Bona notícia. El blog de Walter Lewino

Espero que quan retoquin la Constitució, se li acudeixi a algú fixar les bases d'un nou concepte i una nova definició del que és Informació, i els drets que tenim els ciutadans a no patir-ne sinó a gaudir-ne.
Com la mateixa Constitució, encara vigent, el concepte actual d'Informació està exhaurit, és patètic, tendenciós, inútil, faceciós i sovint menyspreable.
Think Tanks del PSOE-PSC, PP, CiU i grupúscols varis ... us toca anar pensat en una actualització vàlida per a la nova situació en la que viu la ciutat global a l'era d'Internet 2.0. Ja estem al 2008 i no als anys 70!
Avui, després d'empassar-me la dosi diària de desgràcies que venen com a informació i que ens fabriquen les teles oficials TV3 i TV1, les teles que pixen sang i fetge, com feia El Caso als anys 60, i talment com si visquessim a l'orweilliana Euràsia descrita a 1984, i encara gràcies que ens estalvien el que passa a Darfour, Iran i Afganistan, i una hora més de declaracions dels jugadors de futbol sobre els partits jugats els diumenge, i tots els homes que han mossegat algun gos ...
Cada dia hi ha programada l'hora de la ràbia contra algú o contra alguna cosa. L'hora de de la joia col·lectiva, per mitjà de l'esport o la competició de torn: Fòrmula 1, tennis, bàsquet o futbol.
L'hora de les estadítiques banals, falses, inútils per al 95% de la ciutadania: l'increment del l'Índex de Preus mensuals; el PIB; el preu del barril de petroli; les dades de la Borsa; les estadístiques rutinàries per a mantenir la moral de les tropes entre dues eleccions; la banalitat del embussos permanents de trànsit a toto el cinturó de Barcelona! Vergonya fa que cap dels responsables polítics ni cap intel·lectual, que ningú no denunciï les fal·làcies.

TV3 s'ha de fer propaganda del grau de credibilitat que té entre el ciutadans perquè s'olora que alguna cosa passa i que cal anar prenent posició. Això ha de canviar!
No cal esperar que d'Espanya vingui cap innovació, potser per això, Catalunya té una possibilitat de crear una nova manera d'informar, però hi ha d'haver voluntad de canviar i desfer-se de màscares i les disfresses .

Avui, Internet m'ha donat una alegria. M'he assabentat que Walter Lewino ha obert un blog que subtitula "Une idée par jour concoctée par un noble vieillard facétieux". RSS
Això, als 83 anys, té el seu mèrit!
Un talent supercreatiu de qui tots podem treure'n grans idees. Cal seguir de prop les seves propostes que van sempre amb garantia d' intel·ligència.

Mestre, la meva admiració, la meva estimació i el meu respecte renovades (sic, femení plural).
Teniu aquí un lector fidel que compta aprendre encara molt del vostre mestratge, del vostre extraordinari sentit de l'humor de la vostra insuperable intel·ligència.



Una abraçada ara i sempre d'un dels vostres admiradors indefallibles des de fa més de trenta anys!

Sani Girona

Traducció de "Le temps du tango" (J.- R. Caussimon)

Passenjant per YouTube he anat a parar a tota una sèrie de cançons de Léo Ferré. Una de les que m'ha fet il·lusió trobar-hi ha estat "Le temps du tango" que és de l'època d'allò que, seguint la discografia de Ferré, anomenen "Les années Odéon" : Léo Férré 1955-1958, música de Léo Ferré, però lletra de Jean-Roger Caussimon (d'altres poèmes de J-RC.)

L'he cantada i recantada vàries vegades i m'he preguntat com sonaria en català. Així que m'he acabat decidint a fer-ne una versió. El resultat crec que és francament millorable però tanmateix acceptable. Si tinc humor, miraré de rimar-la una mica més, i d'afinar tot el que pugui.

Aquí la versió video (espero que no l'esborrin o no massa aviat) i, a sota, la lletra de J-RC. i la meva versió catalana de la cançó per a ser cantada.




Le temps du tango

Moi je suis du temps du tango
Où même les durs étaient dingos
De cette fleur du guinche exotique...
Ils y paumaient leur énergie
Car abuser d' la nostalgie
C'est comme l'opium, ça intoxique...

Costume clair et chemis' blanche
Dans le sous-sol du Mikado
J'en ai passé de beaux dimanches...
Des belles venaient en avalanche
Et vous offraient comme un cadeau
Rondeurs du sein et de la hanche

Pour qu'on leur fasse danser le tango !

Ces mômes là, faut pas vous tromper
C'était d'la belle petit' poupée
Mais pas des filles, ni des mondaines...
Et dame quand on a travaillé
Six jours entiers, on peut s'payer
D'un coeur léger, une fin de semaine...

Si par hasard et sans manières
Le coup de béguin venait bientôt
Elles se donnaient, c'était sincère...
Ah ! ce que les femmes ont pu me plaire
Et ce que j'ai plu !... J'étais si beau !
Faudrait pouvoIr faire marche arrière

Comme on l'fait pour danser le tango !

Des tangos, y'en avait des tas
Mais moi j' préférais « Violetta »
C'est si joli quand on le chante...
Surtout quand la boule' de cristal
Balance aux quatre coins du bal
Tout un manèg' d'étoil's filantes...

Alors, c'était plus Valentine
C'était plus Loulou, ni Margot
Dont je serrais la taille fine
C'était la reine de l'Argentine
Et moi j'étais son hidalgo
Oeil de velours et main câline

Ah, ce que j’aimais danser le tango !

Mais doucement passent les jours
Adieu, la jeunesse et l'amour
Les petites mômes et les « je t'aime »
On laisse la place et c'est normal
Chacun son tour d'aller au bal
Faut pas qu'ça soit toujours aux mêmes...

Le coeur, ça se dit : corazon
En espagnol dans les tangos
Et dans mon coeur, ce mot résonne...
Et sur le boulevard, en automne
En passant près du Mikado
Je n' m'arrête plus, mais je fredonne :

C'était bath, le temps du tango !




El temps del tango
Versió catalana de SGR (primera aproximació)


Jo sóc d’aquell temps del tango
Que fins els més durs embogia
Aquella flor de dansa exotica …
Prou que hi deixaven la pell
Massa nostalgia del temps vell
És com una droga que intoxica.

Trajo ben clar i camisa blanca
A la cava del Mikado
Que en vaig passar de bons diumenges !
Les noies maques, en allaus
Oferien generoses el regal
De llur cos fresc, sines rodones ...

Per ballar amb naltros el tango!

No us equivoqueu pas amb les noies
Eren de porcellana fina
I no pas putes ni submises
Després d’haver treballat dur
Sis dies sencers sense parar
Cal disfrutar el cap de setmana…

Si per atzar i així com cal
Un bon petó queia aviat
Tot el demés després seguia
Que em van arribar agradar les dones!
Que en vaig trencar de cors, seduïa
Ah! Si es pogués fer marxa enrera

Tal com es fa per ballar el tango!

De tangos, n’hi havia molts
Però el meu preferit era « Violeta »
Es tan bonic quan hom el canta
I molt més encara si els miralls
Llencen mil raigs de tots colors
Talment milers d’estels brillants

Llavors ja no era Valentina
Ni la Loulou ni la Margot
A qui jo agafava la cintura
Era a la reina d’Argentina
I jo n’era el seu gran cavaller
Amb ulls d’amor i mà sedosa

Ah! Quin plaer ballar el tango!

Però ja se sap que el temps se’n va
Adéu joventut, adéu amor
Adéu les noies i els “t’estimo”
Cal deixar lloc pel nou jovent
Cadascú ja balla els seus balls
És doncs normal fer lloc per d’altres...

Del cor , en diuen “corazón”
En castellà i en tots els tangos
I en el meu cor el mot batega
I a la tardor quan sol passejo
Tot passant a prop del Mikado
No m’aturo pas, però cantussejo

Que n’era de bo el temps del tango!


__________________


La vella cantarella de tots els que recorden amb nostàlgia llur joventut
repetint -i no calia- que qualsevol temps passat fou millor!
Nostàlgia de la força i la passió de la joventut.
Records de noms d' amors, sempre més d'un...

La música supera la genialitat d'un poema que trobo tan intrascendent com colpidor.
Més llenya i més carbó per devots del Carpe Diem.

