18:34. Los delegados de Manuel Zelaya y del gobernante de facto Roberto Micheletti alcanzaron un acuerdo sobre la restitución del presidente derrocado, que ahora debe recibir la aprobación de ambos líderes, usando como base el Acuerdo de San José."
Aviam si serveix perquè els colpistes retornin el poder usurpat i s'evitin matances de civils innocents.
Cal suposar que tot aquest episodi, si acaba bé, serà la manera que tenen els poders fàctics dels USA per imposar un govern que eviti a l'Amèrica Central la influència dels governs bolivarians de l'Amèrica del Sud.
Curiós que se'n parli tant poc al nostre país, justament ara que es reclama, amb tota la raó, l'anulació del judici sumarissim de la dictadura assasina de Franco contra Luís Companys.
On són les declaracions d'Europa contra els cops d'Estat a l'Amèrica Central, recolzats o proposats i finançats com sempre directament pel Pentàgon però protagonitzats per polítics titelles de torn? On són es reaccions dels demòcrates contra els colpistes de Guatemala?
- Saludos Lula, aquí Chávez. Amigo, te felicito por el éxito de Rio de Janeiro para el 2016 porque imagino que eso nos va a cambiar el Cono Sur entero de manera que no lo va a conocer ni la madre que lo parió. Sí, me acordé de la "boutade" que hizo el bolivariano Alfonsito Guerra en España. No se equivocó el boludo! Bueno, Inácio, amigo, te llamo también y ante todo para recordarte que en Tegucigalpa tenemos al amigo Manuel Zelaya bien jodido en tu embajada, rodeada por las tropas del golpista Micheletti.
El Presidente sigue ahí pero no sabe si los golpistas se lo van a cargar de un balazo o no…Vaya potra tuvo el tío… si no llega a ser por los Juegos Olímpicos del 2016 y el éxito que has tenido, el golpista Micheletti ya habría ordenado el asalto y ahora estaríamos de luto, llorando sobre la tumba de Manuel y tu reconstruyendo tu embajada!
Horas más tarde
I. Lula da Silva a Hugo Chávez
- No te preocupes, Huguito, bolivariano amigo. Lo primero que hice al enterarme de la noticia de Rio fue llamar al Pentágono para que me pusieran con el abuelo Henry Kissinger. No me tardaron ni cinco minutos en encontrarlo. Eso sí que es eficacia.
Le pregunté por su estado de salud y me dijo que estaba hecho un toro, “como un chaval de favela”, me dijo, que humor se gasta el abuelo Henry, ¿eh? …
Le pedí por favor que si no quería seguir ensuciando su biografía con Guatemala 2009, después de lo que mandó hacer en Chile, Argentina, El Salvador, Nicaragua... y la lista es muy larga, que mandara dar un toque a Micheletti y a sus muchachos para que cambiaran de actitud. Que no empezaran a empañar Rio de Janeiro con un golpe de estado, el allanamiento de mi embajada y la muerte del amigo Zelaya …que había que guardar las formas! ¡Que ahora no tocaba!
Se lo dije muy en serio y creo que se lo tomó en serio.
Me prometió que mandaría hacer las gestiones oportunas …y que "pronto veríamos los resultados" …
Micheletti restaura libertades y admite posibilidad de restituir a Zelaya
TEGUCIGALPA (AFP) El gobernante de facto de Honduras, Roberto Micheletti, admitió el lunes por primera vez la posibilidad de una restitución del presidente Manuel Zelaya y restableció las libertades civiles, abriendo el camino a un diálogo que busca el fin de la crisis política.
Cediendo a demandas dentro y fuera del país, Micheletti derogó el decreto con que restringió el 27 de septiembre las libertades de reunión,asociación y prensa, en vísperas de una negociación que bajo verificación de la OEA busca superar la crisis desatada por el golpe de Estado, que derrocó a Zelaya hace 100 días.”
24 horas más tarde
Lula da Silva a Hugo Chávez
-Ves amigo Chávez lo que vale tener buenos amigos en el Pentágono!
