2/10. Metablogositats. No comentaris, no blog

Els comentaris als posts són, com tothom sap i és profecia, una part essencial de la definició de l'Internet 2.0: sinònims d'interactivitat i d'immediatesa. No són un element secundari o superflu, sinó fonamental.
Des que vaig obrir el primer blog -Dipofilopersiflex- als servidor blocat.com, que després es va reconvertir en bloc.cat -i ara potser haurà de fer-ho com a blog.cat-, vaig tenir amb aquests elements especials, dimoniets divertits, les meves diferències.

Hi havia un corrent que preconitzava els posts curts o amb tendència a la minimalitat, i per això, durant un temps, semblava que escriure més de quatre ratlles exigia demanar disculpes.
"Perdoneu que m'allagui"; "Perdoneu si m'enrotllo"; "Perdoneu que hagi omplert més d'una pantalla"...
Aquesta situació quedava resolta en la secció de comentaris, on el requadre limitava l'extensió del text -no recordo si admetia hipertext- a un nombre relativament raquític de caràcters, nombre que, per cert, no quedava precisat enlloc. De manera que cada comentari a blocat.com era un risc. Risc de perdre el comentari sencer: si el comentari superava el límit estipulat, en validar i enviar es perdia irremisiblement i irrecuperable tot el que s'havia escrit.
L'emprenyada era tal que ningú permetia que li passes gaires vegades. La solució, escriure el comentari en un editor de text i llavors penjar-lo en forma de dos, tres o quatre trossos diferents, penjats un darrera l'altre.

Jo recordo haver-me'n queixat al fòrum, i haver preguntat si era degut al preu de l'espai al servidor o què. Tot era tan nou, que ningú no sabia ben bé com aniria evolucionant l'invent, però tothom olorava que allò no tenia límits i que calia demanar, proposar, "exigir" ...

Els comentaris eren, en comparació a les pàgines web, l'element viu que convertia cada blogaire en "escriptor" amb públic directe capaç d'interactuar amb l'autor i l'autor amb els seus lectors fossin 2 o dos cents. Realment revolucionari. Això no ha variat i és així i així serà, potenciat a més per factors com els de l' "escriptura sensitiva" que posarà en joc tots els sentits, i sempre en clau interactiva.

És per tot això i moltes més raons encara, que difícilment trobareu -i només fent esforços considerables- alguns blogs sense comentaris activats.
Ho anomenen blogs per pura inèrcia, però no perquè s'ajustin a la definició autèntica de blogs.

Argumentaran alguns que si els comentaris són opcionals als blogs, això vol dir que tenen tot el dret a no activar-los, oi?
Caldrà dir sense cridar gaire que cadascú es tria el que vol, però que justament per això se'n fa responsable? I si un tria ser propietari d'un blog sense comentaris, en realitat, velis nolis, tria una pàgina web de l'internet 1.0, és a dir hipertextual, però no interactiva.

No interactiva? Com! Què impedeix que els lectors puguin escriure un mel al "webòfil ainteractiu" i que aquest els contesti el missatge? Res no impedeix res. Tot és permès i tot és lícit, però en triar una opció, cadascú tria la seva comunitat de referència, es posiciona i es defineix...

Què es pot fer amb els blogs sense comentaris? Se m'acudeixen com a mínim tres coses.
Una, la d'intentar, empàticament, entendre la decisió assumida i les raons que l'acompanyen.
La segona, d'una manera Bondiana: viure i "deixar morir", i que no ofengui la metàfora! Deixar que l'obsolescència imposi la seva llei i la lògica s'imposi a la tossuderia...
La tercera, és arma de doble tallant: intentar convèncer els amics "equivocats" ( ja sento els seus crits, insults o brams) perquè deixin dreceres feréstegues i agafin el bon camí.

M'atreveixo a recomanar només les dues primeres, i deixar la tercera únicament per als més atrevits, o millor encara, evitar posar-nos allà no ens ho demanen ;-)

Quines raons poden raonablement fonamentar la decisió de no acceptar comentaris a un blog?
En els temps de la Catosfera 2008? Potser moltes d'altres, però se me n'acudeixen només dues de lògiques i normals.

A. Una raó podria ser el fet que la feina excessiva ja impedeixi implementar més o menys regularment un dietari i que, llavors, el fet d'haver encara de llegir i potser fins i tot contestar comentaris supera el temps valuós i sagrat que l'autor està disposar a sacrificar (?)

B. La segona, força versemblant tot i que sembli estranya: un autor es té en tan alta consideració i estima, considera tenir tan immensa categoria escriptòrica o literària que el fet d'obrir comentaris als seus escrits ho associa a obrir la porta a la xusma i la massa irresponsable que trucaria a les portes del seu palau per deixar-hi dit qualsevol bajanada insultant, insípida o miserable o, com a mínim, sempre molt allunyada d'un alt grau de "divinitat".

Els pseudoblaires i els webòfils ainteractius ja saben prou bé que els comentaris poden ser moderats per l'autor i donar pas només als que ells considerin vàlids. Però ca! Res no hi fa. Haver de llegir fulleraca, faramalla escriptòrica de qualsevol quidam sense nom o anonimitzat! Quin fàstic, i quina terrible pèrdua de temps! Fuig , fuig, de cap manera!

Sigui A o sigui B, les raons són opcions i, com se sol dir, totes les opcions són respectables (?) Cadascú és lliure de fer el que vol i no li cal donar explicacions de cap mena a ningú.

Això sí, en la nostra modesta opinió, modèstia que mai no hem d'oblidar i que hem d'estimar com una perpètua companya, el fet que un blog no admeti comentaris el transforma una mica en un bloc disminuit, autoinvalidad i desaprofitat, en part desposseït de l'essència del blog de veritat. Una mena de "no blog" vaja, -entre cometes, és clar -, per dir-ho curt i ras.

Així doncs, amic, amiga, tu t'ho tries, tu sabràs!
________________