28.1.08

2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog

Els comentaris als posts són, com tothom sap i és profecia, una part essencial de la definició de l'Internet 2.0: sinònims d'interactivitat i d'immediatesa. No són un element secundari o superflu, sinó fonamental.
Des que vaig obrir el primer blog -Dipofilopersiflex- als servidor blocat.com, que després es va reconvertir en bloc.cat -i ara potser haurà de fer-ho com a blog.cat-, vaig tenir amb aquests elements especials, dimoniets divertits, les meves diferències.

Hi havia un corrent que preconitzava els posts curts o amb tendència a la minimalitat, i per això, durant un temps, semblava que escriure més de quatre ratlles exigia demanar disculpes.
"Perdoneu que m'allagui"; "Perdoneu si m'enrotllo"; "Perdoneu que hagi omplert més d'una pantalla"...
Aquesta situació quedava resolta en la secció de comentaris, on el requadre limitava l'extensió del text -no recordo si admetia hipertext- a un nombre relativament raquític de caràcters, nombre que, per cert, no quedava precisat enlloc. De manera que cada comentari a blocat.com era un risc. Risc de perdre el comentari sencer: si el comentari superava el límit estipulat, en validar i enviar es perdia irremisiblement i irrecuperable tot el que s'havia escrit.
L'emprenyada era tal que ningú permetia que li passes gaires vegades. La solució, escriure el comentari en un editor de text i llavors penjar-lo en forma de dos, tres o quatre trossos diferents, penjats un darrera l'altre.

Jo recordo haver-me'n queixat al fòrum, i haver preguntat si era degut al preu de l'espai al servidor o què. Tot era tan nou, que ningú no sabia ben bé com aniria evolucionant l'invent, però tothom olorava que allò no tenia límits i que calia demanar, proposar, "exigir" ...

Els comentaris eren, en comparació a les pàgines web, l'element viu que convertia cada blogaire en "escriptor" amb públic directe capaç d'interactuar amb l'autor i l'autor amb els seus lectors fossin 2 o dos cents. Realment revolucionari. Això no ha variat i és així i així serà, potenciat a més per factors com els de l' "escriptura sensitiva" que posarà en joc tots els sentits, i sempre en clau interactiva.

És per tot això i moltes més raons encara, que difícilment trobareu -i només fent esforços considerables- alguns blogs sense comentaris activats.
Ho anomenen blogs per pura inèrcia, però no perquè s'ajustin a la definició autèntica de blogs.

Argumentaran alguns que si els comentaris són opcionals als blogs, això vol dir que tenen tot el dret a no activar-los, oi?
Caldrà dir sense cridar gaire que cadascú es tria el que vol, però que justament per això se'n fa responsable? I si un tria ser propietari d'un blog sense comentaris, en realitat, velis nolis, tria una pàgina web de l'internet 1.0, és a dir hipertextual, però no interactiva.

No interactiva? Com! Què impedeix que els lectors puguin escriure un mel al "webòfil ainteractiu" i que aquest els contesti el missatge? Res no impedeix res. Tot és permès i tot és lícit, però en triar una opció, cadascú tria la seva comunitat de referència, es posiciona i es defineix...

Què es pot fer amb els blogs sense comentaris? Se m'acudeixen com a mínim tres coses.
Una, la d'intentar, empàticament, entendre la decisió assumida i les raons que l'acompanyen.
La segona, d'una manera Bondiana: viure i "deixar morir", i que no ofengui la metàfora! Deixar que l'obsolescència imposi la seva llei i la lògica s'imposi a la tossuderia...
La tercera, és arma de doble tallant: intentar convèncer els amics "equivocats" ( ja sento els seus crits, insults o brams) perquè deixin dreceres feréstegues i agafin el bon camí.

M'atreveixo a recomanar només les dues primeres, i deixar la tercera únicament per als més atrevits, o millor encara, evitar posar-nos allà no ens ho demanen ;-)

Quines raons poden raonablement fonamentar la decisió de no acceptar comentaris a un blog?
En els temps de la Catosfera 2008? Potser moltes d'altres, però se me n'acudeixen només dues de lògiques i normals.

A. Una raó podria ser el fet que la feina excessiva ja impedeixi implementar més o menys regularment un dietari i que, llavors, el fet d'haver encara de llegir i potser fins i tot contestar comentaris supera el temps valuós i sagrat que l'autor està disposar a sacrificar (?)

B. La segona, força versemblant tot i que sembli estranya: un autor es té en tan alta consideració i estima, considera tenir tan immensa categoria escriptòrica o literària que el fet d'obrir comentaris als seus escrits ho associa a obrir la porta a la xusma i la massa irresponsable que trucaria a les portes del seu palau per deixar-hi dit qualsevol bajanada insultant, insípida o miserable o, com a mínim, sempre molt allunyada d'un alt grau de "divinitat".

Els pseudoblaires i els webòfils ainteractius ja saben prou bé que els comentaris poden ser moderats per l'autor i donar pas només als que ells considerin vàlids. Però ca! Res no hi fa. Haver de llegir fulleraca, faramalla escriptòrica de qualsevol quidam sense nom o anonimitzat! Quin fàstic, i quina terrible pèrdua de temps! Fuig , fuig, de cap manera!

Sigui A o sigui B, les raons són opcions i, com se sol dir, totes les opcions són respectables (?) Cadascú és lliure de fer el que vol i no li cal donar explicacions de cap mena a ningú.

Això sí, en la nostra modesta opinió, modèstia que mai no hem d'oblidar i que hem d'estimar com una perpètua companya, el fet que un blog no admeti comentaris el transforma una mica en un bloc disminuit, autoinvalidad i desaprofitat, en part desposseït de l'essència del blog de veritat. Una mena de "no blog" vaja, -entre cometes, és clar -, per dir-ho curt i ras.

Així doncs, amic, amiga, tu t'ho tries, tu sabràs!
________________

27.1.08

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2
.

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 / Ciberactivisme 2/2

Sani Girona on Vimeo.
.
Marc Vidal va participar com a ajudant tècnic de César Calderón
passant amb exactitud i precisió les imatges il·lustratives
de la presentació en Power Point

Catosfera 2008. Blogs i ciberactivisme 1/2

Catosfera 2008. César Calderón.
Ciberactivisme 1/2 Ciberactivisme 2/2

Catosfera 2008. César Calderó
Ciberactivisme 1/2
Ciberactivisme 2/2

from Sani Girona on Vimeo.

25.1.08

ABC/10 Post Extraordinari Catosfera 2008. Demanant disculpes públiques a Vicent Partal

Benvolgut Vicent,

No tinc edat per a fer segons quines coses si no em veig abocat a fer-ho necessàriament. I ara i aquí, sento la necessitat de demanar-te disculpes públiques.

Encara no m'ho puc creure ara, perquè jo no me n'he adonat, es veu que he fet una cagada "imperdonable". M'ho ha fet veure un amic dient-me: "T'has carregat en Partal" i llavors m'he adonat que l'havia feta grossa. Un lapsus linguae improbable, m'ha fet dir Vicent Partal allà on jo em referia a Manuel Vicent!

He anat a dir-li al Marc Vidal, seriosament, que sisplau em disculpés quan et veiés, i m'han dit que eres a la taula com a ponent.
Jo havia de tornar cap a Vilanova, però he cregut necessari entrar i anar a demanar-te disculpes quan la sessió ja havia començat. No sé si has notat amb el meu to -espero que sí- que et demanava ben sincerament perdó per la desafortunada "cagada" que ha coïncidit -fixa't bé en el fet que fossis present a la sala, cosa que jo desconeixia! Murphy total !

