La vida passa molt de pressa...

Per no autofrustrar-me, ja no només no em proposo seguir el fil de l'actualitat i mirar d'escriure sobre algun dels temes més roents, sinó que crec que algun dia em vaig proposar de deixar córrer el flux del temps sense voler-lo atrapar, sense voler-lo mirar, sense voler-lo copsar, sense voler-lo analitzar, només deixar-lo córrer...i així ho faig.

Això és, si fa no fa, l'equivalent del "no les vull, estan verdes", però és l'única manera de no posar-nos pedres al fetge voluntàriament, prou que ja se'ns hi fan elles soles, sense la nostra intervenció.

I tanmateix, al cap d'uns dies, no em puc estar de fer una mena de repàs mental de tot el que s'ha endut el vent... Per dir-ho tot, no sé si sóc jo qui conscientment ho penso o és el ressò de les sinèrgies neuronals, -diguem-n'hi inconscient?- que funcionen pel seu compte i ens envien imatges "surrealistes", associacions impossibles i sense control que ens sorprenen per desafiar qualsevol referent ètic o moral, sinèrgies neuronals que fan de cedàs irracional i capriciós de la realitat.

Sí, hi ha una aparent contradicció entre el que vull pensar i el que en realitat penso, entre el que vull oblidar i el que en realitat oblido. Voldria manar jo sobre el meu cap, però és el meu cap qui mana.

D'aquí ve que no em pugui estar de pensar que encara he d'escriure un missatge de condol al Màrius Serra, tal com ho prometía en un comentari que vaig deixar en el blog del Salvador Macip, que és qui donava la notícia de la mort d'en Llullu.

Hi ha tot un ventall de coses i fets que va de la banalitat més estricta a la màxima importància. Cadascú fixa els seus paràmetres. Per a mi, el comportament d'en Màrius en relació amb el seu fill em mereix un gran respecte i una profunda admiració, i no em puc estar de manifestar-ho d'una manera o altra.

Hi ha hagut també l'efemèride de la Semana Tràgica de 1909. Moment de tornar a recordar especialment els anys de l'anarquisme, l'antimilitarisme dels obrers catalans obligats a anar a morir al Marroc, l'anticlericalisme associat al rebuig a les classes dirigents, la crema de convents i la figura de Francisco Ferrer Guardia i la seva mort, cap de turc triat per punir una petita revolució.

A la biblioteca Armand Cardona (VNG) vaig veure que hi havien exposat una sèrie de llibres significatius, entre els que hi havia la summa de la professora Joan Connelly Ullman, i un llibret sobre Ferrer Guardia.

També vam interessar-nos, al canal CNN+ , pel programa en què Francisco Bergasa era entrevistat com a autor del llibre ¿Quién mató a Ferrer y Guardia?, acompanyat

per l' historiador entès en els fets de la Setmana Tràgica, José Álvarez Junco. Entre un i altre ens van donar la majoria de les claus que ens calien per entendre els aspectes essencials d'aquells esdeveniments del 1909.

Com en tants altres aspectes de la vida, unes poques hores de biblioteca i lectura permeten passar de la ignorància absoluta a un coneixement vàlid de fets significatius.

Vaig llegir també el que en deien els blogs de Saragatona, la Júlia a la Panxa del Bou i el Francesc Carbonell.

I per acabar vaig anar a mirar què en deia en Carles Querol . Vaig veure que, com a historiador seriós que és, el 2008 s'havia interessat per la informació sobre un Consell de Guerra celebrat a Vilafranca del penedès el 1909 contra dos ciutadans per la seva participació amb els incidents de la Setmana Tràgica.

Carles Querol Rovira18.09.2008

Señores,

Les ruego que me indiquen cómo contactar con el Archivo Histórico de Capitanía General de Cataluña, para realizar una consulta sobre un Consejo de Guerra celebrado en el cuartel de Vilafranca del Penedès (Barcelona) a finales del mes de marzo de 1909, contra Clemente Raventós y Francisco Rovira por su participación en los incidentes de la Setmana Tràgica.

Muchas gracias,

Carles Querol
Barcelona

Li preguntaré si va poder consultar el arxius i va esbrinar què va passar en aquell Consell de Guerra.

M'he quedat amb les ganes de tornar a mirar la pel·lícula La ciutat cremada, on recordo molt bé que hi actuava l'Ivan Tubau, encarnant el paper d'un anarquista.

Em ve de gust fer una petita cerca i espero poder trobar-la sens trobar-me amb massa dificultats.

Un dia n'empeny un altre i de la tragèdia del 1909 passem a una altra tragèdia del 2009.

Nova efemèride, els 50 anys de l'ETA.

Atemptats a Burgos i a Mallorca, i assassinat de dos Guardia Civils! Commoció a tota Espanya i a tota Catalunya.

Vaig llegir al blog del Francesc aquella història on es diu que el País Basc ja mig la té la independència !

I a vui llegeixo a BBC Mundo del divendres 31 de juliol un article ben especial:

¿Por qué sigue existiendo ETA? que fa reflexionar i que a la vegada obre un cert nombre d'interrogants fruits d ela curiositat.

Jo que no conec res de res del País Basc, tret d'una curta visita a Bilbao fa dos o tres anys, ho ignoro tot sobre els partits polítics, la relació de forces polítiques i les tensions de la vidacotidiana, no he deixat de preguntar-me des de fa temps si no hi ha alguna cosa nova a fer des del punt de vista informatiu.

Em pregunto si els espanyols no ens mereixem una informació seriosa sobre aquesta història de l'ETA des de la implantació de la democràcia fins l'actualitat. Si no hi ha manera de conèixer una part de la relaitat dels presos d'ETA i si no es possible imaginar -com a mínim imaginar i presentar- diferents hipòtesis que mostrin una utopia possible d'un País Basc ja sense l'ETA.

