31.12.08

Israel i Palestina

Volia acabar l’any amb un post d’aquells que passen balanç a la vida de dotze mesos com tants n’hi haurà de penjats a la xarxa aquests dies.

Al cap d’avall em decideixo a reflexionar una mica sobre aquesta nova guerra que ha esclatat, que té tota la mala pinta de voler continuar i que és senyal de malestrugança per al any que està a punt de començar.

Em deia que aquest és un dels conflictes que t’acompanyen tota una vida. Tenim temps de posicionar-nos a favor dels uns, a favor desl altres, de voler una cosa però constatar-ne una altra. De veure com dècada darrera dècada el conflicte continua.

M’he anat acostumant a veure "mocadors palestins” al coll de nois i noies durant anys, i a entendre que hi ha una proporció aplastant de catalans que estan a favor de la causa palestina. Costa, per no dir que és impossible no estar-hi a favor.
Jo em pregunto però com és que hi ha tan poca gent que s’atreveixi a anomenar terroristes els palestins que disparen sobre territori israelià centenars de projectils i que sembla ser que en tenen desenes de milers d’emmagatzemats? Com es pot mirar amb ulls compasius i complaents uns moviments armats que han declarat un odi a mort etern als israelians i que els hi tenen jurada l’eliminació física ? Com és que hi ha tant poca causa proisraeliana? Em pregunto com és que costa tant a tants de catalans sentir empatia per un poble que se sent envoltat i amenaçat dia a dia i terroritzat per uns enemics suicides i sense ànima!

Es possible no indignar-se i condemnar la devastació les morts i les ferides causades per l’exèrcit israelià? No, resulta gairebé impossible defensar aquestes accions.

Des d’aquí podem lamentar la situació, protestar per unes accions que semblen desproporcionades. Però potser cal no oblidar que allà estan en guerra i que el que cal és demanar i exigir als dos bàndols que cessi la lògica del terror i la venjança.

Res de tot el que llegeixo a la premsa ni als blogs no em dona la sensació d’aportar res nou a una situació excessivament degradada.

No veig que els intel·lectuals d’arreu del món ni a nivell individual ni en conjunt s’atreveixin a fer propostes concretes que ajudin els polítics a materialitzar-ho en acords polítics durables si una pau completa és utòpica del tot.

Un eminent escriptor francès confessava sentir-se dividit entre el que li demanava el seu cor i el que li dictava la seva sang jueva. I que atrapat en aquesta contradició, feia esforços per mirar de pensar el menys possible en el que pasava allà…
Un allà que és massa a prop com perquè ens el prenguem com a cosa estranya que no ens afecta. Tots hi estem implicats i cal prendre partit d’alguna manera o altra.

Em faig un munt de preguntes i no trobo cap resposta.

Em fan mal als ulls i em repugnen les imatges de mort i devastació, però em pregunto què fa el món palestí i tot l’islam en temps de treva per aconseguir un acord de pau.

Quina part de culpa té el poble palestí, i Egipte, Síria i el Liban de tot el que passa ara?

Em nego a considerar els israeleians uns bàrbars sense escrúpols disposats a tot. Més aviat em veig empès a pensar que en situació de guerra, actuen en defensa de la seva vida, de la d’ara i la de demà. La guerra és perversa, però si hi ha guerra, la lògica és la rauxa. Dos no fan mai la pau si un et vol destruir!

Em temo que no és amb una posició de “pacifista de banderoleta” que aconseguirem aturar l’odi i la mort. Si demanem i exigim al Gorvern israelià aturi l’acció bèl·lica, demanem també i abans i ben fort que el poble palestí es desfaci dels terroristes que són responsables de les declararions de guerra.

Mentre aquest matí llegia Le Monde, i veia imatges de tancs i mapes mostrant la zona de guerra, cròniques i opinions contrastades, pensava que res del que pogués escriure jo avui tindria potser sentit demà, quan tot podria ser pitjor, amb més devastació patida per ambdues bandes. Deixo doncs aquest post obert, a manera de crònica negra encara per continuar. I tant de bo que m'equivoqui del tot!

Per mal que l’any començi espiritualment amb problemes greus, cal que ens regalem una estona d’optimisme per desitjar-nos tots plegats un bon 2009.

30.12.08

Joan Abelló a Sitges. Galeria Pau D'Arara


Ahir, passejant per Sitges, em van atreure unes escultures i uns quadres que hi havia exposats a l'aparador de la Galeria Pau d'Arara, galeria d'arts aplicades.

En entrar-hi vaig descobrir que el que s'hi exposa són obres de diversos artistes: pintura, escultura, arts gràfiques, joieria, peces en vidre, fusta, ceràmica i teixit...
Vaig parlar justament amb Francisco Lara, que va resultat ser un dels joiers expositors, utilitzador de Skype, i prou generós com per regalar-me un llibret titolat Especulaciones. Intrínsecamente Subversivos. Segovia junio 2007. Sala de Exposiciones de la Alhóndiga, que conté, entre d'altres, un article seu titolat Arte contemporáneo para todos així com les fitxer artístiques de Javier Abad, Luc Huijbregts, Raúl Bravo, Paco Sánchez, Nisa Goiburu, Luis Moro, Alexis Esquivel i M. A. Belinchón Belín.
Tot un descobriment en poca estona.

A la saleta interior vaig tenir encara una altra sorpresa: Vaig veure-hi exposada una petita mostra de pintures de Joan Abelló.
De Joan Abelló no en vaig saber res fins que per Sant Esteve vaig sentir dir que havia mort el 25 de desembre, vigília del que hauria sigut el seu 86è aniversari.
Aquella petita exposició a Sitges, a la Galeria Pau D'Arara, que havia de durar del 20 de desembre al 6 de gener del 2009 es mantenia malgrat la mort de l'artista. Aquesta circumstància em va semblar prou especial com per reflectir-la en unes fotos. Em vaig estar uns moment contemplant el quadre que m'agradaria penjar a casa meva.


Ara he anat a visitar la web del Museu Abelló, que veig que és a Mollet del Vallès , i el que hi trobo em fa venir ganes d'anar a visitar físicament l'obra que hi ha exposada a la Casa i les col·leccions del Museu.


Valguin aquestes línies també com a petit homenatge meu a aquest artista que ens ha deixat.

Homenatge a Joan Brossa

....................................BR OSSA ... MAJOR

.....A la vida, sigues sempre poeta, com en Brossa !
.......(Sani Girona)

A l' abloGCedari sóc en molt bona companyia ...
Voltat de Maduixes i Raïms de Xarel.10
Ara mateix, sota La Panxa del Bou i prop de Platxèria...


28.12.08

TERMCAT proposa utilitzar BLOG , BLOGAIRE i BLOGOSFERA

Amb un desplegament mediàtic volgudament auster i poc provocador, -no us estranyi no trobar-ho a cap portada dels diaris de la premsa escrita- , el TERMCAT ha decidit aprofitar l'avinentesa del dia 28 de desembre de 2008 per fer una declaració institucional transcendent :


"El TERMCAT, tenint en compte l'ús social de la llengua, la llei d'economia lingüística i la necessitat d'una regularització a nivell internacional, ha analitzat els termes blog, bloguejar, blogaire i blogosfera, i ha decidit de regularitzar-los, validar-los i proposar que, amb data de l'u de gener de 2009, aquest termes oficials substituexin els "quasibarbarismes" bloc, blocar, bloguista i blocosfera i d'altres derivats emprats fins ara per grups blocfonamentalistes.

D'aquesta resolució, adoptada per unanimitat pels membres del comité de crisi lingüística del TERMCAT, en reunió extraordinària del dia 27 de desembre de 2008, se n'envia còpia a les conselleries de Presidència, Educació, Cultura i Interior perquè sigui publicada al D.O.G. abans de fi d'any, es modifiqui l'apartat corresponent de la Llei de Política Lingüística i es prenguin les mesures adequades per implementar l'esmentada resolució amb totes les seves conseqüències en els diferents àmbits de la vida pública i de la xarxa virtual".

És ben sabut que el 28 de desembre, dia en què les coses gaudeixen d'un plus d'ambigüitat, és ideal per fer propostes revolucionàries, de tal manera que, en cas de rebuig social o polític excessiu, es pugui fer marxa enrere, és a dir, fer passar qualsevol declaració seriosa per una llufa o innocentada i evitar així escàndols mediàtics que puguin tenir algun tipus d'incidència en el terreny electoral.

En funció de la resposta social, a favor o en contra d'aquesta intel·igent resolució, el TERMCAT es reafirmarà o es desdirà properament d'aquesta decisió.
De manera que no us estranyeu si demà o en els propers dies llegiu alguna declaració institucional contrària a l'esperit de l'extracte que reprodueixo més amunt i que m'ha estat proporcionat per una font fidedigna, propera a un dels membres del jurat del Comité de Crisi Lingüística del TERMCAT.