Bastó un ukase del abuelo Henry para que nos respetaran la Embajada. Ahora que somos amigos de Obama no me iban a ensuciar la hacienda ni a hacer la marrana.
Además ya habrás leído lo poco que cuesta al Micheletti decir Diego donde dijo Digo…Si es que hay cosas que son de un fácil!
Y es que donde está el patrón Kissinger no manda Micheletti. ¡La mano del abuelo es larga y de hierro!
Cumplió su promesa.
Bueno, cuando veas a Manuel Zelaya cuéntalemis gestiones y dile que recuerde que nos debe una…
Y tu, Huguito, ahora, me hacés un favor: no me le toques las pelotas al amigo Barak, ni mucho ni poco, por lo menos durante una buena temporada, que el pobre ya tiene lo suyo con suHealth Care Policyen la que se ha metido, yhaberle hecho un feo a su Chicago. Así, que favor, no me lo excites nada, Hugo, que el pobre necesitaundescanso…
Ah! Y Mándale una postal de Maracaibo a Henry, que lo cortés nunca quita lo valiente.
Yo le mandé ya una foto de las playa de Copacabana junto con una invitación para el 2016.
Con sus 93 añitos estará hecho un chaval, y seguro que viene! Ese nos entierra a todos, ¡sin metáfora!
M'han enviat des de Madrid un missatge xifrat que reprodueix o bé una conversa telefònica entre un parell d'alts responsables del PP estatal, o bé una conversa de despatx ministerial, o de despatx autonòmic de la C.A. de Madrid, o bé entre elements descontrolats de les màfies madrilenyes...
"(...) Esa derrota del Real Madrid esta tarde ante el Barça, tan humillante para media España y tan excitante para los periféricos nos va que ni pintada, porque nos permitirá poder rebajar la financiación a los catalanes en varios miles de millones de euros. Lo concretamos la semana que viene... No hay desgracia que por bien no venga (...)" (Ànonim madrileny 2.04.2009 al vespre)
Com us podeu imaginar, el meu contacte, una mena de mosca a la pared que tot ho escolta i tot ho sap, no em precisa ni qui ho ha dit ni d'on ha aconseguit aquest scoop preocupant, ni amb quins mitjans ;-). Els espies funcionen així, són discrets per definició.
Esperem que des dels despatxos de la Generalitat fins als de la Casa Gran del catalanisme, i des dels despatxos de les CUP fins als dels PPC (a no confondre amb Partit Parcialment Comunista ;-) prenguin bona nota d'aquesta dada objectiva i siguin capaços de crear estratègies per fer front a aquesta nova agressió que s'està coent a les més altes instàcies governamentals, carregant-la a compte de l'excitació al·lucinògena que provoquen els triomfs opiaciofutbolístics.
Compte, que aquella gent no fan servir vaselina ! Qui avisa no és traidor. Queda dit !
_____________________________
PS . Per alguna estranya associació mental, em venen al cap aquests versets... Hauré de mirar d'esbrinar quina relació tenen amb el que deia més amunt... s'admeten interpretacions.
Qui serà que no dirà en veure com s'estarrufa Qui serà que no dirà... Plantem-li la llufa? Plantem-li, ja està!
El cas dels superespies mortadelofilemònics de la “Hintel·ligència” de la Comunitat Autònoma de Madrid no deixa de ser un cas de norma que confima l'excepció.
La norma és que tothom sigui objecte d'espionatge, i tingui carpeta oberta on van acumulant -com feia l’Stasi -dades i altres sobre la vida i miracles de cadascú.
L'excepcionalitat és queles proves surtin a la llum i esquitxin els alts càrrecs de l'administració de la Comunitat de Madrid, atès que la norma és que enxampin només algun cap de turc de torn encarregat de la feina bruta, feina de “camp” d’uns funcionaris amb necessitats de sobresou...
Esperanza Aguirre, es troba ara en el punt de mira dels pesos pesats del PP: Mariano Rajoy i Alberto Ruiz Gallardón.
