Descobrint Sándor Márai

Fou la Maite qui me'n va parlar recentment. Però ella em va citar concretament La dama justa i Divorcio en Buda. Les dues havien donat bon resultat al club de lectura.

Jo pel meu compte vaig anar a la biblioteca i vaig triar L'última trobada i L'herència d'Eszter que he llegit per aquest ordre.

Sí, realment Márai m'ha enganxat i entenc que gairebé totes les crítiques coïncideixin en assenyalar les qualitats de l'autor per retratar l'ànima humana.

En ambdós llibres es crea una espiral que ens atrapa fins al punt de sentir-nos dins de l'habitació i ser testimonis muts de l'acció. No podem deixar de seguir llegint perquè ens cal què contestarà i com reaccionarà en Konrád en front del setge emocional del seu amic . Necessitem saber quina decisió acabarà prenent l'Eszterenfront del setge emocional que força en Lajos...

A L'última trobada, el final és apoteòsic!

"-Dues preguntes -diu bruscament el Konrád, amb veu sorda. - Has dit que hi havia dues preguntes. Quina és la segona?
- La segona? -respon el general (...)
Nosaltres dos hem sobreviscut a la Krisztina-continua en to confidencial.
(...)
Però potser el significat de les nostres vides i de totes les nostres accions ha estat el lligam que ens unia a algú. El lligam o la passió, digues-ne com vulguis. ¿És aquesta l pregunta? Sí és aquesta. M'agradaia que em digussis quèn en penses tu.
No trobes que el significat de la vida és senzilament la passió que un dia envaeix el nostre cor, la nostra ànima i el nostr cos i que, passi el que passi segueix cremant eternament fina a la mort?
¿I que si experimentem auest passió no haurem viscut inútilment? (...) "

A L'herència d'Eszter, hi ha un moment que em va colpir especialment

"Has de saber que a les persones no les lliguen només les pauraules , els juraments o les promeses, de la mateixa manera que tampoc els sentiments o les simpatries determinen quines són les relacions més autèntiques . Hi ha una altra cosa, una llei més dura i rigorosa que fa que una persona concreta se senti íntimament lligada a una altra...
Com si fossin dos còmplices. Aquesta és la llei que va determinar que jo em relacionés amb tu. Jo sabia que hi havia aquesta llei. Fa vint anys que ho sabia. Quan et vaig conèixer ho vaig entendre tot immediatament.
No té cap sentit, que ara parli amb falsa modèstia: estic convençut, Eszter, que jo tinc un caràcter més fort que no pas tu. Per suposat aquest caràcter no és el mateix que apareix en els tractats d'ètica. Pero he estat jo , l'home de poca fe, el traïdor, el fugitiu, qui s'ha mantingut completament fidel , amb totes les seves forces a aquesta altra llei que no sur a cap llibre, encara que sigui la més autèntica. És una llei cruel... Escolta'm. La llei del món determina que hem d'acabar allò que un dia vam començar. I això no és precisament un motiu d'alegria. En la vida no hi res que arribi quan toca, mai no se'ns dona res en el moment en què estem disposats a rebre-ho. Patim molt per culpa d'aquest desordre, d'aquest retard. Ens pensem que algú es riu de nosaltres. Però un bon dia en adonem que tot estava predeterminat segons un mecanisme perfecte
Sándor Márai. Lúltima trobada (pg. 136)

Havent trobat unes referències sobre Divorcio en Buda:

«La conmoción que produjo en el lector EL ÚLTIMO ENCUENTRO se consolidó con LA HERENCIA DE ESZTER y ahora se prolonga con DIVORCIO EN BUDA, acaso la mejor de las tres, todas muy cerca de la excelencia.» (El País)

«La demorada narración, la maestría para sintetizar en breves líneas el carácter de toda una época y el advenimiento de otra rodeada e incertidumbres, todo ello y la finura psicológica hacen de esta novela una soberbia experiencia estética y humana.» (El Correo)

«Sándor Márai [es] un autor de soledades claustrofóbicas que, con franqueza, me conmueve.» (La Vanguardia) «Una novela desasosegante, turbadora, en la que Márai ha desplegado todo su talento.» (ABC Cultural)

i havent trobat una altra magnífica referència sobre La dama justa,

"Darrera d’una trama aparentment simple, un triangle amorós, s’amaga una història d’amor, de gelosia, de tristesa, de passió i de traïció. Ambientada a Budapest de mitjan segle passat, a través del monòleg dels tres personatges (Marikta, Peter i Judit), anem descobrint les complexes relacions sentimentals entre ells."

... vaig deduir d'aquestes crítiques que no em puc perdre la lectura de cap d'aquelles dues obres, per res del món, i per això m' he fet el regal suplementari de reservar-me-les per quan hagi acabat la lectura de dos Márais més:



El primer de L'estranya, en català:

"VíktorAskenasi, un professor universitari que volta la cinquantena, passa uns dies de vacances en una illa, lluny de casa seva. Ha empès aquest viatge en solitari perquè necessita veure en perspectiva els últims esdeveniments que li han capgirat del tot la vida"

i de La hermana (1946), en castellà:

"Pocas veces, desde La montaña mágica, la enfermedad ha sido narrada con esta formidable y angustiosa precisión" (Vanity Fair).

Ambdues són a tornar el dia 5 de setembre. Però dubto que pugui passar dos dies sense posar-me a llegir L'Estranya...

La referència a l'obra de Thomas Mann m'ha dut encara a fer una capbussada en el passat. M'ha fet recordar que fa exactament 18 anys, durant l'estada a la universitat d'estiu de York, en Frank S*, un jove alemany de Münster que formava part del meu grup, em va regalar The Magic Mountain en anglès, en edició Penguin, en retorn del regal que li havia fet jo del llibre de Le Carré A perfect spy assegurant-li que era el millor llibre del món ...

La dedicatòria fa així:

"For my friend 'Sunny',

Our discussions and talks about the facts of life, philosophy, literature and love (of course) were very precious for me (...)
I hope that we can continue on talking about these wonderful topics. Thank you very much.

Frank S*
August 1991. York"

Com passen els anys. Gairebé com a les novel·les de Márai.
Vaig anar deixant la lectura del llibre per més endavant i així han anat passant 18 anys, tota una eternitat. No m'he pogut estar d'imaginar com fóra ara la nostra trobada si ens tornessm a trobar... Si tindríem gaire a dir-nos, si continuaríem parlant d'aquells temes que crearen en aquell temps un punt d'amistat.

He decidit que el posaria a la cua dels llibres que vaig llegint. Crec que ara és el moment. Ara o mai. Són 716 pàgines que em caldria llegir ja amb ulleres! Serà aquest agost del 2009... o mai. No veig gens clar que m'hi atreveixi.

Márai i Mann... Em veig fugint del present per submergir-me en un remot passat atemporal! I no puc treure'm del cap una pregunta: ¿què és més veritat ? ¿ Que "Mai no és tard " o bé que "Hi ha un temps per cada cosa" ?

___________________