29.3.08

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.

24.3.08

Joc brut o el realisme polític

La desfeta electoral d’ERC ha estat un cop fort per a molta gent.
A mi, m’ha dolgut constatar una vegada més la cara més fosca i desagradable de la política..

M’ha dolgut constatar que els responsables del partit i els de les fraccions, faccions o corrents d'ERC s’afanyaven a enfrontar-se per veure com arrabassar la successió al tron.
Vaig veure les cares del Ridao, Puigcercós i Carod-Rovira la nit del 9M, vaig veure l’entrevista que Mònica Terribas feia primer a Carod-Rovira i un dies després a J. Carretero. I vaig llegir
els retrets que feia la portaveu Anna Simó, a Carod-Rovira sobre el fet que demanés “joc net” de cara el proper congrés del partit… que era com avisar que hi hauria "joc brut", és clar.
Vaig llegir l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el demembrament periòdic que pateix ERC com una meledicció.
Vaig sentir com quedava ben clar que Puigcercós havia menystingut Carod–Rovira en dimitir i , sense avisar-lo, presentar la seva dimissió com a Conseller, al President de la Generalitat.
Vaig veure i escoltar com Joan Carretero demanava “ joc net” als responsables del partit, sospitant que haguessin començat a utilitzar l’aparell del partit per a organitzar el congrés del mes de juny o manisfestant clarament que no es fiava gens ni mica que els seus companys de l’aparell del partit no fessin joc brut.
Probablement el que ha passat a nivell de partit d’ERC ve del fet que Carod-Rovira s’hagi negat a dimitir tal com una deteminada lógica ens portaria a creure lògic.
Probablement, podem imaginar una altra lògica que és la que mou en J.-LL.C-R.: Perquè dimitir voluntàriament si tenim signat un pacte amb IC-V i PSC que encara no ha vençut? Perquè renunciar al poder voluntàriament amb el difícil que és aconseguir-lo?

Com a simple ciutatà espectador i víctima de la política dels nostres polítics em sap greu veure que la Política funciona així, i que només els molt babaus poden pensar en la politica com en una cosa noble i esplendorosa. Queda novament demostrat per si calia –que no calia- que la política porta implícita les mateixes misèries que defineixen els polítics que la practiquen.
Aquesta situació fóra només patètica i tragicòmica sinó fos perquè també és dramàtica en molts aspectes.

Ens queda molt de “teatru” per veure:
Les volatilitzacions d’ICV i d’IU. Hem de veure les abraçades entre Artur Mas i José Montilla i les d’Artur Mas amb JLRZ. Els canvis de jaqueta i de màscara del PP a Catalunya i a Madrid. El “dicharacherismo” de Rosa Díez fins que la veiem passar-se a les files del redissenyat neoPP del neoRajoy, i els neoCirera i la neoNebrera. La comèdia cara la galeria entre Convergència i Unió. L’autoesquarterament d’ERC, i la fixació del referèndum d’autodeterminació per al nou horitzó de l’any 2314 com a molt aviat.
Tinguem les càmeres, videocàmeres i gravadores a punt. S’està preparant molta gresca política i és per ben aviat.

Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…


“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona


Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.

20.3.08

Absurditis. Diccionari de paraules cultes i infreqüents

Tots sabem que la llengua és fonamental i que els diccionaris en són les catedrals.
M'ha fet gràcia trobar a Internet un nou temple del que en desconeixia l'existència.
Absurditis. Vos délires font désordre

Un passeig pels seus passadissos i criptes ens fa adonar aviat de la immensitat del tresor que hi alberga.
La salutació, escrita en lletres d'or diu així:

"Tu entres dans le temple de la grandiloquence, le sanctuaire de la frime verbale, le recueil du savoir rhétorique. Ici sont concentrés les mots qui ont le double avantage d'être peu usités sans pour autant être obscurs ou inutiles. Ici, pas de logomachies, de salmigondis ni de mots sibyllins mais une pléthore de mots irréfragablement intéressants qui te permettront de soliloquer avec grâce devant ton PC ou de faire le matamore devant tes proches."