Ens felicitem per la decisió - per allò de la sabiduria popular que afirma que "Més val tard que mai" ; o també que "De savis és rectificar "- tot recordant que fa mig any nosaltres vam fer una proposta perquè es pogués firmar la pau entre les dues faccions de la Catosfera i evitar la guerra "troianobloguera".

És probable que el front es mantingui obert, i que siguin ara el bloCaires qui demanin el cap dels responsables Termcatosos que van convocar l'esmentada cimera de crisi terminològica que ha provocat l'esperat retorn a la lògica i a la regularització perdudes.
El bon terminòleg que ho resolgui d'una vegada i per sempre, bon terminòleg serà.


____________


Propostes Innocents o Innocentades ?

La Panxa del Bou, Júlia Costa.
Walter Lewino Blog
Casa gran del Catalanisme


24.12.08

A França, TF1 suprimeix la retransmissió de la Missa de Nadal

Abans d'anar a dormir tinc temps de deixar constància aquí de dos apunts de tema eclesiasticós.

1. Cop de Google i em surt immediatament el contingut de l'emissió en directe que he estat veient una estona.

"23/12/2008 - 23:23 HORA Q - Capitol 25
El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, és el convidat aquest dimarts de l'últim "Hora Q" de l'any. Parlarem, entre d'altres qüestions, de la crisi econòmica, de la COPE i de la relació de l'església amb el govern de la Generalitat."
De fet, en Lluís ha hagut de contestar preguntes delicades, però fetes amb to amable per part de l' Helena G.-Melero. No mosseguen allà. Llepen.
Però això rai, la seva professió consisteix a extremar la perfecció d' una retòrica que defuig la resposta concreta; a eufemitzar totes i cada una de les paraules; a fer creure que tot es relatiu; presentar pels mitjans de comunicació un perfil amable i comprensiu; a negar les evidències i a insistir en que l'Església té les seves regles eternes perpètues i immutables...preguntin el que preguntin.
Homosexuals i lesbianes? Tenen dret a viure i prou... No tenen lloc dins de l'Església. Parla de conducta equivocada! El Vaticà ho té muntat així i han de mantenir les consignes fins que els amos decideixin que toca canviar.

Toni Albà caricaturitzant el Papa Benedictus? Ha de dir que no li fa gràcia i ho diu.
Se'n surt prou bé, amb la teoria de les tres o quatres coses obre les que no s'hauria de fer broma. Hi pensarem!

¿El pelegrí que va signar com a futur papa Benedictus XVI i va enviar una postal que ara ha fet la volta mediàtica arreu del món era Ratzinguer? Impossible. Aquell home es volia retirar. Va acceptar l'encàrrec de ser Papa perquè així ho van fixar les necessitats del servei del regne vaticà. Acaben parlant de què dinarà per Nadal i amb qui.
Notable alt ? No! Excel·lent cum laude, i ens quedem curts. S'ha de reconèixer que són mestres en l'art teatral. Bravo ! D'un en un són encantadors. El problema és l'empresa !

2. Cop de clic i vaig a parar a una noticia de Yahoo.fr

"Finie la messe de minuit sur TF1 !
lun déc 15 21:32 Par Jean Marc Morandini / Sarah Guez-

Cette année et pour la première fois, TF1 ne diffusera pas la messe de minuit le 24 décembre au soir !
Pour sa défense, la chaîne invoque une « logique de programmation » laissant toute la place au divertissement.
À la place ? Un concert de Michel Sardou donné en 2005 au Palais des Sports de Paris...
(...)
L'événement rassemblait pourtant en moyenne 1,5 million de spectateurs"


Per poc que s'ho proposin, aconseguiran girar-ho i dir que el concert de Sardou és també una mena de Misa i que els fidels que se'l mirin poden treure'n el mateix profit espiritual, o un d'equivalent, perquè en realitat el que compta es la fe, l'esperança i la caritat...I que si desapareix de TF1 és perquè el Cel ja ho vol així, i que continua temptant i posant a prova aquest món occidental descregut i agnostitzat.

"Pourquoi la chaîne a-t-elle donc brutalement retiré de sa grille la retransmission de la messe du 24 décembre ? Conscient du poids symbolique de cette décision pour une partie du public, le directeur de la communication de TF1 ne cherche pas à se cacher derrière de fausses excuses en prétextant une baisse d'audience ou le coût financier de la diffusion.
C'est tout bonnement « la logique de programmation et les nécessaires évolutions » qui ont prévalu : le soir de Noël, c'est soir de fête !"

Explicació: La nit de la Santa Nit es nit de gresca i de farra. Posats a la balança els milió i mig d'espectadors de la Missa del Gall i els molts milions d'espectadors descreguts produint beneficis per publicitat en una programació festiva, el resultat entra dins dels paràmetres de la lògica cartesiana.
Ah! Però no estem parlant de canvis revolucionaris. Només de retocs inocus. La missa no la fan pas desaparèixer de la televisió ! Només canvia de cadena. Com qualsevol programa cultural, es treu de la franja primetime i s'exila a cadenes secundàries.
"(...) pour les réfractaires de Michel Sardou, la messe de minuit sera diffusée sur France 2, comme cela est prévu dans le cahier des charges de la chaîne publique. Cette retransmission fêtera d'ailleurs à cette occasion son soixantième anniversaire.

L'office sera cette année retransmis en direct de la cathédrale de la Résurrection à Evry (Essonne)."

La tradició és la tradició i amb l'Església i la Missa del Gall no s'hi juga. Cal fidelitzar els fidels de l'església pero també cal fidelitzar els espectadors de les cadenes de televisió que són els qui indirectament aporten els molts calers que es recapten amb la publicitat.

Quadrar el cercle? Fàcil. Cal aplicar solucions lampedusianes ...

Cal que tot canviï una mica perquè tot segueixi igual també al país que té com a animal representatiu, justament, ja sabeu quin, oi ? Sí, el gall!

_______________


23.12.08

23 de desembre: el dia després

Durant l'any hi ha moltes dates especials, punts de referència que serveixen tant de fita com de punt de sortida, de començament o de recomençament, perquè és ben sabut que l'home ensopega moltes vegades amb la mateixa pedra i cal que ens tornem a aixecar una vegada i una altra.
Una d'aquests dates especials és el 23 de desembre. Quan els bitllets de loteria i participacions diverses, metàfores de somnis ens les que hem posat tantes il·lusions ja només són paperots per estripar i llençar a la bossa de reciclatge, o per cremar.
És el dia de llegir o rellegir el conte de la lletera i dir-nos amb ella: Adéu bous i esquelles, adéu a la granja que havia d'anar-se fent immensa a cops de pollets, ànecs i truges. Adéu a la cadira sota la palmera d'una platja del Carib. Adéu al viatge a Nova York. Adéu a la idea de poder fer botifarra a la hipoteca. Adéu al cotxe nou o a tantes i tantes cosetes que sempre falten o que ja toca canviar. Adéu a tot el fum inventat i guardat al bagul de les il·lusions.
És hora de tornar a tocar de peus a terra i trobar un altre conte igual de bonic o, com a mínim, igual d'intel·ligent. Un referent de sabiduria popular que ens faci de coixí ara que caiem des dels núvols de somni innocent, ingenu, humà...

Per sort, n'hem acumulat tot un tou, de sabiduria terapèutica, dites, contes i faules tots molt fàcils d'entendre. No tots fàcils d' aplicar.
La Júlia escrivia fa poc que "la millor loteria és el treball i l'economia". Dòmino!
Una dita una mica més sofisticada pretén que la felicitat consisteix a "Tenir una feina per fer, tenir ganes de fer-la, i tenir salut per fer-la". Dificilíssim !
L'amo d'un restaurant que hi ha prop de casa, va penjar ja fa temps a una paret, prop d'allà on surten els plats de la cuina, un pensament profund de permanent actualitat, -de fet, una adaptació casolana de la definició de democràcia - que fa així:
"La felicitat no consiteix a fer el que vols, sinó a estimar allò que fas".
No sé si això ja ho havien dit els xinesos o els grecs fa uns quants milers d'anys. El cert és que a les acaballes del 2008, segueix sent veritat que no hi ha res com viure contents amb allò que tenim, i amb mirar amb bons ulls aquella imatge que cada dia ens retorna el mirall. No cal que ens excitem veient-nos! N'hi ha prou amb dir "Ves fent, noi/noia. Endavant! N'hi ha prou amb donar-hi el vist-i-plau...

22.12.08

Regals molt especials ...

Pendent del que caigui encara d'aquí fins el dia 6 de gener, ja tinc al sac i ben lligats un munt de regals fabulosos que he anat rebent aquest darrers dos mesos... Tot de regals molt especials que m'omplen de satisfacció.

