25.9.08

Resiliència. Cyrulnik i Pennac.

A la secció Décriptages–Portrait, Le Monde del dijous 18 de setembre , pàgina 15, - equivalent de la contraportada de la Vanguardia, per entendren's- incloïa el retrat de Boris Cyrulnik, amb el títol Bâtisseur d’espoir que es podria traduir per “constructor d’esperança”.

Allà m’assabento que Cyrulnik és l’ambaixador mundial de la resiliència, o facultat de saber enfrontar-nos a les adversitats i sortir-ne més forts que abans d’haver-la patit. Se li associa la imatge de “rebotar amb més força” que la força d’arribada incial, que és una imatge força entenedora.

L’article aporta la referència de dos llibres que no em penso deixar perdre

Un merveilleux malheur (1999) i

Autobiographie d’un épouvantail (2008) ambdós publicats per l’editorial Odile Jacob.

En aquest darrer llibre, als 71 anys, Cyrulnik explica alguns detalls de la seva vida que permeten d’entendre que ell, -com no podia ser d’una altra manera- és un gran resilient de l’adversitat de la segona guerra mondial: deportació de la seva mare, d’origen polonès el 1942 i del seu pare, d’origen rusm el 1943. Encara nen, fou arrestat per la Gestapo i tancat en una sinagoga. Una mestra le va ajudar a fugir.

Dues dades curioses, interessants i ben il·lustratives: ens diu que a 6 anys ja s’havia adonat perfectament que la gent era boja, que aquella bogeria era perillosa
i que, per sobreviure, calia entendre els altres.

Per això, no és d’ estranyar que als 11 anys ja tingués clar que, de gran, volia ser psiquiatre….


Com a ressò i complement d’aquest article vaig trobar també l’entrevista amb Daniel Pennac, professor i escriptor francès , i un altre gran personalitat resilient, que una setmana abans publicava El Periódico:

"És suficient un sol professor per salvar-nos" (El periódico de Catalunya. 12/9/2008. L'ENTREVISTA AMB DANIEL PENNAC, ESCRIPTOR


(...)
--¿Un mal ambient?

--No. Fill de la burgesia, amb tres germans batxillers, sense casos d'alcoholisme, alimentació sana, sobretaules alegres i cultes. No hi havia cap fonament històric ni raó sociològica per ser una nul.litat. Simplement, ho era.

--Desassossegant.
--Recordo sentir vergonya i fúria. Anava a l'escola aterrit per la reacció dels professors al comprovar que no havia fet els deures i tornava avergonyit per decebre els meus pares. I la vergonya i la por es metamorfosen aviat en còlera. Tot fracàs escolar origina comportaments de compensació que porten els nois a convertir-se en passotes i violents. I a mentir. Jo, si no feia els deures perquè no entenia l'enunciat, mentia.
(...)

[L'article sencer]

Pennac demostra, amb la seva trajectòria vital , com cal que el sistema escolar i la societat s’enfrontin al pseudodeterminisme del fracàs escolar.

Se m’acut que en èpoques de crisi, l’educació en resiliència fóra una bona opció per incloure en els currícula de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.Difícil però no impossible.


***********

Enllaços

@ Pages du Fle. Podemus.com

Boris Cyrulnik & resiliència

21.9.08

Dèiem abans d'ahir ...

Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…

De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció…
Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa

Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.

Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigació i recordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que la segurtat en l’aviació és més precària del que pensem.

Hem vist com s’ha extès i oficialitzar la utilització de la paraula crisi per parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.

Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.

Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.

Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.

He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.

He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.

Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.

Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.

Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica. I no s’especula res de res sobre ell.
He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència i la veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.

Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…

El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;

aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express i Le Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran; les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ; les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …

No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …

Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…

Reprenc el blog amb ganes de mirar endavant

11.9.08

11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat


* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades
(El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada

Cimera d'espies a Madrid.Demanaré si m'hi deixen entrar.