"Amic, entres [per voluntat pròpia, allà tu! ;-)] en el temple de la grandiloqüència, en el santuari de l'excessivitat verbal, un recull del saber retòric. Aquí es concentren totes les paraules que disfruten del doble avantatge de ser poc usitades sense ser completament abstruses o inútils. Aquí no trobareu pas logomàquies ni salmigòndies ni paraules sibil·lines, sinó una plètora de paraules irrefutablement interessants que us permetran de compondre encantadors soliloquis amb el vostre ordinador o de fer de Senyor Ferrerons amb els vostres amics i familiars "
En poques paraules, és un diccionari de sinònims especials de paraules ja força infreqüents ... i com a tal, -poca broma- una font suc i saba lingüística essencials.
Dosi recomanada: dues o tres paraules al dia, per via tòpica.
Implementació: es recomana inserir-ne a dojo, - sempre que es pugui o forçant el context si cal-, en les futures redaccions blogueres, per tal de salpebrar més eficaçment tots el escrits i fer-los més expressius, més precisos i lluïts i/o divertits.

Desaconsellat a tota persona amb domini lingüístic encara poc madur o amb sentit de l'humor poc desenvolupat.

19.3.08

Journal d'une dériveuse: Lewino Walter

Journal d'une dériveuse: Lewino Walter

Glenn Gould i les variacions Goldberg

Un dels elements que l'Oficina de la Francophonia ha posat al cistell de regals per a les celebracions de la Jornada Internacional de la francofonia 2008, que es celebra cada any el dia 20 de març, és un concert enregistrat el setembre 2007 en homenatge al pianista canadenc Glenn Gould que, amb les 30 Variacions Goldberg sobre l'obra de J.S. Bach es va convertir en un dels pianistes més admirats de tots els temps.


Seguint els enllaços, al web de la Radio Canadenca he trobat el muntatge de video que van enregistrar per deixar testimoni visual d'aquell homenatge que feren en directe des del Museu canadenc de les civilitzacions de Gatineau en el que van participar sis pianistes que interpretaren en directe diverses variacions Goldberg des de sis ciutats canadenques diferents.
Tot un exemple de saber fer audiovisual i de creativitat cultural.

Em sembla un muntatge d'una gran bellesa que emociona i sacseja tots els sentits. Mireu si us interessa també a vosaltres. I feliç Sant Josep als Joseps que tants n'hi ha per totes les cases.

17.3.08

Bona notícia. El blog de Walter Lewino

Espero que quan retoquin la Constitució, se li acudeixi a algú fixar les bases d'un nou concepte i una nova definició del que és Informació, i els drets que tenim els ciutadans a no patir-ne sinó a gaudir-ne.
Com la mateixa Constitució, encara vigent, el concepte actual d'Informació està exhaurit, és patètic, tendenciós, inútil, faceciós i sovint menyspreable.
Think Tanks del PSOE-PSC, PP, CiU i grupúscols varis ... us toca anar pensat en una actualització vàlida per a la nova situació en la que viu la ciutat global a l'era d'Internet 2.0. Ja estem al 2008 i no als anys 70!
Avui, després d'empassar-me la dosi diària de desgràcies que venen com a informació i que ens fabriquen les teles oficials TV3 i TV1, les teles que pixen sang i fetge, com feia El Caso als anys 60, i talment com si visquessim a l'orweilliana Euràsia descrita a 1984, i encara gràcies que ens estalvien el que passa a Darfour, Iran i Afganistan, i una hora més de declaracions dels jugadors de futbol sobre els partits jugats els diumenge, i tots els homes que han mossegat algun gos ...
Cada dia hi ha programada l'hora de la ràbia contra algú o contra alguna cosa. L'hora de de la joia col·lectiva, per mitjà de l'esport o la competició de torn: Fòrmula 1, tennis, bàsquet o futbol.
L'hora de les estadítiques banals, falses, inútils per al 95% de la ciutadania: l'increment del l'Índex de Preus mensuals; el PIB; el preu del barril de petroli; les dades de la Borsa; les estadístiques rutinàries per a mantenir la moral de les tropes entre dues eleccions; la banalitat del embussos permanents de trànsit a toto el cinturó de Barcelona! Vergonya fa que cap dels responsables polítics ni cap intel·lectual, que ningú no denunciï les fal·làcies.

