Modesta contribució a la Tipologia universal dels lectors (endegada pel Llibreter)

En el seu blog, el Llibreter publica un post ben interessant i ambiciós que porta per títol
Assaig de tipologia en curs.

Llegit el post i els comentaris, m'he atrevit a proposar-li dos "tipus" més als que ell presenta fins ara, i ho he fet en aquest termes:

"Hola Llibreter,
Si la tipologia ha de ser universal, crec que hi ha espai per a uns quants tipus més.

Així ara mateix se m'acut proposar-te'n dos:

1. Els lectors Compulsius.
El lector compulsiu, com el seu nom indica, no para de llegir i llegeix de tot, tothora i a tot arreu.
Es deixa aconsellar i demana sovint als amics què llegeixen.
Quan troba algú que li parla emocionadament d'un llibre, sigui el que sigui, mira de comprovar si és tan interessant o excitant com li acaben de dir.
Viu per llegir i no llegeix per viure.
Té tres o quatre gèneres favorits però està sempre obert a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual està poc acostumat. Parafrassejant els clàssics, li agrada dir tagicòmicament "Res del que és escrit m'és aliè". ;-)


A costat del compulsiu, creix també...

2. Els lectors Frustrats...
Li agrada emocionar-se amb un títol o un autor i mirar de trobar on sigui i com sigui el llibre pel qual es deleix. Com més il·lusió posa en un títol, més greu acostuma a ser el seu desencís.

Pateix greus i sistemàtiques frustracions en llegir les primeres pàgines o els primers capítols de l'obra i constatar que res del que li havien dit es compleix. La seva vida es plena de llibres que no li fan el pes, tot i que ja només s'interessa per llibres que els amics o les crítiques serioses li recomanen com a imprescindibles, com "no te'l perdis per res del món".
Es consola pensant que demà, de llibres en publicaran més i que les crítiques i els crítics tard o d'hora l'endevinaran i potser en trobarà un que el satisfaci plenament... ;-)

Cuida't. Bon estiu. "

L'intent tipologitzador del LLibreter m'ha fetvenir al cap un llibre que vaig fer servir fa mil anys i un dia per animar una proposta de taller d'escriptura.

Em refereixo concretament al llibre d'Elias Canetti, escrit en alemany Der Ohrenzeugue. Fünfzig Charaktere, i traduit al castellà amb el títol de Cinquanta caràcters. El testimoni oidor , publicat a Alianza Editorial.

Els caràcters femenins i masculins que hi descriu són un model de creativitat: El Bibliòfag, la Depurasíl·labes, l'Escalfallàgrimes, entre molts d'altres...

Inspirant-nos ens aquells caràcters especials, nosaltres vam proposar de descriure un caràcter com el del/de la Rentaoptimismes, el/la Pintasomnis, l'Esmicolapassions, el/la Devoragràcies, el/la Ploraperfums... en un màxim de 200 paraules !
Vam haver d'inventar-nos-els, perquè ningú no es va dignar enviar cap proposta.

Ara, Llibreter, el teu intent de tipologia, m'equival, en realitat, a un "meme" especial, un petit repte que tothom podria entomar. N'hi ha prou en mirar de descriure's com a lector tot distorsionant una mica els trets per desbanalitzar-ne el retrat i fer-ne un petit poema en prosa.

No només no dubto que acabaràs fent una gran tipologia, sinó que per poc que t' esmercis a desenvolupar els que ja tens al sac, i els que t'aniran arribant, en podràs fer un gran llibre.
Puc arribar fins i tot a imaginar-ne la publicitat, amb element pedroerquiciós inclòs : "No es perdi aquest gran llibre sobre lectors i lectura... per a lectors com vostè".
T'agrada? Si t'agrada, te'l regalo. :-)

Èxit asegurat. Jo no en tinc cap dubte. Si t'hi llences, ja m'ho faràs saber. Sort. I gràcies per aquest magnífic post tan literari i tan creatiu!

________________

Passejada lectoblogòrica de diumenge

Avui m'he llevat d'hora amb ganes d'escriure, però com que he començat per obrir La Vanguardia electrònica, he començat una passejada lectòrica que se m'ha endut blogosfera endins i m'he ofegat en mars planes ... abans de tornar, ja cansat, a imposar-me la disciplina de fer anar el teclat ...