Com que haurà quedat gravada la meva intervenció, estic segur que a l'hora de visionar-la quedarà clar que jo parlava de la columna barroca però innòcua i inútil, des del punt de vista de l'aportació de propostes de canvis, de Manuel Vicent a El País, que , per altra banda, era ben bé un exemple que m'ha vingut al cap així espontàneament, perquè tot ha estat improvitzat. Jo no tenia previst intervenir... Creu-me!
Fins aquí l'explicació de la desagradable situació que he creat sense voler. Me'n faig creus.

M'he passat tot el viatge de Granollers a Vilanova pensat quina seria la millor manera de demanar-te perdó. No sé si et servirà aquesta, però és la que em demana el cos, i afegiré encara tres cosetes, totes tres interrelacionades.

Primera : una mitja hora abans de començar l'acte d'obertura de les Jornades, parlava amb en Francesc Puigcarbó i un altre parell de blogaires i jo imagina i proposa per a Vilaweb protecció, promoció i potenciació. Insisteixo tinc testimonis. Que diguin ells si no ha anat així la conversa.
I és que per a mi ...
Segona : si repasses la llista de comentaris meus al teu blog/bloc Mails per a Hipàtia , veuràs que absolutament totes les meves intervencions -repassa-ho sisplau, repassa-ho- expressen la més absoluta admiració per la teva tasca.

Tercera: acabo afegint, perquè així és, que no pararé fins que no ens bevem una copa del que vulguis com si ens fuméssim una pipa de la pau, perquè en el meu llistat de gent a qui admiro i aprecio per raons diverses, apareixes a costat de l'Eliseu Climent i el Biel Mesquida, i em dol especialment haver sigut protagonista d'aquest lapsus tan desagradable...
Per una vegada que et podia saludar i adreçar personalment unes paraules, vaig i la faig grossa a més no poder: en públic i davant la càmara!

Després de tot el que he dit, espero que aquest incident et sembli del tot perdonable.

Voilà.
Fins aviat
Ben amistosament
Sani Girona

Vilanova i la Geltrú, divendres 25 de gener de 2008. ( 23:48)
_____________________

24.1.08

Metablogositats. 1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.

Aquesta vigília de les Jornades de Granollers encara m'han donat un nou element per parlar i posicionar-me en aquest enfrontament terminològic entre BLOG i BLOC per designar allò que arreu del planeta es coneix com a BLOG.

Al reportatge de l'Internauta en què Vicent Partal entrevista a Marc Vidal, aquest, durant l'entrvista que teé lloc a Granollers utilitza diverses vegades el teme blog, i així apareix també sobreimpresionat en els subtítols; però el mateix Marc evita parlar de blogaires i parla de blocaires o de bloggers.
Curiosament mai no apareix enlloc el terme blocosfera, ni sona bloquejar ni blocar ... o molt imperceptiblement: "C'est mauvais signe, signe que le tableau est mauvais".

Alguns pocapenes van riure en llegir que a les Jornades de Granollers es començaria debatent aquest aspecte important, per desgràcia, de la BloGosfera i concretament de la blogosfera catalana.
Dic "per desgràcia" perquè em sembla penós i una mica patètic que una vegada més, en un país petit necessitat sempre del màxim de cohesió, apareguin persones que provoquin efectes separadors, divisors, enfrontadors ... i el pitjor de tot és que aquest factor distorsionador sigui completament innecessari.

He llegit ja el perquè a Catalunya algú va optar per bloc: 1* 2* 3* *4 *5 en comptes de la norma mundial de blog: 1* 2* 3* 4* . Curiós el cas de Niroblog , ja es veu que li passa, com a d'altres, allò de "querer dos palabras a la vez ... y no estar loco". L'explicació és que la pela és la pela i en català opta per bloc, però tot seguix com blog...
És una mica fals que a França funcioni el terme blogue ...Passa com aquí, que cohabiten, malament, les opcions blogue i blog. Blogue va ser un esguerro com aquí ho va ser voler dir-ne dip. Arreu, la norma és blog: Google. Résultats 1 - 10 sur un total d'environ 721 000 000 pour "Blogs" ( 1. 40 de la matinada del 25.1.2008).

Suposo que el divendres a Granollers els que defensen l'opció bloc ho explicaran ben argumentadament. Francament, tinc molta curiositat per veure amb quins arguments seriosos ho argumenten. Això espero escoltar i si puc, entendre, però dubto que em convencin.

El que tinc clar és que el fet que Vilaweb, i que la XTEC hagin optat pel terme "bloc" fa poc menys que impossible que hi hagi una acceptació de canvi cap al terme "blog". De manera que em temo que el debat, envoltat de mil retòriques, acabi servint només per mirar de justificar el perquè d'un error. Error al meu parer, és clar.

Tanmateix, ho vaig dir en algun lloc o a algú, quan es començaven a organitzar les Jornades que en aquest tema em guardava la carta de "rectificar", estratègia i actitutd de savis, sempre i quan em convencessin de veritat que calia aquest terme irregular i no el terme mundialment normalitzat.

Realment hi ha gent que prefereix parlar de blogger abans que dir blogaire.
D'altres prefereixen blocar a bloguejar. Encara com no van esguerrar també "post" i aquest terme no el van tocar.
He llegit molt poques Blocosferes ... potser perquè no n'hi ha cap. Hi ha la BloGosfera universal, com hi ha Internet i no hi ha Interxarxa.

Sap tothom, des de Primària, que en l'evolució de la llengua, la P tendeix a evolucionar cap a la B, de la mateixa manera que la C tendeix a evolucionar cap a la G, i la T cap a la D.
Fins i tot la llei d'economia lingüística -ecologia lingüistica també :-)- jugaria en el sentit d'una normalització mundial que ha estat violada innecessàriament.

Veurem què fa el temps, metàfora de la vida, que tot ho ordena i posa cada cosa al seu lloc, què decideix sobre aquest esguerro. De fet, vull dir els usuaris de l'eina, és a dir els blogaires o blocaires de la BloGosfera catalana, ben anomenada Catosfera.
Veurem què acaben triant i quin terme s'acaba imposant. Perquè seran ells i no Termcat, ni Vilaweb ni la Xtec qui imposaran llur opció, que a mi personalment no m'agrada i que considero equivocada. I greu que em sap no estar-hi d'acord!

Veurem qui acabarà tenint raó. I dic ben clar i català que si algun dia considero que anava equivocat, ho reconeixeré sense embuts i ho diré tan net com ara.
Avui per avui, no és el cas! Veurem si demà canvio de parer o em refermo en la meva opció.

Bones Jornades Catosfera 2008

___________


El fet que canviessin a darrera hora el programa previst i aquest debat quedés ajornat fins diumenge, em va impedir assistir-hi tal com hauria estat la meva intenció. Per sort tot va quedat gravat en diversos formats i assistents o no, en podrem gaudir les vegades que calgui des de casa. No és el mateix, però és el que més s'asssembla a haver pogut ser allà.

