La conferència episcopal no és l'església, és una secta perillosa

A mijan desembre 2007, en un d'aquests nous basars en què s'han convertit els quioscs, vaig poder comprar per dos euros més del preu del diari Avui + un llibre signat per Isabel Coixet : La vida és un guió. Ara Llibres. Barcelona 2004. ISBN 84-96.201-20-1.

Pròleg; La guerra i la postguerra que no vaig viure; La vida és un guió; Tanta por;
Històries de cinema; Mi vida sin mi són els capítols del llibre.

La part més important em sembla, de bon tros, la part final on parla de la seva pel·lícula La meva vida sense mi (2003). Són moltes les persones que associen les llistes de "coses que em queden per fer" amb aquella pel·lícula tan meravellosament, vital i màgica.
Hi explica els petits secrets de la realització i , gràcies a les seves confidències, descobrim les virtuts dels actors que fan que la seva pel·lícula s'hagi convertit en una obra important dins de la història del cinema i que ella, com a directora, s'hagi guanyat un lloc entre els més grans.

Però el fet que en parli aquí i ara és perquè, en aquest llibret, la Isabel s'hi retrata de valent, i fa tota una declaració principis. Descobrim així, en l'apartat del seu diccionari personal, que la seva va ser una família del bàndol dels vençuts i , segons que ella reconeix, va mamar una mena d'anticlericalisme fonamental.

"Capellans
Com que la meva família era profundament anticlerical, vaig sentor un munt d'històries esgarrifoses sobre la revenja dels capellans perseguits durant la guerra: històries de traïcions, delacions, sexe i diners". Tot i que mai no vaig assistir a un col·legi religiós, em va quedar gravat que la religió era un assumpte sinistre. Després, de gran vaig descobrir que, efectivament, ho era.
Les paraules "la culpa de tot la tenen els capellans" van acompanayar.me durant la infància."
Isabel Coixet La vida és un guió. Ara Llibres. Barcelona 2004. pg. 21

El fet que l'altre dia la televisió espanyola emetés un debat sobre el tema de si l'església s'ha de posar o no en política, m'ha fet pensar que per analitzar la situació actual, ara segurament calia filar una mica més prim en el termes , i substitutir "capellans", terme del tot impropi, per el de "Conferència episcopal o cúpula de l'església catòlica espanyola" actual, que avui, a febrer del 2008, a vigílies de les elecccions generals de març de 2008, i exactament al igual com ho va fer a vigílies de la revolta feixista del l'exèrcit de Franco contra la República, aquests bisbes es posen fuenteovejunescament al costat de la dreta més antidemocràtica i reaccionària, per tal d'aconseguir tombar un govern progressista , poder fer abolir les lleis progressistes que els successius governs progressistes han aplicat, i fer tornar el país, literalment, a situacions d'èpoques passades de segle XIX o XX.

No sé com s'ha de fer, però s'ha d'aconseguir convèncer la majoria d'espanyols que votin qualsevol opció que no passi per votar el PP de la gavina-voltor, associat ara explícitament a les hienes disfressades amb sotanes negres, la cúpula de la conferència episcopal del 2008, grup de pressió d'aspecte mafiós i sectari, propietària d'una cadena de ràdio d'àmbit nacional a través de la qual insulta, menteix i ataca la legitimitat democràtica, i que no té res a veure amb la honestedad, la solidaritat, l'altruisme i tots els principis cristians dels fidels de base de l'església catòlica.

Cal precisar-ho bé, perquè milers i milers de capellans i milions de catòlics espanyols, bascos, gallecs i catalans no tenen la culpa de tenir, al capdavant del seu sindicat ideològic, uns representants tan sectaris, cínics, hipòcrites, abjectes i indesitjables.