Com una carícia, gairebé com l'amor

A L.V.

Menys escriure al blog, porto dies fent molt de tot, i tot força interessant, i em quedo curt en l'adjectiu. El que passa és que s'acompleix per enèsima vegada allò que apareix en uns versos de Jacques Prévert. "Je suis OÙ je ne suis pas" ... que juga amb el dubte hamletià del ser o no ser i amb la constatació de "fer altra cosa que el que hauria d'estar fent", i de "ser aquí quan potser més valdria ser allà"...

Vaig llegir entre dos vols d'anar i tornar Los girasoles ciegos, d'Alberto Méndez, en l'edició de l'editorial Anagrama. I hi he trobat, enmig d'unes històries punyents i escrites amb prosa antològica i d'una extraordinària perfecció, un paràgraf que m'ha robat el cor. Tant li fa que el tregui de context, perquè es deixa manipular per tots aquells que estimen la paraula...

".... Intuía que disponía de más tiempo y encontró de repente cierto parecido entre la escritura y las caricias, entre las palabra y el afecto, entre la memoria y la complicidad." (Los girasoles ciegos. Pg. 78)

I m'ha fet pensar que en l'explicar-nos a algú estimat, en les confidències que fem a qui ens pot entendre, en el fet de remoure la memòria i narrar-la, en el fet de forçar una complicitat que es mantindrà ja per sempre més, es produeixen uns afectes i unes carícies reals, que sense ser-ho, són el que més s'assembla a l'amor.

El post s'hauria pogut titolar tmbé " Efectes col·laterals d'un divendres 13".