Algunes de les reaccions al
debat o combat blog/vs/blog,
moderat per Víctor Pàmies, les trobem justament en el seu blog Raons que rimen

_________________

23.1.08

Metablogositats. Catosfera 2008

Projecte de desenvolupament de la sèrie *metablogositats (*© del Sani).
.
.
1/10 El terme també fa el monjo: Blog o Bloc.
2/10 No comentaris, no blog
3/10 Edició de comentaris en blogs aliens i els blocomentaris
4/10 Punt de vista sobre la revolució blogaire
5/10 L'eina més important que cal implementar

Impressions de les Jornades de Granollers catosfera 2008
6/10 Blogs i educació
7/10 Blogs i literatura. Taula & Llibre dels blogaires
8/10 Blogs i política
9/10 Desvirtualitzant blogaires
10/10 Balanç provisonalment definitiu


___________


Enllaços

* Manifest Catosfèric de Granollers

*
Dos gurus d'internet impulsen un codi ètic en els blocs

* Videos de les sessions de les Jornades: gairebé tots allà i alguns de meus, aquí

21.1.08

Pel·lícula: El amor en los tiempos del cólera

Cada vegada m'atreveixo menys a recomanar res a ningú. Tot i que porto tan posat a sobre el fet de voler compartir allò que m'agrada que, per pura inèrcia, se m'escapa fer-ho encara massa sovint. Però la meva voluntat és la de refrenar-me fins al punt d'acabar dient només m'agrada o no m'agrada. I és que l'entusiasme per les coses, difícilment s'encomana, i allò que a un li sembla sublim, a l'altre/a pot ser que ni tan sols li agradi una mica, encara més que ho apreciï.

Vaig anar a veure El amor en los tiempos del cólera .

En vaig disfrutar fins al punt de no poder retenir unes llàgrimes al final, fruit de l'empatia amb aquella parella de ficció, Florentino Ariza i Fermina Daza, que acabava gaudint d'allò que el destí havia retardat cinquanta tres anys, set mesos i onze dies.

Ja és dir el molt a dins que m'havia entrat la pel·lícula fins a oblidar que era assegut a la fila 7 , butaca 15 de la sala 4 del cinema Lauren.
La ficció de García Márquez adaptada al cinema, amb un meravellós final sobre unes imatges del riu Magdalena atravessant les selves colombianes em va colpir. A casa, no m'he pogut estar d'obrir el llibre i recopiar-ne el darrer paràgraf de l'obra.

- Sigamos derecho, derecho, derecho, otra vez hasta La Dorada.
(...)
El capitán miró a Fermina Daza y vio en sus pestañas los primeros destellos de una escarcha invernal. Luego miró a Florentino Ariza , su dominio invencible, su amor impávido, y lo asustó la sospecha tardía de que es la vida, más que la muerte, la que no tiene límites y no la muerte.
- Y hasta cuándo cree usted que podemos seguir en este ir y venir del carajo? - le preguntó.
Florentino Ariza tenía la respuesta preparada desde hacía cincuenta y tres años, siete meses y once días con sus noches.
-Toda la vida- dijo.
(Gabriel garcía Márquez. El amor en los tiempos del cólera. pg. 502-503)

No sóc capaç de trobar-hi punts a criticar des del punts de vista tècnic. En tot cas, algun aspecte de la interpretació de Bardem. Em sembla una gran pel·lícula per emocionar-se i somiar.


19.1.08

A tres quarts de quinze, tot es barreja en una boira espessa

Hi ha coses que cal escriure-les a l'hora que toca, en el moment precís, quan venen al cap boiroses o melangioses, a hores estranyes en què huríem de ser a dormir o hauríem d'haver sortit a veure el mar.
Després, aquella idea o aquell punt de vista, aquell to, aquell matís desapareixen i ni que els volguem repredre, ja ens resulta impossible: ja hem perdut l'essència volàtil d'allò que en tal moment se'ns aparegué... L'idea ja és una altra, amb tons i matisos diferents.
Potser per això, ara que ho tenim a l'abast paga la pena engegar l'mp3 i gravar-ho tal com raja, per escriure-ho després.
Això ve a tomb perquè avui, més enllà de mitjanit m'ha vingut al cap tota una barreja de temes sobre els quals em venia de gust escriure si fos capaç de fixar com a paquests sencers tots i cadascun dels continguts i dels matisos que acompanyaven les idees.

La de mort del poeta Àngel González, que vaig conèixer llegint-ho a El País (13.1.2008. pg. 46-49) una persona de qui ho desconeixia absolutament tot, fins i tot la seva existència, m'ha fet pensar una vegada més en la immensa desgràcia que va ser per aquest país la Guerra Civil. El meu pare és només un any més jove que ell.

Es lógico que la guerra civil y la iterminable posguerra no sólo se haya dejado ver en el carácter de Ángel González, sino que también sea su marca distintiva de su poesía, tan abiertamente confesional.

La seva familia va patir molt durament estar en el cantó de les víctimes dels assassins.

2.Després, llegint el dossier especial de Yasmina Reza sobre Sarkozy se m'ha acudit pensar que aixì com per a les vivències personals podem tenir idees i to propis, per a d'altres qüestions, tot el que podem dir està totalment condicionat pel llenguage i els tòpics i les intencions de les que estan fetes les opinions sobre la gent i els fets de la vida que llegim o escoltems als media.
Jo no tinc cap idea pròpia sobre Sarkozy. Tinc el Sarko que em trobo als media inclosa la xarxa.
I de toto plegat en trec un retrat que ve a ser una mena de mitjana de punts dels pocs punts de vista positius i les muntanyes de crítiques que mereix el seu perfil i les seves actuacions.

Em pregunto a qui li pot semblar negatiu o malament de veritat el fet que aparegui un home amb poder que intenti mentre pugui implementar tot un reguitzell de reformes que ja tenia pensades i promeses des de feia temps, que actui de manera gaiebé espontànea, com ho faria un Dupont qualsevol...
Un perfil que imposa el moviment perpetu, un desfici per canviar, renovar, fixar allò que val la pena... posar-se referents i referències i actuar...
Caldrà veure com evoluciona França amb aquesta nova situació, que sembla ser afecta la manera de fer i d'actuar de tot el govern actual. Agadi o no, novament França torna a innovar i ho fa en un camp que semblava exclòs d'hipotètics salts mortals.

3. Tinc pendent d'acabar de redactar un post sobre el llibre d'Isabel Coixet i dos més per acabar de donar la meva visió sobre La muerte lenta de Luciana...
He vist que ja han estrenat Els crims d'Oxford, i que la fan a totes hores als Lauren de Vilanova.
Però primer aniré a veure l'adaptació de El amor en los tiempos del cólera. Veure Colombia, recordar Cartagena.

4. Per fi ja he encetat Voyage au bout de la nuit. Me l'han portat de Sant Pere de Ribes.
Me'l llegiré sistemàticament fins acabar-me'l ben aviat, però em sembla que no és una lectura fàcil.
Per a tot hi ha una primera vegada, que sovint té lloc a destemps. Recordo que l'any 78 o 79 en parlàvem amb l'amic Manolo Prieto, que es confessava seduit per aquell lenguatge de Céline.
Jo sempre li vaig tenir mania, i no l'he volgut llegit mai ... perquè em negava acceptar que un autor intel·ligent s'hagués pogut posar intel·lectualment en el bàndol de l'antisemistisme dels nazis i ni després de la guerra mai no se n'hagués retractat...

Ara he decidit que calia enfrontar-m'hi i veure què trobo en el Voyage, D'un château l' autre i Rigodon.
Fer les coses per per decisió i voluntat pròpies, sense obligacions ni imposicions de cap mena, és de les satisfaccions grosses que hi ha. Penso donar-me aquest gust i disfrutar-ne el que pugui trenta anys després del moment en que "tocava" haver-ho fet.

El que hi he trobat només començar ja m'ha agradat força:

"Voyager c'est bien utile, ça fait travailler l'imagination. Tout le reste n'est que déceptions et fatigues. Notre voyage à nous est entièment imaginaire. Voilà sa force."