M’assabento, llegint el que diu en Xavier Vinader al Temps d’aquesta setmana (Nº 1265), que a finals d’octubre, a Madrid hi haurà “marro” del bo o del que a mi m'agrada.

Ah! Com m’agradaria d’allunyar-me centre enllà on diuen que hi fan una cimera de serveis d’espionatge cultes, eficaços, feliços, nets i polits.

Se'm fa aigua a la boca quan llegeixo que una comunicació tractarà sobre “intel·ligència proactiva” , que no sé què és, i que una altra , treballant amb mapes conceptuals - amb software de Mindjet: MindManager 7.0 ? probablement, la suposició és meva - defensarà ... “la utilització de mètodes i tècniques que provenen del la teoria política i de l’anàlisi del discurs aplicades al subcamp de la intel·ligència cultural”. En francès diríem "le pied!".

Aprofito doncs l’avinentesa per preguntar si algú sap si a algú li sobra una invitació o si hi ha alguna beca per poder participar-hi d’oient amateur ara i com a would-be spy un dia, potser?

Discreció total promesa i agraiment jurat per endavant, és clar, com no pot ser altrament en aquests casos ;-).

“Idees. Cimera d’espies a Madrid.”

“Poca broma. A Madrid, el mes d’octubre, concretament del 22 al 24, es farà el primer congrés estatal d’intel·ligència, la primera iniciativa acadèmica d’aquesta mena celebrada a l’estat espanyol i que pretén acollir investigadors, docents i experts que s’ocupen de l’estudi del món de la intel·ligència per a la seguretat i la defensa, des de les seves àrees de coneixement."
Xavier Vinader. El Temps Mº 1265. 11 de Setembre de 2008

Quan acabi d’escriure la meva novel·la, o millor, quan em jubili, ja sé on m’apuntaré: demanaré que em deixin seguir algun curs al GRIUB (Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona). Dubto molt que m’hi vulguin en un grup d’aquests, no tant per allò de la intel·ligència, que ja sé que no em sobra res, sinó perquè em temo que adolesc d’altres característiques fonamentals per a la feina: joventut, urpes afilades, capacitat de mentir sense immutar-se i molta, molta, mala llet amagada i perfectament controlada.

I és que, fet i fotut, penso que l’espia no creix. D’espia, com de poeta, se’n neix ... o no. La resta és literatura.

______________

Enllaços

Perquè no coneguin que sabem que saben
La catosfera literària 08 , Pàgina 71. Dipofilopersiflex II. Ed. Cossetània.

_____________

7.9.08

Espanya, Catalunya i el finançament

Philippe Néricault dit Destouches 1680-1754 és autor d'una frase famosíssima: "Chassez le naturel, il revient au galop" que, entre les moltes traduccions i interpretacions possibles, té la de dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i no mirar la realitat als ulls, perquè la realitat de seguida torna a imposar-se a les nostres vides.

Una de les realitats que de vegades volem oblidar és la política, en el sentit més cru de la paraula: la gestió dels interessos oposats d'uns i altres. I així ni a l'estiu no hi ha hagut treva, perquè la realitat sempre s'imposa a la ficció.
"No cal que volgueu oblidar-vos de la política, perquè sempre torna i torna sempre al galop" SGR.

Ho sabia tothom i era profecia que donar publicitat a les balances fiscals de les autonomies de l'Estat canviaria les regles del joc polític a l'Estat espanyol: ajudarien a clarificar paraules i conceptes : solidaritat, expoli, extorsió, imposició, injustícia, parasitisme, justícia ... Ara ens calen per a tots aquest termes noves definicions més acurades i matizades.

La imatge del català emprenyat, té ara encara una altra versió que és la del català indignat amb raó i proves a la mà. I per això cal donar-li alguna resposta que no sigui l'insult barroer de costum que practiquen els cercles anticatalanistes madrilenys amb un cinisme desmesurat i impune.