Amb ex-etarres alliberats, treballant políticament i democràtica als ajuntaments i les institucions basques...

Articles com aquest són poc freqüents i encara ha d'anar signat per la BBC! No ho podria explicar la Televisió espanyola això? No falla alguna cosa en la manera en que es presenta la informació als ciutadans ? No falla alguna cosa en el contingut de la informació que es dona als ciutadans?

Penso que des de fa molts anys la immensa majoria dels ciutadans desitja la fi del terror i l'aposta per la democràcia, que està prou garantida, per això em costa d'entendre que no s'informi amb prou profunditat de tot el que va més enllà dels comunicats de comdemna oficials, els minuts de silenci, el dol de les families, els enterraments...

Tinc la sensació que falta alguna cosa més, no sé exactament què, però em quedo amb un buit que em fa pensar que falta i falla alguna cosa.

No toca ja que tota Espanya conegui a bastament , a fons i seriosament les realitats del País Basc i de Catalunya ? Es pot permetre encara al 2009 que una part important d'espanyols considerein bascos i catalans com a enemics. Em temo que no és només el PP qui en té la culpa !

La noche temática : CIA, guerras secreta presentava ben tard , de tres quars de dotze a tres quats de tres de la matinada, els bons programes sempre els emeten massa tard, -qui dubta que està fet amb tota la mala baba perquè no aribin a la gran massa de ciutadans?- d'una manera clara i ben documentada les actuacions de la CIA , l'FBI , els governs i els grans grups de pressió desl Estats Units "d'una guerra a l'altra": des d'abans de la caiguda del mur i les tensions de la guerra freda fins l'actualitat. Les relacions entre l'Aràbia Saudí i els Estats Units...

La cruesa i aparent sinceritat amb la que grans actors de la política analitzen i critiquen les actuacions de presidents com George Bush, els seus vicepresidents, i màxime responsables econòmics i militars contribueixen a reforçar la idea que no hi ha un pam de net i que les corrupcions i les actuacions contra natura d'uns i altres són el pa de cada dia...

La vida passa molt de pressa i ara ja no cal ni haver d'esperar cinquanta o setanta anys per saber les grans veritats sobre polítiques nefastes, immensos errors històrics...Això sí, conèixer la veritat ens convida drectament a fugir de la primera línia de foc i mirar de trobar un racó de jardí on plantar i conrear una mica de petita felicitat.

_________________________

Enllaços

NOTAS RELACIONADAS BBC Mundo

• Arrestan al "nuevo jefe" de ETA

• País Vasco: avanza fuerza no nacionalista

• Explota coche bomba en Madrid

Copiar impunement s'ha d'acabar

En Màrius Serra va publicar recentment a La Vanguardia (dilluns 18 de maig de 2009) un article rodó i afinat sobre el programa Approbo i les seves aplicacions virtuoses.

“No hay nada malo en copiar. De hecho, la transmisión cultural se fundamenta en la imitación y en la copia. LO malo es hacerlo indiscriminadamente, sin citar la procedencia y, sobre todo, sin añadir nada de nuestra cosecha”
La Vanguardia. “Lo copio del pueblo”. 18.05.2009 .pg.21

Tot el que hi deia em va interesar doblement. Per una banda pel fet de veure que hi ha una eina més al servei dels creadors i creatius, espècie per la qual sempre he sentit una gran admiració. Una eina que els permet de protegir els seus legítims interessos de manera que es pugui garantir l’autoria de la creació i els drets que se’n desprenen.
Per altra banda, perquè com a profesional de l’educació, el tema de la bona i mala utilització que es pot fer d’Internet per part d’alumnes i professors és un tema que té una vigència permanent i un llarg camí per córrer per tal de millorar senssiblement.
La tópica queixa de molts professors que uns alumnes han copiat els treballs al “Rincón del Vago” posa en evidencia més als professors que als alumnes. I exigeix gairebé com a conseqüència directa un replantejament urgent i generalitzat del que cal demanar fer als alumnes. Efectivament , la culpa –que sempre és molt negra i ningú no la vol- és del tot dels professors, per demanar als alumnes un treballs que no toca demanar a l’era d’Internet.
Segurament evidencia que la responsabilitat que hi hagi alumnes que seleccionen, engaxen i copien desenes, dotzenes, i centenes de pàgines directament d’una seu Web , sigui del famós “Rincón del Vago” o de les Vikipèdies en tots els idiomes , que ho grapin i ho lliurin als professors i que aquest ho acceptin … és una responasabilitat culpable dels professors.
Cal urgentment establir una nomes de treball i de control de l’aprenentatge -i fer-ne una difusió universal -- que recordin que:
1. la famosa “cita pedagógica” o citació d’un text d’un altre autor , sigui qui sigui qui la utilitzi, ha de ser relativament curta (entre 5 i 10 línies com a màxim, o unes 100 paraules o uns 500 caràcters).
2. que necessàriament ha de comportar una referencia clara a l’autor i a la font de la qual s’extreu.
3. que el 90 per cent del que es presenta com treball personal ha de ser personal i que les citacions textuals d’altres fonts, escrites o digitals, siguin estrictament exemplificants o referencials, i que mai no es faci passar per contingut propi! Dit d’una altra manera : que quedi clar en cada treball quin és l’apartat corresponent a citacions d’altres fonts i quina és la part d’aportació personal, analítica i/o sintética. Encara que sembli mentida, encara cal repetir aquest tipus de bertranades!

