New Statesman. Concurs d'escriptura setmanal

Hi ha coses que només es poden fer a l’estiu, quan hom està de vacances. Coses com la que vaig fer ahir.
A la seu del New Statesman, un dels setmanaris britànics més antics i de més prestigi al món anglosaxó, els arxius electrònics permeten d’accedir gratuitament i de descarregar articles antics de la revista.
A mi, concretament m’interessava accedir al concurs literari més antic que conec i que dura des de fa més de 77 anys.
La Weekend Competition va ara per la proposta de redacció número 4040. Jo en tenia unes dues dotzenes de descarregades, entre l’any 2006 i el 2007, a carpeta English /NS/ però havia aturat les meves cerques, descàrregues i lectures … La vida és dura ...i no hi ha temps per a tot ...
Vet aquí doncs que ahir en un cop de neguit em vaig decidir a fer-ho i vaig esmerçar un munt d’hores descarregant-me totes les versions que em faltaven … I me’n faltaven un munt. Quantes?
Vaig fer un descobriment important: els concursos d’escriptura en format electrònic al New Statesman comencen al No 3552. Impossible de trobar-ne de més antics i descarregar-los. Si mai torno a Londres, ho investigaré: tornaré a anar a la seu del NS, just al costat de Victoria Station i pujaré a preguntar a Ms De Meaner com va anar el pas de la revista NS al format electrònic…




Fa uns deu o dotze anys vaig fer una sessió equivalent a la biblioteca de la Facultat de periodisme de la UAB. Allà em vaig passar una tarda sencera fotocopiant les Weekend Competitions de tots els exemplars de New Statesman que hi havia a l’hemeroteca.
Després no me les vaig llegir pas totes, però sempre he guardat tot aquell plec com un tresor.
L’home és un animal que acostuma a ensopegar sempre en les mateixes pedres, diuen… Mentre anava fent la feina de formigueta: selecciona, copia, enganxa i nomena … anava pensant en aquesta dita mentre -això també- em delia pensant en els immensos plaers lectòrics que m’esperen durant dies i dies de tardor i d'hivern llegint i gaudint de la genialitat escriptòrica d’aquesta mena de llibre de més de 200 concursos que m’he fabricat a cop de descàrrega.

Si ho voleu provar, el mètode no té massa secret:
Seu web New Statesman : http://www.newstatesman.com/
Al cercador intern, a dalt a la dreta, només cal escriure No 3552, el més antic o bé No 4038 , el més recent, i us donarà l’enllaç que cal clicar per llegir la proposta d’escriptura de la setmana : “What not to wear”…
Proveu d'esriure qualsevol número entre el 3552 i 4038 amb la sintaxi de cerca "No 3xyz" o "No 40xy".
Preoveu per exemple aquest enllaç i anireu a parar a la Competition No 3680

"You were asked for a new batch of neologisms - a comp that has to be set every so often as new names rise into the firmament: "tarrant", "widdecombe", etc."

That's it! I disfruteu-ne sense moderació.

Ja vaig somiar amb ser i fer de Ms De Meaner en català, i fins i tot ho vaig ser durant tres mesos allà pels volts de 1993. Per no embogir vaig haver de parar… però els efectes secundaris de la malatia escriptòrica –com tots els fantasmes personals- continuen provocant danys colaterals…
I continuo pensant encara que quan em jubili em dedicaré a fer com en Màrius Serra o en Jesús Ma Tibau, o com El veí de dalt, i coordinaré un Concurs de Redacció Setmanal si ningú abans no agafa la idea que jo ja havia posat sobre la taula fa molts anys i la implementa com cal. Ara, amb els blogs és possible.
Segueixo buscant col·legues que es vulguin apuntar a gestionar el concurs. Algu s'hi animarà, segur, oi? Cal no perdre mai l’optimisme, tant si és vermell com si és groc o blau.

Passejada lectoblogòrica de diumenge

Avui m'he llevat d'hora amb ganes d'escriure, però com que he començat per obrir La Vanguardia electrònica, he començat una passejada lectòrica que se m'ha endut blogosfera endins i m'he ofegat en mars planes ... abans de tornar, ja cansat, a imposar-me la disciplina de fer anar el teclat ...

M'ha tocat el voraviu llegir com Pilar Rahola diu que se'n va a descansar i a retrobar-se amb la seva intimitat:

(...) Si me permiten, este artículo tiene vocación de pequeña despedida. Agosto
me abduce más allá de lo cotidiano, me exige parar el tiempo, volver a mí misma.
Durante este mes, como tantas otras miles de personas, tomaré las maletas de la
vida, las llenaré de todo lo que no sé gozar, intensamente, durante el resto del
año, y dedicaré las horas a todo lo que deseo y amo. Los libros que me retornan
a las emociones más precisas, quizás más indómitas. La música que me balancea el
cuerpo, como si fuera una vieja mecedora. Las conversaciones pendientes, sin
otro fin que dejar fluir la palabra. Las risas que faltan por reír. Los paisajes
amados. Mi gente, mi red protectora, mi plural querido. Mi plural trabajado.
Quizás dedicaré el tiempo a nada, a esa nada repleta de todo, como una caja de
sorpresas que uno desecha con la mirada, ciego de adivinar la grandeza de su
interior. Las vacaciones deben ser eso, la conquista de la nada, seducidos por
un tiempo que, finalmente, conseguimos controlar nosotros mismos. (...)

Pilar Rahola. La Vanguardia. 3.08.2008

Un text tot ell preciós que comença i tanca amb un record emocionat de Marta Pessarrodona i els seus versos: "Voldria donar-te una rosa".

Després he anat a parar al blog de Jordi Cervera on he descobert un extraordinari poema de Toni Ibáñez: Quan la lluna surti. Toni, mai no és tard... Se m'havia passat llegir-ho al teu blog... però ho he llegit ara. Felicitats per tan alta poesia.

He anat a parar també al web d'un dels meus ídols des de fa 20 anys: John Pilger. I m'he assabentat que el seu documental The war on democracy ha estat guardonat com el millor documental del 2008 als OWMA . Cada un dels seus treballs és una obra rigorosa i un referent ètic i moral.
M'ha fet il·lusió retrobar-me amb el mestre d'aquesta manera. I ja maldo per poder veure aquesta obra tard o d'hora quan arribi a casa nostra ... si arriba.

Quan ja al migdia he retornat de la passejada ... he anat a petar a La panxa del Bou i he pogut apreciar com la Júlia, amb el seu immens torrent de paraula fina, idees sempre interessants i judicis ponderats afegia també el seu personal homenatge a la Pessarrodona: Evocació capmanyiana. Gràcies Júlia!

La meva dosi d'escriptura ha consistit avui a acabar el comentari que havia començat a escriure ahir i que volia deixar al blog del mestre J.P. Quiñonero. Havia d'anar com a comentari al post La crisis vista por Cioran y Le Monde però finalment m'he decidit penjar-lo al nou post Pedro Solbes miente , concretament aquí.

Hi ha diumenges magnífics ... com el d'avui, 3 d'agost de 2008... Esperem que no s'espatlli!

El govern xinès, els drets humans i la nostra acció

Molt lluny de l'abast de la meva proposta d'acció mundial contra el govern de la Xina, n'hi ha d'altres de puntuals refererides a accions de boicot per aconseguir que les autoritats xineses es vegin obligades a respectar els drets humans dels xinesos i a respectar el dret a la informació dels periodistes que cobriran els Jocs Olímpics 2008.
Això és el que proposa Walter Lewino en el seu post de l'1 d'agost.

"Accor, Adidas, la Française des jeux, Haribo, Mennen, Coca
Cola, Omega, Panasonic, Kodak, Samsung,L enovo, Visa…
Toutes ces marques, vous êtes en droit de les boycotter pour peu que la défense des droits de l’homme vous titille.Ce sont les principaux sponsors des JO de Pékin. N’ayez crainte, les Jeux se dérouleront quand même, les clowns qui nous gouvernent paraderont le jour de l’ouverture, nos grandes entreprises continueront à écouler nos TGV et à faire tisser nos chaussettes à bas prix .Simplement ça soulagera vos consciences. Ca ne peut pas faire de mal."
Thetime Ontime

Tal com diu en Walter, la nostra petita acció de boicot a les marques que apadrinen els Jocs no impedirà que es duguin a terme, i només serviria per tranquilitzar les nostres consciències amb la idea que ja hem aportat el nostre gra de sorra a la causa de la lluita pels drets humans. Això en el cas improbable que tingueu la consciència gaire neguitosa, és clar !

Es va deixar d'afegir que perquè les petites accions de boicot a les marques com a forma de pressió sobre el Govern Xinès tinguin un real efecte multiplicador i puguin ser mínimament efectives, cal fer una cosa més: cal dir-ho urbi et orbe, manifestant-ho a Internet, en un blog, en un fòrum, al Twitter i al Fecebook. Només aprofitant tàcticoestratègicament els media s'aconseguirà l'efecte papallona desitjat.

________________

Enllaços

La Vanguardia 26 de agosto 2008. Admiración e hipocresía ante el gigante Chino

Dret a la lentitud i l'oci? [Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

[Blocomentari : n.m. ]

Blog : __________ Plagueta de Bord
Autor: __________ Biel Mesquida
Títol del post: ____ La lentitud i l'oci
Data : ___ dijous, 31 de juliol de 2008 11:04h


Extracte del post original :

" NO FARÉ UN POST. Copiaré un fragment que m'ha entusiasmamt d'aquest bloguer «Crítica creación» que he descobert (via El Llibreter, gràcies!) i amb el qual hi tenc afinitats electives.

