.
No solucionen res, però de vegades algunes permeten desfogar-nos i fer-nos passar una mica el mal humor.

La pregunta és si aquest desdoblament de personalitat entre Sarkozynet i el seu Sarkozybrut, aquesta mena de Dr. Jekyll i Mr. Hyde, té cura.
Anirem seguin l’evolució de la malatia … tot desitjant que millori sensiblement, pel bé de França i potser d’Europa sencera, si més no.

Crec que hauríem d'apostar perquè millorarà. N'estic convençut o, per dir-ho millor, així és com m'agrada imaginar-m'ho.