TV3 s'ha de fer propaganda del grau de credibilitat que té entre el ciutadans perquè s'olora que alguna cosa passa i que cal anar prenent posició. Això ha de canviar!
No cal esperar que d'Espanya vingui cap innovació, potser per això, Catalunya té una possibilitat de crear una nova manera d'informar, però hi ha d'haver voluntad de canviar i desfer-se de màscares i les disfresses .

Avui, Internet m'ha donat una alegria. M'he assabentat que Walter Lewino ha obert un blog que subtitula "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux". RSS
Això, als 83 anys, té el seu mèrit!
Un talent supercreatiu de qui tots podem treure'n grans idees. Cal seguir de prop les seves propostes que van sempre amb garantia d' intel·ligència.

Mestre, la meva admiració, la meva estimació i el meu respecte renovades (sic, femení plural).
Teniu aquí un lector fidel que compta aprendre encara molt del vostre mestratge, del vostre extraordinari sentit de l'humor de la vostra insuperable intel·ligència.



Una abraçada ara i sempre d'un dels vostres admiradors indefallibles des de fa més de trenta anys!

Sani Girona

Traducció de "Le temps du tango" (J.- R. Caussimon)

Passenjant per YouTube he anat a parar a tota una sèrie de cançons de Léo Ferré. Una de les que m'ha fet il·lusió trobar-hi ha estat "Le temps du tango" que és de l'època d'allò que, seguint la discografia de Ferré, anomenen "Les années Odéon" : Léo Férré 1955-1958, música de Léo Ferré, però lletra de Jean-Roger Caussimon (d'altres poèmes de J-RC.)

L'he cantada i recantada vàries vegades i m'he preguntat com sonaria en català. Així que m'he acabat decidint a fer-ne una versió. El resultat crec que és francament millorable però tanmateix acceptable. Si tinc humor, miraré de rimar-la una mica més, i d'afinar tot el que pugui.

Aquí la versió video (espero que no l'esborrin o no massa aviat) i, a sota, la lletra de J-RC. i la meva versió catalana de la cançó per a ser cantada.




Le temps du tango

Moi je suis du temps du tango
Où même les durs étaient dingos
De cette fleur du guinche exotique...
Ils y paumaient leur énergie
Car abuser d' la nostalgie
C'est comme l'opium, ça intoxique...

Costume clair et chemis' blanche
Dans le sous-sol du Mikado
J'en ai passé de beaux dimanches...
Des belles venaient en avalanche
Et vous offraient comme un cadeau
Rondeurs du sein et de la hanche

Pour qu'on leur fasse danser le tango !

Ces mômes là, faut pas vous tromper
C'était d'la belle petit' poupée
Mais pas des filles, ni des mondaines...
Et dame quand on a travaillé
Six jours entiers, on peut s'payer
D'un coeur léger, une fin de semaine...

Si par hasard et sans manières
Le coup de béguin venait bientôt
Elles se donnaient, c'était sincère...
Ah ! ce que les femmes ont pu me plaire
Et ce que j'ai plu !... J'étais si beau !
Faudrait pouvoIr faire marche arrière

Comme on l'fait pour danser le tango !

Des tangos, y'en avait des tas
Mais moi j' préférais « Violetta »
C'est si joli quand on le chante...
Surtout quand la boule' de cristal
Balance aux quatre coins du bal
Tout un manèg' d'étoil's filantes...

Alors, c'était plus Valentine
C'était plus Loulou, ni Margot
Dont je serrais la taille fine
C'était la reine de l'Argentine
Et moi j'étais son hidalgo
Oeil de velours et main câline

Ah, ce que j’aimais danser le tango !