De Reus em vaig endur amistat de la bona. Un paquet de DVDs on hi havia Mon meilleur ami, una pel·lícula deliciosa i emotiva. Promeses de projectes i treball col·laboratiu.

De Santiago em vaig endur amistat de la bona, imatges de la ciutat i ganes de tornar-hi. Emilio Castro em va ensenyar el Museo Pedagóxico de Galicia, que és obra seva en bona part, i va ser un excel·lent amfitrió d'un sojorn curt però intens. Jo hi vaig deixar una mica de "know-how" tecnològic i l'esperança d'haver il·lusionat un bon grup de col·legues. La llavor està plantada, sé segur que una part ha anat a parar a terreny fèrtil, i ja ha començat a germinar.

Fa uns dies m'havia autoregalat el darrer John Le Carré A Most wanted Man i la seva versió àudio sencera, amb 10 CDs. Només somnio amb posar-m'hi d'un cop tot dedicant-m'hi intensament, exclusivament. Cada Le Carré - us els recomano tots- és un tresor.

El meu germà estimat m 'ha fet una regal sorpresa que m'ha fet feliç de veritat, perquè no sabia ni que existís una versió de Léo Ferré en castellà. Sí, resulta que Amancio Prada ha enregistrat recentment un CD que porta per títol Vida de Artista, on hi cantant entre d'altres les cançons

Con el tiempo
Veinte años cantada juntament amb Charo Domínguez i Agnès Jaoui
Vida de artista
El Tiempo del tango
Canción de Otoño
La Memoria i el Mar
Fa uns dies vaig tornar a passar per davant de la llibreria on m'havia firat ja dues plomes i aquest cop encara en vaig trobar una altra que em va fer molta il·lusió. La prova que no anem bé és que aquestes plomes, restes d'una antiga promoció d'aquelles que venen als quioscs, només costen 3 euros i no han desaparegut totes sinó que encara en queden vàries dotzenes!
Fa uns dies vaig descobrir amb alegria que no hi havia en tota Vilanova cap botiga xinesa que vengués tinta per a plomes estilogràfiques. Si els xinesos no en venen deu ser senyal que probablement ja no en fabricaran.
Així que va ser en una papereria on vaig comprar un bon paquet de cartoixos de tinta que vaig pagar a 60 cèntims la capsa de 6 unitats. Em va tranquilitzar saber que continuen venent tinters i, per tant, que no em quedaré sense amb tinta per escriure a mà en aquells moments en què em converteixo en escriptor de mà tancada.

_________________________________

21.12.08

Avui en faig 56. Postadolescència.

Mai no és tard per desfer petits malentesos, que són font de problemes petits i grossos.
Fins aquest any, gairebé cada any, per aquestes dates rebia tres o quatre felicitacions d'aniversari dels meus amics més íntims que pensaven en el Sani.
Enguany, per culpa del Facebook vaig començar a rebre felicitacions els dies 11 i 12 de desembre, però no en vaig fer massa cas. Em penso que és perquè a l'hora d'omplir el perfil personal jo devia voler posar només que era nascut al desembre, sense precisat cap data, i això va originar el petit malentès. Tot plegat van ser 9 dies d'envelliment prematur, però la veritat és que em va fer gràcia rebre aquella plujeta de felicitacions de membres de la xarxa amb qui no hi tinc més contacte que el "Facebook". Això si, vaig decidir mo contradir ningú pensant que, arribat el moment , el dia 21, ja faria en un post semblant al que escric ara.

Segons la llegenda familiar, jo sóc de la matinada del 21 cap el 22, del dia de la rifa, vaja! El que passa és que administrativament em tenen fitxat com nat el 21. Això m'ha permès sempre de triar-me l'horòscop: si dieuen alguna cosa dels Sagitari que no m'agrada, llavors em llegeixo el Capricorni , i viceversa. De fet, començo sempre per Capricorni, perquè em sembla que sóc més aviat capricornià, tot i que vull creure que tinc una mica (del bo ;-) dels dos signes. Patètic, però real!

No és cap descobriment que molta gent, a partir dels 40 o els 50 prefereix amargar-se els anys que té i els que compleix, pensant que el que l'edat imposa és més aviat la discreció i no pas la rauxa de fer bandera de la petita decadència que el pas dels anys porta associada. Però el fet és que com que sembla ser que la vellesa no comença ara fins molt més tard del que començava, crec que no és excessivament agoserat reinvidicar per als qui estem entre els 55 i els 75 la denominació de postadolescents, que no deixa de ser un pas decisiu cap a la maduresa... de veritat, que potser comença a començar als 80.

I això em porta a aprofitar l'avinentesa per reivindicar la necessitat de trobar entre tots plegats paraules que precisin filocientíficament les "fronteres" entre les diferents etapes d'aquesta postadolescència.
S'imposa que trobem les paraules adequades per nomenar acuradament aquelles etapes que van des dels 40 fins al final.
" De los 40 p'arriba no te mojes la barriga" és l'única referència precientífica i prova fefaent que els 40 són el principi d'una nova etapa. Ara bé: què hi ha entre els 40 i el final?
La denominació genèrica i eufemística de "tercera edat" que tenim ara vigent, ben mirat, és una merda de denominació: incolora, inodora, insípida i etèria, equival a una mena de "lumpen d'avançada edat", amb connotacions de "us perdonem la vida". Per tant, cal desterrar-la per sempre més i com més aviat millor i trobar alternatives positives, no descriminatòries i més políticament correctes.

Ara que el col·lectiu dels postadolescernts s'incrementa dia a dia, s'imposa que, entre tots, reivindiquem i exigim precisió en els termes, perquè també la lluita contra la vaguetat és necessària i significativa.
Cal recordar que els esquimals ténen més de 20 noms diferents per referir-se a la neu? Perquè és evident que no tota la neu és igual de blanca ni té la mateixa textura?
A nosaltres també ens cal afinar amb el magmàtic terme de postadolescència.

Com us sembla que cal adjectivar amb precisió els cinquantins?
Com adjectivar els seixantins prejubilats?
Com en direm dels que es jubilen als 65 ? Cal fer-ne subgrups?
Com denominar amb una mica més de gràcia els que es van quedant pel camí?
Com classificar i denominar científicament els jovincells i les vídues de 70 que van de farra en farra amb l'INSERSO?
Com designar els qui en compleixen 80 valents i contents com a gínjols ?
No cal trobar noms dignes i santificals per als qui troben entre els 90 i els 100 la vertadera "maduresa" vital?
Quins criteris - entre els molts criteris possibles- caldrà tenir en compte? Salut física i mental; activitat física, mental, sexual ...; grau d'optimisme vital i de decadència verbal... La llista és probablement força llarga i complicada d'establir.

Com veieiu, al TERMCAT se li ha girat feina. A mi ja m'agrada neologismar o neologismitzar, però he de dir que per aquest tema concret no m'hi acabo d'atrevir. Això sí, espero que afinin al màxim i no la tornin a .... a vessar, vull dir, com van fer amb el terme "bloc" quan en van dir bloc i no blog.
Això ens permet -i dona dret a- pensar que fixar-ho és cosa de tots. Tenim tots una oportunitat per aportar les nostres propostes. Penseu-hi una mica perquè us hi jugueu alguna cosa: sabent que el nom també fa la cosa, paga la pena que decidim encertadament com volem que ens anomenin de "grans".

16.12.08

Panem et Futbolenses. La quintaessència del Bé

S'ha acomplert una vegada més el pronòstic. No només el Barça és més que un club sinó que és el remei als mals de la pàtria. La quintessència del Bé. Referent i font d'inspiració de periodistes, polítics i actors.
En Lluís Llach, afirmant que guanyar al Madrid fóra una mena d'aspirina contra la crisi feia curt i demostra que ho té molt mal entès. No, Luís, de cap manera: guanyar o perdre tant se val, el circ del segle, allò que entusiasma, salva i fa viure les masses, allò que anomenem FUTBOL no té res a veure amb l'aspirina: és antiobiòtic, antiinflamatòri, antisèptic, antifebrigen, antidepressiu, pentotal de l'esprit i dels sentits... moral i sentit patriòtic, droga dura i tanmateix legal.

Que podem fer doncs tots plegats per aportar la nostra creativitat al servei de tan alta i excelsa fi? Què fer per contribuir a fer que el circ actual salvi la moral de les masses en temps de crisi?

Podem suggerir algunes modificacions al reglament per millorar sensiblement l'statu quo actual, ja força excel·lent, tot s'ha de dir.

1. Ampliar en un metre per banda l'ample actual de les porteries. Més gols és sínònim de més eufòria, més adrenalina, més fe, més pàtria, i més circ mediàtic.

