12.7.08

Jordi Llavina i "Nada es mezquino"

La Vanguardia del dia XYZ incloia un article de Jordi Llavina, a prop d'un altre de Pilar Rahola i de la columna de Baltasar Porcel (pg. 17) i just a sota d'un article de Salvador Cardús, La independencia del mensajero . Tot un regal de diari, el del dimecres. Gràcies.

L'article, Nada es mezquino, informant-nos que s'acaba de publicar recentment una traducció al castellà de l'obra completa de Salvat-Papaseït, em produeix una excitació especial, equivalent a la que em va proporcionar saber que Llovet havia traduit Baudelaire al català.

"He escrito qe releí a Salvat. No es del todo cierto. Lo he leído por primera
vez íntegramente en castellano, gracias a la traducción de su Poesía completa
que acaba de publicar el también poeta Jordi Virallonga (editorial la Poesía).
(...)
Al volver a Salvat, convivimos con una pandilla de personajes que forman parte de nuestro álbum de familia lector. (...)
Nada es mezquino para Salvat (...)
Su poesía hace que creamos en la belleza de la vida, en su intensidad, incluso cuando nos golpea el dolor o el tiempo se nos agota porque "cada minuto cae como agua de nieve".
(Jordi Llavina. Nada es mezquino. La Vanguardia 9.08.2008. pg. 20)

Confesso, Jordi, que m'ha emocionat aquest article, i que m'ha despertat més d'un desig.

El primer, el de donar-te un premi per aquesta frase tan preciosa: "Nada es mezquino para Salvat". Només se li pot acudir escriure una frase com aquesta a un gran lector, escriptor i poeta.

Després la de devorar voraçment aquesta traducció al castellà.

Més enllà en venen d'altres de més feréstegues, però també vàlides: em vaig preguntar si trobaria gaires exemples d'utilització de l'adjectiu isarda a Internet.
Vaig fer una cerca a Google i vaig descobrir que, mentre que per a esquerpa apareixen un 4280 resultats, per a "isarda -hora", és a dir resultats que no citin el vers de Salvat-Papaseït només hi va aparèixer un únic resultat.
L'expressió, única a Internet, a hores d'ara és, -ep, em sembla!- és aquesta: "L'aproximació és isarda i a opinió personal de les més boniques del Pirineu."

(16/06/07), Busquets, un excursionista poeta, explica això:

"Ansabere.
Les agulles d'Ansabere s'alçen majestuoses damunt les fagedes i apunten com una sageta que estripa el blau estrident de l'alba. Nosaltres marxem carregats de ferralla i de dubtes cap a la seva màgia calcarea i escalem dues joies del pirineisme:la cara Est de la Gran Agulla i l'emblemàtic Espígolo.
La cara est de la Gran Agulla recorre una evident fisura que ratlla bona part de la paret. L'aproximació és isarda i a opinió
personal de les més boniques del Pirineu."

Després vaig intentar imaginar com s'ho hauria fet el traductor per traduir el vers sencer. Com ho hauria resolt.

Res no és mesquí ni cap hora és isarda

Nada es mezquino ni hay hora escabrosa
Nada es mezquino y no hay hora indomable
Nada es mezquino y hora alguna es salvaje
Nada es mezquino y ninguna hora es agreste

Quines altres variacions hi podríem afegir? Què haurà triat el traductor? Quina triaria jo? Quines altres variacions fóren acceptables? Quina triaries tu?
Em caldrà anar a trobar al resposta a la llibreria, o la demanaré al Llibreter.
No em podré estar de posar també al costat del Poema de la Flor als llavis, la traducció al castellà, com dos tresors d'aquells que no són de mera decoració, sinó dels que duem posats a sobre, encastrats al cervell i a l'ànima.

Un del plaers més plaents entre els grans plaers que ni estan prohibits ni engreixen és el de gaudir d'aquests jocs de transposició i creació de sentit que són les traduccions.
Cada matís, cada variació aportada per una traducció és un petit tresor. Cada cop que es resolt una dificultat lingüística, moltes de les quals s'amaguen sota una aparença de facilitat, d'un "ça va de soi" enganyós - i, de vegades, n'hi ha més d'una en una sola línia o en un sol vers-, equival a un fogot d'eufòria mental, un calfred neuronal, un orgasme mental que va més enllà de les paraules...