“Más allá del gran debate sobre la productividad se encuentra la pregunta probablemente más importante de todas: ¿para qué es la vida? (…) dejar que el trabajo ocupe la mayor parte de nuestras vidas es una locura. Hay demasiadas cosas importantes que requieren tiempo, como los amigos, la familia, las aficiones y el descanso”. Son palabras de Carl Honoré, periodista canadiense que en 2004 sacó un libro que glorifica la lentitud, la pausa, no los cinco minutos para tomarse un té, sino por lo menos medio día: Elogio de la lentitud. Sus teorías son parte de un movimiento mundial, arraigado sobre todo en países desarrollados: el Movimiento Slow, un conjunto de consejos para mejorar la calidad de vida que en su mayor parte tienen que ver con no tomarse las cosas tan a pecho, con hacer las tareas a nuestro ritmo. Con vivir.

Pero antes de Honoré hubo un tal Lafargue, que pensó más o menos lo
mismo . (...)

Comentari del Sani

Al Biel Mesquida
[Per desgràcia] S'haurà de guanyar amb sang

Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:35h

Fa gairebé 30 anys, Adriana C, una argentineta que treballava a Bèlgica, em feia petar de riure quan, amb cara seriosa, repetia vàries vegades al dia "Vivir se puede, pero no te dejan". Aquest és el tema. Voler no és poder, per més que l'acudit contrari tingui molt d'èxit.

Bé, l'slow food i la vida slowada amb música de slows ... no deixa de ser una utopia, atès que, actualment, una sola potència com la Xina amenaça l'estabilitat mundial en tots els sentits i en tots els camps de la vida i fa impossible que la utopia tingui la més mínima possibilitat.

És la Xina qui directament, podríem dir, ha fet anar en orris tota la revolució que proposava França amb les 35 hores, el primer esglaó de la utopia ...
De manera que siguem seriosos i demanem l'impossible: Que el món civilitzat declari la guerra mundial a la Xina i li imposi la filosofia slow, el treball slow, i el consum slow... de manera que no espatllin en poques dècades tot un món occidental que ha tardant centúries a arribar a una cosa vivible ...
Que es rendeixin immediatament o se'ls aniquili sense contemplacions.
Que s'inventi una mena de "nova guillotina" del segle XXI. Una màquina paralitzadora o capa-treball que imposi sobre els xinesos, de bon grat o per força, les tesis de Paul Laforgue i les de Carl Honoré ...i les de Luis Racionero (Del paro al ocio) i les de l'Eduardo Punset (Viaje a la felicidad ) i tants milers d'altres propostes assenyades...

Però cal fer alguna cosa. No em cansaré mai de repetir que aquest món no va bé perquè només es proposen idees coixes ... que no van acompanyades de mesures vàlides que pemetin de fer realitat els somnis i els desitjos ....
Què proposa l'Honoré per poder fer efectiva la seva proposta? El moviment hippy ja va implementar, marginalment, la filosofia del "fes l'slow i no la feina "... Però tots van tornar de les platges de Goa o de la comuna de la muntanya, amb la cua entre cames, i en direcció cap a la cadena de muntatge, cap al despatx amb corbata posada, cap a la caseta o el piset amb hipoteca ...

L'autodefensa està contemplada i beneïda a tots els mites de totes les civilitzacions, a la Biblia, i a totes les constitucions dignes d'aquest nom. Abans no em matis tu et mato jo. Per tant: la felicitat en la que somia Carl Honoré, Biel, passa per la declaració de guerra mundial als països que putegen tan decisivament el món pre-civilitzat que és el nostre, i que dubto que -al pas que anem- aconsegueixi mai arribar a la categoria de civilitzat. No és que els desgraciats oblidem de viure i triem de matar-nos treballant ...oblidant que cal treballar per viure i no viure per treballar ...No, és que NO ho hi haurà feina per ningú ... NO quedarà cap empresa dreta...NO ens podrem pas triar si volem menjar durant mitja hora o durant tres hores amb sobretaula ... No, és que NO hi haurà calers per anar a dinar no ja amb els amics sinó ni a casa en família ...

El que proposava Lafargue al 1880 ho segueix reivindicant Brel , patèticament, cent anys després ... amb la cançó "Jaurès"

lls étaient usés à quinze ans
Ils finissaient en débutant
Les douze mois s'appelaient décembre
Quelle vie ont eu nos grands-parents
Entre l'absinthe et les grand-messes
Ils étaient vieux avant que d'être
Quinze heures par jour le corps en laisse
Laisse au visage un teint de cendre
Oui, notre Monsieur oui notre bon Maître

I ara, 130 anys després, amb Carl Honoré al capdavant, si vols, continuem somiant ... "wishfulthinkingly" : sense pebrots al damunt ... Paper mullat, no res o ben poca cosa. Millor que m'equivoqui molt ...!

Sigui com sigui ... et desitjo que puguis trobar el teu camí cap a l'Arcàdia del món tranquil i convivial - cel a la terra - on tot és "ordre et beauté, luxe et calme et volupté " ... i de plaer te'n serveixen a dojo "bien avant qu'on en redemande" ...

Els paraïsos de veritat només són per als individus ... que se'ls saben guanyar. Bon agost!

Sani

___________

PS.

Errada grossa al comentari anterior
Sani Adreça electrònica divendres, 1 d'agost de 2008 01:42h
Volia dir : paradisos ( i no el que escrit paraïsos , que fóren països a l'atur :-)!

Ho sento.

Citem (sic) : Felip Puig i exigències de purisme fonètic

3cat24.cat

Polèmica per les declaracions de Felip Puig dient que Montilla destrossa el català Actualitzat a les 20:56 h 17/07/2008

El número dos de Convergència Democràtica, Felip Puig, es disculpa per haver dit que el president Montilla destrossa el català, però manté que la màxima autoritat del país hauria de tenir el mateix nivell de llengua que es demana als funcionaris. Ho ha dit en declaracions a Catalunya Ràdio. També en declaracions a aquesta emissora, el secretari d'organització socialista, José Zaragoza, ha respost que declaracions com les de Felip Puig no contribueixen a fer de Catalunya un sol poble.

El secretari general adjunt de Convergència Democràtica de Catalunya va sortir ahir força enfadat del Ple del Parlament. El motiu, segons les seves pròpies paraules, va ser "constatar una vegada més" que el president Montilla "destrossa" el català. Tractant-se del president -va afegir- això no passa en cap país del món. "M'he posat de mal humor perquè ni tan sols llegint és capaç de tenir una mínima dicció i pronunciació correcta de la nostra llengua", va afegir Puig.Unes declaracions aquestes que van aixecar força polseguera, sobretot en un moment en què la qüestió de la llengua està sent molt debatuda arran de la publicació, fa unes setmanes, del manifest del castellà, que tan criticat ha estat des de Catalunya. En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", lluny de retractar-se de les seves declaracions, Felip Puig ha insistit a dir que al president de la Generalitat se li hauria d'exigir el mateix nivell de català que als funcionaris.

Web ICV 17/07/2008

ICV considera “inacceptables” i “injustes” les declaracions de Felip Puig sobre el català de Montilla

El portaveu parlamentari d’ICV-EUIiA, Jaume Bosch, ha lamentat avui les
declaracions del secretari general adjunt de CDC, Felip Puig, que ahir va
afirmar que el president de la Generalitat, José Montilla “destrossa el català”.
“Les afirmacions de Puig són inacceptables i injustes”, ha dit Bosch alhora que
ha remarcat que són “totalment contràries a les tesis catalanistes que volen
animar als ciutadans a parlar català encara que puguin trobar dificultats en
expressar-se en la nostra llengua”. “Són inacceptables però també són injustes
ja que l’esforç de Montila per millorar el català és conegut igual que la seva
defensa de la normalització lingüística”, ha continuat Bosch en el mateix
sentit. “És una evidència que la Casa Gran del Catalanisme és estreta, petita i
excloent”, ha afegit. Finalment, Bosch ha fet una crida a CDC perquè es plantegi “si el número dos del partit pot emetre opinions com les del senyor Puig” i li ha exigit que rectifiqui i demani disculpes.

Crisi política a Bèlgica

Le Soir. 17.07.2008

Luc Delfosse . Un pays au bord du gouffre

(...) "S'il [Yves Leterme] veut éviter une séparation de velours à la Tchécoslovaque, au nom des mêmes égoïsmes, son successeur devra impérativement suivre la même voie.
Car enfin, au-delà de la scission de BHV et de la délimitation de nouvelles
frontières qui, un jour ou l'autre, pourraient devenir des frontières d'Etat, il
s'agit aujourd'hui de savoir ce que l'on peut encore reconstruire sur cette
ligne de fracture tectonique qu'est devenue la Belgique.
Aujourd'hui, l'heure n'est plus au mégotage, aux crises d'ego, au chantage des ultras.
Ce pays, répétons-le sans se lasser, ne survivra que s'il évolue vers un nouveau modèle : un État confédéral mature, composé de trois Régions émancipées. La Flandre, la Wallonie et Bruxelles. N'en déplaise au Nord qui ne veut pas sortir de la logique bornée et égoïste de la négociation de communauté à communauté.
(...)

____________________

Enllaços

Luc Devoldere. La Belgique : un laboratoire pour l'Europe ?
Rédacteur en chef de l'association flamando-néerlandaise Ons Erfdeel, qui veut promouvoir la coopération culturelle entre tous les néerlandophones et informer l'étranger sur la culture de Flandre et des Pays-Bas.
www.onserfdeel.be (site Internet en néerlandais, français et anglais)

Juan-Pedro Quiñonero. Corresponsal a París
Así se “descompone” un Estado miembro de la UE

Citem (sic)

El País. Martes 15 de julio de 2008

Cataluña. Pg 3.

"Unió da calabazas a Mas y avisa que nunca se fusionará con Convergencia.

