Se'n va Mario Benedetti

Tots els qui han llegit La Tregua han gravat el nom de Benedetti en el llibre d'or dels records imborrables.
Jo vaig fer-ho a principis dels vuitanta, i els efectes d'aquella història trista d'amor i mort entre Martín i (Laura) Avellaneda em van arribar molt endins.

Recordo molt clarament que un cap de setmana, potser un any o dos després d'haver llegit la novel·la, em vaig assabentar que a Prats de Lluçanès en projectaven la versió cinematogràfica, i li vaig proposar a la Paqui que l'havíem d'anar a veure.
Sempre m'ha interessat el cinema basat en obres literàries i encuriosit la manera de versionar-les.
Crec que vam marxar de casa ja molt tard al vespre i amb temps que amenaçava neu. I que en arribant a Prats ja va començar a nevar fluixet, erò per inconsciència o despreocupacó no en vam fer mass acas. En sortir, vam decidir que faríem el que calgués per tornar a Vic, amb mig pam de neu a la carretera. Probablement foren els àngels o els arcàngels qui ens van ajudar a no quedar atrapats a mig camí i a no tenir un accident que era el més probable patir en aquella carretera en aquells llavors tan poc transitada com perillosa.

Així, La Tregua constitueix per a mi una doble experiència vital que me la fa del tot inoblidable.

La lògica vital hagués imposat a aquella relació, tan banal per altra banda, la d'un home de cinquanta anys que es veu seduit per la bellesa d'una dona en la plenitud de la seva joventut, una enfermetat del protagonista o una impossibilitat vital o social que hagués calgut vèncer. Benedetti opta pel desenllaç tràgic de la mort de Laura, que tornarà a deixar així en Martín en la situació d'inanitat en la que vivia abans de conèixer-la.

La "treva" del títol és doncs el parèntesi vital que li és regalat en forma d' oportunitat de disfrutar d'un nou impuls vital en forma d'enamorament i d'amor. Petita treva temporal enmig d'una "guerra" vital.
La mestria de Benedetti consisteix a fer viure al lector el crescendo d'aquella relació en l'esperit d'un home mediocre i resignat a esperar una jubilació associada a la idea d'ocàs total.
I potser encara més a fer-li aceptar la tragèdia de la mort de la jove Laura, com a improbailitat possible, com a final de la treva...

Lunes 24 de Febrero

Es evidente que Dios me concedió un destino oscuro. Ni siquiera cruel. Simplemente oscuro. Es evidente que me concedió una tregua. Al principio, me resistí a creer que eso pudiera ser la felicidad. Me resistí con todas mis fuerzas, después me di por vencido y lo creí. Pero no era felicidad, era sólo una tregua. Ahora estoy otra vez metido en mi destino. Y es más oscuro que antes, mucho más.

Benedetti va escriure un clàssic d'una vigència perpètua. Una lliçó extraordinària d'educació sentimental vàlida per a tothom a qualsevol edat de la vida.
No sé si està escrit el poema invers al de Benedetti. La història d'una dona que retrobi en l'amor d'un jove el vertader amor de la seva vida o l'impuls per fer front a les noves etapes que s'obren després de la flor de la joventut. No dubto que la vida diària estigui al a dir que plena d'aquestes d'exemples d'aquest tipus de situacions, amb variant infinites, però val a dir que el relat de Benedetti és d'aquelles ficcions que superen la po`tica de la realitat.

He llegit que en el comiat de l'autor, ha nascut une lema precís i adequat que la gent s'ha inventat com a homenatge a l'escriptor: " ¡Gràcias, Mario !" així de curt i de substancial.
Gràcies per deixar-nos tanta bona poesia i tanta bona prosa, per deixar.-nos també un exemple de vida compromesa amb les idees d'honestedad i de justícia social.
Descansa doncs, amic i mestre, allà a l'olimp on resideixen tots aquells que foren a la terra homes bons, i que quan ens deixen es converteixen en els únics déus que mereixen la nostra fe i el nostre respecte.

___________________


L'amiga Mabel, en retorn d'un .pps que vaig enviar, em va enviar tres poemes d'en Mario, un dels quals m'abelleix d'incloure aquí com a homenatge al mestre i proposta vital per a tothom:

Defender la alegría

Defender la alegría como una trinchera

defenderla del escándalo y la rutina

de la miseria y los miserables

de las ausencias transitorias

y las definitivas

defender la alegría como un principio

defenderla del pasmo y las pesadillas

de los neutrales y de los neutrones

de las dulces infamias

y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera

defenderla del rayo y la melancolía

de los ingenuos y de los canallas

de la retórica y los paros cardiacos

de las endemias y las academias

defender la alegía como un destino

defenderla del fuego y de los bomberos

de los suicidas y los homicidas

de las vacaciones y del agobio

de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza

defenderla del óxido y de la roña

de la famosa pátina del tiempo

del relente y del oportunismo

de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho

defenderla de dios y del invierno

de las mayúsculas y de la muerte

de los apellidos y las lástimas

del azar

y también de la alegría.