9 de març. Eleccions generals a Espanya

Avui, abans del dinar he anat a buscar la premsa del diumenge i m'he regalat, com faig de tant en tant, un Monde i un Independent, que són luxes cars.

Al Monde d'avui, pàgina 14, hi ha un article amb un títol i un dibuix ambdós ben aparatosos.

El títol fa així : Les "trente glorieuses de l'Espagne s'achèvent". I un dibuix de 18 cm2. signats per un tal Vincent Sardón (ell posa accent sobre la "o", però els del Monde se'l deixen ;-( !

El molt petit salaud de Sardón dibuixa, com veieu, una metàfora escruixidora i, tendenciosa:
Un català i un basc amats amb serres immenses serren en 3 trossos el toro Espanya.
Els escriuré al blog dels correctors per preguntar-li al Vincent com és que no hi ha pintat una vella mamelluda, una mamella Catalunya i l'altra el País basc xuclades les dues per una altra vella igual d'escarransida o més encara ... xisclant "Esto no son tus tetas, que son mis ubres!" o una cosa semblant.

Probable que el Vincent Sardón sigui un il·lustrador a sou dels del PP o de qualsevol potència estrangera ;-) antinacionalista.

Després d'haver vist els resultats electorals, sembla que el PSOE haurà de pactar amb els nacionalistes... De manera que ja li podem demanar al Sardón que demà passat o quan li vagi bé, publiqui el mateix dibuix amb Catalunya i Euskadi vestits de cosidores, recosint els talls a l'esquena del toro... al qual ja li pot pintar, de passada, uns cataplins el doble de grossos ...

El text és una entrevista que fa Cécile Chambraud a Sylvia Desazards de Montgailhard, que amb el títol de Maître de Conférence à Sciences Po dona la seva opinió sobre l'actual situació política espanyola.

Le Monde:
- Les partis nationalistes basque et catalan sont en train de glisser vers un souverainisme déclaré. N'est-ce pas le signe que le modèle établi par la Constitution de 1978 est épuisé ?
- Sylvia D de M.
Ce n'est pas qu'il soit épuisé, mais comme il n'établit pas de limites, il est en quelque sorte ouvert. En 1978, l' Espagne n'a pas choisi un modèle d'état explicite, n'as pas souhaité se definir comme ce qu'elle est en train de devenir, une monarchie fédérale. (...)

Nous en sommes arrivés à un point où, aujourd'hui, tout ce qui se passe en Espagne peut être décrypté avec "la clé " catalane. Par exemple on peut se dire que JLRZ a été élu secretaire général du PSOE grâce à l'appui de socialistes catalans et que, en retour, il a accédé a leur demande de voter un nouveau statut encore plus descentralisé que celui de 1979, pour la Catalogne. (...)"

Tot i que sembla gran cosa, és un altre exemple més d'aquest periodisme patètic que es conforma en constatar quatre cosetes però no té pebrots de proposar res ...
Bé, sí : "le modèle espagnol va devoir être réinventé".
Així que ja ho sabeu ... teniu feina a proposar model d'Estat, perquè per molt catedràtica de Ciencies polítiques que tingui la Sylvia, només arriba fins on arriba... i quan no se'n sap mes ... no se'n sap més !
I queda clar que el llit ens els haurem de fer nosaltres. Així que ja podeu anar proposant...

____________________

Els fons i la forma. La forma i el fons.

El podcasting i els podcasts fan furor arreu, i em fa content formar part del grup dels que van seguint el ritme de l'evolució de les tecnologies associades a l'Internet 2.0.
Ho faig per plaer i seguint una inèrcia vella de vint anys, i allò, tot i ésser un ens inanimat, m'ho retorna acaronant-me l'ego: "Vas bé Sani,vas per bon camí ... no ho deixis" ...
Mentrestant, l'angelet bufador plora desconsolat per mi en un racó, pensant que cada hora "perduda" en el "keeping up with tecnology" és una hora manllevades a l'escriptura, que és el més important, l'únic realment important ...

Vaig caure als podcasts de France Culture on Fréderic Mitterand entrevistava Laurent Pelly, un dramaturg i creatiu de qui no en sabia res. Vaig decidir fer la transcripció d'una part de l'entrevista. Una magnífica entrevista on el creador parlava de les seves dèries i les seva manera de treballar. De creativitat, de treball en equip, de curiositat, de felicitat en el treball creatiu ...
Al final en va sortir la decisió de crear un podcast destinat al FLE, a can Podemus.com : Les pages du FLE.

La part per a mi més sucosa de l'entrevista entre Mitterand i Pelly, va ser l'aportació que feia la seva col·lega, codirectora de l'òpera de Toulouse, Agathe Mélinand. Segons ella, citant Lewis Carroll, calia ocupar-se, sobre tot , del fons ... car la forma ja apareixeria tota sola de manera natural.
En algun lloc del llibre Alícia al país de les meravelles hi ha, segons Mélinand : "Ocupa't del fons, la forma vindrà sola." Ja ho buscaré i ho trobaré si hi és.

Insisteix en aquest punt per dir que ella ho té molt clar malgrat que el seu col·lega Laurent li vol fer creure que, de vegades, pugui sigui al revés i que sigui la forma el que determini el contingut. Ella no es deixa convèncer i insisteix en la seva opció: sempre és el fons qui determina la forma.

Doncs bé, aquesta opinió que també és la nostra, queda matizada per una una altra argumentació, la que proposa Yasmina Reza, dramaturga de pro, que va decidir alternar la seva creació teatral exitosa amb un retrat sobre el poder, il·lustrant-ho en la figura de Nicolas Sarkozy.

Le Nouvel Observateur. Nº 2233. 23 au 29 août 2007. Exclusif : la face cachée de Sarkozy, par Yasmina Reza. Pages 6 à 13 :

Un any abans de la seva elecció com a President de la República francesa, Yasmina Reza va obtenir el seu vist i plau per seguir-lo [ llavors Ministre de l'Interior] durant un any, fins a les eleccions i poder escriure un llibre sobre ell. Un estrany però creatiu exemple de simbiosi.
Segons que confessa Reza, va anar a veure'l personalment i li va dir "textualment" això :

"J'aimerais Monsieur, vous suivre afin de faire votre portrait."
Il a tout de suite accepté. Il a même dit qu'il se sentait honoré. Il a ajouté : "Je n'ai pas l'impression de prendre un très grand risque."
Je lui ai dit qu'il avait tort et qu'il fallait peut-être davantage se méfier des écrivains que des journalistes."
Il m'a alors répondu "Même si vous me démolissez, vous me grandirez."

Tot això, que ja és prou interessantíssim per a mi, com a mínim, va al darrera del que he trobat abans en aquest especial Yasmina Reza & Nicolas Sarkozy : quan els periodistes del Nouvel Observateur li fan la pregunta del milió: "per quina raó una dramaturga com ella, va decidir un bon dia acompanyar un candidat a president de la República durant tot un any per fer-ne un llibre", ella va respondre això :

"Ce que l'on appelle le destin politique me fascine depuis toujours, pas la politique en tant que telle. Non, le destin politique . J'avais envie d'écrire là-dessus, mais je cherchais la forme.
Tant que la forme ne s'impose pas, rien ne s'impose...
Or je savais que ça ne pouvait être ni une pièce de théâtre ni un roman. Et puis il y a eu dans ma vie une rencontre déterminante avec un homme politique qui a créé une concordance entre le sujet que je portais et la forme que je cherchais pour le traiter."
Així va ser doncs com Yasmina Reza va decidir que el protagonista de la seva experiència escriptòrica fóra Sarkozy, i ell va accepetar!

"Il m'offait une véritable dramaturgie. Je l'ai rencontré pour la première fois en juin 2006, et j'étais certaine que ce candidat irait au moins jusqu'au second tour de l'élection présidentielle."

El final d'aquesta història és el llibre L'Aube, le soir ou la nuit. Pagava la pena llegir el Nouvel Obs i assabentar-nos de tot això, lligar-ho amb el dilema entre fons i forma, forma i fons ...

Tinc clar que la paraula clau és "arquitectura de l'obra", que inclou el contingut o continguts i la forma, el to, les claus amagades, l'estructura global de l'obra i la relació entre els personatges... la previsió del començament i la del final, que han de ser apriorístics d'entrada, deixant al destí, a la llei Murphy o a l'atzar els possibles canvis que s'imposin -si s'escau fer-ho- durant el camí que camini l'obra, sobre unes decisions fermes. Flexibilitat, mal·leablitat i resiliència aplicades a un bloc de pedra granítica picada ... ;-)

Com sempre queda clar que la voluntat i la capacitat de portar a terme l'obra, altrament dit, la realització efectiva de l'obra, -com el valor a la mili- , es dona per suposat i pressuposat. Cosa que pot ser molt pressuposar ...