[Josep Maria Pelegrí, secretari general d' Unió Democrática]
"Unió no ha engañado a nadie y siempre ha dicho lo mismo. Nosotros no queremos perder ni nuestra identidad ni nuestra centralidad política. " (...)

La respuesta de Pelegrí acuñaba dos negativas: la primera, a la fusión; la segunda a
incorporar a Unió en el proyecto del líder convergente, Artur Mas, de la Casa
Grande del Catalanismo con el que pretende la base electoral del partido.
(...)

M'agrada afegir, com fan els d'EuroNews i potser també els de la CNN: "No comments". Aquests, si de cas, els hi haureu de posar vosaltres. Però de fet, n'hi ha prou amb la vostra reflexió i posterior acció, si s'escau.

Descriptant la informació dels media 1/X

M'acabo de subscriure a uns quants fils RSS de Le Monde:

Médias
Culture
Technologies.
Podcast du Télézapping
Podcast du Radiozapping

Navegant per laquelles pàgines trobo un enllaç de Média em porta a un article sobre el comiat de Patrick Poivre d'Arvor, PPDA, el periodista més "mític" de la televisió francesa, i encarregat de presentar el telenotícies, el JT o Journal télévisé, de les 8 del vespre durant 21 anys.
PPDA no ho deixa! El fan fora, i de mala manera. Com un màrtir intel·ligent exclama, citant Shakespeare "El que no podem evitar, ho hem de saber acceptar, estimar" , que ben mirat no deixa de ser una versió del "si no pots vèncer el teu enemic, uneix-te a ell".

"Mesdames, messieurs, bonsoir." Ce jeudi 10 juillet, Patrick Poivre d'Arvor
égraine les grands titres du soir : la mort de quinze immigrés clandestins au
large de l'Espagne, la présentation par Nicolas Sarkozy des priorités de la
présidence française de l'Union européenne, les propos de Ségolène Royal sur la
"mise à sac" de son appartement. Rien ne laisse douter qu'il s'agit de la
dernière "grand-messe" du présentateur vedette de TF1, qui tenait les rênes
depuis vingt et un ans du journal le plus regardé d'Europe.
Le Monde . Médias


A més d'un video sobre aquest adéu ...

... hi ha d'altres enllaços, un dels quals, potser un dels més interessants, és el que li dedica el sociòleg Denis Muzet, director de l'Institut Médioscopie i autor del llibre Le Télépresident. Essai sur un pouvoir médiatique.

Guardava el suplement Monde TV&Radio del diumenge15 i dilluns16 de juny 2008 de la meva estada a Bordeaux. I a la pàagina 5 hi trobo una entrevista a Denis Muzet feta per la periodista Sylvie Kerviel.

Segons Denis Muzet, PPDA ha acabar sent una mena de gurú, de medium, o pantalla protectora de capaç d'interposar-se entre la maldat del món presentada cada dia de cada dia a la televisió i els espectadors. Pantalla protectora que eviti que la sang esquitxi el francès que està tranquilament sopant a casa.

"Son JT peut montrer un monde à feu et à sang, mais lui est comme une vitre qui
nous empêche , nous teléspectateurs , d'être atteints par les éclabussures, le
sans des guerres". (pg. 5)

Bé, això està a mig camí entre l'adoració pagana de pater famílies i la mitificació quasireligiosa. No sé si és bo o dolent ... però sí que és ben especial ...

A banda de l'anàlisi semiològica del telenotícies de PPDA, hi ha també l'anàlisi de l'estat actual dels média en relació amb la nova realitat d'un món que viu amb l'Internet 2.0. Segons Muzet, aquest comiat coïncideix amb la fi d'una era en la que una elit informava les masses passives i embadalides davant la pantalla. Aquella època s'ha acabat. Tot està canviant en molts àmbits: cultura, comunicació, infromació, economia ...

Si hi ha un gran debat que caldrà seguir amb atenció durant molts anys encara, i en el que hem de participar tots activament, aquest és el de l'evolució permanent dels media actuals, especialment la televisió i la televisió lligada a Internet, per mirar d'evitar que no ens engaltin massa porqueria i massa engany, o que ,com a mínim, no sigui per la nostra passivitat i connivència, que no sigui perquè no intentem proposar continguts i estàndards de qualitat, que no sigui perqùè no haguem lluitat per un model de medias més decent, més digne, més útil i més solidari, que respecti -i no menystingui- els ciutadans i estigui al seu servei , en comptes de tractar-los com a mera massa consumidora.



_________________


.................. Enllaços

Mutatis mutandi : L'adéu a Antoni Bassas segons Toni Sellàs

L' iphone, aquest negre objecte de cobejança

He trobat, via els enllaços de l'amic Munyoki , aquest video que ho explica tot, tot i tot sobre l'iphone , excepte perquè és tan car i perquè no desgrava ... De passada m'he assabentat que existeix un servei que permet de tenir-hi emmagatzemats videos: blip.tv.
Una altra alternativa a YouTube, atès que Vimeo ofereix més qualitat d'imatge.


..................


Aquest obscur -però també pot ser blanc, com veureu- objecte del desig i cobejança, encara no me'l compraré, ara per ara, ans esperaré a veure si, per ser català, un dia d'aquests ens en regalen un! Sí, no era Francesc Pujols que venia a dir una cosa així? ;-)

«Perquè seran catalans, totes les seves despeses, on vagin, els seran pagades [...] i els oferiran l’hotel, el més preuat regal que se li pugui fer a un català quan viatja. Al cap i a la fi, i pensant-hi bé, més valdrà ser català que milionari. »
Francesc Pujols

14 de juliol: països, estats, nacions i pàtries

14 de juliol: països, estats, nacions i pàtries

Fa uns dies vaig rebre de França un mel de ML, de RFI, demanant-me que escrivís alguna cosa pesonal sobre la meva vivència de la francofonia. Era un mel adreçat a un gran nombre de persones relacionades amb el món del francès i la francofonia. L'objectiu era poder recollir testimonis diferents i significatius per difondre-ho en ocasió de la festa nacional francesa del 14 de juliol.
El fet és que aquella sol·licitud m'haurà servit a mi perquè m'expliqui sobre algunes coses més i que, tot reflexionant sobre la millor manera de dir-ho, endreci i afini les definicions en el meu diccionari personal.

La pàtria o les pàtries són patrimoni de l'ànima, i per això cadascú se les pot triar i ningú no podrà canviar-li-ho. Aquí, s'entén, no parlo de DNI i passaport, ni de qüestions administratives ni economiques ni polítiques, s'entén suposo que parlo de identificació personal i íntima amb una entitat barreja de realitat i abstracció. Sóc català perquè a més de ser-ho, ho vull ser.
Per això hi ha gent vinguda d'arreu del món que es pot sentir tant o més catalana que una persona nascuda a Catalunya i perquè, contràriament, hi ha catalans que se senten espanyols i no se senten catalans en absolut.
Per això també, sentint-se catalans o sense sentir-se'n hi ha molts espanyols han fet i estan fent cada dia tantes coses importants per la cultura catalana i per Catalunya.

Alguns il·luminats busquen projectar sistemàticament (i interessada) sobre aquest patriotisme tots els mals del món.

Confonen i manipulen els fets concrets de determinades persones, per oposar-se i atacar el gruix d'un sentiment col·lectiu. No poden o no volen entendre que de la mateixa manera que hi ha Dinamarca, també hi ha Catalunya. Allà hi ha danesos, aquí hi ha catalans.

S'entesten a parlar d'exclusió o de descriminació quan el sentiment prioritari és sempre el d'autodefensa i la defensa d'aquesta identitat, que arreu on és minoritària, es veu sempre encerclada per identitats més majoritàries a qui fan nosa, enveja, competència, i per aquesta raó, si poden, les volen subjugar o reduir a la mínima expressió.

De pàtria, cadascú només en té una, generalment, però no és gens contradictori tenir-ne dues o arribar fins a tres. En són exemples els nombrosos casos de dobles nacionalitats i els d'alguns d'aquest que viuen encara en tercers països d'acollida i que acaben sent més pàtria que les nacionalitats administratives a les que estan adcrits.

Això permet també d'explicar, encara que no justifiqui, el perquè dels moviments de lliberació patriòtica arreu del món i al llarg de la història, que fa veure com alguns dels qui van ser caps d'Estat a Israel, havien estat "terroristes" a ulls dels Govern Britànic en algun moment.
Això explica l'existència d'heroïs deconeguts al costat de molts heroïs mitificats arreu del món.

Això explica alguns casos d'espionatge al llarg del temps, i el fet que sempre hi hagi hagut "traïcions" o "heroïcitats", segons qui pronunciï el terme, gent disposada a fer el que sigui per un ideal patriòtic.

Així, la francofonia és per a mi la meva manera de sentir-me també francès, a més de català i d'espanyol. Una pàtria feta de llengua, de cultura i de vivències personals que m'han acompanyat al llarg de tota la meva vida des l'adolescència. Un patriotisme fet de satisfaccions, de gratituds i de treball en relació a la llengua, la cultura i un cercle d'amistats i coneguts. No em calen passaports. En tinc prou amb el sentiment íntim.

Per res del món no voldria haver de renunciar a cap de les identitats que em conformen, i encara menys trobar-me en situació d'haver d'enfrontar entre elles les identitats que coexisteixen pacíficament en el meu món. Fora una situació dramàtica i tràgica, equivalent al fet d'escollir entre pare i mare, o per a uns pares, haver d'escollir entre els seus fills i renunciant als altres.
Paga la pena lluitar per preservar la calma i fer el que calgui per evitar la confrontació d'identitats, de patriotismes.

Per sort, encara ningú no ha trobat la manera de destruir aquest poder interior que permet que cadascú es triï la pàtria o les pàtries que vulgui tenir, independentment del país, estat, nació al que estigui adscrit administrativament.
Només George. Orwell va imaginar com aconseguir-ho, perversament, a la seva novel·la 1984.
I, per sort només és ficció. Que els déus ens ens guardin...

