24.6.08

El poema d'enguany serà en prosa

Avui, a Segur de Calafell, he estrenat la mar. He repetit el ritual anual de banyar-me concentrant-me amb la fredor i el poder de l'aigua tot mirant profundament tot el que m'envoltava. Bateig pagà, ritual sagrat necessari perquè més enllà del seny ens cal submergir-nos en l'element que ens és ogínen i fi.

El port acolorit al fons, una vela solitària, un surfista molt lluny, poca gent a l'aigua, gent que despertant d'una becaina o aixecant-se de taula anava omplint lentament la immensitat de la platja.
Hi havia, me n'he adonat, un bé de déu de quitxalla. He pensat, sí, que no cal patir, perquè la roda de la vida està més que assegurada.

He pensat en tu, pare, ara que ens deixes a poc a poc. He recordat els viatges en tren fins a Sant Vicenç de Calders, molt d'hora al matí del diumenge, la travessa inacabable dels camps de garrofers sortint de l'estació, fins arribar a una platja verge de petjades i que sempre se'ns regalava, era el premi, als matiners. Calia esmorzar i esperar dues hores....

- Dues hores, papa, tant ?
- Sí, passen de seguida. No et preocupis que ja t'avisaré. Juga amb la sorra ...

La sorra, els castells, els crancs i la font d'on brollava l' aigua que tot ho curava, segons la iaia ...
Després, les onades, la capbussada amb ulleres i tub... amb els amics, tot un món submarí a dos pams de fondària. Infantesa daurada. Records fugissers...

He vist clar que avui no hi hauria rima, ni ocells, ni gavines, ni estels a l'horitzó, ni cap línia blanca deixada per algun avió. Al cel, gairebé no hi havia ni núvols.
Només l'emoció de l'aigua, la fredor del record, la tensió del moment, la passió de la paraula imaginada, la música interior gronxada per l'escalfor d'un sol llunyà, poruc, escàpol...

He acabat capbussant-me una vegada més, en acabar d'imaginar aquests versos en prosa, per fondre amb la immensitat de la mar d'enguany el no res de dues llàgrimes.

____________

Enllaç

A la mar vull tornar SGR 7.06.2006

2 comentaris:

Anònim ha dit...

això no arriba ni a bla bla bla. Tot plegat fa força pena. És patètic llegir coses (em nego a dir-li text) que pretenen ser poesia i es queden en obvietats i frases gastades. Dedica't a una altra cosa noi...

Unknown ha dit...

Joan Barrufet,
Aquí en aquest blog hi cap gairebé de tot excepte cagallonets de rata.
De manera que si penses seguir provocant hauràs de trobar una altra plataforma des d'on fer-ho.