Estem a punt d'arribar al punt de no retorn. Ja falta molt poc. Farem tocar les campanes de la Geltrú.

Temps de proverbis i reflexions

Temps de proverbis i reflexions:

"Tard o d'hora t'has d'enfrontar al dilema d'haver d'escollir entre un mentider i un enemic. El primer t'enganya, el segon t'ataca. Tens mala peça al teler. Escolta la veu de SunTzu. "

Atribuit al pensador Fum-Li-Thu, autor de Flors de primavera (308 AC)

"Polítics, polítiques, politicatis et omnia politiquetes"

Preguntes pertinents que cal que els electors es facin i facin a qui correspongui abans, durant i després de les eleccions del març 2008.


1. ¿Perquè el titiritero Rajoy no proclama ser contundent i implacable amb el frau i l’estafa i promet una legislació que condemni a cadena perpètua els responsables de fraus i les estafes col·lectives com les dels Albertos, casos Marbelles i Malaies i les mil més indignitats “que no te contarán morena” ?

2. ¿Perquè serà que la foto de la portada del diari El Periòdico de Catalunya d'avui dissabte 1 de març de 2008, on es mostren somrients els 5 candidats que una hora després s’insultaven representa un exemple ben clar de demagògia, cinisme i hipocresia política? No caldria prohibir aquesta mena de fotos, que són un insult a la intel·ligència i a la decència?

3. ¿Perquè hi ha tants pocs electors que es decantin per l¡opció IC-Verts a catalunya i IU a nivell estatal mentre hi ha treballadors que donen miserablement el seu vot a la dreta que els explota i els mensyprea? Serà per això que PP i Conferència episcopal no poden suportar una matèria al curriculum escolar que es digui Educació per a la ciutadania que desanalfabetitzi políticament els ciutadans del país?

4. Si el cinisme del PP, partit patètic, arriba a poder reconèixer en veu alta i en públic que aspiren a que hi hagi com més abstenció millor perquè en surtin perjudicades les opcions progressistes és que no es mereixen que la gent decent els doni el seu vot.

5. Pregunteu a Dolors Nadal quants lingots d’or cobra de Madrid per fer el paper patètic que fa cada cop que obre la boca.

6. Pregunteu als d’ERC quants anys tardaran a oblidar les moltes pixarades a sobre que se’ls han pixat els de Convergència i els d’Unió , els d’Unió i els de Convergència i poder fer veure que creuen que plovia …

7. Pregunteu a l’Artur mas si la foto de la seva vista privada amb JLRZ a la Moncloa de no fa gaire era per anar a fer respectar Catalunya o era per negociar el seu estatus personal a la Generalitat.

8. Pregunteu a Mariano Rajoy ,del PP, ara que ja fa més de 50 anys de Guernica, si el bombardeig del País basc el proper octubre el pensen fer amb els tancs, amb l’aviació o amb la marina. I quants milers de morts han calculat que caldrà fer per evitar i/o esclafar la promesa convocatòria de referèndum del Lehendakari Ibarretxe.

9. Pregunteu a tots els membres de la Conferència episcopal i a tots els “Goebbelistes” propagandistes de la cadena radiofònica COPE a quin dels diversos candidats pensen votar.

10. Pregunteu a Rajoy i a Zapatero perquè no parlen ni l’un ni l’altre de l’incompliment flagrant de la llei en relació amb el retorn a Catalunya dels papers de Salamanca.

11. Pregunteu exactament el mateix a tots i cadascun dels caps dels Partits polítics de Catalunya. perquè no parlen ni l’un ni l’altre de l’incompliment flagrant de la llei en relació amb el retorn a Catalunya dels papers de Salamanca.

12. Pregunteu-vos tots perquè la misèria política segueix sent tan miserable …però si no paga la pena votar ni que sigui pel candidat del Partit antitaurí.

Jo aniré votar, sí, ho tinc clar, i també sé què votaré, però valdria qualsevol vot que fos per evitar una Espanya governada pel PP, idea de la qual intento fugir com de la pesta!

Afegiu sisplau les vostres preguntes igualment pertinents a la zona de comentaris ...
La llista és llarga i jo només hi he aportat una mostreta de res ...

Torno a casa. A reveure, Granada.

Granada, divendres 22 de febrer de 2002

Aeroport de Granada, o vida de d’internauta transhumant.
Són prop de les 11 del matí i l’avió surt a les 12h20. No em donava prou temps per anar al centre i fer-hi una volta. Ja tinc els regalets per als dos meus. L'únic de veritat important.

No hi ha temps a perdre. Cal escriure o llegir. M’he posat cara als finestrals per veure les pistes i les muntanyes del fons.
Hauria de fer fred però fa un temps primaveral. A les portades dels diaris hi apareixen titulars que amenacen els regadius de tota la Vega de Granada. Els pantans també estan tan secs o més que els de Catalunya. Mala peça al teler. Haurem de sortir a resar a la deesa de la pluja com els indis americans.

Sona “Across the Universe“ dels Beatles, en versió d’una tal Lydia… sona bé i bonic. Es un bon dia i ja ha començat el cap de setmana especial.
Me’l tinc ben guanyat.
Abans d’ahir i ahir vaig treballar de valent , i molt bé. Crec que vaig convèncer a un grup de col·legues que el futur de l’ensenyament del FLE passa per la utilització de les noves technologies.

Vam crear una nova minixarxa col·laborativa i jo faré el que em toqui per animar-la i fer que fucionci.
Vam acabar dient que –exagerant uma miqueta– només som a un o dos clics de distància internètica.

Això em fa pensar que em cal escriure el primer poema del món amb aquest títol. Faré un haikú o un tanka lliure i així já quedarà fet per sempre més...
Això sí, la meva serà sempre poesia de vers lliure, res de respectar versificacions, només cal que hi hagi música i metáfora, com proclamava Verlaine...

A dos clics de distància.

Voldries allargar els moments joiosos
Aconseguir plaers que no acabin amb el dia
Fer d’avui una eterna primavera. És possible!
Serem, amiga, lluny només físicament
Romandrem a dos clics de distància

(Sani Girona. Febrer 2008)

"Catalans! Yes, you can! Let Independent people become Independent"

"Catalans.. Yes, you can! Let Independent people become Independent"

Barak Obama, hauria pronunciat aquestes paraules en un míting pronunciat -segons fonts oficioses- a la Cornell University ahir dilluns 16 de febrer de 2008, dia en que es feia efectiva la independència de Kosovo, recolzada pels EEUU i alguns dels democràtics estats centreeuropeus con França, Angleterra i Alemanya, i amb l'oposició d'Estats europeus de la talla moral d'Espanya i Xipre.

Per la seva part, Nicolas Sarkozy, des de les escales del palau de l'Elisi, va explicar perquè el seu estat jacobí havia donat el seu suport sense restriccions ni condicions a un Kosovo independent, i va acabar dient:

"Tôt ou tard , il faudra accorder aussi l'indépendance aux Basques et aux Catalans et aux Galiciens, s'ils sont majoritaires aux urnes" ...

Nois, noies, amics i amigues, ho sento, no us feu il·lusions: ni l'amic Barak va anar a la Universitat de Cornell a dir tot això de més amunt, ni l'amic Nicolas va donar aquella mena d'explicacions, a peu dret, a les escales de casa seva, a costat de la seva senyora.

Tot això, només va ser un somni, no sé si dir-ne un malson, que vaig patir ahir de matinada, perquè em vaig despertar tot suat i neguitós i amb ganes d'anar a prendre una dutxa escocesa que apaivagués la meva excitació ... ;-)

Mentre passava de l'aigua freda a l'aigua calenta, i de l'aigua calenta a l'aigua freda, sense poder fer-hi res, anava cantussejant les paraules de Martin Luther King barrejades amb les de la cançó "As time goes by" de Casablanca, lleugerament retocades ...