Això és una petita revolució necessària i sine qua non per millorar sensiblement la qualitat de l’educació del país, i com a tal hauria de ser implementada amb urgència des de l’escola primària i imposar-ho com una norma sagrada a Secundària. Infringida a la Universitat, hauria de poder ser fins i tot sancionable penalment..
Aquesta revolució estalviaria als professors milions d’hores de pseudocorrecció farragosa i completament inútil de cara a l’educació dels alumnes; també s’estalviarien tonelades i tonelades de paper i tinta totalment malbaratades i afectaría directament el grau d’atenció i la qualitat d’estudi dels alumnes, que perdrien de cop la possibilitat de recorrer a aquesta patètica d’autoenganyar-se tot intentant enganyar els educadors!
Crec que aquest canvi en la manera de demanar feina als alumnes ha d’anar acompanyada d’allò que suposa apostar decididament per augmentar significativ ament l’oralitat: és a dir un augment de l’expressió oral en tots els fronts , susbtituint bona part del pseudo treball escrit : seleccionat, copia i enganxat , gat fet passar per llebre .

Trobar el punt just de les coses ha estat i será sempre una tasca difícil, però crec que aquest és un objectiu raonable: trovar un equilibri entre els extrems, un dels quals és aquesta còpia arrauxada , burda i inútil que es fa passar per treball seriós, només perquè està enquadernat, imprès amb impressora láser i a tot color.
Avui que es comença a veure l’horitzó de currículums quasi exclusivament digitals i amb aprenentages basat en bona part en la utilització sistemática de les TIC i les TAC, és un bon moment -millor avui que demà- per erradicar definitivament aquestes conductes pandèmiques basades en l’estafa, la còpia textual de textos d’Internet sense citar-ne la font original.
Benvingudes eines com l’Approbo, doncs, que entre altres bondats , acceleraran -esperem-ho, almenys- les mesures per ensenyar a aprendre a aprendre millor…


***************************

Enllaços

1. Approbo. Web oficial

2. Approbo: compara tus documentos con los contenidos de Internet http://approbo.citilab.eu/ Symmetric- CitilabDescripció: Programari gratuït per detectar i/o evitar coincidències en treballs acadèmics redactats en format electrònic. És un comparador de documents online que permet comparar el fitxer desitjat amb aquells que hi coincideixen i que es troben a internet tot indicant el grau de semblança entre l'original i els diversos resultats. També permet seleccionar paràgrafs per detectar altres documents que els continguin.
3. El Software antiplagio: detector de copiones. Approbo, la alternativa española

4.Aprendre a aprendre

Contes perfectes. Contes sublims

En una camisa de retalls pendents de lectura guardava un article d' Isabel Coixet al suplement
El Dominical del Periódico de fa uns mesos. Un article que ella va titular Cuentos sublimes

"Acabo de leer dos cuentos que me han parecido sublimes, redondos, bellísimos, crueles, y sí,
no dudaría en calificarlos de perfectos.
El primero es un relato de Edith Wharton titulado Souls belated, en España Almas rezagadas.
(...)
Noche sobre noche, el libro que acaba de publicar el escritor Ignacio Vidal-Folch, contiene dos piezas maestras: Prognosis y Mensaje , (...)

(iDom. MI HERMOSA LAVANDERÍA. Isabel Coixet)

Qualificar uns relats com sublims o obres mestres , ho escrigui qui ho escrigui,

acostuma a fer aixecar les orelles dels lectors...
Sublim? Penses que ni que fos una mica exagerat, com a mínim fóra molt bo, i que sovint

bo ja déu n'hi do, no cal demanar més...
Aquesta és la raó per la qual vaig decidir deixar-me caure a la trampa...aviam què en sortia de tot això.

Per una banda vaig anar a cercar a Google i en un moment vaig poder trobar i descarregar-me sencer el conte d'Edith Wharton, Souls Belated (1899),
Vaig trobar dos enllaços més que em van permetre de conèixer l'essencial de la seva autora i la seva obra i una crítica sobre aquesta narració tan especial.,

Si voleu fer drecera ja us dic on el trobareu, aquí: Souls Belated by Edith Wharton (1862-1937)

Per I'altra banda, avui, de tornada a casa, hem passat per la llibreria i hem trobat i m'han regalat Noche sobre noche, d' Ignasi Vidal-Folch, Editorial Destino. Col. Áncora y Delfín. Nº 1143.

Dotze relats ...

"que son otras tantas variaciones sobre el paso del tiempo, la muerte, la ruptura amorosa, el miedo, el arte de la fotografía como técnica moderna que detiene el tiempo y fija fragmentos de la engañosa realidad" (...)

Com diría en Punset, només amb la contraportada ya començo a ser feliç, a disfrutar-ne abans de començar a llegir-los, amb la idea que com a mínim un dels dotze serà sublim (¿?) o una cosa així, i vull creure que els altres onze, si són del mateix autor, potser no s'allunyaran gaire de la perfecció...

Ja sabem què acostumen a dir les contraportades, oi?, però vull creure que aquest cop, como

en tots els altres, el que hi diuen és la veritat, i no simple propaganda de l'obra ...

"historias que provocan una fascinación hipnótica de la que el lector difícilmente puede evadirse tal vez por el encanto singular de la misma aventura que narran, o tal vez por un estilo de escritura rotundamente logrado (...) que alcanza la excelencia en el apasionante arte de contar."

I si fos exactament així ? In dubio pro reo ;-) ...

Au, comencem, que no estan el temps com per deixar-se perdre contes sublims...

Ah! En el cas -força improbable- que us sentíssiu molt estafats per la narració, recordeu que jo em limito a fer de tornaveu. No mateu el missatger, ans demaneu dret de rèplica al Periódico i canteu-li la canya a la Isabel per hiperbòlica i hiperfeminista.

Imagino la trama d'un conte cruel que emboliqués en una relació d'amor prohibit un escriptor de contes sublims i una directora de cinema a qui li agraden ciutats com Vancouver i Tòkio i la música de Gino Paoli... En tot cas jo sóc capaç d''imaginar-me'n tota una pel·lícula ;-)

Mensaje es un relato demoledor sobre el miedo en el País Vasco (...)

