27.10.08

Escriptors : dèries i costums escriptòrics

Per celebrar la rentrée literària francesa d'enguany, la revista Le Magazine littéraire va demanar a un seguit d'autors dels que poublicaven llibre al setembre que acceptessin de participar en unes entrevistes curtetes que anirien a la web de la revista.

Així a la pàgina Rentrée Littéraire n'hi ha més de vint, que es poden escoltar i descarregar.
Ho han editat de tal manera que no hi apareixen les preguntes de la revista, tot i que s'endevinen fàcilment, i el resultat és un continuum ininterromput d'explicacions, opinions i matisos de cada escriptor durant 5 o 6 minuts.

Cada autor presenta la seva nova obra i fa un resum dels punts esencials.
Cada autor manifesta també què és escriure per a ell o ella i precisa, per acabar, de quina manera escriu, la tècnica escriptòrica personal, horaris d'escriptura i costums particulars o maniàtics si en té cap.

A banda de l'interès que suposa conèixer de primera mà o,si més no, per boca de l'autor, què hi ha al darrera de cada un d'aquests llibres nous que hi va haver a les llibreries el passat setembre, i d'on neix en cada cas cada una de les novel·les, vaig trobar interessant també poder conèixer uns detalls que sovint el lector ignora i que són les mil maneres que hi ha de crear una obra. Detalls secundaris, si es vol, però que els lectors curiosos de la feina de l'escriptor i de les gènesis de l'obra, "*voyeurs literaris ", com ara jo, disfruten coneixent...

Així, em va sorprendre força llegir que Catherine Lépront confessa escriure al primer raig, i que rarament modifica allò que va escrivint. Assegura que va escrivint tal com li raja la inspiració i no es preocupa massa de trobar temps extra per dedicar-se a corregir-ho o a escriure més. Que escriu aprofitant el temps que li deixen la seva feina i les seves obligacions d'intendència familiar. Aquí en diríem que és una "marujona" que escriu ...


En un altre extrem, o en un extrem determinat, l'escriptora Nina Bouraoui confessa que abans de posar-se a escriure, necessita tenir un esquema molt detallat tant de l'evolució de la novel·la com de l'evolució dels personatges. I amb això vaig recordar tot el que diu Elisabeth George en el seu llibre Mes secrets d'écrivain sobre la manera de construir una novel·la, i que és per a mi un dels millors llibres escrits sobre com abordar la redacció d'una novel·la i els elements que hi ha en joc en l'escriptura.

Pascal Quignard, que viu "a províncies", diguem al camp , allunyat de les convencions socials, explica que es lleva cada dia a les quatre del matí !
- qui en dona més? - per tornar-se a posar a escriure al llit durant cinc o six hores ... de manera, que als voltants de les onze del matí, diu que ja ha acabat la seva jornada de treball, i que llavors es posa a fer música per esperar -afamat- l'hora de dinar ...


Vint- i- tres caps, vint-i -tres barrets, vint-i tres plomes que s'expliquen i ens expliquen el què i el com i el perquè de la seva escriptura.





___________

19.10.08

Eleccions municipals al Brasil: sense adverbis ni adjectius

De les mil coses importants que han passat en aquests dies n'he anat apuntant mentalment unes quantes, sempre a punt de mirar de fer el meu comentari personal, però he tornat a constatar com tantes altres vegades que les obligacions són sovint enemigues de les devocions i gairebé sempre acaben vencent-les.

Guardava un Le Monde del 25 de setembre amb un article del corresponsal del diari a sudamèrica Jean-Pierre Langellier, on vaig llegir i assabentar-me que, al Brasil, anar a votar a les eleccions és obligatori per als majors de 18 anys i voluntari per als electors entre 16 i 18 anys; que el no anar-hi és castigat amb pena de multa; que dels 190 milions d'habitants del país hi ha censats 130 milions d'electors, i que en aquestes darreres eleccions municipals, el diumenge 28 de setembre escollient uns 5.500 alcaldes i un nombre no precisat de regidors entre uns 350.000 postulants als càrrecs...

Aquest detalls i xifres estadístiques anaven acompanyades de complements d'informació força divertits, com ara el fet que els alcaldes es puguin presentar amb el pseudònim, malnom o patronímic que vulguin, i que això ha donat com a resultat que enguany hi hagi hagut nogensmenys que 8 Barak Obames presentant-se per alcaldes al Brasil ...

L'article parla també d'altres factors fonamentals en la campanya electoral: la música i la imatge.
Els candidats que s'ho poden permetre fan diferents versions dels seus "clips" musicals, i tots o gairebé tots recorren al Photoshop per embellir la imatge que ha de figurar als cartells electorals.