2. Fixar que cada cert nombre de còrners, es piti un penalty. Més penalties, més gols, i més gols , més punt anterior.

3. Deixar tocar la pilota amb les mans 3, o 5 o 7 vegades en un partit. Doctors té el Vaticà futbolístic per decidir quantes. Hi hauria així més possibilitats de fer "mans de déu" Maradonianes i això es traduiria amb més gols, i més gols, més punt u.

4. El que embogiria les masses de veritat fóra impedir que els gladiadors-jugadors s'acontentessin amb empats. Els empts estarien prohibits. Caldria guanyar com a mínim per un gol. De manera que els partits, ja prou euforitzants per se, acabarien sent orgasmàtics oferint la visió de jugadors caient per terra exhaustes pel fet d'allargar el joc fins que hi hagués un vencedor i un vençut.

5. Ampliar la cobertura mediàtica dels esdeveniments esportius, és a dir futbolístics.
Allà on diu esport. llegiu sempre futbol.
L'ampliació dels resulatts comportarien inel·ludiblement més espais mediàtics de repetició de jugades; d'execució de gols; de jugades polèmiques; de declaracions de jugadors, d'arbitres, d'entrenadors, i dels apassionats seguidors dels equips a qui encara avui, per més estrany que pugui semblar des del punt de vista psicoterapèutic, es nega la paraula i per tant els minuts de glòria warholians als que tots els fans tenen dret però que no reclamen.

Allargar els programes com El Vestidor; La Barberia; Club de Futbol, Gol a Gol, Goles, Minuto resultado: Carrusel Deportivo; Hat Trick; Tablero Deportivo; Crackòvia...
Inventar-ne d'altres ...
Camí del Camp; Des del Gol Nord; Des del Gol Sud; Sota la Tribuna; Sota el Marcador; Gespa Verda, Verda Gespa; MadroÑovia; JuandeRamosòvia; EspaÑolòvia; Tota la 3a regional i més; Farcits de Gols; Més que partits; Ho haveu vist, lamarequelsparir! ... i tant i tants d'altres programes que esperen ser implementats a totes les franges horàries, i en totes dels emissores i en totes les cadenes de televisió.

Veig que fas una ganyota ... Això vol dir que t'estàs delatant tu sol o tu sola. Tu mateix. Tu mateixa, t'estan filmant!
Si no estàs amb el futbol estàs contra el futbol. No et pensis pas que hi ha terme mig i que t'escaparàs de pertànyer a un dels dos bàndols.

Si no t'agrada el futbol, que no se t'acudeixi dir-ho en públic, i per més seguretat, procura no dir-ho ni en privat, ni tans sols a la teva dona ni als teus fills, i molt menys encara als teus suposats amics. No se sap mai qui et trairà.
Recorda i tingues sempre ben present aquella escena de "Una giornata particolare" en què un nen denuncia el seu pare i la seva mare de no ser prou afectes al Duce i a la filosofia feixista.

La desafecció envers el futbol és una tara que ja estan estudiant de corregir arreu del món, en laboratoris legals i d'altres de clandestins.
Ja han sortit en revistes científiques algun articles que demostren que aquesta és una de les tares perilloses -antisocials, en diuen- que caldrà corregir genèticament per obtenir PGR (Persones Genèticament Recuperades) sempre que pugui ser.

Mentre no s'implementi un teràpia definitiva -que pot tardar encara algunes dècades- l'enfermetat us podria dur a algun "Gulag" o altre i de ben segur serà motiu suficient de marginació social i política en una situació distòpica no massa llunyana.

La incapacitat o voluntat negativa per estimar aquest nou Gran Germà que és per tot arreu i que tot ho domina us obligarà a haver de portar primer una pilota groga barrada cosida a la camisa o jaqueta o jersei o abric, que us identificarà com a persones "diferents", -la denominació de "malalta" es va canviar en la convenció de la FIFA a Shangai l'any passat, per evitar aldarulls i revoltes improbables.
Més endavant pot ser que us veieu abocats a viure una temporada a les grades d'uns immensos camps de futbol construits ad hoc per a la "Solució F" del problema. Recordeu els estadis durant el Xile de Pinochet?

I per anar acabant, espereu-vos el pitjor. L'"habitació 101" que us tenen reservada per a fer de vosaltres uns ciutadans "recuperats" per a la Societat FutboDemocràtica Avançada (SFDA) de mitjan segle XXI no és altra que el mateix camp de futbol, on us faran jugar dia sí i dia també, matí i tarda i vespre, en equips de 50 contra 50 o de 100 contra 100. No en sortireu fins que no aprengueu a estimar el Futbol i els seus tentaculars Braços Mediàtics. Caldrà demostrar que crideu sincerament i fanàtica, visceralment i patriòtica "Barça, Barça, Barça". Fingir és castigat amb cops de pilota al cos xutats per piquets d'execució des de la línia de 9 metres.

I no patiu, més 2000 anys d'experiència en la lluita per l'aprenentatge en aconseguir la submissió dels reacis per part dels que tenen la força i, per tant, la raó, garanteixen que la vostra "recuperació" orwelliana serà un èxit. Volsaltres també, velis nolis, acabareu estimant el Gran Futbol.


__________________


Enllaços


27.10.08

Escriptors : dèries i costums escriptòrics

Per celebrar la rentrée literària francesa d'enguany, la revista Le Magazine littéraire va demanar a un seguit d'autors dels que poublicaven llibre al setembre que acceptessin de participar en unes entrevistes curtetes que anirien a la web de la revista.

Així a la pàgina Rentrée Littéraire n'hi ha més de vint, que es poden escoltar i descarregar.
Ho han editat de tal manera que no hi apareixen les preguntes de la revista, tot i que s'endevinen fàcilment, i el resultat és un continuum ininterromput d'explicacions, opinions i matisos de cada escriptor durant 5 o 6 minuts.

Cada autor presenta la seva nova obra i fa un resum dels punts esencials.
Cada autor manifesta també què és escriure per a ell o ella i precisa, per acabar, de quina manera escriu, la tècnica escriptòrica personal, horaris d'escriptura i costums particulars o maniàtics si en té cap.

A banda de l'interès que suposa conèixer de primera mà o,si més no, per boca de l'autor, què hi ha al darrera de cada un d'aquests llibres nous que hi va haver a les llibreries el passat setembre, i d'on neix en cada cas cada una de les novel·les, vaig trobar interessant també poder conèixer uns detalls que sovint el lector ignora i que són les mil maneres que hi ha de crear una obra. Detalls secundaris, si es vol, però que els lectors curiosos de la feina de l'escriptor i de les gènesis de l'obra, "*voyeurs literaris ", com ara jo, disfruten coneixent...

Així, em va sorprendre força llegir que Catherine Lépront confessa escriure al primer raig, i que rarament modifica allò que va escrivint. Assegura que va escrivint tal com li raja la inspiració i no es preocupa massa de trobar temps extra per dedicar-se a corregir-ho o a escriure més. Que escriu aprofitant el temps que li deixen la seva feina i les seves obligacions d'intendència familiar. Aquí en diríem que és una "marujona" que escriu ...


En un altre extrem, o en un extrem determinat, l'escriptora Nina Bouraoui confessa que abans de posar-se a escriure, necessita tenir un esquema molt detallat tant de l'evolució de la novel·la com de l'evolució dels personatges. I amb això vaig recordar tot el que diu Elisabeth George en el seu llibre Mes secrets d'écrivain sobre la manera de construir una novel·la, i que és per a mi un dels millors llibres escrits sobre com abordar la redacció d'una novel·la i els elements que hi ha en joc en l'escriptura.

Pascal Quignard, que viu "a províncies", diguem al camp , allunyat de les convencions socials, explica que es lleva cada dia a les quatre del matí !
- qui en dona més? - per tornar-se a posar a escriure al llit durant cinc o six hores ... de manera, que als voltants de les onze del matí, diu que ja ha acabat la seva jornada de treball, i que llavors es posa a fer música per esperar -afamat- l'hora de dinar ...


Vint- i- tres caps, vint-i -tres barrets, vint-i tres plomes que s'expliquen i ens expliquen el què i el com i el perquè de la seva escriptura.





___________

19.10.08

Eleccions municipals al Brasil: sense adverbis ni adjectius

De les mil coses importants que han passat en aquests dies n'he anat apuntant mentalment unes quantes, sempre a punt de mirar de fer el meu comentari personal, però he tornat a constatar com tantes altres vegades que les obligacions són sovint enemigues de les devocions i gairebé sempre acaben vencent-les.

Guardava un Le Monde del 25 de setembre amb un article del corresponsal del diari a sudamèrica Jean-Pierre Langellier, on vaig llegir i assabentar-me que, al Brasil, anar a votar a les eleccions és obligatori per als majors de 18 anys i voluntari per als electors entre 16 i 18 anys; que el no anar-hi és castigat amb pena de multa; que dels 190 milions d'habitants del país hi ha censats 130 milions d'electors, i que en aquestes darreres eleccions municipals, el diumenge 28 de setembre escollient uns 5.500 alcaldes i un nombre no precisat de regidors entre uns 350.000 postulants als càrrecs...

