15.3.09

Diumenge primaveral amb amanida i pintura, a 15 de març

Vaig llegir recentment que els homes del temps ens pronosticaven una primavera freda, després d'un hivern boig, que ha dut nevades extraordinàries al Pirineu i ventades delictives, que han arrasat arbredes de tota mena arreu de la península. El fet és però, que a casa nostra, almenys aquesta darrera setmana, i aquest cap de setmana en particular, ha fet al Garraf un temps primaveral que convidava a anar a la platja. Uns dies esplèndits.

Nosaltres hem anat al passeig marítim de Cubelles, al davant de l'ex-Tèrmica, i hem dinat a la Trattoria del Mar.

Allà hi he descobert un pa exquisit i he vist a l'amanida poma tallada a llesques fines com si fos mortadela, cosa que a mi encara em quedava per veure... i he pensat que no sé què feia jo amb la meva "mandolina" de cuina que és un dels meus estris favorits, que no practicava prou. Ara ho faré... ;-)

El més agradable ha estat dinar acompanyats per uns olis a les parets que m'han agradat pels seus colors, i he acabat sabent que eren pintats per la mare de la propiètària del restaurant.



No m'he pogut estar de caçar-los per endur-me'ls a casa molt bé de preu, atès que els originals, la Pilar Muñoz, els fa pagar cars. En tot cas, a preus allunyats dels meus pressupostos.

En algun lloc del blog tinc dit, i sempre que puc ho manifesto, que tot i ser molt ben educat, en determinats aspectes de la vida, jo prefereixo demanar perdó abans que demanar permís...

Així, si algú dels detentors dels copirait de l'obra se sent agredit en els seus drets per la reproducció de les imatges, només cal que ens ho digui i nosaltres rectificarem ipso facto, però creiem, al contrari, que mostrar aquesta pintura, valgui el que valgui, és una manera de compartir la bellesa amb els altres, fet que hauria de ser constitucionalment obligatori.
Oi?































____________________

Mem del catau escriptòric

Per començar, dic que m'ha vingut al cap allò de "Un soneto me manda hacer Violante"...
La Violant és avui en "Pere", de Saragatona.

Hi ha tot allò que fem per imitació, i que al costat dels diners i la pasió, és la tercera força que mou el món, o així m'ho sembla.
Després hi ha allò que fem per iniciativa pròpia i original que acostuma a ser menys que tot allò altre que fem que ens ho manen o demanen.

En aquest post, m'he deixat temptar per la proposta de l'amic *Pere que al seu blog llença una de les seves ja nombroses i sempre creatives propostes: El mem del vostre lloc de treball.

Li he deixat escrit això:

Bon dia, *Pere,

Com que tot el que és creatiu em deixa espatarrat, excitat, delitós i gelós, et felicito per tan creativa iniciativa i per l'alfabetització que suposa per a mi tot això que llegeixo sobre els "mems".

Quant a la proposta concreta que ens fas, t'he de dir que m'agrada tant com m'estranya, venint de tu, perquè em trenca la imatge de discreció infinita a la que et tinc associat, i en canvi veig que no només et despulles aquí tan llibertinament sinó que convides a la promiscuïtat .
Hi ha res més íntim que el taller íntim?
Dit això, afegeixo que em sembla bé aquesta invitació a transgredir el pudor.

M'agradaria que la teva proposta tingués un èxit apoteòsic, però no sé si la gran majoria dels *catogaires (sgr) o *catocaires (sgr) acceptaran d'endreçar una mica l'habitació, trobar el punt de fuga adequat, el punt de llum ideal, i sobre tot acceptaran de superar l'instint irracional que a tu et fa amagar la cara davant la càmara i a d'altres els fa venir basarda de mostrar el catau on couen les seves escriptositats.

Com que a mi ja m'agraden els reptes raonables... agafo el guant i accepto de memejar el teu mem al meu blog.
Cuida't i que tinguis molts dissabtes tan inspirats com aquest.
___________


Només em queden per fer doncs dues coses. Penjar executar el " mem". Aquí va:


La segona és lamentar el desgavell universal que trobo al voltant de la definició del "mem".
Tal com ho demostren els resultats de la meva cerca "¿Què es un meme?" i la definició que en fa el Termcat, entre inintel·ligible i patètica... una pífia més a la llarga llista que té en el seu haver.
I és que una cosa el l'origen del terme i el concepte en sí, quasi filosòfic, i una altra cosa és la descripció casolana del joc que no llegeixo enlloc de manera precisa i ben dita.
He buscat també si algú s'havia edicat a fer una "tipologia de mems" en català i després ho he buscar en castellà... Res de res. Molta faramalla i molt de poti-poti, això sí. Anem malament.

També aquí està tot per fer i hi ha molt de camp per córrer ;-)
Endavant !

__________________

Enllaços