Jordi Llavina i "Nada es mezquino"

La Vanguardia del dia XYZ incloia un article de Jordi Llavina, a prop d'un altre de Pilar Rahola i de la columna de Baltasar Porcel (pg. 17) i just a sota d'un article de Salvador Cardús, La independencia del mensajero . Tot un regal de diari, el del dimecres. Gràcies.

L'article, Nada es mezquino, informant-nos que s'acaba de publicar recentment una traducció al castellà de l'obra completa de Salvat-Papaseït, em produeix una excitació especial, equivalent a la que em va proporcionar saber que Llovet havia traduit Baudelaire al català.

"He escrito qe releí a Salvat. No es del todo cierto. Lo he leído por primera
vez íntegramente en castellano, gracias a la traducción de su Poesía completa
que acaba de publicar el también poeta Jordi Virallonga (editorial la Poesía).
(...)
Al volver a Salvat, convivimos con una pandilla de personajes que forman parte de nuestro álbum de familia lector. (...)
Nada es mezquino para Salvat (...)
Su poesía hace que creamos en la belleza de la vida, en su intensidad, incluso cuando nos golpea el dolor o el tiempo se nos agota porque "cada minuto cae como agua de nieve".
(Jordi Llavina. Nada es mezquino. La Vanguardia 9.08.2008. pg. 20)

Confesso, Jordi, que m'ha emocionat aquest article, i que m'ha despertat més d'un desig.

El primer, el de donar-te un premi per aquesta frase tan preciosa: "Nada es mezquino para Salvat". Només se li pot acudir escriure una frase com aquesta a un gran lector, escriptor i poeta.

Després la de devorar voraçment aquesta traducció al castellà.

Més enllà en venen d'altres de més feréstegues, però també vàlides: em vaig preguntar si trobaria gaires exemples d'utilització de l'adjectiu isarda a Internet.
Vaig fer una cerca a Google i vaig descobrir que, mentre que per a esquerpa apareixen un 4280 resultats, per a "isarda -hora", és a dir resultats que no citin el vers de Salvat-Papaseït només hi va aparèixer un únic resultat.
L'expressió, única a Internet, a hores d'ara és, -ep, em sembla!- és aquesta: "L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

(16/06/07), Busquets, un excursionista poeta, explica això:

"Ansabere.
Les agulles d'Ansabere s'alçen majestuoses damunt les fagedes i apunten com una sageta que estripa el blau estrident de l'alba. Nosaltres marxem carregats de ferralla i de dubtes cap a la seva màgia calcarea i escalem dues joies del pirineisme:la cara Est de la Gran Agulla i l'emblemàtic Espígolo.
La cara est de la Gran Agulla recorre una evident fisura que ratlla bona part de la paret. L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

Després vaig intentar imaginar com s'ho hauria fet el traductor per traduir el vers sencer. Com ho hauria resolt.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda

Nada es mezquino ni hay hora escabrosa
Nada es mezquino y no hay hora indomable
Nada es mezquino y hora alguna es salvaje
Nada es mezquino y ninguna hora es agreste

Quines altres variacions hi podríem afegir? Què haurà triat el traductor? Quina triaria jo? Quines altres variacions fóren acceptables? Quina triaries tu?
Em caldrà anar a trobar al resposta a la llibreria, o la demanaré al Llibreter.
No em podré estar de posar també al costat del Poema de la Flor als llavis, la traducció al castellà, com dos tresors d'aquells que no són de mera decoració, sinó dels que duem posats a sobre, encastrats al cervell i a l'ànima.

Un del plaers més plaents entre els grans plaers que ni estan prohibits ni engreixen és el de gaudir d'aquests jocs de transposició i creació de sentit que són les traduccions.
Cada matís, cada variació aportada per una traducció és un petit tresor. Cada cop que es resolt una dificultat lingüística, moltes de les quals s'amaguen sota una aparença de facilitat, d'un "ça va de soi" enganyós - i, de vegades, n'hi ha més d'una en una sola línia o en un sol vers-, equival a un fogot d'eufòria mental, un calfred neuronal, un orgasme mental que va més enllà de les paraules...

Navegant per aquesta costa, he trobat una perla complementària:

Salvat-Papasseit o los goces y alegrías del amor
por Miguel Arnas Coronado

"Salvat representó para muchos de nosotros, o al menos para mí, esas palabras de amor, el lenguaje que se susurra a la oreja para seducir, para confirmar lo que ya es ostensible pero hay que decirlo porque ¿qué sería de nosotros sin palabras?
No es el uso de diminutivos, ni siquiera el uso de versos de arte menor o la rima en asonante, más populares.
No, es ese no sé qué que queda en no sé dónde, que hace de la poesía el trono de las palabras, la única vía posible para lo inefable. Cuando dice: "Si et veia la sina/ veia dos fitons", (Si te veo el seno/ veo dos dianas), en su poema "Arquer d´amor" (Arquero de amor) utiliza la palabra como dardo a su vez; fitó es diana pero suena muy semejante a la palabra castellana pezón, aunque en catalán sea mugró; mugró suena brusco en tanto fitó es dulce, por el sonido, como la misma leche que alimentaba a sus hijas (algunos traducen fitó por blanco, y diciendo "veía dos blancos" no sé qué puede entender uno). En otros versos asegura: "Ulls clucs/ l´amor/ sap que la vida sempre és una festa" (Ojos cerrados/ el amor/ sabe que la vida siempre es una fiesta, o al menos así lo traduce Xavier Ribalta en un disco en el cual pone música a poemas de Salvat). A ulls clucs quiere decir a pies juntillas, saber a ciencia cierta, y eso es lo que sabe el amor respecto a la calidad festiva de la vida, pero en efecto, ulls clucs es a ojos cerrados, situación normal de los ojos cuando se besa y se sueña. Esas dos palabras, ulls clucs, pueden susurrarse en los temblorosos oídos de la amada. Porque el catalán, como el portugués o el alemán, es lengua consonántica, y la sonoridad de ella está basada en esa vibración de los sonidos duros que se hacen suaves.
Esa es la dulzura a la que hago referencia, la dulzura que construye la gran poesía y la convierte en expresión de lo inexpresable."

Vet aquí, doncs, un altre tocat de versos i de poesia. Una altra víctima del verí poètic de Salvat-Papaseït. Gràcies, Miguel, per dir-nos aquestes paraules tan boniques i dir-ho tan ben dit.

I gràcies a tu, Jordi, per despertar-me a mi el neguit de voler accedir, com tu, a tot un nou món de paraula i poesia que endevino hi ha en la traducció de Virallonga. Ja t'en diré alguna cosa quan l'hagi llegit.

Salut!

__________

Els que fugen ...

La casualitat va fer que despengés d'una prestatgeria el llibre de Simenon, que no m'havia llegit encara, mentre estava llegint el de Kureishi.

En ambdós casos, el protagonista se'n va de casa i deixa la família...

Però mentre que Kureishi explica la seva pròpia història personal, Simenon escriu una novela de ficció no gens autobiogràfica.

He estat temptat de trobar també Los mares del Sur, de Vázquez Montalbán, per veure si hi podria trobar alguna pista que indiqués que ell es va inspirar en la fuga que descriu Simenon.

I també se m'ha acudit que estaria bé fer un tomb per La Modification, de Michel Butor.

La llista deu ser molt llarga. Tot un pany de pared d ela literatura està fet d'aquest material amb variants infinites.

Qui se'n va i no torna. Qui torna canviat. Qui torna sense haver canviat. Qui torna ... però aconsegueix que llavors sigui la parella qui fugi ... !

Molta psicologia a costat de fets banals. Hi hauria tot un exercici a fer conssitent justament a llegir aquests llibres en diagonal, buscant i trobant l'estricta análisi psicològica, allò que en podríeme dir la reflexió filosòfica i psicològica de la novel·la.

Agafant-ne mitja dotzena potser se'n podria fer tot un "nou" tractat, destinat a l'educació sentimental dels joves solters en edat d'establir-se en parella.

És només una idea d'aquelles que flueixen incontrolables, com els actes reflexes ...

"I am living this woman alone with two young children. She will have to care for them, predominantly, herself. My presence, however baleful, has perhaps reassured her. Now she will work, buy their clothes, feed them, tend them when they are sick.
I am sure she will ask herself, if she hasn't already, what men are for."
H.K. (pg. 115)

"But I could only think hat there are some fucks for wich a person would have
their partner and children drown in a freezng sea. My kingdom for a come. Women,
I've noticed, are particularly tenacious in this respect. When they want
someone, there's no stopping them.
HK (pg. 120)

[Asif]"All of us yearn for more. We are never satisfied. Wisdom is to know
the value of what we have. Every day, if there is some little good fortune, and
our children smile at us or for once do what we say, we should consider ourselves
lucky . (...)
Yes it makes me feel unique for loving the same person continuously
for a number of years and not covertly planning an escape. But I do love it
here. Every day something is built upon."
HK (pg. 131)

"Lying I don't recommend. Except in certain circumstancies. (...)
Lying protects all of us. (...) A world without lying wuld be impossible. A
world in which lying wasn't desprecated is also impossible. (...) Truth telling
therefore has to be an ultimate value , until it clashes with another ultimate
value, pleasure, at wich point, to state the obvious, there is conflict
HK (pg 136)

Standing up, I scribbed a note. 'Dear Susan, I have left this house and
won't be coming back. I'm sorry to say that I don't think we can make one
another happy. I will speak to you tomorrow.' That is it. (...)
HK ( pg. 151)

Quan el protagonista ha deixat definitivament casa, dona i fills, i va a instal·lar-se per uns dies a casa d'un amic seu, aquest li diu que la seva amant, Nina, l'ha trucat, sabent que ell la buscava.

