31.12.08

Israel i Palestina

Volia acabar l’any amb un post d’aquells que passen balanç a la vida de dotze mesos com tants n’hi haurà de penjats a la xarxa aquests dies.

Al cap d’avall em decideixo a reflexionar una mica sobre aquesta nova guerra que ha esclatat, que té tota la mala pinta de voler continuar i que és senyal de malestrugança per al any que està a punt de començar.

Em deia que aquest és un dels conflictes que t’acompanyen tota una vida. Tenim temps de posicionar-nos a favor dels uns, a favor desl altres, de voler una cosa però constatar-ne una altra. De veure com dècada darrera dècada el conflicte continua.

M’he anat acostumant a veure "mocadors palestins” al coll de nois i noies durant anys, i a entendre que hi ha una proporció aplastant de catalans que estan a favor de la causa palestina. Costa, per no dir que és impossible no estar-hi a favor.
Jo em pregunto però com és que hi ha tan poca gent que s’atreveixi a anomenar terroristes els palestins que disparen sobre territori israelià centenars de projectils i que sembla ser que en tenen desenes de milers d’emmagatzemats? Com es pot mirar amb ulls compasius i complaents uns moviments armats que han declarat un odi a mort etern als israelians i que els hi tenen jurada l’eliminació física ? Com és que hi ha tant poca causa proisraeliana? Em pregunto com és que costa tant a tants de catalans sentir empatia per un poble que se sent envoltat i amenaçat dia a dia i terroritzat per uns enemics suicides i sense ànima!

Es possible no indignar-se i condemnar la devastació les morts i les ferides causades per l’exèrcit israelià? No, resulta gairebé impossible defensar aquestes accions.

Des d’aquí podem lamentar la situació, protestar per unes accions que semblen desproporcionades. Però potser cal no oblidar que allà estan en guerra i que el que cal és demanar i exigir als dos bàndols que cessi la lògica del terror i la venjança.

Res de tot el que llegeixo a la premsa ni als blogs no em dona la sensació d’aportar res nou a una situació excessivament degradada.

No veig que els intel·lectuals d’arreu del món ni a nivell individual ni en conjunt s’atreveixin a fer propostes concretes que ajudin els polítics a materialitzar-ho en acords polítics durables si una pau completa és utòpica del tot.

Un eminent escriptor francès confessava sentir-se dividit entre el que li demanava el seu cor i el que li dictava la seva sang jueva. I que atrapat en aquesta contradició, feia esforços per mirar de pensar el menys possible en el que pasava allà…
Un allà que és massa a prop com perquè ens el prenguem com a cosa estranya que no ens afecta. Tots hi estem implicats i cal prendre partit d’alguna manera o altra.

Em faig un munt de preguntes i no trobo cap resposta.

Em fan mal als ulls i em repugnen les imatges de mort i devastació, però em pregunto què fa el món palestí i tot l’islam en temps de treva per aconseguir un acord de pau.

Quina part de culpa té el poble palestí, i Egipte, Síria i el Liban de tot el que passa ara?

Em nego a considerar els israeleians uns bàrbars sense escrúpols disposats a tot. Més aviat em veig empès a pensar que en situació de guerra, actuen en defensa de la seva vida, de la d’ara i la de demà. La guerra és perversa, però si hi ha guerra, la lògica és la rauxa. Dos no fan mai la pau si un et vol destruir!

Em temo que no és amb una posició de “pacifista de banderoleta” que aconseguirem aturar l’odi i la mort. Si demanem i exigim al Gorvern israelià aturi l’acció bèl·lica, demanem també i abans i ben fort que el poble palestí es desfaci dels terroristes que són responsables de les declararions de guerra.

Mentre aquest matí llegia Le Monde, i veia imatges de tancs i mapes mostrant la zona de guerra, cròniques i opinions contrastades, pensava que res del que pogués escriure jo avui tindria potser sentit demà, quan tot podria ser pitjor, amb més devastació patida per ambdues bandes. Deixo doncs aquest post obert, a manera de crònica negra encara per continuar. I tant de bo que m'equivoqui del tot!

