Les eleccions al Parlament europeu del 7 de juny 2009

Foto SGR

El passat diumenge 7 de juny hi havia convocatòria electoral. Vint-i-set països europeus convocaven a les urnes els seus electors.

Nosaltres vam a nar a votar al col·legi habitual, l’IES Lluch i Rafeques. Eren prop de les cinc de la tarda i vaig tenir la sensació estranya d’haver-me equivocat de lloc. Les tres taules de l’aula eren completament buides i a la nostra, l’amiga O*, que hi estava com a interventora, ens va confirmar que la participació no arribava al 25 per cent.


Bé, poques hores més tard es va anar confirmant la baixíssima participació electoral a tota Europa i a Catalunya en particular.
La dreta s’imposa i les esquerres, esmicolades, amb prou feines mantenent el no res d’escons que les mantén vives. Tot se’m fa estrany: la campanya electoral vergonyant en la majoria d’aspectes, inclòs el fet que els periodistes de la televisio fessin el seu boicot particular a la campanya per enèsima vegada.
Recordo aquell famós eslògan del programa “Oh Europa” : “me la imaginava més gran” … ara caldria canviar-lo per “me la imaginava més sana” … i li podriem demanar a l’Espriu que composés un altre poema on el desencís no fos amb la pobra “bruta i dissortada” pàtria, sinó amb l’Europa sencera.

Hi ha qui recorda l’exemple de països com Brasil on el vot és obligatori. I qui recorda amb ironia que ens calia una Europa ben domocràtica per poder exercir el dret de “no votar” com a única opció vàlida i digna per expressar el rebuig contra l’actual classe política!

Es va fer didícil fer comentaris coherents sobre aquesta situació després de veure la manera esperpèntica -i tanmateix acurada- que els còmics de “Polònia” van triar per retratar la jornada electoral: un "sense sostre" entrant en un collegi electoral confonent-lo amb un Seu de Càrites! I la reacció criminal de la presidenta de la mesa electoral, obligant-lo a votar “tant si vols com si no vols”… Una cosa així havia experimentat jo el diumenge a la tarda.

El darrer blog de vergonya el vaig veure fa uns dies, mirant les intervencions en directe d’alguns des nostres representants polítics als Congrés dels Diputats: el representant de UPN , el del PSOE i en Ridau d’ERC... Nul·la auticrítica i cap proposta creativa.

No he aconseguit escoltar ni una sola proposta d’aplicar estratègies que serveixin per augmentar la participació per properes escomeses ni tan sols per racionalitzar la despesa indecent d'aquest tipus d'elecions. Horror!

Jo sóc dels que ja tinc assumit des de molt jove que acceptat el joc de les urnes i els votants, n’hi ha prou amb el 10% de votants per donar validesa a les votacions, i amb el 5% o menys i tot, també. A la taula del Bernat qui no hi vol ser no hi és comptat.

Però una cosa no treu l'altra: cal aprofitar els temps de crisi per ser imaginatius i trobar noves maneres de votar.
Entre el vot obligatori i l’abstenció de més del seixanta per cent, a mi sí que se me n’acut una solució intermèdia: que qui volgués votar hagués de demanar-ho explícitament amb una certa antel·lació, obtenint així una cartolina que permetés l’accés a la mesa electoral del dia de l’elecció.
Així s’evitaria malbaratar diners públics en quantitats substancials: es podria estalviar en meses, urnes i paperetes i, sobre tot, en les extraordinàries despeses per dietes al personal de transport, neteja, seguretat, i presidents i vocals de meses i urnes.
Potser, això comportaria, de retruc, poder estalviar, per innecessària, una publicitat electoral indecent, fastigosa i ridícula, que costa milers de milions d’euros als contribuents.
Que se'n podrien fer de coses importants en comptes d'enganxar cartells patètics que embruten el paisatge urbà i el paisatge rural, tot fent befa a la intel·ligència dels ciutadans!

Potser algú trobarà algun petit inconveient a la meva proposta... El món és ple de de gent que dedica més temps a trobar problemes que a cercar solucions. Us proposo que us estalvieu crítiques inútils -a les que jo no dedicaré gaire temps, aviso- i dediqueu tota la vostra intel·ligècia -oi?- a polir la meva proposta o a fer-ne d'altres de semblants o de molt millors. Segur que n'hi ha una munió per inventari implementar. Això sí, ho haurem de fer nosaltres. No ho deixeu en mans dels polítics que tenen a bastament demostrat que no saben què fer o sabent què cal fer no ho volen aplicar. És molt difícil treure el picarol al gat, però encara ho és més treure-li la merda !

_____________

Enllaços

JPQ. Una temporada en el infierno. Las elecciones vistas por 26 periodistas
Hiperpolis. Desafecció
Entrellum. Europa moribunda
Francesc Puigcarbó. Ja he anat a votar