M'ha tocat el voraviu llegir com Pilar Rahola diu que se'n va a descansar i a retrobar-se amb la seva intimitat:

(...) Si me permiten, este artículo tiene vocación de pequeña despedida. Agosto
me abduce más allá de lo cotidiano, me exige parar el tiempo, volver a mí misma.
Durante este mes, como tantas otras miles de personas, tomaré las maletas de la
vida, las llenaré de todo lo que no sé gozar, intensamente, durante el resto del
año, y dedicaré las horas a todo lo que deseo y amo. Los libros que me retornan
a las emociones más precisas, quizás más indómitas. La música que me balancea el
cuerpo, como si fuera una vieja mecedora. Las conversaciones pendientes, sin
otro fin que dejar fluir la palabra. Las risas que faltan por reír. Los paisajes
amados. Mi gente, mi red protectora, mi plural querido. Mi plural trabajado.
Quizás dedicaré el tiempo a nada, a esa nada repleta de todo, como una caja de
sorpresas que uno desecha con la mirada, ciego de adivinar la grandeza de su
interior. Las vacaciones deben ser eso, la conquista de la nada, seducidos por
un tiempo que, finalmente, conseguimos controlar nosotros mismos. (...)

Pilar Rahola. La Vanguardia. 3.08.2008

Un text tot ell preciós que comença i tanca amb un record emocionat de Marta Pessarrodona i els seus versos: "Voldria donar-te una rosa".

Després he anat a parar al blog de Jordi Cervera on he descobert un extraordinari poema de Toni Ibáñez: Quan la lluna surti. Toni, mai no és tard... Se m'havia passat llegir-ho al teu blog... però ho he llegit ara. Felicitats per tan alta poesia.

He anat a parar també al web d'un dels meus ídols des de fa 20 anys: John Pilger. I m'he assabentat que el seu documental The war on democracy ha estat guardonat com el millor documental del 2008 als OWMA . Cada un dels seus treballs és una obra rigorosa i un referent ètic i moral.
M'ha fet il·lusió retrobar-me amb el mestre d'aquesta manera. I ja maldo per poder veure aquesta obra tard o d'hora quan arribi a casa nostra ... si arriba.

Quan ja al migdia he retornat de la passejada ... he anat a petar a La panxa del Bou i he pogut apreciar com la Júlia, amb el seu immens torrent de paraula fina, idees sempre interessants i judicis ponderats afegia també el seu personal homenatge a la Pessarrodona: Evocació capmanyiana. Gràcies Júlia!

La meva dosi d'escriptura ha consistit avui a acabar el comentari que havia començat a escriure ahir i que volia deixar al blog del mestre J.P. Quiñonero. Havia d'anar com a comentari al post La crisis vista por Cioran y Le Monde però finalment m'he decidit penjar-lo al nou post Pedro Solbes miente , concretament aquí.

Hi ha diumenges magnífics ... com el d'avui, 3 d'agost de 2008... Esperem que no s'espatlli!

Hem tornat de Bordeaux amb les sàrries plenes

Hem tornat de Bordeaux amb les sàrries plenes d'emocions, d'experiènces, d'amistad, d'imatges, d'il·lusions, de projectes de futur i de ganes de fer coses i de dir-ne moltes per escrit. També de música nova i de llibres nous. Cada viatge és una renovació que paga la pena fer. Cal vèncer reticències i petites misèries innerents a la gestió dels projectes col·lectius per acabar traient-ne allò que hi ha de molt positiu que sempre supera, amb escreix, els aspectes negatius.

Per on començar? Em decideixo per començar per la visita a can Mollat Libraire, una de les grans llibreries de França i la més emblemàtica de Bordeus.
Vaig entrar-hi per donar-me un bany de llibres i d'escriptura, de referents culturals que mais no tastaré, però que fan bé a l'esprit i són un bàlsam pels sentits.
Em vaig deixar temptar a la zona de novel·la actual i vaig acabar fent fira només de dos reculls de contes, que és el que em venia de ganes llegir.

................................... Fotos SGR


Em vaig deixar temptar per un recull de contes traduits de l'hebreu al francès Etgar Keret. Pipelines, per allò de l'exotisme. I per un altre de Bernard Quiriny: Contes Carnivores.