Per mal que l’any començi espiritualment amb problemes greus, cal que ens regalem una estona d’optimisme per desitjar-nos tots plegats un bon 2009.

30.12.08

Joan Abelló a Sitges. Galeria Pau D'Arara


Ahir, passejant per Sitges, em van atreure unes escultures i uns quadres que hi havia exposats a l'aparador de la Galeria Pau d'Arara, galeria d'arts aplicades.

En entrar-hi vaig descobrir que el que s'hi exposa són obres de diversos artistes: pintura, escultura, arts gràfiques, joieria, peces en vidre, fusta, ceràmica i teixit...
Vaig parlar justament amb Francisco Lara, que va resultat ser un dels joiers expositors, utilitzador de Skype, i prou generós com per regalar-me un llibret titolat Especulaciones. Intrínsecamente Subversivos. Segovia junio 2007. Sala de Exposiciones de la Alhóndiga, que conté, entre d'altres, un article seu titolat Arte contemporáneo para todos així com les fitxer artístiques de Javier Abad, Luc Huijbregts, Raúl Bravo, Paco Sánchez, Nisa Goiburu, Luis Moro, Alexis Esquivel i M. A. Belinchón Belín.
Tot un descobriment en poca estona.

A la saleta interior vaig tenir encara una altra sorpresa: Vaig veure-hi exposada una petita mostra de pintures de Joan Abelló.
De Joan Abelló no en vaig saber res fins que per Sant Esteve vaig sentir dir que havia mort el 25 de desembre, vigília del que hauria sigut el seu 86è aniversari.
Aquella petita exposició a Sitges, a la Galeria Pau D'Arara, que havia de durar del 20 de desembre al 6 de gener del 2009 es mantenia malgrat la mort de l'artista. Aquesta circumstància em va semblar prou especial com per reflectir-la en unes fotos. Em vaig estar uns moment contemplant el quadre que m'agradaria penjar a casa meva.


Ara he anat a visitar la web del Museu Abelló, que veig que és a Mollet del Vallès , i el que hi trobo em fa venir ganes d'anar a visitar físicament l'obra que hi ha exposada a la Casa i les col·leccions del Museu.


Valguin aquestes línies també com a petit homenatge meu a aquest artista que ens ha deixat.

Homenatge a Joan Brossa

....................................BR OSSA ... MAJOR

.....A la vida, sigues sempre poeta, com en Brossa !
.......(Sani Girona)

A l' abloGCedari sóc en molt bona companyia ...
Voltat de Maduixes i Raïms de Xarel.10
Ara mateix, sota La Panxa del Bou i prop de Platxèria...


28.12.08

TERMCAT proposa utilitzar BLOG , BLOGAIRE i BLOGOSFERA

Amb un desplegament mediàtic volgudament auster i poc provocador, -no us estranyi no trobar-ho a cap portada dels diaris de la premsa escrita- , el TERMCAT ha decidit aprofitar l'avinentesa del dia 28 de desembre de 2008 per fer una declaració institucional transcendent :


"El TERMCAT, tenint en compte l'ús social de la llengua, la llei d'economia lingüística i la necessitat d'una regularització a nivell internacional, ha analitzat els termes blog, bloguejar, blogaire i blogosfera, i ha decidit de regularitzar-los, validar-los i proposar que, amb data de l'u de gener de 2009, aquest termes oficials substituexin els "quasibarbarismes" bloc, blocar, bloguista i blocosfera i d'altres derivats emprats fins ara per grups blocfonamentalistes.

D'aquesta resolució, adoptada per unanimitat pels membres del comité de crisi lingüística del TERMCAT, en reunió extraordinària del dia 27 de desembre de 2008, se n'envia còpia a les conselleries de Presidència, Educació, Cultura i Interior perquè sigui publicada al D.O.G. abans de fi d'any, es modifiqui l'apartat corresponent de la Llei de Política Lingüística i es prenguin les mesures adequades per implementar l'esmentada resolució amb totes les seves conseqüències en els diferents àmbits de la vida pública i de la xarxa virtual".