Aquest detalls i xifres estadístiques anaven acompanyades de complements d'informació força divertits, com ara el fet que els alcaldes es puguin presentar amb el pseudònim, malnom o patronímic que vulguin, i que això ha donat com a resultat que enguany hi hagi hagut nogensmenys que 8 Barak Obames presentant-se per alcaldes al Brasil ...

L'article parla també d'altres factors fonamentals en la campanya electoral: la música i la imatge.
Els candidats que s'ho poden permetre fan diferents versions dels seus "clips" musicals, i tots o gairebé tots recorren al Photoshop per embellir la imatge que ha de figurar als cartells electorals.

Amb tot, el punt que més em va copsar l'atenció va ser llegir que el temps del qual disposen els candidats per fer la seva propaganda electoral a la ràdio i a la televisió en els espais electorals gratuits és proporcional a la importància dels partits als quals pertànyen, i que això determina que hi hagi candidats que només disposin de 5 segons d'espai electoral.
Què es pot fer en 5 o 10 segons? : només d´na per llençar un eslògan. I com ha de ser aquest eslògan?


"Candidat à Rio, Paulo Heraclito réussit en 10 secondes à évoquer trois thèmes : les impôts, la santé et l'avortement.
"Il faut -dit-il - apprendre à faire court et à éliminer les adjectifs et les adverbes "
Evidentment, això em va recordar la novoparla orwelliana i vaig pensar que era una llàstima que un sistema electoral tan viu, original i creatiu tingués tanmateix aquest punt tan feble...
Potser sóc jo que m'ho miro malament ... Jo que no no combrego amb la dita que fa : "el que és bo, si és breu, és doblement bo".
Això és un error total, una pseudofilosofia que només pot haver sortit d'una mentalitat masculina primària i ejaculoprecoç.
No, sóc dels que pensen justament el contrari...
Suposo que tu també, oi?

11.10.08

Blog Transformacions: Transformació 275. Epíleg

Coïncidint exactament, o aproximada, amb el 10 d'octubre, data del Centenari de Mercè Rodoreda, el Blog Transformacions publicava la transformació número 275 que en Pere i na Xurri titulen Transformació 275. Epíleg.

(...)
- Vols dir? Segur que el tanquem i comencen a arribar-ne de noves. Perquè no el deixem obert, per si algú més vol col·laborar... però a un altre ritme. Ja saps que la vida i la mort, per molt que ens hi encaparrem, porten el seu temps particular.

- Jo el tancaria directament, que si no estarem patint,
pendents de si n’arriben de noves, si no n'arriben, què fem, etc.

- No, no, jo el deixaria obert; que sempre hi ha espai per una més, sempre hi ha una nova idea sorprenent, un nou col.laborador, un nou punt de vista... Sempre hi ha temps per morir.

- Va, tens raó... si semblava que no en faríem 50, ni 100, ni 150... i ja són 273! Tu t'ho pensaves, tot això, quan vam triar el text per primer cop?

- La veritat: no. I ha estat bé, oi? Inesperadament divertit i estimulant! Hi tornem?

- Va, va, passa. Si de cas fem alguna altra cosa, no sé, ja ho pensarem. De moment, una cerveseta?

- Fet! Un brindis: Per la vida i per la mort!


Això és el que més s'assembla a un "s'ha acabat" provisionalment definitiu, però en qualsevol cas, final d'etapa. I és bo que sigui així. Tot té una fi ...

I jo ja tinc alguna idea per proposar-vos ...
No sé si us estarà bé o no, però jo us la faré conèixer i ja em direu què.
Mentrestant jo us suggeriria que us anessiu apuntant a les Històries veïnals del Veí de dalt, i a tot el que serveixi per seguir en plena forma retòricoestilística. Cal mantenir el teclat ben esmolat, l'estil en moviment, l'arc ben tensat.

Jo que vaig estar present en l'acte de la fecundació in vitro de la criatura, en el part, en l'adolescència, en el casament, en els problemes matrimonials i en diversos actes d'ilungació del blog; també present, però una mica menys, en el moment de la menopausa i la tercera edat i quarta edat transformadora, vull ser també present a l'acte de certificació de defunció i enterrament de l'obra.
Transformacions, trobarem a faltar el teu somriure, però com sabem, hom a tot s'avesa ...
Voleu dir de deixar la caixa oberta?

A falta de redactar-la de veritat, imagino vagament una esquela una mica especial per a un personatge literari tan especial. Una esquela on no es parla dels desconsolats familiars ... sinó dels feliços transformadors, amics tots del difunt, i de la festa que caldria muntar per celebrar-ho ...
Com deia en Leó Ferré ... una mort on no hi haurien danses macabres ni imatges de dalles ni de llençols ... sinó molt de cava, i cervesa, i coca de forner i canapés dels fins, música de jazz i abraçades, riures i somriures, joia i kermesse ben merescudes...

No hi ha temps per tot però cal aprofitar el temps per a celebrar esdeveniments històrics!
Si acabem sent capaços d'organitzar-la aquesta festa, ja ho farem saber, oi?
A tots els transformadors: Una abraçada amistosa. A tothom, gràcies i ... felicitats, sou uns cracks!
Fins aviat!

Doumenge 12 d'Octubre de 2008
Sani

El poder de la paraula x/1000

Que la paraula té un poder infinit és ben sabut i de proves en recollim cada dia per tot arreu.
Sense anar més lluny avui n'he trobar tres exemples ben dispars, i tots tres força interessants i antològics.


1. Al Catalonia Today, Miquel Pairolí publica un article amb el títol The rise of the politician psychologist.


(...)
"Politicians are expected to do everything nowadays. Tha have to enthuse, haggle,
satisfy, console, laugh and generally pander to the will of people. Yet now
they have another role, which is to act as psychologists for the masses
(...)
"For the moment, this makes the mission of politicians that of the
psychologist.
This mission is to ensure that the public not panic, that fear does not spread like wildfire , that savers through their actions do not complete what speculators began. "
(...)
Miquel Pairolí. Catalonia Today. (October 9, 2008). Commentary. pg. 31


Bé, a dia d'avui tothom entén que on diu psicòlegs, podem posar-hi psiquiatres però també comediants o bufons, fariseus, mentiders o estafadors ... Això sí, mitjans patètics per a una fi decent (justificada?) ... evitar el pànic i que la gent salti des dels balcons dels pisos sobrehipotecats...

2. Al Diari de Vilanova, un article de Conrad Rovira fa referència a un passatge d' [Alícia] A l'altra banda de l'espill de Lewis Carroll (1872).

El llibre diu això:

'When I use a word, Humpty Dumpty said in rather a scornful tone, ' it means just what I choose it to mean - neither more nor less.'
The questions is, ' said Alice, ' whether you can make words mean different things.'
The question is, ' said Humpty Dumpty, which is to be master- that's all.'
Lewis Carroll. Through the Looking-Glass. The Folio Society. 1962. pg. 75

Pero al Conrad li interessa llegir-ho no com una persona que fa dir a la mateixa paraula coses diferents sinó que s'inventa dues persones ...

(...)
"Alícia, estranyada, pregunta : ... "I què passa quan dues persones volen donar un significat diferent a la mateixa paraula? "...

Molt senzill -respon en Humpty Dumpty, només cal saber quina de les dues mana més. "
(...)
Diari de VNG. 10 d'octubre 2008. Conrad Rovira. Des del campanar. El significat de les paraules. pg. 11

Tot i que en Conrad ens fa passar una mica gat per llebre, té raó quan dóna a entendre que Carroll fa dir a Humpty Dumpty que el que realment compta és saber qui mana, qui té el poder, i qui decideix en darrera instància el que sigui ...

L'amic Mark em fa arribar una traducció al francès que ha trobada en una web de la Universitat de Québec:

" - Quand j'emploie un mot, dit Humpty Dumpty avec un certain mépris, il signifie ce que je veux qu'il signifie, ni plus ni moins.
- La question est de savoir, dit Alice, si vous pouvez faire que les mêmes mots signifient tant de choses différentes.
- La question est de savoir, dit Humpty Dumpty, qui est le maître - c'est tout. »

Cadascú escombra cap a casa seva ...



3. Al videoblog d'Eduardo Collado, un clip d'un programa d'humor es presenta com la millor manera d'entendre el desgavell econòmic actual arreu del món.


Allò que no entendríem ni explicat per Solbes ni per Castells, ni llegit al Financial Times o al The Economist, ni molt menys encara per tertulians falsament experts debatent en programes de minories il·lustrades, programats per quan s'acaben els programes de futbol ho tenim aquí condensat en unes imatges perfectament entenedores i en menys de 5 minuts:
La mejor explicación de las crisis: The Last Laugh - George Parr
... que hauria de ser de visió obligada per als estudians d'Economia, de Ciències empresarials, de Ciències polítiques, dels polítics psicocomediants dels qui parla en Pairolí i de periodistes d'investigació....

