La necessitat d'escriure i l'art de viure

Hanif Kureishi, a Intimacy *2 fa escriure això al seu personatge:

"I will be needing pens and paper on my journey. I won't want to forfeit any important emotion. I will pursue my feelings like a detective, looking for clues
to the crime, writing as I read myself within. I want an obsolute honesty that
doesn't merely involve saying how awful one is. How do I like to write? With a soft pencil and a hard dick -not the other way round. (?)
I like paper of all kinds: creamy, white, yellow, thick , thin lined, plain. In my cupbord I have at least fifty notebooks, each of which, at the time of purchase, filled me with the excitement of what might be said, of news thoughts discovered. Each has a sheet of white blotting paper between the leaves, and all are blank apart from he first page., on wihich I have usually written something like "In this notebook I will write whatever come to my mind , and after a time I will see a picture of myself emerge, made up of significant fragments ..." And then, nothing. I freeze, as one does when things are getting illegitimately interesting.
I have tried devoting each notebook to a diferent subject: books I'm reading, thoughts on politics, problems I have with Mother, Susan, present lovers, etc. But as I begin I become busy washing my weeping fountain pens, refilling them, testing the nibs and wondering why the flow isn't regular.
There are few more exquisite instruments that a fountain pen as it glides over good paper, like a finger over young skin.
But somehow I am made for ferocious, uncontrolled scribbling on scrap paper with old Biros ans stubby pencils. (...)

If living is an art, it is a strange one, an art of everything, and particularly of spirited pleasure. Its developed form would involve a number of qualities sewn toghether: intelligence, charm, good fortune, unforced virtue, along with wisdom, taste, knowledge, understanding and the recognition of anguish and conflict as part of life. "(...)

Hanif Kureishi. Intimacy (pg. 62-63)
[L'interrogant i totes les paraules en negreta són meves]

Aquest passatge a mi m'ha fet l'"efecte magdalena" i m'ha retornat a l'època del meu diari personal en què de jovenet escrivia amb ploma en una vella i gruixuda llibreta de comptes del meu avi, i on jo hi anotava allò que matisava el que ja havia escrit una setmana abans, en una espiral matisadora de mai no acabar.

De fet, mentre llegia aquest passatge i decidia posar aquesta citació al blog, ho feia pensant en una mena de proposta de "meme". Saber com escriuren els altres escriptors és per a mi una curiositat perpètua, que molt rarament aconsegueixo fer-me passar. No parlo d'agendes, sinó de quaderns ...

És veritat que hi ha un plaer infinit en el fet d'encetar una pàgina blanca amb una ploma, un llapis o un bolígraf estimats, instruments màgics que estimem perquè se'ns amotllen als dits i perquè amb ells tenim la sensació de fixar millor la reflexió, la idea idea, redactar una carta que enviarem a algú estimat...
Val a dir però que tot i que la mitificació d'aquests instruments d'escriptura la mantinc intacta, ja fa segles que no sé escriure si no és amb el teclat ... i amb la idea de poder tornar sobre l'escrit una i vàries vegades per corregir les errades, polir l'expressió sabent que és possible canviar a voluntat l'ordre de frases i paràgrafs sencers.
M'admira en Josep Ma Espinàs que confessa escriure a màquina tot el molt i bo que escriu. A mi se'm fa difícil d'imaginar i em fóra impossible de fer el mateix.

Si Kureshi hagués escrit el llibre ara al 2008, en comptes de fer-ho el 1998, probablement faria parlar al seu personatge en temes de blog, i probablement diria que es plantejava d'escriure tot allò al seu blog i no en algun dels cinquanta quaderns que guarda a l'armari...tots verges excepte la primera pàgina de cada un d'ells, on ha encetat el tema i on suposa que hi escriurà tot allò que li vindrà al cap ...

Sí, el que costa més sempre és omplir la segona pàgina, o passar de l'esquema al flux permanent, de la sensació al poema sencer. Benventurats els qui ho aconsegueixen.

He acabat la citació allà on el protagonista reconeix la seva lluita permanent entre el voler i el poder, entre l'ideal i la realitat, confessant les seves contradiccions.

Després de lloar i de recrear-se en la voluptuositat de la ploma sobre el paper verge, acaba però reconeixent que, en realitat, ell està fet per escriure de manera barroera i incontrolada, i no en quaderns sinó en trossos de paper, i fent-ho amb qualsevol mena de bolìgraf ordinari o amb un tros de llapis qualsevol... (passo de comentar el mal acudit repecte a llapis tou i polla dura, que sembla més aviat quelcom massa forçat i fora de lloc).

És per això que em sembla extraordinàriament encertada la definició que fa de l'art de viure, especialment quan afirma que l'acceptació de l'angoixa i el conflicte formen també part del nombre de qualitats que conformen aquell art en el seu grau més elevat.

_________________