12.10.07

Escriure... eina de poder ?

A l’Avui del 5.10.2007 pg. 48 (Cultura) Ada Castells fa la ressenya del llibre de Daniel Cassany Esmolar l’eina, i afegeix una referència a la reedició de Manual d’estil (el Manual)

Ressalten la frase “Escriure és una eina de poder” amb lletres de 50 punts, cosa que fa força patxoca …
El context concret dins del qual s’emmarca la frase és


“ En un món tan sofisticat, complex i lletrat com el que vivim, escriure és una
eina de poder. Es tracta de construir una identitat perquè ets el que escrius,
tant si ets jutge, com historiador o polític”.

I em sembla una reflexió interessant, i la frase hagués millorat encara si a la llista d’exemples hi hagués afegit un “ o un Joan o una Montserrat qualsevol”.

Pagarà la epna llegir-ho? Som el que escrivim? La llista es va allargant, Som el que mengem, som el que llegim, som la tele que mirem, som les platges on ens banyem, l'aigua que bevem i les hores que treballem i les hores que dormim, ...

Si em decideixo a llegir-lo serà per la curiositat que em provoca veure quines respostes dóna a preguntes tals com : “Com construeix l’autor el seu lector” o Com es controla la construcció de la imatge que un ofereix per escrit ?”
De fet, no n’espero massa, però sí que em permetria de confrontar-ho amb les meves pròpies idees. El que sí cal tenir a mà, m'adono, és aquest Manual d'estil (Eumo, AM Rosa Sensat, UNiv. Pompeu Fabra) que ens promet "resoldre els dubtes que no trobarem ni en un diccionari ni en una gramàtica", la vareta màgica, doncs, la moma.

Tinc clar que el que cal és ser un mateix, identitat que es construeix modulant-nos a base de lectures que ens empenyen cap a una constant evolució més o menys intensa, més o menys eficaç … I "tant pis" pels rànkings i les estadístiques de la blogosfera! ;-) Ja ens llegiran al 2100!

Queda per escriure, em sembla, una autoanàlisi de la pròpia escriptura, feta per part d’un autor que s’atreveixi a fer-ho des d’un punt de vista múltiple … com ho apuntava Georges Perec en un de les seves propostes d’experiments escriptòrics.

Quant a les afirmacions gruixudes, això que « escriure és una eina de poder » hi estic d’acord si s’entén en el doble sentit de poder d’autoafirmació i d’atac , d’una banda i, d’altra banda com a eina de defensa contra la falsedat i la mentida de la paraula dels altres. Però no en el sentit de poder de veritat. Per això, emsembla que caldria escriure la paraula poder en minúscules, entre cometes, o llegir-la amb boqueta de pinyó … perquè el poder de veritat (la raó del més fort) el detenten en cada cas els que decideixen sobre els fets i sobre les persones, amb raó o sense. Escriptor, no et facis il·lusions ;-)


_________________

1 comentari:

Sani Girona Roig ha dit...

Trobo a Vilaweb una entrevista amb Quim Monzó que sempre diu coses interessants :


—Publicar a l'alemany '100 contes' és una magnífica presentació i un recull de la seva literatura, perquè conté tota la seva trajectòria, dels primers contes de 'Uf, va dir ell', de l'any 1978, fins als contes de 'El millor dels mons' del 2001.
—Totalment. L'holandès Cees Nooteboom en un article explica com tot escriptor que comença estableix uns lligams de complicitat amb el seu públic natural. En el meu cas, aquests lligams es van establir amb el públic català. I són uns lligams en què vas creixent, vas canviant d'opinions, vas madurant, i el teu públic et segueix o no et segueix, però també canvia, madura, s'eixampla. Però tothom sap clarament amb quins llibres has començat i quin és l'últim. En canvi, quan entres en un país estranger, poques vegades comences publicant el primer llibre que has escrit. Comences per l'últim o per un del mig. Això fa que el públic lector d'aquest altre país no estableixi amb tu aquesta mateixa complicitat, de la mateixa manera. Perquè aquest públic ignora l'evolució que has fet des dels inicis. I amb aquests '100 contes', sí que es veu l'evolució.