Ara aquests troben en aquets afer una ocasió d'or per poder fer-li fer pagara la senyora totes les malifetes que ha fet sensen despentinar-se i amb el cínic sonriure que la caracteritza i no la deixa ni asseguda a la tassa del wc.
Esperanza Aguirre només pugui clamar contra El País"Nos vemos en los tribunales"
“Aguirre se deshilacha entre espías”F. Mercado / J, M. RomeroEl País 25.01.2009. Pg. 16
Per alguns –potser per a ella també- es tracta de fer temps per preparar les mentides i les falses veritats, les vertaderes proves i les proves falses, i de trobar els desagraciats que han de fer de caps de turc a canvi de les compensacions que s’escaiguin (la casa es forta i no repara en gastos per necessitats del servei).
“El escándalo del espionaje rompe los últimos puentes entre Rajoy y Aguirre” Carlos E. Cué. El País 25.010.2009.Pg. 18
“El problema de fondo es el PP de Madrid. No sólo por la pelea Aguirre-Gallardón. En el Gobierno de Espernaza se odian casi todos”, sentencia otro veterano “
Voldria ser capaç de fer comentaris i anàlisis assenyats, però no conec aquells submons on es mouen aquests políticstan pseudoglamourosos .
Si fos militant d’algun partit m’alegraria que s’esbudellessin força els uns els altres i que en sortís un PP ferit fins el punt que l’hagués de caure a mans de la FAES d’Aznar.
Per cert, estaria bé que Aznar i la seva FAES hi tinguessin alguna cosa a veure. Imposible no és un terme polític.
Però no tinc carnet, i en aquestes circumstàncies, potserl’únic que puc fer sigui esperar que les investigacions destapin totes les clavegueres i netegin tota –és un dir-la brossa pudent del PP.
No m’estranyaria que d’aquesta en sortís fins i tot un canvi de logo, i la gavina passés a ser el que ha sigut sempre: un voltor …
Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…
De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció… Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa
Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.
Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigacióirecordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que lasegurtat en l’aviació és més precària del que pensem.
Hem vist com s’ha extèsi oficialitzar la utilització de la paraula crisiper parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.
Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.
Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.
Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.
He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.
He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.
Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.
Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.
Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica.I no s’especula res de res sobre ell. He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència ila veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.
Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…
El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;
aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express iLe Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran;les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ;les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …
No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …
Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…
Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.
José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.
Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.
De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..
- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo"ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui!Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...
T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?
És perquè la senten …!
- Ja senten què, President?
- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en micas'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …
Philippe Néricault dit Destouches 1680-1754 és autor d'una frase famosíssima: "Chassez le naturel, il revient au galop" que, entre les moltes traduccions i interpretacions possibles, té la de dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i no mirar la realitat als ulls, perquè la realitat de seguida torna a imposar-se a les nostres vides.
Una de les realitats que de vegades volem oblidar és la política, en el sentit més cru de la paraula: la gestió dels interessos oposats d'uns i altres. I així ni a l'estiu no hi ha hagut treva, perquè la realitat sempre s'imposa a la ficció.
"No cal que volgueu oblidar-vos de la política, perquè sempre torna i torna sempre al galop" SGR.
Ho sabia tothom i era profecia que donar publicitat a les balances fiscals de les autonomies de l'Estat canviaria les regles del joc polític a l'Estat espanyol: ajudarien a clarificar paraules i conceptes : solidaritat, expoli, extorsió, imposició, injustícia, parasitisme, justícia ... Ara ens calen per a tots aquest termes noves definicions més acurades i matizades.
La imatge del català emprenyat, té ara encara una altra versió que és la del català indignat amb raó i proves a la mà. I per això cal donar-li alguna resposta que no sigui l'insult barroer de costum que practiquen els cercles anticatalanistes madrilenys amb un cinisme desmesurat i impune.