La paraula com a bàlsam i poesia, la paraula com a arma de plàstic o com a arma letal, la paraula i l'humor com a solució ... Visca la paraula!


6.10.08

Les fitxes de Roland Barthes

Retrobo Roland Barthes al número 455, especial de juliol-agost del 2006, del Magazine littéraire que em deixa l'amiga C*.
Un número que fa venir salivera lectòrica, "llegiguera" en termes de Biel Mesquida, des de la portada:

Roland Barthes au fil de ses fiches (pg. 96-97)
Le désir : de Platon à Gilles Deleuze
Les livres d'artistes

Entretien avec Jared Diamond, penseur de l'évolution

El dossier sobre el concepte de "desig", des dels grecs a l'actualitat, dóna per a uns quants posts, però si els fem ja els farem. Els segons plats van després dels entrants. Comencem pel nostre començament...

L'article sobre Roland Barthes em descobreix un Barthes que s'assembla molt a un blogaire compulsiu, pioner, un blogaire "avant la lettre", escriptor de miniposts-fitxa o fitxes-miniposts, un per a cada idea, i tantes fitxes o "posts barthians" com calguin, classificats per "paraules clau" o descriptors, tal com ho fa ara, trenta o quarant anys més tard Gmail amb el seu sistema de classificació i arxiu per etiquetes, de manera que una mateixa fitxa pugui ser etiquetada, per ser trobada més tard, per criteris de cerca diferents.

Així l'article en repodueix quatre (pàgines 96-97), tres de les quals són datades del 4 de gener del 1980, i la quarta, del 22 de gener.
Una fitxa-post del 4 de gener diu:

"Souvent je regarde l'heure parce
que je trouve que "ça" ne vas pas assez vite.
_ Imprudent qui souhaite (sic) hâter ta mort. " (hauria de dir souhaites)


L'altra, del mateix 4 de gener, és a dir tres mesos abans de la seva mort,
el dia 26 de març del 1980:

_ Idée facilitante de faire l'oeuvre vraiment pur moi, sans le corset imaginaire
de la publication.
_Mais alors, je serai désormais sans publier ?
_ Je peux faire à côté de l'oeuvre un livre bref (Fragments, Aphorismes)
peut être autour du Neutre (cf. Plaisir du Texte)." (sic)

Sorprenent reflexió en un home que ja havia publicat de tot i amb èxit, i llavors, després de tants anys es preocupava per la "veritat" del text, oposada a la "hipotètica submissió" -aquesta és la lectura que en faig- que l' edició-publicació pot comportar de vegades ...

Segons Éric Marty, autor de Roland Barthes. le métier d'écrire, Ed. du Seuil, (crec que paga la pena llegir-lo, però ja veurem si ens hi acabem decidint) hi ha dos grans tipus de fitxes: un grup de fitxes de lectura, amb anotacions i referències de tipus crítica literària, enciclopèdiques, o universitàries, per a les seves classes al Collège de France; i un altre tipus de fitxa més personal, amb reflexions literàries, mini-fragmens, cites que li inspiren comentaris...
Una mena de "reflexió o idea del dia" com la que fa ara mateix Walter Lewino al seu blog.

E. Marty aporta també una curiositat que diu molt de la fal·lera escriptòrica de Barthes: era capaç d'interrompre un sopar o una conversa per apuntar en un blog d'espiral que portava sempre la idea o frase que li venia al cap. Frase o idea que després recopiaria en una fitxa ...

Unes quinze mille fitxes com aquestes ... de 1943 fins a la seva mort composen una aventura escriptòrica ben especial, pròpia dels escriptors vocacionals, tocats pel virus de l'escriptura.

Tot això em fa pensar que Barthes era un creador-reciclador nat que se'ns apareix com un model a seguir. No deixar passar cap oportunitat per salvar qualsevol idea, qualsevol reflexió.
Ara, per sort, a més dels quaderns de sempre o les moleskines, tenim els aparells de gravació digital que ens ho poden facilitar: mp3 i mp4 que permeten guardar i emmagatzemar tot allò que se'ns acudeixi. Millor encara que l'escrit, on tanmateix haurem d'acabar anant a parar, és a dir transcrivint àudio digital o anotació temporal al paper o al post digital, per poder desbrossar, filtrar, polir la idea o reflexió gravada ...i penjar-la al blog en una versió provisionalment defininiva.
Únic problema, -petit i secundari-, que ens prenguin per boig tots aquells que ens sentin parlar sols, sense ni tan sols un mòbil a l'orella...
La solució pal·liativa que se m'acut: portar penjat un pin que digui
"Escriptor gravant el seus esborranys" (idea copirait del Sani)

Si tinc temps d'atrevir-me a provar-ho, encara em posaré a vendre pins d'aquest per la Rambles de Barcelona.
Per poder fer les paus, ja no dic fer negoci, ja us aviso que els hauré de vendre una mica cars... ;-)
Escriptors, filoescriptors, escriptoribles, escriporets i escriptorassos, aneu estalviant!

_______________

4.10.08

Punt negre a VNG. Cal fer alguna cosa urgentment.

Dissabte 4 d'octubre de 2008. Al voltant de les dues de la tarda es produeix l'enèsim accident greu de trànsit a la cruïlla del carrer de l'Aigua i el carrer Menéndez Pelayo de Vilanova i la Geltrú.
Hem vist l'ambulància qu hi havia aturada, una persona per terra, i per anar a casa en han desviat pel carrer Llaveries.

Durant els darrers 10 anys, en aquest mateix punt hi ha hagut un nombre elevadíssim d'accidents de tota mena on s'hi han vist implicats motoristes, cotxes i vianants ... Topades , encastraments, atropellaments ...

Patint per la vida del meu fill, fa ara uns quatre anys, recordo haver parlat amb un regidor de l'Ajuntament i li vaig comentar el fet que hi havia hagut un accident en aquest mateix punt i li demanava si fóra possible instal·lar un semàfor en aquella cruïla tan perillosa. Em va dir que ho tenien apuntat però que un semàfor era cosa de 10 o potser 12 milions de les antigues pessetes, és a dir un 70.000 euros o més.
Vaig preguntar doncs, per la possibilitat d'instal·lar bandes reductores per obligar a circular de manera moderada. Sense utilitzar la paraula "impossible" em deia que era encara més difícil o més impossible que instal·lar un semàfor. Els veïs, - tots l veïns del món- odien a mort les bandes sonores o reductures, que amb el soroll permanent que provoquen transformen la qualitat de vida en malestar vital. I per això no n'hi havia llavors ni n'hi ha ara cap d'instal·lada en cap de les vies que convergeixen en la cuïlla fatídica.

El fet és que en els 400 metres que baixen del parc d'Enveja al carrer de l'Aigua, en els 300 cents metres que pugen de l'avinguda Francesc Macià al Carrer de l'Aigua , i pel carrer de l'Aigua mateix, sigui en direcció centre , sigui en direcció Tarragona, hi ha cotxes i motos que circulen, de vegades, a velocitats de 80 i 90 km per hora. Per traverssar el carrer de l'Aigua en direcció a Francesc Macià, a peu o en cotxe, cada dia hi ha gent que s'hi juga, ens hi juguem, la vida.

Per tot això, i aprofitant l'avinentesa del desgraciat accident d'avui, se m'acut això:

1. Demanar als periodistes del Diari de Vilanova i la Guàrdia Urbana que facin públic el nombre d'accidents ocorreguts en aquest punt en els darrers 10 anys, amb informació detallada del tipus d'accident i el nombre de víctimes que hi ha hagut.
Cal un nombre determinat de víctimes per eliminar un punt negre?

2. Demanar a la regidoria d'Atenció ciutadana i a la regidoria de Via Pública si tenen, en procés o en projecte d'execució, algun pla per resoldre aquest problema lamentable que afecta la vida de moltes persones.

3. En cas que la resposta sigui negativa, demanar que des de l'Associació de Veïns de Barri de Sant Joan es formuli una petició oficial d'instal·lació d'un semàfor de quatre punts o d'algun tipus d'instal·lació alternatiu (semàfor al carrer de l'Aigua que funcioni quan se superi el límit de velocitat de centre urbà) , o una rotonda o el que calgui, però que es vegi una acció destinada a pal·liar sensiblement la perillositat de la cruïlla.

4. Si en un període de tres mesos no he aconseguit que hi hagi cap moviment per part de ningú en relació amb aquesta petició de millora de la seguretat viària en aquest punt concret, per a qualsevol altre accident
que es produeixi, em personaria com a part civil denunciant i demandaria els serveis de l'Ajuntament corresponents per negligència criminal.

