La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet

Que el temps s’escola massa ràpidament entre els nostres dits és cosa ressabuda, però ens és tan familiar i consubstancial que ningú no pot estar-se d’anar-ho recordant i repetint (massa) sovint.

La proposta literària de Transformacions , per exemple, ens ho recorda cada dia i ens proposa que ho diguem de mil maneres diferents... Heu provat de participar-hi?

I Enrique Vila-Matas, a El País , en el seu Dietario voluble ( Cataluña -amb ñ, hélas ! - domingo 16.11.2007, pg. 2 ) en el seu post imprès titolat Historias lejanas, també s’hi refereix. Ho fa amb aquest termes:

3 La velocidad de las cosas, que diria Rodrigo Fresán. Parece que haya transcurrido una infinidad de tiempo desde aquel marzo de 2002, en que, en un ordenador ajeno, sentí que había quedado fascinado por Internet o, más concretamente, por el narrador de historias que se ocultaba en el buscador de Google.(…)
Al día siguiente me compraba un ordenador, Internet por módem via teléfono y Windows 98. Pero todo eso es hoy memoria extrañamente muy lejana. Y raro es decirlo, pero siento que respiro con una pulsión constante de lejanía, como si viviera a finales del siglo XXI. Y es que todo, incluso lo más moderno, se me vuelve enseguida antigualla y recuerdo bien lejano. Je me souviens d’internet, que diría Perec. Podria yo perfectamente decir lo mismo. “
(Enrique Vila-Matas)

I jo també, Enrique! Potser encara més, perquè la història dels meus contactes amb el codi va començar a Saint Nazaire (França), allà per l'estiu de 1986, just en el mateix stage en què participava en un taller d’escriptura de “ma tancada” que suposà un moment clau en la meva vida.
Mestre, barret! Preciosa prosa, gairebé poesia. Preciós post, que diu d'una manera tan rodona els efectes d'aquest tsunami que ens ofega a una velocitat de vertigen.

Queda per dir com, malgrat tot, - en una apòcrifa La insoportable lleugeresa de la vida amb Internet, que diria Milan Kundera-, ens acostumem a conviure i a sobreviure amb aquest nou spleen contemporani - l' internetspleen- que afegeix a la sensació de melanconia unes dosis d’estrès, de rauxa, de desconcert i -per sort- també unes gotes d’il·lusió amb esperança.