"I have a dream , I have a dream" ...
"A dream is just a dream" ...
ti-ro-li-ro, ti-ro-liro ...
ti-ro-li-ro, ti-ro-lí !
"Oh yes, the world will always welcome
In de pen dence ...
As time goes by "

Com diria el filòsof : El cervell té reaccions que la raó no entén ! (SGR)

La conferència episcopal no és l'església, és una secta perillosa

A mijan desembre 2007, en un d'aquests nous basars en què s'han convertit els quioscs, vaig poder comprar per dos euros més del preu del diari Avui + un llibre signat per Isabel Coixet : La vida és un guió. Ara Llibres. Barcelona 2004. ISBN 84-96.201-20-1.

Pròleg; La guerra i la postguerra que no vaig viure; La vida és un guió; Tanta por;
Històries de cinema; Mi vida sin mi són els capítols del llibre.

La part més important em sembla, de bon tros, la part final on parla de la seva pel·lícula La meva vida sense mi (2003). Són moltes les persones que associen les llistes de "coses que em queden per fer" amb aquella pel·lícula tan meravellosament, vital i màgica.
Hi explica els petits secrets de la realització i , gràcies a les seves confidències, descobrim les virtuts dels actors que fan que la seva pel·lícula s'hagi convertit en una obra important dins de la història del cinema i que ella, com a directora, s'hagi guanyat un lloc entre els més grans.

Però el fet que en parli aquí i ara és perquè, en aquest llibret, la Isabel s'hi retrata de valent, i fa tota una declaració principis. Descobrim així, en l'apartat del seu diccionari personal, que la seva va ser una família del bàndol dels vençuts i , segons que ella reconeix, va mamar una mena d'anticlericalisme fonamental.

"Capellans
Com que la meva família era profundament anticlerical, vaig sentor un munt d'històries esgarrifoses sobre la revenja dels capellans perseguits durant la guerra: històries de traïcions, delacions, sexe i diners". Tot i que mai no vaig assistir a un col·legi religiós, em va quedar gravat que la religió era un assumpte sinistre. Després, de gran vaig descobrir que, efectivament, ho era.
Les paraules "la culpa de tot la tenen els capellans" van acompanayar.me durant la infància."
Isabel Coixet La vida és un guió. Ara Llibres. Barcelona 2004. pg. 21

El fet que l'altre dia la televisió espanyola emetés un debat sobre el tema de si l'església s'ha de posar o no en política, m'ha fet pensar que per analitzar la situació actual, ara segurament calia filar una mica més prim en el termes , i substitutir "capellans", terme del tot impropi, per el de "Conferència episcopal o cúpula de l'església catòlica espanyola" actual, que avui, a febrer del 2008, a vigílies de les elecccions generals de març de 2008, i exactament al igual com ho va fer a vigílies de la revolta feixista del l'exèrcit de Franco contra la República, aquests bisbes es posen fuenteovejunescament al costat de la dreta més antidemocràtica i reaccionària, per tal d'aconseguir tombar un govern progressista , poder fer abolir les lleis progressistes que els successius governs progressistes han aplicat, i fer tornar el país, literalment, a situacions d'èpoques passades de segle XIX o XX.

No sé com s'ha de fer, però s'ha d'aconseguir convèncer la majoria d'espanyols que votin qualsevol opció que no passi per votar el PP de la gavina-voltor, associat ara explícitament a les hienes disfressades amb sotanes negres, la cúpula de la conferència episcopal del 2008, grup de pressió d'aspecte mafiós i sectari, propietària d'una cadena de ràdio d'àmbit nacional a través de la qual insulta, menteix i ataca la legitimitat democràtica, i que no té res a veure amb la honestedad, la solidaritat, l'altruisme i tots els principis cristians dels fidels de base de l'església catòlica.

Cal precisar-ho bé, perquè milers i milers de capellans i milions de catòlics espanyols, bascos, gallecs i catalans no tenen la culpa de tenir, al capdavant del seu sindicat ideològic, uns representants tan sectaris, cínics, hipòcrites, abjectes i indesitjables.

Retalls de premsa. Collita del dia

El País 12.02.2008. pg. 36-37.

"No es la hamburguesa, niños, es el deporte"

Suposo que tothom sap que allà on posa l'eufemisme "niños" s'ha de llegir "stupid", però el joc de paraules està força ben jugat.

En realitat ho estan dient a tothom, no només als adolescents bollicaos ...
Per tant, m'hauré d'aplicar jo també la doble teràpia: dieta i bici & piscina. L'altre dia vaig comprovar que l'esquí ja em comença a fer trontollar les cames ... Tan vermelles com les baixava ! Però ara, com més blaves són, millor! No som res.

Avui + 12.02.2008.
Pg. 26. "Relat, discurs, gest". Ferran Sáez Mateu.

"Convindria que el discurs, el relat i la gestualitat d'aquestes dues formacions [ERC i CiU] no fossin enteses per l'electorat català només com un possible complement o element corrector d'un dels dos gran partits espanyols , que és el plantejament explícit d'IC-V en relació al PSOE "

Aquest article s'acompanya-il·lustra amb dibuix quadrat agressiu d'uns 600pix x 600pix en que dues entelèquies, ambdues amb el cap tapat, ERC i CiU, es morregen! Molt creatiu, Ferran ! Per il·lustrar el teu proper article, proposo que el dibuix mostri les mateixes entelèquies però una enculant l'altra o les dues en una abraçada mantisreligiosiana ...

Pg. 28. "Doncs compra't un gos". Isabel-Clara Simó.

"A nosaltres ens fan la punyeta i quan ja no podem més ens deixen de fer la punyeta i quedem com estàvem. Contents i feliços de romandre sempre al mateix lloc. "

"Però no tenim capacitat de revolta, ni tan sols farem una vaga fiscal ni plantarem cara."

Aquesta segona frase, en el seu article, va davant de paràgraf citat. Jo la poso al darrera perquè m'hi agrada més, però l'ordre gairebé no altera la constatació ni la moralina de la faula: Ora pro nobis i posa-t'hi fulles.

Col·laboració en el 42è joc literari en homenatge a Mercè Rodoreda

A petició del blog Tens un racó dalt del món , ( http://jmtibau.blogspot.com/ ), és un plaer col·laborar en el 42è joc literari que organitza en Jesús Ma Tibau, aquest cop en homenatge a Mercè Rodoreda en motiu del centenari d'aquesta autora.

Som una seixantena els blogs que col·laborem en aquesta iniciativa, entre els quals s'han repartit fragments de textos inventats per l'organitzador del joc, i uns altres que pertanyen a l'obra
La plaça del diamant.
Qui vulgui participar haurà de descobrir una quantitat determinada de fragments.
Podreu trobar les instruccions al seu blog, el dia 6 de febrer, buscant la referència
al 42è joc literari.
Animeu-vos a participar, també hi ha premis, com ara lots de llibres o diccionaris.
Aquí a sota trobareu el fragment que em correspon, al qual jo li he afegit una imatge per il·lustrar-lo:



44. Sempre l’esperava al balcó i el veia arribar enmig dels geranis; m’agradava com aixecava la mà per saludar-me des de la cantonada.

_____________________

Per poder gaudir del teu text antològic, Biel, pagava la pena ... | Blocomentari

Blog : __ Plagueta de bord
Autor : _Biel Mesquida
Post : __TEXT PER A LA CATOSFERA
EL BLOG COM ESPAI-TEMPS D’ESCRIPTURA PROVISIONAL
bielmamengual dissabte, 26 de gener de 2008 09:31h


Blocomentari: Per poder gaudir del teu text antològic, Biel, pagava la pena que et posessis malalt ;-)
Sani Girona Adreça electrònica dijous, 31 de gener de 2008 10:03h

Benvolgut Biel,

Deixa'm que ho digui així, per provocar, perquè no sé com dir altrament el molt que ens vas sacsejar a tots els presents a l'acte de Blogs i Literatura el dissabte 26 al matí, a Granollers.
Tot i que en Toni ja ens havia previngut de bon matí, -en un café on vam coïncidir Jordi , Toni , Jesús Ma i jo- , de l'abast del teu missatge, escoltar-lo sencer llegit des de la taula va ser una experiència memorable.

Ens dona motius de joia i d'orgull tenir-te com a col·lega blogaire, i amb posts com el teu, també aquí et reconeixem com a mestre insuperable.
Posa't bo aviat i aviat que poguem venjar-nos d'aquella absència i de tot plegat fent una celebració com cal.
"À quelque chose malheur est bon" i perdona'm la boutade, una petita saninada, sé que tu entens què vull dir, oi? ;-)
Aquesta indisposició teva serà recordada per sempre més com la causa i efecte d'un dels textos antològics i més meravellosos de la Catosfera.

