10.3.08

9 de març. Eleccions generals a Espanya


Avui, abans del dinar he anat a buscar la premsa del diumenge i m'he regalat, com faig de tant en tant, un Monde i un Independent, que són luxes cars.

Al Monde d'avui, pàgina 14, hi ha un article amb un títol i un dibuix ambdós ben aparatosos.

El títol fa així : Les "trente glorieuses de l'Espagne s'achèvent". I un dibuix de 18 cm2. signats per un tal Vincent Sardón (ell posa accent sobre la "o", però els del Monde se'l deixen ;-( !
El molt petit salaud de Sardón dibuixa, com veieu, una metàfora escruixidora i, tendenciosa:
Un català i un basc amats amb serres immenses serren en 3 trossos el toro Espanya.
Els escriuré al blog dels correctors per preguntar-li al Vincent com és que no hi ha pintat una vella mamelluda, una mamella Catalunya i l'altra el País basc xuclades les dues per una altra vella igual d'escarransida o més encara ... xisclant "Esto no son tus tetas, que son mis ubres!" o una cosa semblant.
Probable que el Vincent Sardón sigui un il·lustrador a sou dels del PP o de qualsevol potència estrangera ;-) antinacionalista.

Després d'haver vist els resultats electorals, sembla que el PSOE haurà de pactar amb els nacionalistes... De manera que ja li podem demanar al Sardón que demà passat o quan li vagi bé, publiqui el mateix dibuix amb Catalunya i Euskadi vestits de cosidores, recosint els talls a l'esquena del toro... al qual ja li pot pintar, de passada, uns cataplins el doble de grossos ...

El text és una entrevista que fa Cécile Chambraud a Sylvia Desazards de Montgailhard, que amb el títol de Maître de Conférence à Sciences Po dona la seva opinió sobre l'actual situació política espanyola.

Le Monde:
- Les partis nationalistes basque et catalan sont en train de glisser vers un souverainisme déclaré. N'est-ce pas le signe que le modèle établi par la Constitution de 1978 est épuisé ?
- Sylvia D de M.
Ce n'est pas qu'il soit épuisé, mais comme il n'établit pas de limites, il est en quelque sorte ouvert. En 1978, l' Espagne n'a pas choisi un modèle d'état explicite, n'as pas souhaité se definir comme ce qu'elle est en train de devenir, une monarchie fédérale. (...)

Nous en sommes arrivés à un point où, aujourd'hui, tout ce qui se passe en Espagne peut être décrypté avec "la clé " catalane. Par exemple on peut se dire que JLRZ a été élu secretaire général du PSOE grâce à l'appui de socialistes catalans et que, en retour, il a accédé a leur demande de voter un nouveau statut encore plus descentralisé que celui de 1979, pour la Catalogne. (...)"

Tot i que sembla gran cosa, és un altre exemple més d'aquest periodisme patètic que es conforma en constatar quatre cosetes però no té pebrots de proposar res ...
Bé, sí : "le modèle espagnol va devoir être réinventé".
Així que ja ho sabeu ... teniu feina a proposar model d'Estat, perquè per molt catedràtica de Ciencies polítiques que tingui la Sylvia, només arriba fins on arriba... i quan no se'n sap mes ... no se'n sap més !
I queda clar que el llit ens els haurem de fer nosaltres. Així que ja podeu anar proposant...

____________________

3 comentaris:

Unknown ha dit...

Haver deixat un comentari al blog de Juan Pedro Quiñonero i haver fet algunes consideracions ha comportat una reacció que no m'esperava per part del mestre.

En resum, el que jo argumentava eren aquests punts:

1. Aquesta imatge del post, publicada al diari Le Monde, em sembla una visió d'Espanya lícita però condemnable.
Catalunya i Euskadi serrant en tres trossos el toro d'Espanya!

Per molt Monde que sigui, suposo que tinc tot el dret a queixar-me que es doni aquesta visió. I m'atrevia a proposar que posats a
crear imatges metafóriques, hagués estat bé que els tallatoro haguessin sigut els caps dels dos grans partits espayols: Rajoy y JLRP. En realitat, n'hi hauria hagut prou amb posar M. Rajoy amb una serra mecànica com les de La matança de Texas tallant el toro en dos.

2. La protagonista de l'article, professora de Ciències polítiques
Sylvia Desazard de Montgailhard apunta en l' entrevista que concedeix al Monde que la Constitució espanyola està esgotada i ja no dóna per a respondre a la situació de l'Espanya actual.

En els meus comentaris a l'article, d'una manera una mica forçada, titllava aquesta consideració de perogrullada perquè no va gaire més enllà de constatacions que es poden fer des d'una tertúlia de cafè.

Jo demano a i espero de gent com Sylvia alguna cosa més: un apunt o idea de com s'ha de modificar les coses, una hipòtesi o proposta de com haurien d'anar les coses.

No em sembla una exigència excessiva ni fora de lloc.

En amdós casos crec que em limito a fer un acte d'opinió sensata però sense complexos.
Només expresso una opinió i un desig.

Això sembla alterar els raonaments de l'amic Juan Pedro (?) que m'explica per enèsima vegada tot el que ha escrit sobre Espanya i sobre Catalunya i que no acabo d'entendre perquè m'ho repeteix si ja ho sé.

Sincerament hi deu haver algun malentès afegit perquè jo no li retrec res a ell, i em limito a dir que l'opció de pintar Espanya que ha fet el dibuixant del Monde podria ´ben bé ser la que hauria imaginat qualsevol dirigent del PP espanyol.

Una simple opinió es transforma en la ploma del JP en això:


"Pensar que un dibujante de Le Monde es de esta o aquella tendencia es Muy Mal Conocer a esa gente… esa gente tiene esta o aquellas ideas (que pueden ser buenas, malas, idiotas o geniales), pero esas ideas reposan en una visión de fondo…"

Vejam, JP, quan llegeixis això amb calma t'adonaràs que són com a converses creuades.
Jo no opino sobre el Monde ni sobre les seves tendències ni tan sols sobre el dibuixant...
Em limito a dir simplement que el dibuix que figura en aquest article és un dibuix que em desagrada perquè dona una imatge distorsionada de la realitat.

N'hi hauria prou JP que em diguessis que, sentint-ho molt, tu penses que la idea del dibuix és la mateixa que tenen la majoria dels espanyols ...
Però una cosa no té res a veure amb l'altre i no dona dret a parlar de "Muy Mal Conocer" perquè no ve al cas.

Hi ha temes més picants que d'altres, ja ho veig...
I n'hi ha alguns que són difícils de tocar sense tensar les susceptibilitats, ja ho veig...

Dit tot això, reconec poder tenir de vegades una manera de dir algunes coses que pot ofendre, sense pretendre-ho...
Si això és així i em determia que algú, cansat m'enviï a dida, m'ho dec tenir ben guanyat.
Caldrà treure-hi ferro, posar-hi una mica de temps i bona fe, i que sigui el que els déus vulguin.

Júlia ha dit...

Ai, aquests gavatxos, que ens faran patir! és que els espanta, tot això, no veus que ens ho vam copiar d'allà, això del centralisme?

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.