L'escabrós acudit que proposava "adoptar" infants extremenys i el Manifest "Quiero ser solidario" que m'acaben d'enviar per correu fa una estona i reprodueixo a sota són només dos dels exemples del greu malestar que hi ha a Catalunya perquè l'Estat es nega permanentment a tractar-la amb la dignitat que li pertoca. Ho diuen ben dit i ho demanen de manera assenyada tots els partits polítics catalans (inclòs el PPC ?).
Esperem que el govern socialista tingui seny i faci un pas històric important i irreversible abans el govern de l'Estat no torni a mans dels que somien en tenir "bombardejada" Catalunya cada 50 anys o quan faci falta.

Sé que algú ha començat a posar fil a l'agulla per organitzar una "Marxa dels 10.000 catalans" sobre Brusel·les.

En vaig estar parlant amb uns amics i la conversa va ser sucosa: perquè tal iniciativa no fos només simbòlica, i patètica, i tingués conseqüències serioses, hauria de ser
"anar-hi a peu
des de Barcelona, passant pel pas del Pertús, i travessant França per Vichy i per París ...l'estiu del 2009. Una mena de camí de Santiago però que es digués Camí de Sant Jordi i adéu Espanya".

I és que les revoltes contra les injustícies se saben on comencen però no se sap on poden acabar, ni com.


*****************

Annex.

Plamflet reivindicatiu. Autor anònim.


MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA

¡ QUIERO SER SOLIDARIO !

¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !

Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.

NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.

Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.

QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.

QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.


QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.


QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc....


QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO,
ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.

Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los
españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente

¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!


Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
__________________

Bé, el llenguatge del "Manifiesto" pot ser discutible, però el missatge, en castellà, sembla prou clar i catala. I del tema de fons, que és el de la justícia distributiva, en seguirem sentint a parlar durant molt de temps. La caixa de Pandora de les balances fiscals amb tots els llamps i trons que provocarà, acabarà -esperem-ho- per posar les coses al seu lloc. Tant de bo que sigui sense cap ni una gota sang.



3.9.08

Obra artística de Philippa Beveridge al FAD de Barcelona

Del dia 1 al 16 de setembre, Philippa Beveridge exposa a la Cripta del FAD (Foment de les Arts i del Disseny), a la Plaça del Àngels 5-6, davant del MACBA.

"La mostra de Philippa Beveridge, artista plàtica que treballa el vidre, reflexiona sobre el tema de l'artista com a portador de la memòria. Una cuirassa de vidre argentat que actua com una tela llisa captant imatges del seu entorn, plasmant-les com si fossin records i moments fugaços i distorsionant-los alhora, tal com ho faria la memòria. "
Pippa Beveridge porta un munt d'anys escolpint vidre i treballant amb emplomats. Ara, ara en un moment de plenitud, exposa un treball artístic extraordinari, fruit de troballes innovadores en l'art de gravar vidre modulat.

Apareixo en els crèdits de l'exposició de manera generosa per part de la Pippa i en Mark, per haver col·laborat mínimament amb ell en un petit detall del redactat.
Va ser un plaer acompanyar-los el dia de la inauguració de l'exposició, una ocasió que em va permetre conèixer també aquest espai tan singurar a Barcelona que és la Cripta del FAD que desconeixia completament.
Val a dir que l'agenda del FAD per al mes de setembre inclou entre altres exposicions:

El dimarts 9.10: Llibres d'artista. En els límits de la pàgina.

Del dijous 11.10 al dimarts 16.10 . Visualkultur.cat. Art/Disseny/Llibres.

Barcelona és plena de tresors per descobrir. Alguns són molt aprop i de fàcil accés.

Aprofito l'avinentesa per repetir una vegada més una dèria que tinc.
M'agradaria saber que cada un dels centres culturals i artístics de Catalunya compta amb un apartat orgnaitzatiu que enregistra en formats audiovisuals tot el molt que es fa al nostre país.
Es més una qüestió de creativitat i capacitat organitzativa que no pas de diners, que sempre poden ser excusa per no fer res.