Sí, és això, la força immensa del nostre viatge vital és deu en part al fet que un viatge imaginari. on tot és permès.
Curiós el contrast de parers amb el que llegia fa poc d'en Gaziel, qui en ocasió dels seu 60è aniversari, escrivia que, posat a triar entre literatura i vida, no dubtava en absolut apostar per la vida. Potser perquè per a ell, malgrat l'exili interior, la vida no li va ser massa decepcions i fatigues. Hi va haver molt pitjor.
Cal apostar per la vida més plena i viure, a més, amb la literatura, el nostre gran viatge imaginari.

La polèmica més gran del món dels llibres | Blocomentari

Blog : Tens un racó dalt del món
Autor : JM Tibau
Post .. : La polèmica més gran del món dels llibres (21 de setembre de 2007)


Blocomentari : Sani Girona Roig ha dit...




Una de les raons que fan que les coses no es moguin d'on són és que la majoria de gent només constati i ningú no protesti ni proposi canviar.Amb això coïncideixo amb Vicent Partal que ho diu ben clar al seu post El valor de protestar
Els comentaris d'aquest post en són una mostra. Si ningú no proposa alguna cosa,- millor si és proposta argumentada-, és probable que aquest caos, metàfora de mil caos molt més greus i importants, es perpetuï indefinidament.

Jo tinc clars els raonaments possibles:
Per al llibre, com per altres coses importants, a més de la posició erecta, hi ha la posició de descans ;-)



Fins a qui, lògica pura, oi? Doncs bé, ja ens hi estem acostant:En posició de descans, el normal és que el llibre el veiem de cara i no de cul, oi? Posem que sí, i continuem amb el raonament: Agafeu un llibre, poseu-lo boca-celosa, -mirant cap al cel, vull dir- de manera que li poguem llegir la portada. Ara gireu-lo mica en mica fins a veure-li el llom... i ja teniu com haurien d'anar les lletres als lloms: Drets, erectes, títol i autor haurien d'anar de dalt cap a baix. Sobre la taula, d'esquerra a dreta. Els que ho fan així són els que hi toquen. I els altres, ens toquen els d'allò que no sonen.
Cal reconèixer, tanmateix, que s'enfronten aquí dues lògiques: la que jo he exposat, que no deixa de ser una mica conservadora, i una de més rebel, jovenívola i provocadora: la que afirma que, a diferència d'allò que passa en el regne animal, la posició normal del llibre no és la de descans, sinó la vertical, l'erecta.
La tria, llavors acaba sent més una qüestió de nostàlgia o de resignació que de no de raó i lògica cartesiana. Per resoldre-ho, potser s'ha d'acabar votant... i matar-ho d'una vegada per sempre.

Feu arribar aquests raonaments al gremi d'editors i llibreters, per si tenen res a dir-hi. Els llibreters, segur que sí. A ells ja els deu anar bé canviar el lloc de la tortícolis, i no tenir-la sempre al mateix costat!
En la propera cimera sobre el canvi climàtic, no costaria res posar aquest esmena a l'ordre del dia, que fóra votada en un tres si no res. I un problema global, no resolt durant segles quedaria resolt en pocs segons i per sempre.
Jo ja us he donat la solució. Només cal treballar per implementar-la.
Ah! Oblidava de dir que jo trio de baix a dalt, en posició erecta, mal que no es llegeixi bé el llom en posició horitzontal!
Ah! Qui dirà el pes de la nostàlgia en les nostres vides!
19 / gener / 2008 14:45

13.1.08

J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960



Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:
"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."
Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:


"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."


Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________








12.1.08

Les Menines fotògrafes, per Saninàzquez


La reunió de Tertùlia era a Barcelona, al Cafè del Centre.
No era al matí, sinó que eren als voltants de les sis d'una tarda freda i humida d'hivern,
també una mica mullada.

Aviat es va fer el caliu de la trobada amb la represa dels comentaris dels darrers posts i les converses creuades...

Sobre el marbre, taula rodona que els esprits agermana, drogues toves, permeses: cervesa, cava i xocolata, i unes boires de fum, per poetitzar l'aire ...
I regals de reis amb capvuitada: música i flors, tintes xineses, grogues i liles, per composar un quadre signat amb el cor.
Llibres: Queneau en anglès, el totxo d'en Little i una primera edició d'Àngel Guimerà.

La disbauxa i l'orgia fou suau... Jo sóc un dels que més hi va sortir guanyant, en poder desvirtualitzar, per fi i de cop, un grapat d'amics i amigues blogaires ...

Tv3 va arribar un pèl tard. Si no, ara tindrien material per a incloure a Sis a traició (erem 8), a 30 minuts (estona de màxima disbauxa tertuliana) o a Thalassa: eren allà Des del meu mar i Aiguamarina.

Una de les coses que vam fer ben fetes va ser pensar a dur les càmeres digitals. L'èxit de les imatges ja són figues d'un altre paner. Una bona resolució per al 2008 serà llegir bé fins a dominar almenys una mica les opcions bàsiques de la màquina, i el què no s'ha de fer!

Tanmateix, qui no es conforma és perquè no vol, la trobada va quedar relativament immortalitzada. I jo m'atorgo la glòria d'haver fet una mica de Velàzquez, fent una foto amb "charme": Caçar les charmantes C* i M*, Menines fotògrafes, fent fotos divergents, mentre per casualitat i al vol, çacava també sobre el mirall del fons, la meva pròpia imatge.


Ni Photoshop no pot arreglar una foto mal ajustada i moguda, però aquesta conté la emoció i la gràcia d'haver estat feta -una vegada entre cent mil- al bon lloc, en el moment adequat copsant un instant màgic.
Decididament, -faig com feia el màgic Andreu-, em penjo una medalla!

I a tots vosaltres, petons!

10.1.08

Poema baudelairià per a Transformacions: La mort des pauvres

M'ha fet molta il·lusió trobar publicat a Transformacions , -amb el número 77!, cada cop som més a prop de les 99 variacions de Queneau als seus Exercices de Style -, la meva transformació baudelairiana aplicada al sonet La mort des pauvres.

Crec que està bé recopiar aquí el poema original, que permetrà veure millor el treball d'adaptació al text de la Mercè Rodoreda, que sempre té la seva dificultat ...


Charles Baudelaire. La mort des pauvres

C'est la Mort qui console, hélas ! et qui fait vivre ;
C'est le but de la vie, et c'est le seul espoir
Qui, comme un élixir, nous monte et nous enivre,
Et nous donne le coeur de marcher jusqu'au soir ;

A travers la tempête, et la neige, et le givre,
C'est la clarté vibrante à notre horizon noir ;
C'est l'auberge fameuse inscrite sur le livre,
Où l'on pourra manger, et dormir, et s'asseoir ;


C'est un Ange qui tient dans ses doigts magnétiques
Le sommeil et le don des rêves extatiques,
Et qui refait le lit des gens pauvres et nus ;

C'est la gloire des Dieux, c'est le grenier mystique,
C'est la bourse du pauvre et sa patrie antique,
C'est le portique ouvert sur les Cieux inconnus !


Ah! Charles, Charles, que gran que ets i seràs sempre !
Perdona'm l'atreviment de potinejar els teus versos ... ja veus que només és un divertiment,
un exercici estilístic. Amén.


Sani Girona. Transformació 77 : La mort des pauvres Dimecres, 9 / gener / 2008


C'est la Mort qui console, et l'Odeur qui fait vivre.
C'est le destin de ces hommes et leur seul espoir ;
L'un malade et malingre, l'autre, très fin bourgeois.
Ils longent un chemin, puis s'arrêtent et discutent

A travers l'orage, la pluie, les nuages et le givre.
Il parlent du Temps qui pointe et qui passe
Sans trève, sans repos, en hurlant : "Je suis Libre,
Et décide de vos rires, vos plaisirs et vos larmes "

Et les nourrissons d'agiter leurs mains toutes petites
Pour se plaindre, en pleurant, de l'odeur exotique
Que très vite ils relient aux images de la Mort ;

C'est vraiment notre fatum quotidien et tragique
Que de transformer cette senteur étrangère
En patrie familière ou en épave utopique !