Amb tot, el punt que més em va copsar l'atenció va ser llegir que el temps del qual disposen els candidats per fer la seva propaganda electoral a la ràdio i a la televisió en els espais electorals gratuits és proporcional a la importància dels partits als quals pertànyen, i que això determina que hi hagi candidats que només disposin de 5 segons d'espai electoral.
Què es pot fer en 5 o 10 segons? : només d´na per llençar un eslògan. I com ha de ser aquest eslògan?


"Candidat à Rio, Paulo Heraclito réussit en 10 secondes à évoquer trois thèmes : les impôts, la santé et l'avortement.
"Il faut -dit-il - apprendre à faire court et à éliminer les adjectifs et les adverbes "
Evidentment, això em va recordar la novoparla orwelliana i vaig pensar que era una llàstima que un sistema electoral tan viu, original i creatiu tingués tanmateix aquest punt tan feble...
Potser sóc jo que m'ho miro malament ... Jo que no no combrego amb la dita que fa : "el que és bo, si és breu, és doblement bo".
Això és un error total, una pseudofilosofia que només pot haver sortit d'una mentalitat masculina primària i ejaculoprecoç.
No, sóc dels que pensen justament el contrari...
Suposo que tu també, oi?

11.10.08

Blog Transformacions: Transformació 275. Epíleg

Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.

(...)
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint,
pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!


Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...

I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ...
No sé si us estarà bé o no, però jo us la faré conèixer i ja em direu què.
Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.

Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra.
Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ...
Voleu dir de deixar la caixa oberta?

A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ...
Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...

No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics!
Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi?
A tots els transformadors: Una abraçada amistosa. A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks!
Fins aviat!

Doumenge 12 d'Octubre de 2008
Sani

El poder de la paraula x/1000

Que la paraula té un poder infinit és ben sabut i de proves en recollim cada dia per tot arreu.
Sense anar més lluny avui n'he trobar tres exemples ben dispars, i tots tres força interessants i antològics.


1. Al Catalonia Today, Miquel Pairolí publica un article amb el títol The rise of the politician psychologist.


(...)
"Politicians are expected to do everything nowadays. Tha have to enthuse, haggle,
satisfy, console, laugh and generally pander to the will of people. Yet now
they have another role, which is to act as psychologists for the masses
(...)
"For the moment, this makes the mission of politicians that of the
psychologist.
This mission is to ensure that the public not panic, that fear does not spread like wildfire , that savers through their actions do not complete what speculators began. "
(...)
Miquel Pairolí. Catalonia Today. (October 9, 2008). Commentary. pg. 31


Bé, a dia d'avui tothom entén que on diu psicòlegs, podem posar-hi psiquiatres però també comediants o bufons, fariseus, mentiders o estafadors ... Això sí, mitjans patètics per a una fi decent (justificada?) ... evitar el pànic i que la gent salti des dels balcons dels pisos sobrehipotecats...

2. Al Diari de Vilanova, un article de Conrad Rovira fa referència a un passatge d' [Alícia] A l'altra banda de l'espill de Lewis Carroll (1872).

El llibre diu això:

'When I use a word, Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, ' it means just what I choose it to mean - neither more nor less.'
The questions is, ' said Alice, ' whether you can make words mean different things.'
The question is, ' said Humpty Dumpty, which is to be master- that's all.'
Lewis Carroll. Through the Looking-Glass. The Folio Society. 1962. pg. 75

Pero al Conrad li interessa llegir-ho no com una persona que fa dir a la mateixa paraula coses diferents sinó que s'inventa dues persones ...

(...)
"Alícia, estranyada, pregunta : ... "I què passa quan dues persones volen donar un significat diferent a la mateixa paraula? "...

Molt senzill -respon en Humpty Dumpty, només cal saber quina de les dues mana més. "
(...)
Diari de VNG. 10 d'octubre 2008. Conrad Rovira. Des del campanar. El significat de les paraules. pg. 11

Tot i que en Conrad ens fa passar una mica gat per llebre, té raó quan dóna a entendre que Carroll fa dir a Humpty Dumpty que el que realment compta és saber qui mana, qui té el poder, i qui decideix en darrera instància el que sigui ...

L'amic Mark em fa arribar una traducció al francès que ha trobada en una web de la Universitat de Québec:

" - Quand j'emploie un mot, dit Humpty Dumpty avec un certain mépris, il signifie ce que je veux qu'il signifie, ni plus ni moins.
- La question est de savoir, dit Alice, si vous pouvez faire que les mêmes mots signifient tant de choses différentes.
- La question est de savoir, dit Humpty Dumpty, qui est le maître - c'est tout. »

Cadascú escombra cap a casa seva ...



3. Al videoblog d'Eduardo Collado, un clip d'un programa d'humor es presenta com la millor manera d'entendre el desgavell econòmic actual arreu del món.


