17.7.09

Darrers tocs de teoria abans de posar-me a escriure de veritat.

Més val tard que mai, fa uns dies vaig acabar prenent una decisió important, -definitiva?- pel que fa al meu futur com escrividor de ficció literària: contes, relats o novel·les, i de la poca o molta poesia que sigui capaç de rimar consonantment o assonant, poesia en vers o en prosa...
a banda del que segueixi escrivint en els blogs propis i els comentaris que pengi en blogs d'altres blogaires...

Vaig regalar-me tres llibres de referència en el món de la literatura sobre com escriure ficció, com escriure una novel·la...Una mena de paquet definitiu i final abans de posar-me a escriure de veritat sense més dilació, no sigui cas que, quan vulgui posar-m'hi, ja sigui massa tard.
De fet, ja és massa tard, en sóc conscient, però no tard del tot.
Com a mínim fa més de 20 anys que m'hi hauria d'haver posat, i fa més de vint anys que arrossego la mateixa mandra de posar-mi. Crec que ara ja puc dir que la paraula exacta no és mandra, sinó "incapacitat" d'escriure i de restar en la situació del que somia ser escriptor sense escriure.

Ja em vaig empassar sencers, i vàries vegades dos llibres de John Gardner: The Art Of fiction (1963) i On becoming a novelist (1983) , i un de Mario Vargas Llosa Cartas a un joven novelista (1997), i una altra petita biblia essencial, el llibre de Jean Guenot. Écrire. Guide pratique de l'écrivain avec des exercices. [autopublicat per] Chez Jean Guenot. 85, rue des Tennerolles 92210 Saint Cloud.

A dins hi diu : Paris 26 de febrer de 1990. Va ser pels Carnavals d'aquell any: 527 pàgines de teca fina en 30 capítols que acaben, cada un d'ells, amb tot un seguit de propostes escriptòriques, anomenades exercicis. Mai no sabrem on hagués jo pogut arribar si des del març del 90 m'hagués aplicat a fer tots els exercicis allà proposats i me n'hagués sortit.

El primer capítol, titolat "L'auteur et l'écrivain" comença així:

"On commence à écrire par vanité, on continue par orgueuil ; on arrête lorsqu'on renonce à une certaine image de soi. Tout écrivain est d'abord un auteur, avant même d'écrire ; il le reste parfois après. "(...)
Creia que amb aquest paquet n'hi havia prou i de sobres per posar-me a escriure sense esperar a aprendre res més, però encara m'havia de trobar amb un altre llibre excepcionalment interessant: el vaig comprar a l'aeroport de Barcelona just abans d'agafar un avió per anar al Carib: parlo del llibre d'Elisabeth George Mes secrets d'écrivain, versió francesa de l'original en anglès titolat Write away (Harper and Collings. 2004).

Elizabeth George és al meu parer un llibre fonamental per a tothom que es proposi escriure més allà de l'escriptura iniciàtica de qualsevol taller d'escriptura.

E. George, a més, cita els seus referents fonamentals, que passen a ser, per la mateixa raó, referents afegits al seu propi llibre.

D'aquí ve que, com deia més amunt, em decidís en un rampell estrany, a comprar d'una sola tongada a Amazon.com el paquet definitiu:
El clàssic dels clàssics de James N. Frey How to Write a Damn Goof Novel (Saint Martin' s Press. new York. 1987).
Un manual amb un títol excel·lent, signat per James Scott Bell i titolat Plot & Structure. Techniques and exercises for crafting a plot that grips readers from start to finish .
Finalment, l'original en anglès d'Elizabeth George: Write away. One Novelist's Approach to Fiction and the Writing Life, en l'edició de Perennial Currents Edition (an Imprint of Harper & Collins). 2005.

Els estic devorant tots tres a l'hora, i al temps que llegeixo també una mica de tot. Els diaris, els blogs, el Temps, i fins i tot, articles que guardo per "quant tingui temps".

Així, a l'hora d'escriure aquest blog, he posat sobre la taula la pàgina 9 del Diari de Vilanova del dia 3 de juliol passat. Allà, la Ma Rosa Nogué hi escriví un article preciós titulat "Escriure de nit":



"Però tu, escrius amb un horari fix? Escrius cada dia? I si no en tens ganes?, solen ser preguntes habituals dels meus alumnes dels cursos de narrativa, en un intent gairebé desesperat que els digui que no, que és impossible escriure amb un horari fix, o fins i tot fer-ho cada dia, que val més quedar-se a l'espera de la visita de les muses, fent qualsevol altra cosa.
De fet, l'horari o la regularitat de l'escriptura no té cap importància, no hi té res a veure. L'únic que val és el text resultant. L'únic. Escric sempre que puc, si es de dia, de dia, si és de nit, de nit, els dic, encara que no en tingui ganes. Sempre em sembla que queden una mica decebuts."



He de fer com la Ma Rosa i com tanta altra gent. Cal trobar una estona i imposar-m'ho com una norma que no es pot trencar, passi el que passi. Exactament el que jo ja escrivia fa uns anys que Graham Greene feia dir al en Bendrix a la novel·la The End of the Affair.
Ho repeteixo aquí perquè hi farà bonic i s'hi escau perfectament:



"Graham Greene, en una de les seves grans obres, The End of the Affair, posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe.

Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)

When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)

I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."

(The End of the Affair. Book One. Chapter 6)

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas LLosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia. L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és."



