Ramon Perera i les lliçons de la Història

Vaig mirar amb atenció i emoció el programa al Canal 33
Ramon Perera, l’home que va salvar Barcelona
sobre el paper d'aquest enginyer anònim en la construcció dels refugis antiaeris que tantes vides van salvar a Barcelona de les bombes feixistes durant la guerra civil, ara que es commemora l’aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat màrtir.
No menys esfereidor va ser assabentar-me en aquell mateix documental que el govern de Winston Churchill va rebutjar els consells de Ramon Parera sobre la necessiatat de construir refugis antiaeris subterranis també a Londres, i menspreant les vides de la població civil
va optar per una solució britànica, els refugis Anderson , cadascú per ell mateix que descartava que les diferents classes socials els barregessin en els refugis i es creés així un clima social nou del qual en temien hipotètiques conseqüències:
El documental en fa una lectura clara quan mostra com les preguntes que es van fer a Ramon Perera en relació amb la reacció de la població civil a Barcelona mostren com les prioritats del govern de Churchill no eren tant les de salvar el màxim de vides sinó d’evitar el risc que la població civil, s’acomodés als refugis, s’acovardís i es negués a respondre “patriòticament” a les directrius que calgués prendre en funció dels esdeveniments…

“L'obra de Perera a Barcelona és tan important que a Anglaterra es genera un intens debat polític sobre el model de defensa civil: el "model Barcelona", defensat pels sectors més progressistes, o el que propugna que cadascú tingui el seu propi refugi privat. La composició conservadora del govern va fer que guanyés aquesta segona opció. Segons documents que ara surten a la llum, les autoritats britàniques temien que la construcció de refugis públics tornés la població "covarda i gandula". De res va servir que Cyril Helsby i altres científics diguessin que això no havia passat a Barcelona.”
Ramon Perera, l'home que va salvar Barcelona

Per si no ens feia ja prou fàstic imaginar unes democràcies europees covardes i traïdores que van abandonar l’Espanya republicana a la seva desgràcia i ni tan sols van oferir-li armes per a la seva defensa contra el feixisme de Francisco Franco i l'Església Catòlica i Vaticana que el beneïa, assabentar-me ara de quines van ser les raons que van dur el govern conservador a rebutjar la solució dels refugis antiaereis i optar per la defensa civil individaul només afegeix un immens disgust al profund disgust que ja tenia i que se’m renova i se m’enceta com una ferida mai curada cada vegada que es rememora el tema de la guerra civil.

De la Gran Bretanya com a govern , siguin Laboristes o Conservadors els qui governin, no n’hem pogut esperar mai res de bo. Sempre han anat a la seva i sempre ens han perjudicat.. Entre els amics francesos que sempre ens han volgut dominar i els amics anglesos que ens han menyspreat sistemàticament, no ens calen enemics, ja els tenim!
M’agradaria pensar que avui al 2008 això ja és història passada i que en cas d'una nova desgràcia, la Història no es tornaria a repetir, però ni jo que formo part dels Amics del francès a Catalunya i ser un francòfil declarat, no estic pas del tot convençut que arribat el moment no ens tornessin a apunyalar una vegada més.
Fóra bo que les noves generacions tinguessin ben present el grau d’ignomínia del que han estat capaços d'acumular els governs de França i de Gran Bretanya perquè sàpiguen a què cal atenir-se.