Navegant per aquesta costa, he trobat una perla complementària:

Salvat-Papasseit o los goces y alegrías del amor
por Miguel Arnas Coronado

"Salvat representó para muchos de nosotros, o al menos para mí, esas palabras de amor, el lenguaje que se susurra a la oreja para seducir, para confirmar lo que ya es ostensible pero hay que decirlo porque ¿qué sería de nosotros sin palabras?
No es el uso de diminutivos, ni siquiera el uso de versos de arte menor o la rima en asonante, más populares.
No, es ese no sé qué que queda en no sé dónde, que hace de la poesía el trono de las palabras, la única vía posible para lo inefable. Cuando dice: "Si et veia la sina/ veia dos fitons", (Si te veo el seno/ veo dos dianas), en su poema "Arquer d´amor" (Arquero de amor) utiliza la palabra como dardo a su vez; fitó es diana pero suena muy semejante a la palabra castellana pezón, aunque en catalán sea mugró; mugró suena brusco en tanto fitó es dulce, por el sonido, como la misma leche que alimentaba a sus hijas (algunos traducen fitó por blanco, y diciendo "veía dos blancos" no sé qué puede entender uno). En otros versos asegura: "Ulls clucs/ l´amor/ sap que la vida sempre és una festa" (Ojos cerrados/ el amor/ sabe que la vida siempre es una fiesta, o al menos así lo traduce Xavier Ribalta en un disco en el cual pone música a poemas de Salvat). A ulls clucs quiere decir a pies juntillas, saber a ciencia cierta, y eso es lo que sabe el amor respecto a la calidad festiva de la vida, pero en efecto, ulls clucs es a ojos cerrados, situación normal de los ojos cuando se besa y se sueña. Esas dos palabras, ulls clucs, pueden susurrarse en los temblorosos oídos de la amada. Porque el catalán, como el portugués o el alemán, es lengua consonántica, y la sonoridad de ella está basada en esa vibración de los sonidos duros que se hacen suaves.
Esa es la dulzura a la que hago referencia, la dulzura que construye la gran poesía y la convierte en expresión de lo inexpresable."

Vet aquí, doncs, un altre tocat de versos i de poesia. Una altra víctima del verí poètic de Salvat-Papaseït. Gràcies, Miguel, per dir-nos aquestes paraules tan boniques i dir-ho tan ben dit.

I gràcies a tu, Jordi, per despertar-me a mi el neguit de voler accedir, com tu, a tot un nou món de paraula i poesia que endevino hi ha en la traducció de Virallonga. Ja t'en diré alguna cosa quan l'hagi llegit.

Salut!

__________

6 comentaris:

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Avui dilluns 14 de julio he comprat el llibre i he vist que, efectivament, hi ha més variacions possibles.

Virallonga ho tradueix així:

Nada es mezquino
ni hora alguna es ingrata

ni es oscura la suerte de la noche
Y la rosada es clara
que el sol sale y se encanta
y ansía el baño:
pues se refleja en el lecho de todo lo creado.

El irradiador del puerto y las gaviotas (pg. 113)



Ni "agreste", ni "salvaje", ni "indomable", ni "escabrosa", sinó "ingrata"!

S'ha de ser valent per traduir d'una llengua a una altra...
Gairebé cada frase, o cada vers, és un repte difícil.
"Endevina-ho si pots, escull si t'hi atreveixes". Cal triar entre diverses opcions sense donar raons de la tria...

"Ingrata" m'hi agrada, i em sembla que s'hi escau perfectament, però jo no me l'esperava...

Anònim ha dit...

Llavina, Porcel, Rahola, Cardús... quina llàstima d'haver d'escriure en un diari en castellà per projectar el teu imaginari català!
Quant a Salvat jo en tinc ben bé prou amb l'obra completa curada per Carme Arenas editada a Cercle de Lectors. Només llegeixo traduccions en català o castellà si no són d'autors catalans. Aquesta de Virallonga no m'arribaria en absolut sabent-me com em sé poemes de memòria de Salvat. És tasca meritòria, sí, sobretot per exportar, com la que féu Goytisolo de tants altres poetes catalans. Originals en llengua castellana em poden arribar a emocionar, però una traducció castellana de qualsevol català no. Ho trobo meritori, ja ho he dit, però lingüísticament impostat, precisament perquè conec les dues llengües però només m'entenc des d'una. No tinc cap concepte patrimonial -"acervo común"- de la llengua castellana, que em mereix tots els respectes, naturalment.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola,
T'agraeixo molt sincerament el teu comentari pel to assenyat i per tot això que dius, que és font de reflexió i diàleg.