Prefereixo no donar cap més pista que aquesta, segur com estic que excitarà la curiositat d'algú, com em va passar a mi.

Descobrim Souls belated i poseu-li vosaltres els vostres adjectius.
L'altre, el d'Ignasi Vidal-Folch , Mensaje , si us interessa... el podreu trobar en alguna biblioteca o com jo... en alguna llibreria...

______________

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)

Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":

"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."

He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:

"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."

He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

Descobrint Baltasar Porcel a la revista El Temps

Al setmanari El Temps Nº 1308, del 7 de juliol de 2009 descobreixo una part del que calia saber de Baltasar Porcel.

Per una banda, un extens article signat per Lluís Bonada, amb els grans trets del personatge i per altre, un recull de delcaraions del l'autor al stmanari des de l'any 2000.

"Jo he transformat la meva vida en literatura. Disfruto més escrivint que gairebé vivint. Això no ho havia dit mai. I mireu, m'alegro que hàgiu vist això. I si sabéssiu el que he corregit us en farieu creus. I sabeu qè he corregit [de le novel·la Olimpia a mitjanit] (...)
vaig treballar les paginades de cap a cap tres vegades"

El Temps. Nº 1308. 7.07.2009. Cultura. pg. 76-82

M'omple de satisfacció haver descober aquest raferent que em servirà per composar la meva imatge del personatge i de la seva obra.

Participeu als Jocs politicolingüístics

Si encara no coneixeu aquests jocs, ara que hem penjat el 17è és una bona ocasió per descobrir-los. Són aquí: Jocs politicolingüístics

Poseu a prova la vostra comprensió lectora, el vostre nivell d'intuïció morfosintàctica,
el vostre grau d'empatia sociopolítica, i l'abast del vostre coneixement mediàtic.


Observació:

Els jocs proposats estan basats en textos reals.
Tanmateix gairebé tots els textos han estat adaptats o lleugerament
trets de contexte, és per això que, juntament amb les opcions proposades,
no totes políticament correctes, poden ferir la sensibilitat del lector.
El que avisa no és traidor. ;-)

tens un racó dalt del món: Textos proposats per al 116è joc literari

tens un racó dalt del món: Textos proposats per al 116è joc literari

116è joc literari . @ Tens un racó dalt del món.

Proposta del Sani per al 116è joc literari d'en J.M. Tibau @ Tens un racó dalt del món

Algun dia tornaré als teus braços

En obrir el bagul, aparegué una capsa que contenia postals de l'àvia i algunes de les fotos escadusseres que, per raons desconegudes, mai no foren enganxades a cap dels àlbums familiars que eren a les prestatgeries del menjador i que havíem mirat mil vegades.

Totes les cares eren noves per mi i tots els paisatges m'eren exòtics o estranys. Només algunes postals reproduïen capitals del món properes: Madrid, Roma i Amsterdam, també Lisboa i París mostraven monuments que ja ens eren familiars.
Enmig del paquetet aparegué una postal diferent de totes les altres: el retrat del cap d'una nina rossa, amb uns ulls d'un blau vert encisador que llençaven una mirada perduda. No portava vestits ni anava pintada. La seva boqueta de pinyó era tancada i no era fàcil d'endevinar si preguntava res o si era a punt de contestar-me.

Vaig tombar la postal i em vaig trobar amb només tres dades: un segell francès matasegellat a Bordeus el 30 de juliol del 1936 i una frase que era tot un poema:

El tic tac dels teus ulls em farà voltar el món, però algun dia tornaré als teus braços.

Ho signava , amb una lletra amatent i aplicada, un Albert que, evidentment, no era pas el meu avi.

Per això, aquell vespre vaig esperar amb neguit que tothom acabés el sopar i cadascú se n'anés a la seva cambra per pujar a demanar a l'avia que m'expliqués la història amagada en el missatge de la postal.

Quan l'àvia em mirà fit a fit, em va semblar descobrir el seu esguard per primera vegada: tenia també ella, com la nina, una mirada perduda i clara, i uns ulls d'un blau verd maragda.

Va esperar una estona abans no es va decidir a començar el relat, com si prengués el temps que li calia per reconstruir tot un pany de paret del seu passat. Amb els ulls humits i la veu trencada va fer així:

- L'Albert, nena, fou l'home que més vaig estimar. La guerra me'l va manllevar... Van passar els mesos i els anys, m'escriví des de diversos països d'Amèrica, però mai més no tornà als meus braços...

I així em va continuar explicant el seu drama. El relat d'aquella història acabà de matinada, quan fora, al carrer, ja apuntava l'alba...

________________

De pastilles miraculoses. Ja només en falta una altra i podrem [podran] fer tocar campanes

En Francesc Puigcarbó m'ha convidat avui, des del seu blog, a passejar-me per d'altres blogs de columnistes de l'Avui, un darrera l'altre...

En llegir la primera part de l'article d'Albert Om,
Examen visual, examen sexual ,

"S’ha dit i molt que la societat posa una pressió excessiva en el cos de la dona. Potser no s’ha dit tant que l’home la pressió la nota en el sexe. Les dones passen un examen visual, i els homes, un examen sexual. Moltes angoixes d’elles vénen derivades de no poder complir els cànons de bellesa, allò del 90-60-90. Moltes angoixes nostres vénen perquè sí que ve d’un pam i sí que ve de deu minuts més o menys. Escenas de matrimonio resumeix en cada gag tot això que intento explicar: ella sempre és una foca, i ell, un impotent. Les dones ja han sortit de l’armari i han aconseguit un cert consens social que no cal tanta exigència en el físic. Els homes encara ho pateixen en silenci i proven de superar-ho a base de pastilles. Des de dimecres, ja n’hi ha una contra l’ejaculació precoç. Viagra, per una banda, i Priligy, per l’altra." (...)"

se m'ha acudit penjar-hi un comentari que ara reprodueixo aquí:

14. Albert, ho sento, t'he de prendre per un moment la glòria eterna amb la idea que proposo tot seguit i que hauries pogut proposar tu per poc que haguessis tingut un estoneta per pernsar-hi: Cal que abans d'arribar als 1000 programes, o justament el dia D, convidis un químic, un sexòleg, una sexòloga i un farmacèutic, i els preguntis per quan serà la pastilla única "TI" (tot inclòs) un terç levitra enduridora i de manteniment, un segon terç priliantiejaculació precoç, que aposti per l'estona, allargant-ne mínimament la durada, i un darrer terç que faci de "pota sud" del tema: la part de pastilla que augmenti i allargui durant una estona la massa muscular [fins aconseguir el cilíndric pam de titani].
Queda clar que la pastilla del segle XXI serà trifuncional.
Anem pels dos terços. Ja falta menys per poder fer tocar capanes.

Suposo que intueixes que si aconsegueixes una resposta sextisfactòria a totes aquestes preguntes... la teva es convertiria immediatament en l'entrevista del segle.
Bona sort i bones vacances!

Sani 12.07.09,

______________



La reflexió que fa una Ma Mercè al post d'en Albert em sembla tan antològica que no em puc estar de reproduir-la també aquí tot felicitant-la per la grandesa de les seves paraules.
Ma Mercè, amb tota la meva admiració:

"06 .Si els homes no es preocupessin tan del sexe (que a les dones no ens obssessiona tan) i pensessin més en l'afecte, la dolçor,la tendresa, el petó suau i desinteressat, les parelles duaradrien més, i tots seriem més feliços. Perquè el sexe, per llei de vida, s'a caba i la parella caldria que continués, el que falla és l'afecte; hi ha homes que només fan un petó o una moxaina quan volen sexe; una pena!!!!

Mª Mercè11.07.09, 06:24 "

Més misèria primermundista: escàndols de premsa groga

Obro el correu Yahoo i em trobo amb aquesta bafarada pestil·lent:

"Scandale : gwyneth Paltrow, Elle Mc Pherson, George Michael espionnés?

Hier, 12h39

© Prisma Presse

• Imprimer

Scandale au pays des Beckham et des Windsor! Le Guardian, un quotidien de gauche, est à l'origine de révélations selon lesquelles des tabloïds britanniques ont fait écouter des milliers de personnalités en toute illégalité avant de payer plus d'un million de livres pour tenter d'étouffer l'affaire. "

Poc comentari a fer. Només constatar que la morbositat forma part de la definició de persona humana. Què hi farem si estem parits així ?
Somriure i riure, i enfotre'ns-en. No hi podem fer massa més.

Consumir o no consumir, aquest és el dilema

Crec recordar haver penjat fa uns mesos una foto d'una bossa d'una amiga francesa que portava escrit amb lletres ben grosses : "Le shopping, c'est moins cher qu'un psy" que en la filosofia popular equival a dir que més val gastar-se el diners al restaurant que no pas a la farmàcia; que més val anar de compres que no pas al psicòleg o al psiquiatre.
I no crec que ens puguin donar raons serioses en contra d'aquest argument científicament comprovat. Comprar i consumir són activits terapèutiques que eviten moltes depressions.

Fotos SGR. Juny 2009

Aquesta crisi serveix també per fer trontollar els pilars de l'ètica i la moral que regnava fins ara.
Sabem que el consum desfrenat, acompanyat de producció de milions de productes totalment inútils és culpable de l'efecte hivernacle i els seus problemes col·laterals sobre la salut humana arreu del planeta.
Però també hem après que el fre en el consum porta les societats desenvolupades a tasses d'atur socialment insuportables, que equivalen a una pandèmia d'enfermetats psicològiques i socials.

Estem doncs davant d'una situació ben difícil, on cal triar "entre dolent i pitjor".
Moltes de les solucions proposades són contradictories i ningú no sap massa bé com serà el futur, però trobo a faltar una certa dosi de pedagogia seriosa destinada a la ciutadania. Tothom hauria de caminar en la mateixa direcció o com a mínim evitar de banalitzar els problemes.

No crec que la solució passi per genealitzar ofertes que tornin a portar-nos al consum desaforat per culpa de preus amb poc marge de benefici, de caure al parany del consumir objectes i productes completament superflus.

La solució hauria de passar, em penso per reconduir intel·ligentment el consum a tots els nivells mentre, paral·lelament, es muntessin uns cordons sanitaris seriosos contres les corrupcions i les inconsciències.
Caldria aprofitar l'ocasió per ressucitar la cultura de l'esforç, la de l'estalvi, la de la lluita permanent contra el malbaratement dels diners públics, i a nivell particular, aplicar el seny i la racionalitat.

No veig massa clar que els mitjans de comunicació, que són una mica la prova del nou de la situació social actual , vagin per aquest camí. Es limiten a transformar els telenotícies en llargues llistes de les desgràcies que es produeixen arreu del món però no dediquen prou progrmes a la reflxió seriosa de la situació ni a la de propostes per resoldre els problemes reals.


________________

Codi per la creació d'una zona de color d'amplada variable

(div style="PADDING-RIGHT: 20px; PADDING-LEFT: 30px; BACKGROUND: #FFFF00; COLOR: #0000FF; width: 500px")

El text que desitgem reproduir i acabar amb l'etiqueta de tancament de la zona "div"

(/div)
Cal canviar els parèntesis pels símbols < i >


El color de fons, background, es pot canviar a voluntat:
#EFEFEF gris clar ; #FFFF00 groc

El color del text , color, també es pot canviar a voluntat:
#0000FF blau ; #000000 negre

Per escollir els colors i copiar-ne el codi corresponent, cal conèixer un bon diccionari de colors com aquest Pourpre.com

Per colors http://pourpre.com/chroma/dico.php?typ=teinte
Per noms http://pourpre.com/chroma/dico.php?typ=index


El codi de més amunt permet crear una zona amb el color de fons i color de lletra volguts, i amb una amplada determinada que nosaltres precisem en píxels.
Vàlid per a posar de relleu un text o per a per a citacions, per exemple...