Una molt forta abraçada

Sani

____________

Catosfera 2008. Àlbum de fotos 2/2

Totes les fotos són a l'àlbum sencer, a can Flickr Sani,
també es troben duplicades a l'àlbum Facebook Sani


César Calderón. Conferència sobre ciberactivisme polític


César Calderón. Conferència sobre ciberactivisme polític


Víctor Pàmies. Moderador de la taula blog/vs/bloc


Blogaires. Antaviana. Blogaires


Blogaires / Bloguers


Blogaires / Bloguers


Blogaires / Bloguers


Organitzadors de les Jornades


Blogaires / Bloguers


Toni Ibañez i Laura Borràs


Laura Borràs & Sani Girona

Toni Ibañez, Marina Martori, Francesc Puigcarbó


Toni Ibáñez, Sani Girona, Francesc Puigcarbó

3/10. Metablogositats. El blocomentari i l'edició de comentaris en blogs aliens.

Al post Metablogositats vaig fer una llista a priorística del que em semblava que aniria bé comentar abans, durant i després de les Jornades de Granollers.

Va ser un exercici de premonició que ha resultat ser força ajustat. No hi ha res a treure del que havia imaginat i sí, en canvi, molts més temes a afegir i desenvolupar.

El fet d'incloure a la llista el tema dels comentaris als blogs aliens i el del blocomentari va ser degut al fet d'imaginar -santa innocència- que hi hauria temps per a tot i, per tant, per parlar d'aquesta idea en el marc dels torns de paraules d'alguna de les taules.

La veritat és que ja tinc una certa experiència de conferències i torns de paraules i ja he anat aprenent que no cal esperar-ne massa: o bé hi ha una llarga llista de persones que volen participar i per tant no es pot dir gran cosa, o bé no hi ha ningú i et sembla que pot dir tot el que vols i de seguida sembla que facis de ponent ;-) Costa més del que sembla trobar el punt virtuós.

Com a mínim , aquí en el blog, a micròfon apagat puc allargar-me tant com vulgui o com cregui necessari per dir tot el que em cal dir.

Donant-li dues voltes, m'adono que el tema dels comentaris té, com a mínim, dos o tres vessants: tècnic (quin codi i amb quines limitacions per a accedir a un espai aliè) , escriptoricoliteràri (obra completa, opera omnia) i jurídic (drets d'autor).
Ben mirat no són apartats autònoms ni independents sinó que van perfectament lligats. Si seguiu llegint us explico com ho veig.


Comentaris en els blogs: vessant tècnic i d'autoria literària

Des que blocat.com, al 2004 , tenia limitat el nombre de caràcters a la zona de comentaris fins als dies de les Jornades de Granollers, Catosfera 2008, 25,26 i 27 de gener, tot i que no ha plogut gaire, l'evolució de l'apartat comentaris és extraordinària.
La majoria de serveis, per no dir tots, excepte el de Blogger, almenys a dia d'avui, inclouen un petit editor que permet de posar en negreta o cursiva una paraula o tros de text del comentari, i /o de marcar-lo com a enllaç.

D'altres, és clar, van molt més enllà i afegeixen, a més, la possibilitat de deixar un audiocomentari o un videocomentari.
Tot i que ja hem creat podcasts , no hem deixat encara cap audiocomenari en cap post tampoc hem utilitzat la webcam per grvar un videocomentari. No descarto fer-ho ben aviat.
Falta només poder enviar olors, pudors i carícies .. i ni això no és ja tema de ciència ficció tal com deia Laura Borràs en la seva intervenció a la taula Blogs i Literatura...

Un editor per als comentaris com els que inclouen els Blogs en WordPress, no pot anar als blogs de Blogger. Vaig peguntar-ho i em vam ser clars. De manera que per aquest costat em van donar un petit disgust.
Jo ja procuro estar al dia i seguir el ritme frenètic del moviment de programes i serveis a Internet, però és una batalla perduda. No hi ha manera de seguir-ho tot ... Només es pot seguir aquells panys de paret tecnològica que han concevut de manera hipersenzilla per tal que en pugui disfrutar gairebé intuitivament el màxim nombre d'internautes. Però tothom o gairebé tothom sent carinyo per alguns serveis i no està disposat a canviar-ho cada quatre dies.
O això és el que em passa a mi. Ja vaig esperimentar aquest sentiment quan vaig deixar Blocat.com per obrir un blog a can Blogger. Ara tot empeny a deixar una altra parella estable per anar a caure a braços d'una parella més jove...

A no ser que Blogger es tregui un as de la màniga ben aviat, la majoria de nous blogaires ho farà sobre WordPress.
N'és una prova evident el fet que el Departament d'Educació de la Gencat hagi triat aquesta opció i no la de Google!

Més encara, si haguéssim de fer cas d'un expert molt expert, si la nostra aposta fos per la seguretat, ens diu que hauríem d'apostar pel servidor Nireblog, que és també en català.

Per mantenir doncs el ritme d'estar- al- dia-permanent, vaig obrir ja un blog Wordpress i d'aqui a uns mesos compto obrir-ne un altre d'ultima generació probabelement m'apuntaré als que ofereixin audiocomentaris i videocomentaris. No perquè pensi que cal eliminar la lletra, ans al contrari, caldrà potenciar-la més que mai perquè no comenci a desaparèixer ... sinó perquè em sembla que el to de veu i el llenguatge no verbal també formen part del missatge del comentari, i si ens ofereixen utilitzar-ho, no cal renunciar-hi.

Deixo per una altra ocasió el fet de referir-me al Servei Vilaweb, als que jo aprecio i als qui desitjo tot el millor.

Sobre aquest punt s'agrairan consells i reflexions sobre els millors serveis de blogs que conegueu aquí, allà o més enllà. On sigui. Análisi comparativa, crítiques, valoracions. La pregunta del milió: esteu satisfets del votre propi blog pel que fa a les opcions de comentaris?


Dit tot això, necessito tornar a incidir en un aspecte especial del qual me'n sento l'inventor mentre no es demostri el contrari.
Vaig inventar la idea del *blocomentari i a hores d'ara encara no ha aparegut l'eina que el faci innecessari.

Què és un *blocomentari? (Sani Girona. Properament a la Vikipèdia )

Reprenc aquí la definició antiga i li afegeixo un aspecte important
1. Per dir-ho curt i ras, un blocomentari és la represa -en el blog propi - d'un comentari deixat en un post d'un blog aliè.
2. La definició es completa encara amb un punt més: la creació en el propi blog del comentari que voldries fer a un post d'un blog que no admet comentaris.

En ambdós casos, la inclusió de la paraula blocomentari en el títol del post, indica que no és un pots nou sinó un comentari.
L'avantatge principal és la possibilitat d'editar aquell comentari quan sigui en el temps, al cap de poca estona o al cap d'uns mesos o algun any. I per edició entenc la modificació que s'escaigui, des de la corecció d'alguna errada ortogràfica fins a la modificació d'una idea principal o secundària. La substitució si cal d'una idea per la seva contrària.

L'avantatge secundari -principal potser per segons qui- és el fet d'incloure sistemàticament en le propi blog tots els comentaris escampats en els blogs amics -o adversaris-, de manera que el blog contingui el grix de tot allò que cadascú ha escrit i ho reflecteixi com a obra completa.

Tothom ha experimentat alguna vegada la sensació d'haver deixat escrit un comentari important a casa d'un altre blogaire; més important que algun dels propis posts...

Res no ens impedeix convertir aquell comentari en blocomentari, per tenir-lo a mà, recordar-lo i si ens sembla, modificar-lo.

La idea em va venir fruit de la meva necessitat de corregir gairebé sempre després d'haver postejat, allò que la maoria de gent fa en un editor o sobre un esborrany provisional.
Després d'haver penjat cada post, ja començo a corregir-lo.

Vaig insistir en la idea en veure que en cap servidor de blogs no era permès d'editar els propis comentaris una vegada penjats.
Per això per a mi va ser una gran satisfacció veure que Blogger.com, com si em fes cas i veiés que això era un aspecte necessari, va posar sota cada comentari enviat en un altre blog a Blloger una icona de paperera, que permet esborrar un comentari propi si al cap d'una estona hom es penedeix d'haver-lo penjat.
Efectivament el podem esborrar i posar-n'hi un altre, modificat a voluntat, o no deixar-ne cap.