I l'autor fa acabar la novel·la en el punt àlgid del retrobament dels dos amants.

"Then you moved closer, stroked my hair anf took my hand. (...)
Suddenly I had the feeling that eveerything was asit should be and nothing
culd add to that happiness or contentment. This was all that there
was, and all that could be. The best of everything has acmlated in this
mment. It could only have been love."
HK (pg. 155)

Punt final.

Per ser realment consequent, no hauria d'haver posat aquest tros al costat dels altres. Aquest no hi va... Això és novel·la, i no psicologia ni filosofia ...

Aquí hi hauria d'anar la reflexió sobre la reacció de la dona i els fills quan s'assabenten de la seva fugida de casa. De la seva reacció a la de la seva ex-família. També hi podria anar l'anàlisi i el balanç, positius o negatius - que en fa el protagonista al cap d'uns anys ...

Però és clar, això ja fóra una altra història, i aquesta fi que ell ha decidit d'escriure, és el que més s'assembla a un final cinematogràfic feliç, que compensa el sabor agredolç que deixa a les neurones pensar que potser sí que la recerca del plaer i la il·lusió de la felicitat té dret a vèncer la covardia i la irresponsabilitat. Només vèncer, sense convèncer!

Ah! Novel.les!

LCL 08. Presentació de l'antologia a l'FNAC-TRIANGLE

Presentació del llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de posts de blogs en català, editat per l'editorial Cossètània de Valls.
FNAC TRIANGLE DIMARTS 8 DE JULIOL DE 2008 a les 19h30.


És un plaer per mi poder estar en la trobada d'aquesta tarda aquí, al centre FNAC TRIANGLE, atès que circumstàncies personals em van impedir ser a Vallromanes, tal com m'hauria agradat.

Vaig demanar a la Judith Juncosa i al Toni Ibáñez un espai de temps raonable per fer la meva intervenció que ja fa dies vaig imaginar, cartesianament, en tres punts: el passat, el present i el futur de la catosfera literària.
Conscient que potser no hi haurà temps d'exposar-ho aquí com voldria, escric aquest meu "discurs" i el penjo sencer al meu blog, per fer-ho també tot ben catosfèric.


Passat : Detalls de la creació i creixement de la catosfera literària

Quant al passat, la història i origen del projecte, aprofito l'avinentesa per posar una pedra més a les moltes que ja s'han plantat, entre d'altres les del Toni en el seu blog i en una entrevista a Vilaweb, i en Jesús Ma. Tibau en un article recent a L'Accent, periòdic popular dels Paísos catalans, al nº 132, del 10 al 23 de juny de 2008, titolat Ajudant a néixer la catosfera literària, on explica gairebé hora a hora com van anar les coses el dia 26 de novembre de 2007 i que em permeto de reproduir aquí , tot donant-li a ell també la paraula:

"És interessant analitzar minut a minut l´anar i vindre dels correus electrònics aquell 26 de novembre, de forma resumida:
12.51 Toni Ibáñez fa un primer contacte i m´exposa la idea de crear un blog amb un recull de posts literaris en català i/o publicar un llibre, i fer una llista de blogaires a qui convidar.
13.06 Des de Tortosa, accepto l´oferta de col·laborar en el projecte.
14.20 Toni Ibáñez concreta la idoneïtat de fixar un nombre màxim de
100 posts per al recull i planteja la dificultat de trobar una editorial.
15.36 Proposo posar-me en contacte amb Cossetània Edicions per oferir-los la publicació.
18.23 Jordi Ferré, de Cossetània Edicions, accepta des de Valls la proposta d´editar el recull de posts literaris.
22.30 Sani Girona, des de Vilanova i la Geltrú, després d´haver rebut un missatge del Toni Ibàñez, s´afegeix al projecte de forma entusiasta, comença a proposar idees i a elaborar la llista que anirem completant entre tots."

Una mostra d'aquelles idees a les que es refereix Jesús Ma, i que estan registrades a can Gmail, va ser el fet de crear un compte gmail catosfera2008@gmail.com per gestionar tota la correspondència que generés el projecte. Una altra, de més tardana, va ser la de demanar que el llibre dediqués una part dels beneficis que obtingués a una causa solidària. Pel mig, molta feina de col·laboració en l'equip i la causa, de la qual em sento ben orgullós.

Acabo amb això: tot i la participació permanent dels quatre coordinadors en LCL 08 des del 26 de novembre fins l’acte d’avui, aquí a l’FNAC-TRIANGLE, passant per les Jornades de Granollers i els acords als que vam arribar sobre la versió definitiva del llibre, i la presentació del llibre a Vallromanes, entre altres actes, s'ha de dir, per fer honor a la veritat , que l'impuls al projecte, el coordinador màxim, i el treballador incansable que ha fet possible l'èxit d'aquesta antologia ha estat sempre en Toni Ibáñez. I mareix una vegada més, el nostre reconeixement públic.


Present de la catosfera literària

El present és aquest llibre, aquesta magnífica edició de l'editorial Cossetània i d'en Jordi Ferré i aquestes trobades, Llibreria Catalònia, Vallromanes , FNAC BCN, i totes les que hi haurà encara, que són una mostra de la realitat blogaire catalana en la seva vessant literària i filoliterària.
Se m'acut afegir, justament aquí, que si bé "ho són tot els que hi són, no hi són tots els que hi haurien de ser "! Això sí, d'haver convidat tohom a participar-hi, nosaltres vam fer tot el que va estar a les nostres mans per, després, aconseguir que algunes persones que consideràvem referents importants s'afegissin al projecte i participessin en l'antologia.

Dit això, voldria tres coses importants:

La primera : Defensar el llibre, com a cocoordinador i com a coautor, contra la opinió d'alguns detractors que inisteixen en la contradicció que una antologia de posts i de blogaires i, per tant, essencialment electrònica, s'editi en format paper.
És ben sabut que la manera de llegir i de publicar està canviant arreu del món amb l'evolució de l'Internet 2.0 , però no és menys cert que vàries generacions actuals som fills i carn de paper i de llibre, i que per a tots nosaltres, el llibre és encara un objecte de culte que necessitem com a aliment cultural. Per tot això, en comptes de considerar LCL 08 com una contradicció, cal entendre-ho, com a mínim així ho faig jo, com un complement i enriquiment ideal, en el marc d'una visió positiva de les coses.

La segona: Contestar un atac contra nosaltres que no voldria deixar passar.
Un senyor Manel (?), en comentari a un post del blog de Saül Gordillo va escriure això:

"deixeu de fer-nos creure que els blocs en català han d'estar "monitoritzats"
per quatre persones que tenen un ego il·limitat i una frustració mal païda"

Deixant de banda els adjectius agressius i les desqualificacions implícites, s'imposa deixar clar una obvietat: aquí ningú no ha volgut fer creure mai res, senyor Manel, ni mai hi ha hagut cap voluntat monitoritzadora sobre res per part de ningú. Vostè va molt errat.
Només hi ha hagut voluntat de dinamització cultural, d'afirmació lingüística, de divulgació literària i molt, molt de treball ben fet per part de molta gent per tal d'aconseguir que tot plegat fos un èxit.
Aquest tipus de crítiques negatives no aporten res, però valen encara molt menys que això: fan pena.

La tercera: La meva proposta d'aconseguir fer arribar la realitat d'aquesta antologia arreu dels Països catalans amb la màxima difusió possible per part de tots els coautors i de l'editorial, i amb l'ajut dels mitjans de comunicació.
Una idea: Crec que caldria estudiar la manera d'aconseguir que tots els centres d'educació secundària i totes les biblioteques de Catalunya disposin de diversos exemplars o, com a mínim, d'un. El joves són els futurs blogaires catosfèrics i els futurs grans escriptors en català, de manera que adreçar-nos a ells mostrant-los l'antologia és essencial perquè actuïn creativament a partir d'aquesta mostra, petita però representativa i pionera.


El futur de la catosfera literària :

És aquest apartat el que més em preocupava trenar bé, expressar bé per intentar convèncer el màxim nombre de blogaires i blocaires.
Conscients que la vida segueix, és lícit disfrutar del present però també ho és intentar imaginar el futur i mirar de crear-lo en allò que sapiguem i volguem.

Jo m'atreveixo a proposar avui i aquí la idea d'una futura nova antologia de la catosfera literària, i ho faig suggerint una sèrie d'dees en brut que esperen provocar una reacció positiva en cadena per part de tots els blogaires de la catosfera:

- Que comencem a pensar ja en una probable segona antologia de la catosfera literària, per no més tard del 2010.

- Que considerem la possibilitat que la propera antologia sigui en format paper però també en format electrònic (amb les condicions i matisos que calgui establir).

- Que considerem la possibilitat d'establir un premi amb vàries categories, finançat per padrins que permetin crear un premi important i de referència.

- Que valorem la possibilitat de reduir el nombre de blogaires 50 o 60 per tal de poder augmentar el nombre de posts a dos tres per cada blogaire.

- Que considerem, inversament, la possibilitat d'augmentar el nombre de blogaires fins a 160 o 200, tot fixant un nombre màxim de caràcters per posts presentat a l'antologia.

En ambdós casos, caldria que hi hagués un jurat encarregat de fer la selecció i per tant ...

- Que no més tard de finals d'octubre es creï una comissió de catosfèrics literaris disposats a organitzar uns estats generals catosfèrics dels quals en surtin uns representants gestors, encarregats de redactar les bases i els protocols de la propera antologia de blogs literaris i de coordinar-ne tota l'activitat.

