29.3.08

Pasqual Maragall, Català de l'Any 2007

He de confessar que mentre vaig anar seguint la llista de candidats i de finalistes al premi de Català de l'Any no les tenia totes ...
Vaig pensar que si el país optava per elegir un futbolista, Catalunya cauria en el pitjor de les formes de ridícul que pot fer un país sencer... Per sort, sembla ser que el seny o la manipulació assenyada del responsables finals, es va imposar i va triomfar la virtud per sobre de les tendències al suicidi surrealista, a la síndrome de la *chiquiliquatrositat espanyolista.



Jo que sóc molt crític amb la televisió i el seu paper en la formació cultural i ètica de la nostra societat, i que massa sovint no tinc res més que retrets a fer, he de reconèixer que el programa que van muntar TV3 i El Periódico per a homenatjar el Català de l'Any, el divendres 28 de març del 2008, va ser un gran èxit i un gran encert en tots els sentits.

La barreja de grans dosis d'intel·ligència i creativitat, d'humor de tots colors i d'emoció il·limitada, projectada en i despresa des de la figura d'alguns asssitents, com Neus Català, i dels finalistes i les seves especials circumstàncies, va donar un resultat extraordinàriament positiu.



L'elecció de Pasqual Maragall , en la meva opinió va ser encertada, i el seu discurs final va saber afegir una dolça cirera a un pastís ja fabulós: va saber dir les paraules justes i precises per plantar un arbre d'il·lusió i d'utopia positiva de cara al futur, per a la curació de la malaltia d'Alzheimer.

La gala de l'elecció del Català de l'Any 2007 no es va limitar a ser un programa televisiu més sinó que es va convertir en un acte d'afirmació de la nostra catalanitat i de manifestació de voluntat ètica que em va emocionar profundament.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

You Bet!

El veí de dalt ha dit...

Sani,
doncs tens raó. Si hagués sortit el Tamudo o la Ruscalleda aquella, em faig ciutadà de Burkina-Fasso ipso facto.

Josep M Comajuncosas ha dit...

Doncs, amb els meus respectes per l'exPresident Maragall, jo crec que a algú no se'l vota pel què li han fet sinó pel que ha fet. Se'l reconeix pel què ha aportat al país i a la humanitat, per la seva capacitat d'il·lusionar, desvetllar conciències i mobilitzar, però no per la llàstima que desperti.

Reconèixer públicament la malaltia que pateix l'honora (ni que sigui perquè el PSC ho va filtrar per fotre'l)...però l'home no se n'ha sortit políticament, les coses com són.
Una víctima injusta? en política? potser confonem la política amb el que no és.

Júlia ha dit...

No m'agrada això de l'elecció del català de l'any, sempre barregen gent molt diferent, em sembla un joc frívol i com a tal me'l prenc.

No tinc res contra Maragall ni contra la resta, però m'he adonat que sovint tenir una malaltia o un problema i 'superar-lo', -en teoria-, dóna molts punts de popularitat, sembla una mica allò de l'operació plus ultra.

Recordo aquell macroconcert de Carreras com si hagués fet mèrits per curar-se. Tot plegat em semblen coses de la tele d'avui, 'collonades', com dirien vulgarment els grans.

Posats a fer, li podien haver donat a Benet a títol pòstum, que era el 'més català' de tots.

Sani Girona Roig ha dit...

Vei del dalt,
Jo pensava afegir una cosa aixçi, que em donava de baixa d-alguna cosa, pero per solt no ha calgut ....aquesta vegada almenys no...

Sani Girona Roig ha dit...

Josep M Julia,
Tinc desconfugurat el teclat...
Va sense accents ni signes

Crec que tens rao Julia en dir que aquesta berreja converteix en aquest premi en una cosa massa poc seriosa ...

Caldria crear categories clarament diferenciades prequ÷e no passi com a passat aquest any amb el tema Eurovisio en que la rauxa ha gastat una mala passada a la politicositat correcta.
Julia, Benet probablement hauria declinat la invitacio a participar en aquest joc.

Pero de la mateixa manera que hi ha creus de St. Jordi hi pot haver uns premis "en positiu" que facin pais.

Si no canvien el format em faran pensar que com en tants altres camps, el dels premis literaris , pre exemple, ja esta tot dat i beneit d antuvi, i la llista sencera nomes apareix per a crear ambient col.lectiu...i per exigencies dels patrocinadors.

Pensa mal i no erraras gaire ...

Jesús M. Tibau ha dit...

En aquesta mena de vtacions compta més la popularitat del personatge que la seva vàlua per a la societat, i només una persona del carisma i la importància de Maragall ha pogut competir amb una cuinera i un esportista, amb tots els ´meus respectes i admiració per a aquests dos últims, però potser altres col.lectius com ara metges, investigadors, etc s'ho mereixerien més.

Sani Girona Roig ha dit...

Hola Jesús,

Amb el que dius, em fas pensar que potser no estaria malament adreçar-nos al J.Cuní i als responsables de El Periódico suggerint raonadament que per a una propera edició canviïn el format i el dacin una mica més seriós...

Dissenyadors creatious n'hi ha prou i de sobres com per fer-ho ...
Caldrà només que hi hagi algú amb capacitat de decisió que imposi ordre i seny per evitar eventuals desastres ...