La meva pregunta, des que vaig imaginar el blocomentari fins ara mateix és aquesta:
¿Què suposaria tècnicament establir una mena de miniformulari automàtic que permetés afegir al nostre post el comentari que volem deixar a casa d'altri i que el blogaire destinatari del nostre comentari rebés per correu el tros de codi empaquetat corresponent al nostre comentari.
Caldria establir un petit "javascript" o "plug-in" per dir-ho d'alguna manera que en rebre-ho i validar-ho afegís aquell codi (amb estils inclosos, vull dir) al seu blog ?

En esquema, fóra així:

1. Veig un post que m'interessa i decideixo comentar-lo
2. Escric el comentari al meu blog tractant-lo com a blocomentari (tècnicament el blog ho processa automàticament mitjançant un "formulari" i llavors ho envia al destinatari)
3. El destinatari reb el comentari-codi que li enviem; ell ho valida i en fer-ho, queda automàticament penjat en el seu blog, en la zona de comentaris del post en qüestió.
4. L'autor del comentari conserva en forma d'obra completa tot el que posteja i tot el que comenta en altres blogs.

Tot són avantatges i pocs inconvenients o jo no els hi sé veure. I suposo que des d'un punt de vista tècnic no és gaire difícil de resoldre i fer-ho possible.
Jo ja he fet la meva feina creativa d'imaginar una modificació que ara per ara no existeix a la blogosfera... ara és l'hora dels tècnics.

Així doncs, aviam quin servei de blogs caça primer la idea, la fa seva i l'ofereix modificada i millorada urbi et orbi.

Potser podrem dir: "vindran nous blogs que ens faran més feliços..."
Amén.

__________________________

Catosfera 2008. Album de fotos 1/2

Jornades de Granollers, 25, 26 i 27 de gener de 2007. Catosfera 2008.
Aquí trobareu les meves fotos de les Jornades i algunes d'alguns amics i amigues que van acceptar prémer el botó perquè hi sortís jo també en les millors companyies.

Em ve de gust penjar-ne aquí una a una les més significatives per a mi, però per ara, provisionalment deixo a punt de clic l' enllaç a l'àlbum Flickr.



Jordi Ferré, Toni Ibañez, Sani Girona, Jesús Ma Tibau

Jordi Bosch. Generalitat. Marc Vidal, org. Catosfera 2008


Taula Blogs i Literatura 1/3. Toni Ibañez, Jordi Ferré, Laura Borràs.


Taula Blogs i Literatura 2/3. Jesús Ma Tibau i Miquel Bonfill


Taula Blogs i Literatura 3/3. Jordi Ferré i Laura Borràs


Sani Girona i César Calderón. Aprenent i megacrack


CTUG. Zona wifi. Blogaires / Bloguers connectats & Marina Martori


Sani Girona & Júlia Costa . Blog La panxa del bou


Júlia Costa i El veí de dalt

_____________

2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog

Els comentaris als posts són, com tothom sap i és profecia, una part essencial de la definició de l'Internet 2.0: sinònims d'interactivitat i d'immediatesa. No són un element secundari o superflu, sinó fonamental.
Des que vaig obrir el primer blog -Dipofilopersiflex- als servidor blocat.com, que després es va reconvertir en bloc.cat -i ara potser haurà de fer-ho com a blog.cat-, vaig tenir amb aquests elements especials, dimoniets divertits, les meves diferències.

Hi havia un corrent que preconitzava els posts curts o amb tendència a la minimalitat, i per això, durant un temps, semblava que escriure més de quatre ratlles exigia demanar disculpes.
"Perdoneu que m'allagui"; "Perdoneu si m'enrotllo"; "Perdoneu que hagi omplert més d'una pantalla"...
Aquesta situació quedava resolta en la secció de comentaris, on el requadre limitava l'extensió del text -no recordo si admetia hipertext- a un nombre relativament raquític de caràcters, nombre que, per cert, no quedava precisat enlloc. De manera que cada comentari a blocat.com era un risc. Risc de perdre el comentari sencer: si el comentari superava el límit estipulat, en validar i enviar es perdia irremisiblement i irrecuperable tot el que s'havia escrit.
L'emprenyada era tal que ningú permetia que li passes gaires vegades. La solució, escriure el comentari en un editor de text i llavors penjar-lo en forma de dos, tres o quatre trossos diferents, penjats un darrera l'altre.

Jo recordo haver-me'n queixat al fòrum, i haver preguntat si era degut al preu de l'espai al servidor o què. Tot era tan nou, que ningú no sabia ben bé com aniria evolucionant l'invent, però tothom olorava que allò no tenia límits i que calia demanar, proposar, "exigir" ...

Els comentaris eren, en comparació a les pàgines web, l'element viu que convertia cada blogaire en "escriptor" amb públic directe capaç d'interactuar amb l'autor i l'autor amb els seus lectors fossin 2 o dos cents. Realment revolucionari. Això no ha variat i és així i així serà, potenciat a més per factors com els de l' "escriptura sensitiva" que posarà en joc tots els sentits, i sempre en clau interactiva.

És per tot això i moltes més raons encara, que difícilment trobareu -i només fent esforços considerables- alguns blogs sense comentaris activats.
Ho anomenen blogs per pura inèrcia, però no perquè s'ajustin a la definició autèntica de blogs.

Argumentaran alguns que si els comentaris són opcionals als blogs, això vol dir que tenen tot el dret a no activar-los, oi?
Caldrà dir sense cridar gaire que cadascú es tria el que vol, però que justament per això se'n fa responsable? I si un tria ser propietari d'un blog sense comentaris, en realitat, velis nolis, tria una pàgina web de l'internet 1.0, és a dir hipertextual, però no interactiva.

No interactiva? Com! Què impedeix que els lectors puguin escriure un mel al "webòfil ainteractiu" i que aquest els contesti el missatge? Res no impedeix res. Tot és permès i tot és lícit, però en triar una opció, cadascú tria la seva comunitat de referència, es posiciona i es defineix...

Què es pot fer amb els blogs sense comentaris? Se m'acudeixen com a mínim tres coses.
Una, la d'intentar, empàticament, entendre la decisió assumida i les raons que l'acompanyen.
La segona, d'una manera Bondiana: viure i "deixar morir", i que no ofengui la metàfora! Deixar que l'obsolescència imposi la seva llei i la lògica s'imposi a la tossuderia...
La tercera, és arma de doble tallant: intentar convèncer els amics "equivocats" ( ja sento els seus crits, insults o brams) perquè deixin dreceres feréstegues i agafin el bon camí.

M'atreveixo a recomanar només les dues primeres, i deixar la tercera únicament per als més atrevits, o millor encara, evitar posar-nos allà no ens ho demanen ;-)

Quines raons poden raonablement fonamentar la decisió de no acceptar comentaris a un blog?
En els temps de la Catosfera 2008? Potser moltes d'altres, però se me n'acudeixen només dues de lògiques i normals.

A. Una raó podria ser el fet que la feina excessiva ja impedeixi implementar més o menys regularment un dietari i que, llavors, el fet d'haver encara de llegir i potser fins i tot contestar comentaris supera el temps valuós i sagrat que l'autor està disposar a sacrificar (?)

B. La segona, força versemblant tot i que sembli estranya: un autor es té en tan alta consideració i estima, considera tenir tan immensa categoria escriptòrica o literària que el fet d'obrir comentaris als seus escrits ho associa a obrir la porta a la xusma i la massa irresponsable que trucaria a les portes del seu palau per deixar-hi dit qualsevol bajanada insultant, insípida o miserable o, com a mínim, sempre molt allunyada d'un alt grau de "divinitat".

Els pseudoblaires i els webòfils ainteractius ja saben prou bé que els comentaris poden ser moderats per l'autor i donar pas només als que ells considerin vàlids. Però ca! Res no hi fa. Haver de llegir fulleraca, faramalla escriptòrica de qualsevol quidam sense nom o anonimitzat! Quin fàstic, i quina terrible pèrdua de temps! Fuig , fuig, de cap manera!

Sigui A o sigui B, les raons són opcions i, com se sol dir, totes les opcions són respectables (?) Cadascú és lliure de fer el que vol i no li cal donar explicacions de cap mena a ningú.

