Els fons i la forma. La forma i el fons.

El podcasting i els podcasts fan furor arreu, i em fa content formar part del grup dels que van seguint el ritme de l'evolució de les tecnologies associades a l'Internet 2.0.
Ho faig per plaer i seguint una inèrcia vella de vint anys, i allò, tot i ésser un ens inanimat, m'ho retorna acaronant-me l'ego: "Vas bé Sani,vas per bon camí ... no ho deixis" ...
Mentrestant, l'angelet bufador plora desconsolat per mi en un racó, pensant que cada hora "perduda" en el "keeping up with tecnology" és una hora manllevades a l'escriptura, que és el més important, l'únic realment important ...

Vaig caure als podcasts de France Culture on Fréderic Mitterand entrevistava Laurent Pelly, un dramaturg i creatiu de qui no en sabia res. Vaig decidir fer la transcripció d'una part de l'entrevista. Una magnífica entrevista on el creador parlava de les seves dèries i les seva manera de treballar. De creativitat, de treball en equip, de curiositat, de felicitat en el treball creatiu ...
Al final en va sortir la decisió de crear un podcast destinat al FLE, a can Podemus.com : Les pages du FLE.

La part per a mi més sucosa de l'entrevista entre Mitterand i Pelly, va ser l'aportació que feia la seva col·lega, codirectora de l'òpera de Toulouse, Agathe Mélinand. Segons ella, citant Lewis Carroll, calia ocupar-se, sobre tot , del fons ... car la forma ja apareixeria tota sola de manera natural.
En algun lloc del llibre Alícia al país de les meravelles hi ha, segons Mélinand : "Ocupa't del fons, la forma vindrà sola." Ja ho buscaré i ho trobaré si hi és.

Insisteix en aquest punt per dir que ella ho té molt clar malgrat que el seu col·lega Laurent li vol fer creure que, de vegades, pugui sigui al revés i que sigui la forma el que determini el contingut. Ella no es deixa convèncer i insisteix en la seva opció: sempre és el fons qui determina la forma.

Doncs bé, aquesta opinió que també és la nostra, queda matizada per una una altra argumentació, la que proposa Yasmina Reza, dramaturga de pro, que va decidir alternar la seva creació teatral exitosa amb un retrat sobre el poder, il·lustrant-ho en la figura de Nicolas Sarkozy.

Le Nouvel Observateur. Nº 2233. 23 au 29 août 2007. Exclusif : la face cachée de Sarkozy, par Yasmina Reza. Pages 6 à 13 :

Un any abans de la seva elecció com a President de la República francesa, Yasmina Reza va obtenir el seu vist i plau per seguir-lo [ llavors Ministre de l'Interior] durant un any, fins a les eleccions i poder escriure un llibre sobre ell. Un estrany però creatiu exemple de simbiosi.
Segons que confessa Reza, va anar a veure'l personalment i li va dir "textualment" això :

"J'aimerais Monsieur, vous suivre afin de faire votre portrait."
Il a tout de suite accepté. Il a même dit qu'il se sentait honoré. Il a ajouté : "Je n'ai pas l'impression de prendre un très grand risque."
Je lui ai dit qu'il avait tort et qu'il fallait peut-être davantage se méfier des écrivains que des journalistes."
Il m'a alors répondu "Même si vous me démolissez, vous me grandirez."

Tot això, que ja és prou interessantíssim per a mi, com a mínim, va al darrera del que he trobat abans en aquest especial Yasmina Reza & Nicolas Sarkozy : quan els periodistes del Nouvel Observateur li fan la pregunta del milió: "per quina raó una dramaturga com ella, va decidir un bon dia acompanyar un candidat a president de la República durant tot un any per fer-ne un llibre", ella va respondre això :

"Ce que l'on appelle le destin politique me fascine depuis toujours, pas la politique en tant que telle. Non, le destin politique . J'avais envie d'écrire là-dessus, mais je cherchais la forme.
Tant que la forme ne s'impose pas, rien ne s'impose...
Or je savais que ça ne pouvait être ni une pièce de théâtre ni un roman. Et puis il y a eu dans ma vie une rencontre déterminante avec un homme politique qui a créé une concordance entre le sujet que je portais et la forme que je cherchais pour le traiter."
Així va ser doncs com Yasmina Reza va decidir que el protagonista de la seva experiència escriptòrica fóra Sarkozy, i ell va accepetar!

"Il m'offait une véritable dramaturgie. Je l'ai rencontré pour la première fois en juin 2006, et j'étais certaine que ce candidat irait au moins jusqu'au second tour de l'élection présidentielle."

El final d'aquesta història és el llibre L'Aube, le soir ou la nuit. Pagava la pena llegir el Nouvel Obs i assabentar-nos de tot això, lligar-ho amb el dilema entre fons i forma, forma i fons ...

Tinc clar que la paraula clau és "arquitectura de l'obra", que inclou el contingut o continguts i la forma, el to, les claus amagades, l'estructura global de l'obra i la relació entre els personatges... la previsió del començament i la del final, que han de ser apriorístics d'entrada, deixant al destí, a la llei Murphy o a l'atzar els possibles canvis que s'imposin -si s'escau fer-ho- durant el camí que camini l'obra, sobre unes decisions fermes. Flexibilitat, mal·leablitat i resiliència aplicades a un bloc de pedra granítica picada ... ;-)

Com sempre queda clar que la voluntat i la capacitat de portar a terme l'obra, altrament dit, la realització efectiva de l'obra, -com el valor a la mili- , es dona per suposat i pressuposat. Cosa que pot ser molt pressuposar ...

Estem a punt d'arribar al punt de no retorn. Ja falta molt poc. Farem tocar les campanes de la Geltrú.