20.2.09

Partits Corruptes, Partits Podrits

El Diccionari de la Real Academia Española ho defineix així:


"podrido, da.

(Del part. de podrir).

1. adj. Dicho de una persona o de una institución: Corrompida o dominada por la inmoralidad.

estar ~ de.

1. loc. verb. coloq. Tener en gran abundancia dinero u otros bienes materiales. Están podridos de dinero. "


Hi ha partits polítics als qui la corrupció i la podridura se'ls suposa i els són caraterístiques innates.

El difícil és trobar les proves que ho demostrin. I ara, tot d'una, de proves de corrupció sembla que n'apareixen. La justícia, amb algun ull envenat i algun altre desenvenat descobreix immenses bosses de corrupció i de podridura amagada darrera aparences d'honorabilitat.

Cauen les caretes i apareix un iceberg de merda fètida que permet de predir que més del 90 per cent del tot és encara a sota, pendent de descobrir, amagat...

Apareixen també els que ho relativitzen dient que els "altres també" i els mal nascuts que es volen justificar amb "i tu més".

Malhauradament, no hi ha càstig... només dimissions, i copets a l'esquena. Ho sentim molt, així n'aprendreu per la propera vegada... I així mica en mica i sense massa sotracts millora l'espècie de les hienes i els voltors carronyers.

"Si per ruc t'han "pillat" t'apanyes ... Ja et buscarem un altre lloc quan passi la tormenta. Ara surt, ves, i si pot ser desapareix una temporada... al Carib és temporada baixa ...
Ves-te a gastar una part dels diners estafats, guanyats amb tràfics pseudolegals, il·legals o corruptes. No perjudiqueu la imatge del partit, la nostra tasca ha de continuar. "

Aquest és un exemple de consigna que ressona i comença a eixordar des de les Balears fins a Madrid passant per València... Això és almenys el que els diaris difonen dia a dia. Els ciutadans podem fer poca cosa més que badar i preguntar-nos fins on arriba la magnitud de la tragèdia o millor dit, la magnitud dels delictes i el crims.

Hauria d'estar prohibit utilitzar l'adjectiu popular amb fins perversos. Espero que tard o d'hora, un país com cal faci adoptar a cada partit l'adjectiu que li pertoca, el que demostra perpetrar.

Coneixeu algun partit que s'hagués de dit Partit Podrit, Partit Corrupte? Més d'un, dieu ? Apa som-hi.
Ja només falten 500.000 vots per aconseguir -per llei - que les paraules recuperin la seva dignitat.


__________________


15.2.09

Pintura del poeta Gabriel Ferrater



M'agradaria que la meva aportació fos l'equivalent d'un scoop. Penjo aquí el que fa dies que guardo com un petit tresor: són les fotos de tres quadres de Gabriel Ferrater que l'Ada Arias, directora de l'IES Gabriel Ferrater, i amiga, em va enviar, a petició meva.

Vaig veure els quadres en ocasió d'una visita al seu centre, i encara estaven per penjar. Em va dir l'Ada que uns amics del poeta havien fet la donació d'aquelles obres perquè l'Institut els guardés en usdefruit.
Li vaig demanar si els podria fotografiar i em va donar permís, però al final vam quedar en que les fotos me les enviaria ella una vegada penjats en una de les sales de l'Institut. I així ho va fer.

No sé quanta gent sap de l'existència d'aquests quadres ni quanta gent els ha vist ja. El que sí puc imaginar és que penjant aquí les fotos i fent conèixer la notícia al reusenc David Figueres, autor del blog Els dies i les dones i agitador socioculturalipolític, sé que conseguirem que se n'assabenti tot Reus primer, després tot Catalunya i més tard el planeta sencer. L'exposició permanent és i serà a l'IES Gabriel Ferrater de Reus.

Que jo sàpiga els quadres no tenen títol. Potser no cal, però tampoc no estaria de més rellegir la seva obra i trobar entre els seus versos un títol per cada quadre. Deixo feta la proposta per si algú la vol recollir.

Tant de bo que aquesta notícia faci tan feliç els que admiren i estimen el poeta com em fa a mi poder aportar aquest gra de sorra a l'univers ferraterià.


________________





_______________________________________

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)
I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".