24.3.08

Joc brut o el realisme polític

La desfeta electoral d’ERC ha estat un cop fort per a molta gent.
A mi, m’ha dolgut constatar una vegada més la cara més fosca i desagradable de la política..

M’ha dolgut constatar que els responsables del partit i els de les fraccions, faccions o corrents d'ERC s’afanyaven a enfrontar-se per veure com arrabassar la successió al tron.
Vaig veure les cares del Ridao, Puigcercós i Carod-Rovira la nit del 9M, vaig veure l’entrevista que Mònica Terribas feia primer a Carod-Rovira i un dies després a J. Carretero. I vaig llegir
els retrets que feia la portaveu Anna Simó, a Carod-Rovira sobre el fet que demanés “joc net” de cara el proper congrés del partit… que era com avisar que hi hauria "joc brut", és clar.
Vaig llegir l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia sobre el demembrament periòdic que pateix ERC com una meledicció.
Vaig sentir com quedava ben clar que Puigcercós havia menystingut Carod–Rovira en dimitir i , sense avisar-lo, presentar la seva dimissió com a Conseller, al President de la Generalitat.
Vaig veure i escoltar com Joan Carretero demanava “ joc net” als responsables del partit, sospitant que haguessin començat a utilitzar l’aparell del partit per a organitzar el congrés del mes de juny o manisfestant clarament que no es fiava gens ni mica que els seus companys de l’aparell del partit no fessin joc brut.
Probablement el que ha passat a nivell de partit d’ERC ve del fet que Carod-Rovira s’hagi negat a dimitir tal com una deteminada lógica ens portaria a creure lògic.
Probablement, podem imaginar una altra lògica que és la que mou en J.-LL.C-R.: Perquè dimitir voluntàriament si tenim signat un pacte amb IC-V i PSC que encara no ha vençut? Perquè renunciar al poder voluntàriament amb el difícil que és aconseguir-lo?

Com a simple ciutatà espectador i víctima de la política dels nostres polítics em sap greu veure que la Política funciona així, i que només els molt babaus poden pensar en la politica com en una cosa noble i esplendorosa. Queda novament demostrat per si calia –que no calia- que la política porta implícita les mateixes misèries que defineixen els polítics que la practiquen.
Aquesta situació fóra només patètica i tragicòmica sinó fos perquè també és dramàtica en molts aspectes.

Ens queda molt de “teatru” per veure:
Les volatilitzacions d’ICV i d’IU. Hem de veure les abraçades entre Artur Mas i José Montilla i les d’Artur Mas amb JLRZ. Els canvis de jaqueta i de màscara del PP a Catalunya i a Madrid. El “dicharacherismo” de Rosa Díez fins que la veiem passar-se a les files del redissenyat neoPP del neoRajoy, i els neoCirera i la neoNebrera. La comèdia cara la galeria entre Convergència i Unió. L’autoesquarterament d’ERC, i la fixació del referèndum d’autodeterminació per al nou horitzó de l’any 2314 com a molt aviat.
Tinguem les càmeres, videocàmeres i gravadores a punt. S’està preparant molta gresca política i és per ben aviat.

Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…


“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona


Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.