És ben sabut que el 28 de desembre, dia en què les coses gaudeixen d'un plus d'ambigüitat, és ideal per fer propostes revolucionàries, de tal manera que, en cas de rebuig social o polític excessiu, es pugui fer marxa enrere, és a dir, fer passar qualsevol declaració seriosa per una llufa o innocentada i evitar així escàndols mediàtics que puguin tenir algun tipus d'incidència en el terreny electoral.

En funció de la resposta social, a favor o en contra d'aquesta intel·igent resolució, el TERMCAT es reafirmarà o es desdirà properament d'aquesta decisió.
De manera que no us estranyeu si demà o en els propers dies llegiu alguna declaració institucional contrària a l'esperit de l'extracte que reprodueixo més amunt i que m'ha estat proporcionat per una font fidedigna, propera a un dels membres del jurat del Comité de Crisi Lingüística del TERMCAT.

Ens felicitem per la decisió - per allò de la sabiduria popular que afirma que "Més val tard que mai" ; o també que "De savis és rectificar "- tot recordant que fa mig any nosaltres vam fer una proposta perquè es pogués firmar la pau entre les dues faccions de la Catosfera i evitar la guerra "troianobloguera".

És probable que el front es mantingui obert, i que siguin ara el bloCaires qui demanin el cap dels responsables Termcatosos que van convocar l'esmentada cimera de crisi terminològica que ha provocat l'esperat retorn a la lògica i a la regularització perdudes.
El bon terminòleg que ho resolgui d'una vegada i per sempre, bon terminòleg serà.


____________


Propostes Innocents o Innocentades ?

La Panxa del Bou, Júlia Costa.
Walter Lewino Blog
Casa gran del Catalanisme


24.12.08

A França, TF1 suprimeix la retransmissió de la Missa de Nadal

Abans d'anar a dormir tinc temps de deixar constància aquí de dos apunts de tema eclesiasticós.

1. Cop de Google i em surt immediatament el contingut de l'emissió en directe que he estat veient una estona.

"23/12/2008 - 23:23 HORA Q - Capitol 25
El cardenal arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, és el convidat aquest dimarts de l'últim "Hora Q" de l'any. Parlarem, entre d'altres qüestions, de la crisi econòmica, de la COPE i de la relació de l'església amb el govern de la Generalitat."
De fet, en Lluís ha hagut de contestar preguntes delicades, però fetes amb to amable per part de l' Helena G.-Melero. No mosseguen allà. Llepen.
Però això rai, la seva professió consisteix a extremar la perfecció d' una retòrica que defuig la resposta concreta; a eufemitzar totes i cada una de les paraules; a fer creure que tot es relatiu; presentar pels mitjans de comunicació un perfil amable i comprensiu; a negar les evidències i a insistir en que l'Església té les seves regles eternes perpètues i immutables...preguntin el que preguntin.
Homosexuals i lesbianes? Tenen dret a viure i prou... No tenen lloc dins de l'Església. Parla de conducta equivocada! El Vaticà ho té muntat així i han de mantenir les consignes fins que els amos decideixin que toca canviar.

Toni Albà caricaturitzant el Papa Benedictus? Ha de dir que no li fa gràcia i ho diu.
Se'n surt prou bé, amb la teoria de les tres o quatres coses obre les que no s'hauria de fer broma. Hi pensarem!

¿El pelegrí que va signar com a futur papa Benedictus XVI i va enviar una postal que ara ha fet la volta mediàtica arreu del món era Ratzinguer? Impossible. Aquell home es volia retirar. Va acceptar l'encàrrec de ser Papa perquè així ho van fixar les necessitats del servei del regne vaticà. Acaben parlant de què dinarà per Nadal i amb qui.
Notable alt ? No! Excel·lent cum laude, i ens quedem curts. S'ha de reconèixer que són mestres en l'art teatral. Bravo ! D'un en un són encantadors. El problema és l'empresa !