L'escabrós acudit que proposava "adoptar" infants extremenys i el Manifest "Quiero ser solidario" que m'acaben d'enviar per correu fa una estona i reprodueixo a sota són només dos dels exemples del greu malestar que hi ha a Catalunya perquè l'Estat es nega permanentment a tractar-la amb la dignitat que li pertoca. Ho diuen ben dit i ho demanen de manera assenyada tots els partits polítics catalans (inclòs el PPC ?).
Esperem que el govern socialista tingui seny i faci un pas històric important i irreversible abans el govern de l'Estat no torni a mans dels que somien en tenir "bombardejada" Catalunya cada 50 anys o quan faci falta.
Sé que algú ha començat a posar fil a l'agulla per organitzar una "Marxa dels 10.000 catalans" sobre Brusel·les.
En vaig estar parlant amb uns amics i la conversa va ser sucosa: perquè tal iniciativa no fos només simbòlica, i patètica, i tingués conseqüències serioses, hauria de ser "anar-hi a peu des de Barcelona, passant pel pas del Pertús, i travessant França per Vichy i per París ...l'estiu del 2009. Una mena de camí de Santiago però que es digués Camí de Sant Jordi i adéu Espanya".
I és que les revoltes contra les injustícies se saben on comencen però no se sap on poden acabar, ni com.
*****************
Annex.
Plamflet reivindicatiu. Autor anònim.
MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA
¡ QUIERO SER SOLIDARIO !
¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !
Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.
NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.
POR ESO:
QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.
Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.
QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.
QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.
QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.
QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.
QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.
QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.
QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora. QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas. QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura. QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc.... QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO,
ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS. Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los
españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente
¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!
Mientras tanto, lo soy a la fuerza. Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
__________________
Bé, el llenguatge del "Manifiesto" pot ser discutible, però el missatge, en castellà, sembla prou clar i catala. I del tema de fons, que és el de la justícia distributiva, en seguirem sentint a parlar durant molt de temps. La caixa de Pandora de les balances fiscals amb tots els llamps i trons que provocarà, acabarà -esperem-ho- per posar les coses al seu lloc. Tant de bo que sigui sense cap ni una gota sang.
Eren dos. Caminaven a poc a poc, l'un al costat de l'altre, sense mirar-se. Com si ja s'ho tinguessin tot dit. El més vell tenia el cabell blanc i vestia amb elegància, corbata a joc amb la camisa blava, però la seva cara reflectia els estralls del sofriment patit a la guerra de Vietnam, com si estés patint encara una malatia crònica. El més jove era negre, alt i prim com un Sant Pau, tenia una cara resseca amb tets marcats, però sabia somriure a cada instant, fet que li conferia un atractiu especial. Deien d'ell que tenia el do del gest i la paraula, i havia fet fortuna amb una sola frase : "Yes, we can".
Abstrets en la conversa es miraven d'esquitllada, desconfiant l'un de l'altre, sabent què s'hi jugaven comandar el destí l'Imperi, sobre tot el més vell, conscient que aquesta era la seva darrera oportunitat …
- A la vida no hi ha temps per a tot, Barak Hussein, una mica d'Acadèmia naval, una mica de navegació, una mica de Vietnam, una mica de política conservadora , poc riure i molt plorar i, quan vols ser president t'adones que l'arròs gairebé se t'ha passat… - No t'equivoquis pas, John Sidney, no pesen els els anys sinó la teva actitutd conservadora. Fixa't que jo també he patit des que tenia dos anys … La vida no és fàcil per ningú, i en néixer já t'has de preparar per sofrir. Al món li cal un nou Imperi que ara hem de dissenyar… Jo represento el futur, mentre que tu només encarnes el passat.
- I aquesta remor de negritud que hi ha escampada arreu, que no la sents? No creus que farà plorar els infants blancs?
- Oh! Per això no pateixis, és la remor del futur. Potser costarà una mica al principi, però ben aviat tothom s'hi avesarà.