Pipelines és un recull de 52 contes, alguns dels quans són d'una sola pàgina mal comptada (Houbeza) i alguns de dues o tres pàgines.

Contes carnivores, prologat per Enrique Vila-Matas (que sempre és una garantia) és un recull de 14 contes meravellosos, cada un més apassionant que l'altre, i que per fer honor a la intel·ligència emocional, deixa per al final, el Conte carnivore, apoteòsic, que dona títol al recull.

El Quiriny us el recomano a tots, és clar, perquè m'agrada compartir la felicitat amb els amics, però us diré que aquest cop, per a mi, aquest dos reculls han estat un revulsiu, i ja he començat a gravar en el meu dictàfon els apunts del que serà un recull de contes del Sani. Ha de passar alguna cosa grossa perquè no ho escrigui i una altra d'inesperada perquè li canviï el títol que ja té el recull des d'ara: Nous contes cruels , que aniran dedicats també, entre a moltes altres persones, als dos companys de viatge a Bordeus i a Villiers de l'Isle Adam. Friso de plaer només de pensar-hi.

Aneu-vos preparant per llegir, el 2009, el primer recull de contes cruels (i genials) del Sani, que sé segur a més que no serà l'últim, si Murphy no decideix el contrari, és clar.

_____________________

Escriure... eina de poder ?

A l’Avui del 5.10.2007 pg. 48 (Cultura) Ada Castells fa la ressenya del llibre de Daniel Cassany Esmolar l’eina, i afegeix una referència a la reedició de Manual d’estil (el Manual)

Ressalten la frase “Escriure és una eina de poder” amb lletres de 50 punts, cosa que fa força patxoca …
El context concret dins del qual s’emmarca la frase és

“ En un món tan sofisticat, complex i lletrat com el que vivim, escriure és una
eina de poder. Es tracta de construir una identitat perquè ets el que escrius,
tant si ets jutge, com historiador o polític”.

I em sembla una reflexió interessant, i la frase hagués millorat encara si a la llista d’exemples hi hagués afegit un “ o un Joan o una Montserrat qualsevol”.

Pagarà la epna llegir-ho? Som el que escrivim? La llista es va allargant, Som el que mengem, som el que llegim, som la tele que mirem, som les platges on ens banyem, l'aigua que bevem i les hores que treballem i les hores que dormim, ...

Si em decideixo a llegir-lo serà per la curiositat que em provoca veure quines respostes dóna a preguntes tals com : “Com construeix l’autor el seu lector” o Com es controla la construcció de la imatge que un ofereix per escrit ?”
De fet, no n’espero massa, però sí que em permetria de confrontar-ho amb les meves pròpies idees. El que sí cal tenir a mà, m'adono, és aquest Manual d'estil (Eumo, AM Rosa Sensat, UNiv. Pompeu Fabra) que ens promet "resoldre els dubtes que no trobarem ni en un diccionari ni en una gramàtica", la vareta màgica, doncs, la moma.

Tinc clar que el que cal és ser un mateix, identitat que es construeix modulant-nos a base de lectures que ens empenyen cap a una constant evolució més o menys intensa, més o menys eficaç … I "tant pis" pels rànkings i les estadístiques de la blogosfera! ;-) Ja ens llegiran al 2100!

Queda per escriure, em sembla, una autoanàlisi de la pròpia escriptura, feta per part d’un autor que s’atreveixi a fer-ho des d’un punt de vista múltiple … com ho apuntava Georges Perec en un de les seves propostes d’experiments escriptòrics.

Quant a les afirmacions gruixudes, això que « escriure és una eina de poder » hi estic d’acord si s’entén en el doble sentit de poder d’autoafirmació i d’atac , d’una banda i, d’altra banda com a eina de defensa contra la falsedat i la mentida de la paraula dels altres. Però no en el sentit de poder de veritat. Per això, emsembla que caldria escriure la paraula poder en minúscules, entre cometes, o llegir-la amb boqueta de pinyó … perquè el poder de veritat (la raó del més fort) el detenten en cada cas els que decideixen sobre els fets i sobre les persones, amb raó o sense. Escriptor, no et facis il·lusions ;-)


_________________