2. Cop de clic i vaig a parar a una noticia de Yahoo.fr

"Finie la messe de minuit sur TF1 !
lun déc 15 21:32 Par Jean Marc Morandini / Sarah Guez-

Cette année et pour la première fois, TF1 ne diffusera pas la messe de minuit le 24 décembre au soir !
Pour sa défense, la chaîne invoque une « logique de programmation » laissant toute la place au divertissement.
À la place ? Un concert de Michel Sardou donné en 2005 au Palais des Sports de Paris...
(...)
L'événement rassemblait pourtant en moyenne 1,5 million de spectateurs"


Per poc que s'ho proposin, aconseguiran girar-ho i dir que el concert de Sardou és també una mena de Misa i que els fidels que se'l mirin poden treure'n el mateix profit espiritual, o un d'equivalent, perquè en realitat el que compta es la fe, l'esperança i la caritat...I que si desapareix de TF1 és perquè el Cel ja ho vol així, i que continua temptant i posant a prova aquest món occidental descregut i agnostitzat.

"Pourquoi la chaîne a-t-elle donc brutalement retiré de sa grille la retransmission de la messe du 24 décembre ? Conscient du poids symbolique de cette décision pour une partie du public, le directeur de la communication de TF1 ne cherche pas à se cacher derrière de fausses excuses en prétextant une baisse d'audience ou le coût financier de la diffusion.
C'est tout bonnement « la logique de programmation et les nécessaires évolutions » qui ont prévalu : le soir de Noël, c'est soir de fête !"

Explicació: La nit de la Santa Nit es nit de gresca i de farra. Posats a la balança els milió i mig d'espectadors de la Missa del Gall i els molts milions d'espectadors descreguts produint beneficis per publicitat en una programació festiva, el resultat entra dins dels paràmetres de la lògica cartesiana.
Ah! Però no estem parlant de canvis revolucionaris. Només de retocs inocus. La missa no la fan pas desaparèixer de la televisió ! Només canvia de cadena. Com qualsevol programa cultural, es treu de la franja primetime i s'exila a cadenes secundàries.
"(...) pour les réfractaires de Michel Sardou, la messe de minuit sera diffusée sur France 2, comme cela est prévu dans le cahier des charges de la chaîne publique. Cette retransmission fêtera d'ailleurs à cette occasion son soixantième anniversaire.

L'office sera cette année retransmis en direct de la cathédrale de la Résurrection à Evry (Essonne)."

La tradició és la tradició i amb l'Església i la Missa del Gall no s'hi juga. Cal fidelitzar els fidels de l'església pero també cal fidelitzar els espectadors de les cadenes de televisió que són els qui indirectament aporten els molts calers que es recapten amb la publicitat.

Quadrar el cercle? Fàcil. Cal aplicar solucions lampedusianes ...

Cal que tot canviï una mica perquè tot segueixi igual també al país que té com a animal representatiu, justament, ja sabeu quin, oi ? Sí, el gall!

_______________


23.12.08

23 de desembre: el dia després

Durant l'any hi ha moltes dates especials, punts de referència que serveixen tant de fita com de punt de sortida, de començament o de recomençament, perquè és ben sabut que l'home ensopega moltes vegades amb la mateixa pedra i cal que ens tornem a aixecar una vegada i una altra.
Una d'aquests dates especials és el 23 de desembre. Quan els bitllets de loteria i participacions diverses, metàfores de somnis ens les que hem posat tantes il·lusions ja només són paperots per estripar i llençar a la bossa de reciclatge, o per cremar.
És el dia de llegir o rellegir el conte de la lletera i dir-nos amb ella: Adéu bous i esquelles, adéu a la granja que havia d'anar-se fent immensa a cops de pollets, ànecs i truges. Adéu a la cadira sota la palmera d'una platja del Carib. Adéu al viatge a Nova York. Adéu a la idea de poder fer botifarra a la hipoteca. Adéu al cotxe nou o a tantes i tantes cosetes que sempre falten o que ja toca canviar. Adéu a tot el fum inventat i guardat al bagul de les il·lusions.
És hora de tornar a tocar de peus a terra i trobar un altre conte igual de bonic o, com a mínim, igual d'intel·ligent. Un referent de sabiduria popular que ens faci de coixí ara que caiem des dels núvols de somni innocent, ingenu, humà...

