J. A. Baixeras. Recull de contes Perquè no (1959)

Han pasat potser més de quaranta anys des que vaig llegir per primera vegada el text d'en J. A. Baixeres a la gramàtica Signe.
Des que vaig escriure el post "... perquè no coneguin que sabem que saben... " (4 de maig de 2007) fins ara han passat dies, setmanes i mesos...
Per fi, després d'una darrera petita espera -el temps d'un curt viatge d'una biblioteca a una altra- , m'han portat el llibre des de Cornellà. Realment és tota una litúrgia el fet e cercar el llibre al catàleg, veure on és disponible, encarregar-lo, pagar 1, 20 €, esperar una setmana, anar-lo a buscar ... Obrir-lo, aquest, més que d'altres, és un plaer immens.

MZ 833.4 BAI
Josep A. Baixeras. Perquè no . Premi Víctor Català 1959. Editorial Selecta. Barcelona 1960

Índex
Pròleg
Perquè no
L'alcavot malgré lui
Germana petita
L'al·lèrgia
Història de Josep
La interrupció (Conte de Nadal)
El "collage"
Lacrymosa
Zu

Tot un menú que fa somiar ...

Primera sorpresa: el magnífic pròleg de Joan Triadú, que ens precisa que el premi Víctor Català 1959 va ser atorgat per unanimitat i que situa en Baixeres dins de la genealogia d'alguns dels grans contistes catalans. Ho diu així:

"és bo que al conte català hi hagi entrat aquest aire "pavesià"
"(...)
és bo que al costat de la consagració d'un Calders, d'un Espriu, d'un Sarsanedas,
Baixeras ens ajudi a definir el nostre conte [català] (...)."

Joan Triadú, pròleg a Perquè no. pg. 8-9


Després ve una afirmació de l'autor força sorprenent:

"Així com he escrit coses que no sabia
què eren, "Perquè no", si que
ho sé: és un anticonte. Com hi ha
-és un dir- antimatèria, hi ha anticontes,
i aquest n'és un."
(J.A.B.)

Tercera sorpresa: Perquè no, l'anticonte doncs que enceta la sèrie d'anticontes del llibre és el diari d'un agent alemany destinat com a espia a una zona deserta de les platges de la costa normanda, prop de Cherbourg, des d'on es comunica per ràdio amb un altre agent a Angleterra, poc abans del desembarcament aliat el juny del 1944...

"dimecres 3

Posseeixo moltes raons poderoses per a començar aquestes notes. La
principal, que potser em serviran de descàrrec, demà, un dia enque sigui cridat a donar compte dels meus actes. Perquè seré cridat, n'estic segur. Pels uns o pels altres."

Caldria mirar un calendari perpetu per veure si en Baixeras va respectar la cronologia i aquell dimarts 13 correspon exactament a una setmana exacta després del 6 de juny de 1944 , dia D, data del desembarcament aliat a Normandia.

Un dels punts clau era veure què hi havia darrera d'aquell joc del jo sé que tu no saps...

"Ells ens tramet sovint senyals mitjançant la seva emissora. És clandestina, és clar, la seva emissora, però fa molt temps que els anglesos l'han descoberta, sols que només la vigilen, i deixen estar l'agent perquè temen que si el detenien nosaltres els en podríem trametre un altre de pitjor per a ells o almenys no tan conegut. Que no fóra estrany que hi sortissin perdent, aleshores, els anglesos, perquè val a dir que ZZ2 s'ho pren tot molt a la galana. És clar que ell sap que és vigilat. Per tot poc cas faig de les noves que ens envia. Simulem creure'ns-les, això sí, per tal que els anglesos no coneguin que sabem que saben que és el nostre agent. Però jo em penso que ja se n'han adonat. "

Aquest fragment té alguns punts de continuïtat sense conformar de cap manera un conte de lladres i serenos. És un conte d'espies que no deixa de ser un conte filosòfic.

Philippe de la Tricherie (Baixeras ja li ho fa dit tot al cognom) és un desertor francès, de bona família que viu en una mansió propera al lloc on viuen que, curiosament ja no é seva, perquè els tribunals l'han adjudicada a una corrua de creditors. És el veí del protagonista que representa un univers simètric i complementari a la vegada.

"dijous 18
Ja sé més coses, Philippe dilluns va ser a París, i al "marché aux puces" va comprar un aparell de ràdio espatllat, que és el fòtil que li vam veure sota el braç. Dius Franz, que ara l'espia tot el dia, que Philippe es vol fer una emissora clandestina per a ell tot sol."

(...)

Ja he fet radiar per la nostra, d'emissora, que hom vigili molt aquests paratges on la Resistència treballava i preparava quelcom, a fi que els anglesos ho sentin i estiguin alerta, i no sàpiguen que coneixem l'existència de la nova emissora."

(...)

El dia queia, l'aire restava diàfan i les transmissions cada vegada esdevenien més clares i intenses.
Tot seguit ens havem adonat que els anglesos han conegut que també érem nosaltres els qui usàvem la ràdio de Philippe. Ara ells segueixen fent veure que ens creuen, per tal d'enganyar-nos. (...)

El conte acaba així

"A DINS DEL BUNKER DIT "DER TOD"
dimarts 13, (ironia de l'autor?)

Ací en aquest cavorca artificial abandonada, il·luminant-me amb la meva llanterna, escric aquesta pàgina de dietari que serà l'última. Surti com ne surti, viu o mort, no seguiré cap més diari.
(...) Bruela a fora la guerra.
(...) Fet això me n'he tornat cap a dins a amagar-me. (...) Ah! M'oblidava de dir que mentre corria cap ací per la platja evitant la metralla, he vist l'incendi fastuós de la meva casa i també una mica més enllà, de casa Philippe.
(...) Jo em creia que Philippe, sempre al defora amb els gossos , s'hauria salvat, però he tingut el disgust de trobar-los tots tres, cadàvers. Era ell, l'he conegut pels gossos, no per la cara. No sé si ha mort rient o plorant: quan jo l'he vist no tenia cara."

Pagava la pena fer-ne tot un ritual, gairebé una missa sencera i llegir-ho i rellegir-ho ... disfrutar d'un català d'una riquesa impagable, d'una història ben trenada...
Conte o anticonte, és una història ben especial.

Calia enfrontar-me a la meva petita obsessió de tota una vida: saber si aquell text formava part d'una obra interessant o no. Aquest cop ha resultat ser que sí.

I més encara perquè al final de tot del llibre, hi ha una "torna" extraordinària: l'anticonte Zu.
Són nou pàgines que es deixen dividir en una introducció prescindible i en cinc pàgines de poema en prosa essencials, la història de de dos germans: Szi i Zu.

"Zu era esguerrat de naixença"

Una història per a la qual tots els adjectius són pocs i injustos per sota de perfecte, excels i total, euforitzant i terapèutic ...
I no ho exagero gens ni mica.

__________________