Alternativament a l'etiqueta div es pot fer servir l'etiqueta span
Es posa entre cometes el color de background que triem per al nostre text, i llavors només cal tancar l'etiqueta. i podem precisar per a aquell tros de text únicament el color de fons:

padding marge esquerre i dret en pixels
backgroung-color codi de color triat
font-family nom de la font triada
font-size dimensions de la lletra en pixels

Sí, jugar amb les possibilitats del codi pot ser divertit





_________

Taller d'escriptura creativa virtual. Mercè Rey. VNG

No em puc estar de fer una mica de publicitat d'aquest Taller d'escriptura creativa virtual que anima Mercè Rey a través de la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú, i que es publica a través del bibliobloc Fora del prestatge.

El Diari de Vilanova del 3 de juliol 2009 inclou un llarg article on es parla d'aquesta iniciativa.

"No hi ha límit d'inscripcions ni horaris, no cal començar-lo el primer dia o acabar-lo l'ultim, i poden entrar-hi tant els qui participen com els qui no"
(Cultura. pg. 65)

La Mercè comença proposant uns exercicis de "desbloqueig" escriptòric. :

1.Escriptura automàtica ; 2.Binomis o conjunts de paraules ; 3.Conjeturar.

4.Creació d’esbossos ; 5.Escriure els somnis.

Suposo que pot interessar a més d'un jove escriptor amateur i a algun de més granadet amb ganes de participar a un taller d'aquest tipus. No em fa res Així que

No m'he pogut estar tampoc d'anar a visitar el blog d'en Jesús Mª Tibau Tens un racó dalt del món que, ho dic amb una mica de vergonya, he tingut molt descuidat des de fa temps.
Espero Jesús Ma que no m'ho tindràs en compte! : faré un "exàmen de consciència i dolor dels pecats" i miraré de participar en els propers jocs...

Celebro la inicitiva de la mercè Rey i li desitjo un gran èxit des de tots els punt de vista. Ho seguirem de ben a prop.

____________________


9.07.2009


Afegeixo unes línies del llibre d'Amélie Nothomb Biographie de la faim

C'est en 1989 que je me suis mis à écire àplein régime
Rtrouver le sol japonais m'en donna l'énergie.
C'est là que j'adoptai ce qui est devenu mon rythme :
consacrer un minimum de quatre heures par jour à l'écriture.
Écrire n'avait plus rien à voir avec l'extraction hasardeuse
du début : c'était désormais ce que c'est aujourd'hui -
la grande poussée, la peur juissive, le désir dans cesse ressourcé,
la nécessité voluptueuse"
Biographie de la Faim. Albin Michel. 2004. Le livre d epoche. Pag. 185

Si hi ha un lloc on aquesta citació té sentit, crec que és en un loc com aquest, on es parla d'escriptura a lletraferits de totes les condicions barrejades.

Hi ha uns principis que han d'acabar -quana sigui, quan pugui ser- amb la cadira enganxada al cul , tal com recomanen tant Amélie Nothomb com Elisabeth George Mes secrets d'écrivain.
Escriure com un escriptor té aquest preu.

Modesta contribució a la Tipologia universal dels lectors (endegada pel Llibreter)

En el seu blog, el Llibreter publica un post ben interessant i ambiciós que porta per títol
Assaig de tipologia en curs.

Llegit el post i els comentaris, m'he atrevit a proposar-li dos "tipus" més als que ell presenta fins ara, i ho he fet en aquest termes:

"Hola Llibreter,
Si la tipologia ha de ser universal, crec que hi ha espai per a uns quants tipus més.

Així ara mateix se m'acut proposar-te'n dos:

1. Els lectors Compulsius.
El lector compulsiu, com el seu nom indica, no para de llegir i llegeix de tot, tothora i a tot arreu.
Es deixa aconsellar i demana sovint als amics què llegeixen.
Quan troba algú que li parla emocionadament d'un llibre, sigui el que sigui, mira de comprovar si és tan interessant o excitant com li acaben de dir.
Viu per llegir i no llegeix per viure.
Té tres o quatre gèneres favorits però està sempre obert a posar-se a llegir qualsevol llibre d'un gènere al qual està poc acostumat. Parafrassejant els clàssics, li agrada dir tagicòmicament "Res del que és escrit m'és aliè". ;-)


A costat del compulsiu, creix també...

2. Els lectors Frustrats...
Li agrada emocionar-se amb un títol o un autor i mirar de trobar on sigui i com sigui el llibre pel qual es deleix. Com més il·lusió posa en un títol, més greu acostuma a ser el seu desencís.

Pateix greus i sistemàtiques frustracions en llegir les primeres pàgines o els primers capítols de l'obra i constatar que res del que li havien dit es compleix. La seva vida es plena de llibres que no li fan el pes, tot i que ja només s'interessa per llibres que els amics o les crítiques serioses li recomanen com a imprescindibles, com "no te'l perdis per res del món".
Es consola pensant que demà, de llibres en publicaran més i que les crítiques i els crítics tard o d'hora l'endevinaran i potser en trobarà un que el satisfaci plenament... ;-)

Cuida't. Bon estiu. "

L'intent tipologitzador del LLibreter m'ha fetvenir al cap un llibre que vaig fer servir fa mil anys i un dia per animar una proposta de taller d'escriptura.

Em refereixo concretament al llibre d'Elias Canetti, escrit en alemany Der Ohrenzeugue. Fünfzig Charaktere, i traduit al castellà amb el títol de Cinquanta caràcters. El testimoni oidor , publicat a Alianza Editorial.