Lamento discrepar amb la majoria dels del post+comentari... Trobo realment excessives les crítiques a un Honorable President de la Generalitat que per ara no ha fet més que coses ben fetes de paraula, pensament obra i omissió. Entenc que els qui volien que hagués estat elegit Artur Mas estiguin infinitament dolguts ...però us hi haureu de posar fulles durant quatre anys. I sabem que el temps fuig a una velocitat de TGV de veritat. És a dir d'aquí a quatre dies. Paciència. Una mica de paciència. I d'aquí a quatre dies ja es veurà. No és acceptable ni s'aguanten per enlloc les desqualificacions i els insults sistemàtics d'alguns sense fonaments seriosos. SE-RI-O-SOS! Altrament només és signe de misèria emotivomental. Critiquem accions concretes, errades o traïcions, (i els que tenen carnet que comencin pels de casa seva) i no prenent com a referència el miratge l'idílic del país que hauria estat Catalunya amb Artur Mas a la Presidència. Quant a Carod Rovira, pronostico que veurem com alguns que ara el critiquen, un dia d'aquests, si per error o per necessitat acaba pactant amb CDC, llavors, en faran l'exègesi i l'acabaran santificant ... D'això arreu del món se'n diu cinisme i està condemnat amb penes infernals.
Aquesta tarda, de tornada a casa des de Sant Cugat Sesgarrigues, (festa familiar de Primera Comunió), hem agafat l'autopista a Sant Sadurní en direcció cap a Vilafranca i l'hem deixada a la sortida 28: Vilanova i Sitges. Nosaltres, en direcció sud anàvem bé. Els que anaven cap a Barcelona ja feien cua, a 2/4 de 9 del vespre, des de Sant Sadurní fins a Vilafranca, i des del pont, mirant en direcció cap a Tarragona, semblava que la cua no s'acabava. Això a 13 de maig, quan encara falten milions de turistes circulant amunt i avall i quan encara es queda algú a casa sense anar a la platja o a la residència secundària!
Per allò de les associacions mentals irrefrenables que es produeixen a tots els caparrons de tothom, a mi m'ha vingut al cap les dues preguntes del milió , i també les que es deuen fer el milió d'usaris castigats a patir dins dels cotxes cada cap de setmana de tornada a casa, passant per les forques Claudines de Martorell ...
Dues preguntes senzilles i tendres, no en sabíem més sempre ho havíem patit igual ...
"Es constitucional el peatge de Martorell"? "¿No està prohibida la tortura a la UE?"
I passo el "meme" als ciutadans ...
Josep Montilla Josep Lluís Carod-Rovira Joan Saura Artur Mas Josep Piqué Albert Rivera
Sisplau per favor, passeu-els-hi aquestes preguntes i feu-ho també a tots els alcaldes de l'Alt i el Baix Penedès. Mireu -exigiu- que us contestin seriosament -res de conyes marineres- abans de les properes eleccions!
inclou una entrevista de JPQ amb " "Jacques Marseille, catedrático de historia de las ideas económicas, en la Sorbona. Su obra ha contribuido de manera significa a revelar los orígenes de la crisis de Francia y la urgencia de una ruptura con 25 años de demagogias de izquierda (François Mitterrand) y derecha (Jacques Chirac)".
Y en una de les seves rèpliques diu això:
"La campaña socialista contra Sarkozy ha tenido todos los ingredientes del odio absoluto, con flecos racistas. Se ha ironizado de manera odiosa sobre su físico. Se han criticado sus orígenes de hijo de un inmigrante, un extranjero. En ese punto, las críticas de la extrema derecha han rozado la xenofobia racista. Hay que remontarse a los ataques de las extremas derechas, contra Leon Blum, en los años treinta, para recordar algo semejante. El resultado de la campaña contra Sarkozy, desde la izquierda socialista, ha sido eficaz y revelador, hasta conseguir que un 35 por ciento de los franceses digan detestar a Sarkozy. Se trata de un tema y una situación típica de guerra civil."