Convençut que algunes d'aquestes propostes són mínimament interessants i que forçosament generaran reaccions de tota mena (?), -esperem que els insults siguin pocs, petits i rabassuts- proposo que tot el que hagueu de dir no ho envieu a aquest post, sinó que ho escriviu directament als vostres blogs afegint el tag « catosfera literària » i que n'envieu còpia a l'adreça electrònica catosfera.literaria@gmail.com (és operativa des de les 01.00 a.m. del dia 9 de juliol), que funcionarà com a punt de trobada dels catosfèrics literaris que ho desitgin. Un blog de nova creació, i amb gestió compartida, ens permetrà de reproduir totes les aportacions vàlides rebudes perquè sigui també un espai interactiu al servei de tothom i de la catosfera literària en particular.

Agraïnt-vos la vostra atenció i, per endavant, les vostres reaccions creatives, us saludo ben catosfèricament.

Sani Girona
Dipofilopersiflex I & Dipofilopersiflex II

Vilanova i la Geltrú, 8 de juliol de 2008

____________________________________


...........Enllaços

David Figueres. Els dies i les dones.
Enric Gil. Meditacions des de l'esfera.
Toni Ibáñez. Entrellum.
Vicent Sanz. Triticària

Literata. Primera agenda literària de Barcelona. 8 de juliol
Sala de premsa de Cossetània. Crònica cossetànica de l'acte.
Imatges : Àlbum de fotos SGR @ Flickr

Àudio Podcast :

.....................................................Foto: © Sala de Premsa Cossetània

Meme d'estiu © SGR

Se m'acut proposar "un meme" que encara ningú no ha llençat a la catosfera, que jo sàpiga.
Meme d'estiu : "Consistiria en fotografiar la taula on teniu l'ordinador portàtil o PC mamotrètic. Sense donar explicacions de la resta ni sobre l'estat de la taula, caldria només comentar per quin dels objectes que hi ha allà sobre sentiu algun tipus d'amor o carinyo especial.
Alternativament pot ser també el contrari. Per quin objecte de la vostra taula sentiu algun tipus d'aversió determinada "...
Fins aquí la descripció acurada del meme. Ara bé, el que importa és jugar-hi, participar a la kermesse col·lectiva ni que sigui de manera aproximada.

Tot molt inútil, com veieu, amb l'únic propòsit de fer-vos escriure quatre o quatre-centes ratlles.
Si acceptessiu el repte de memar el meme i m'envieu l'adreça del vostre blog, àlbum Flickr o àlbum Picasa on l' implementeu o semi-implementeu ... em comprometo a fer una llista d'enllaços a totes les produccions...
Sé que és improbable que la proposta properi gaire perquè afecta la vostra intimitat ... però res no us impedeix fer una mica de trampa i photoshopar una mica la foto, endreçar una mica el caos, netejar una mica la ronya que hi hagueu acumulat ... o, al revés, fer veure que sou una mica desendreçats i recol·locar algun objecte on no és normalment, crear una mica de desordre, perquè ja sabem que massa ordre fa fàstic i podria ser senyal d'algun tipus de frustració sexual o d'algun altre tipus encara més greu ... ;-)

Jo ja aviso que no el faré, el meme, perquè no confongueu "bones idees" amb "passarellisme", bé, vull dir implicació necessària...
Però vosaltres... sempre hi ha qui no té vergonya, ni sentit del ridícul i també qui té ganes de donar exemple, o de mostrar el punt d'excel·lència on ha arribat ... És per això que m'atreveixo a proposar-vos-ho, esperant que sigui veritat allò que "hi ha de tot a la vinya del déus" i ... que algú memi el meme.

Desitjo que, tot *memant, disfruteu del plaer d'escriure sobre vosaltres mateixos, de millorar la vostra tècnica fotogràfica, d'endreçar el despatx o desendreçar-lo una mica i de reflexionar si hi ha res que cal canviar de lloc a la vostra taula/vida. Amén.

"Divises" personals

Quan estava a punt d'afegir un enllaç a un comentari que aportava a un post de l'Efecte Jauss 2.0 m'he adonat que em faltava un post on recollís les meves grans "divises" personals. Aquelles que sobresurten per sobre de la maror d'altres divises: diguem-ne eslògans, frases fetes, aforismes, màximes, proverbis o sentències ...

És per això que, veient que no ho havia fet a la web Dicofilopersiflex, sinó només plantat a la portada, em decideixo a fer-ho ara i aquí.

La llista, sense ser infinita, és llarga. M'encanta la que va triar en Pere Marquès: "L'optimisme ho és tot en tot". Una bona referència filosofica per anar bé per la vida. També m'agrada la definició de Cultura que va fer Malraux, o la frase mítica de Casablanca lleugerament retocada: "Sempre ens quedarà el sentit de l'humor" [si ho arribessim a perdre tot]...
Cal tenir a mà aquesta sabiduria popular per sobreviure en la selva de la vida i les seves crisis cícliques.

Per ordre invers d'obsessió obsessiva, reprodueixo aquí a sota tres de les divises que en dic "meves" perquè em tenen el cor robat, i que sempre tinc presents en els meus pensaments, com si fossin fars que guien el vaixell a port o, com a mínim, eviten que s' encastri contra els esculls més afilats...

"The way to being natural is sometimes quite artificial"
Involuntary piece of Philosophy by a Californian advertiser

"Encara escric amb una certa por, o potser, més exactament caldria parlar d'un cert pudor elemental que, per sort meva, mai no m'abandona (...) Estimo molt també, allò que escric. Ho estimo tendrament, profundament, no amb un amor egoista i pedant sinó amb un amor clar, que posa accents de llibertat damunt cada paraula"
Miquel Martí i Pol. Les Clares paraules (Obra poètica IV)

"Sois toujours poète, même en prose"
Charles Baudelaire. Mon Coeur mis à nu (66)

Avui, l'amic de l'Efecte Jauss m'ha ajudat indirectament a imaginar-ne una de nova, de la qual em declaro creador:
"Més val penedir-nos del que hem escrit que d'allò que no hem escrit". SGR.

Sí, ja sé que és una variació d'una màxima més general vella com l'anar a peu... però justament en això rau la gràcia.
Conscients que ja està tot dit o gairebé tot dit, ens queda el recurs del matís, perquè en el matís hi ha el moll del significat, de la creativitat i, sovint, també el de la poesia.

______________

Els serveis de publicació i d'autoedició electrònica

Acabo de descobrir SCRIBD, un altre servei d'autoedició electrònica semblant al que ofereix ISSUU, tot i que aquest darrer sembla oferir opcions de visualització més avançades.

Hi ha també TRAFFORD , WORDCLAY , BUBOK i també LULU ... on el llibre no és exclusivament electrònic, sinó que s'obté un ISBN i un llibre en paper.
De manera que en el món de l'autoedició comença a haver-hi profusió de mitjants i l´únic problema és "l'embarras du choix."










Una mica de navegació pels documents penjats a Scribd m'ha permès de descobrir unes
Actes du 2ème Colloque Écritures en ligne : Pratiques et Communautés (setembre 2002), que un tunisià, Ben Romdhane, va penjar a la seva zona de docs scribdb el març del 2007.

He vist que Ben Romdhane té penjats una dotzena més de documents, alguns dels quals porten uns títols prometedors:

La conservation électronique des documents
La conservation électronique des documents www.foruminternet.org 1er décembre 2005 .

"Trop d'information tue l'information" s'applique-t-il à la lecture de documents électroniques?
"La lecture sur l'écran n'incite pas aà la lecture, au contraire, décourage et désoriente le lecteur et incite plutôt à la découverte de documents dans les lire" (...)

Lire un document électronique sur écran ou l'imprimer?
Avec le développement des ressources électroniques et des interfaces de lecture du document électronique, le lecteur est en train de changer ses habitudes de lecture.

És cert que "el lector està canviant els seus hàbits de lectura"? Suposo que sí, ho anirem veient mica en mica en les noves generacions... El que sé segur és que jo que llegeixo força sobre pantalla, retrobo el màxim de pau llegint assegut amb un llibre de paper a la mà.

Del que no cal dubtar un instant és que estan canviant els hàbits i les possibilitats de publicació i d'autoedició per a una massa immensa de persones. A costat de - i en convergència amb- el fenòmen blog, això representa una revolució copernicana, les conseqüències de la qual tot just es comencen a apreciar ara, però que han d'evolucionar fins al punt de trasbalsar-ho tot en el món de l'edició.

No cal patir per la qualitat de tot allò que s'escriu i del que ara es pot publicar en format electrònic. No cal que ningú s'estripi cap camisa ni vestit: com sempre, en el passat, en el present i en el futur, els déus reconeixeran el seus ;-)

El poema d'enguany serà en prosa

Avui, a Segur de Calafell, he estrenat la mar. He repetit el ritual anual de banyar-me concentrant-me amb la fredor i el poder de l'aigua tot mirant profundament tot el que m'envoltava. Bateig pagà, ritual sagrat necessari perquè més enllà del seny ens cal submergir-nos en l'element que ens és ogínen i fi.

El port acolorit al fons, una vela solitària, un surfista molt lluny, poca gent a l'aigua, gent que despertant d'una becaina o aixecant-se de taula anava omplint lentament la immensitat de la platja.
Hi havia, me n'he adonat, un bé de déu de quitxalla. He pensat, sí, que no cal patir, perquè la roda de la vida està més que assegurada.

He pensat en tu, pare, ara que ens deixes a poc a poc. He recordat els viatges en tren fins a Sant Vicenç de Calders, molt d'hora al matí del diumenge, la travessa inacabable dels camps de garrofers sortint de l'estació, fins arribar a una platja verge de petjades i que sempre se'ns regalava, era el premi, als matiners. Calia esmorzar i esperar dues hores....

- Dues hores, papa, tant ?
- Sí, passen de seguida. No et preocupis que ja t'avisaré. Juga amb la sorra ...

