De pastilles miraculoses. Ja només en falta una altra i podrem [podran] fer tocar campanes

En Francesc Puigcarbó m'ha convidat avui, des del seu blog, a passejar-me per d'altres blogs de columnistes de l'Avui, un darrera l'altre...

En llegir la primera part de l'article d'Albert Om,
Examen visual, examen sexual ,

"S’ha dit i molt que la societat posa una pressió excessiva en el cos de la dona. Potser no s’ha dit tant que l’home la pressió la nota en el sexe. Les dones passen un examen visual, i els homes, un examen sexual. Moltes angoixes d’elles vénen derivades de no poder complir els cànons de bellesa, allò del 90-60-90. Moltes angoixes nostres vénen perquè sí que ve d’un pam i sí que ve de deu minuts més o menys. Escenas de matrimonio resumeix en cada gag tot això que intento explicar: ella sempre és una foca, i ell, un impotent. Les dones ja han sortit de l’armari i han aconseguit un cert consens social que no cal tanta exigència en el físic. Els homes encara ho pateixen en silenci i proven de superar-ho a base de pastilles. Des de dimecres, ja n’hi ha una contra l’ejaculació precoç. Viagra, per una banda, i Priligy, per l’altra." (...)"

se m'ha acudit penjar-hi un comentari que ara reprodueixo aquí:

14. Albert, ho sento, t'he de prendre per un moment la glòria eterna amb la idea que proposo tot seguit i que hauries pogut proposar tu per poc que haguessis tingut un estoneta per pernsar-hi: Cal que abans d'arribar als 1000 programes, o justament el dia D, convidis un químic, un sexòleg, una sexòloga i un farmacèutic, i els preguntis per quan serà la pastilla única "TI" (tot inclòs) un terç levitra enduridora i de manteniment, un segon terç priliantiejaculació precoç, que aposti per l'estona, allargant-ne mínimament la durada, i un darrer terç que faci de "pota sud" del tema: la part de pastilla que augmenti i allargui durant una estona la massa muscular [fins aconseguir el cilíndric pam de titani].
Queda clar que la pastilla del segle XXI serà trifuncional.
Anem pels dos terços. Ja falta menys per poder fer tocar capanes.

Suposo que intueixes que si aconsegueixes una resposta sextisfactòria a totes aquestes preguntes... la teva es convertiria immediatament en l'entrevista del segle.
Bona sort i bones vacances!

Sani 12.07.09,

______________



La reflexió que fa una Ma Mercè al post d'en Albert em sembla tan antològica que no em puc estar de reproduir-la també aquí tot felicitant-la per la grandesa de les seves paraules.
Ma Mercè, amb tota la meva admiració:

"06 .Si els homes no es preocupessin tan del sexe (que a les dones no ens obssessiona tan) i pensessin més en l'afecte, la dolçor,la tendresa, el petó suau i desinteressat, les parelles duaradrien més, i tots seriem més feliços. Perquè el sexe, per llei de vida, s'a caba i la parella caldria que continués, el que falla és l'afecte; hi ha homes que només fan un petó o una moxaina quan volen sexe; una pena!!!!

Mª Mercè11.07.09, 06:24 "

Se'n va Mario Benedetti

Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:

Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.

Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)

I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".