__________

Gràcies M* i C*, C* i M*, moderadors i coordinadors del blog Transformacions.
M'ha fet molta il·lusió veure'l publicat perquè, entre totes les transformacions
que he fetes, aquesta és una de les meves favorites.

També m'ha animat, Pere, que em diguessis que t'ha agradat! Llavors, el plaer també és meu !
Un poema així fa venir ganes -oi que sí?- de posar-se a fer poemari !

9.1.08

Desmalaconscienciar-se: la supervivència en els temps del caos


Ahir al vespre, en sortir a llençar la brossa als contenidors em vaig trobar amb una postal postnadalenca que em fer tornar a entrar a casa a buscar la càmara per fixar-la per a la reflexió i qui sap si potser també per l'eternitat caducable.

Després de guaitar-la vàries vegades del dret i del revés, no m'he pogut estar de comentar-ho avui amb alguns companys a mig matí, tot esmorzant, i ha sigut així com hem encetat el tema del reciclatge, justament perquè dins del diari El Punt hi havia un article que en lletra grossa constatava Catalunya no recicla.

Això ho hem barrejat amb la pregunta de saber si unes obres de les noves dutxes que fan al centre des de ja fa massa temps i que ningú sap quan les acabaran (van parar durant dues setmanes -a més de les vacances, algú deu saber el perquè (?) ni molt menys encara és clar quan costaran al pobres contribuents ...
Unes obres que es fan ara després que ja fa 20 anys que haurien d'estat fetes!

Del tema de les obres dels vestidors i les dutxes hem passat a parlar de l'aigua ...
E* ha confessat que s'ho passa malament i té molts escrúpols de conciència cada vegada que s'ha de dutxar perquè a la casa unifamiliar on viu gasta cada cop tot un riu d'aigua abans no surt aigua calenta. I que per tranquilitzar la mala consciència, mira d'omplir ara la pica, ara l'aigüera ... Afirma que com que és prima, si l'aigua no és molt calenta, s'ho passa molt malament, no pot suportar l'aigua freda ... Però que això la fa patir. Li crea molt mala consciència ecològica!

I d'allà, en un salt qualitatiu, ens n'hem anat a fer un repàs a les greus contradiccions del sistema:
Que què passa amb els camps de golf i perquè no els prohibeixen directament!
Que perquè no controlen les obres públiques arreu on se'n fan i no exigeixen un nivell de qualitat i uns terminis raonables que evitin que tot es converteixi en una immensa estafa...
Que perquè no es regula per llei l'excessiu consum de paper, cartró i tota mena d'embalatges
Que si està prohibit circular a més de 120 km per hora i ara a moltes zones a 80, que perquè no imposen als constructors uns limitadors de sèrie que impedeixin viure a la població en permanent estat d'infracció ...
Com és que cada vegada amb més frequència cal llençar tota mena d'aparells i màquines caríssimes i sofisticadíssimes: electrodomèstics, mòbils, ordinadors, , televisors, cotxes...
Qui decideix que això sigui així a escala continental i a escala planetària?
Preguntes massa sofisticades i profundes per fer-se a l'hora de l'entrepà... mitja hora molt mal conptada. Això sí, mil vegades millor enfilar-se en distopies que no pas en la bajanada perpètua del futbol ...

Com sempre, quan tot es començava a escalfar s'ha començat a fer l'hora de parar de reflexionar i, per tant, d'acabar de com el rosai de l'aurora amb el doble tòpic etern i previsible:
Tot és una enganyifa i Res no té solució.

... Però avui ha quedat temps per una petita torna ... no tan previsible: hem llençat un missatge terapèutic que pot millorar de qualitat de vida de més d'un : Desmalaconsciència' t

Dutxa't sense patir gens ni mica fins que no vegis que llauren tots els camps de golf.
Fes trampes tanquil fins que no vegis que engarjolen abans tots els grans mafiosos.
Malgasta paper tranquilament fins que no vegis publicar una llei que impedixi malbaratar millions de tones d'embalatges superflus.
Consumeix, escalfa i crema el planeta fins que faci un pet...no es perdrà gran cosa ...Cadascú té el que es mereix.
Els déus reconeixeran els seus.

Autèntic blogaire | Blocomentari

Blog : Saragatona
Autor : *Pere (MA)
Post : celebració extemporània i immodesta
Comentari al post


Benvolgut *Pere,

Abans la Júlia definia el que és un blog: aquest testimoni d'un temps vist des del filtre d'un observador, com ella mateixa o com tu, *M, que permet d'entendre una mica millor cada època a la gent que s'ho mirarà en el futur.

Ara jo, recopiant el que tu escrius és com definiria un autèntic escriptor, un autèntic blogaire :

" ...el nou any m'agafa cansat d'escriure, perquè tinc
la sensació de repetir-me, de dir foteses que més valdria que no sortissin als quatre vents. Em vénen temptacions d'alentir el ritme o de plegar -i no és la primera vegada ni és cap originalitat-; després, però, no em sé estar de passar una estona compartint alguna sensació, alguna idea, algun text, alguna imatge, o tan sols lletres. No hi puc fer res."


Quin doll de plaers el teu blog
ara que és migdia o vespre
i tots els teus amics lectors
en podem gaudir de l'una a l'altre serra
miríades de fans a tota la catosfera...
Quin doll de plaers el teu blog !

Continua fent brollar els teus escrits de la font del qüestionament sistemàtic, les temptacions de l'esperit, els dubtes, modèstia sincera que et fa gran ...
Olis insaturats necessaris, que van bé per a la sang i el cor del poeta.
Són el greix que engrassa l'eix que mou el carro de l'escriptura ...
Bon viatge per tot el 2008 i més enllà!

Sani
_____________

31.12.07

Bon any 2008!

Aniria bé que tal dia com avui, un 31 de desembre d'any 2007, poguéssim ser força originals, però és la ocasió en que més es perdona que tothom ho sigui ben poc i es limiti a repetir el mateix de cada any: desitjar als altres i a un mateix tot un bon any, que volem forçosament encara millor que el que deixem enrere.

La lletania de les bones intencions també es perdona a tothom qui intenta escriure-les. És com l'encostipat de cada cap d'any.
M'ha fet gràcia veure que han actualitzat per al 2008 el generador interactiu bons propòsits, màquina virtual plena de bon humor.
Pel mateix preu ens proposen també viure una experiència "zen" de retorn a la vida cel·lular aquàtica ...
Jugar una estona amb aquestes dues joguines, per cap any o per reis no és la pitjor manera de començar l'any.




Encara bo si podem seguir fent una llista més i no hem de fer la llista de pressa i corrent com feia la protagonista de la pel·lícula de la Isabel Coixet La meva vida sense mi, que tothom hauria de tornar a veure una vegada a l'any.

Amb l'edat, ens ve un somriure als llavis que equival a un "tu ves dient, innocent", però això no hi fa res. Cadascú ha d'experimentar la seva al·lucinació, el seu miratge.
Cal fer-ho, cal ensopegar cada any en la mateixa pedra, perquè a tot estirar només són cent vegades. La fe en la vida, molt millor que cap altra.