Qui avisa, ja ha avisat.

_______________________

Enllaços

Diari de Vilanova. Fòrum Resposta 1

Acte reflex. Provocació o legítima defensa?

Ahir , al tren, en vaig fer una com un cove. Després, al cap d'una bona estona, mentre hi pensava, me'n feia creus.
Avaluava la gosadia del fet i gairebé em semblava una covardia o com a mínim una acció de la qual no me'n podria sentir massa satisfet. Em preguntava jo mateix com n'hi diria... si provocació o legítima defensa o acte reflex o acte surrealista ...
Sé que algú m'ajudarà a resoldre el dubte ...

Eren prop de les quatre i agafava el tren de VIlanova a Barcelona. Anava a assistir a una cita especial amb amics blogaires de la corda de Transformacions.
El tren sortia de la via 11, i mentre caminava cap a l'andana ja n'anunciaven la sortida per megafonia. "Rodalies. Tren en direcció Sant Andreu Comtal ... "
Com que el tren sortia de Vilanova i era de wagons de dos pisos, no hi havia massa gent, i al pis de dalt érem potser sis o set persones com a molts. El tren és va posar en marxa puntualment al cap de poc minuts.
Quan jo vaig pujar, ja hi havia una noia o senyora jove telefonant amb el seu mòbil.
Jo vaig anar aseure uns 5 o 6 metres més endavant, al costat dret, per veure el mar des de les costes.
Al cap de tres o quatre minuts, quan jo ja havia tret el diari i començava a llegir-lo, el silenci total del wagó
seguia corromput per la trucada telefònica impúdica que ens feia a tots els passatgers partíceps dels afer s de la senyora telefonant.

Alguna cosa va passar al meu cervell que va provocar un acte reflex igual com ho hagués fet un mosquit aturat sobre la meva mà, intentant picar-me i xuclar-me la sang.
Vaig decidir que jo també em posaria a llegir l'article del diari en veu alta, comsi si jo també truqués per telèfon a casa o a un amic i li llegís per telèfon mòbil el contingut de l'article.

Avui. Pàgina 5. Unitat sobre el paper
Resolució: Tripartit i Ciu tanquen l'acord pel finançament, però l'interpreten diferent.
Clau: El text preveu el rendiment "complet" de tots els tributs cedits.
Xifra: Montilla i Mas acorden parlar de xifres en privat en el futur.

Així ara hi havia doble so al wagó. Vaig veure com un altre passatger , assegut a uns 3 metres d'on era jo llegint el diari en veu alta , d'esquena a la marxa i en cantó muntanya ... seguia amb el seu posat impassible sense riure ni somriure ni fer cara d'estranyat.

La conversa telefònica s'allargava i ni parava ni baixava el to de veu de la comunicació . Em va donar temps de llegir una columna i mitja de la crònica de Tian Riba titolada Debat al Parlament.
Va parar i vaig parar de llegir.
El tren va arribar a Sitges i va pujar un munt de gent.
Vaig pensar que si fins arribar a Barcelona algú es posava a telefonar jo em tornaria a posar a llegir el diari en veu alta.
No va ser el cas i l'acte surrealista es va acabar amb una única implementació..

Va ser tornant cap a casa que em vaig preguntar què hagués passat si qui hagués estat trucant hagués sigut un goliat de dos metres i m'hagués vingut a veure la car dient "Que passa res?" o "¿Pasa algo tío? Amb cara de bronca...

Jo, de natural tanquil i persona que no acostuma a fer sinó ajudar a baixar cotxets de criatures a les mares que en porten, a deixar seure algú si va dret i és una persona gran ... i coses d'aquelles que explicaven que calia fer al manual d'urbanitat de finals dels 50 i principis dels 60 ... em feia creus de l'acte reflex, quasi subversiu i surrealista que havia perpetrat el dia 3 de setembre del 2008.

Ál cap i a la fim ben pensat, pensar que una conversa de mòbil ens molesta és no tenir en compte que estem al 2008 i que el mòbil és tan o més quotidià qie el raspall de dents... i que la gent es comunica ...
El sielnci és un gran bé, però també ho és la vida que dóna veure que hi ha vida ...

Tot plegat em va fer pensar que per alguna raó ara gairebé mai RENFE no posa música als trens de rodalies ... mentre que abans ens deleitaven amb una mena de fil musical, de tendència clàssica, que ajudava, o així m'ho semblava a mi, a fer més agradable el viatge al temps que -com és ben sabut- la música amansa les feres i calma els esprits agitats.

I si demànàvem a RENFE que munti per a rodalies una bona selecció de música terapèutica, científicament estudiada, per tal de fer més feliços a milions d'usuaris? ...

___________

25.9.08

Resiliència. Cyrulnik i Pennac.

A la secció Décriptages–Portrait, Le Monde del dijous 18 de setembre , pàgina 15, - equivalent de la contraportada de la Vanguardia, per entendren's- incloïa el retrat de Boris Cyrulnik, amb el títol Bâtisseur d’espoir que es podria traduir per “constructor d’esperança”.

Allà m’assabento que Cyrulnik és l’ambaixador mundial de la resiliència, o facultat de saber enfrontar-nos a les adversitats i sortir-ne més forts que abans d’haver-la patit. Se li associa la imatge de “rebotar amb més força” que la força d’arribada incial, que és una imatge força entenedora.

L’article aporta la referència de dos llibres que no em penso deixar perdre

Un merveilleux malheur (1999) i

Autobiographie d’un épouvantail (2008) ambdós publicats per l’editorial Odile Jacob.

En aquest darrer llibre, als 71 anys, Cyrulnik explica alguns detalls de la seva vida que permeten d’entendre que ell, -com no podia ser d’una altra manera- és un gran resilient de l’adversitat de la segona guerra mondial: deportació de la seva mare, d’origen polonès el 1942 i del seu pare, d’origen rusm el 1943. Encara nen, fou arrestat per la Gestapo i tancat en una sinagoga. Una mestra le va ajudar a fugir.

Dues dades curioses, interessants i ben il·lustratives: ens diu que a 6 anys ja s’havia adonat perfectament que la gent era boja, que aquella bogeria era perillosa
i que, per sobreviure, calia entendre els altres.

Per això, no és d’ estranyar que als 11 anys ja tingués clar que, de gran, volia ser psiquiatre….


Com a ressò i complement d’aquest article vaig trobar també l’entrevista amb Daniel Pennac, professor i escriptor francès , i un altre gran personalitat resilient, que una setmana abans publicava El Periódico:

"És suficient un sol professor per salvar-nos" (El periódico de Catalunya. 12/9/2008. L'ENTREVISTA AMB DANIEL PENNAC, ESCRIPTOR


(...)
--¿Un mal ambient?

--No. Fill de la burgesia, amb tres germans batxillers, sense casos d'alcoholisme, alimentació sana, sobretaules alegres i cultes. No hi havia cap fonament històric ni raó sociològica per ser una nul.litat. Simplement, ho era.

--Desassossegant.
--Recordo sentir vergonya i fúria. Anava a l'escola aterrit per la reacció dels professors al comprovar que no havia fet els deures i tornava avergonyit per decebre els meus pares. I la vergonya i la por es metamorfosen aviat en còlera. Tot fracàs escolar origina comportaments de compensació que porten els nois a convertir-se en passotes i violents. I a mentir. Jo, si no feia els deures perquè no entenia l'enunciat, mentia.
(...)

[L'article sencer]

Pennac demostra, amb la seva trajectòria vital , com cal que el sistema escolar i la societat s’enfrontin al pseudodeterminisme del fracàs escolar.

Se m’acut que en èpoques de crisi, l’educació en resiliència fóra una bona opció per incloure en els currícula de l’educació primària i de l’educació secundària obligatòria.Difícil però no impossible.


***********

Enllaços

@ Pages du Fle. Podemus.com

Boris Cyrulnik & resiliència

21.9.08

Dèiem abans d'ahir ...

Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…

De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció…
Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa

Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.

Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigació i recordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que la segurtat en l’aviació és més precària del que pensem.

Hem vist com s’ha extès i oficialitzar la utilització de la paraula crisi per parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.

Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.

Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.

Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.

He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.

He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.

Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.

Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.

Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica. I no s’especula res de res sobre ell.
He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència i la veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.

Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…

El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;

aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express i Le Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran; les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ; les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …

No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …

Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…

Reprenc el blog amb ganes de mirar endavant

11.9.08

11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat


* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades
(El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada

Cimera d'espies a Madrid.Demanaré si m'hi deixen entrar.

M’assabento, llegint el que diu en Xavier Vinader al Temps d’aquesta setmana (Nº 1265), que a finals d’octubre, a Madrid hi haurà “marro” del bo o del que a mi m'agrada.

Ah! Com m’agradaria d’allunyar-me centre enllà on diuen que hi fan una cimera de serveis d’espionatge cultes, eficaços, feliços, nets i polits.

