Regals molt especials ...

Pendent del que caigui encara d'aquí fins el dia 6 de gener, ja tinc al sac i ben lligats un munt de regals fabulosos que he anat rebent aquest darrers dos mesos... Tot de regals molt especials que m'omplen de satisfacció.

De Reus em vaig endur amistat de la bona. Un paquet de DVDs on hi havia Mon meilleur ami, una pel·lícula deliciosa i emotiva. Promeses de projectes i treball col·laboratiu.

De Santiago em vaig endur amistat de la bona, imatges de la ciutat i ganes de tornar-hi. Emilio Castro em va ensenyar el Museo Pedagóxico de Galicia, que és obra seva en bona part, i va ser un excel·lent amfitrió d'un sojorn curt però intens. Jo hi vaig deixar una mica de "know-how" tecnològic i l'esperança d'haver il·lusionat un bon grup de col·legues. La llavor està plantada, sé segur que una part ha anat a parar a terreny fèrtil, i ja ha començat a germinar.

Fa uns dies m'havia autoregalat el darrer John Le Carré A Most wanted Man i la seva versió àudio sencera, amb 10 CDs. Només somnio amb posar-m'hi d'un cop tot dedicant-m'hi intensament, exclusivament. Cada Le Carré - us els recomano tots- és un tresor.

El meu germà estimat m 'ha fet una regal sorpresa que m'ha fet feliç de veritat, perquè no sabia ni que existís una versió de Léo Ferré en castellà. Sí, resulta que Amancio Prada ha enregistrat recentment un CD que porta per títol Vida de Artista, on hi cantant entre d'altres les cançons

Con el tiempo
Veinte años cantada juntament amb Charo Domínguez i Agnès Jaoui
Vida de artista
El Tiempo del tango
Canción de Otoño
La Memoria i el Mar
Fa uns dies vaig tornar a passar per davant de la llibreria on m'havia firat ja dues plomes i aquest cop encara en vaig trobar una altra que em va fer molta il·lusió. La prova que no anem bé és que aquestes plomes, restes d'una antiga promoció d'aquelles que venen als quioscs, només costen 3 euros i no han desaparegut totes sinó que encara en queden vàries dotzenes!
Fa uns dies vaig descobrir amb alegria que no hi havia en tota Vilanova cap botiga xinesa que vengués tinta per a plomes estilogràfiques. Si els xinesos no en venen deu ser senyal que probablement ja no en fabricaran.
Així que va ser en una papereria on vaig comprar un bon paquet de cartoixos de tinta que vaig pagar a 60 cèntims la capsa de 6 unitats. Em va tranquilitzar saber que continuen venent tinters i, per tant, que no em quedaré sense amb tinta per escriure a mà en aquells moments en què em converteixo en escriptor de mà tancada.

_________________________________