Aquest punt és el que em va fer pensar una mica y em va decidir a deixar el meu comentari. Segueix una rèplica de JPQ al meu comentari . I per acabar -per al·lusions- ;-) la meva recent rèplica. Paraules, paraules, paraules ....
Hola a todos, A ver, de todo lo escrito lo único que me enerva, por así decirlo, es leer esto:
“Hay que remontarse a los ataques de las extremas derechas, contra Leon Blum, en los años treinta, para recordar algo semejante. El resultado de la campaña contra Sarkozy, desde la izquierda socialista, ha sido eficaz y revelador, hasta conseguir que un 35 por ciento de los franceses digan detestar a Sarkozy. Se trata de un tema y una situación típica de guerra civil.”
Bueno, la idea que la propaganda actue en plan hipnotizador y manipulador sobre nada menos que el 35% de los franceses … eso me parece un desbarre total y absoluto, *venga de quien venga*. [Ho afirma J. Marseille, catedràtic d'Història de les Idees a la Sorbona]
Aunque esté feo decirlo, me parece más razonable argumentar que en Francia como en España hay dos bandos, y por lo tanto - que de uno de los dos bandos te guarde Dios- en el espectro que va de la suave y educada oposición hasta el odio, el caldo ya está en la olla, y el grado de enfrentamiento viene dado por la circunstancias. En esa elección se han tensado todos los arcos porque todo el mundo ha considerado la dimensión de lo que había en juego … O sea que dudo mucho que la propaganda consiga entontecer a todos más de lo entontecido que cada uno ya esté. Ni allí ni aquí hay tanto tonto manipulable…
En España, el PP actual también intenta sembrar odios pero no conseguirá salirse con la suya. O así lo veo yo, claro …
Quién salió en defensa de Sarko, en el Nouvel Observateur, fue Claude Lanzmann, que, como sabes, es director de Le Temps Moderns, la revista fundada por Sartre. Sin desvelar secretos de alcoba, tampoco fueron un secreto las relaciones sentimentales entre Lanzmann (defensor de Sarkozy en el Nouvel Obs.) y Mme. Simone de Beauvoir,
Q.-
PS. Lo de extrapolar Spain and France, derechas e izquierdas, NO me parece Nada Sensato. Que cada palo aguante su vela. Esas generalizaciones abren el paso a todos los populismos, a todas las demagogias y a todas las manipulaciones.
Dear JP, A ver, aquí no te sigo, porque es como si fueran comentarios completamente cruzados, sobre contenidos absolutamente distintos.
1. En mi comentario, el grueso de lo que digo es que me parece que el 35% (por no decir el 46%) de los franceses ya era anti-sarkozy antes de la propaganda electoral que se ha cebado en él con todo tipo de argumentos, los válidos y los de muy baja calaña: lo que tu llamabas Tormentas de basura Esto explica -que no justifica- el “todo vale”, incluído lo éticamente reprobable. Y pienso que la novedad estriba en que produce en tiempos de Internet y de Blogosfera, o sea en un medio en que se sabe de la amplísima e inmediata difusión y repercusión mediática de cualquier chiste o bajeza…
2. Las estrapolaciones y la comparaciones, aunque algunas resulten ridículas, son completamente normales. Cuanto menos son “irrefrenables” para la mayoría de los modestos estrategas y politicólogos de café (entre los que yo me cuento). Intentamos mezclar todo y comparar todo para ver claro, no para manipular. Sólo para entender y para entendernos entre nosotros. Y diría más, también para intentar aprender en cabeza ajena… ¿me explico? No confundamos las cosas: la mayoría de comparaciones o extrapolaciones demuestran justamente la necesidad llevar a terreno vital lo que ocurre en terreno ajeno. Esto acostumbra a ser equivalente de una confesión de “ignoracia” … no de “sabiduría “… Ya me gustaría a mi poder hacer finos y sesudos análisis de la política francesa y limitarme a ella, pero no es mi profesión y además tengo sentido del ridiculo!