Allò que no entendríem ni explicat per Solbes ni per Castells, ni llegit al Financial Times o al The Economist, ni molt menys encara per tertulians falsament experts debatent en programes de minories il·lustrades, programats per quan s'acaben els programes de futbol ho tenim aquí condensat en unes imatges perfectament entenedores i en menys de 5 minuts:
La mejor explicación de las crisis: The Last Laugh - George Parr
... que hauria de ser de visió obligada per als estudians d'Economia, de Ciències empresarials, de Ciències polítiques, dels polítics psicocomediants dels qui parla en Pairolí i de periodistes d'investigació....

La paraula com a bàlsam i poesia, la paraula com a arma de plàstic o com a arma letal, la paraula i l'humor com a solució ... Visca la paraula!


6.10.08

Les fitxes de Roland Barthes

Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*.
Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada:

Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97)
Le désir : de Platon à Gilles Deleuze
Les livres d'artistes

Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution

El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...

L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.

Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener.
Una fitxa-post del 4 de gener diu:

"Souvent je regarde l'heure parce
que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite.
_ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dir souhaites)


L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort,
el dia 26 de març del 1980:

_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire
de la publication.
_Mais alors, je serai désormais sans publier ?
_ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes)
peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)

Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...

Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris...
Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.

E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...

Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.

Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió.
Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva.
Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella...
La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui
"Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)

Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona.
Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-)
Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!

_______________

4.10.08

Punt negre a VNG. Cal fer alguna cosa urgentment.

Dissabte 4 d'octubre de 2008. Al voltant de les dues de la tarda es produeix l'enèsim accident greu de trànsit a la cruïlla del carrer de l'Aigua i el carrer Menéndez Pelayo de Vilanova i la Geltrú.
Hem vist l'ambulància qu hi havia aturada, una persona per terra, i per anar a casa en han desviat pel carrer Llaveries.

Durant els darrers 10 anys, en aquest mateix punt hi ha hagut un nombre elevadíssim d'accidents de tota mena on s'hi han vist implicats motoristes, cotxes i vianants ... Topades , encastraments, atropellaments ...

Patint per la vida del meu fill, fa ara uns quatre anys, recordo haver parlat amb un regidor de l'Ajuntament i li vaig comentar el fet que hi havia hagut un accident en aquest mateix punt i li demanava si fóra possible instal·lar un semàfor en aquella cruïla tan perillosa. Em va dir que ho tenien apuntat però que un semàfor era cosa de 10 o potser 12 milions de les antigues pessetes, és a dir un 70.000 euros o més.
Vaig preguntar doncs, per la possibilitat d'instal·lar bandes reductores per obligar a circular de manera moderada. Sense utilitzar la paraula "impossible" em deia que era encara més difícil o més impossible que instal·lar un semàfor. Els veïs, - tots l veïns del món- odien a mort les bandes sonores o reductures, que amb el soroll permanent que provoquen transformen la qualitat de vida en malestar vital. I per això no n'hi havia llavors ni n'hi ha ara cap d'instal·lada en cap de les vies que convergeixen en la cuïlla fatídica.

El fet és que en els 400 metres que baixen del parc d'Enveja al carrer de l'Aigua, en els 300 cents metres que pugen de l'avinguda Francesc Macià al Carrer de l'Aigua , i pel carrer de l'Aigua mateix, sigui en direcció centre , sigui en direcció Tarragona, hi ha cotxes i motos que circulen, de vegades, a velocitats de 80 i 90 km per hora. Per traverssar el carrer de l'Aigua en direcció a Francesc Macià, a peu o en cotxe, cada dia hi ha gent que s'hi juga, ens hi juguem, la vida.

Per tot això, i aprofitant l'avinentesa del desgraciat accident d'avui, se m'acut això:

1. Demanar als periodistes del Diari de Vilanova i la Guàrdia Urbana que facin públic el nombre d'accidents ocorreguts en aquest punt en els darrers 10 anys, amb informació detallada del tipus d'accident i el nombre de víctimes que hi ha hagut.
Cal un nombre determinat de víctimes per eliminar un punt negre?

2. Demanar a la regidoria d'Atenció ciutadana i a la regidoria de Via Pública si tenen, en procés o en projecte d'execució, algun pla per resoldre aquest problema lamentable que afecta la vida de moltes persones.

3. En cas que la resposta sigui negativa, demanar que des de l'Associació de Veïns de Barri de Sant Joan es formuli una petició oficial d'instal·lació d'un semàfor de quatre punts o d'algun tipus d'instal·lació alternatiu (semàfor al carrer de l'Aigua que funcioni quan se superi el límit de velocitat de centre urbà) , o una rotonda o el que calgui, però que es vegi una acció destinada a pal·liar sensiblement la perillositat de la cruïlla.

4. Si en un període de tres mesos no he aconseguit que hi hagi cap moviment per part de ningú en relació amb aquesta petició de millora de la seguretat viària en aquest punt concret, per a qualsevol altre accident
que es produeixi, em personaria com a part civil denunciant i demandaria els serveis de l'Ajuntament corresponents per negligència criminal.