Per sort, n'hem acumulat tot un tou, de sabiduria terapèutica, dites, contes i faules tots molt fàcils d'entendre. No tots fàcils d' aplicar.
La Júlia escrivia fa poc que "la millor loteria és el treball i l'economia". Dòmino!
Una dita una mica més sofisticada pretén que la felicitat consisteix a "Tenir una feina per fer, tenir ganes de fer-la, i tenir salut per fer-la". Dificilíssim !
L'amo d'un restaurant que hi ha prop de casa, va penjar ja fa temps a una paret, prop d'allà on surten els plats de la cuina, un pensament profund de permanent actualitat, -de fet, una adaptació casolana de la definició de democràcia - que fa així:
"La felicitat no consiteix a fer el que vols, sinó a estimar allò que fas".
No sé si això ja ho havien dit els xinesos o els grecs fa uns quants milers d'anys. El cert és que a les acaballes del 2008, segueix sent veritat que no hi ha res com viure contents amb allò que tenim, i amb mirar amb bons ulls aquella imatge que cada dia ens retorna el mirall. No cal que ens excitem veient-nos! N'hi ha prou amb dir "Ves fent, noi/noia. Endavant! N'hi ha prou amb donar-hi el vist-i-plau...

22.12.08

Regals molt especials ...

Pendent del que caigui encara d'aquí fins el dia 6 de gener, ja tinc al sac i ben lligats un munt de regals fabulosos que he anat rebent aquest darrers dos mesos... Tot de regals molt especials que m'omplen de satisfacció.

De Reus em vaig endur amistat de la bona. Un paquet de DVDs on hi havia Mon meilleur ami, una pel·lícula deliciosa i emotiva. Promeses de projectes i treball col·laboratiu.

De Santiago em vaig endur amistat de la bona, imatges de la ciutat i ganes de tornar-hi. Emilio Castro em va ensenyar el Museo Pedagóxico de Galicia, que és obra seva en bona part, i va ser un excel·lent amfitrió d'un sojorn curt però intens. Jo hi vaig deixar una mica de "know-how" tecnològic i l'esperança d'haver il·lusionat un bon grup de col·legues. La llavor està plantada, sé segur que una part ha anat a parar a terreny fèrtil, i ja ha començat a germinar.

Fa uns dies m'havia autoregalat el darrer John Le Carré A Most wanted Man i la seva versió àudio sencera, amb 10 CDs. Només somnio amb posar-m'hi d'un cop tot dedicant-m'hi intensament, exclusivament. Cada Le Carré - us els recomano tots- és un tresor.

El meu germà estimat m 'ha fet una regal sorpresa que m'ha fet feliç de veritat, perquè no sabia ni que existís una versió de Léo Ferré en castellà. Sí, resulta que Amancio Prada ha enregistrat recentment un CD que porta per títol Vida de Artista, on hi cantant entre d'altres les cançons

Con el tiempo
Veinte años cantada juntament amb Charo Domínguez i Agnès Jaoui
Vida de artista
El Tiempo del tango
Canción de Otoño
La Memoria i el Mar
Fa uns dies vaig tornar a passar per davant de la llibreria on m'havia firat ja dues plomes i aquest cop encara en vaig trobar una altra que em va fer molta il·lusió. La prova que no anem bé és que aquestes plomes, restes d'una antiga promoció d'aquelles que venen als quioscs, només costen 3 euros i no han desaparegut totes sinó que encara en queden vàries dotzenes!
Fa uns dies vaig descobrir amb alegria que no hi havia en tota Vilanova cap botiga xinesa que vengués tinta per a plomes estilogràfiques. Si els xinesos no en venen deu ser senyal que probablement ja no en fabricaran.
Així que va ser en una papereria on vaig comprar un bon paquet de cartoixos de tinta que vaig pagar a 60 cèntims la capsa de 6 unitats. Em va tranquilitzar saber que continuen venent tinters i, per tant, que no em quedaré sense amb tinta per escriure a mà en aquells moments en què em converteixo en escriptor de mà tancada.