La sorra, els castells, els crancs i la font d'on brollava l' aigua que tot ho curava, segons la iaia ...
Després, les onades, la capbussada amb ulleres i tub... amb els amics, tot un món submarí a dos pams de fondària. Infantesa daurada. Records fugissers...

He vist clar que avui no hi hauria rima, ni ocells, ni gavines, ni estels a l'horitzó, ni cap línia blanca deixada per algun avió. Al cel, gairebé no hi havia ni núvols.
Només l'emoció de l'aigua, la fredor del record, la tensió del moment, la passió de la paraula imaginada, la música interior gronxada per l'escalfor d'un sol llunyà, poruc, escàpol...

He acabat capbussant-me una vegada més, en acabar d'imaginar aquests versos en prosa, per fondre amb la immensitat de la mar d'enguany el no res de dues llàgrimes.

____________

Enllaç

A la mar vull tornar SGR 7.06.2006

Revetlla de Sant Joan i pol·lució festiva

Que un elevat grau d'incivisme extrem (- barbàrie-?) segueix instal·lat en els cervells de molts joves catalans ho demostren les imatges de televisió que any rera any ens mostren l'estat en què queden les platges després de les celebracions de la nit de Sant Joan.

No hi ha massa a dir. Hi ha només molt a lamentar i una immensa vergonya a empassar-se.

Però no crec que ens hi haguem d'avesar ni considerar-ho un mal menor, ni molt menys encara una maledicció irreversible.
Després de les campanyes institucionals exitoses contra al tabac; contra els incendis; contra les infraccions que provoquen morts a les carreteres; contra els accidens laborals i moltes d'altres que segurament em deixo, potser en caldrà fer alguna cosa a les escoles, als instituts, a la televisió i on més calgui per impedir que tsunamis de brutícia vergonyosos arrasin places i racons urbans tots els caps de setmana de l'any arreu de Catalunya i totes les platges catalanes la nit de Sant Joan.

No serà fàcil, i no és segur que sigui per abans del 2050... Per això, els dissenyadors culturals i educatius que se'n surtin, faran un gran bé a la nostra societat. Qui accepta el repte d'enfrontar-s'hi?

El Senat francès, l'Académie i (els dimonis de) les llengües regionals

Libération.fr AFP 19.06.2008

"Le Sénat refuse d'inscrire les langues régionales dans la Constitution"

"La majorité UMP mais aussi les centristes, les communistes, les radicaux -dont l'ancien socialiste Michel Charasse- et quelques sénateurs PS, comme Robert Badinter et Jean-Luc Mélenchon, ont adopté par 216 voix contre 103, un amendement supprimant la référence aux langues régionales, ajoutée au texte par les députés.

Le PS, les Verts et quelques UMP ont voté contre. L'Assemblée nationale avait décidé à la quasi-unanimité d'ajouter à l'article 1 de la Constitution une phrase indiquant que "les langues régionales appartiennent au patrimoine" de la Nation.

Alors que la majorité sénatoriale avait, en commission, accepté le dispositif des députés, la discussion en séance a révélé la réalité d'une opposition farouche de l'UMP à cette mesure."

Segueixen unes precisions força il·lustratives:

"L'Académie française est montée lundi au créneau, jugeant que cette reconnaissance porte "atteinte à l'identité nationale", une prise de position aussitôt condamnée par les défenseurs des langues régionales.

La ministre de la Justice, Rachida Dati, qui a constaté "un profond désaccord entre le Sénat et l'Assemblée sur cette question", s'est en vain opposée à cette suppression, jugeant que l'article "ne remet pas en cause" le fait que "la langue de la République est le français".

"Il s'agit de reconnaître que les langues régionales sont une richesse de notre patrimoine, cela fait partie de notre identité, il convient donc de les préserver", a-t-elle argué."

El diari Le Monde.fr del 19 de juny diu exactament el matexi però una mica menys ben dit que els de Libération, de manera que no cal repetir-ho.
És aquí: LeMonde.fr del 19 de juny, article signat per Patrick Roger

Le Point.fr 17.06.2008
L'Académie française contre les langues régionales dans la Constitution
Par Ségolène de Larquier (avec agence)

"Depuis plus de cinq siècles, la langue française a forgé la France. Par un juste retour, notre constitution a, dans son article 2, reconnu cette évidence : La langue de la République est le français , expliquent les académiciens dans leur déclaration. Or, dans le texte adopté le 22 mai en première lecture, les députés "ont souhaité que soit ajoutée dans la Constitution, à l'article 1er - dont la phrase commence par les mots : La France est une république indivisible, laïque, démocratique et sociale - une phrase terminale : Les langues régionales appartiennent à son patrimoine ", poursuivent-ils.

C'est précisément cette dernière phrase qui suscite l'ire des membres de la Coupole. Ces quelques mots ont été ajoutés en application d'un amendement déposé par Jean-Luc Warsmann, le président UMP de la commission des lois de l'Assemblée nationale, et voté à la quasi-unanimité. Si les membres de l'Institut ne contestent pas l'importance des langues régionales, ils s'interrogent cependant sur leur "apparition soudaine dans la Constitution", qui met en cause, notamment, "l'accès égal de tous à l'administration et à la Justice".

"Déni de la République"

Les académiciens s'inquiètent également de la primauté accordée aux langues régionales, désormais inscrites dans l'article 1 de la Constitution, alors que la langue française reste mentionnée dans l'article 2. "Il nous paraît que placer les langues régionales de France avant la langue de la République est un défi à la simple logique, un déni de la République, une confusion du principe constitutif de la Nation et de l'objet d'une politique", relèvent les immortels.

Avui dimarts, dia de Sant Joan, llegeixo a La Vanguardia. 24 de juny de 2008.
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

"(...) Pero mientras esos académicos babean ensoberbecidos, Francia se llena de minorías provenientes del mundo. Y es ya la primera nación islámica de Europa, teniendo que tragar con la lengua árabe, el velo femenino, las mezquitas y los jóvenes incendiarios del suburbio. Mísero país, que necesita basar su carcomido eco de grandeza en acogotar groseramente a unos miles de educados catalanes, vascos y corsos. Chirac ya se negó a firmar la carta europea de las lenguas minoritarias. Por lo demás, en estas regiones existen modestos y efectivos movimientos culturales autóctonos que, sin dejar de sentirse franceses, están también por sus raíces.(...)"
Baltasar Porcel. El idioma padre y el absolutismo (pg. 17)

Baltasar exagera un pèl en l'insult al país, quan suposo que contra qui s'indigna de veritat és contra l'Académie i els conservadors del Senat que van votar en contra de l'esmena. Segur que quan se n'adoni rectificarà.
Però crec que posa el dit a la nafra quan recorda el gest de Chirac, i quan assenyala que el que el govern francès s'equivoca d'enemic en veure fantasmes allà on no n'hi ha.

M'hauria agradat llegir que el Senat no s'oposava a una mesura que ja havia estat aprovada per l'Assemblea i el Govern i m'hagués agradat veure que l'Acadèmia esmenava la decisió de Chirac, però seguix quedant clar que per a una part dels francesos, els veïns i les seves llengües són els enemics. Van malament per aquest camí.

Com que la polèmica seguirà, haurem d'estar atents per veure com evolucionen el fons i les formes.

____________________

Enllaços

Vilaweb . Les llengües de la República

Poblacions europees i sobirania nordamericana?

EUROPE
Populations européennes sous souveraineté américaine
Jean-Claude PAYE
Mis en ligne le 23/06/2008

Le Traité de Lisbonne n'installe pas une nouvelle forme de souveraineté. L'Europe n'existe que par son insertion dans une structure politique globalisée, sous souveraineté américaine.Une opinion de Jean-Claude Paye, sociologue.

L'article és al diari belga La libre Belgique : lalibre.be

Aquest article, juntament amb el fragor i el ressò del NO d'Irlanda en el darrer referèndum em fa pensar que ja ho tenen això alguns referèndums...
Si n'haguessim hagut de votar algun fa uns dies, quan la gent buidava els supermercats per por atàvica a passar penúria, tot eren males cares de transportistes, pescadors i pagesos pel preu del gasoil i la benzina ... aquí també hagués sortit "No" a tot, 'hagues de votar el que s'hagués de votar.

Que Europa és un "mal rotllo" ho demostra el fet que ni abans que votessin els Irlandesos ni després, no hi ha hagut programes explicant què és ara mateix "Europa". No interessa que ningú remeni el concepte, perquè no estem a la muntanya i sí que faria pudor.

I tanmateix caldrà tard o d'hora posar-se a explicar-ho als joves i als adults de manera ben pedagògica i entenedora: quins països hi ha ara mateix i com ha evolucionat el mapa des que eren primer dotze i després quinze.
Fotos que mostrin els millers de millions de pesetes i d'euros que van arribar a Espanya i a quines greans explotacions agràries van anar a parar.
Fotos de l'Espanya de finals dels 70 i de l'Espanya actual.
Articles i programes que mostrin perquè els francesos van votar NO.
Resums dels Tractats : Niça(2000) , Lisboa (2007) ... què diuen i en què canvien. I perquè!
Quant paga cada soci i quan reben els que reben.
Gastos. Sumes i restes.

Queda ben clar que es pot ser europeu sense saber en absolut què és Europa ni què vol dir ser europeu.
N'hi ha prou doncs amb saber-nos beneficiaris d'una desunió de destí simbiòticoparasitària difícil de comprendre i impossible de definir.

Aporto aquí alguns enllaços que poden contribuir a la reflexió sobre el tema. Algú se n'ha de fer càrrec!