3. Eso sí : no te extrañe, que cuando oigo “odio” me venga a la cabeza la actual dirección del PP…y su infame estrategia de siembra de mentira y cizaña, de odio y desprecio a los todos nacionalistas, catalanes o vascos … que se parece mucho (o supera en diabolización) a la campaña anti-sarko. ¿Y no tiene Gallardón algo de Bayrou? ¿No necesitan también aquí las izquierdas hacer “algo”? ¿ Crees que Sarkozy se manchará la mano saludando a gente de la ralea de Acebes o Zaplana…?
Yo también me opongo a las generalizaciones, no creas, y comparto totalmente tu apreciación pero, JP, este no es el caso.. Yo no generalizo, me libren los dioses. Aquí se trata de asociaciones mentales, que son como los sueños y las pesadillas : dan lo que dan y son incontrolables! ¿Una nueva ocasión para constatar que “Nobody is perfect”? Sí, vale, pero una vez asumido para siempre, luego ¿qué?
A poques hores de conèixer el resultat de les eleccions presidencials franceses, se m'acut posar al blog una imatge que em va enviar un amic de França, d'Alsàcia concretament, fa pocs dies.
Jo ja li havia preguntat ara fa un mes aproximadament com ho veia, i em va contestar dient que li semblava haver de triar entre el dolent i el pitjor.
He anat llegint una mica a tot arreu que, tot i les esperances que podia representar imaginar Ségolène Royal presidenta de la República, massa gent important a tots els àmbits de la cultura i la política francesa l'ha qualificada des de poc apte fins a incompetent per al càrrec. Sempre ha anat per darrere del seu oponent en tots els sondeigs d'opinió. Ara s'ha confirmat la seva derrota. Segur que tindrà una segona oportunitat, d'aquí a cinc anys. Veurem com continua la seva trajectòria dins del seu partit.
Pel que fa al seu oponent, ara m'enviava, sense cap comentari, aquesta imatge anti-Sarkozy on l'acusen d'excloure més de mitja França: els pobres, els homosexuals, els d'esquerres i els d'extrema esquerra, els estrangers, els que cobren l'RMI sou d'inserció social, els discapacitats, els àrabs, els negres, ni que siguin figures de l'sport com el tennista en Yannich Noah o el futbolista Lilian Thuram. L'acusen d'anar contra l'educació i la cultura... i acaben atacant-lo a nivell de la seva vida privada!
Bé, ara tindrà a la mà les eines i el poder per demostrar que tot això només era un cartell de propaganda amb molta mala bava i amb els arguments equivocats.
Ara ens tocarà estar expectants per veure com comença el nou president de la República a materialitzar el seu programa. Sembla ser que canviaran moltes coses i per tant, caldrà veure com ens afecta als catalans i als espanyols. Caldrà veure com s'apliquen els canvis i si els remeis no són pitjors que l' enfermetat. Val a dir que la seva aposta per la cultura de l'esforç i per la creació de riquesa sonen la mar de bé.
Sigui com sigui el que li passi a França, el que a mi em passa és que quedo seduït per l'efecte purificador de gairebé totes les comeses electorals. M'agrada veure que es parla de coses serioses, que reneixen les somortes confrontacions d'idees i les estratègies d'actuació, que la gent ha de prendre posició i s'ha de plantejar com vol les coses.
Estic segur que amb aquesta renovació, una vegada més, França serà una font de beneficis per a tota Europa i de retruc, per a tots nosaltres.
May 7th, 2007 at 7:33 pm
Hola a todos,
A ver, de todo lo escrito lo único que me enerva, por así decirlo, es leer esto:
Bueno, la idea que la propaganda actue en plan hipnotizador y manipulador sobre nada menos que el 35% de los franceses … eso me parece un desbarre total y absoluto, *venga de quien venga*. [Ho afirma J. Marseille, catedràtic d'Història de les Idees a la Sorbona]
Aunque esté feo decirlo, me parece más razonable argumentar que en Francia como en España hay dos bandos, y por lo tanto - que de uno de los dos bandos te guarde Dios- en el espectro que va de la suave y educada oposición hasta el odio, el caldo ya está en la olla, y el grado de enfrentamiento viene dado por la circunstancias. En esa elección se han tensado todos los arcos porque todo el mundo ha considerado la dimensión de lo que había en juego …
O sea que dudo mucho que la propaganda consiga entontecer a todos más de lo entontecido que cada uno ya esté. Ni allí ni aquí hay tanto tonto manipulable…
En España, el PP actual también intenta sembrar odios pero no conseguirá salirse con la suya.