Se'm fa aigua a la boca quan llegeixo que una comunicació tractarà sobre “intel·ligència proactiva” , que no sé què és, i que una altra , treballant amb mapes conceptuals - amb software de Mindjet: MindManager 7.0 ? probablement, la suposició és meva - defensarà ... “la utilització de mètodes i tècniques que provenen del la teoria política i de l’anàlisi del discurs aplicades al subcamp de la intel·ligència cultural”. En francès diríem "le pied!".

Aprofito doncs l’avinentesa per preguntar si algú sap si a algú li sobra una invitació o si hi ha alguna beca per poder participar-hi d’oient amateur ara i com a would-be spy un dia, potser?

Discreció total promesa i agraiment jurat per endavant, és clar, com no pot ser altrament en aquests casos ;-).

“Idees. Cimera d’espies a Madrid.”

“Poca broma. A Madrid, el mes d’octubre, concretament del 22 al 24, es farà el primer congrés estatal d’intel·ligència, la primera iniciativa acadèmica d’aquesta mena celebrada a l’estat espanyol i que pretén acollir investigadors, docents i experts que s’ocupen de l’estudi del món de la intel·ligència per a la seguretat i la defensa, des de les seves àrees de coneixement."
Xavier Vinader. El Temps Mº 1265. 11 de Setembre de 2008

Quan acabi d’escriure la meva novel·la, o millor, quan em jubili, ja sé on m’apuntaré: demanaré que em deixin seguir algun curs al GRIUB (Grup de Recerca de la Universitat de Barcelona). Dubto molt que m’hi vulguin en un grup d’aquests, no tant per allò de la intel·ligència, que ja sé que no em sobra res, sinó perquè em temo que adolesc d’altres característiques fonamentals per a la feina: joventut, urpes afilades, capacitat de mentir sense immutar-se i molta, molta, mala llet amagada i perfectament controlada.

I és que, fet i fotut, penso que l’espia no creix. D’espia, com de poeta, se’n neix ... o no. La resta és literatura.

______________

Enllaços

Perquè no coneguin que sabem que saben
La catosfera literària 08 , Pàgina 71. Dipofilopersiflex II. Ed. Cossetània.

_____________

7.9.08

Espanya, Catalunya i el finançament

Philippe Néricault dit Destouches 1680-1754 és autor d'una frase famosíssima: "Chassez le naturel, il revient au galop" que, entre les moltes traduccions i interpretacions possibles, té la de dir que no es pot amagar el cap sota l'ala i no mirar la realitat als ulls, perquè la realitat de seguida torna a imposar-se a les nostres vides.

Una de les realitats que de vegades volem oblidar és la política, en el sentit més cru de la paraula: la gestió dels interessos oposats d'uns i altres. I així ni a l'estiu no hi ha hagut treva, perquè la realitat sempre s'imposa a la ficció.
"No cal que volgueu oblidar-vos de la política, perquè sempre torna i torna sempre al galop" SGR.

Ho sabia tothom i era profecia que donar publicitat a les balances fiscals de les autonomies de l'Estat canviaria les regles del joc polític a l'Estat espanyol: ajudarien a clarificar paraules i conceptes : solidaritat, expoli, extorsió, imposició, injustícia, parasitisme, justícia ... Ara ens calen per a tots aquest termes noves definicions més acurades i matizades.

La imatge del català emprenyat, té ara encara una altra versió que és la del català indignat amb raó i proves a la mà. I per això cal donar-li alguna resposta que no sigui l'insult barroer de costum que practiquen els cercles anticatalanistes madrilenys amb un cinisme desmesurat i impune.

L'escabrós acudit que proposava "adoptar" infants extremenys i el Manifest "Quiero ser solidario" que m'acaben d'enviar per correu fa una estona i reprodueixo a sota són només dos dels exemples del greu malestar que hi ha a Catalunya perquè l'Estat es nega permanentment a tractar-la amb la dignitat que li pertoca. Ho diuen ben dit i ho demanen de manera assenyada tots els partits polítics catalans (inclòs el PPC ?).
Esperem que el govern socialista tingui seny i faci un pas històric important i irreversible abans el govern de l'Estat no torni a mans dels que somien en tenir "bombardejada" Catalunya cada 50 anys o quan faci falta.

Sé que algú ha començat a posar fil a l'agulla per organitzar una "Marxa dels 10.000 catalans" sobre Brusel·les.

En vaig estar parlant amb uns amics i la conversa va ser sucosa: perquè tal iniciativa no fos només simbòlica, i patètica, i tingués conseqüències serioses, hauria de ser
"anar-hi a peu
des de Barcelona, passant pel pas del Pertús, i travessant França per Vichy i per París ...l'estiu del 2009. Una mena de camí de Santiago però que es digués Camí de Sant Jordi i adéu Espanya".

I és que les revoltes contra les injustícies se saben on comencen però no se sap on poden acabar, ni com.


*****************

Annex.

Plamflet reivindicatiu. Autor anònim.


MANIFIESTO DE SOLIDARIDAD CON ESPAÑA

¡ QUIERO SER SOLIDARIO !

¡ ME MUERO DE GANAS DE SER IGUAL QUE LOS DEMÁS ESPAÑOLES !

Tengo la nacionalidad española y soy español. Vivo en Cataluña y quiero ser solidario con el resto de los españoles y viceversa.

NO QUIERO ser diferente, pero sí quiero ser y tener los mismos derechos y las mismas condiciones de vida que todos ellos.

POR ESO:

QUIERO: Que mi I.P.C., ( el último del 4,10 % ) sea el de la media de toda España, o sea, el 3,80 %.

Cada año es superior en Cataluña y me aleja del resto de los españoles.

QUIERO: Que una vivienda en Barcelona, valga lo mismo que otra en cualquier punto de Extremadura. El costo de una en Barcelona me permitiría comprar tres en Extremadura, vivir en una y alquilar las otras dos y así conseguiría incrementar mis ingresos.

QUIERO: Que el agua, que yo pago a 18,00 EUR m3, valga igual que la de una urbanización próxima a Valencia, que cuesta 0,20 EUR m3.

QUIERO: Que el billete ordinario del Bus de Zaragoza con un costo de 0,75 EUR, sea lo que me cuesta a mí, que ahora pago 1,15 EUR por desplazamiento urbano.

QUIERO: Que el Impuesto de Transmisiones Patrimoniales del País Vasco, que ahora está exento, sea igual para mis hijos cuando hereden (si es que lo logran), ya que en Cataluña se aplica una escala semejante a la del I.R .P.F.

QUIERO: Que la ITV , que en Melilla cuesta 19,00 EUR, sea la que yo pague aquí en vez de los 44,65 EUR que yo desembolso.

QUIERO: Que de las seis salidas por carretera que tiene por ejemplo la ciudad de Madrid, sean de pago al menos cinco, como ocurre en Barcelona.

QUIERO: Que cuando mis hijos empiecen el curso tengan los libros de texto gratis como en Extremadura y no gastarme entre 200 y 300 euros como aquí y ahora.

QUIERO: Que la red de autopistas que atraviesa Andalucía, Extremadura, Murcia, Castilla-La Mancha y Castilla-León sea totalmente de pago y tan cara como la que cubre Cataluña, y no gratuita como ahora a pesar de que la densidad de su tráfico es 1/5 parte de nuestras autopistas.


QUIERO: Implantes dentales GRATUITOS como en Extremadura.


QUIERO: Por si cambio de opinión algún día, cambio de sexo GRATUITO como en Extremadura.
QUIERO: Que cuando vaya a comprar un ordenador a mis hijos, tenga una subvención igual que en Andalucía, País Vasco, Cantabria, Asturias etc....


QUIERO: En definitiva, SER IGUAL QUE UN CIUDADANO EXTREMEÑO,
ANDALUZ, MANCHEGO, CASTELLANO O LEONÉS.

Como pensionista, tendré unos ingresos idénticos que cualquier otro semejante a mí. Por eso, cuando yo sea IGUAL que todos los
españoles, con todo lo que me sobre, gustosamente

¡¡¡ SERÉ SOLIDARIO !!!


Mientras tanto, lo soy a la fuerza.
Os agradeceré que deis la máxima difusión a este escrito, para acabar de una vez con tantos mitos, embustes y demagogia. Hay muchos que chupan de la teta y encima, no le quieren dar de comer a la vaca.
__________________

Bé, el llenguatge del "Manifiesto" pot ser discutible, però el missatge, en castellà, sembla prou clar i catala. I del tema de fons, que és el de la justícia distributiva, en seguirem sentint a parlar durant molt de temps. La caixa de Pandora de les balances fiscals amb tots els llamps i trons que provocarà, acabarà -esperem-ho- per posar les coses al seu lloc. Tant de bo que sigui sense cap ni una gota sang.