Mais doucement passent les jours
Adieu, la jeunesse et l'amour
Les petites mômes et les « je t'aime »
On laisse la place et c'est normal
Chacun son tour d'aller au bal
Faut pas qu'ça soit toujours aux mêmes...

Le coeur, ça se dit : corazon
En espagnol dans les tangos
Et dans mon coeur, ce mot résonne...
Et sur le boulevard, en automne
En passant près du Mikado
Je n' m'arrête plus, mais je fredonne :

C'était bath, le temps du tango !




El temps del tango
Versió catalana de SGR (primera aproximació)


Jo sóc d’aquell temps del tango
Que fins els més durs embogia
Aquella flor de dansa exotica …
Prou que hi deixaven la pell
Massa nostalgia del temps vell
És com una droga que intoxica.

Trajo ben clar i camisa blanca
A la cava del Mikado
Que en vaig passar de bons diumenges !
Les noies maques, en allaus
Oferien generoses el regal
De llur cos fresc, sines rodones ...

Per ballar amb naltros el tango!

No us equivoqueu pas amb les noies
Eren de porcellana fina
I no pas putes ni submises
Després d’haver treballat dur
Sis dies sencers sense parar
Cal disfrutar el cap de setmana…

Si per atzar i així com cal
Un bon petó queia aviat
Tot el demés després seguia
Que em van arribar agradar les dones!
Que en vaig trencar de cors, seduïa
Ah! Si es pogués fer marxa enrera

Tal com es fa per ballar el tango!

De tangos, n’hi havia molts
Però el meu preferit era « Violeta »
Es tan bonic quan hom el canta
I molt més encara si els miralls
Llencen mil raigs de tots colors
Talment milers d’estels brillants

Llavors ja no era Valentina
Ni la Loulou ni la Margot
A qui jo agafava la cintura
Era a la reina d’Argentina
I jo n’era el seu gran cavaller
Amb ulls d’amor i mà sedosa

Ah! Quin plaer ballar el tango!

Però ja se sap que el temps se’n va
Adéu joventut, adéu amor
Adéu les noies i els “t’estimo”
Cal deixar lloc pel nou jovent
Cadascú ja balla els seus balls
És doncs normal fer lloc per d’altres...

Del cor , en diuen “corazón”
En castellà i en tots els tangos
I en el meu cor el mot batega
I a la tardor quan sol passejo
Tot passant a prop del Mikado
No m’aturo pas, però cantussejo

Que n’era de bo el temps del tango!


__________________


La vella cantarella de tots els que recorden amb nostàlgia llur joventut
repetint -i no calia- que qualsevol temps passat fou millor!
Nostàlgia de la força i la passió de la joventut.
Records de noms d' amors, sempre més d'un...

La música supera la genialitat d'un poema que trobo tan intrascendent com colpidor.
Més llenya i més carbó per devots del Carpe Diem.

10.3.08

9 de març. Eleccions generals a Espanya


Avui, abans del dinar he anat a buscar la premsa del diumenge i m'he regalat, com faig de tant en tant, un Monde i un Independent, que són luxes cars.

Al Monde d'avui, pàgina 14, hi ha un article amb un títol i un dibuix ambdós ben aparatosos.

El títol fa així : Les "trente glorieuses de l'Espagne s'achèvent". I un dibuix de 18 cm2. signats per un tal Vincent Sardón (ell posa accent sobre la "o", però els del Monde se'l deixen ;-( !
El molt petit salaud de Sardón dibuixa, com veieu, una metàfora escruixidora i, tendenciosa:
Un català i un basc amats amb serres immenses serren en 3 trossos el toro Espanya.
Els escriuré al blog dels correctors per preguntar-li al Vincent com és que no hi ha pintat una vella mamelluda, una mamella Catalunya i l'altra el País basc xuclades les dues per una altra vella igual d'escarransida o més encara ... xisclant "Esto no son tus tetas, que son mis ubres!" o una cosa semblant.
Probable que el Vincent Sardón sigui un il·lustrador a sou dels del PP o de qualsevol potència estrangera ;-) antinacionalista.