Això sí, en la nostra modesta opinió, modèstia que mai no hem d'oblidar i que hem d'estimar com una perpètua companya, el fet que un blog no admeti comentaris el transforma una mica en un bloc disminuit, autoinvalidad i desaprofitat, en part desposseït de l'essència del blog de veritat. Una mena de "no blog" vaja, -entre cometes, és clar -, per dir-ho curt i ras.

Així doncs, amic, amiga, tu t'ho tries, tu sabràs!
________________

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2
.

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2

Sani Girona on Vimeo.
.

Marc Vidal va participar com a ajudant tècnic de César Calderón
passant amb exactitud i precisió les imatges il·lustratives
de la presentació en Power Point

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 1/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 Ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderó
Ciberactivisme 1/2 Ciberactivisme 2/2

from Sani Girona on Vimeo.

ABC/10 Post Extraordinari Catosfera 2008. Demanant disculpes públiques a Vicent Partal

Benvolgut Vicent,

No tinc edat per a fer segons quines coses si no em veig abocat a fer-ho necessàriament. I ara i aquí, sento la necessitat de demanar-te disculpes públiques.

Encara no m'ho puc creure ara, perquè jo no me n'he adonat, es veu que he fet una cagada "imperdonable". M'ho ha fet veure un amic dient-me: "T'has carregat en Partal" i llavors m'he adonat que l'havia feta grossa. Un lapsus linguae improbable, m'ha fet dir Vicent Partal allà on jo em referia a Manuel Vicent!

He anat a dir-li al Marc Vidal, seriosament, que sisplau em disculpés quan et veiés, i m'han dit que eres a la taula com a ponent.
Jo havia de tornar cap a Vilanova, però he cregut necessari entrar i anar a demanar-te disculpes quan la sessió ja havia començat. No sé si has notat amb el meu to -espero que sí- que et demanava ben sincerament perdó per la desafortunada "cagada" que ha coïncidit -fixa't bé en el fet que fossis present a la sala, cosa que jo desconeixia! Murphy total !

Com que haurà quedat gravada la meva intervenció, estic segur que a l'hora de visionar-la quedarà clar que jo parlava de la columna barroca però innòcua i inútil, des del punt de vista de l'aportació de propostes de canvis, de Manuel Vicent a El País, que , per altra banda, era ben bé un exemple que m'ha vingut al cap així espontàneament, perquè tot ha estat improvitzat. Jo no tenia previst intervenir... Creu-me!
Fins aquí l'explicació de la desagradable situació que he creat sense voler. Me'n faig creus.

M'he passat tot el viatge de Granollers a Vilanova pensat quina seria la millor manera de demanar-te perdó. No sé si et servirà aquesta, però és la que em demana el cos, i afegiré encara tres cosetes, totes tres interrelacionades.

Primera : una mitja hora abans de començar l'acte d'obertura de les Jornades, parlava amb en Francesc Puigcarbó i un altre parell de blogaires i jo imagina i proposa per a Vilaweb protecció, promoció i potenciació. Insisteixo tinc testimonis. Que diguin ells si no ha anat així la conversa.
I és que per a mi ...
Segona : si repasses la llista de comentaris meus al teu blog/bloc Mails per a Hipàtia , veuràs que absolutament totes les meves intervencions -repassa-ho sisplau, repassa-ho- expressen la més absoluta admiració per la teva tasca.

Tercera: acabo afegint, perquè així és, que no pararé fins que no ens bevem una copa del que vulguis com si ens fuméssim una pipa de la pau, perquè en el meu llistat de gent a qui admiro i aprecio per raons diverses, apareixes a costat de l'Eliseu Climent i el Biel Mesquida, i em dol especialment haver sigut protagonista d'aquest lapsus tan desagradable...
Per una vegada que et podia saludar i adreçar personalment unes paraules, vaig i la faig grossa a més no poder: en públic i davant la càmara!

Després de tot el que he dit, espero que aquest incident et sembli del tot perdonable.

Voilà.
Fins aviat
Ben amistosament
Sani Girona

Vilanova i la Geltrú, divendres 25 de gener de 2008. ( 23:48)
_____________________

Metablogositats. 1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.

Aquesta vigília de les Jornades de Granollers encara m'han donat un nou element per parlar i posicionar-me en aquest enfrontament terminològic entre BLOG i BLOC per designar allò que arreu del planeta es coneix com a BLOG.

Al reportatge de l'Internauta en què Vicent Partal entrevista a Marc Vidal, aquest, durant l'entrvista que teé lloc a Granollers utilitza diverses vegades el teme blog, i així apareix també sobreimpresionat en els subtítols; però el mateix Marc evita parlar de blogaires i parla de blocaires o de bloggers.
Curiosament mai no apareix enlloc el terme blocosfera, ni sona bloquejar ni blocar ... o molt imperceptiblement: "C'est mauvais signe, signe que le tableau est mauvais".

Alguns pocapenes van riure en llegir que a les Jornades de Granollers es començaria debatent aquest aspecte important, per desgràcia, de la BloGosfera i concretament de la blogosfera catalana.
Dic "per desgràcia" perquè em sembla penós i una mica patètic que una vegada més, en un país petit necessitat sempre del màxim de cohesió, apareguin persones que provoquin efectes separadors, divisors, enfrontadors ... i el pitjor de tot és que aquest factor distorsionador sigui completament innecessari.

He llegit ja el perquè a Catalunya algú va optar per bloc: 1* 2* 3* *4 *5 en comptes de la norma mundial de blog: 1* 2* 3* 4* . Curiós el cas de Niroblog , ja es veu que li passa, com a d'altres, allò de "querer dos palabras a la vez ... y no estar loco". L'explicació és que la pela és la pela i en català opta per bloc, però tot seguix com blog...
És una mica fals que a França funcioni el terme blogue ...Passa com aquí, que cohabiten, malament, les opcions blogue i blog. Blogue va ser un esguerro com aquí ho va ser voler dir-ne dip. Arreu, la norma és blog: Google. Résultats 1 - 10 sur un total d'environ 721 000 000 pour "Blogs" ( 1. 40 de la matinada del 25.1.2008).

Suposo que el divendres a Granollers els que defensen l'opció bloc ho explicaran ben argumentadament. Francament, tinc molta curiositat per veure amb quins arguments seriosos ho argumenten. Això espero escoltar i si puc, entendre, però dubto que em convencin.

El que tinc clar és que el fet que Vilaweb, i que la XTEC hagin optat pel terme "bloc" fa poc menys que impossible que hi hagi una acceptació de canvi cap al terme "blog". De manera que em temo que el debat, envoltat de mil retòriques, acabi servint només per mirar de justificar el perquè d'un error. Error al meu parer, és clar.

Tanmateix, ho vaig dir en algun lloc o a algú, quan es començaven a organitzar les Jornades que en aquest tema em guardava la carta de "rectificar", estratègia i actitutd de savis, sempre i quan em convencessin de veritat que calia aquest terme irregular i no el terme mundialment normalitzat.

Realment hi ha gent que prefereix parlar de blogger abans que dir blogaire.
D'altres prefereixen blocar a bloguejar. Encara com no van esguerrar també "post" i aquest terme no el van tocar.
He llegit molt poques Blocosferes ... potser perquè no n'hi ha cap. Hi ha la BloGosfera universal, com hi ha Internet i no hi ha Interxarxa.

Sap tothom, des de Primària, que en l'evolució de la llengua, la P tendeix a evolucionar cap a la B, de la mateixa manera que la C tendeix a evolucionar cap a la G, i la T cap a la D.
Fins i tot la llei d'economia lingüística -ecologia lingüistica també :-)- jugaria en el sentit d'una normalització mundial que ha estat violada innecessàriament.

Veurem què fa el temps, metàfora de la vida, que tot ho ordena i posa cada cosa al seu lloc, què decideix sobre aquest esguerro. De fet, vull dir els usuaris de l'eina, és a dir els blogaires o blocaires de la BloGosfera catalana, ben anomenada Catosfera.
Veurem què acaben triant i quin terme s'acaba imposant. Perquè seran ells i no Termcat, ni Vilaweb ni la Xtec qui imposaran llur opció, que a mi personalment no m'agrada i que considero equivocada. I greu que em sap no estar-hi d'acord!

Veurem qui acabarà tenint raó. I dic ben clar i català que si algun dia considero que anava equivocat, ho reconeixeré sense embuts i ho diré tan net com ara.
Avui per avui, no és el cas! Veurem si demà canvio de parer o em refermo en la meva opció.