Un amic estimat ha contestat a la meva felicitació sincera i d'injecció d'ànims pel 2008 amb aquestes paraules:
"Gràcies maco, per les teves paraules d'ànims. Faré els
possibles per assolir els impossibles: si no som una mica
idealistes, on anem? Una abraçada per tu i tota la família "

Això sol val un imperi! Efectivament, cal viure positivament, amb ànims fets d'ideals i d'il·lusions, i d'idealisme raonable, perquè de realisme en sobra, i massa que s'imposa cada dia sobre les nostres vides sense demanar permís.

29.12.07

El Post de Toni Sala sobre Gaziel | Blocomentari

Autor Toni Sala
Blog Toni Sala
Post Gaziel exilis i fe 2
This entry was posted Divendres, Desembre 28th, 2007
at 2:18 pm and is filed under Notes sobre literatura


Blocomentari al post.

Sani Girona Says:

Desembre 29th, 2007 at 3:14 pm
Hola Toni,
Potser recordaràs vagament aquel Sani Girona que a les Jornades de Sant Cugat (tempus fugit, oi?) seia al teu costat quan tu teclejaves al teu ordinador la crònica del debat sobre els escriptors de mà oberta i de mà tancada. I la posterior petita bronca que vaig muntar perquè, en la meva opinió no havies dit res sobre el que s’havia dit als torns de paraula, o una cosa semblant, que ja no recordo amb precisió.
El que de veritat és important és que hagi trobat aquest text teu sobre Gaziel.

Justament fa tres dies vaig anar a la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i vaig endur-me Las meditaciones en el desierto (sic), la versió al castellà que va publicar Destino el 2005.El vaig començar a llegir i a fullejar , saltant d’un "post" a l’altre.
Jo sóc de l’any 52, saps?
En vaig tenir prou amb poca estona per adonar-me que és un llibre de lectura imprescindible per als catalans que vulguin entendre empàticament com es viu i com es pensa la catalanitat dins de la pell d’una de les víctimes de la guerra civil i el franquisme.Com maleeix i amb quanta raó les democràcies europees que van trair els demòcrates espanyols i catalans.

De seguida em va venir al cap la pel·lícula Por qué perdimos la guerra que et recomano vivament, Toni, si no l'has vista encara.
Google m’ha ajudat de seguida a trobar una cosa que havia deixat escrita, sobre aquest tema de la guerra civil, al blog de Juan Pedro Quiñonero Una temporada en el infierno, (a Blogger.com) en un post titolat
España / Francia: Una trágica página Infame, contada por Carles Fontserè (Monday, June 06, 2005)http://unatemporadaenelinfierno.blogspot.com/2005/06/espaa-francia-una-trgica-pgina-infame.html

Els posts i els comentaris són sucosos. Jo hi vaig deixar escrit això :

Una de los hechos que marcaron mi juventud fue ver en Valencia, minetras hacía la mili en Manises - a mis 22 o 23 años-, una sesión de cine en la que proyectaban dos películas en la misma sesión:
“Mourir à Madrid” http://www.imdb.com/title/tt0057327/
y , acto seguido,
“Por qué perdimos la guerra”
http://www.mundocine.net/Por-que-perdimos-guerra-pelicula-13723.html

Recomendaría vivir esa experiencia a todos los profesores de Historia de España y de Catalunya.
Incluso la buena fe que se supone a Frédéric Rossif, con su emotivo documental, acaba pareciendo un golpe bajo a la Verdad, o la la mucha más verdad que filmaron Diego Santillán y Luis Galindo.
Allá queda reflejada de manera clara, clarísima, la inmensidad de la cobardía y la traición de esa media Francia que se convertirá muy pronto en aliada del nazismo y colaborará eficazmente en exterminio de judíos. Allí se cuentan ya muy claro que a la República la traicionaron todos: los franceses, los ingleses y los rusos. A cuál más traidor y de peor calaña.

Salí llorando de rabia de ver cuán agria, penosa y miserable podía ser la cruda realidad.
PERO salí más sabio, con una inmensa lección aprendida para siempre jamás…
Sani Girona

9:24 PM
Juan Pedro Quiñonero said…
Sani..Yo hice la mili en ¡Paterna!!.. Estuve casi todo el tiempo en el calabozo: y allí la Recherche proustiana por vez primera.
Q.-

10:26 PMSantiago Delgado said…
Hay una novela, de Agustí Bartrá: Cristo de 100.000 brazos, sobre los campos de Argelés y otros. Fue un infierno, que debería avergonzar a la Francia de todos los tiempo.Un abrazo desde Murcia,
JPQ.

11:39 PMJuan Pedro Quiñonero said…
Hola, Santiago..Hay otra novela de Manuel Andujar que también está consagrada al tema. Por esas fechas fechas, mi padre estaba en la cárcel de las Agustinas, en Murcia.
Q.-


No devia llegir aquests darrers comentaris, perquè resulta, que curiosament, jo també em vaig llegir, en l'edició de la Pléiade, la Recherche du temps perdu a la mili, fet que algun problema em va causar... ¡Juan Pedro, eso en común tenemos también , que no es poco!


Bé com veus, Toni, tot empalma. I una informació complementa l'altra.
Gaziel, molt abans que tots els personatges que expliquen perquè van perdre la guerra , expressa de forma meridianament clara la immensa traició de la Gran Bretanya i els Estats Units que van fer-se còmplices de Franco.
La lliçó de Gaziel va encara més enllà, explicant que per a la Gran Bretanya, tot el món és una colònia. Dubto que hagin canviat en absolut. Quintacolumnistes permanents a Europa, són sempre uns depredadors perillosos de qui cal malfiar. Bé, en realitat, exactament com tots els altres. Ni més ni menys: Sarkozy ho demostra ben clarament quan imposa la seva estratègia als veïns més febles o en tot cas incapaços de liderar la panmediterraneïtat. Fan i desfan Europa a la seva mida. A nosaltres en deixen mirar i disfrutar-ne com a convidats.

Et felicito sincerament aquests articles tan treballats i que aporten tanta informació essencial.
Ho dic de veritat.

He decidit que una vegada llegida la versió castellana, em compraré les Meditacions en el desert de Gaziel en català, l’edició de Columna del 1999, sobre la qual van fer-ne la traducció el 2005. La vull tenir a casa perquè mereix un lloc entre els llibres imprescindibles a llegir i rellegir. I posseir com a medecina que cal tenir a mà "en cas de malheur".

Espero que ens poguem veure a Granollers a finals de gener, a la trobada literària de Catosfera 2008. No hi faltis.
Una abraçada amistosa.
Sani Girona


______________________



Sobre Gaziel i l'escriptura vaig escriure això :

En el seu “post” del 7 d’octubre de 1949 , titolat Examen de consciència.
Meditacions en el desert

Agustí Calvet, Gaziel, escriu que compleix 62 anys i que per això se li acut clavar una ullada sincera sobre el que ha estat la seva vida.

«Crec que vaig nèixer sent escriptor. Si la sort m’hagués estat favorable, crec
que haria pogut escriure obres importants, potser una gran obra –novel·la, asssaig, teatre, història.
Perpo estic arribant al final de la meva vida i no he sigut- per al meu gust, res més que un periodista, un petit escriptor de circumstància que no deixarà res de perdurable. I fins i tot un periodista truncat, que va haver d’emmudir quan arribava a la plena maduresa plena. "

Comença llavors a passar revista de les causes d’aquests fracàs o impossibilitat.
Per a mi, la més emotiva és la que ell posa en darrer terme.

“Es que mai no he sabut concebre la literatura com un fi en sí mateix. Des que era petit vaig sentir una boja passio per les lletres, ; pero sempre he sentit un amot encar amés gran per la vida. Sacrificar la vida per fer literatura , encara que sigui bona, sempre m’ha semblat una aberració morbosa”.