_________________________________

21.12.08

Avui en faig 56. Postadolescència.

Mai no és tard per desfer petits malentesos, que són font de problemes petits i grossos.
Fins aquest any, gairebé cada any, per aquestes dates rebia tres o quatre felicitacions d'aniversari dels meus amics més íntims que pensaven en el Sani.
Enguany, per culpa del Facebook vaig començar a rebre felicitacions els dies 11 i 12 de desembre, però no en vaig fer massa cas. Em penso que és perquè a l'hora d'omplir el perfil personal jo devia voler posar només que era nascut al desembre, sense precisat cap data, i això va originar el petit malentès. Tot plegat van ser 9 dies d'envelliment prematur, però la veritat és que em va fer gràcia rebre aquella plujeta de felicitacions de membres de la xarxa amb qui no hi tinc més contacte que el "Facebook". Això si, vaig decidir mo contradir ningú pensant que, arribat el moment , el dia 21, ja faria en un post semblant al que escric ara.

Segons la llegenda familiar, jo sóc de la matinada del 21 cap el 22, del dia de la rifa, vaja! El que passa és que administrativament em tenen fitxat com nat el 21. Això m'ha permès sempre de triar-me l'horòscop: si dieuen alguna cosa dels Sagitari que no m'agrada, llavors em llegeixo el Capricorni , i viceversa. De fet, començo sempre per Capricorni, perquè em sembla que sóc més aviat capricornià, tot i que vull creure que tinc una mica (del bo ;-) dels dos signes. Patètic, però real!

No és cap descobriment que molta gent, a partir dels 40 o els 50 prefereix amargar-se els anys que té i els que compleix, pensant que el que l'edat imposa és més aviat la discreció i no pas la rauxa de fer bandera de la petita decadència que el pas dels anys porta associada. Però el fet és que com que sembla ser que la vellesa no comença ara fins molt més tard del que començava, crec que no és excessivament agoserat reinvidicar per als qui estem entre els 55 i els 75 la denominació de postadolescents, que no deixa de ser un pas decisiu cap a la maduresa... de veritat, que potser comença a començar als 80.

I això em porta a aprofitar l'avinentesa per reivindicar la necessitat de trobar entre tots plegats paraules que precisin filocientíficament les "fronteres" entre les diferents etapes d'aquesta postadolescència.
S'imposa que trobem les paraules adequades per nomenar acuradament aquelles etapes que van des dels 40 fins al final.
" De los 40 p'arriba no te mojes la barriga" és l'única referència precientífica i prova fefaent que els 40 són el principi d'una nova etapa. Ara bé: què hi ha entre els 40 i el final?
La denominació genèrica i eufemística de "tercera edat" que tenim ara vigent, ben mirat, és una merda de denominació: incolora, inodora, insípida i etèria, equival a una mena de "lumpen d'avançada edat", amb connotacions de "us perdonem la vida". Per tant, cal desterrar-la per sempre més i com més aviat millor i trobar alternatives positives, no descriminatòries i més políticament correctes.

Ara que el col·lectiu dels postadolescernts s'incrementa dia a dia, s'imposa que, entre tots, reivindiquem i exigim precisió en els termes, perquè també la lluita contra la vaguetat és necessària i significativa.
Cal recordar que els esquimals ténen més de 20 noms diferents per referir-se a la neu? Perquè és evident que no tota la neu és igual de blanca ni té la mateixa textura?
A nosaltres també ens cal afinar amb el magmàtic terme de postadolescència.