Els caràcters femenins i masculins que hi descriu són un model de creativitat: El Bibliòfag, la Depurasíl·labes, l'Escalfallàgrimes, entre molts d'altres...

Inspirant-nos ens aquells caràcters especials, nosaltres vam proposar de descriure un caràcter com el del/de la Rentaoptimismes, el/la Pintasomnis, l'Esmicolapassions, el/la Devoragràcies, el/la Ploraperfums... en un màxim de 200 paraules !
Vam haver d'inventar-nos-els, perquè ningú no es va dignar enviar cap proposta.

Ara, Llibreter, el teu intent de tipologia, m'equival, en realitat, a un "meme" especial, un petit repte que tothom podria entomar. N'hi ha prou en mirar de descriure's com a lector tot distorsionant una mica els trets per desbanalitzar-ne el retrat i fer-ne un petit poema en prosa.

No només no dubto que acabaràs fent una gran tipologia, sinó que per poc que t' esmercis a desenvolupar els que ja tens al sac, i els que t'aniran arribant, en podràs fer un gran llibre.
Puc arribar fins i tot a imaginar-ne la publicitat, amb element pedroerquiciós inclòs : "No es perdi aquest gran llibre sobre lectors i lectura... per a lectors com vostè".
T'agrada? Si t'agrada, te'l regalo. :-)

Èxit asegurat. Jo no en tinc cap dubte. Si t'hi llences, ja m'ho faràs saber. Sort. I gràcies per aquest magnífic post tan literari i tan creatiu!

________________

Facultat oratòria

En el seu llibre de relats El informe de Brodie, Jorge Luis Borges comença El evangelio según Marcos escrivint:

“El hecho sucedió en la estancia La Colorada,en el partido de Junín, en los últimos días del mes de marzo de 1928. Su protagonista fue un estudiante de medicina, Baltasar Espinosa. Podemos definirlo por ahora como uno de tantos muchachos porteños, sin otros rasgos dignos de nota que esa facultat oratoria que le había hecho merecer más de un premio…”

Això de la facultat oratòria d’aquell noi argentí em va fer venir al cap la conversa que tres setmanes abans havia tingut amb en Toni A* a la sala de visites de l’hospital Sant Camil.
Recordo bé l´origen de la conversa: la dificultat que tenen els alumnes per escriure però encara més per expressar-se oralment. I saltant d’una cosa a l’ altra va aparèixer el tema que a Itàlia, (ho sabia ara que ell s´havia posat a estudiar italià) els alumnes feien un examen oral per cada examen escrit i que aquell fet tant aparentment senzill explicava després de donar-hi voltes i més voltes la immensa capacitat verborreica i retòrica dels italians i estirant-ho una mica més i sense por d’ exagerar massa la dels argentins i uruguaians, que justament tenen origen italià.
Recentement encra m'ha dit en Toni que té més arguments que proven aquella teoria seva.
Tan bon punts en les aporti les afegirem aquí.

Li vaig anar donant voltes a la conclusió lògica a la que havíem arribat: que s’ imposava tornar a l’antic mètode de fer recitar les lliçons de memòria i de fer explicar oralment, i de manera sistemàtica, tot el que es va ensenyant als alumnes.
El cost d´aquesta petita revolució seria equivalent a la “xocolata del lloro” del pressupost educatiu, mentre que les conseqüències, -tot beneficis-, ens acostarien mica en mica a l’ expressivitat extraordinària i mestratge retòric d’italians i argentins.
No puc imaginar cap “però” ni cap argument contrari que pugui anorrear aquesta idea: prioritat total a l’expressió oral, que hem de convertir com més aviat millor en objectiu prioritari, al mateix nivell que l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Tan bàsic i simple com difícil d’aplicar.

Ens estudiarem amb cura la nova LEC i veurem si hi ha alguns aspectes que impulsin professors i alumnes a anar pel bon camí.

Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009

Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar

La dama del bus. Mérignac-Bordeaux

Fa dos mesos exactament. Era a Mérignac i duia a la mà la càmara fotogràfica. Feia uns dies que havia anat seguint les imatges que el mestre Juan Pedro Quiñonero caçava per París.
"Todo se pega menos la hermosura" sé que hi ha que diu ... I en part és veritat. Vaig voler imitar el mestre. Vaig engegar, apuntar i disparar. Tres fotos. Aquesta és la bona. Les altres ja fa temps que les vaig esborrar.

Així que, Juan Pedro, te la dedico, valgui el que valgui... com a homenatge a la teva gran idea de caçar in situ imatges de les belleses de París, tot eternitzant la fugissera bellesa de moments irrepetibles.
Sí, fou per imitació que vaig pasar uns dies a Bordeus amb la càmara a punt de disparar, i vaig veure com n'és de difícil caçar imatges extraordinàries. Estic girebé convençut que a tu, amic, aquesta image també t'hauria agradar crear-la. Oi? O no?

À Madame,

Madame, j'espère que vous saurez me pardonner d'avoir osé vous prendre en photo dans ce contexte. Remarquez que nous étions tous à bord d'un bus, donc qu'il n'y avait pas de mal à ça.

Or si ça vous arrivait de vous voir sur Internet et que ça vous dérangeât, vraiment, pour une raison quelconque, vous n'avez qu'à me le signaler et l'enlèverais du blog aussitôt.
Par contre, je vous demande de bien vouloir prendre cette photo comme un petit hommage à votre brin de coquetterie qui ne fait que rajouter du charme à votre immense beauté.

Bien amicalement

______________

Foto al bus 50 de la línia Mérignac-Bordeaux. Març 2009.
Autor: Sani Girona. Copyright : tots els drets són de la senyora de la fotografia.

Les mil i una cares de la felicitat

En el llarg periple de promoció del seu assaig, el llibre Por qué somos como somos, Eduard Punset es va passejar per un munt d'estudis de televisió. Jo el vaig caçar tres vegades, una que no recordo, la segona al programa d'Andreu Buenafuente i la tercera a la cadena CNN.