“Sempre he cregut que l’autèntic heroïsme de l’escriptor resideix en la seva lluita encarnissada, dolorosa i inacabable amb el seu propi esprit, fins acabar donant-li l’expressió màxima. (…)
No cal afegir-li el patiment de les nacessitats quotidianes. Ja n’hi ha prou amb el dolor espiritual, font de les més excelses obres literàries. »



Això em fa pensar si no hi ha una mica de contradicció en els termes, tal com ho planteja Gaziel, si justament aquesta lluita interior de l’escriptor no és incompatible amb la idea de bona vida…que suposa, per definició, el rebuig de la consciència i d’empatia en relació amb els problemes dels altres.
Em temo que necessitar escriure acaba sent una patologia com una altra, una malaltia crònica que cal mirar de controlar o acceptar de conviure-hi de la millor manera possible.

Ficció i realitat. Bernard Cotte & Guillaume Dasquié

Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte, es projecta ara sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post
Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia
al blog Le Mondedublog.com

Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secreta i la va publicar al diari Le Monde el 17 d'bril del 2007!

Algunes de les seves declaracions semblen extretes del llibre de Lewino que em conec gairebé de memòria per haver-lo traduit i tenir-lo com un dels meus referents literaris de tota la vida per tot un munt de raons personals, piscològiques, polítiques i literèries ...

Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog LeMondedublog.com



"Publié le 26 décembre 2007 à 18:00


Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction
de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après
avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité
Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans
Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.

"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me
tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige
vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre,
seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux
emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à
elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition :
"Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité."
Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années
défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une
pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur
mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche
sur Wikipédia".

Al post
Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume Dasquié
LE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35 ,
s'hi llegeix el que segueix:


"Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour
compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué,
dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la
direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des
informations dont disposaient les services de renseignement français sur
Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du
code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses
sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la
façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la
surveillance du territoire, la DST.


Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand
transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article."
Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, 'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat.
Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.

Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture.
L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.

"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"

Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de a police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis.
En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret
(Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé.
Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure :
"Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.

"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"

Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.

Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père.
Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.

Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE.
Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garderles idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.


"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"

Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.


Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X…
Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ?
La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au résent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours.
Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de
confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures,
depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le
substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me
confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison.
J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.

Guillaume Dasquié, journaliste


_________________


Entre els 85 comentaris a l'article hi ha aquest dos

Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.

Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?


(continuaré)

28.12.07

La muerte lenta de Luciana B., de Guillermo Martínez 4/X

Deu anys són molts anys, digui el que digui el tango.
La bellesa de Luciana ha desaparegut totalment. També la seva pau interior.
Ara és una dona demacrada i turmentada fins a extrems inimaginables.
Hi ha 18 línies de descripció forçada per insistir en la desgràcia, per pintar un retrat que faci visible l’horror de la transformació soferta per aquella ànima càndida que era un referent de bellesa clàssica.

El responsable, segons ella, és Kloster, que s’està venjant d’ella aplicant un càstig bíblic, un càstig set vegades més gran.

En setanta pàgines, un intent de bes, el gest de l’escriptor Kloster sobre Luciana s’ha transformat en una màquina infernal:
De la demanda judicial, la mort de la filla de Kloster, la separació irreparable de la seva dona, passem al testimoni de la mort del novio i dels pares de Luciana i després la del seu germà…


"-Dios mío, ¿no te das cuenta? Se está cumpliendo paso a paso. Y si nadie
se entera, si nadie lo detiene, seguirá y seguirá. "

La germaneta de Luciana, convertida ara en una noieta que estudia en un institut d’educació secundària, estudia literatura i la professora els ha encarregat la lectura d’un llibre.
Podia ser d'una altra manera? No pas: ella ha triat una obra de Kloster, que l’ha seduïda fins al punt que el vol fer anar a l’institut a fer una xerrada i compta fer-li una entrevista… per a la revista del centre.

Si van 4 morts de “venjança”, vol dir que encara en falten tres. Ai!
Anem per la pàgina 86.
No pots parar, impossible anar a dormir, o sortir a comprar. No, cal continuar llegint …
Comença el capítol 4.

Publicitat escriptòrica i literària.


CECI N'EST PAS UNE PIPE. ÉS PUBLICITAT.
Si puc aconseguir un any simpàtic, m'hi apuntaré.



PER NADAL, SIGUES ORIGINAL:
REGALA CULTURA
ESCOLA D'ESCRIPTURA
Ateneu Barcelonès

Benvolgudes/Benvolguts,

Us fem arribar, en un arxiu adjunt, l’oferta de Cursos d’hivern i primavera (2n i 3r trimestre) 2007/08 de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.
A més de la vintena de cursos habituals –entre d’altres, Iniciació a la narrativa, Redacció i millora de textos escrits o El lector profesional–, l’oferta incorpora enguany importants novetats:

- Persiguiendo a Eros: literatura y erotismo
- El oficio de redactor editorial
- L’ofici de llibreter
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Camins de la modernitat
- La volta al món en 16 obres mestres i més: Piedras de toque de la narrativa
universal
- De Edgar Allan Poe a Kurt Wallander. Historia y análisis del género negrocriminal
- Literatura fantàstica: tradició i modernitat
- Escritores ante su oficio II: ¿cómo relacionan los escritores vida y literatura?
- Contar contes
- La paraula amb vida: la poesia a l’escenari

El període de matrícula ja és obert i es tancarà dimecres 9 de gener de 2008 -per als cursos del 2n trimestre -els d'hivern-, els que comencen durant el mes de gener. La secretaria de l'
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Escola romandrà tancada del 24 de desembre a l’1 de gener, ambdós dies inclosos.
Us recordem que les places són limitades i que en cap cas es fa reserva de plaça ni cap tipus de preinscripció. La matrícula s'ha de formalitzar a la secretaria de l'Escola i no hi ha possibilitat de matricular-se telefònicament o per correu electrònic.

Així mateix, us recordem els escriptors i escriptores que participaran a les properes sessions del Cicle de conferències-col·loqui Amb veu pròpia: Rosa Regàs, Manuel Rivas, Narcís Comadira, Cristina Fernández Cubas, Alberto Manguel, Maria Antònia Oliver, Enrique Vila-Matas, Sergi Pàmies, Sergi Belbel i Susanna Rafart. També cal inscripció prèvia.


Molt bones festes i un literari 2008.

Ben cordialment,

Escola d’Escriptura
(Ateneu Barcelonès)
C/ de la Canuda, 6
08002-Barcelona
93 317 49 08
escolaescriptura@ateneubcn.org
http://www.escoladescriptura.org/

26.12.07

Balanços i recomptes de fi d'any i bons propòsits d'any nou per a blogaires

Tret d’uns quants a qui ja els ho compten els de Technorati o Alianzo (fiabilitats a banda), la majoria del altres, si volem estadístiques ens les hem de treballar.

Manera de procedir:

Agafeu un fitxer de Word (els més ecologistes, feu-ho amb Open Source)
Enganxeu-hi tots els posts que heu anat publicant durant l’any. Poseu-ho absolutament tot, fins i tot, tot allò que heu recopiat de diaris, de llibres, de revistes o d’altres blogs. Afegiu-hi també els blogcomentaris: comentaris que heu deixat als nius dels altres.

Fet això: aneu al menú cerca. Comenceu a cercar i comptar. Si no sabeu com, aneu a l’Ajuda. Compteu, per separat, tots els ítems que llistem aquí a sota:

Caràcters (podeu fer recomptes parcials)
Accents (circonflexos escadussers inclosos, si n’hi hagués cap)
Apòstrofs
Punts i coma
Dos punts
Cometes
Punts d’exclamació
Punts d’interrogació
Parèntesis
Claudàtors
Emoticones
Paraules
Errors petits
Errades imperdonables
Paràgrafs
Posts
Imatges
Bones idees i creativitat (comptades sense autoenganyar-vos massa)

Pengeu-ho al vostre blog com un nou post. I afegiu-hi alguna reflexió assenyada.

