Dèiem abans d'ahir ...

Si no pedales caus de la bici, va dir algú … Una cosa així passa amb el blog. Unes setmanes “sine linea” i sembla que ja ets fora de joc. Sembla…

De fet, el que passa en realitat és ben diferent. Pares de pedalar i t’asseus davant del riu i veus passar riu avall, flotant, miríades d’esdeveniments que semblen de ficció…
Vaig veure la invasió rusa de Geòrgia i llegir els comentaris sobre aquest fet a la premsa catalana, espanyola, francesa i anglesa

Vaig veure el terrible accident de l’avió incendiat a l’aeroport de Madrid.

Encara llegeixo ara els cops de cua que dona la investigació i recordo haver llegit en alguna revista com un dels pocs inspectors d’aeroports explicava que la seva feina l’havia portat a patir tota mena d’amenaces i que explicava que la segurtat en l’aviació és més precària del que pensem.

Hem vist com s’ha extès i oficialitzar la utilització de la paraula crisi per parlar de la crisi que ja era previsible imaginar quan els preus de les vivendes es va triplicar en pocs anys.

Hem vist que la crisi és una crisi a nivelle mundial.

Vaig veure també l’inici, la zona intermèdia i el final de les olimpiades de Beijín. Òndia, tota la vida pensant que la capital de la immensa Xina era Pekín i ara resulta que és Beijín. Sorpreses et dona la vida canten a la cançó.

Hem vist com n’est d’immens el Tibet que es vol independitzar de la Xina.

He vist com en són de petits els estats d’Ossètia i d’Abkhàzia al qui Rússia reconeix com a estats independents.

He vist com els estats rics de Bolívia es volen independitzar dels estats pobres de Bolívia que voten democràticament Evo Morales com a president de la república.

Hem vist com arribava el dia 11 de setembre i que enguany la memòria de Salvador Allende era molt menys present als media.

Hem vist com de la zona 0 de Nova York sortien dos eixos de llum blava potentíssimes, metàfora de les dues torres que van fer caure dos avions.

Hem vits que de Bin Laden la no se’n parla ni poc ni gaire: gens ni mica. I no s’especula res de res sobre ell.
He llegit i vist imatges dels terribles atemptats a l’Afganistan i a l’ïndia. Hem constatat una vegada més la nostra impotència i la veritat d’aquella idea que una vegada vam apuntar: que no podem plorar per totes les morts ni per totes les degràcies. Una mort ens fa plorar. Milers de morts arreu ens deixen deixondits, incrèduls, tristos, revoltats per dins però muts i impotents pe fora.

Enmig de tant d’esdeveniment feridor… avistem petites illes d’il ·lusió on imaginem naufragar-hi … i quedar-nos-hi a viure per sempre més o per un temps indefinit, com havia fet en Robinson … Adéu, Realitat ! Bon dia, Il·lusions !…

El començament d’un nou curs escolar ; els projectes que volem endegar ;

aquells ens que volem continuar i desenvolupar ; la lectura de la crítica de la trilogia de Larsson, promesa de lectura satisfactòria o euforitzant ; la Scarlett Johansson a les portades de revistes de casa nostra després que fes les portades del magaznes francesos (L’Express i Le Figaro) al mes de maig , ja fa sis mesos, promesa de pel·lícules que ens agradaran; les obres de teatre que ens fan venir salivera ; els llocs que volem visitar, promesa de viatges petits i grans que ens omplen el cap de somnis i d’imatges ; les trobades amb amic d’aquí i d’allà que comencem a lligar per tot l’any que comença cada setembre, promesa de renovació d’amistat i de plaers de conversa, de taula i de vida – just ara que sé algun gran amic està malalt però que sé també que es curarà aviat- que podem imaginar …

No m’atreveixo a correr corrent avall per veure si els cadàvers encara suren o si ja s’han enfonsat …

Penso qu hi haurà més riuades que continuaran fent baixar el riu ple d’esdeveniments desgraciats … És per això, que instintivament tombo la mirada cap al cantó de la vida …i miro de convèncer-me que és cap on em cal mirar…

Reprenc el blog amb ganes de mirar endavant …