Sense haver comprat ni llegit el llibre, per acumulació de repeticions em vaig anar convencent que ja me'n sabia alguns trossos de memòria. De l'allau d'exemples que aportava en cada entrevista, sempre el mateixos o gairebé, n'hi va haver un que em va interessar particularment, i és que el feia referència al tema de la felicitat:

Punset va repetir a cada entrevista, aquesta cançó aproximada:
M'he trobat gent a l'aeroport que m'ha vingut a saludar i a preguntar coses com aquesta: "¿És possible ser feliç de manera permanent?" I jo vaig contestar que, evidentment, no, no era possible. Que tan impossible era estar permanentment feliç com ser permanentment infeliç. Que la felicitat, per definició és un estat provisional.

I va afegir la idea clau: el meu gos, quan més feliç és és quan jo arribo a casa i endevina que li posaré el menjar al plat. Les festes que em fa el gos són la mostra més palpable que és completament feliç en l'espera i en la il·lusió del moment que en què tindrà el menjar.
Ara bé, quan li deixo el plat i es posa a menjar ... tot s'ha acabat. Fi de l'emoció. Fi de la felicitat (?).

Aquesta manera d'explicar la felicitat com a conjunt emocions acumulades en l'espera del moment d'atényer la felicitat és prou ben trobada, tot i que no deixa de ser una idea ja sabuda i tan vella com el cagar ajupit: és el plaer del seductor somiant aconseguir vèncer la voluntat de la seva víctima; el plaer d'imaginar i preparar un viatge, tots els viatges, plaer tan plaent o més que el viatge mateix, que de vegades pot resultar fatal; el plaer fet de barreja de renúncies, d'esforç i de patiment invertits en aconseguir una fita; és la pastanage del ruc; és l'amor dels amants adolescents; l'amor prohibit dels amants adults... "Bonheur des amants, bonheur des intants", diu el poeta...
I per dir-ho tot, mutatis mutandi, la felicitat com a premi final a la virtud... no és també això el que proposen totes les religions ?
Em pregunto finalment si Punset tindrà en compte, per a succesives entrevistes o per a un proper assaig, l'exemple de felicitat i catarsi col·lectiva real de milions d persones viscuda per procuració, per mitjà de la identificació emocional amb un equip de jugadors que s'esforça i guanya.

No em puc estar però d'afegir el que he trobat aquests dies rellegint la primera novel·la de Benedetti Quién de nosotros (1953): una imatge de la felicitat que no té res a veure amb l'anterior. Una imatge de la felicitat muntada sobre la ignorància i sobre la inconsciència. Mens aparatosa que l'anterior, però igualment certa...

Primera parte. Miguel.
Capítulo 19

Hace un momento tuve la intención de registrar la vuelta de Martín [el seu fill]; luego. la de la nena [la seva filla Adela](...)
La carita de mi hija posee una ternura de animalito, una ternura que nunca es calculada, que le brota tan espontáneamente como el llanto o los mocos. (...)
Martín jamás me desconcierta. No es muy inteligente ni sensible y gozará despeocupadamente de la vida; vivirá sin enterarse de su insignificancia, y ésta es un variante, acaso la única posible, de la felicidad. Adelita, en cambio, estará siempre enterada de sus inhibiciones. (...) .
Mario Benedetti. pg 69-70. Quien de nosotros. Punto de lectura. Ed. santillana

Així doncs Benedetti ens recorda, -tampoc no descobreix res- que el saber i la reflexió poden ser fonts d'infelicitat, mentre que la ignorància i la despreocupació poden ser font de felicitat absoluta.

Llàstima doncs que la felicitat, de la qual sabem que forçosament és provisional, temporal i fugissera, a sobre, la venguin tan cara!

________________

20è aniversari de Tian'anmen. Pequín 1989

Ja fa dies que sento a parlar d'aquest aniversari. Tot i que la famosa foto de l'heroi que s'enfronta al tancs és del dia 5 de juny. Bé, com al maig del 68... la revolta xinesa té la seva capvuitada per davant i per darrere.

De fet, aquella foto, que vaig treure d'un vell número de la revista National Geographic, tot i que té data precisa de naixement, es pot dir que és atemporal i universal, car des del primer dia en què fou publicada es va transformar en una icona del poder i la força de l'individu enfrontat al que sigui i a qui sigui quan lluita a cos descobert sense por a la por a la mort i sense més armes que coratge i la convicció. Per sort aquesta és l'actitud positiva dels herois del món. Per desgràcia aquesta és també la posició dels terroristes suicides.







D'aquí ve que, ara que s'acosta el 20è aniversari d'aquella foto històrica, decideixo incorporar-la com a post al blog i canviar-ne la imarge-icona de l'encapçalament . La foto la deixo tal qual la vaig manipular quan vaig decidir de fer-la una mica meva i convertir-la en icona del meu blog.

Per a tot el que queda de primavera i potser fins a principis d'estiu, he triat per il·lustrar el blog una de les fotos favorites d'Aremac, un dels meus fotògrafs admirats, que té penjades a flickr i que em va permís explícit per utilitzar les seves fotos. Danke schön, Aremac !

___________________

Enllaços

Viquipèdia.

1. Protestes de la Plaça de Tian'anmen de 1989

2. Los Angeles Times.
Tiananmen anniversary unimportant to China's youth. Many are happy with the government and the country's direction and don't want to learn about the brutal crackdown in 1989.

3. La Chine crispée à l'approche des 20 ans de Tian'anmen

I'll follow the sun

I'll follow the sun, première mise en ligne par aremac.

Je la prends pour illustrer mon blog jusqu'au début de l'été.Merci !

Se'n va Mario Benedetti

Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:

Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.