Després d'haver vist els resultats electorals, sembla que el PSOE haurà de pactar amb els nacionalistes... De manera que ja li podem demanar al Sardón que demà passat o quan li vagi bé, publiqui el mateix dibuix amb Catalunya i Euskadi vestits de cosidores, recosint els talls a l'esquena del toro... al qual ja li pot pintar, de passada, uns cataplins el doble de grossos ...

El text és una entrevista que fa Cécile Chambraud a Sylvia Desazards de Montgailhard, que amb el títol de Maître de Conférence à Sciences Po dona la seva opinió sobre l'actual situació política espanyola.

Le Monde:
- Les partis nationalistes basque et catalan sont en train de glisser vers un souverainisme déclaré. N'est-ce pas le signe que le modèle établi par la Constitution de 1978 est épuisé ?
- Sylvia D de M.
Ce n'est pas qu'il soit épuisé, mais comme il n'établit pas de limites, il est en quelque sorte ouvert. En 1978, l' Espagne n'a pas choisi un modèle d'état explicite, n'as pas souhaité se definir comme ce qu'elle est en train de devenir, une monarchie fédérale. (...)

Nous en sommes arrivés à un point où, aujourd'hui, tout ce qui se passe en Espagne peut être décrypté avec "la clé " catalane. Par exemple on peut se dire que JLRZ a été élu secretaire général du PSOE grâce à l'appui de socialistes catalans et que, en retour, il a accédé a leur demande de voter un nouveau statut encore plus descentralisé que celui de 1979, pour la Catalogne. (...)"

Tot i que sembla gran cosa, és un altre exemple més d'aquest periodisme patètic que es conforma en constatar quatre cosetes però no té pebrots de proposar res ...
Bé, sí : "le modèle espagnol va devoir être réinventé".
Així que ja ho sabeu ... teniu feina a proposar model d'Estat, perquè per molt catedràtica de Ciencies polítiques que tingui la Sylvia, només arriba fins on arriba... i quan no se'n sap mes ... no se'n sap més !
I queda clar que el llit ens els haurem de fer nosaltres. Així que ja podeu anar proposant...

____________________

4.3.08

Els fons i la forma. La forma i el fons.

El podcasting i els podcasts fan furor arreu, i em fa content formar part del grup dels que van seguint el ritme de l'evolució de les tecnologies associades a l'Internet 2.0.
Ho faig per plaer i seguint una inèrcia vella de vint anys, i allò, tot i ésser un ens inanimat, m'ho retorna acaronant-me l'ego: "Vas bé Sani,vas per bon camí ... no ho deixis" ...
Mentrestant, l'angelet bufador plora desconsolat per mi en un racó, pensant que cada hora "perduda" en el "keeping up with tecnology" és una hora manllevades a l'escriptura, que és el més important, l'únic realment important ...

Vaig caure als podcasts de France Culture on Fréderic Mitterand entrevistava Laurent Pelly, un dramaturg i creatiu de qui no en sabia res. Vaig decidir fer la transcripció d'una part de l'entrevista. Una magnífica entrevista on el creador parlava de les seves dèries i les seva manera de treballar. De creativitat, de treball en equip, de curiositat, de felicitat en el treball creatiu ...
Al final en va sortir la decisió de crear un podcast destinat al FLE, a can Podemus.com : Les pages du FLE.

La part per a mi més sucosa de l'entrevista entre Mitterand i Pelly, va ser l'aportació que feia la seva col·lega, codirectora de l'òpera de Toulouse, Agathe Mélinand. Segons ella, citant Lewis Carroll, calia ocupar-se, sobre tot , del fons ... car la forma ja apareixeria tota sola de manera natural.
En algun lloc del llibre Alícia al país de les meravelles hi ha, segons Mélinand : "Ocupa't del fons, la forma vindrà sola." Ja ho buscaré i ho trobaré si hi és.

