11 de Setembre 2008. Diada nacional de Catalunya.

Transformació per a ser inclosa en el Blog Transformacions

Era l'onze de Setembre. Tots anàvem darrera. Ells anaven davant, com a la cançó d'en Brassens. Eren 100.000 segons la guàrdia urbana i un milió segons els partits organitzadors. Caminaven a poc a poc cap a l'estàtua de Rafael Casanova per fer l'ofrena floral, l'homenatge anual. Aquest any havien canviat el protocol i era per això que el President caminava acompanyat del cap de l'oposició i just al seu darrera, davant nostre, hi havia les autoritats del Tripartit i fins i tot l'Alícia i altre personal.

José Montilla duia trajo fosc i corbata clara i feia cara de salut. Lluïa un moreno suau que el feia –diguem-ho sense embuts- sí, que el feia ben guapo. Una senyora li llençà "Montilla, t'estimo" però ell ni es va immutar.

Artur Mas duia trajo clar i corbata fosca a joc, lluïa el magnífic pentinat de sempre, adnínic, innat. Somreia amb un somriure cofoi i franc de guanyador en algunes batalles i bon perdedor en les grans guerres. Aquell canvi de protocol era un gran regal que li permetia gaudir de la satisfacció de saber què se sentia encapçalant la marxa del milió un dia de Diada.

De tant en tant es miraven fit a fit i es passaven la mà per la cara com si comprovessin que tot allò era veritat..

- Artur, a la vida no hi ha temps per tot, però ben mirat, déu n'hi do: Riure, plorar, governar, estudiar català –sí acabaré parlant-lo millor que tu Artur, ja ho veuràs- refredar les tensions PSC –PSOE, aguantar en Saura i en Carod, cantar-li la canya al camarada Zapatero, reclamar el compliment l'Estatut per fer la feina ben feta, demostrar que porto Catalunya al cor... Divertir-me? Avorrir-me? Jo no sé què és això! Disfrutar del poder una miqueta i en el punt que ja començo a trobar-li el "tranquillo" ve la "crisi" i em diuen que ja m'he de preparar per a cedir-te el tron a tu … Déu no ho vulgui! Ho sento, noi, ja saps que aquest és un carrèc cobejat però ara ens toca a nosaltres governar durant vint anys...

T'has fixat que darrerament els infants de bolquers ja no ploren, sinó que riuen ?

És perquè la senten …!

- Ja senten què, President?

- L'olor d'independència i sobiranisme que hi ha escampada arreu. Olor de núvols, de miratges, de somnis que mai no es fan realitat … però mica en mica s'hi van avesant … Ja no ploren, somriuen i continuen olorant …

____________

.

Publicitat

* D'altres transformacions del mateix autor al Blog Transformacions

* Transformació desmitificadora per a una Diada poc abrandada Júlia Costa

_______________________

.

Enllaços

1. Juan Pedro Quiñonero.
Catalunya y la Diada, en este Infierno

2. Xavier Bru de Sala.
Èpica a palades (El Temps Nº 1265. 11.09.2008)

3. Francesc Puigcarbó. 11 de setembre de 2008

4. Saragatona. Ballem, si podem

5. LVanguardia 12.09.2008. Galeries de fotos de la Diada