Caldrà que en parléssim amb algun responsable de la Conselleria de Cultura. Hi ha un munt de coses a fer per la Conservació de la memòria cultural del nostre país que em penso ue no es fan.

Imatges de l'exposició.











Fotos SGR
____________

Article de Manel Haro a Time Out BCN 5-10 de setembre 2008


****************

1.9.08

Final de vacances. Balanços grans i petits

Torna el primer de setembre, que és per a molta gent com el primer de gener, un punt de trobada amb les il·lusions renovades de canviar de vida, tornar a la feina, portar els fills a l’escola o veure els adolescents engegar un nou curs.
El “jetlag” de tornada a la normalitat pot durar quize dies o tres setmanes, com a mínim el seus efectes psicològics, però la pressió és tan forta, que més val acostumar-s’hi ràpidament per no partir-ne massa les conseqüències.

Per als adults, estan pronosticant que la tornada serà dura a nivell de feina. Ens instal·larem en el context de la crisi per mirar de sobreviure-la de la millor manera possible.


He estat postposant l’escriptura per dedicar-me al màxim a d’altres activitats. I ara que ha arribat l’hora de tornar a treballar seriosament, em venien ganes de fer un petit balanç. Volia ser original llistant el petit munt de coses de les que havia disfrutat durant les vacance d'enguany, però vaig llegir que en JP. Quiñonero ja fa dies que havia fet el seu i també en el balanç d’estiu ens havia passat davant.

Bé, en el meu cas puc dir que ha estat un estiu ple de novetats i d’experiències profitoses.

Enguany, el viatge al Carib em va permetre d’ experimentar amb un petit catamarà i perdre la por a dominar la vela. De fet sempre he temut no pas el navegar amb planxa de surf o amb catamarà de la platja cap al mar, sinó de no ser capaç de tornar a platja! Aquest cop n’he après una mica i la por ja està vençuda. Vint anys a Vilanova i me n’he d’anar a l’altre costat del llac a viure una experiència com aquesta! Hi ha coses que van així!

La via verda d’Olot cap a Girona només la vam encetar: Olot–Les Preses: que ningú no se’n foti que sempre s’ha de comneçar d’alguna manera o altra. N’hi va haver prou amb els 12 o 13 quilòmtres d’anar i tornar per il·lusionar-me amb fer més vies verdes, i no tan verdes, sempre que sigui cami tot pla. Fer de la bicicleta el cavall de Rousseau. Rousseau escriví que només hi havia una cosa més agradable que caminar, i era segons ell anar a cavall. Bé, potser sí, pels que no tenim cavall, la bicicleta fa el fet i, efectivament ens permet gaudir de la natura de manera extraordinària.

Una altra descoberta van ser les cales i platges de l’Ametlla de mar fins a Calafat pel camí de ronda. Guardo dels del 2003 un llibret de la Griselda Guiteras i la Mònica Huguet que proposen les rutes de l’espai “De vacances” de TV3. Aquest any hem començat pre la primera i ara ens hem promès que en farem moltes més.

Com que sóc de bon conformar, m’emociono amb tot i amb ben poca cosa, i així disfruto de miques de felicitat molt sovint.

Un dels pelegrinatges que ja hem convertit en ritual és dedicar el darrer cap de setmana d’agost o el primer de setembre a anar a Port de la Selva a regar una amistat de gairebé tota la vida i aprofitar-ho per anar a pescar i a banyar-nos en aigües clares del cap de Creus nord. Alguns anys la tramuntana o el vent del sud ens ho impedeixen, però he acabat pensant que tinc poders telúrics i celestials que fan que la meva presència a la zona aconseguiexi contradir les prediccions del servei météo francès, espatlli les regates de velers però ens deixi sortir en barco a nosaltres i disfrutar d’un gran dia de sol, una generosa pescada de piules i serrans, un dinar esplèndid i d’una mar com una bassa.

He carregat el disc dur amb images, emocions i projectes de treball com per afrontar amb força els embats negatius que es puguin presentar al setembre i la tardor. Som-hi!