O así lo veo yo, claro …
May 7th, 2007 at 7:50 pm
Sani,
Quién salió en defensa de Sarko, en el Nouvel Observateur, fue Claude Lanzmann, que, como sabes, es director de Le Temps Moderns, la revista fundada por Sartre. Sin desvelar secretos de alcoba, tampoco fueron un secreto las relaciones sentimentales entre Lanzmann (defensor de Sarkozy en el Nouvel Obs.) y Mme. Simone de Beauvoir,
Q.-
PS. Lo de extrapolar Spain and France, derechas e izquierdas, NO me parece Nada Sensato. Que cada palo aguante su vela. Esas generalizaciones abren el paso a todos los populismos, a todas las demagogias y a todas las manipulaciones.
May 8th, 2007 at 1:26 am
Dear JP,
A ver, aquí no te sigo, porque es como si fueran comentarios completamente cruzados, sobre contenidos absolutamente distintos.
1. En mi comentario, el grueso de lo que digo es que me parece que el 35% (por no decir el 46%) de los franceses ya era anti-sarkozy antes de la propaganda electoral que se ha cebado en él con todo tipo de argumentos, los válidos y los de muy baja calaña: lo que tu llamabas Tormentas de basura
Esto explica -que no justifica- el “todo vale”, incluído lo éticamente reprobable.
Y pienso que la novedad estriba en que produce en tiempos de Internet y de Blogosfera, o sea en un medio en que se sabe de la amplísima e inmediata difusión y repercusión mediática de cualquier chiste o bajeza…
2. Las estrapolaciones y la comparaciones, aunque algunas resulten ridículas, son completamente normales. Cuanto menos son “irrefrenables” para la mayoría de los modestos estrategas y politicólogos de café (entre los que yo me cuento).
Intentamos mezclar todo y comparar todo para ver claro, no para manipular. Sólo para entender y para entendernos entre nosotros. Y diría más, también para intentar aprender en cabeza ajena… ¿me explico?
No confundamos las cosas: la mayoría de comparaciones o extrapolaciones demuestran justamente la necesidad llevar a terreno vital lo que ocurre en terreno ajeno. Esto acostumbra a ser equivalente de una confesión de “ignoracia” … no de “sabiduría “…
Ya me gustaría a mi poder hacer finos y sesudos análisis de la política francesa y limitarme a ella, pero no es mi profesión y además tengo sentido del ridiculo!
3. Eso sí : no te extrañe, que cuando oigo “odio” me venga a la cabeza la actual dirección del PP…y su infame estrategia de siembra de mentira y cizaña, de odio y desprecio a los todos nacionalistas, catalanes o vascos … que se parece mucho (o supera en diabolización) a la campaña anti-sarko.
¿Y no tiene Gallardón algo de Bayrou? ¿No necesitan también aquí las izquierdas hacer “algo”? ¿ Crees que Sarkozy se manchará la mano saludando a gente de la ralea de Acebes o Zaplana…?
Yo también me opongo a las generalizaciones, no creas, y comparto totalmente tu apreciación pero, JP, este no es el caso..
Yo no generalizo, me libren los dioses. Aquí se trata de asociaciones mentales, que son como los sueños y las pesadillas : dan lo que dan y son incontrolables!
¿Una nueva ocasión para constatar que “Nobody is perfect”?
Sí, vale, pero una vez asumido para siempre, luego ¿qué?
Cúidate.
__________________
PS
Tu paseo quasi melancólico por París es -también -
un precioso poema en prosa. Chapeau !