Per poc bé que hagueu fet els recomptes, veureu que les quantitats passen (excepcions a part, tu per exemple) de molts milers a "mitja dotzena" mal comptada. De vegades des de l’infinit fins a zero rodó, o sigui, a res de res!

Per tant, per fer ben fets els bons propòsits d'any nou, només us falta acabar amb una cosa: prometre-us i prometre als bloglectors que per l’any que bé procurareu incrementar-ho tot, -excepte les errades- començant per sota: més idees, més posts, més imatges, més paràgrafs, més paraules, més ...

Si, a més, aconseguissiu deixar de fumar, aprimar-vos una mica, fer una micarrona de ioga o de tai-xi, caminar una estona cada dia, enganxar-vos a la bicicleta i comprar i llegir uns quants bons llibres més ... llavors, amics meus, amigues, el cel, la glòria i l’orgasme els tindrieu garantits. Una mica com dir "ja em puc morir" ... que no cal, és clar!
Però això fóra una altra història.

_______________


Enllaços a posts de balanços i recomptes

Els enigmàrius per a fi d’any 2007

Els enigmàrius del Màrius Serra per a fi d’any 2007

1. “El primer no és nou, però és el més nadalenc que dec haver formulat fins ara: "Idèntic a Jesucrist, de 6 lletres".

Em pregunto si la resposta és Cristo, o potser Mesies, però ves a saber quina una ens en té preparada el gran M a g (ius).

2. “El segon sí que és nou, i no trobaràs la solució impresa enlloc fins que no la formuli per antena, a El matí de Catalunya Ràdio, el dilluns 31/12: "El conjunt d'aquest any nou, de 4 lletres. Què? Te'n surts, o hauràs d'esperar al dilluns 31 a les 8:15 del matí?”

No sé si me'n surto, però m'atreveixo a aventurar una resposta. Provem-ho.
L’any que ve és el 2008 … així doncs: conjunt + vuit, és a dir: el conjunt buit?

3. “Finalment, la solució del tercer no sortirà enlloc, ni jo te la diré, morè. La part del pa que més odia en Ferran, de 6 lletres".

Aquí, no he pogut evitar recordar el que la meva iaia m’havia repetit mil vegades: una frase entre humorística i patètica, que segons ella, mirant a través d’una llesca de pa, li deia a sa mare…“Mare, tant que l’estimo i no la voldria vore!”…
Que era com dir que patien gana… i que hagués estat bé tenir una llesca plena, sense forat.
Però com que la resposta no poden pas ser ni forat ni molla (només tenen 5 lletres) imagino que ha de ser o bé crosta (6 lletres) o bé … el preu (6 lletres)

Ara, si després de tant d’esforç mental i teclístic, no endevino cap dels tres enigmàrius … m’ho faré mirar per algú que hi entengui!

Nadal 2007

L'Avui del dimarts 25 i dimecres 26 de desembre de 2007.

El que trobo més rellevant:

1. Metàfora grossa

David González. "Pensamiento nacional". pg. 3


"Tenemos un pesamiento nacional porque para nosotros el AVE
es coser con cables de acero todo el país, unirlo, conectarlo y sentirnos más
españoles."

(...) quedem cosits a l'Espanya 'tegevé' de la senyora Álvarez".

2. Invasions del segle XXI

A partir de l'1 de gener, la Xina envaheix [legalment] Europa

Europa es vesteix de seda i xinesa es queda (SGR)

3. Algun petit canvi perquè tot canviï

L'agència tributària catalana es posarà en marxa l'1 de gener (?)
Això és un gran canvi, no?

4. Juxtaposicions. Comparacions.

"El Rei d'Espanya reclama a PSOE i PP unitat en temes d'Estat" ( pg.7 )

El rei de Bèlgica "Albert II insta flamencs i valons a construir un 'futur comú'".
"Anima els ciutadans francòfons i neerlandòfons a fer l'esforç d'aprendre la llengua de l'altre.

(pg. 9)

Com per atzar, l'Avui juxtaposa, amb dues pàgines de diferència, els discursos nadalencs de dos monarques. Es fa gairebé necessari comparar. I jo hi veig alguna virtud d'un que podria servir d'exemple a l'altre.

Se m'acut que Joan Carles d'Espanya podria estudiar, avaluar i acabar decidint si també ell podria dir seriosament i conveçuda als ciutadans espanyols el mateix que ha dit Albert de Bèlgica als ciutadans belgues.
Potser la monarquia no hi perdria gran cosa i guanyaria el cor de moltíssims catalans, a banda de passar a la història amb un altre punt més, aquest decisiu, a la seva fitxa. Pensin-s'ho, senyors consellers del monarca de la casa Reial. Aconsellin-lo bé. Ja sé que és difícil, ja, el que suggereixo. Hiperdifícil, però no impossible. Necessari potser també.
Això sí, cal fer-ho quan toca, no quan ja no pugui ser ...


5. Recordatori d' una de les cares fosques de l'Islam.

El títol de l'article és "Un Nadal tranquil a Terra Santa." ... però a dins hi podem llegir això.

"Extremistes musulmans es consideren amb autoritat per fustigar i molestar els cristians, potser suposant que no hauran de pagar per fer-ho.
El fenònme no ha fet més que agreujar-se a la Franja de Gaza -on hi ha uns 2.500 cristians. [sobre una població de 2 milons de palestins]

A Betlem es troba aquests dies, precisament una jove cristiana de Gaza, Pauline Aiad, la vídua de Rami Aiad, que treballava a l'Institut Bíblic de Gaza. En refusar convertir-se a l'Islam, va ser segrestati després se'l va trobar mort, apunyalat."

Terrorisme islamista pur i dur.

6. Sèrbia, Russia i la UE

Mig amagat en una columna estreta l'article de Jodi Garcia-Petit sobre les elacions Unió europea mb Sèrbia-aliada-de-Rússia.


7. Per assaborir amb calma ... demà al matí

Els sucosos i molt llaminers articles de Miquel de Palol, de Sam D. Abams i la ristra de columnes i articles que incluen la paraula Nadal ... els deixo per un altre post ...

8. Necrològica. Oscar Peterson !

Salto directament i trista a una necrològica especial. La mort d'Oscar Peterson. Un dels déus del jazz i de qui jo em sentia un fan.
O.P. va ser durant vint anys l'orgull de la meva discoteca de discos de vinil, discos que encara guardo nostàlgicament a un armari de la llibreria i que deuen estar mig foradats de tant que els vaig posar i escoltar. Com cada vegada que cau algú dels qui composen l'àlbum de la meva vida, em passa que no em sé quedar indiferent, relativitzant i comprenent...
No, sempre em revolto una mica per dins, perquè no m'hi acabo d'acostumar mai, i encara menys d'acceptar flemàticament. Sempre se m'escapa el mateix, "quina putada, un altr@ que se'n va, un altre que ens deixa" ... Em provoca un neguit que, per sort, en la desgràcia, es va esvaïnt a poc a poc...

El Temps i la seva maleïda cadència, que no frena ni para ni un moment!
El Temps, el Temps que no para de passar i d'anar passant la dalla per allà on pot
Res d'eufemismes d'onades esborrant petjades a la sorra ... No, la dalla, la dalla! La maleïda dalla!

Ja és Sant Esteve ...