Insisteix en aquest punt per dir que ella ho té molt clar malgrat que el seu col·lega Laurent li vol fer creure que, de vegades, pugui sigui al revés i que sigui la forma el que determini el contingut. Ella no es deixa convèncer i insisteix en la seva opció: sempre és el fons qui determina la forma.

Doncs bé, aquesta opinió que també és la nostra, queda matizada per una una altra argumentació, la que proposa Yasmina Reza, dramaturga de pro, que va decidir alternar la seva creació teatral exitosa amb un retrat sobre el poder, il·lustrant-ho en la figura de Nicolas Sarkozy.

Le Nouvel Observateur. Nº 2233. 23 au 29 août 2007. Exclusif : la face cachée de Sarkozy, par Yasmina Reza. Pages 6 à 13 :

Un any abans de la seva elecció com a President de la República francesa, Yasmina Reza va obtenir el seu vist i plau per seguir-lo [ llavors Ministre de l'Interior] durant un any, fins a les eleccions i poder escriure un llibre sobre ell. Un estrany però creatiu exemple de simbiosi.
Segons que confessa Reza, va anar a veure'l personalment i li va dir "textualment" això :

"J'aimerais Monsieur, vous suivre afin de faire votre portrait."
Il a tout de suite accepté. Il a même dit qu'il se sentait honoré. Il a ajouté : "Je n'ai pas l'impression de prendre un très grand risque."
Je lui ai dit qu'il avait tort et qu'il fallait peut-être davantage se méfier des écrivains que des journalistes."
Il m'a alors répondu "Même si vous me démolissez, vous me grandirez."
Tot això, que ja és prou interessantíssim per a mi, com a mínim, va al darrera del que he trobat abans en aquest especial Yasmina Reza & Nicolas Sarkozy : quan els periodistes del Nouvel Observateur li fan la pregunta del milió: "per quina raó una dramaturga com ella, va decidir un bon dia acompanyar un candidat a president de la República durant tot un any per fer-ne un llibre", ella va respondre això :

"Ce que l'on appelle le destin politique me fascine depuis toujours, pas la politique en tant que telle. Non, le destin politique . J'avais envie d'écrire là-dessus, mais je cherchais la forme.
Tant que la forme ne s'impose pas, rien ne s'impose...
Or je savais que ça ne pouvait être ni une pièce de théâtre ni un roman. Et puis il y a eu dans ma vie une rencontre déterminante avec un homme politique qui a créé une concordance entre le sujet que je portais et la forme que je cherchais pour le traiter."
Així va ser doncs com Yasmina Reza va decidir que el protagonista de la seva experiència escriptòrica fóra Sarkozy, i ell va accepetar!

"Il m'offait une véritable dramaturgie. Je l'ai rencontré pour la première fois en juin 2006, et j'étais certaine que ce candidat irait au moins jusqu'au second tour de l'élection présidentielle."

El final d'aquesta història és el llibre L'Aube, le soir ou la nuit. Pagava la pena llegir el Nouvel Obs i assabentar-nos de tot això, lligar-ho amb el dilema entre fons i forma, forma i fons ...

Tinc clar que la paraula clau és "arquitectura de l'obra", que inclou el contingut o continguts i la forma, el to, les claus amagades, l'estructura global de l'obra i la relació entre els personatges... la previsió del començament i la del final, que han de ser apriorístics d'entrada, deixant al destí, a la llei Murphy o a l'atzar els possibles canvis que s'imposin -si s'escau fer-ho- durant el camí que camini l'obra, sobre unes decisions fermes. Flexibilitat, mal·leablitat i resiliència aplicades a un bloc de pedra granítica picada ... ;-)

Com sempre queda clar que la voluntat i la capacitat de portar a terme l'obra, altrament dit, la realització efectiva de l'obra, -com el valor a la mili- , es dona per suposat i pressuposat. Cosa que pot ser molt pressuposar ...

Estem a punt d'arribar al punt de no retorn. Ja falta molt poc. Farem tocar les campanes de la Geltrú.