He escapat una mica del tema voluntàriament. El tema és que se m'està acabant trobar excuses per no posar-me a fer el meu fet, valgui el que valgui, ni que valgui ben poc.

Aviat -és un dir- ho sabrem. Ja us ho faria saber ;-)

9 comentaris:

SM ha dit...

Mai no és massa tard per posar-s'hi! El Gardner té uns consells molt bons (The art of fiction és un clàssic), però no te'ls prenguis al peu de la lletra. Molta sort!!

Sani Girona Roig ha dit...

Benvolgut Salvador, gràcies pel consell. No, no, ja no em prenc gairebé res massa al peu de la lletra ni tampoc seriosament ;-) Et recomano el Write awayde la George. És un llibre indispensable. Garantit. O et torno els calers ;-)
De tota manera, el que m'ha fet pensar la dona aquesta és que jo no vull pas enxcriure una novel·la de ficció.
Jo vull començar escrivint uns contes que equivalguin una mica a diferents moments de la meva vida però convenientment manipulats, és a dir canviant els resultats, els llocs, els personatges ... ho tinc ja ben embastat, no et pensis, però cal que passi a l'acte!

Crec que el "plot & structure" que ha d'enxampar el lector i fer-lo tornar boig com fa en Larson amb els lector de la seva trilogia ...no és la meva aspiració, ehem (per ara ;-)
He de veure si sóc capaç de fer com la Nothomb o en Monzó i escriure 100 paginetes ben bufonetes que donin per fer un llibret petitet i bufonet...
Després ja passaríem a flaubertitzar-nos o poustitzar-nos una mica ;-)

Posr Scriptum que no té res a veure.
Vaig anar a fer servir el Bing, tal com recomanaves en el t post i vaig veure que, efectivament, també treballa força bé...
Ja va bé que Google tingui un competidor perquè si no, potser sí que acabaria morint d'èxit.

Ens seguim llegint.
T'envio un mel per explicar-te quatre coses meves...
Cuida't
Sani

Marta ha dit...

Quan escriguis alguna cosa ja ens ho ensenyaràs, no?

Maria Rosa ha dit...

Hola, Sani! Moltes gràcies per citar el meu article casolà enmig de tanta gent prestigiosa. He de dir que, a mi, una de les coses que em va anar més bé per passar de la teoria a la pràctica va ser empassar-me l'orgull i anar a fer d'alumna de l'Aula de Lletres, el precedent de l'actual Escola d'Escriptura de l'Ateneu. T'obliguen a escriure, te n'ensenyen, t'ho passes bé i sues tinta a parts iguals, i, quan surts, ja has agafat l'hàbit (per nassos, i pel que val la matrícula!); a més, si ets un xicot espavilat, com tu, ja tens pràcticament un llibre a sota el braç. Enguany faran cursos virtuals, no sé si et faria gràcia! No ho dic per fer propaganda, val la pena de provar-ho.
Bon estiu i gràcies de nou!!!

MªRosa Nogué

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Marta,
Com que ho demanes, et contesto prometent-te que t'avisaré. Ja puc dir-te per`poque no és pas per demà passat , eh!

Cuida't

Sani Girona Roig ha dit...

Ma Rosa,

Gràcies pel que em dius. De fet, jo no en tinc de vergonya ni d'orgull, però em trobo en un momnt delicat de salut i no em serà posible anar a l'Ateneu.
Peò entenc perfectament la idea i miraé de fer com si ;-)

T'aniré segint al Diari de VNG ara que veig que tens secció.

Les dones sí que en sabeu i feu el que toca!
Endavant.
Una abraçada

Clarissa ha dit...

Hola Sani! Sóc la de Pessoa i la pluja, la Clarissa. Només dir-te que jo també vaig picar amb els llibres d'en Garner i d'en VArgas Llosa... i què vols que et digui, no són pas sants de la meva devoció, deprés d'haver-los llegir. La cosa més interessant que diu Garner és que l'escriptor està sol a l'hora de saber què està malament en els seus textos. Ara, arribar a saber ser concient d'això ja trobo que és un gran avanç! Ja dic, a mi aquest tres llibres no em generen simpatia, però no dic que a algú altre no li puguin servir. En canvi els altres que cites sí que m'agradaria fer-hi una ullada...

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Hola Clarissa,
Em fa realment il·lusió que m'hagis contestat i que ho facis aquí en aquest post "escriptòric".
Legint el que tu escrivies en l'apartat escripturesc del teu blog, vaig imaginar que podria ser que tinguéssim una punteta d'ànima bessona. (???)
Aixo ja és confirmarà o infirmarà però com a mínim això ens met ara tenir un tema de relació.

Sí, creu-me.
Aquest Write away és fonamental.
Si m'envies la teva adrelec a la meva: sgironaroig arroba gmail.com
podrem fer-la petar també discretament. I potser te'n puc deixar algun si el passes a buscar.

Quant als llibres d'en Gardner i V. Llosa val a dir que eectivamretn són interessants però no "útils" per a avançar. I en tot cas, molt més e de Gardner que el de VL. Passa que en el moment que els vaig llegir eren per a mi les gran referències.
Després com a la vida, a mida que vas fent t'adones que sempre hi ha un mar m´s gran, un oceà més profund, un bosc més espès, una selva més impenetrable!
I per tant, cal aturar-se en algun lloc i plantar-hi la tenda.

Read you soon ;-)