Avui en faig 56. Postadolescència.

Mai no és tard per desfer petits malentesos, que són font de problemes petits i grossos.
Fins aquest any, gairebé cada any, per aquestes dates rebia tres o quatre felicitacions d'aniversari dels meus amics més íntims que pensaven en el Sani.
Enguany, per culpa del Facebook vaig començar a rebre felicitacions els dies 11 i 12 de desembre, però no en vaig fer massa cas. Em penso que és perquè a l'hora d'omplir el perfil personal jo devia voler posar només que era nascut al desembre, sense precisat cap data, i això va originar el petit malentès. Tot plegat van ser 9 dies d'envelliment prematur, però la veritat és que em va fer gràcia rebre aquella plujeta de felicitacions de membres de la xarxa amb qui no hi tinc més contacte que el "Facebook". Això si, vaig decidir mo contradir ningú pensant que, arribat el moment , el dia 21, ja faria en un post semblant al que escric ara.

Segons la llegenda familiar, jo sóc de la matinada del 21 cap el 22, del dia de la rifa, vaja! El que passa és que administrativament em tenen fitxat com nat el 21. Això m'ha permès sempre de triar-me l'horòscop: si dieuen alguna cosa dels Sagitari que no m'agrada, llavors em llegeixo el Capricorni , i viceversa. De fet, començo sempre per Capricorni, perquè em sembla que sóc més aviat capricornià, tot i que vull creure que tinc una mica (del bo ;-) dels dos signes. Patètic, però real!

No és cap descobriment que molta gent, a partir dels 40 o els 50 prefereix amargar-se els anys que té i els que compleix, pensant que el que l'edat imposa és més aviat la discreció i no pas la rauxa de fer bandera de la petita decadència que el pas dels anys porta associada. Però el fet és que com que sembla ser que la vellesa no comença ara fins molt més tard del que començava, crec que no és excessivament agoserat reinvidicar per als qui estem entre els 55 i els 75 la denominació de postadolescents, que no deixa de ser un pas decisiu cap a la maduresa... de veritat, que potser comença a començar als 80.

I això em porta a aprofitar l'avinentesa per reivindicar la necessitat de trobar entre tots plegats paraules que precisin filocientíficament les "fronteres" entre les diferents etapes d'aquesta postadolescència.
S'imposa que trobem les paraules adequades per nomenar acuradament aquelles etapes que van des dels 40 fins al final.
" De los 40 p'arriba no te mojes la barriga" és l'única referència precientífica i prova fefaent que els 40 són el principi d'una nova etapa. Ara bé: què hi ha entre els 40 i el final?
La denominació genèrica i eufemística de "tercera edat" que tenim ara vigent, ben mirat, és una merda de denominació: incolora, inodora, insípida i etèria, equival a una mena de "lumpen d'avançada edat", amb connotacions de "us perdonem la vida". Per tant, cal desterrar-la per sempre més i com més aviat millor i trobar alternatives positives, no descriminatòries i més políticament correctes.

Ara que el col·lectiu dels postadolescernts s'incrementa dia a dia, s'imposa que, entre tots, reivindiquem i exigim precisió en els termes, perquè també la lluita contra la vaguetat és necessària i significativa.
Cal recordar que els esquimals ténen més de 20 noms diferents per referir-se a la neu? Perquè és evident que no tota la neu és igual de blanca ni té la mateixa textura?
A nosaltres també ens cal afinar amb el magmàtic terme de postadolescència.

Com us sembla que cal adjectivar amb precisió els cinquantins?
Com adjectivar els seixantins prejubilats?
Com en direm dels que es jubilen als 65 ? Cal fer-ne subgrups?
Com denominar amb una mica més de gràcia els que es van quedant pel camí?
Com classificar i denominar científicament els jovincells i les vídues de 70 que van de farra en farra amb l'INSERSO?
Com designar els qui en compleixen 80 valents i contents com a gínjols ?
No cal trobar noms dignes i santificals per als qui troben entre els 90 i els 100 la vertadera "maduresa" vital?
Quins criteris - entre els molts criteris possibles- caldrà tenir en compte? Salut física i mental; activitat física, mental, sexual ...; grau d'optimisme vital i de decadència verbal... La llista és probablement força llarga i complicada d'establir.

Com veieiu, al TERMCAT se li ha girat feina. A mi ja m'agrada neologismar o neologismitzar, però he de dir que per aquest tema concret no m'hi acabo d'atrevir. Això sí, espero que afinin al màxim i no la tornin a .... a vessar, vull dir, com van fer amb el terme "bloc" quan en van dir bloc i no blog.
Això ens permet -i dona dret a- pensar que fixar-ho és cosa de tots. Tenim tots una oportunitat per aportar les nostres propostes. Penseu-hi una mica perquè us hi jugueu alguna cosa: sabent que el nom també fa la cosa, paga la pena que decidim encertadament com volem que ens anomenin de "grans".