El que passa és que com en tantes coses, hi ha moltes capes que es superposen en una mateixa idea.

Crec que si el The Times o Le Monde paguessin a tots aquest escriptors el doble del que els paga La Vanguardia ells escriurien (o es farien traduir ) en anglès o en francès o en la llengua que calgués.
Amb més raó , si fos L’Avui qui els pagués el doble, ells escriurien en català.
Hi ha un mercenariat implícit en el fet d’escriure, de la mateixa manera que tothom busca ser editat per l’editorial que millor paga... o presentar les obres al premi més ben dotat econòmicament ... No hi ha cap mal en això, em sembla.
Quan hi ha en joc una part del sou, em sembla que les valoracions han de ser fetes ambé des d’aquesta perspectiva.
Dit això, cada autor dels que cites és un cas diferent, em sembla: Jordi Llavina, Salvador Cardús i Pilar Rahola també escriuen en català als media, i en el cas de Baltasar Porcel, la seva obra completa és de tal magnitud en català que no em sembla massa lícit retreure-li que també tingui una columna fixa i important a La Vanguardia.

Sí que és licit imaginar i desitjar que el català fos una llengua tan important com l’anglès, o el castellà o el rus ... però crec que és assenyat saber que el català té l’abast que té i no un altre d’imaginari.

Quant al tema de les traduccions , jo només et puc fer una precisió personal, perquè entenguis el meu post i el meu cas : català de naixement i d’ànima, i professor de francès de professió (durant més ja de 30 anys) i apassionat lector i amant del castellà i de l’anglès, m’interessen les traduccions d’aquestes llengües des d’un punt de vista lingüistic a més de literari...

Puc dir que a l’edat del 16 o 17 anys, participava en un grupet de teatre a Sant Sadurní, dirigit per en Joan Canadell, que a més d’obretes de teatre muntava recitals de poemes, fet que recordo com a capital per a la meva educació sentimental en la sensibilitat poètica.
Allà vaig aprendre a llegir, memoritzar i recitar poemes de Clementina Arderiu, Salvat-Papaseït, Agustí Bartra i Salvador Espriu entre d’altres, a costat de poemes de García-Lorca i de León Felipe.
M’agrada apreciar els matisos de les paraules que conformen els versos o el text, i per a sort meva, puc llegir Jonh Le Carré en anglès i Jean d’ Ormesson en francès, i m’encanta la prosa de García Márquez , però vaig decidir que em llegiré tot C. Ruiz-Zafont en català ... Amb això t’ho dic tot.

Desitjar que Llavina, Rahola, Cardús, Porcel, Monzó, i tants d’altres fossin només autors en català és ben lícit, és clar, però no deixa de ser un ser un desig, un somni... que els alguns malèvols qualificarien “d’excloent”.
Acceptar que també s’expressen perfectament en perfecte castellà hauria de ser motiu de goig i no de tristor ... però en qüestió d’emocions cadascú ho disfruta o ho pateix com pot.

Salut!

Xurri ha dit...

Diría yo, humildemente, que....

Nada es mezquino,
ni las horas esquivas,
ni es oscuro el azar de la noche.
Y es radiante el rocío
que sale el sol y se prenda
del capricho de bañarse:
reflejado en el lecho de todo lo creado.


La lástima es que una se desvía del original...

Sani Girona Roig ha dit...

Noia, realment la teva és una versió extraordinària ...
Pots dir "orgullosament" amb tota tranquilitat.

Jo crec que petites desviacions, si fan bo el poema són permeses i per al meu gust són benvingudes.
L'art de la traducció consisteix suposo en trobar un equilibri entre el respecte de l'originial i la versió més poètica possible en la llengua de sortida.

No hi ha aparells de mesura del grau de desviació,que jo sàpiga. De manera que qualsevol bona versió és una versió bona i vàlida.
La que tu proposes em sembla excel·lent!