Qui avisa, ja ha avisat.

_______________________

Enllaços

Diari de Vilanova. Fòrum Resposta 1

Acte reflex. Provocació o legítima defensa?

Ahir , al tren, en vaig fer una com un cove. Després, al cap d'una bona estona, mentre hi pensava, me'n feia creus.
Avaluava la gosadia del fet i gairebé em semblava una covardia o com a mínim una acció de la qual no me'n podria sentir massa satisfet. Em preguntava jo mateix com n'hi diria... si provocació o legítima defensa o acte reflex o acte surrealista ...
Sé que algú m'ajudarà a resoldre el dubte ...

Eren prop de les quatre i agafava el tren de VIlanova a Barcelona. Anava a assistir a una cita especial amb amics blogaires de la corda de Transformacions.
El tren sortia de la via 11, i mentre caminava cap a l'andana ja n'anunciaven la sortida per megafonia. "Rodalies. Tren en direcció Sant Andreu Comtal ... "
Com que el tren sortia de Vilanova i era de wagons de dos pisos, no hi havia massa gent, i al pis de dalt érem potser sis o set persones com a molts. El tren és va posar en marxa puntualment al cap de poc minuts.
Quan jo vaig pujar, ja hi havia una noia o senyora jove telefonant amb el seu mòbil.
Jo vaig anar aseure uns 5 o 6 metres més endavant, al costat dret, per veure el mar des de les costes.
Al cap de tres o quatre minuts, quan jo ja havia tret el diari i començava a llegir-lo, el silenci total del wagó
seguia corromput per la trucada telefònica impúdica que ens feia a tots els passatgers partíceps dels afer s de la senyora telefonant.

Alguna cosa va passar al meu cervell que va provocar un acte reflex igual com ho hagués fet un mosquit aturat sobre la meva mà, intentant picar-me i xuclar-me la sang.
Vaig decidir que jo també em posaria a llegir l'article del diari en veu alta, comsi si jo també truqués per telèfon a casa o a un amic i li llegís per telèfon mòbil el contingut de l'article.

Avui. Pàgina 5. Unitat sobre el paper
Resolució: Tripartit i Ciu tanquen l'acord pel finançament, però l'interpreten diferent.
Clau: El text preveu el rendiment "complet" de tots els tributs cedits.
Xifra: Montilla i Mas acorden parlar de xifres en privat en el futur.

Així ara hi havia doble so al wagó. Vaig veure com un altre passatger , assegut a uns 3 metres d'on era jo llegint el diari en veu alta , d'esquena a la marxa i en cantó muntanya ... seguia amb el seu posat impassible sense riure ni somriure ni fer cara d'estranyat.

La conversa telefònica s'allargava i ni parava ni baixava el to de veu de la comunicació . Em va donar temps de llegir una columna i mitja de la crònica de Tian Riba titolada Debat al Parlament.
Va parar i vaig parar de llegir.
El tren va arribar a Sitges i va pujar un munt de gent.
Vaig pensar que si fins arribar a Barcelona algú es posava a telefonar jo em tornaria a posar a llegir el diari en veu alta.
No va ser el cas i l'acte surrealista es va acabar amb una única implementació..

Va ser tornant cap a casa que em vaig preguntar què hagués passat si qui hagués estat trucant hagués sigut un goliat de dos metres i m'hagués vingut a veure la car dient "Que passa res?" o "¿Pasa algo tío? Amb cara de bronca...

Jo, de natural tanquil i persona que no acostuma a fer sinó ajudar a baixar cotxets de criatures a les mares que en porten, a deixar seure algú si va dret i és una persona gran ... i coses d'aquelles que explicaven que calia fer al manual d'urbanitat de finals dels 50 i principis dels 60 ... em feia creus de l'acte reflex, quasi subversiu i surrealista que havia perpetrat el dia 3 de setembre del 2008.

Ál cap i a la fim ben pensat, pensar que una conversa de mòbil ens molesta és no tenir en compte que estem al 2008 i que el mòbil és tan o més quotidià qie el raspall de dents... i que la gent es comunica ...
El sielnci és un gran bé, però també ho és la vida que dóna veure que hi ha vida ...

Tot plegat em va fer pensar que per alguna raó ara gairebé mai RENFE no posa música als trens de rodalies ... mentre que abans ens deleitaven amb una mena de fil musical, de tendència clàssica, que ajudava, o així m'ho semblava a mi, a fer més agradable el viatge al temps que -com és ben sabut- la música amansa les feres i calma els esprits agitats.

I si demànàvem a RENFE que munti per a rodalies una bona selecció de música terapèutica, científicament estudiada, per tal de fer més feliços a milions d'usuaris? ...

___________