Com us sembla que cal adjectivar amb precisió els cinquantins?
Com adjectivar els seixantins prejubilats?
Com en direm dels que es jubilen als 65 ? Cal fer-ne subgrups?
Com denominar amb una mica més de gràcia els que es van quedant pel camí?
Com classificar i denominar científicament els jovincells i les vídues de 70 que van de farra en farra amb l'INSERSO?
Com designar els qui en compleixen 80 valents i contents com a gínjols ?
No cal trobar noms dignes i santificals per als qui troben entre els 90 i els 100 la vertadera "maduresa" vital?
Quins criteris - entre els molts criteris possibles- caldrà tenir en compte? Salut física i mental; activitat física, mental, sexual ...; grau d'optimisme vital i de decadència verbal... La llista és probablement força llarga i complicada d'establir.

Com veieiu, al TERMCAT se li ha girat feina. A mi ja m'agrada neologismar o neologismitzar, però he de dir que per aquest tema concret no m'hi acabo d'atrevir. Això sí, espero que afinin al màxim i no la tornin a .... a vessar, vull dir, com van fer amb el terme "bloc" quan en van dir bloc i no blog.
Això ens permet -i dona dret a- pensar que fixar-ho és cosa de tots. Tenim tots una oportunitat per aportar les nostres propostes. Penseu-hi una mica perquè us hi jugueu alguna cosa: sabent que el nom també fa la cosa, paga la pena que decidim encertadament com volem que ens anomenin de "grans".

16.12.08

Panem et Futbolenses. La quintaessència del Bé

S'ha acomplert una vegada més el pronòstic. No només el Barça és més que un club sinó que és el remei als mals de la pàtria. La quintessència del Bé. Referent i font d'inspiració de periodistes, polítics i actors.
En Lluís Llach, afirmant que guanyar al Madrid fóra una mena d'aspirina contra la crisi feia curt i demostra que ho té molt mal entès. No, Luís, de cap manera: guanyar o perdre tant se val, el circ del segle, allò que entusiasma, salva i fa viure les masses, allò que anomenem FUTBOL no té res a veure amb l'aspirina: és antiobiòtic, antiinflamatòri, antisèptic, antifebrigen, antidepressiu, pentotal de l'esprit i dels sentits... moral i sentit patriòtic, droga dura i tanmateix legal.

Que podem fer doncs tots plegats per aportar la nostra creativitat al servei de tan alta i excelsa fi? Què fer per contribuir a fer que el circ actual salvi la moral de les masses en temps de crisi?

Podem suggerir algunes modificacions al reglament per millorar sensiblement l'statu quo actual, ja força excel·lent, tot s'ha de dir.

1. Ampliar en un metre per banda l'ample actual de les porteries. Més gols és sínònim de més eufòria, més adrenalina, més fe, més pàtria, i més circ mediàtic.

2. Fixar que cada cert nombre de còrners, es piti un penalty. Més penalties, més gols, i més gols , més punt anterior.

3. Deixar tocar la pilota amb les mans 3, o 5 o 7 vegades en un partit. Doctors té el Vaticà futbolístic per decidir quantes. Hi hauria així més possibilitats de fer "mans de déu" Maradonianes i això es traduiria amb més gols, i més gols, més punt u.

4. El que embogiria les masses de veritat fóra impedir que els gladiadors-jugadors s'acontentessin amb empats. Els empts estarien prohibits. Caldria guanyar com a mínim per un gol. De manera que els partits, ja prou euforitzants per se, acabarien sent orgasmàtics oferint la visió de jugadors caient per terra exhaustes pel fet d'allargar el joc fins que hi hagués un vencedor i un vençut.

5. Ampliar la cobertura mediàtica dels esdeveniments esportius, és a dir futbolístics.
Allà on diu esport. llegiu sempre futbol.
L'ampliació dels resulatts comportarien inel·ludiblement més espais mediàtics de repetició de jugades; d'execució de gols; de jugades polèmiques; de declaracions de jugadors, d'arbitres, d'entrenadors, i dels apassionats seguidors dels equips a qui encara avui, per més estrany que pugui semblar des del punt de vista psicoterapèutic, es nega la paraula i per tant els minuts de glòria warholians als que tots els fans tenen dret però que no reclamen.