Telegraph.co.uk.com. Ireland says 'No' to Treaty of Lisbon
Walter Lewino. L'Europe en formes
Le Figaro international. Traité européen : victoire du «non» en Irlande
OpenDemocracy. The road to rejection

Si us interessés tot això, potser també us podria interessar llegir aquest llibre:

Michael Bruter . Citizens of Europe? The Emergence of a Mass European Identity

Francament, ara mateix jo ara vaig de lectura de llibres de contes, i ja tinc en cartera tots els de la Rodoreda i els de Maupassant ... de manera que, temporalment, no em dol delegar en vosaltres la tasca de vetllar per la bona salut de l'Europa entelèquica de més amunt. Feu el que pogueu.

La necessitat d'escriure i l'art de viure

Hanif Kureishi, a Intimacy *2 fa escriure això al seu personatge:

"I will be needing pens and paper on my journey. I won't want to forfeit any important emotion. I will pursue my feelings like a detective, looking for clues
to the crime, writing as I read myself within. I want an obsolute honesty that
doesn't merely involve saying how awful one is. How do I like to write? With a soft pencil and a hard dick -not the other way round. (?)
I like paper of all kinds: creamy, white, yellow, thick , thin lined, plain. In my cupbord I have at least fifty notebooks, each of which, at the time of purchase, filled me with the excitement of what might be said, of news thoughts discovered. Each has a sheet of white blotting paper between the leaves, and all are blank apart from he first page., on wihich I have usually written something like "In this notebook I will write whatever come to my mind , and after a time I will see a picture of myself emerge, made up of significant fragments ..." And then, nothing. I freeze, as one does when things are getting illegitimately interesting.
I have tried devoting each notebook to a diferent subject: books I'm reading, thoughts on politics, problems I have with Mother, Susan, present lovers, etc. But as I begin I become busy washing my weeping fountain pens, refilling them, testing the nibs and wondering why the flow isn't regular.
There are few more exquisite instruments that a fountain pen as it glides over good paper, like a finger over young skin.
But somehow I am made for ferocious, uncontrolled scribbling on scrap paper with old Biros ans stubby pencils. (...)

If living is an art, it is a strange one, an art of everything, and particularly of spirited pleasure. Its developed form would involve a number of qualities sewn toghether: intelligence, charm, good fortune, unforced virtue, along with wisdom, taste, knowledge, understanding and the recognition of anguish and conflict as part of life. "(...)

Hanif Kureishi. Intimacy (pg. 62-63)
[L'interrogant i totes les paraules en negreta són meves]

Aquest passatge a mi m'ha fet l'"efecte magdalena" i m'ha retornat a l'època del meu diari personal en què de jovenet escrivia amb ploma en una vella i gruixuda llibreta de comptes del meu avi, i on jo hi anotava allò que matisava el que ja havia escrit una setmana abans, en una espiral matisadora de mai no acabar.

De fet, mentre llegia aquest passatge i decidia posar aquesta citació al blog, ho feia pensant en una mena de proposta de "meme". Saber com escriuren els altres escriptors és per a mi una curiositat perpètua, que molt rarament aconsegueixo fer-me passar. No parlo d'agendes, sinó de quaderns ...

És veritat que hi ha un plaer infinit en el fet d'encetar una pàgina blanca amb una ploma, un llapis o un bolígraf estimats, instruments màgics que estimem perquè se'ns amotllen als dits i perquè amb ells tenim la sensació de fixar millor la reflexió, la idea idea, redactar una carta que enviarem a algú estimat...
Val a dir però que tot i que la mitificació d'aquests instruments d'escriptura la mantinc intacta, ja fa segles que no sé escriure si no és amb el teclat ... i amb la idea de poder tornar sobre l'escrit una i vàries vegades per corregir les errades, polir l'expressió sabent que és possible canviar a voluntat l'ordre de frases i paràgrafs sencers.
M'admira en Josep Ma Espinàs que confessa escriure a màquina tot el molt i bo que escriu. A mi se'm fa difícil d'imaginar i em fóra impossible de fer el mateix.

Si Kureshi hagués escrit el llibre ara al 2008, en comptes de fer-ho el 1998, probablement faria parlar al seu personatge en temes de blog, i probablement diria que es plantejava d'escriure tot allò al seu blog i no en algun dels cinquanta quaderns que guarda a l'armari...tots verges excepte la primera pàgina de cada un d'ells, on ha encetat el tema i on suposa que hi escriurà tot allò que li vindrà al cap ...

Sí, el que costa més sempre és omplir la segona pàgina, o passar de l'esquema al flux permanent, de la sensació al poema sencer. Benventurats els qui ho aconsegueixen.

He acabat la citació allà on el protagonista reconeix la seva lluita permanent entre el voler i el poder, entre l'ideal i la realitat, confessant les seves contradiccions.

Després de lloar i de recrear-se en la voluptuositat de la ploma sobre el paper verge, acaba però reconeixent que, en realitat, ell està fet per escriure de manera barroera i incontrolada, i no en quaderns sinó en trossos de paper, i fent-ho amb qualsevol mena de bolìgraf ordinari o amb un tros de llapis qualsevol... (passo de comentar el mal acudit repecte a llapis tou i polla dura, que sembla més aviat quelcom massa forçat i fora de lloc).

És per això que em sembla extraordinàriament encertada la definició que fa de l'art de viure, especialment quan afirma que l'acceptació de l'angoixa i el conflicte formen també part del nombre de qualitats que conformen aquell art en el seu grau més elevat.

_________________

Presentació de l'antologia La catosfera literària 08 a l'FNAC-Triangle (Pça. de Catalunya), el 8 de juliol 2008

Com que no vaig poder ser a la gran festa de LCL 08 a Vallromanes, és cert que em fa una gran il·lusió poder ser a aquesta segona presentació magna d'aquesta superantologia. Coautors i amics, lectors lletraferits i no tant, blogaires i blocaires, detractors i menystenidors dels blogs i la Catosfera ... No hi falteu!

Tornarem a estar a l'altura de les circumstàncies i probablement superarem amb escreix les vostres espectatives en participar en un acte com aquest. Vingueu preparats a tot.

I no us deixeu els diners a casa! Entrant o sortint us vindran ganes de posseir com a mínim UNA d'aquestes antologies, un objecte de culte que podreu, a més , deixar com herència a la vostra descendència per a les futures generacions.


_____________________

Enllaços


Toni Ibáñez. Sèrie Blogs & literatura

Anar a veure preus

A la nostra cadena d’electrodomèstics habituals, anem a mirar els preus dels televisors de pantalla plana de 35 polzades màxim i de les rentadores ecològiques.

El nostre televisor Siemens, regal del meu pare, ha durat prop de 20 anys i tot just ara li comença a fallar alguna làmpara o algun transistor, com va passar ja alguna vegada , poques en la seva llarga vida .
La màquina de rentar té una existència més recent però tot apunat al fet que, en condicions normals, podria durar deu anys més. Això sí, el punt 5 falla i és una tortura trobar-lo…cal fer rodar la roda dues o tres vegades a cada rentada abans de’encertar el punt precís. Ës una mica irritant, prou com per maleïr-li els ossos una vegada cada vegada. Secretametn voldríem que s'espatllés del tot de veritat per poder tenir excusa per comprar-ne una de nova...

Anar de tendes és més barat que anar al psiquiatre, diuen els francesos ;-)
Jo hi afegiria : i també força il·lustratiu. Tota una classe d’microeconomia i de macroeconomia a la vegada.

L’amo, que ens dóna tota mena d’explicacions tècniques ens explica que tal marca és una segona marca de tal altra. Que LG això, i que Ariston allò. Que tal producte està fabricat aquí però complint les normes i condicions alemanyes:

- Veu, per això és d’acer i les portes s’bren de bat a bat, veu …

- I Hyundai ! Mare de déu els de Hyundai. Aquests fabriquen directament dalt dels vaixells ,
Vénen de Corea i com que naveguen per aigües internacionals, ningú
els pot dir res. Llavors, quan arriben prop de tal lloc, paren i descarreguen la producció. No hi ha qui pugui fer-los la competència.
Microones a entre 20 i 30 euros. Si tens capital fas una inversió en material i d’allà pots treure el que no treus en els televisors. Sony obliga a vendre a tal preu, vendre més barat fóra desprestigiar la marca. En canvi el de Media Markt, que són de capital alemany imposen els seus preus a Sony perque ja compren en origen … I aquells que a nosaltres
ens xulegen, als de MM els fan reverències i s'abaixen els pantalons...

Pel que fa a la distribució, ens explica que, evidentment, cal recórrer als autònoms, molt més barat que tenir personal donat d’alta a l’empresa : haver de pagar seguretat social, camionetes, despeses extraordinàries…. No pot ser de cap manera …!
- És una merda! Està tot podrit …-conclou …

Bé, tenim els preus i ja sabem què valen les coses…
Hem anat a veure preus i hem sortit d'una classe universitària de la facultat d'economia, teball i impostos. Caldrà contrastar-la, però m'ha fet entrar ganes d'anar a una altra sessió i provocar més educació per a la supervivència.

Ara veurem si ens decidim a comprar una cosa o una altra o a fer passar al davant tres o quatre ítems de la llista de “Tot urgent “: llibreries noves i sofà nou a l’estudi, muntar un talleret al garatge; mitja dotzena cadires del mejador … de les d'abans, de les que durin i no es tenquin ! Refer el jardinet barrufet ara que ja hi torna a haver aigua i no caldrà potser -potser- posar-hi grava! Tornar a New York al cap de 15 anys o tornar a San Francisco després de 14 anys. El nostre cotxe ja té 9 anys, va cap els 10, i ara hi ha crisi de vendes de cotxes i els nous són molt ecològics... La llista de despeses possibles és infinita ...

Com diuen els vells, cal dormir-hi a sobre i, llavors, decidir amb el cap …
Així ho farem …o mirarem de fer-ho així!