2.3.08

Temps de proverbis i reflexions

Temps de proverbis i reflexions:

"Tard o d'hora t'has d'enfrontar al dilema d'haver d'escollir entre un mentider i un enemic. El primer t'enganya, el segon t'ataca. Tens mala peça al teler. Escolta la veu de SunTzu. "
Atribuit al pensador Fum-Li-Thu, autor de Flors de primavera (308 AC)

1.3.08

"Polítics, polítiques, politicatis et omnia politiquetes"

Preguntes pertinents que cal que els electors es facin i facin a qui correspongui abans, durant i després de les eleccions del març 2008.


1. ¿Perquè el titiritero Rajoy no proclama ser contundent i implacable amb el frau i l’estafa i promet una legislació que condemni a cadena perpètua els responsables de fraus i les estafes col·lectives com les dels Albertos, casos Marbelles i Malaies i les mil més indignitats “que no te contarán morena” ?

2. ¿Perquè serà que la foto de la portada del diari El Periòdico de Catalunya d'avui dissabte 1 de març de 2008, on es mostren somrients els 5 candidats que una hora després s’insultaven representa un exemple ben clar de demagògia, cinisme i hipocresia política? No caldria prohibir aquesta mena de fotos, que són un insult a la intel·ligència i a la decència?

3. ¿Perquè hi ha tants pocs electors que es decantin per l¡opció IC-Verts a catalunya i IU a nivell estatal mentre hi ha treballadors que donen miserablement el seu vot a la dreta que els explota i els mensyprea? Serà per això que PP i Conferència episcopal no poden suportar una matèria al curriculum escolar que es digui Educació per a la ciutadania que desanalfabetitzi políticament els ciutadans del país?

4. Si el cinisme del PP, partit patètic, arriba a poder reconèixer en veu alta i en públic que aspiren a que hi hagi com més abstenció millor perquè en surtin perjudicades les opcions progressistes és que no es mereixen que la gent decent els doni el seu vot.

5. Pregunteu a Dolors Nadal quants lingots d’or cobra de Madrid per fer el paper patètic que fa cada cop que obre la boca.

6. Pregunteu als d’ERC quants anys tardaran a oblidar les moltes pixarades a sobre que se’ls han pixat els de Convergència i els d’Unió , els d’Unió i els de Convergència i poder fer veure que creuen que plovia …

7. Pregunteu a l’Artur mas si la foto de la seva vista privada amb JLRZ a la Moncloa de no fa gaire era per anar a fer respectar Catalunya o era per negociar el seu estatus personal a la Generalitat.

8. Pregunteu a Mariano Rajoy ,del PP, ara que ja fa més de 50 anys de Guernica, si el bombardeig del País basc el proper octubre el pensen fer amb els tancs, amb l’aviació o amb la marina. I quants milers de morts han calculat que caldrà fer per evitar i/o esclafar la promesa convocatòria de referèndum del Lehendakari Ibarretxe.

9. Pregunteu a tots els membres de la Conferència episcopal i a tots els “Goebbelistes” propagandistes de la cadena radiofònica COPE a quin dels diversos candidats pensen votar.

10. Pregunteu a Rajoy i a Zapatero perquè no parlen ni l’un ni l’altre de l’incompliment flagrant de la llei en relació amb el retorn a Catalunya dels papers de Salamanca.

11. Pregunteu exactament el mateix a tots i cadascun dels caps dels Partits polítics de Catalunya. perquè no parlen ni l’un ni l’altre de l’incompliment flagrant de la llei en relació amb el retorn a Catalunya dels papers de Salamanca.

12. Pregunteu-vos tots perquè la misèria política segueix sent tan miserable …però si no paga la pena votar ni que sigui pel candidat del Partit antitaurí.

Jo aniré votar, sí, ho tinc clar, i també sé què votaré, però valdria qualsevol vot que fos per evitar una Espanya governada pel PP, idea de la qual intento fugir com de la pesta!

Afegiu sisplau les vostres preguntes igualment pertinents a la zona de comentaris ...
La llista és llarga i jo només hi he aportat una mostreta de res ...