Allargar els programes com El Vestidor; La Barberia; Club de Futbol, Gol a Gol, Goles, Minuto resultado: Carrusel Deportivo; Hat Trick; Tablero Deportivo; Crackòvia...
Inventar-ne d'altres ...
Camí del Camp; Des del Gol Nord; Des del Gol Sud; Sota la Tribuna; Sota el Marcador; Gespa Verda, Verda Gespa; MadroÑovia; JuandeRamosòvia; EspaÑolòvia; Tota la 3a regional i més; Farcits de Gols; Més que partits; Ho haveu vist, lamarequelsparir! ... i tant i tants d'altres programes que esperen ser implementats a totes les franges horàries, i en totes dels emissores i en totes les cadenes de televisió.

Veig que fas una ganyota ... Això vol dir que t'estàs delatant tu sol o tu sola. Tu mateix. Tu mateixa, t'estan filmant!
Si no estàs amb el futbol estàs contra el futbol. No et pensis pas que hi ha terme mig i que t'escaparàs de pertànyer a un dels dos bàndols.

Si no t'agrada el futbol, que no se t'acudeixi dir-ho en públic, i per més seguretat, procura no dir-ho ni en privat, ni tans sols a la teva dona ni als teus fills, i molt menys encara als teus suposats amics. No se sap mai qui et trairà.
Recorda i tingues sempre ben present aquella escena de "Una giornata particolare" en què un nen denuncia el seu pare i la seva mare de no ser prou afectes al Duce i a la filosofia feixista.

La desafecció envers el futbol és una tara que ja estan estudiant de corregir arreu del món, en laboratoris legals i d'altres de clandestins.
Ja han sortit en revistes científiques algun articles que demostren que aquesta és una de les tares perilloses -antisocials, en diuen- que caldrà corregir genèticament per obtenir PGR (Persones Genèticament Recuperades) sempre que pugui ser.

Mentre no s'implementi un teràpia definitiva -que pot tardar encara algunes dècades- l'enfermetat us podria dur a algun "Gulag" o altre i de ben segur serà motiu suficient de marginació social i política en una situació distòpica no massa llunyana.

La incapacitat o voluntat negativa per estimar aquest nou Gran Germà que és per tot arreu i que tot ho domina us obligarà a haver de portar primer una pilota groga barrada cosida a la camisa o jaqueta o jersei o abric, que us identificarà com a persones "diferents", -la denominació de "malalta" es va canviar en la convenció de la FIFA a Shangai l'any passat, per evitar aldarulls i revoltes improbables.
Més endavant pot ser que us veieu abocats a viure una temporada a les grades d'uns immensos camps de futbol construits ad hoc per a la "Solució F" del problema. Recordeu els estadis durant el Xile de Pinochet?

I per anar acabant, espereu-vos el pitjor. L'"habitació 101" que us tenen reservada per a fer de vosaltres uns ciutadans "recuperats" per a la Societat FutboDemocràtica Avançada (SFDA) de mitjan segle XXI no és altra que el mateix camp de futbol, on us faran jugar dia sí i dia també, matí i tarda i vespre, en equips de 50 contra 50 o de 100 contra 100. No en sortireu fins que no aprengueu a estimar el Futbol i els seus tentaculars Braços Mediàtics. Caldrà demostrar que crideu sincerament i fanàtica, visceralment i patriòtica "Barça, Barça, Barça". Fingir és castigat amb cops de pilota al cos xutats per piquets d'execució des de la línia de 9 metres.

I no patiu, més 2000 anys d'experiència en la lluita per l'aprenentatge en aconseguir la submissió dels reacis per part dels que tenen la força i, per tant, la raó, garanteixen que la vostra "recuperació" orwelliana serà un èxit. Volsaltres també, velis nolis, acabareu estimant el Gran Futbol.


__________________


Enllaços