Bones Jornades Catosfera 2008

___________


El fet que canviessin a darrera hora el programa previst i aquest debat quedés ajornat fins diumenge, em va impedir assistir-hi tal com hauria estat la meva intenció. Per sort tot va quedat gravat en diversos formats i assistents o no, en podrem gaudir les vegades que calgui des de casa. No és el mateix, però és el que més s'asssembla a haver pogut ser allà.

Algunes de les reaccions al
debat o combat blog/vs/blog,
moderat per Víctor Pàmies, les trobem justament en el seu blog Raons que rimen

_________________

Metablogositats. Catosfera 2008

Projecte de desenvolupament de la sèrie *metablogositats (*© del Sani).
.
.
1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.
2/10 No comentaris, no blog
3/10 Edició de comentaris en blogs aliens i els blocomentaris
4/10 Punt de vista sobre la revolució blogaire
5/10 L'eina més important que cal implementar

Impressions de les Jornades de Granollers catosfera 2008
6/10 Blogs i educació
7/10 Blogs i literatura. Taula & Llibre dels blogaires
8/10 Blogs i política
9/10 Desvirtualitzant blogaires
10/10 Balanç provisonalment definitiu


___________


Enllaços

* Manifest Catosfèric de Granollers

* Dos gurus d'internet impulsen un codi ètic en els blocs

* Videos de les sessions de les Jornades: gairebé tots allà i alguns de meus, aquí

* Catosfera o el tsunami blocaire a la Internet catalana (Saül Gordillo)

* Cròniques de la Catosfera 2008 per Víctor Pàmies @ Rimes que rimen

Pel·lícula: El amor en los tiempos del cólera

Cada vegada m'atreveixo menys a recomanar res a ningú. Tot i que porto tan posat a sobre el fet de voler compartir allò que m'agrada que, per pura inèrcia, se m'escapa fer-ho encara massa sovint. Però la meva voluntat és la de refrenar-me fins al punt d'acabar dient només m'agrada o no m'agrada. I és que l'entusiasme per les coses, difícilment s'encomana, i allò que a un li sembla sublim, a l'altre/a pot ser que ni tan sols li agradi una mica, encara més que ho apreciï.

Vaig anar a veure El amor en los tiempos del cólera .

En vaig disfrutar fins al punt de no poder retenir unes llàgrimes al final, fruit de l'empatia amb aquella parella de ficció, Florentino Ariza i Fermina Daza, que acabava gaudint d'allò que el destí havia retardat cinquanta tres anys, set mesos i onze dies.

Ja és dir el molt a dins que m'havia entrat la pel·lícula fins a oblidar que era assegut a la fila 7 , butaca 15 de la sala 4 del cinema Lauren.
La ficció de García Márquez adaptada al cinema, amb un meravellós final sobre unes imatges del riu Magdalena atravessant les selves colombianes em va colpir. A casa, no m'he pogut estar d'obrir el llibre i recopiar-ne el darrer paràgraf de l'obra.

- Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.
(...)
El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza , su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites y no la muerte.
- Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? - le preguntó.
Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.
-Toda la vida- dijo.
(Gabriel garcía Márquez. El amor en los tiempos del cólera. pg. 502-503)

No sóc capaç de trobar-hi punts a criticar des del punts de vista tècnic. En tot cas, algun aspecte de la interpretació de Bardem. Em sembla una gran pel·lícula per emocionar-se i somiar.

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."

Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

La polèmica més gran del món dels llibres | Blocomentari

Blog : Tens un racó dalt del món
Autor : JM Tibau
Post .. : La polèmica més gran del món dels llibres (21 de setembre de 2007)


Blocomentari : Sani Girona Roig ha dit...




Una de les raons que fan que les coses no es moguin d'on són és que la majoria de gent només constati i ningú no protesti ni proposi canviar.Amb això coïncideixo amb Vicent Partal que ho diu ben clar al seu post El valor de protestar
Els comentaris d'aquest post en són una mostra. Si ningú no proposa alguna cosa,- millor si és proposta argumentada-, és probable que aquest caos, metàfora de mil caos molt més greus i importants, es perpetuï indefinidament.

Jo tinc clars els raonaments possibles:
Per al llibre, com per altres coses importants, a més de la posició erecta, hi ha la posició de descans ;-)



Fins a qui, lògica pura, oi? Doncs bé, ja ens hi estem acostant:En posició de descans, el normal és que el llibre el veiem de cara i no de cul, oi? Posem que sí, i continuem amb el raonament: Agafeu un llibre, poseu-lo boca-celosa, -mirant cap al cel, vull dir- de manera que li poguem llegir la portada. Ara gireu-lo mica en mica fins a veure-li el llom... i ja teniu com haurien d'anar les lletres als lloms: Drets, erectes, títol i autor haurien d'anar de dalt cap a baix. Sobre la taula, d'esquerra a dreta. Els que ho fan així són els que hi toquen. I els altres, ens toquen els d'allò que no sonen.
Cal reconèixer, tanmateix, que s'enfronten aquí dues lògiques: la que jo he exposat, que no deixa de ser una mica conservadora, i una de més rebel, jovenívola i provocadora: la que afirma que, a diferència d'allò que passa en el regne animal, la posició normal del llibre no és la de descans, sinó la vertical, l'erecta.
La tria, llavors acaba sent més una qüestió de nostàlgia o de resignació que de no de raó i lògica cartesiana. Per resoldre-ho, potser s'ha d'acabar votant... i matar-ho d'una vegada per sempre.

Feu arribar aquests raonaments al gremi d'editors i llibreters, per si tenen res a dir-hi. Els llibreters, segur que sí. A ells ja els deu anar bé canviar el lloc de la tortícolis, i no tenir-la sempre al mateix costat!
En la propera cimera sobre el canvi climàtic, no costaria res posar aquest esmena a l'ordre del dia, que fóra votada en un tres si no res. I un problema global, no resolt durant segles quedaria resolt en pocs segons i per sempre.
Jo ja us he donat la solució. Només cal treballar per implementar-la.
Ah! Oblidava de dir que jo trio de baix a dalt, en posició erecta, mal que no es llegeixi bé el llom en posició horitzontal!
Ah! Qui dirà el pes de la nostàlgia en les nostres vides!
19 / gener / 2008 14:45

J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960

Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:

"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."

Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:

"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."

Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________

Les Menines fotògrafes, per Saninàzquez

La reunió de Tertùlia era a Barcelona, al Cafè del Centre.

No era al matí, sinó que eren als voltants de les sis d'una tarda freda i humida d'hivern,

també una mica mullada.

Aviat es va fer el caliu de la trobada amb la represa dels comentaris dels darrers posts i les converses creuades...

Sobre el marbre, taula rodona que els esprits agermana, drogues toves, permeses: cervesa, cava i xocolata, i unes boires de fum, per poetitzar l'aire ...

I regals de reis amb capvuitada: música i flors, tintes xineses, grogues i liles, per composar un quadre signat amb el cor.

Llibres: Queneau en anglès, el totxo d'en Little i una primera edició d'Àngel Guimerà.

La disbauxa i l'orgia fou suau... Jo sóc un dels que més hi va sortir guanyant, en poder desvirtualitzar, per fi i de cop, un grapat d'amics i amigues blogaires ...

Tv3 va arribar un pèl tard. Si no, ara tindrien material per a incloure a Sis a traició (erem 8), a 30 minuts (estona de màxima disbauxa tertuliana) o a Thalassa: eren allà Des del meu mar i Aiguamarina.

Una de les coses que vam fer ben fetes va ser pensar a dur les càmeres digitals. L'èxit de les imatges ja són figues d'un altre paner. Una bona resolució per al 2008 serà llegir bé fins a dominar almenys una mica les opcions bàsiques de la màquina, i el què no s'ha de fer!

Tanmateix, qui no es conforma és perquè no vol, la trobada va quedar relativament immortalitzada. I jo m'atorgo la glòria d'haver fet una mica de Velàzquez, fent una foto amb "charme": Caçar les charmantes C* i M*, Menines fotògrafes, fent fotos divergents, mentre per casualitat i al vol, çacava també sobre el mirall del fons, la meva pròpia imatge.

Ni Photoshop no pot arreglar una foto mal ajustada i moguda, però aquesta conté la emoció i la gràcia d'haver estat feta -una vegada entre cent mil- al bon lloc, en el moment adequat copsant un instant màgic.

Decididament, -faig com feia el màgic Andreu-, em penjo una medalla!

I a tots vosaltres, petons!